Project Gutenberg's Tres Anglesos S'esbargeixen, by Jerome K. Jerome

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org


Title: Tres Anglesos S'esbargeixen

Author: Jerome K. Jerome

Translator: Martinez Ferrando
            J.M. Mustieles

Release Date: September 1, 2008 [EBook #26502]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK TRES ANGLESOS S'ESBARGEIXEN ***









TRES ANGLESOS S'ESBARGEIXEN




CAPTOL I

A tres homes els cal un canvi. -Acudit que demostra el mal que prov
de la decepci. -Covardia moral de George. -Harris t idees. -
Rondalla de l'antic mariner i l'inexpert yachtman. -Una tripulaci
ben amical. -Perill de fer-se a la mar quan el vent ve de la terra.
-Impossibilitat de salpar quan el vent ve de la mar. -Els arguments
de Ethelbertha. -La humitat del riu. -Harris proposa una tourne en
bicicleta. -George pensa en el vent. -Harris proposa la Selva Negra
-George troba obstactes en els turons. -Pla que Harris ha triat per
a pujar pels turons. -Mistress Harris interromp.



-El que ens cal, a nosaltres- va dir Harris -s un canvi.- A
l'ensems s'obr la porta i Mistress Harris tragu el cap per dir que
Ethelbertha l'havia enviada a recordar-me que no devem trigar a
sser a casa amb motiu de Clarence. Jo penso que Ethelbertha
s'amona massa pels nens, car positivament al noi res no li passava
d'estrany. Amb la seva tia havia sortit aquell mat; i succeeix que,
si ell esguarda amatent l'aparador d'una pastisseria, ella el fa
entrar i li compra bunyols de crema i _dames d'honor_ fins que el
petit insisteix que en t a bastament i refusa menjar cap altra
llaminadura qualsevol. Llavors el nen tan sols demana una mica de
pding en arribar l'pat de la migdiada, i Ethelbertha es preocupa
que no mengi ms.

Mistress Harris afeg que fra ben pensat per tots pujar aviat a
dalt, car ens interessaria tamb no perdre la narraci de Muriel
titulada _La tertlia del foll barreter_, treta d'_Alcia al pas de
les meravelles_.

Muriel t vuit anys i s la segona filla de Harris: una noieta ben
ardida, que em complau ms de veure quan ms tragino al cap coses
serioses. Nosaltres vam respondre que, en finar els nostres cigars,
hi anirem tot seguit, per que no deixs comenar Muriel fins que
fssim all. Mistress Harris va anarse'n tot prometent retenir
l'ansietat de la nena. Harris, tan aviat fou tancada la porta,
reprengu la frase interrompuda:

-Vosaltres sabeu el que vull dir: un canvi de vida complet.

La qesti era com assolir-lo.

George propos empendre _qualque negoci:_ l'unica mena de proposici
que ell podia fer. Un solter pensa que una dona casada no sap
bastant per a sortir-se del cam d'una apisonadora, s a dir, que no
veu ms enll del nas i s cosa fcil l'entabanar-la. Certa vegada
vaig conixer un jove enginyer que pens anar a Viena per _qualque
negoci_, i, en demanar-li la seva dona quina mena de negoci era, va
dir-li que tenia l'obligaci de visitar les mines de la capital
d'Austria per donar uns informes. La dona va dir-li que hi anirien
plegats: ella era aix. El marit tract de dissuadir-la, fent-li
veure que una mina no s certament el lloc que escau a una dona
gentil; per replic ella que b ho comprenia i, per tant, no
pensava de baixar als caus: es conformava amb veure'l sortir als
matins i distreure's fins a son retorn donant una ullada als
aparadors de les botigues, comprant quelcom que podia mancar-li.
Aixi ho realitzaren, i ell no veia com desfer-se'n. Per espai d'uns
inacabables dies d'estiu va visitar realment les mines de les
encontrades de Viena, escrivint-ne, a les nits, els detalls, que la
dona posava al correu, per a sa fbrica, a la qual no importaven ni
gens ni mica.

Fra per a mi de plnyer que Ethelbertha o Mistress Harris
pertanyessin a la mena aquesta d'esposes. De totes maneres, el ms
encertat s no fer-ne gaire s, dels negocis... Aquests devien sser
reservats per a casos de veritable urgncia.

-No- vaig dir jo aleshores: -el cas s sser francs i nobles. Jo
dir a Ethelbertha que hom mai no evalua la felicitat que gaudeix:
li far veure que amb idea d'apendre d'apreciar ms b els propis
aventatges, com s que ho serien, projecto separar-me d'ella i dels
nens almenys durant tres setmanes. Li dir- vaig seguir girant-me
envers Harris -que heu estat vs de qui he aprs mon deure en aquest
respecte; que s a vs a qui nosaltres deurem...

Harris deix precipitadament a la taula el vas que tenia a la m.

-Si tant us fos, estimadssim amic- espet ell -preferiria ben b
que res no digussiu. Ella no deixaria de comentar-ho amb la meva
dona, i... b, no em faria feli de guanyar un crdit que no
mereixo.

-Certament que ho mereixeu- vaig insistir: -ha estat la proposici
vostra.

-Per la idea me l'heu donada vs- altra vegada interromp Harris.
-Vs sabeu com dieu l'error que per a un hom suposa l'sser sempre
dins el mateix cau, i que la continutat del viure domstic
fastigueja cosa de no dir.

-Parlava en un ample sentit general- vaig argumentar,
explicant-li-ho.

-M'havia sobtat el pensament que ho fareu, i havia pensat de
repetir-ho a Clara. Ella t un alt concepte del vostre seny, i tinc
la seguretat que si...

-No ens exposem- vaig interrompre jo, pel meu compte. -s un afer
delicat i obiro la forma de sortir-ne. Direm que George ens va
inspirar.

Hi ha una manca d'acudits benefactors, en George, que mantes vegades
m'empipa de trobar-n'hi. Hom hauria imaginat que es plauria, amb
l'ocasi d'ajudar dos amics antics a sortir d'un dilema, i,
contrriament, ho va pendre a desgrat.

-Podeu fer-ho aix- digu George, -i jo els explicar a totes dues
que el meu pla original era d'empendre una excursi... plegats amb
la canalla; que jo faria venir la meva tia, i que llogarem un
encisador castell antic que s a Normandia, a la costa, on l'estada
s particularment favorable als petits, i la llet com no es troba
enlloc d'Anglaterra. Afegir que vosaltres trepitjreu la proposici
argumentant que assolirem millors gaudis anant-hi sols.

Amb un home com aquest George, l'amabilitat s cosa intil: cal
sser ferms.

-En aquest cas- va dir Harris, -jo clour la proposta. Pendrem el
castell; fareu venir la vostra tia... Jo m'encarrego que ella no
sigui descuidada, i tindrem una mesada d'aquelles diversions. Els
nens vos estimen molt. Aquest i jo no ens trobarem enlloc. Heu
proms d'ensenyar a Edgard de pescar, i sou vs qui tindreu de
ballar l'ou. Des de diumenge passat que Dick i Muriel no parlen sin
del vostre hipoptam. Tindrem dinar als boscos... amb noms que onze
de colla, i a les nits farem msica i recitats. Muriel s mestra ja
en almenys sis obres, com deveu saber, i tots els altres nois sn
ben estudiosos.

George rest lassat. No en t, certament, de valor per a sostenir
els seus projectes; per en decaure ho va fer sense solta. Digu
que, si nosaltres rem mesquins i covards i tan baixos de cor per a
fer tan dolenta acci, ell ho deixaria crrer; i que, si no era el
meu compte finir amb l'ampolla de vi clar, ell es pendria el treball
de fer-se un vas. I afeg quelcom, que no venia a pl, pensant que
tant Ethelbertha com Mistress Harris eren dones de seny que
judicarien d'ell millor que aix, per a atribuir-li semblant
proposta.

Closa aquesta petita qesti, restava el cas de la mena de canvi que
ens esqueia.

Harris, com de costum, era partidari de la mar. Digu conixer un
_yacht_ que talment era el que ens convenia: un que podem menar
nosaltres mateixos, sense precisar aquesta colla de ximplets que
augmenten les despeses en perjudici de la poesia. A un vailet que se
li dons, podria menar-lo.

Coneixem el _yacht_, i li vam dir que hi haviem estat. Fa olor de
salobre i herbes marines, amb exclusi de cap altra olor. No hi ha
vent mar que pugui amb ell. Pel que es refereix a l'olor, hom
creuria trobar-se d'estada a Limehouse Hole. No hi ha lloc per a
guarir-se de la pluja. La cabina s de deu peus per quatre, i la
seva meitat l'ocupa una estufa que es desf a peces en tractar
d'encendre-la. El bany s'ha de pendre a coberta, i la tovallola se'n
fuig per la banda al moment precs que hom surt del cubell. Harris i
el noi farien tot el treball interessant: tirar de les cordes,
desplegar les veles, fer-lo sortir i deixar-lo relliscar sobre les
ones, i totes les altres feines... deixant a George i a mi la
qesti de pelar les patates i rentar els plats.

-Molt b, aix- digu Harris -prenguem un bon _yacht_ amb bon patr,
i fem les coses com calen.

A aix vaig objectar jo, perqu conec el patr, que ses condicions
per a navegar consisteixen a descansar en el que en diu _plena mar_,
on ell pot restar ben a prop de sa dona i sa famlia, sense esmentar
sa cerveseria favorita.

Fa alguns anys, aleshores que jo era jove sense experincia, vaig
llogar un _yacht_. Tres motius s'havien combinat per conduir-me vers
aquesta follia: un cop inesperat de fortuna, l'expressi que m'havia
fet Ethelbertha del seu desig de l'aire del mar, i el trobar-me
casualment, al segent mat, amb un exemplar del _Sportsman_, estant
al Club, en el qual vaig llegir el segent anunci: Als _yachtmans:_
nica oportunitat. Rogue, 28 tones -Iola. -Havent estat cridat el
propietari, per a un afer, est disposat a llogar aquest _galg de
mar_, superbament equipat, per qualque periode llarg o curt. -Dues
cabines i sal. -Pianet marca Woffenkoff. -Nou artefacte per al
bany. -Preu, deu guinees per setmana. -Dirigir-se a Pertwee i Cia,
3, Bucklersbury.

All va semblar-me com la resposta a una pregria. El _nou aparell
de bany_ no m'interessava, pensant que qualsevulla rentat que
precisssim podria esperar; per el _pianet de Woffenkoff_ em
sedua. M'imaginava a Ethelbertha tocant, als vespres, quelcom amb
_ritornello_, que la tripulaci, una mica assajada, podria
acompanyar, tot dirigint-nos vers la llar com un _galg del mar_
sobre les ones d'argent.

Prenent un cotxe vaig fer-me conduir al nmero 3 del carrer
Bucklersbury. Mster Pertwee era un cavaller d'aspecte senzill, que
tenia una oficina al tercer pis. Va mostrar-me una aquarella del
Rogue, que l'empenta del vent feia volar. La coberta feia un angle
de 95 graus amb l'oce. A la pintura no hi havia cap ser hum sobre
coberta, i jo vaig suposar que havien relliscat a la mar. Realment
no es comprenia que persona hagus pogut romandre sense sser
clavada, i vaig assenyalar aquest desaventatge al llogater, que
aleshores va explicar-me que l'aquarella representava al Rogue en
un viratge quan va guanyar la renomenada copa Medway. Mister Pertwee
donava per fet que jo sabia tot el que es referia a l'esdeveniment,
en forma que va deixar-me sense valor per a fer cap ms pregunta.
Dues taques petites, a prop del marc de la pintura, que jo havia
preses en principi per unes corques, venien a sser, segons
semblava, el segon i el tercer guanyador d'aquesta clebre regata:
Hi havia tamb una fotografia del _yacht_ anclat a Gravesend, que
impressionava menys, per donava idea de major estabilitat; i,
havent estat contestades satisfactriament totes les altres meves
preguntes, vaig llogar el vaixell per una quinzena. Mister Pertwee
digu que era una sort que sols el volgus per una quinzena (ms
tard vaig convenir amb ell) car endavant el tenia comproms per
altre; si l'hagus volgut per tres setmanes hauria tingut de
refusar.

Convingut d'aquesta forma el lloguer, Mister Pertwee va demanar-me
si tenia pensat patr. El qu no fos aix va sser tamb una sort
(les coses semblaven resoldre's amb fortuna en tots sentits), car
Mster Pertwee estava segur que res podia fer millor que servar
Mister Goyles, que el patronejava aleshores, i que m'assegurava que
era un excellent patr: l'home que coneixia el mar com si fos la
seva prpia dona i que mai no havia causat un naufragi.

rem al mat, i el yacht es trobava anclat a Harwich. Vaig pujar al
tren de les 10'45 a l'estaci del carrer de Liverpool, i a la una en
punt estava enraonant amb Mster Goyles a coberta.

Aquest Goyles era un home gras, de gestos paternals. Vaig dir-li el
meu projecte d'anar bordejant les illes holandeses i pujar desprs
cap a Noruega; i a tot aix ell, responia afirmant, aparentant un
gran entusiasme per l'excursi, i afegint que hi trobaria un
veritable gaudi. Tot seguit tractrem de la qesti del provement,
i el seu entusiasme augmentava. La quantitat de queviures apuntada
per Mster Goyles confesso que em va sorpendre: Si hagussim viscut
als temps de Drake i l'Amrica espanyola, hauria sospitat que es
preparava per a quelcom fora de la llei; per ell reia d'aquella
fais paternal, i em va respondre que res no era exagerat. Cas de
sobrar cosa, la tripulaci ho arreplegaria i s'ho emportaria a llurs
cases... Sembla que era el costum, i, malgrat semblar-me a mi que
anava a fer el provement d'aquella gent per tot l'hivern, res no
vaig objectar per no semblar coqu. La quantitat de beguda que
calia, tamb va sorpendre'm. Vaig parlar del que precisarem per
part meva, i Mister Goyles parl en nom de la tripulaci. Dec dir-ho
en favor seu: ell no pensava ms que en els seus homes.

-Nosaltres no volem res que s'assembli a una orgia, Mister Goyles-
vaig indicar-li.

-Orgia?- replic ell. -Aix sn noms que dues gotes que acostumen a
pendre amb el te.

M'explic la seva llei, que era escollir bona gent i tractar-la b.

-Treballen millor per a un, i tornen altra vegada.

Pel que toca a mi, no desitjava pas que tornessin altra vegada.
Comenava a agafar-los certa antipatia, encara abans de
conixer-los. Els considerava ja com una tripulaci d'embriacs i
golafres; per Mister Goyles parlava amb tanta d'animaci, i jo
tenia tan poca d'experincia, que un cop ms vaig deixar-lo que
sorts amb la seva. Dems va prometre'm que tamb en aquest respecte
en tindria cura personalment que res no fos vessat, i qued
encarregat de cercar la ditxosa tripulaci, dient-me que ho podia
fer ben b i que ho faria de bon grat, amb l'ajut de dos homes i un
noi; per jo vaig pensar que, si es referia a lo de desembarrassar
els queviures i la beguda, feia curt. Per probablement parlava de
la navegaci del _yacht_.

Cam de casa, vaig anar a veure el meu sastre, i li vaig encomanar
un vestit de _yachtman_ i un capell de roba blanca, que em va
prometre fer a la carrera i tenir-ho llest per al dia. Desprs, un
cop a casa, vaig contar a Ethelbertha tot el fet. El seu gran delit
fou minvat molt per una reflexi: Podria la modista enllestir-li el
vestit a temps?: la mena de reflexions que se li acuden a una dona.

La nostra lluna de mel, que gaudem de no gaire, havia estat
interrompuda en certa manera. Decidrem de no convidar ning i tenir
el _yacht_ per a nosaltres sols. I alabat siga Du per haver-ho
decidit aix! El segent dilluns, ben mudats amb els nostres nous
vestits, ens dirigrem envers el _yacht_. No recordo ben b el que
Ethelbertha portava; per, fos el que fos, li esqueia molt
favorablement. El meu abillament era d'un blau fosc, orlat d'una
trena estreta i blanca que em sembla que donava el cop.

Mster Goyles sort a rebre'ns a coberta, i ens digu que la taula
era servida. Dec reconixer que Goyles havia contractat un cuiner
bastant destre. Quant als altres membres de la tripulaci, llurs
habilitats no podien lluir-se encara. Parlant d'aquests en un moment
de descans, puc dir, malgrat tot, que semblaven una tripulaci ben
alegre.

El meu pensament havia estat de, ben dinats, a llevar ancles, i jo,
a l'ensems, fumant ma cigarreta, amb Ethelbertha a ma vora i apoiats
a la borda, contemplarem les blanques roques de la mare ptria, que
s'enfonsaven de mica en mica en l'horitz. Ethelbertha i jo
realitzrem la nostra part del programa, i aguardrem a coberta tots
sols.

-Sembla que s'ho prenen amb calma- va dir Ethelbertha.
-Si en el curs de quinze dies- vaig respondre-li -es mengen la
meitat del que hi ha al _yacht_, necessitaran un temps bastant
llarguet per a cada pat. El millor que podrem fer s no donar-los
pressa: si no, no acabaran amb la quarta part del que hi ha.

-Segurament se n'han anat a jeure- coment ella ms tard. -Aviat
ser temps de pendre el te.

Certament que s'estaven massa quiets. Vaig avanar-me a una
escotilla i vaig demanar a grans crits el capit Goyles. Vaig cridar
tres cops, i llavors va pujar amb molta de calma. Semblava sser ms
pesat i ms vell que quan el vaig veure la darrera vegada, i portava
a la boca un cigar apagat.

-Quan estigueu llestos, capit Goyles, sortirem.

El capit Goyles es tragu el cigar de la boca.

-No pas avui. No ho farem avui, senyor, amb la vostra llicncia.

-Qu? Doncs qu passa amb el dia d'avui?

Jo s que els mariners sn gent supersticiosa, i vaig pensar que
potser el dilluns era considerat de malastrugana.

-Amb el dia d'avui res, no passa- respongu el capit Goyles: -s en
el vent que penso, car no sembla voler canviar.

-Per s que necessitem que canvi? Penso que s com devia sser,
mort al darrera nostre.

-S, s; mort s la paraula. La nostra mort seria si volgussim
sortir amb aquest vent. Veu vost, senyor?- m'explic en resposta a
la meva sorpresa. -Aquest s el que nosaltres diem un _vent de
terra_: vol dir que bufa directament de la terra, direm.

En reflexionar sobre el que deia, vaig trobar que tenia tota la ra:
el vent venia de la terra.

-Pot canviar al vespre- digu el capit, ms esperanat. -De totes
maneres no s violent, i el vaixell cavalca b.

El capit Goyles torn son cigar a la boca, i jo vaig tornar a popa
per explicar a Ethelbertha el perqu de la trigana. Ethelbertha,
que semblava no estar tan joiosa com en pujar a bord, volia saber
per qu no podem sortir quan el vent venia de la terra.

-Si no vingus de la terra, vindria del mar i ens empenyeria enrera,
altre cop cap a la costa- digu. -A mi em sembla que precisament s
el vent que ens cal.

-Aix t'ho fa veure la teva manca d'experincia, nena... Sembla
sser el vent que ens cal, per no ho s. s el que nosaltres diem
un _vent de la terra_, i un vent de la terra s sempre perills.

Ethelbertha volia saber per qu un vent de la terra s sempre
perills. Les seves preguntes m'empiparen un xic. Potser anava
posant-me malhumorat. El monton moviment d'un _yacht_ anclat
deprimeix el ms ardent esperit.

-No t'ho puc explicar- vaig dir-li. I all era ben veritat. -Per
fer-se a la mar amb aquest vent seria la major de les bogeries; i jo
t'estimo massa, nena, per a exposar-te a perills innecessaris.

Vaig pensar que aquesta era una bona conclusi; per Ethelbertha
replic, simplement, que, vistes les circumstncies, hauria estat el
millor no anar a bord fins el dimarts. I deix la coberta.

Al mat el vent vir en rod al nord. Vaig aixecar-me de bon mat, i
li ho vaig fer observar al capit Goyles.

-S, s; aix s, senyor- afirm. -s una dissort, per no pot
evitar-se.

-Vol dir que no fra possible, de sortir avui?

El capit, sense enutjar-se del to de la meva pregunta, es pos a
riure.

-B, senyor; si vost volgus anar a Ipswich, diria que no ens podia
afavorir ms; per la nostra destinaci, com sap, sn les costes
holandeses... Heu's ac.

Corro a abocar-li la notcia a Ethelbertha, i convingurem a passar
el dia a la costa. Harwich no s pas una ciutat alegre. Cap al
vespre diriem que lassa l'esperit. Vrem pendre el te amb crixens a
Dovercourt, i desprs retornarem al moll a cercar el capit Goyles i
el bot. L'esperrem durant una hora. Quan vingu estava ms alegre
que nosaltres. Si ell mateix no m'hagus dit que mai no bevia sin
un vas de ponx calent en tornar a la nit, hauria pensat que estava
embriac.

Al segent dia el vent era del sud, la qual cosa fu inquietar el
capit, car semblava que era igualment insegur moure's o aturar-se
on estvem. L'nica esperana era que canvis abans que no succes
quelcom. Aleshores Ethelbertha havia comenat a agafar antipatia al
_yacht_. Deia que, per ella, hauria preferit passar la setmana en
una banyera, trobant que almenys una banyera no es belluga.

Vrem passar un altre dia a Harwich, i aquella nit i la segent el
vent romania encara del sud. Dormrem a l'hotel Cap del Rei. El
divendres el vent venia de l'est. Vaig topar amb el capit Goyles al
moll, i li vaig dir que, vist aix, podem comenar el viatge. Ell
semblava irritat de la meva insistncia.

-Si vost sabs una mica ms, senyor, veuria per vost mateix que no
s pas possible: el vent est bufant directament de la mar.

Jo vaig demanar-li:

-Capit Goyles, fu el favor de dir-me qu cosa s la que jo he
llogat: s un _yacht_ o una casa flotant?

Ell aparegu sorprs de ma pregunta i va dir:

-s una iola.

-El que vull saber s si pot moure's o s un malendre; car,
aleshores, digueu-m'ho francament; cercar algunes eures i testos
per posar-los sobre les escotilles. Posarem flors i un envelat sobre
la coberta, i ho deixarem bellament ornat. Per si pot moure's...

-Moure's?- interrompia el capit. -Si aconseguim un vent propici
darrera el _Rogue_...

-Per qu s, un vent propici?

El capit Goyles semblava capficat.

-En el curs d'una setmana- vaig afegir -hem tingut vent del nord,
del sud, de l'est i de l'oest... amb variacions. Si imagineu altre
indret de la brixola d'on pugui venir, digueu-me'l i esperarem per
ell; si no, i si aqueixa ncora no ha arrelat al fons de l'oce,
l'aixecarem avui i veurem el que passa.

Ell s'adon que jo havia pres un determini.

-Molt b, senyor: vost s amo i jo sc per ober. Solament tinc un
fill; i, com que encara depn de mi, grcies a Du, no dubto que
vost es recordar d'ell, en son testament, com de la vella.

La seva solemnitat va impressionar-me.

-Mister Goyles- vaig dir-li: -hi ha cap esperana, en qualque
temps, d'apartar-se d'aquest malet lloc?

La genialitat amable del capit li retorn.

-Vost veu, senyor? Aquesta s una costa molt particular. Estarem
b un cop fora d'ella; per apartar-se amb un closca de caragol com
aquesta... s qesti de mirar-s'ho.

Deix al capit en la seguretat que observaria el temps com una mare
ho faria amb son fillet adormit. Eren ses prpies paraules, que em
semblaren corprenedores. Altra vegada vaig veure'l a les dotze. De
la finestra de la cadena de l'ncora estant, guaitava el temps.

A les cinc d'aquella tarda me'n pass una de sortosa. Al mig del
carrer de Hing vaig trobar un parell d'amics _yachtmans_ que havien
tingut de romandre a terra per una averia al tim. Vaig dir-los la
meva histria, i ells semblaven menys sorpresos que divertits. El
capit Goyles i els dos homes estaven encara observant el temps.
M'adreo vers l'hotel i preparo a Ethelbertha. Tots quatre anrem
plcidament al moll, on trobrem el bot. A bord sols hi havia el
miny. Els meus amics es feren crrec del _yacht_, i a les sis
fugem alegrement de la costa.

A la nit arribrem a Aldvorouch, i l'endem ens dirigrem a
Yarmouth, on els meus amics m'havien de deixar, i vaig decidir de
deixar el _yacht_ a mon torn. Les provisions les vrem vendre a la
platja de Yarmouth, fent-se subhasta de bon mat. Vaig tenir una
prdua, per tamb vaig tenir la satisfacci de... mirar b, el
que havia fet i entabanar el capit Goyles. El _Rogue_ el vaig
deixar a crrec d'un mar de la localitat, que per un parell de
lliures es compromet a tornar-lo a Harwich, i nosaltres retornrem
a Londres per tren.

Potser que hi hagi d'altres _yachts_ distints del _Rogue_ i patrons
diferents de Mister Goyles; per aquella aventura m'ha deixat un
prejudici contra uns i altres.

* * *

George pens que el llogar un _yacht_ suposava una pila de
responsabilitats, i vam, per aix, abandonar la idea.

-I qu em dieu del riu?- insinu Harris. -Altres cops hi hem passat
estones delicioses.

George sacsej silenciosament sa cigarreta, i jo vaig trencar una
altra nou.

-El riu no s pas el que era en altre temps- vaig dir. -Hi ha no s
qu, per hi ha quelcom... una humitat... a l'aire del riu, que fa
sempre ressentir mon lumbago.

-A mi em passa el mateix- digu George. -No s pas com s, per ara
mai no puc dormir prop d'un riu. Vaig passar una setmana a casa Joe
a la primavera, i tots el matins em despertava a les set en punt i
jamai no dormia ms.

-Jo solament inspirava una idea- observ Harris. -Pel que toca a mi,
no crec tampoc que em sigui bo. Em sento de la gota.

-El que a mi ms m'afavoreix- vaig dir -s l'aire de la muntanya.
Qu us semblaria una excursi a peu per Esccia?

-A Esccia sempre plou- digu George. -Hi vaig estar tres setmanes
l'any anterior, i mai el temps no era eixut, ni una sola vegada...
Res, doncs, d'aix.

-A Susa el temps s bastant bo- digu Harris.

-Elles mai no aprovarien la nostra marxa a Sussa, anant tots sols-
vaig dir jo. -B sabeu el que va passar la darrera vegada. Devem
triar un lloc on cap dona ni minyoneta de delicada educaci pugui
trobar-se. Un pas de dolents hotels i molestos viatges, en qu
nosaltres tinguen de patir-ne els inconvenients: treballar durament,
potser dejunar...

-Molt b: aix s- interromp George, -aix s. No oblideu que jo
vinc amb vosaltres.

-Heu's aqu!- exclam Harris. -Una excursi en bicicleta!

George dubtava.

-Han de pujar-se moltes costes, en una excursi aix- digu -i de
vegades el vent ve a contracursa.

-Tamb hi ha baixades,i el vent ajuda al darrera- digu Harris.

-Jo mai no ho he notat- afeg George.

-Doncs en res no podreu pensar millor que en una excursi en
bicicleta- insist Harris.

Jo era inclinat a convenir amb ell.

-I us dir lloc: per la Selva Negra.

-Qu? Tot, all, sn pujades- digu George.

-No pas tot- afeg Harris: -solament cosa de dues terces parts, i hi
ha quelcom que haveu oblidat.- Gir els ulls a l'entorn
cautelosament, i baix la veu com un murmuri. -Hi ha petits carrils
que pugen aquelles costes; petites cremalleres que...

La porta s'obr i aparegu Mistress Harris dient que Ethelbertha es
posava el capell i que Muriel, desprs d'esperar, havia recitat ja
_la tertlia del foll sombrerer_ sense nosaltres.

-Al Club dem a les quatre- em digu Harris a cau d'orella gaireb
en aixecar-se de la cadira, la qual consigna vaig transmetre a
George en pujar dalt.



CAPTOL II

Un afer delicat. -El que podia haver dit Ethelbertha. -El que va
dir. -El que digu Mistress Harris. -El que digurem a George.-
Sortirem el dimecres. -George suggereix la possibilitat de
servir-nos culturalment. -Harris i jo ho posem en dubte. -Quin
treballa ms en un tndem. -Opini del que va davant. -Punts d'obir
del que va darrera. -De com Harris perd la seva dona. -La qesti
de l'equipatge. -La saviesa del meu oncle difunt Podger. -Principi
de la histria  d'un home que tenia un sac.



Aquell vespre mateix vaig abocar-ho tot a Ethelbertha. Vaig comenar
fent-me un xic el neguits, amb la idea que Ethelbertha se n'adons;
a la qual cosa jo assentiria, explicant-ho per pressi cerebral.
Llavors parlarem de l'estat general de la meva salut i de l'evident
necessitat que prengus aviat mides radicals. Pensava que amb una
mica de tacte podria arreglar-me-les de manera que la proposici
sorts de la mateixa Ethelbertha. Me la imaginava dient: No,
estimat; s un canvi d'aires, el que necessites, un canvi complet.
T'has de convncer i marxar a fora un mes. No em diguis que vagi amb
tu. B conec que t'agradaria ms que hi ans, per no vull. s la
companyia d'altres homes, el que necessites. Mira de persuadir a
George i Harris perqu vagin amb tu. Creu-me; un cervell tan
treballat com el teu, requereix de tant en tant un descans de les
preocupacions casolanes. Oblida per un moment que els nens
necessiten llions de msica i sabates i bicicletes, amb tintura de
riubarbre, tres cops diaris; oblida que a la vida hi ha d'aitals
coses com sn els cuiners, els empaperadors de la casa, els gossos
del ve i els comptes del cansalader. Marxa a un verd rec de la
terra on tot et sigui nou i estrany, on el teu cervell agotat pugui
trobar pau i idees fresques. Marxa per un espai de temps i dna'm
ocasi que m'adoni de la teva manca al costat meu i reflexioni sobre
la teva bondat, que tinc sempre al davant; car s molt hum que jo
no ho consideri sovint, de la mateixa manera que hom es fa
indiferent a la benedicci del sol i a la bellesa de la lluna. Marxa
i retorna refrescat de cap i de cos, ms eixerit, millorat (si aix
fos possible), del que marxes.

Malgrat que assolim els nostres desigs, mai no vnen revestits de
nostre grat. En poques paraules: Ethelbertha no semblava adonar-se
del meu neguit, i, en tenir jo de fer-li'n esment, vaig dir:

-Mira, perdona'm, per aquesta nit no em trobo el mateix...

Ella digu:

-I ara! No havia notat cap diferncia! Qu et passa, doncs?

-No t'ho puc ben dir; fa algunes setmanes que m'ho sento venir.

-Deu sser aqueix whisky.

-s quelcom ms seris. Em penso que no sigui ms mental que
corporal.

-Deus haver estat llegint altra vegada aquelles crniques
mdiques...- afeg ella amb una certa compassi. -Per qu no prens
el meu consell i no les llences al foc?

-Doncs tampoc no sn aquestes critiques mdiques. Darrerament han
estat afalagadores... una o dues d'elles.

-De qu et prov, doncs? Deu tenir la seva explicaci.

-No, no la t, i aix s el ms remarcable de tot. Solament ho puc
explicar com una estranya sensaci d'inquietud que sembla haver-se
apoderat de mi.

Ethelbertha m'esguard amb uns ulls especials; per, com que res no
deia, vaig seguir la meva argumentaci.

-Aquesta dolorosa monotonia de la vida, la felicitat sense
esdeveniments, sense variants, d'aquests dies, aclaparen un hom...

-Jo no els sabria plnyer- digu Ethelbertha. -D'altra mena els
podrem tenir menys agradosos.

-No n'estic completament cert, d'aix. Dins una vida de gaudi
seguit, puc imaginar la dolor com una variant benvinguda. De vegades
penso si els Sants del Cel no sentiran la continua serenor com una
crrega pesant. A mi, el viure d'infinita felicitat, ininterromput
per una sola nota de contrast, em faria esdevenir boig. Suposo que
sc una estranya mena d'home: de vegades ni jo mateix m'arribo a
entendre; hi ha moments que jo mateix m'avorreixo.

Sovint, un curt discurs com aquest, endreat a recndites fondries
d'indescriptible emoci, han commogut Ethelbertha; per aquesta nit
semblava estranyament incompassiva. Pel que fa al cel i sos
possibles efectes sobre meu, em digu que no em capfiqus amb
aquestes coses, fent-me veure que sempre s bogeria caminar a
l'encontre d'un mal que potser per si mateix mai no vindria. Quant a
sser jo una estranya mena d'home, va suposar que no estava en mi
l'evitar-ho; i, mentre la gent al meu entorn estigus disposada a
acceptar-me, era assumpte finit. La monotonia del viure, afeg que
era per a tots dos, i en aix s que em compadia de deb.

-Tu no pots pensar- digu -com ansio de fer, algun cop, una escapada
de tu mateix; per, com que s que no fra possible, m'estic de
rumiar-ho.

Mai no havia ot parlar Ethelbertha d'aital fais. Va esbalair-me i
agraviar-me ms enll de la mida.

-Certament que no s gaire carinyosa l'observaci que em fas- vaig
dir-li. -No em sembla all que direm una observaci marital...

-B que ho s aix; i s per aix que mai, fins ara, no t'ho havia
dit- continu ella. -Vosaltres, els homes, no podeu capir que, per
molt enamorada que del seu esps sigui una dona, hi ha vegades que
en certa manera la fastigueja. No pots pensar com desitjo, algun
cop, de poder posar-me el meu capell i sortir sense que ning no em
demani on vaig, perqu me n'hi vaig, si ser gaire temps fora i quan
retornar. No pots pensar com desitjo, alguns cops, encomanar un
pat del meu exclusiu grat i de la canalla, que, en veure'l,
agafessis el teu barret i te n'anessis al Club. Mai no pots pensar
com hi sc abocada, moltes vegades, a convidar a casa l'amiga que em
plagui i que s que et desplau a tu; anar a veure les persones que
m'agrada de veure; jeure quan sc afadigada; llevar-me quan sento
que ho vull fer aix... Per dues persones que viuen plegades sn
obligades contnuament a sacrificar-se llurs propis desigs. De
vegades s favorable apaivagar la tensi un xic.

Ms endavant, tot rumiant les paraules d'Ethelbertha, he arribat a
capir-ne el valor; per, aleshores, confesso que van ofendre'm i
indignar-me al punt de dir-li:

-Si el teu desig s alliberar-te de mi...

-Vejam! No facis el ximplet, ara!- interromp ella. -Parlava
d'alliberar-me de tu per un curt moment: sols el bastant per a
oblidar-me que hi ha en tu un o dos petits defectes; sols el bastant
per a fer-me recordar el bon miny que ets en altres aspectes, i
desitjar el teu retorn com acostumava aquells dies que no et veia
tan sovint; que em faci, potser, un xic indiferent a tu, com hom es
fa indiferent a la glria del sol, per all de tenir-lo cada dia.

El caire que prenia Ethelbertha no em complagu. Hi havia una
frivolitat, en ella, que no s'esqueia amb el tema que tractvem. No
em semblava molt afalagador que una dona mirs joiosament la
separaci del seu marit durant tres o quatre setmanes. No s el que
jo nomenaria molt femen, ni era, altrament, cosa prpia
d'Ethelbertha. N'estava empipat. Sentia allunyar-se'm les ganes de
l'excursi, i, de no haver estat per Harris i George, l'hauria
abandonada; per, talment com eren les coses, no hi havia mitj de
canviar la idea decorosament.

-Molt b, Ethelbertha- vaig dir-li: -ser el que voldrs. Si
desitges una pausa en la meva companyia, la fruirs. Per, si no fos
curiositat impertinent de la part d'un marit, em plauria saber qu
et proposes fer durant la meva absncia.

-Pendrem la casa de Folkestone- respongu, -i me n'anir amb Kate.
I, si vols fer un favor a Clara Harris, conven el seu esps que
vingui amb tu, i aix Clara podria estar-se amb nosaltres. Totes
tres acostumvem de passar bones estades abans que vosaltres no
vingussiu per all, i fra cosa deliciosa de renovar-les. No creus
que podries persuadir Harris que vingus amb tu?

Jo vaig dir que miraria de fer-ho.

-Aix s el que se'n diu un bon miny!- afeg Ethelbertha.
-Pren-t'ho amb inters, i fins podries veure que George s'uns a
vosaltres.

Li vaig respondre que no era gaire aventatge que George vingus,
car, essent fadr, ning no sortiria beneficiat amb la seva
absncia. Per una dona mai no capeix la ironia que no vol. Sols va
fer esment que no fra cosa amable de no convidar-lo. I ho vaig
prometre aix.

* * *

Al Club vaig trobar Harris a la tarda, i vaig demanar-li de com li
havia anat l'afer.

-Oh! Tot va b!- va dir-me. -Tot va a cor qu vols cor qu desitges.
Cap dificultat no hi ha per a marxar.

Malgrat el que deia, quelcom de la seva manera d'enraonar suggeria
una satisfacci incompleta: d'aital fais, que vaig instar-lo perqu
em dons detalls.

-_Ella_ era, per l'assumpte, tendra com una mantega- digu. -Pens
que era un bell acudit de George i que segurament em faria b.

-Aix, doncs, s de primera. Qu hi ha, de dolent?

-No, res de dolent, no hi ha. Per aix no s pas tot... _Ella_ em
va parlar d'altres coses...

-Entesos!

-...Hi ha un caprici d'ella per una cambra de bany...

-Ho he sentit a dir. Tamb a Ethelbertha se li ha ficat al cap el
mateix caprici.

-B. Vaig haver de consentir que les obres es fessin tot seguit. No
podia negar-m'hi, estant ella tan amable en l'assumpte nostre.
Total, cent lliures que, per la part baixa, em costaria de la
butxaca.

-Voleu dir?

-Fins a l'ltim penic. El pressupost ja puja a seixanta lliures...

Vaig esgarrifar-me en oir-lo.

-I cal afegir la cuina econmica- continu Harris. -Tot el que
durant dos anys ha anat malament a casa, ha estat per motiu de la
cuina econmica.

-S, ho s ben b, el que passa. Nosaltres hem mudat sis cases des
del nostre matrimoni, i a cada una la cuina econmica era ms
dolenta que a l'anterior. La que tenim ara, no sols s incompetent,
sin despitosa. Coneix quan tenim convidats, i s'espatlla per fer-ho
ms malament.

-Nosaltres hem de posar-la nova- digu Harris, i no certament amb
orgull. -Clara pens que ens seria estalvi, de fer les obres a
l'ensems. Tinc per a mi que, si una dona volgus una tiara de
diamant, encertaria a explicar-ho per estalviar la despesa d'un
capell.

-I quant penseu gastar en la cuina econmica?- vaig fer-li,
interessat en la qesti.

-No ho s ben b. Altres vint lliures, suposo.

Desprs vam parlar del piano.

-Haveu mai observat cap diferncia, entre un piano i un altre?- em
deman Harris.

-N'hi ha que semblen un xic ms alts. Per un hom s'hi acostuma.

-El nostre s deficient en els registres aguts. Per cert (ja que en
parlem): sabeu qu cosa siguin els registres aguts?

-s all de l'aparell que fa els crits ms estridents- vaig
explicar-li: -la part que sona com si li trepitgessin la cua. Les
seleccions musicals ms exquisides, sempre acaben amb floritures,
all.

-Doncs volen ms registre agut, car el nostre antic piano no en t a
bastament. s cosa d'arreconar-lo a l'habitaci de la canalla i
comprar-ne un de nou per al sal de rebre.

-I... ja no res ms?

-No. No se li acud altra cosa, de moment.

-Doncs se li haur acudit quan retorneu a casa: ella ha pensat
quelcom ms.

-Qu!

-Una casa a Folkestone.

-I per qu ha de voler una casa a Folkestone?

-Per a ser-hi- vaig dir: -per a ser-hi a l'estiueig.

-Per si a l'estiu ella va a Galles per veure els seus parents,
aprofitant les vacances, amb la canalla! Hem estat convidats.

-Potser- vaig dir -anir a Galles abans no vagi a Folkestone, o b,
potser, de pas que retorni de Folkestone. Malgrat tot, voldr la
casa que us dic. Em plauria d'sser enganyat, en benefici vostre;
per tinc el pressentiment d'encertar.

-Aquesta excursi- apunt Harris -ens costar un ull de la cara.

-Ha estat una ximpleria des de bon principi.

-Vam sser boigs escoltant George. Ens ficar en un embolic el
millor dia.

-Sempre ha estat un embolicador- vaig afegir.

-I tan tossut!

Aleshores orem la seva veu al rebedor demanant si tenia correu.

-El millor s no dir-li res. Ara s massa tard per a fer-se enrera-
vaig dir a Harris.

-Certament. Res no guanyarem. L'aparell de bany i el piano hauria
de comprar-los ara, vulguis o no.

George entr demostrant vera joia.

-Bo!- exclam. -Tot va b? Ho haveu arranjat b?

El seu to no em complaa completament, i vaig observar que a Harris
li feia igual efecte.

-Arranjat qu?- vaig demanar-li.

-Qu? El marxar!

Vaig compendre que era ocasi de fer a George un bon raonament.

-En la vida matrimonial- vaig dir -l'home proposa i la dona acata.
s el deure. Tota religi ho ensenya aix.

George creu les mans i rest mirant al sostre.

-Nosaltres podem fer un xic de broma amb aquestes coses- vaig
continuar, -per, en arribar al terreny seris, s aix el que passa
sempre. Tots dos havem anunciat a les nostres dones que marxem.
Elles, cosa lgica, se'n planyen: preferirien de venir amb
nosaltres; per, no podent sser, voldrien que romangussim amb
elles. Els havem explicat la nostra decisi... i prou.

-Perdoneu-me- digu George. -No havia comprs. Sc solter. La gent
em diu una cosa o altra, i jo me'ls escolto.

-Doncs en aix s en el que aneu errat- vaig continuar jo. -En voler
saber quelcom d'aquestes coses, veniu a Harris o a mi per demanar un
consell.

George fu una inclinaci de cap, i comenrem a tractar el nostre
assumpte.

-Quan marxem?- deman George.

-Pel que em pertoca, com ms aviat millor- digu Harris.

Vaig pensar que volia sortir com ms aviat millor, bo i tement que a
Mistress Harris se li podia acudir desitjar quelcom ms del que
havia ja demanat. Vrem fixar la data del prxim dimecres. Harris
interrog.

-Quin cam anem a seguir?

-Tinc un pensament- digu George. -Em sembla que vosaltres esteu,
naturalment, desitjosos de servir-vos-en culturalment a l'ensems.

A la qual cosa jo vaig contestar:

-Tant com a esdevenir meravelles de saviesa, no que no ho pensem;
ara fins a cert punt, i mentre pugui fer-se sense grans despeses ni
gran esfor personal...

-Pot fer-se- digu George. -Coneixem Holanda i el Rin. B: doncs la
meva proposta s que prenguem el vaixell per a Hamburg, veure Berlin
i Dresde, i fer-nos el cam devers Schwarzwald per Nuremberg i
Stuttgart.

-N'hi ha, d'indrets molt bonics, a Mesopotmia...- murmur Harris.

George digu que Mesopotmia era molt lluny del cam, per que la
ruta Berlin-Dresde era completament realitzable. Per b o per mal,
ens va ficar a la nau. I continu.

-Les mquines, com altres vegades: Harris i jo al tndem; vs...

-No em va b!- interromp Harris. -Vosaltres dos al tndem, i jo tot
sol.

-Tant se val. Nosaltres dos al tndem i Harris...

-Tant m's d'anar-hi mantes vegades, quan em correspongui- llavors
vaig interrompre jo. -Per no estic disposat a rossegar George tot
el cam. El pes ha de repartir-se.

-B, molt b: ens el repartirem; per ha d'sser amb el clar
enteniment que George treballar tamb.

-Que George... qu?- deman ell.

-Que George treballar tamb- repet Harris fermament. -Sobretot
costes amunt.

-I ara!- exclam George. -s que no voleu fer una mica d'exercici?

Sempre hi ha quelcom de desplaent, amb aquest tndem. La teoria del
que munta al davant s que res no fa el qui va al darrera; i el que
va al darrera pensa que ell, tan sols, s la fora motriu, i que el
que va al davant no fa res ms que sonar la botzina. El misteri mai
no es resoldr. s cosa enutjosa que, a l'ensems que la prudncia
vos aconsella, d'una part, no excedir-vos en l'esfor per no
emmalaltir el cor, i quan la justcia, a l'altra orella, vos fa
observar: -Per qu ho fas tot tu? Aix no s pas un cotxe; _ell_ no
s un passatger!, hagueu de sentir aleshores com _ell_ gruny:
-Vejam, qu us passa? Haveu perdut els pedals?

Harris, els primers dies de casat, tingu un gros disgust per no
saber qu fa la persona que munta al darrera. Anava amb la seva
esposa per Holanda; els camins eren pedregosos, i la mquina
sovintejava els bots. -Aferma't al seient!, digu Harris sense
girar el cap. Mistress Harris cregu que li havia dit: -Bota!. Cap
de tots dos pot explicar perqu ella entengu: -Bota!, havent-li
dit ell: -Aferma't Mistress Harris ho planteja aix: Si tu
haguessis dit: -Aferma't!-, per qu anava jo a botar? Mentre que
Harris ho planteja d'aquesta manera: -Si jo hagus volgut que
botessis, per qu anava a dir: -Aferma't al seient!-?. L'aventura
pass, per ells segueixen destralejant-se per l'assumpte fins avui.

Qualsevol que sigui l'explicaci, res no canvia el fet que Mistress
Harris bot, mentre ell pedalej fortament amb la impressi de
portar-la a ella encara al darrera. Sembla que, de primer antuvi,
ella pens que Harris pujava la costa per fer-s'hi veure. Tots dos
eren joves, i ell acostumava a fer semblants coses. Ella esperava
que saltaria a terra en arribar al cim, i que restaria esperant-la
amb una positura descuidada i graciosa, quan, contrriament, va
veure'l traspassar el cim i davallar rpid per una llarga i
escarpada rampa. S'apoder d'ella primerament la sorpresa, desprs
la indignaci, i darrerament el pasme. Corregu al cim tot cridant,
per ell no girava mai el cap. Va veure com desapareixia a un bosc
que hi havia a una milla i mitja de distncia, i aleshores segu a
terra i esclat en un plor.

Aquell mat havien tingut una petita qesti, i ella comen a
dubtar si son marit s'hauria pres la cosa massa seriosament i
intentava la deserci. No tenia diners; no sabia holands. En passar
la gent semblava apiadar-se d'ella, que volia fer compendre el que
li havia succet. La gent comprenia que ella havia perdut quelcom,
per sense arribar a capir el qu. La conduren al poble ms proper
i li presentaren un policia, el qual va deduir de les expressions,
senyals i gestos d'ella que li havien furtat la bicicleta. Posaren
en moviment el telgraf, i descobriren, en una vila distanciada a
quatre milles, un desgraciat miny que muntava una mquina de
senyora, d'antic estil. Se l'emportaren en un carro, per ella no
semblava voler ni el miny ni la bicicleta, pel qual motiu el
deixaren anar, restant tots bocabadats.

Mentrestant, Harris seguia sa marxa amb delit. Li semblava que, de
sobte, havia esdevingut ms destre i gil ciclista en tots sentits.
I digu, pensant dirigir-se a Mistress Harris: Fa mesos que no
havia sentit tan lleugera aquesta mquina. Em sembla que l'aire se
m'assenta b. Desprs va dir-li que no s'espants i li faria veure
el de pressa que podia anar. S'inclin sobre el manillar, posant el
coll al treball. Sa bicicleta botava sobre el cam com si tingus
vida prpia. Masies i esglsies, gossos i caps d'aviram, arribaven a
ell i passaven a correcuita. La gent s'aturava a mirar-lo; els
petits l'atiaven. Aix corregu gaiament per espai d'unes cinc
milles. Desprs, segons ell explica, comen d'adonar-se que quelcom
anava malament. No el sorprenia el silenci, car el vent bufava fort,
i la mquina fressava molt. Fou una sensaci de buit que li arrib.
Estengu sa m al darrera i cerc. Res no hi havia, sin l'espai.
Salt o, ms b, caigu de la mquina, i esguard al lluny del cam,
que s'estenia blanc i recte al mig del bosc, i ni una nima es veia
en tot el llarg. Torn a muntar la mquina i va desfer el cam vers
l'alt del puig, arribant en deu minuts al lloc on el cam es dividia
en quatre. All baix, tractant de recordar per quin havia vingut.

Mentre deliberava, un home pass a cavall, seient d'un costat les
dues cames. Harris el fu aturar, bo i explicant-li que havia perdut
la seva esposa. L'home no sembl sorpendre's ni apiadar-se. Un altre
pags arrib aleshores que parlaven, al qual el primer va contar
l'assumpte com una ancdota i no pas com un accident; el que ms
estranyava al vingut de nou, era que Harris mogus tant de soroll
per la cosa.

Harris res no tragu en net d'aquells dos, i, maleint-los, torn a
la mquina i prengu a l'atzar, pel cam del mig. A la meitat del
puig trob un grup de dues jovencelles i un noi entre ambdues, que,
pel que es veia, treien d'ell el millor partit que podien. Va
demanar-los si havien vist la seva esposa, i ells l'interrogaren
pels detalls; per Harris no sabia prou l'holands per a fer una
descripci. Tot el que pogu dir-los fou que era una dona formosa,
de mitjana alada; la qual descripci, per massa genrica, no va
fer-los impressi. Qualsevulla esps podria dir el mateix, i per
aital mitj possessionar-se d'una esposa que no li pertanys. Li
demanaren com anava abillada; per ell per res del mn ho recordava.

Dubto que cap home pugui dir com anava vestida una dona, deu minuts
desprs de deixar-la. Recordava Harris unes faldilles blaves, i
desprs quelcom que devia portar fins al coll, una brusa, sens
dubte; tenia tamb la visi confosa d'un cintur. Per, quina mena
de brusa? Verda? Groga? Blava? Tancada amb coll o amb un lla?
Portava plomes o flors al capell? Portava capell, del cert? Ell no
ho gosava pas dir, per por de cometre errada i sser exposat a
caminar indefinidament per fals cam. Les dues jovencelles feren
broma d'ell, la qual cosa, amb l'estat d'excitaci en qu es trobava
l'empip fortament. El noiet, que semblava desitjs de
alliberar-se'n li propos que demans a l'estaci de policia de la
ciutat propera. Harris ho fu aix. La policia, donant-li un tros de
paper, li digu que fes una acurada descripci de la seva esposa,
amb detalls del lloc i moment en qu l'havia perduda.

Harris no ho sabia a cosa certa. Tot el que pogu dir-los fou el nom
de la vila on dinaren. Estava cert d'haver-la tinguda amb ell
aleshores i d'haver comenat junts el cam. Els policies semblava
que sospitaven de tres punts. Primer: era realment sa esposa?
Segon: l'hauria perduda de deb? Tercer: per qu l'havia perduda?

Amb l'ajut d'un hosteler que parlava un xic l'angls, venc Harris
els dubtes de la policia. Li prometeren de fer quelcom, i al vespre
la hi portaren en un carret cobert i una factura de les despeses
fetes. L'encontre no fou gaire carinys. Mistress Harris no s pas
una bona actriu i sempre troba gran dificultat a amagar sos
sentiments. A l'ocasi present ella confessa francament que no
intent d'amagar-los.

* * *

Tornant altra vegada a la qesti nostra, un cop resolt l'assumpte
del vehicle, sorg l'eterna qesti de l'equipatge.

-Suposo que farem la nota de consuetud- digu Harris, disposant-se a
escriure.

Aquesta era svia qesti que jo els havia ensenyat. Anys ha l'havia
jo apresa del meu oncle Podger. Abans de comenar a fer els paquets,
mon oncle escrivia la seva nota. Era un home metdic.

-Pren un tros de paper. Calia comenar pel principi. -Escriu tot el
que sigui probable que necessitis. Desprs ho repassars, i ves si
hi ha cap cosa de la qual puguis estar-te. Imagina't al llit: qu
s el que portes? Molt b: escriu-ho... amb una muda de ms. Et
lleves, i qu fas? Rentar-te? Amb qu et rentes? Amb sab? Escriu:
sab; i segueix fins que acabes. Desprs comena amb les robes.
Primer els peus: qu s el que portes als peus? Sabates? Mitjons?
Escriu-ho; i segueix escrivint fins que arribis al cap. Qu ens cal,
ultra les robes? Una mica de cognac. Escriu-ho. Un tirabuix.
Escriu-ho. Escriu-ho tot, i aix de res no t'oblides.

Aquest era sempre el seu pla. Un cop feta la llista, la repassava
curosament, tal com aconsellava, per convncer-se que res no havia
oblidat. La repassava altre cop, i esborrava tot all de qu podia
prescindir. Desprs... perdia la llista.

* * *

George digu que, per un parell de dies, fra suficient portar els
sarrons. El gros de l'equipatge l'enviarien de ciutat a ciutat.

-Hem d'anar-hi amb cura- vaig dir. -Una vegada un home...

Harris esguard son rellotge.

-Ja ens ho direu al vaixell- digu. -He de trobar Clara a l'estaci
de Waterloo d'aqu a mitja hora.

-Oh! No trigar mitja hora, a contar-ho. s una veritable histria,
i...

-No la malguanyem- digu George. -M'han dit que hi ha dies plujosos
a la Selva Negra, i aleshores ens complaurem d'oir-la. El que ara
hem de fer s acabar la nostra llista.

Recordo, ara, que mai no vaig contar la histria aquella. Sempre
quelcom va interrompre-la. I del cert que era una veritable
histria.



CAPTOL III

El defecte de Harris. -Harris i l'ngel bo. -Un fanal de bicicleta
patentat. -El sill ideal. -L'adobador de bicicletes: son ull
d'liga; son mtode; la seva alegre confiana; sos gustos senzills i
de curtes despeses; son aspecte i posat; com deslliurar-se'n. -
George profeta. -L'art gentil de fer-se desplaent en una llengua
estranya. -George estudiant de naturalesa humana. -George proposa un
experiment. -La seva prudncia. -La manutenci de Harris assegurada
amb condicions.



Dilluns a la tarda es present Harris amb l'anunci d'una casa de
bicicletes. I vaig dir-li:

-Si voleu seguir el meu consell, deixeu-vos-ho crrer.

-Deixar-me crrer qu?

-Aquesta marca nova, patentada, revoluci del mn ciclista, pasme i
bogeria, que ha batut tots els records, etc., etc... tot el que es
vulgui que sigui l'anunci que duus a la m.

-Molt b- va dir -Potser s; per em sembla que ens les tindrem que
veure amb muntanyes esquerpes, i em penso que ens caldran bons
frens.

-Ens caldr un bon fre: convingut. El que no ens caldr s una
sorpresa mecnica que no entenem i mai no funciona quan s menester.

-Aix funciona automticament.

-No cal que ho digueu. Per instint s exactament qu far. En anant
de pujada fallar la roda d'aital fais que haurem d'arrossegar la
mquina. Li provar l'aire del cim de muntanya, i de sobte anir b.
En anar de baixada comenar a retreure'ns el mal negoci que ha
estat per a nosaltres, i aix li produir remordiments i darrerament
desesperaci. Es dir a si mateixa: No serveixo per a res; no ajudo
aquests bons homes; solament els embarrasso. Sc una malastrugana,
aix s. I, sense afegir una paraula d'advertiment, ens far malb
el negoci. Vs sou un bon miny- vaig continuar; -per teniu un
defecte.

-Quin defecte?- deman indignat.

-Que teniu massa credulitat. Si llegiu un anunci, creieu tot seguit
el que diu; tota mena d'experincies que han inventat els folls, les
haveu provades. El vostre ngel guardi sembla sser un esperit
capa. Per vs, preneu el meu consell, no li proveu gaire la
pacincia, car bastant de feina li heu donat d'en d'aleshores que
comenreu amb la bicicleta. No continueu fins a fer-lo tornar boig.

Harris digu:

-Si tothom parls aix no hi hauria cap aven en cap ordre de la
vida. Si hom no provs les innovacions, el mn romandria en un
estancament aclaparador. Es per...

-Tot el que es pugui dir a favor d'aquest argument, ho s- vaig
interrompre. -Convinc a fer experiments fins a trenta cinc: un cop
traspassats, considero que hom t guanyat el dret de procurar per
ell mateix. Vs i jo hem fet el nostre deure en aquest sentit; vs
especialment. Vs haveu estat volejat per l'aire per motiu d'una
explosi de fanal de gas, patentat...

-Deveu saber perfectament que fou per culpa meva. Em sembla que vaig
carregar-lo massa.

-Conforme; estic disposat a creure que, si hi havia una fais
errnia de menar-lo, d'aqueixa vau usar. Deveu tenir en compte
aquesta tendncia vostra, que ajuda al meu argument. Per la meva
part, jo no vaig adonar-me del que freu; solament s que anveu
plcidament i tranquillament pel cam de Whitby, discutint la
guerra dels trenta anys, quan el vostre fanal esclat com un tret de
pistola. L'espant em llan a la cuneta, i recordo el gest de la
vostra esposa en dir-li que no havia estat res i que no tenia per
qu inquietar-se, car dos homes us pujaven a casa i el metge vindria
tot seguit amb l'infermera.

-Aix se us hagus acudit arreplegar el fanal! M'hauria complagut de
saber per qu va esclatar d'aquella fais.

-Manc temps per recollir-lo- vaig dir. -Compto que hauriem
necessitat dues hores per aconseguir-ho. Quant a l'explosi, el fet
d'haver estat anunciat com el millor fanal inventat al mn, a un que
vs no fssiu li hauria fet pensar en una malifeta.

-S; vs mateix dieu que feia una llum magnfica.

-Feia una llum brillant al cam de King i Brighton, i fu espantar
un cavall. Al moment que anvem per la fosca ms enll de Kemp Town,
va apagar-se i freu denunciat per anar sense llum. Recordeu que,
les tardes de sol, el portveu a la bicicleta i brillava tant com
valia; per, en arribar l'hora d'encendre, el fanal era afadigat i
volia descansar.

-Era un xic irritant, el fanal aquell- murmur Harris. -Ho recordo
b.

-Era irritant per a mi, i segurament ms ho era per a vs. Desprs,
hi ha _sillins_- vaig continuar, tot volent que se'n dugus aquesta
lli. -Recordeu cap sill, al mn, que hagi estat anunciat i que
no hagueu provat vs?

-Sempre he tingut la idea de trobar el sill perfecte.

-Deixeu crrer la idea. Aquest s un mn imperfecte, mesclat de
dolor i d'alegria. Potser que hi hagi un pais millor, on els sillins
siguin fets de l'arc de Sant Mart i plens de nvols. Al mn que
som, la cosa ms senzilla s acostumar-se a les coses dures.
Recordeu el sill que comprreu a Birmingham? Era dividit pel bell
mig, talment com un parell de ronyons.

-Voleu dir del que era construt sota principis anatmics?- deman
Harris.

-Potser s. La caixa en qu el portveu tenia en la coberta un
esquelet assegut... O, ms aviat, la part de l'esquelet que s'asseu.

-Estava perfectament b, i mostrava la veritable positura de...

-B, no cal passar a detalls; la positura em va semblar sempre no
gaire delicada.

-Des del punt d'obir mdic, anava b.

-Potser s, per a un que monts sobre els seus ossos: jo s solament
que vaig provar-lo per mi mateix i que, per a un que t carn, era
una angnia. En passant sobre una pedra o sobre un carril, pessigava
com un diantre. Era com muntar sobre d'una llagosta empipada. I vs
muntreu un mes aix.

-Vaig pensar que calia donar-li temps per veure els resultats.

-Vau tanmateix donar temps a la vostra famlia per a veure els
resultats. La vostra dona em va dir que, d'en que sou casats, mai
no us havia vist de tan dolent humor, tan poc cristi com estigureu
durant aquell mes. Altrament recordeu l'altra sill, aquell que
tenia la molla al dessota.

-Voleu dir l'espiral?

-Vull dir aquell que us sacsejava amunt i avall com el ninot d'una
capsa de ressort. Mantes vegades, en aixecar-vos, tornveu a lloc, i
altres no, Creieu que, si esmento aquests fets, no s tan sols per
recordar coses penoses, sin perqu estigueu convenut de la bogeria
de fer provatures a l'edat vostra.

-Voldria que us deixssiu d'aquest color. No tinc sin trenta
quatre...

-No teniu sin... quants?- vaig demanar-li.

-Prou. Si no us plau el fre, deixeu-lo crrer: no el compreu. Si la
vostra mquina va de cap per una muntanya i George i vs sou
llanats per la teulada d'una esglsia, no em feu a mi cap retret.

-Per George res no puc dir-vos. Al millor qualque cosa l'esparvera.
Si passs un accident com el que dieu, el ms probable s que no li
fos grat; per descanseu, que jo em pendria el treball de fer-li
veure que no havia estat per culpa vostra.

-Est llest, el tndem?

-S, res no li passa a la mquina.

-L'haveu repassada?

-No, ni penso que ho faci ning del mn. La mquina va b ara, i
vull que romangui aix fins que marxem.

Vaig tenir, una vegada, una bona lli, amb aix dels repassos. Hi
havia, a Folkestone, un home que jo trobava a Lees i que un vespre
va proposar-me de fer una llarga passejada en bicicleta, tots dos, a
l'altre dia, i vaig acceptar. M'aixeco de bon mat, cosa que fou un
esfor que em va enorgullir a mi mateix; per ell vingu una hora i
mitja tard. Vaig esperar-lo al jard. El jorn es presentava
esplndid. En arribar, em digu: -Sembla, la vostra, una bona
mquina. Marxa b?

-Oh! Com la major part d'elles- li responc. -Bastant b al mat,
per up xic pesanta desprs de dinar.

Ell va agafar-la per la roda davantera i la forca i va donar-li una
violenta sacsejada: tal, que vaig dir-li:

-Estigueu-vos de fer aix, que la fareu malb.

No s pas per quins set sous havia de sacsejar-la, quan cap mal no
li havia fet. Altrament, si hagus estat merescut un sacsejament,
era a mi, que corresponia de fer-lo. Sentia quelcom com si apalliss
el meu gos. I em va dir:

-Aquesta roda davantera es belluga.

-Si vs no la toqueu, res no es belluga. No es bellugava pas, abans:
res que es pugui dir bellugament.

-Aix s perills- digu. -Teniu un martell-cargol?(1)

Jo havia d'haver estat ferm; per pensava que potser ell entenia el
negoci, i vaig anar a cercar el saquet de les ferramentes. En tornar
el vaig veure assegut a terra, amb la roda entre les cames,
donant-li voltes lleugeres amb els dits. El restant de la mquina
era al seu costat sobre la sorra del jard.

-A la roda davantera aquesta n'hi ha passat alguna- digu ell.

-Talment ho sembla: oi?

Per aquell era una mena d'home que no capia d'ironies.

-Em sembla que els suports van tots malament.

-No us molesteu ms per aix- vaig dir-li: -us afadigareu. Posem la
roda al seu lloc i marxem.

-Ara que s fora, podem veure qu t.- I parlava com si la roda
hagus sortit per ella sola. Abans jo no pogus aturar-lo, havia
descargolat quelcom, i rodaren per terra com una dotzena de boletes.

-Agafeu-les, agafeu-les! No n'hem de perdre cap!- crid tot
astorat.

Arrossegant-nos per terra durant mitja hora, en vrem trobar setze.
Ell deia que sentiria que se n'hagus perdut cap; car, d'haver-se'n
perdut cap, aix faria una gran diferncia a la mquina. -En desfer
una mquina- afeg -s'ha de tenir gran cura de no perdre cap
d'aqueixes boletes. I explic que calia comptar-les totes, en
treure-les, i veure que tornaven al seu lloc en el nombre exacte. Jo
li vaig prometre de tenir present el seu consell si mai desfeia en
peces una mquina. Vaig posar les boles al meu barret, per ms
seguretat, i el vaig deixar al llindar de la porta. Comprenc que no
era bona pensada. D'ordinari no sc un cap lleuger, per em devia
haver afectat la influncia d'ell. Aleshores digu que, ja posats,
volia donar una mirada a la cadena, i tot seguit comen a treure
l'aparell, mentre volia jo convncer-lo que no fes tal cosa. Vaig
dir-li el que, molt solemnial, va dir-me una amic en certa ocasi:
-Si mai et passa quelcom amb l'aparell, ven la mquina i compra'n
una de nova. Surt ms barat.

-La gent parla com qui res no entn de mquines- em digu. -Res ms
fcil que desmuntar l'aparell.

He de confessar que tenia ra. En menys de cinc minuts havia tret
l'aparell en dues peces, que deix a terra, i qued cercant claus i
cargols per terra. Digu que era per a ell un misteri, sempre, la
forma com desapareixien els cargols.

Cercvem encara cargols, quan sort Ethelbertha, que sembl
sorpendre's de veure'ns all, car pensava que havem marxat feia
hores.

-No trigarem gaire- digu ell. -Estic ajudant el seu esps a
repassar la seva mquina. s una bona bicicleta, per totes
requereixen una ullada de tant en tant.

-Si desitgen rentar-se les mans en acabar- digu Ethelbertha- vagin
a la cuina de darrera, si els plau; car les minyones han fet ara les
alcoves.- Desprs em digu que, si trobava Kate, sortirien totes
dues a passejar en yacht; per que probablement serien de retorn a
l'hora de dinar. Jo hauria donat quelcom per marxar amb ella.
N'estava tip, de veure aquell foll desfer-me la bicicleta. El sentit
com em seguia murmurant: -Atura'l abans no faci ms mal. Tens el
dret de protegir les coses de la teva propietat, davant la
destrucci d'un boig. Agafa'l pel coll i llana'l a puntades de peu
per la porta del jard.

Malgrat tot, jo s dbil en haver de ferir els sentiments d'alg, i
vaig deixar-lo continuar sa obra catastrfica. Abandon la feina de
cercar els cargols, dient que aquests tenien la graciosa propietat
de perdre's i aparixer quan hom no hi pensa, i que de moment es
dedicaria a enllestir la cadena. Primer la nu tan fort que no podia
bellugar-se; desprs l'afluix fins a sser dues vegades ms fluixa
que mai havia estat; desprs digu que el ms ben pensat era posar
la roda davantera al seu lloc. Jo havia obert la forquilla, i ell
comen l'operaci.

Al cap de deu minuts vaig proposar-li de deixar la forquilla i
encarregar-me de collocar la roda, canviant els papers. Al minut
deix la mquina i marx a donar un volt per la pista del croquet,
posant les mans als malucs. Tot passejant, anava explicant-me que el
principal era tenir cura de no pessigar-me els dits entre la
forquilla i el radis de la roda, a la qual cosa vaig replicar-li
que, per experincia, estava convenut de la veritat que deia.

Havent-se ell resguardat les mans amb uns draps vells, acabrem, a
la fi, la collocaci de la roda. Al moment de restar enllestida,
esclat en una rialla.

-On s el xisto?

-B, estic fet un ruc- digu.

Era el primer cop que parlava en forma que em fu respectar-lo, i
vaig demanar-li com havia fet el descobriment.

-Hem oblidat les boles!- digu ell.

Vaig mirar on havia deixat el barret, que era al bell mig de
l'andn, i el gos favorit d'Ethelbertha se les empassava tan de
pressa com podia.

-Va a matar-se!- digu Ebbson, a qui mai no he tornat a veure,
grcies a Du, per sembla que es deia Ebbson. -Sn de slid acer!

-Tant se me'n dna del gos. En el que va de setmana ja s'ha empassat
uns cordons de sabata i un paquet d'agulles de cosir. La naturalesa
s el millor mestre, i als gossets sembla que els va b aquesta mena
d'estimulants. En el que jo penso s en la bicicleta.

I ell digu amb animosa disposici:

-B, colloquem, doncs, totes les que puguem retrobar i confiem en
la Providncia.

En retrobrem onze. En fixrem cinc a un costat i sis a l'altre, i
mitja hora desprs la roda era al seu lloc de bell nou. No cal dir
que ara s bellugava ms que no pas abans; un nen ho veuria. Ebbson
digu que, de moment, ja anava b. Semblava que comenava a
fastiguejar-se. Si l'hagus deixat fer, penso que aleshores hauria
marxat a casa seva; per jo estava decidit que romangus all fins
que el treball fos llest. Havia ja abandonada tota idea de passeig
en bicicleta. La meva vanitat per la mquina, l'havia anullada ell.
El meu nic inters romania ara a veure'l pessigar-se i
esgarrapar-se i apallissar-se ell mateix, i vaig reanimar son
esperit amb un got de cervesa i una justa lloana.

-s per a mi de veritable utilitat veure-us fer aquestes feines. No
s solament la vostra destresa i art, el que em corprn, sin la
vostra confiana en vs mateix, la vostra inexplicable bona
disposici que m'esdev benfactora.

Reanimat ara, escomet la feina de collocar l'aparell de la caixa.
Pos la bicicleta dreta contra el mur de la casa, i treball de
l'altre costat; desprs l'arramb contra un arbre; desprs la
sostenia jo, mentre ell era a terra amb el cap entre les rodes i
treballava amb la bicicleta per la part baixa, tot tacant-se d'oli.
Desprs me la va pendre i es pos doblegat sobre ella com una
albarda, dient aquestes tres coses:

-Grcies a Du que a la fi est b!- Desprs: -No! Malet sigui si
est b!

La tercera cosa que va dir, tracto d'oblidar-la. Ell havia ja
perdut, a l'ltim, la serenitat, i tot seguit insultava la mquina.
Jo estava content de veure com aquesta aguantava els atacs. Tot el
que desprs s'esdevingu no fou sin una veritable lluita entre ell
i la bicicleta, embranzinant-se i escometent-se tots dos. Tan aviat
era la bicicleta a terra i ell a sobre, com ell a terra i la
bicicleta a sobre d'ell. De vegades romania ferm, tot roig per
l'esfor victoris, amb la bicicleta entre les cames; per el seu
triomf era breu. De sobte la mquina s'alliberava amb un moviment
rpid i, tornant-se contra ell, el colpejava fortament amb un bra
del manillar.

A un quart de dues, brut, descabellat, ple de talls i sagnant,
digu:

-Em sembla que est b aix.- S'aixec eixugant-se el front. La
bicicleta semblava, aix mateix, com si n'hagus tingut prou amb el
joc. Fra difcil dir quin, de tots dos, havia rebut ms. Vaig
conduir-lo a la cuina de darrera la casa, on, sense sosa per a
treure's la grassa, ni cap menester, es rent i tot seguit vaig
deixar-lo anar a casa seva. Vaig agafar la bicicleta, i en cotxe
vaig portar-la al taller ms proper, on poguessin adobar-la.

L'encarregat l'examin.

-Qu voleu que faci, amb aix?

-Voldria que l'adobssiu tot el possible.

-Est un xic feta malb, per mirarem de deixar-la el millor
possible.

Li deix, efectivament, tan bona com podia deixar-se per dues
lliures i mitja. Per jamai no torn a sser la mateixa mquina, i a
la fi de temporada vaig deixar-la a mans d'un marxant perqu la
vengus, dient-li que, no volent enganyar ning, fos
servit d'anunciar-la com una mquina de l'any darrer. Per el
marxant va aconsellar-me de no dir cap data, dient que en aquests
afers no s cosa de declarar el que s veritat o no, sin cosa de
veure el que es pot treure de la gent.

-Ara- afeg, -entre nosaltres, li dir que la mquina no sembla de
l'any darrer: pel que fa a la seva aparincia podria ben ser de deu
anys enrera. Res no direm de la data. Veurem el que se'n pot treure.
Vaig deixar a mans seves l'assumpte i en va aconseguir cinc lliures,
dient-me sser ms del que esperava.

Hi ha dues maneres de fer exercici amb una bicicleta: muntant-la i
adobant-la. Altrament, penso que qui en treu gaudi, d'adobar una
bicicleta, potser treu la millor part del negoci. s independent del
temps i del vent. No ha pas de capficar-se amb l'estat dels camins.
Amb una clau, uns draps, una setrillera i quelcom per seure, roman
feli per tot el dia. Certament ha de passar desaventatges tamb (no
hi ha rosa sense punxes). Sembla un calderer; la mquina ens porta
sempre la idea d'haver estat furtada i tractar-se de desfigurar-la.
Per, com que ell quasi mai passa de la primera fita, aix no arriba
a tenir gaire importncia. L'errada que molta gent comet s creure
que es poden fer ambdues maneres d'esport amb la mateixa mquina.
Aix s impossible. Cap mquina pot resistir aquest doble esfor.
Cal, primer, el determini de si es vol ser ciclista, per a adobar la
mquina o per a muntar-la. Personalment jo prefereixo muntar, i
procuro de no tenir a prop cap menester que em tempti a adobar-la.
Si res li passa, l'arrossego fins al primer taller de reparacions.
Si sc lluny per a portar-la arrossegant, m'assec a la vora del cam
i espero el pas d'un carro. El perill major el trobo sempre en
l'adobador errant, per al qual la vista d'una mquina feta malb s
com un cadver que trobs un corb, al seu volt; l'escomet amb un
coral crit de triomf. En principi, tractava jo d'sser corts amb
els adobadors espontanis, i els deia:

-No s pas res; no cal que us molesteu. Seguiu el vostre cam i
distraieu-vos. Vos ho prec com un favor... Tingueu la bondat
d'anar-vos-en.

Per l'experincia m'ha demostrat, malgrat tot, que la cortesia tant
se val en semblants casos, i per aix ara els dic:

-Aneu a passeig i deixeu estar la mquina, o, si no, us far una
cara nova.

I, fent veure que hom est decidit a realitzar-ho, i si altrament es
duu a la m un bon garrot, generalment es pot foragitar l'adobador
espontani.

A darrera hora del vespre vingu George i digu:

-Qu? Penseu que tot estar llest?

-Tot estar llest per a dimecres- vaig respondre, -excepte vs i
Harris, potser.

-Llest, tamb, el tndem?

-Llest, tamb, el tndem.

-No penseu que li calgui cap reps?

Als quals mots vaig replicar:

-L'edat i l'experincia m'han mostrat que poques coses hi ha en les
quals hom fa b d'sser prctic. Em resten, doncs, un nombre limitat
de qestions en les quals tinc tota mena de certitud, entre elles la
convicci ferma, que al tndem no li cal cap reps. Altrament tinc
el pressentiment que aix Du em perdoni com cap sser hum
tantejar la mquina d'avui a dimecres al mat.

George digu:

-Trobo que no n'hi ha per enfadar-se, al vostre lloc. Arribar dia
(i potser no s gaire lluny) que a aquesta bicicleta, amb un parell
de muntanyes al bell mig d'ella i el taller ms prxim, li caldr
d'sser repassada, malgrat el vostre crnic desig que romangui en
descans. Llavors demanareu a crits que hom vos digui on heu deixat
els setrills i qu heu fet del martell-cargol (1), i, mentre vos
esforceu a sostenir la bicicleta contra un arbre, demanareu qui us
netegi la cadena i qui us infli el pneumtic de la roda trasera.

Comprenc que George tenia ra en el que deia... Potser era quelcom
de proftica sapincia. I vaig dir:

-Dispenseu si semblava no adonar-me d'aix. El cert s que Harris ha
estat ac aquest mat...

-Prou- interromp. -Ho comprenc. Altrament no s d'aix, del que
volia parlar-vos. Mireu.

Va presentar-me un petit llibre enquadernat en tela vermella. Era
una guia de conversaci anglesa per a s dels viatgers alemanys, que
comenava: En un vaixell... i terminava: A casa el metge. El
captol ms extens era dedicat a la conversaci en un vag de
ferrocarril, en un departament curull de gent boja, batalladora i
grollera: -No pot vost fer-se un xic ms enll, senyor?
-Impossible, senyora. Aquest senyor del costat s molt gros. -Qu
no farem un esfor i tindrem les cames quietes? -Faci el favor de
no empipar amb el colze. -Aprofiti's del meu muscle, senyora, si
li fa servei per a arrambar-se. (El qual oferiment no s'indicava si
era fet amb ironia.) -Em veig obligat a dir-li, senyora, que es
posi una mica de costat. Quasi no puc alenar. (Amb tot aix es veu
que l'autor tenia la idea que la gent ans apilotada a terra,
gaireb.) El captol finia amb la frase: -Alabat siga Du, que
havem arribat a lloc! (Got sei dank!) Una pietosa exclamaci que,
per les circumstncies, la dirien a chor.

A la fi del llibre hi havia un apndix donant consells al viatger
alemany envers la cura de la seva salut i confort durant sa
residncia a les ciutats angleses, els principals dels quals eren:
viatjar sempre amb una bona quantitat de polvets insecticides;
tancar sempre la porta de l'alcova, a les nits, i comptar curosament
els cntims de canvi.

-No s pas cosa recomanable- li vaig fer notar en retornar-li el
llibre. -No s pas un llibre que jo recomans a cap alemany prxim a
venir a Anglaterra. Em sembla que per ell sol li vindria desplaena
de viatjar. He llegit llibres publicats a Londres, per a s dels
viatgers anglesos per l'estranger, les quals fulles sn plenes de
semblants bogeries. Algun ximplet educat que malentn set llenges,
sembla que vagi escrivint aquests llibres per l'errnia informaci
de la moderna Europa.

-No podreu negar que aquests llibres obtenen grosses comandes. S
que es venen per milers, i a cada ciutat d'Europa hi deu haver gent
que va a per lla portant aquesta mena de lxic.

-Es versemblant, per hi ha la sort que hom no els entn. Jo mateix
he observat estrangers, als andens de les estacions i als
encreuaments dels carrers, llegint tals llibres en veu forta. Hom no
sap quina llengua parlen, ni es t la menor notcia del que estan
dient. Potser val ms que sigui aix; Si fossin entesos rebrien,
segurament, disgustos de no dir.

-Potser s- assent George. -Em plauria de veure qu esdevindria si
fossin entesos. Proposo d'anar a Londres dimecres al mat, i passar
una hora o dues de compres amb l'ajut d'aquest llibre. Hi han unes
coses que em calen: un barret i un parell de sabatilles, entre
altres. El vapor no surt de Tilbury fins a les dotze, i ens deixa
espai. Voldria fer la prova d'enraonar aix on pugui judicar
exactament dels efectes. Voldria veure la sensaci que hom
experimenta en parlar d'aquesta manera.

Tot d'una em sembl que fra cosa divertida i, entusiasmat, vaig
prometre d'acompanyar-lo, romanent a la porta de les botigues. Vaig
pensar que a Harris li plauria d'sser al mig (o, ms b, a la vora)
de la prova; per George digu que no s'adeia amb el seu projecte.
Volia que Harris i jo l'acompanyssim dintre les botigues. Digu
estar disposat a fer la provatura amb la presncia de Harris, la
qual corpulenta figura faria de defensa, i jo a la porta disposat a
cridar la policia si fos necessari.

Anrem a casa Harris i li frem la proposici. Harris examin el
llibre, especialment els captols que tractaven de la compra de
barrets i sabates, i digu:

-Si George parla a un sabater o capeller en la forma que ac s
escrit, no s pas defensa, el que necessitar, sin ms aviat dur-lo
a un dispensari.

George s'irrit, i va dir:

-No sembla sin que jo sigui un bordegs temerari sense seny ni
centener. Jo b tindr cura de triar les frases ms delicades i
menys enutjoses, fugint dels insults grollers.

Harris, comprenent-ho aix, s'adher al projecte, aleshores, i
fixrem la hora per a dimecres de bon mat.



_Nota (1): L'original diu "screw-hammer", i es va traduir
literalment per "martell-cargol". Probablement l'autor es referia a
un "screw-spanner", o sigui una clau anglesa_



CAPTOL IV

Per qu George no creu necessaris, en una casa, els rellotges
despertadors. -Instints socials dels nois. -Pensaments d'un vailet
sobre el mat.-El vigilant que no dorm. -El seu misteri; la seva
ansietat. -Pensaments nocturns. -La mena de treball que hom fa abans
no es desdejuna. -El bo i el dolent b. -Desaventatges d'sser
virtus. -La nova cuina de Harris comena malament. -La sortida
diria del meu oncle Podger.-El senyor de negocis considerat com un
carrerista. -Arribem a Londres. -Parlem la llengua del viatger.



George vingu dimarts al vespre i pos a casa de Harris. Vrem
pensar, com a millor, que dorms all; car, la prpia proposici
d'arreplegar-lo en passar al mat, volia dir, en principi, treure'l
del llit i sotraquejar-lo fins que es desvetlls. s a dir, un pesat
esfor amb el qual comenar la diada. Ajudar-lo a retrobar les seves
coses i acabar d'empaquetar-les. Desprs esperar-lo mentre es
desdejunava amb un pat abundant; un fastigs entreteniment per a
l'espectador, ple de monotonia.

Jo sabia que si dormia a Beggarbush es llevaria d'hora. He dormit
all de vegades, i s el que succeeix. Prop de mitja nit, pel que es
pensa, encara que realment sigui ms tard, hom es desvetlla espantat
per un soroll semblant a una allau de cavalleria que passs davant
la porta. La intelligncia, desperta a mitges, pensa si seran
lladres o, ms b, l'hora del Judici final, o b una explosi de
gas. Hom s'asseu al llit i escolta amatent.

No cal esperar gaire. La porta s oberta tot seguit violentament, i
alg o quelcom baixa per l'escala amb una plata i el servei del te.

-Ja t'ho vaig dir- parla, a fora, una veu. I immediatament un cos
pesat (un cap, sembla), rebot contra la porta. Aleshores hom es
torna boig cercant ses robes: res no roman on va deixar-se a la nit;
tot el ms necessari ha desaparegut absolutament; i, mentrestant,
l'assass, o la revoluci, o el que es vulgui, segueix essent
misteri. Hom espera, amb el cap dins l'armari, on pensa trobar ses
sabatilles, per a escoltar el ferm i monton colpejar d'un dit a una
porta vena. La vctima (hom presum), ha pres refugi all, i se la
vol fer sortir i acabar amb ella. Hi arribarem a temps? El colpeig
cessa, i una veu, que insisteix dolament, demana, amb mansuetud.

-Pap, puc llevar-me?

No es pot oir l'altra veu; per s aquesta, que continua:

-No: fou solament el bany... No, ella no ha pres mal; s'ha mullat...
S, mam: jo els dir el que em dius... No: ha estat una
avinentesa... S. Bona nit, pap.

La mateixa veu, esforant-se com si hagus d'sser oda de l'altra
part de la casa, diu:

-Has de pujar dalt altra vegada. El pap diu que no s hora,
encara, de llevar-se!

Hom torna al llit de bell nou, escoltant com alg s arrossegat a
dalt contra la seva voluntat. (Per un bon acudit la cambra destinada
als hostes, a Beggarbush, s, exactament, sota les habitacions dels
nens). Hom acaba per compendre que el mateix quelcom, oferint encara
una versemblant oposici, s ajagut al llit altra vegada. Amb molta
exactitud pot seguir-se la lluita, car, cada vegada que el cos s
llanat sobre el somier, el llit, justament a sobre el cap d'un
home, fa una mena de bot; i, cada vegada que el cos aconsegueix de
sortir-se'n, hom se n'adona pel cop que fa al sl. Desprs la lluita
decreix, o potser el liit s'enfonsa, i hom reprn el son.

Al cap d'un minut (o el que hom pensa sser al cap d'un minut), hom
obre els ulls pressentint la presncia d'alg. La porta mig s'obre,
i quatre cares espectants, apilades unes amb altres, guaiten un hom
com si hom fos fenomen reservat en aquesta cambra especial. En veure
que hom s despert, la cara de dalt de totes, saltant calmosament
sobre les altres tres, entra i s'asseu al llit en amical posat.

-Oh!- diu. -No sabem que estigus desvetllat. Nosaltres ho estem de
fa estona.

-Talment ho sembla -respon hom breument.

-Al pap no li plau, que ens llevem de bon mat. Diu que podem fer
nosa als altres de la casa, si ens llevem aviat. I per aix no ens
hi llevem.

L'ltim, ho diu amb accent de gentil resignaci, en qu hi ha una
mica d'orgull pel sacrifici que fa i del qual s conscient.

-s a dir que no en dieu llevar-se, del que feu?- hom els demana.

-Oh, no! Realment no som llevats, car no som vestits, encara, com
caldria.

El fet s evident.

-El pap est sempre molt afadigat als matins, perqu treballa fora
durant tot el dia. Tu no ests afadigat, als matins?

Aleshores hom es gira, i s'adona que els altres tres nens han
entrat, tamb, i sn asseguts a terra en semicercle. Per llur
actitud es desprn que els petits han pres all per un espectacle o
una conferncia cmica, o una conjura, i esperen calmosament que hom
salti del llit i faci quelcom. Sembla estrany que siguin a la cambra
de l'hoste, i hom els ordena incontinent que surtin; per ells res
no responen, res no argumenten: sens badar boca, cauen tots plegats
sobre un hom. Del llit estant, tot el que es veu s un barreig de
cames i peus onejants, semblant un pop emmetzinat que tracta de
trobar el fons. Res no es parla: aquesta sembla sser l'etiqueta del
que fan. Si hom dorm amb pijama, salta del llit i no fa altra cosa
que augmentar la confusi; si hom no va abillat amb semblant cura,
ha de romandre on s i cridar les ordres que, en absolut, no sn
ateses. El ms senzill resulta deixar la qesti a mans del ms
grandet, el qual aconsegueix, al cap d'una estona, fer-los sortir, i
tancar la porta darrera d'ells; per aquesta torna a obrir-se
immediatament, i un, que generalment s'escau sser Muriel, s
llanat a dintre com si l'engegus una catapulta. Muriel t el
desaventatge, per a ella, d'uns llargs cabells que poden sser
utilitzats convenienment, per la qual ra, ella, assabentada del que
suposa, se'ls agafa fortament d'una m i dna cops amb l'altra. El
grandet obre la porta de nou, i fa servir la nena d'ariet demolidor
contra el mur que formen els de fora. S'escolta l'empenta del seu
cap contra aquells en separar-los. En assolir la victria completa
el ms grandet retorna al llit, asseient-se on era, sens cap
rancnia, i oblidat de l'incident tot seguit.

-A mi em plauen molt, els matins- diu. -I a tu?

-Alguns matins em van b. Altres... no sn tan pacfics.

El nen no comprn l'excepci. Aixeca els ulls amb una mirada
incerta, vaga i diu:

-Em plauria de morir un mat! s tot tan bonic, ara!

-Bo, potser morirs aix, si el teu pap estatja, per a dormir, un
host de males puces i no l'adverteix per endavant.

El nen perd aquell estat contemplatiu i esdev el nen que era.

-No saps que b s'est, ara, al jard! Qu no t'agradaria, de venir
ara amb mi a jugar al cricket?

Hom no va anar al llit amb aquesta idea; pero, anant les coses com
van, sembla un programa tan bo com romandre al llit despert i
desesperat. I hom accedeix.

Ms tard penseu que el millor modo de veure el que passa s imaginar
que un hom, impossibilitat de dormir, es llevi de bon mat i pensi
que li agradaria jugar al cricket.

Els nens, ensenyats a sser cortesos amb els hostes, veuen un deure
d'ells a entretenir un hom.

Mistress Harris, a l'hora del desdejuni, fa notar que, almenys, hom
havia d'haver tingut cura que els nens anessin convenientment
abillats en fer-los sortir, mentre Harris diu, patticament, que,
amb l'exemple dolent que hom els ha dat, s'ha perdut en un mat el
treball de mesos que ell esmera a educar-los.

* * *

Dimecres al mat sembla que George es llev a un quart de sis, i
sab convncer els nois que l'esperessin fent proves amb la nova
bicicleta de Harris entorn la plantaci del mateix nom. Mistress
Harris mateixa no censur George en aquesta ocasi: per intuci
comprengu que l'acudit no devia sser completament personal. No vol
dir que els nens de Harris siguin assabentats que s'estalvien els
reganys a costa de l'amic i company: tots sn disposats a acceptar
la responsabilitat de llurs malifetes. Tot depn de com les coses es
presenten a llurs ulls. En explicar-los que hom no tenia la menor
intenci de llevar-se a les cinc per jugar al cricket al camp del
croquet o per reproduir escenes dels primers temps del cristianisme
disparant sagetes amb una ballesta contra ninots penjats del arbres;
i que, realment, un hom, per la seva voluntat, s'hauria llevat
pacficament, segons pietosa habitud, amb la tassa de te a les vuit,
els nens, llavors, restarien bocabadats, primer; segon, donarien
llurs excuses, i desprs estarien apenats sincerament.

En el cas d'ara, salvant la qest de si George es llev per un
impuls voluntari o per l'incidental pas d'un boomerang casol per la
finestra de l'alcova, els petits admeten que el motiu del matineig
de George foren ells mateixos, com va dir el ms grandet:

-Nosaltres havem d'haver tingut en compte que oncle George havia de
fer una gran diada, i fins i tot havem d'haver-lo dissuadit que es
llevs. Jo en tinc tota la culpa.

De tant en tant l'alteraci de l'habitud no fa mal a ning i Harris
i jo vrem convenir que era un bon entrenament per a George. A la
Selva Negra haurem de llevar-nos a les cinc del mati, segons
conveni. El mateix George havia inspirat que fos a dos quarts de
cinc; per Harris i jo insistrem que les cinc era bona hora, per
terme mig, per a sser a les nostres mquines al punt de les sis, i
finir la diada abans no comencs la forta calor del dia.

Alguna vegada podrem comenar ms aviat, per no pas com a habitud.
Per la meva part, aquest mat vaig llevar-me a les cinc, ms aviat
que no pensava, car m'havia dit, en jeure: -Al punt de les sis!

Conec homes que a qualsevol hora poden despertar-se puntualment. Es
diuen a si mateixos, en posar el cap al coix: -A les quatre i
30!..., -A les quatre i 45!... o -A les cinc i 15!, segons el
cas; i, aix que el rellotge assenyala l'hora, ells obren els ulls.
Aix s meravells.

Com ms es rumia en aix, ms gran es fa el misteri. Algun esperit
imprecs actuant independent de nosaltres dintre nostre, deu comptar
les hores mentre dormim nosaltres. Sense l'ajut de rellotge, ni del
sol, ni de cap mitj conegut, ell vigila en la foscor. Al moment
exacte murmura, a cau d'orella: -L'hora!- I ens despertem.

El treball d'un antic company de la ribera del riu, amb qui vaig
enraonar una vegada, l'obliga d'aixecar-se cada mat mitja hora
abans de la marea alta, i em va dir que ni una sola vegada va restar
dormint ni un minut de ms. Darrerament mai no va passar cap nsia
per l'hora que pogus pujar la marea. Se n'anava al llit afadigat i
dormia sense ensomnis; i cada mat, a diferent hora, aquella
fantasma vigilant, lleial com la mateixa marea, el cridava
silenciosament. Havia estat vagant per la foscor dels graons del
riu fangs, o tenia coneixement de les lleis de la naturalesa? Fos
quin fos el procs, l'home no se n'adonava.

En el meu cas, al meu vigilant intern li manca potser un xic de
prctica. Ho fa tan b com sap, per s massa neguits i perd el
compte. Jo li dic per exemple: -A dos quarts de sis, si us plau!,
i em desperta amb un sobresalt a dos quarts de tres. Miro el
rellotge, i _ell_ em fa pensar que potser no vaig donar-li corda i
me'l poso a l'orella: encara marxa. _Ell_ em fa pensar que qui sap
qu li ha passat, car confia que sn les cinc o un xic ms aviat.
Per satisfer-lo em poso les sabatilles i baixo a veure l'hora al
rellotge del menjador.

El que a un hom li perv, d'anar per casa al mig de la nit vestit
amb una bata i sabatilles, no cal esmentar-ho, perqu la major part
dels homes n'estan assabentats per experincia. Tot (especialment o
que t un angle agut) troba un gaudi covard a atiar. Quan un hom duu
unes sabates fortes, les coses semblen esberlar-se en el cam. Quan
un hom s'aventura entre els mobles, vestit amb llanes, sabatilles i
sense mitjons, sembla que s'acosten i empaiten. Jo retorno al llit
rondinant i refusant escoltar cap altra suggesti de si tots els
rellotges de la casa s'han donat a conspirar en contra meva. I
desprs trigo una hora i mitja a adormir-me.

De les quatre a les cinc em desperto cada deu minuts, i llavors em
faig retret d'haver dit cap paraula a l'esperit sobre l'assumpte. A
les cinc en punt aquest marxa a dormir, afadigat a la fi, i
traspassa la feina de despertar-me a la minyona, que ho fa una hora
i mitja ms tard que de costum.

En aquest dimecres assenyalat, va empipar-me fins al punt de deixar
el llit per desfer-me d'ell. No sabia qu fer amb mi mateix, car el
nostre tren no sortia fins a les vuit. Tot el nostre equipatge havia
estat empaquetat i enviat, al vespre, juntament amb les bicicletes,
a l'estaci del carrer de Fenchurch. Vaig anar-me'n a mon despatx,
pensant que podria escriure durant una hora.

La matinada, abans un hom no s'ha desdejunat, no s, em sembla,
moment propici per a un esfor literari. Vaig escriure tres
pargrafs d'un conte, i me'ls vaig llegir en veu forta. Algunes
coses s'han dit, desplaents, dels meus treballs; per res no s'ha
escrit encara que pugui fer justicia a aquests pargrafs. Vaig
llenar-los al cistell, i vaig seure tractant de recordar si hi
havia cap instituci de caritat que proves pensions per als autors
agotats. Per fugir d'aquestes reflexions determino posar-me una
pilota de golf a la butxaca i, escollint un club, vaig sortir a la
devesa.

Un parell de bens hi estaven pasturant, i em seguiren, prenent un
alt inters envers el meu joc. Un d'ells era un carinys i simptic
company. Em sembla que no entenia el joc, per potser li estranyava
una mica que em dediqus de bon mat a tan innocent cosa. A cada cop
que jo feia, ell belava:

-Be...e...e...! Be... e...e...! Molt b...e...e...! I semblava tan
complagut com si ho hagus fet ell mateix. Quant a l'altre, era una
bestiola sonsonera, desplaent, tan amoinadora, per a mi, com
encoratjador el seu company. -E... e... e... rro! ...B... ...
... stia! E... e... erro! Erro, bstia, erro, era el seu
comentari quasi a cada cop. En realitat hi havia cops encertats,
per belava aix per esperit de contradicci i pel gust de cridar.
Ben clara era la cosa.

Per un accident lamentabilssim, un dels meus cops ms vigorosos fu
anar a parar la pilota al nas del bon be; i, el dolent, en veure-ho,
esclat en una rialla. Reia positivament, clarament, amb una
riallada aspra i grollera. I mentre son company romania tombat a
terra, massa espantat per moure's, ell va canviar son disc i belava
aixi:

B...! Molt b... b... b...! Ha... fet... el gran... cop...!.
Hauria donat mitja corona perqu la pilotada l'hagus rebuda aquest
en lloc del bon be. Per, al mn que som, sempre s el bo i l'amable
qui paga la trencadissa.

Havia passat ms temps del que pensava, quan Ethelbertha vingu a
dir-me que eren dos quarts de vuit i que el desdejuni era a taula.
Vaig pensar llavors, que no m'havia afaitat encara. A Ethelbertha
l'empipa que m'afaiti corrents. Tem que un estrany pugui pensar que
he intentat un sucidi digne d'un pobre d'esperit, i que els veins
puguin creure, pels senyals, que no som felios plegats. Com a
argument ms respectable, tamb m'ha indicat que el meu aspecte no
s pas d'home amb qui es pugui fer brometa.

Amb tot va satisfer-me la manca de temps, que no em permetia un
llarg comiat d'Ethelbertha. Em desplauria veure-la feta un mar de
llgrimes. Per, en canvi, hauria volgut una estona per a dir
algunes paraules als nens, de comiat i advertiments, majorment pel
que respecta a la meva canya de pescar, que ells persisteixen a fer
servir per a bastons de Cricket.

Cosa que em fastigueja s haver de cuitar per pendre el tren. A un
quart de milla de l'estaci trobo Harris i George, que anaven tamb
corrents. Pel que toca a ells (segons va informar-me Harris a
empentes, tot trotant pel cam), el culpable del seu retard era la
nova cuina econmica, que aquell mat havien assajat per primer cop
i que havia coms l'entremaliadura de fer botar de l'olla els
ronyons i i escaldar al cuiner. Afeg que, segons pensava, en tornar
del viatge ja estarien acostumats a la nova cuina.

Vrem pujar al tren, ja en marxa, com qui l'agafa pels cabells (val
a dir-ho); i, comentant sobre els esdeveniments d'aquell mat, un
cop asseguts, alenant dificultosament, en el vag, m'acud als ulls,
com si realment estigus veient-lo, la figura de mon oncle Podger,
el qual dos cents cinquanta dies de l'any emprenia la carrera des
d'Ealing Common al carrer de Moorgate per pendre el tren de dos
quarts de deu. Des de casa seva a l'estaci hi havia deu minuts a
peu. Mon oncle deia sempre: Pren-te un quart d'hora i vs-hi amb
calma. Per el que feia sempre, era comenar amb cinc minuts de
temps i anar a tot crrer. No s pas per qu aquest era el costum de
tots els d'aquell barri.

Molts grassos senyors de negocis de la City vivien aleshores a
Ealing (bastants, em sembla, hi viuen encara), i prenien els trens
de les primeres hores, que anaven al centre de la ciutat. Tots
sortien tard de casa, i tots portaven a l'una m una bossa negra i
un diari, i un paraigua a l'altra. Per l'ltim tros de cam, amb bon
temps o amb pluja, tots anaveu cames ajudeu-me.

La gent desenfeinada, mainaderes principalment i nois per a
comissions, amb algun venedor errant de fruita, acudien a
l'allicient d'un bon mat, a veure aquells que passaven i atiar
aquells que ms s'ho mereixien. No era pas un espectacle que valgus
la pena. Els senyors de negocis no sabien crrer amb traa, ni tan
sols corren lleugers; per eren seriosos i ho feien tan b com
podien. Les carreres tenien ms atractiu per l'esfor neguits dels
corredors que no pas per l'art que encloguessin. De tant en tant
tenien lloc perfdies entre els espectadors: -Doble contra senzill
contra el vell de l'armilla blanca! -Deu contra un a favor del
vell bufapipes, si no s'embolica i cau rodolant abans no arribi
all! -Tot el que vulgui per l'Emperador de Porpra! (un mal nom
posat per un jove de gustos entomolgics a un cert militar retirat,
ve del meu oncle, un senyor d'aspecte imponent quan no corria, per
que s'enrogia cosa de no dir en fer un xic d'exercici).

El meu oncle i els altres acostumaven d'escriure al diari de Ealing,
queixant-se amargament de la poca solta de la policia local, i el
director afegia vibrants editorials sobre la decadncia de la
cortesia entre les autoritats inferiors, especialment als ravals de
l'oest; per mai no assoliren cap resultat.

No vull dir que el meu oncle mai no es llevs d'hora, per sempre
n'hi passava alguna a darrera hora.

La primera cosa que feia, un cop desdejunat, era perdre el seu
diari. Nosaltres coneixiem sempre que l'oncle Podger havia perdut
quelcom per l'expressi d'estranyesa indignada gue tenia per tot, en
general, en aitals ocasions. Mal no se li acud dir-se a si mateix:
-Sc un home descuidat. Tot ho perdo. Mai no s on he deixat les
coses. Sc incapa de retrobar-les jo sol. Dec sser, amb aix, un
entrebanc per a tots els que em volten. He de procurar esmenar-me.
Al contrari, per un raonament especial, es convencia a si mateix que
havia estat per culpa de qualsevol de la casa que no fos ell.

-Ho tenia aqu a la m fa un minut!- Acostumava a dir. I un hom
hauria pensat, pel to en que parlava, que vivia rodejat d'encisers
que feien desaparixer les seves coses solament per empipar-lo.

-No te l'haurs deixat al jard?- li preguntava la tia.

-Per quins set sous anava a deixar el diari al jard? No s pas al
jard, on necessito el meu diari. El vull per al tren!

-No te l'has ficat a la butxaca?

-Que n's, de beneita, aquesta dona! Penses t que m'estaria
buscant-lo a les nou menys cinc, si el tingus tot el temps a la
butxaca? Potser sc boig, ara?

Aleshores un demanava:

-s aquest?- I li presentava el diari curosament plegat, que havia
roms a qualque lloc.

-El que voldria s que tothom s'estigus de tocar les meves coses!-
cridava com un salvatge, mentre l'agafava de cop i volta. Llavors
obria la bossa i el posava dintre, i desprs, tot mirant-s'ho, feia
una pausa sens badar boca, com si s'hagus sentit injuriat.

-Qu s aix?- preguntava la tia.

-El d'abans d'ahir!- responia, massa aclaparat per a poder aixecar
la veu, llenant el diari sobre la taula.

Hauria estat una novetat si alguna vegada el diari trobat hagus
estat el d'ahir; per invariablement era sempre el d'abans d'ahir,
excepte els dimars; llavores era el de dissabte. Per casualitat el
trobvem alguna vegada que s'hi havia assegut a sobre, quasi sempre;
i aleshores ell somreia genialment, per amb el fastigueig que hom
sent en veure que el dest l'ha posat al bell mig d'una colla
d'intils.

-Tot el temps davant, precisament, dels vostres nassos...

No acabava la frase. Tenia orgull a dominar-se.

Un cop enllestit aquest assumpte, anava al rebedor, on la tia Maria
tenia el costum d'ajuntar els nens per acomiadar-lo. La meva tia mai
no sortia, encara que ans a la porta del costat, sense prviament
donar un tendre comiat a tots els de la casa. -Hom mai no sap el
que pot esdevenir-li- acostumava a dir.

I succea que un dels nens no era trobat enlloc, i, al moment que
era advertida sa manca, tots els altres s'escampaven de sobte,
cridant, per cercar-lo; pero, tot seguit, el perdut apareixia donant
una raonable explicaci de l'absncia, i corria cap als altres a
dir-los que havia aparegut. Amb aix es trigava almenys cinc minuts
a cercar-se els uns als altres, que venia a sser el temps just
perqu mon oncle trobs son paraigua i perds son barret. Per fi, el
grup s'aplegava al rebedor, i el rellotge del sal comenava a picar
les nou. El rellotge aquest tenia un fred i penetrant repic, que
produa l'efecte de confondre mon oncle. En la seva excitaci,
petonejava dos cops al mateix nen, en saltava un altre, oblidava qui
havia petonejat o no, i havia de comenar a petonejar-los de bell
nou. Deia que els nens es barrejaven expressament, i jo no estic
gaire segur que l'acusaci sigui falsa. Per a major dissort, sempre
un nen tenia la cara untosa, i esdevenia que aquest era el ms
carinys. D'anar b les coses, el noi ms gran sortia amb una
falrnia de si els rellotges de la casa anaven cinc minuts
endarrerits, pel qual motiu havia fet tard a estudi el dia abans. La
notcia enviava mon oncle com un llamp a la porta del jard, on
s'adonava que no portava la bossa ni el paraigua. Tots el nens que
la tia no podia aturar, corrien darrera d'ell: dos lluitant per
portar-li el paraigua, i els altres botant envers la bossa. I, en
retornar, descobrem sobre la taula del rebedor la cosa ms
important, que havia descuidat, restant tots rumiant el que diria
quan vingus.

* * *

Vrem arribar a Waterloo una mica desprs de les nou, i tot seguit
ens disposrem a practicar l'experiment de George.

Obrint el llibre pel captol titulat A la parada de cotxes, ens
dirigrem a un cotxer, ens tragurem els barrets i vrem dir-li:

-Bon dia.

El cotxer no volia que li guanys la m en cortesia cap estranger
autntic o imitat, i, encarregant al seu company Carles que tingus
cura del seu poltre pesseter, baix del pescant i ens retorn una
reverncia que hauria acreditat el mateix Mister Turveydrop; i,
parlant aparentment en nom de la naci, ens don la benvinguda per
haver arribat a Anglaterra, afegint que lamentava que S. M. la reina
no era de moment a Londres.

Nosaltres no pogurem respondre-li a aix, car el libre res
anticipava de semblant cosa. Li vrem dir cotxer, a la qual
paraula ell va inclinar-se altra vegada fins a terra, i li demanrem
si volia tenir l'amabilitat de conduir-nos al pont de Westminster.
Ell va dur-se la m al cor i digu que tindria gran plaer a fer-ho.
Aleshores, prenent la tercera frase del captol, George li pregunt
quant ens en farem, de la carrera. La qesti introdua en la
conversa un vil element, i el cotxer semblava estar ofs en sos
sentiments. Digu que mai no acceptava diners dels extrangers
distingits, i propos que li dediqussim un record (una agulla de
brillants, per exemple; una capsa d'or per al rap... alguna petita
mincia), perqu servs record de nosaltres.

Havent-se fet una mica de pblic a l'entorn (i el cotxer treia el
millor partit de la broma), vrem pujar al cotxe sens badar boca, i
aquest arrenc en mig d'un chor de crits i d'ironies. Al bell davant
d'una sabateria, una mica ms enll del teatre d'Astley, que ens
semblava la mena de botiga que ens calia, frem aturar el cotxe. Era
una d'aqueixes botigues atapedes que, tot just obren llurs portes
al mat, comencen a llanar llurs gneres al vessant de les portes.
Hi havia apilats caixons de sabates sobre l'acera; hi havia penjolls
de sabates sobre portes i finestres, per via de fistons; les
cortinetes eren com un emparrat disforme, amb sabates negres i
roges. A dins, una glorieta, talment, era formada amb sabates.

En entrar, el sabater estava ocupat, amb el form i el mall, obrint
un altre caix de sabates.

George es tragu el barret i va dir:

-Bon dia!

El sabater ni tampoc va girar-se. De primer antuvi em va semblar un
home desplaent. Rondin quelcom, que podia o no sser un salut, i
reprengu sa feina. George continu:

-M'ha estat recomanada la seva botiga pel meu amic Mister X.

En resposta, el sabater havia de dir: -Mister X. s un cavaller
fora digne, i ser per a mi el millor plaer servir a qualque seu
amic. Per, en realitat, va dir:

-No el conec pas. No s pas qui s.

Aix va sser desconcertant.

El llibre donava tres o quatre mtodes de comprar sabates. George
havia triat el que era escrit sobre Mister X, que esdevenia el ms
corts. S'esmentava, amb el botiguer, aquest Mister X, i desprs,
quan per aquest mitj s'havia arribat a l'amistat i bon enteniment,
un hom es deixava caure, naturalment i graciosa, en l'objecte
immediat de la visita, o sia el desig de comprar sabates bones i
barates.

A aquest home gras i positiu, res no li importaven les petites
graciositats del comer al detall. Amb ell calia parlar del negoci
de cop i volta. George abandon Mister X., i, tombant la fulla,
prengu a l'atzar una frase, que no fou una selecci feli:
certament era de sobres per a qualque sabater. Al nostre cas,
amenaats a tot arreu per rengleres de sabates de totes menes, la
frase assolia tots els caires d'una ximpleria. Era aquesta:

-M'han dit que vost t ac sabates per vendre.

L'home, per primera vegada, deix ses eines i ens esguard. Parl a
poc a poc, amb una veu aspra i grossa, dient-nos:

-Per qu li sembla que tinc ac les sabates? Per olorar-les,
potser?

Era un d'aquests homes que comencen a miques i van encoratjant-se
mentre parlen, com si anessin fermentant el virus dintre seu.

-Qu li sembla que sc jo?- continu. -Un colleccionista de
sabates? Per qu li sembla que tinc la botiga? Per fer salut?
Potser pensa que estic enamorat de les sabates i no puc desfer-me
d'un parell? Li sembla que les tnc ac per mirar-les? Vol dir, que
no n'hi ha prou? On es pensa sser vost? En una exposici
internacional de sabates? Qu es creu que sn, aquestes sabates?
una collecci histrica? Ha sentit dir mai que hom tingui una
sabateria i no vengui sabates? Li sembla que he guarnit amb elles
la meva botiga perqu faci bonic? Per qui m'ha pres, a mi? Per un
premi de ximples?

Jo sempre he sostingut que aquests _Manuals de conversaci_ no sn
pas d'utilitat veritable. El que volem era quelcom en angls
equivalent al conegut modisme alemany Behalten Sie Ihr Haar auf;
per, en el llibre, de cap a peus, res de semblant no trobrem. Fent
justicia a George, hem de convenir que va triar la millor frase que
podia trobar-se, i l'aplic dient:

-Ja tornar una altra vegada, que potser tindr ms sabates per
mostrar-me. A reveure.

Tornrem al nostre cotxe, i marxrem, deixant el botiguer a la
porta, rodejada de sabates, dirigint-nos una pluja de frases que no
vrem escoltar, per que els que passaven sembla que trobaren fora
interessants.

George volia aturar-se en una altra sabateria i provar l'experiment
de bell nou. Del cert volia unes sabatilles, per el vrem convncer
que deixs la compra fins a arribar a ciutat estrangera, on els
comerciants estan, potser, ms acostumats a aquella manera
d'enraonar, o, almenys, sn ms amables de natural. Quant al barret,
de cap manera no s'ho volia deixar crrer. Deia que no podia viatjar
sense i, per tant, ens dirigrem a una petita capelleria del carrer
Blackfriars. El propietari d'aquesta botiga era un home alegre
d'ulls relluents, que ens ajud, ms b que no ens entrebancava, en
demanar-li George, amb les paraules del Manual: -T vost algun
barret?- No va atufar-se, sin solament rest pensatiu, gratant-se
la barbeta.

-Barrets?- digu -Deixi-m'ho pensar. S.- (Aleshores una rialleta de
gaudi evident aparegu en sa cara extraordinria.) -S. Ara que hi
penso, em sembla que tinc un barret. Per... digui, digui: per qu
m'ho pregunta?

George li explic que desitjava comprar una gorra: una gorra de
viatge; per el punt principal consistia que fos una bona gorra...
El semblant del botiguer esdevingu lassat.

-Ah! Amb aix em sembla que m'ha agafat. Si hagus volgut una gorra
dolenta que no valgus el preu que se'n demans, una gorra que no
servs ben b sin per a netejar vidres d'aparador, podria haver-li
mostrat el tipus ideal; per una bona gorra, no, que no la tenim.
Malgrat aix, aturi's una mica- continu en veure com apareixia, de
despagat, el semblant expressiu de George: -no tingui tanta pressa.
Ac tinc una gorra.

Va obrir un calaix i digu:

-No s pas una bona gorra, per no s tan dolenta com moltes que en
venc.- I ens la present estesa a la palma de la m. -Qu li sembla?
Li fra bona?- deman.

George se l'emprov davant el mirall, i, escollint una altra
observaci del Manual, digu:

-Aquest barret m'est a la mida; per... digui: li sembla que em va
b?

El capellaire es fu enrera, atalaiant-lo d'all ms.

-Honradament, no puc dir que li va b.- I, deixant George, es dirig
vers nosaltres tot dient-nos:

-La gentilitat del vostre amic es diria cosa bellugadissa: hi s,
per pot perdre's fcilment. Tanmateix, amb aquesta gorra, em sembla
que no hi s.

Arribats ac, George pens que en tenia prou, d'aquell home, i
digu:

-Est b. No volem perdre el nostre tren. Qu val?

-El preu d'aquesta gorra, senyor- respongu, -qu, en opini meva,
s doble del que val, sn quatre xelins i mig. Li plauria que la hi
emboliqus amb paper blanc, o amb paper fosc, senyor?

George digu que la pendria tal com era. Va pagar quatre xelins i
mig en argent i sort. Harris i jo el segurem.

Al carrer Femchurch deixrem el cotxe, donant cinc xelins al cotxer,
Aquest ens fu una altra reverncia i ens digu que donssim records
de part seva al emperador d'ustria.

Un cop al tren, resumint els nostres parers, resultava perdut el joc
per dos vots contra un. I George, evidentment despagat, llan el
Manual per la finestrella.

Trobrem al vaixell els nostres equipatges i les nostres bicicletes,
i amb la puja de la marea, a les dotze, ens esmunyrem pel riu.



CAPTOL V

Una digressi necessria, introduda per una rondalla que enclou una
ensenyana moral. -Un dels encisos d'aquest llibre. -El diari que no
augurava xit. -La seva pretensi: La instrucci combinada amb la
joia. -Problema: Digui's el que es considera instrucci i el que es
considera joia. -Un joc popular. -Una opini experta sobre la llei
anglesa. -Un altre dels encisos d'aquest llibre, encara. -La mena de
bosc que era aquell on vivia la donzella. -Descripci de la Selva
Negra.



Es conta una rondalla de l'escocs que, tot estimant una donzella,
desitjava de pendre-la per muller. Per aquest possea la prudncia
de la seva raa. Havia observat al seu entorn unions que
esdevingueren desenganys i lassaments, resultats dels clculs, que
semblaven prometedors de benaurana, fets errniament pels enamorats
respecte a la imaginada perfecci de qualitats que l'un pensava de
l'altre. I es propos que en el seu cas no fos possible una
desillusi, ra per la qual el seu determini prengu la segent
forma:

-Jo no sc sin un pobre miny, Jennie. Jo no tinc argent ni terra
per oferir-te.

-Ah! Per et tens tu mateix, Davie!

-Desitjaria de tenir quelcom ms, noieta. No sc ms que un bordegs
mal acostumat, Jennie.

-No, no; altres molts minyons hi ha ms malcarats que tu, Davie.

-No els he vist, per penso que tant se me'n dna de veure-ls.

-Ms val un home pla, Davie, de qui una pugui refiar-se, i fugir
d'un que sigui ronys per a la dona i que porti a casa disgustos amb
les seves grolleries.

-No confis gaire, Jennie. No s millor gall el que t millors
plomes. Jo sempre he estat un bordegs, que s'engrescava seguint les
faldilles, i penso que potser sc per a tu un mal negoci.

-Oh! Per tens un cor molt bondads, Davie, i m'estimes, n'estic ben
certa.

-T'estimo bastant, Jennie, encara que no estigui segur del temps que
viur en mi aquest sentiment. Sc bastant carinys en sortint amb la
meva, i si no hi ha res que m'entrebanqui. Per tinc un gnit de
tots els diables, com et diria la meva mare. I penso que, com el meu
pare, no em far pas millor quan em faci vell.

-Per ets molt dur amb tu mateix, Davie! Ets un xicot honrat. Et
conec millor que no et coneixes tu, i fars per a mi una bona llar.

-s possible, Jennie; per tinc els meus dubtes. Comprenc la trista
cosa que s per a la dona, que l'home no pugui deixar el got; i quan
m'arriba l'essncia del whisky s com si tingus la gola d'un salm.
Comena a caure dintre meu, i ms i ms, i no hi ha manera
d'omplir-me a bastament.

-S; per ets un bon home en no beure, Davie.

-Potser que ho sc, Jennie, en no fer-me nosa.

-I tu em mantindrs i treballars per a mi, Davie.

-No veig ra en contra; per estigues-te de parlar-me de treball: no
puc suportar ni que se'n faci esment.

-De totes maneres tu ho fars tan b com podrs, Davie: com diu el
rector, ning no va ms enll.

-Poca cosa ser tot el que pugui, Jennie; i encara no estic gaire
segur d'aquesta poca cosa. Tots som febles i pecadores criatures,
Jennie; per jo, tant ho sc, que amb dificultat trobaries ning ms
feble i ms pecador.

-Bo, bo. Tens una llengua que sap dir la veritat, Davie. Molts
minyons faran galanes prometences a una pobra noia, per desfer-les i
amb elles desfer son cor. Tu em parles ben clar, Davie i penso de
pendre't i veure qu en sortir.

La rondalla res no diu del que sort; per hom presumeix que, pel
que ell va dir-li, la dona, en tot cas, no tenia dret de queixar-se
del negoci. Si va queixar-se'n o no (les dones mai no posen llurs
llenges a diapas amb la lgica, ni els homes altrament), devia,
ensems, tenir una satisfacci en reflexionar que tots els retrets
eren immerescuts.

Jo desitjo d'sser igualment franc amb els llegidors del present
llibre, i desitjo d'exposar conscientment els seus defectes. No vull
que hom erri en llegir-lo.

En el present llibre no hi haur cap informaci til. Quisvulla que
cregui que amb l'ajut d'aquest llibre podria fer una excursi per
l'Alemanya i la Selva Negra, es perdria en intentar-ho, probablement
abans d'arribar al Nore. Amb tot i aix, potser s el millor que li
podria esdevenir, car ms grans serien les dificultats com ms
s'allunys del seu pas. No s el meu fort donar informacions
d'utilitat, i tinc aquest convenciment per raons d'experincia. A
primeries de ma vida periodstica, jo era en un diari, precursor de
molts que es publiquen avui i sn els ms populars. Pretenem
combinar la instrucci amb la joia, i era el pblic per si mateix
qui havia de judicar entre el que era joia i el que era instrucci.
Donvem consells a la gent perqu es cass... consells seriosos que,
d'haver estat seguits, haurem fet dels nostres llegidors el motiu
d'enveja del mn dels casats. Diem als nostres subscriptors com
podia assolir-se una fortuna criant conills, i donvem xifres i
exemples; per degu cridar l'atenci del pblic com nosaltres no
abandonvem el periodisme i no ens dedicvem a la cria de conills.

Moltes vegades he comprovat, de bones fonts, que, comenant una
granja amb dotze conills escollits i un xic d'enteniment, un hom ha
de rebre, al cap de deu anys, renda de dues mil lliures l'any,
pujant rpidament, dhuc sense voler-ho. Potser que un hom no
necessiti diners; potser no sabria qu fer-ne, en tenir-los; per
els diners hi serien. Mai no he trobat un conreador de conills que
tingui dues mil lliures anyals, malgrat haver-ne conegut molts que
comenaren amb l'assortiment necessari dels dotze conills escollits:
quelcom sempre ha vingut a destorbar el negoci. Potser que
l'atmosfera d'una conillera atrofia l'enteniment.

Diem tamb als nostres llegidors com hi havia molts homes pelats de
cap a Islndia, i les nostres xifres eren exactes, segons les dades.
Diem quantes arengades, collocant llurs cues en llurs boques,
caldrien per a cobrir la distncia de Londres a Roma; la qual cosa
podria sser ben til per a qui volgus fer l'experiment, car de bon
principi se li anticipava la quantitat d'arengades que li caldria
cercar. Comptvem les paraules que diuen al dia el terme mitj de
les dones, i altres semblants informacions, calculades per a fer-los
savis, ms que no pas els llegidors d'altres peridics.

Els diem com remeiar les convulsions en els atacs dels gats. Per la
meva part, jo no crec, ni creia aleshores, que puguin remeiar-se els
atacs dels gats. Si tingus un gat que pats de convulsions
l'anunciaria per vendre'l, o en faria regal. Per el nostre deure
era informar de tot el que se'ns demanava. Algun boig ens va
escriure preguntant sobre aix, i jo mateix vaig perdre un mat
cercant coneixements sobre l'assumpte. Vaig trobar el que volia a la
fi d'un llibre de cuina. Per cert que mai no he comprs el que hi
feia all, tal notcia, que per res, en absolut, pertanyia als
motius del llibre. No deia si es podia condimentar un plat sabors
amb un gat, encara que fos curat de convulsions. L'autora havia
afegit el pargraf per pura generositat. Jo sols puc dir que aix no
l'hagus copiat, car va sser el motiu d'una abundosa
correspondncia violenta i la baixa de quatre subscriptors al diari,
almenys. El demandant ens va dir que el resultat del nostre consell
havia estat un dany per valor de dues lliures al parament de cuina,
sense comptar una finestra trencada amb la qual potser s'emmetzin
la sang; amb totes les quals coses les convulsions del gat anaven
ms malament que abans. I, malgrat tot, era una recepta ben
senzilla. Consistia a agafar el gat entre les cames, dolament per
no fer-lo patir, i, amb unes estisores, fer-li un tall penetrant a
la cua. Havia d'anar-se amb cura de no tallar la cua per cap lloc;
es tractava solament d'una incisi.

Com nosaltres vrem explicar al demandant, el lloc apropiat per a
fer l'operaci era el soterrani. Un hom que no fos un idiota no
hauria intentat de fer-la a la cuina i per ell sol.

Donvem tamb informacions sobre protocols. Diem la forma de
dirigir-se als pars d'Anglaterra i als bisbes. Igualment de com
menjar l'escudella. Instruem els joves escollits, per adquirir
gentilesa i eixoriviment als salons. Ensenyvem a ballar a ambds
sexes per medi d'illustracions. Resolem els dubtes de teologia i
donvem un codi de moral que hauria acreditat l'aparador de la
millor botiga.

El peridic no fou un xit econmic. S'avanava a son temps, i, en
conseqncia, el personal era limitat. Recordo que el meu treball
incloa una secci amb _Consells per a les mares_ (que escrivia jo
en collaboraci amb la meva dispesera, que, divorciada del seu
marit i havent enterrat quatre fills, jo considerava com una
autoritat en afers domstics); _Notes sobre l'art d'amoblar i
decorar la casa_, amb dibuixos; una columna de _Consells literaris
per als indits_ (la qual guia crec, sincerament, que ha estat de
ms utilitat per a ells que mai ho ha estat per a mi); i un article
setmanal titulat _Paraules expresses per al jovent_, firmades per
l'Oncle Henry, que era un amable i vell camarada d'oportuns acudits,
amb gran experincia de tot i una carinyosa disposici vers la
generaci que pujava. S'havia vist molt embolicat, a sa llunyana
joventut, i era assabentat de moltes coses. Encara, avui per avui,
llegeixo els consells de l'Oncle Henry, i, encara que no m'estigui
b dir-ho, em semblen cosa bona. Sovint penso que, havent seguit els
consells de l'Oncle Henry ms fidelment, hauria estat ms savi i
hauria coms menys errades, i em sentiria ms satisfet de mi mateix.

Una dona petita i fastigosa, que vivia a Tottenham Court Road, en
una cambra que al mateix temps feia servir d'alcova i sal, i que
tenia en un manicomi el seu marit, feia la nostra _Secci de cuina,
Notes sobre educaci_ (de notes en tenem d'all ms), i una pgina
i mitja de _Secci de modes_, escrita amb l'estil personal i viu que
subsisteix des d'aleshores, segons veig en el modern periodisme:
Dec informar-vos sobre el _div_ abillament que jo portava, al
Glorius Goodwood, la setmana darrera. La princesa C.-(no devia
repetir les ximpleries que diu ac) -i l'estimada comtessa em sembla
que era un xic envejosa... I coses per l'estil.

Pobrissona doneta! Sembla que la veig amb sa humil alpaca grisa,
tacada de tinta. Potser un dia, al mateix Glorious Goodwood, o en
lloc semblant, a ple aire, s'haur sentit enrogir entre les elegants
dames d'ara.

El nostre propietari, un dels ignorants majors que he conegut,
incapa d'avergonyir-se mai, el recordo un cop informant un
corresponsal que Ben Johnson havia escrit _Rabelais_ per pagar
l'enterrament de la seva mare. Sols reia de bona gana quan se li
feia avinent una errada. Escrivia, amb l'ajut d'una enciclopdia
econmica, les pgines dedicades a _Informaci general_, i en
conjunt ho feia prou b; mentre un meritori, provet d'un bon parell
d'estisores, era l'encarregat de la secci d'_Amenitats_.

El treball era molt, i la paga massa curta. El que ens alimentava
era el convenciment que instruem la humanitat. De tots els jocs del
mn, el ms universal i eternament popular s el joc de l'escola.
S'ajunten sis nois i es posen al llindar d'una porta, mentre un
altre passeja amunt i avall amb un llibre i un assenyalador.
Nosaltres hi jugvem essent vailets, hi jugvem de minyons, hi
jugvem fets homes i dones, i hi juguem de vells, tot fent via vers
la tomba. Mai no ho trobem sense solta, i mai no ens fastigueja.
Sols una cosa canvia: el llibre i l'assenyalador, que tots set
desitgen de tenir al seu temps.

Estic segur que la ra per la qual el periodisme sigui tan popular,
malgrat les contres que t, s que cada periodista es pensa sser el
miny que passeja amunt i avall amb el llibre i l'assenyalador. El
Govern, les classes altes i baixes, la societat, l'art, i la
literatura, sn els altres minyons asseguts a la llinda. Ell els
instrueix i els millora.

Per estem fent una altra digressi. Era per explicar la meva
permanent manca d'inclinaci per a sser vehicle d'informaci til,
pel que recordo aquestes coses. Tornem a l'assumpte.

Alg que firmava _Balonista_, havia escrit per demanar detalls de la
fabricaci del gas hidrogen. s cosa fcil, el fer-ne: almenys aix
m'ho va semblar desprs del que vaig llegir al Museu Britnic. Per
jo aconsellava al _Balonista_ aquell, que prengus tota mena de
precaucions per evitar qualque accident. Qu ms podia fer? Deu dies
desprs, una dona de roges galtes vingu a la Redacci portant a la
m una cosa bellugadissa que ella deia que era son fill, de dotze
anys. La cara del noi era mancada d'expressi, fins d'all ms. La
seva mare va avanar-lo, li va treure el barret, i aleshores vaig
adonar-me de tot. No tenia celles de cap mena, i de sos cabells no
restava sin una pols de fregall que donava a son cap el caire d'un
ou bullit, pelat i recobert de paper negre.

-Heu's ac el qui era un bell xicot fa una setmana, amb cabells
rulls de natural- digu la senyora, parlant amb un particular to de
veu que anava aixecant-se i donava a entendre que all era una fais
de comenar, precursora d'una tempesta.

-I ara! Qu s el que li ha passat?- pregunt el nostre redactor en
cap.

-Doncs aix s el que li ha passat- digu ella, traient un exemplar
nostre de la setmana darrera, amb el meu article sobre el gas
hidrogen, marcat amb llapis, i posant-l'hi al bell damunt dels ulls.
El nostre redactor en cap va llegir tot l'article.

-Vol dir que era aquest miny, el _Balonista_?

-Aquest era el _Balonista_, s, senyor!- corrobor ella. -Aquest
era, la pobra criatura innocent; i ara... mireu-lo b!

-Potser li sortir de nou- digu nostre redactor en cap, alludint
al cabell.

-Potser s, que li sortir- ratific la bona senyora, pujant el
diapas; -per tamb pot ser que no li surti. El que voldria saber
s el que vost far per ell.

El nostre redactor en cap aconsell una bona rentada de cap. Jo vaig
creure que la senyora es llanava sobre d'ell; per de primer antuvi
s'esbrav amb paraules. Sembla que ella no pensava pas amb una
rentada de cap, sin amb una indemnitzaci. Va fer observacions
sobre el carcter general del nostre peridic, la seva utilitat, els
seus reclams perqu el pblic el sostingus, el seny i la sapincia
del seus collaboradors...

-No trobo que hagi estat completament per culpa nostra- digu el
nostre redactor en cap, un home de modals apacibles. -El _Balonista_
deman unes notcies i li foren donades.

-No vulgui fer broma!- crid la senyora, encara que jo estava
convenut que no havia estat aquesta la seva intenci; la frivolitat
no s'avenia amb el seu temperament. -No vulgui fer broma, o tindr
el que no pensa!

I cridava, mostrant els punys closos, tan violentament, que
nosaltres vrem crrer com gallines espaordides al bell darrera de
les nostres cadires.

Ella seguia:

-Em sembla que vaig a escometre'l i vaig a deixar-li el cap com
aquest!- (Penso que es referia al del seu noi.)

Afeg observacions ficant-se amb tot el personal de la casa, amb
paraules de gust dubts. Certament que no era agradosa, aquella
dona. Sc del parer que, si arriba a fer el que deia, s'hauria
aconhortat la senyora; per, no podent-se pendre per sa m la
justcia, pens de recrrer als Tribunals oficials. El nostre
redactor en cap havia estat escarmentat del Tribunals, i tenia la
mxima de defugir-los tant com es pogus. Jo mateix li havia sentit
a dir:

-Si un home m'aturava al carrer damanant-me el rellotge, em negaria
a donar-l'hi. Si m'amenacs de pendre-me'l per la fora, amb tot i
no sser cap perdonavides, defensaria de la millor manera sa
propietat. Si m'indiqus el seu propsit d'obtenir-lo per l'acci de
qualque Tribunal de justcia, el trauria de la butxaca, l'hi
donaria, i pensaria haver-me'n sortit baratet.

La qesti present va solucionar-la donant a la senyora de les roges
galtes un bitllet de cinc lliures, que representaven els guanys d'un
mes del peridic. I ella marx, duent-se'n el fruit de ses entranyes
fet malb.

Un cop fora, el nostre redactor en cap em va dir amablement:

-No pensi que vaig a fer-li cap retret, per aix. No ha estat pas
culpa seva, sin la planeta. D'aqu endavant dediqui's als _Consells
morals_ i a la _Crtica_. Amb aix va b. Per estigui's de fer cap
ms informaci til. Ja dic que no s pas culpa seva. La seva
informaci era bastant correcta. Res es pot dir en contra. Solament
que... t malastrugana per a vost.

Aix hagus seguit sempre el seu consell! Prou de disgustos hauria
estalviat a mi i a d'altres. No trobo la ra de la malastrugana,
per s de deb. Si dono instruccions sobre el millor cam de
Londres a Roma, el qui el segueix perd el seu equipatge a Sussa o
es nega a Dover. Si dono el consell de comprar una mquina
fotogrfica, el qu el segueix s entrebancat per la policia
alemanya per sospitar que reprodueix fortaleses. Un cop em vaig
pendre grans treballs per explicar a un home com podia casar la seva
germana a Estocolm: vaig indicar-li l'hora que sortia el vaixell de
Hull i els millors hotels per a estatjar-se. Ni una errada no hi
havia a la informaci que vaig donar-li, de cap a peus.

Cap inconvenient no ocorregu. Malgrat aix, ara em troba, i no em
dirigeix la paraula.

Per aquest motius he arribat a contenir els meus impulsos de donar
informes. I s per aix que res de prctica instrucci no es trobar
en aquestes pgines mentre jo pugui.

Res de descripcions de ciutats, ni reminiscncies histriques, ni
arquitectura, ni costums idiosincrsics.

Una vegada vaig preguntar a un estranger qu pensava de Londres, i
em va dir:

-s una ciutat molt gran.

I jo vaig insistir:

-Qu s el que ms li ha cridat l'atenci, de la ciutat?

-La gent- em va respondre.

-Vull dir, comparada amb altres ciutats (Pars, Roma, Berlin...),
qu li sembla?

Ell va arronar les espatlles, i va dir:

-s ms gran. Qu ms Pot dir-se?

Un formiguer s molt semblant a un altre formiguer. Tantes
avingudes, amples i estretes, per les quals les petites criatures
bullen en estranya confusi. Aquestes, donant-se importncia;
aquelles, que s'aturen per comentar unes amb altres; les de ms
enll, que passen carregades amb grossos farcells; algunes que no
fan ms que passejar al sol. Tants de magatzems plens de productes
alimenticis-; tantes de celles on les petites criatures mengen,
dormen i estimen; el rec on reposen llurs ossos. Aquest rusc s ms
gran; l'altre ms petit. Aquest niu descansa sobre la sorra; aquell
sota les pedres. Aquest fou construt ahir; l'altre de fa molts
segles, abans que vinguessin les orenetes, segons diu alg... qui
sap qui?

Tampoc no trobaren ac folk-lore ni histria.

Cada vall t la seva llegenda -vos dir el plnol,- que poden posar
en vers i adaptar-li msica prpia. Ac vivia una donzella i all
vivia un donzell que s'estimaven, i d'ells no en resta sin el
record. s la montona can que ha estat escrita en tantes
llenges. Sembla que el donzell fou un gran viatger. Ac, a
l'Alemanya sentimental, se'l recorda b. Els habitants de les blaves
muntanyes de l'Alscia, recorden tamb que visqu entre ells. I, si
la meva memria no erra, tamb va visitar els bancs d'Allan Water.
Degu sser un veritable jueu errant, car avui per avui encara les
donzelles n'escolten, a llur dir, els passos silenciosos.

En aquesta terra de tantes runes, les quals, fa temps, eren estades
on ressonaren veus humanes, hi ha abundor de llegendes, i ac sc
plaent de donar-vos-les amb llur substncia, a condici que
vosaltres vos les amaniu. Preneu un cor hum, o dos que s'ajustin
d'all ms; un feix de passions (no n'hi ha gaires: cosa de mitja
dotzena); assaoneu-los amb una barreja de B i de Mal, doneu-li
regust amb la salsa de la Mort, i serveixi's all on complagui. _La
cella del sant, La torre encisadora, El calabs-sepulcre, El salt
de l'enamorat..._ digui's com es vulgui, l'estofat s el mateix.

Per ltim, aquest llibre no contindr descripcions de paisatges; i
no pas per peresa meva, sin pel domini que servo de mi mateix. Res
no hi ha tan fcil de descriure com el paisatge; res de ms difcil
i d'innecessari per a llegir. En els temps que Gibbon hagu de
confiar-se al dir de dos viatgers per a la descripci d'Hellespont,
i el Rin esdevingu familiar als estudiants anglesos principalment
pels comentaris de Csar, i convenia a cada rodamn, per a
qualsevulla distncia, descriure, el millor que sabia, all que
havia vist; el doctor Johnson, coneixedor de no gaire ms enll del
carrer Fleet, podia llegir la descripci del prat de Yorkshire amb
pler i profit. A un londinenc que no hagi vist terra ms alta que
Hog's Back, a Surrey, una relaci de Snowdon deu semblar-li cosa de
no dir. Per nosaltres, o, ms b, la locomotora i la fotografia, ho
han ben canviat tot. L'home que juga al tennis, tots els anys, al
peu de Matterhorn, i juga al billar dalt el Rigi, no ens agraeix una
detinguda i penosa descripci del puig de Grampian. Al promedi dels
homes que han vist mitja dotzena de quadres a l'oli, un centenar de
fotografies, mil gravats als peridics illustrats i un parell de
panorames del Nigara, se'ls fa enutjosa la pintura d'una cascada
per mitj de la paraula.

Un meu amic americ, un cavaller culte, al qual complaa la poesia
en si, va dir-me que havia assolit una idea ms correcta i
satisfactria del districte dels Llacs amb un lbum de vistes
fotogrfiques, comprat per divuit penics, que no pas amb totes les
poesies de Coleridge, Sonthey i Wordsworth tots plegats. Recordo
tamb haver-li sentit dir, quant al paisatge en literatura, que
agrairia a l'autor tal descripci el mateix que si n'escrigus una
altra, dient eloqentment el que havia tingut per a menjar. Per ho
deia referint-se a un altre assumpte: al lloc propi, principalment,
de cada art. El meu amic sostenia que, aix com el llen i la
pintura constitueixen un mitj erroni per a contar histries, de la
mateixa manera el pintar per mitj de la paraula s, quan es fa
millor, un groller mtode de donar impressions que altrament podrien
sser ms ben gaudides per la vista.

Pel que fa a la nostra questi, tamb em faig retret, molt
clarament, del que pass a l'escola una tarda calorosa. Era la
classe de literatura anglesa, i el procediment comenava amb la
lectura d'un poema que noms tenia el defecte de la seva gran
extensi. El nom de l'autor, vergonya em fa de dir que l'he oblidat,
aix com el ttol del poema. Un cop finida la lectura, tancrem els
nostres llibres; i el professor, un vell carinys de blancs cabells,
ens deman que donssim una relaci del que acabvem de llegir.

-Vejam, digueu: de qu es tracta?

-Es tracta...- digu el primer xicot, que parlava amb el cap baix i
evident aspecte de desgrat (talment com si es tracts de quelcom que
pel seu compte mai no hauria recordat) -es tracta... d'una minyona.

-S- afirm el professor; -per el que vull s que em donis una
explicaci amb les teves paraules prpies. No parlem d'una minyona,
saps, sin d'una donzella. B: d'una donzella, saps?, es tracta.
Avant. -Una donzella...- segu el xicot, al qual la rectificaci
havia augmentat la confusi -que vivia al bosc.

-Quina mena de bosc era, aquest?

El xicot examin curosament el tinter, i desprs esguard el sostre.

-Apa!- exclam el professor amb un xic d'impacincia. Has estat
llegint d'aqueix bosc ms de deu minuts. Segurament que me'n pots
dir alguna cosa.

Els arbres murmuradors,
amb les llurs branques retortes...

comen a recitar el meu company.

-No, no!- va interrompre el professor. -No vull pas que em
repeteixis el poema: el que vull s que em diguis amb paraules teves
quina mena de bosc era, aquest on vivia la donzella.- I el professor
picava de peus amb major impacincia. El noi s'aventur a dir:

-Doncs... una mena de bosc... com tots els boscos.

-Digues-li tu quina mena de bosc- orden dirigint-se al segon xicot.
I aquest digu:

-Un bosc... verd.

La resposta desplagu ms encara al professor, el qual tract de cap
de ceba el bordegs, sens que, realment, jo no en vegi la ra. I
pass al tercer, que darrerament estava com assegut sobre punxes i
fent senyals amb els braos estesos, com descrivint quelcom. Ell ho
hauria hagut de dir en un esclat, encara que el professor res no li
hagus preguntat. Tenia la cara encesa de retenir el secret de la
cosa.

-Un bosc fosc i tenebrs!- crid aquest xicot, com qui es treu un
pes de sobre.

-Un bosc fosc i tenebrs- repet el professor amb evidents senyals
d'aprovaci. -I per qu n'era, de fosc i tenebrs?

El tercer xicot respongu, amb igual posat:

-Perqu el sol no hi podia entrar.

El professor sent que havia descobert el poeta de la classe, i
digu per son compte:

-Perqu el sol no hi podia entrar, o millor dit, perqu els raigs
del sol no hi podien penetrar. I, vejam, ara: per qu no podien
penetrar-hi, els raigs del sol?

-Perqu les fulles eren molt espesses.

-Molt b- digu el professor. -La donzella vivia en un bosc fosc i
tenebrs, sota un trespol de fullam pel qual els raigs del sol no
podien penetrar. Anem a veure: qu creixia en aquest bosc?- pregunt
assenyalant el quart xicot.

-Arbres.

-I qu ms?

Desprs d'una pausa, respongu el quart xicot:

-Bolets.

El mestre no estava gaire segur dels bolets; per, en mirar altra
vegada el text, trob que el noi tenia ra, car els bolets hi eren
esmentats.

-Est b- admet: -hi creixien bolets. I qu ms? Qu hi ha, sota
els arbres dels boscos?

-Terra.

-No; no: vull dir qu hi creix, a ms a ms dels arbres.

-Abrulls.

-Abrulls: molt b. Ja anem fent. En aquest bosc hi havia arbres i
abrulls. I qu ms?- I indic un petit noiet que era a la cua i que,
convenut que el bosc era massa lluny perqu l'inquiets, s'ocupava
a jugar a les pedretes. Contorbat el pobre noi, per comprenent que
era fors afegir quelcom a l'inventari, digu, a l'atzar:

-Mres.- Errada: el poeta no havia pas esmentat les mres.

-Naturalment el senyor Klobstock havia de pensar en coses de
menjar!- exclam el professor, que es vanava de bons acudits.
Aquesta frase aixec una rialla general, a costa de Klobstock, que
complagu el mestre. I continu, indicant-ne ara un del centre de la
sala. -Digui: qu hi havia, al bosc, a ms a ms dels arbres i els
abrulls?

-Doncs... hi havia un torrent.

-Est b. I qu feia, el torrent?

-Murmurava...

-No, no. Les rieres murmuren, per els torrents...

-Bramen.

-Bramava. I qu era, el que el feia bramar?

Aix ja era argumentar massa. Un xicot (convinc que no era pas la
nostra primera intelligncia) apunt que era la donzella. Per
ajudar-nos, el mestre orden la pregunta d'altra forma:

-Quan bramava?

El nostre tercer company, venint altra vegada en socors nostre,
explic que bramava en caure sobre les roques. Em sembla que algun
de nosaltres tenia la sospita que el torrent havia d'sser molt
covard, per a fer tant de soroll per tan poca cosa. Un torrent amb
ms valentia -pensvem- havia d'anar i venir sobre les roques sense
dir pruna. Un torrent que bramava a cada cop sobre les roques, el
judicvem, nosaltres, un torrent pobre d'esperit. Per el professor
estava completament satisfet, i continu preguntant:

-Qui hi vivia, al bosc, a ms a ms de la donzella?

-Ocells, senyor.

-S, en aquest bosc hi havia ocells. I qu ms?

Els ocells havien acabat amb les nostres idees, semblava.

-Apa, anem-hi. Com se'n diu, d'aquestes bsties, amb cues llargues,
que s'enfilen pels arbres'?

Ens quedrem pensant una estona, i un va dir:

-Gats.

Altra errada. El poeta res no havia dit de gats. -Esquirols,
volia, el mestre, que digussim. No recordo gaires ms detalls
d'aquest bosc. Sols recordo que es parlava tamb del cel. En els
punts on els arbres feien espai, es podia, mirant a dalt, veure el
cel, sobre un hom. Sovint hi havia nvols, al cel; i alguna vegada,
si mal no recordo, la donzella va mullar-se.

M'he aturat al present incident perqu sembla resoldre'ns tota la
qesti del paisatge a la literatura. Mai no he pogut, ni puc avui,
compendre per qu el que havia dit el primer xicot no era prou. Amb
tota la deferncia deguda a un poeta, quisvulla que sigui, no es pot
deixar de reconixer que aquest bosc era (i no podia sser d'altra
fais) com tots els boscos.

Jo b podria descriure't, amic llegidor, la Selva Negra, amb tots
els ets i uts; podria traduir-te Hebel, el poeta de la Selva Negra;
podria omplir fora pgines sobre les seves rocoses goles, ses valls
somrients, sos vessants coberts de pins, ses cimes coronades de
roques, sos escumosos rierols (que l'enginys alemany no ha
condemnat a relliscar respectablement per canals de fusta o altres
menes de conductes civilitzats), ses blanques viles i ses masies
isolades; per em sembla que passaries per alt aquestes pgines. Si
fossis curs dels petits detalls, o bastant de bona fe per a no
passar-los per alt, desprs del que resta dit no faria sin donar-te
una impressi que molt millor trobaries resumida en les paraules
senzilles d'una guia:

Un districte pintoresc i muntanys, limitat al sud i l'oest per la
planria del Rin, vers el qual descendeixen sos afluents rpids. La
seva composici geolgica consisteix principalment en pedra de sorra
i granit. Els seus turons sn coberts d'arbredes extenses. s ben
regat per nombrosos rierols, i les seves valls populoses sn frtils
i ben conreades. Els hostals sn bons, per els vins del pas han
d'sser usats pels estrangers amb discreci.



CAPTOL VI

Per qu vrem anar a Hannover. -Quelcom que es fa millor a
l'estranger. -L'art de la discreta conversaci estrangera, tal com
s ensenyada a les escoles angleses. -Una vera histria que ara es
conta per primer cop. -El truc francs, segons s preparat per a
gaudi dels nois anglesos. -Instints paternals de Harris. -El
maneguer de camins considerat com un artista. -Patriotisme de
George. -El que Harris hagu de fer. -Salvem la vida de Harris. -El
cavall del pesseter, considerat com a crtic.



Vrem arribar a Hamburg desprs d'un viatge tranquil i sense
esdeveniments. I des d'Hamburg anrem a Berlin per Hannover. No s,
certament, el cam ms recte. Solament puc explicar la nostra visita
a Hannover com el negre de la rondalla explicava al magistrat el fet
de trobar-se en el corral del rector:

-S, senyor: el que diu el policia s absolutament veritat. Jo era
all, senyor.

-Vol dir que confesseu. I qu hi fieu, amb el sac? Resar en el
corral del rector Abraham, a les dotze de la nit?

-M'explicar. He estat a casa el senyor Jordan amb un sac de melons,
i el senyor Jordan fou molt amable amb mi i em va dir que passs.

-I qu?

-S, senyor. El senyor Jordan s un home molt agrads. I desprs
vrem pendre seient i comenrem xerra que xerra.

-Molt b. Per el que volem saber s qu fieu al corral del rector.

-S, senyor: a aix vinc. Era molt tard quan vaig deixar el senyor
Jordan; i desprs em digu jo mateix... digu... dic: -Ara salta
amb el teu peu per davant, Ulisses: no sigui que tinguis un avalot
amb la vella. s una dona molt parladora, senyor, molt parladora.

-Bo, deixem-la anar. A la ciutat n'hi ha moltes, de dones
parladores, a ms a ms de la vostra. La casa del rector Abraham s
a mitja milla de cam de casa mister Jordan a casa vostra: com
anreu a raure all?

-Aix s el que vaig a explicar, senyor.

-Me n'alegro. Vejam com aneu a fer-ho.

-Penso que he fet una digressi.

...Un xic, em sembla, que en fem, de digressions, nosaltres.

De primer antuvi, la ciutat de Hannover ens sembla una ciutat sense
inters; per aquest va despertant-nos de mica en mica. Realment hi
ha dues ciutats: un lloc de carrers amb edificis moderns, amples,
amb bells jardins, al costat d'una ciutat del segle XVI, amb cases
velles de fusta, les cobertes i balcons de les quals sobresurten en
els estrets carrerons; on, a travs dels baixos portals, s'atalaien
patis amb galeries que un temps devien omplir les tropes i devien
sser bloquejats pels cotxes sorollosos que esperaven son
propietari, un ric negociant, i sa plcida i grossa _frau_, per en
els quals ara els nens i les gallines fan corredisses a plaer,
mentre sobre els balcons tallats pengen fosques robes a eixugar.

Una singular atmosfera anglesa sura per Hannover, principalment els
diumenges, en qu les botigues tancades i les campanes voltant donen
idea d'un Londres amb ms sol.

No era pas jo sol que sentia, els diumenges, aquest ambient britnic
(car llavors podia haver-lo cregut cosa d'imaginaci): fins i tot
George va adonar-se'n. En tornar d'una petita excursi, Harris i jo,
amb els nostres cigars d'havent dinat, el trobrem dormitant
pacficament en el ms cmode sill de la sala.

-Al cap i a la fi- digu George -hi ha quelcom, en el diumenge
britnic, que posseeix a l'home que duu a les venes sang anglesa. Jo
sentiria que desaparegus, digui el que vulgui la generaci futura.

Nosaltres segurem als extrems de l'ample canap. Hem sentit a dir
que hom ha d'anar a Hannover per a apendre alemany. Hi ha, per, el
desaventatge que en sortir d'aquella petita provncia ning no entn
aquest millor alemany, i aix cal triar entre parlar un bon alemany
i romandre a Hannover, o parlar un dolent alemany i poder viatjar
per tot Alemanya.

Alemanya, que de tant temps s dividida en dotze principats, t la
dissort de posseir nombrosa varietat de dialectes.

Als alemanys de Posen que desitgen conversar amb naturals de
Wurtemburg els cal usar sovint el francs i l'angls. Les noies que
han rebut educaci a Westfalia, sorprenen i decepcionen llurs pares
en no sser-los a elles possible de compendre una paraula en
Mechlenberg. Un estranger de parla anglesa es trobar igualment
desconcertat entre la gent de Yorkshire o als confins de
Whitechapel, per no seran ms enll de quatre els casos. A travs
d'Alemanya, no s solament entre la gent del camp i en les classes
baixes, que es conreen els dialectes: cada provincia t realment sa
llengua prpia, que conserva amatent i en la qual posa son orgull.
Un bavars culte admetr que, acadmicament parlant, l'alemany del
Nord s correcte; per restar parlant l'alemany del Sud i
ensenyant-lo a sos fills.

En el que resta de segle penso que l'Alemanya resoldr sa dificultat
de l'assumpte de la llengua parlant angls. Tots el nois i noies de
ciutat el parlen. Si la pronunciaci anglesa fos menys arbitrria,
sens dubte que dins de no gaires anys, relativament parlant, es
faria la llengua universal. Tots els estrangers convenen que,
gramticalment, s la llengua ms fcil d'apendre. Un alemany,
comparant-la amb la seva prpia, en qu cada paraula a cada oraci
s governada per quatre distintes i separades regles, diu a un hom
que l'angls no t gramtica. I molts anglesos sembla que han
arribat a la mateixa conclusi. Erren, per. Realment hi ha
gramtica anglesa, i un d'aquests dies reconeixeran el fet les
nostres escoles, i amb ella seran educats els nostres fills,
penetrant potser fins als nostres cercles poltics i literaris.
Actualment som abocats a convenir amb els estrangers tamb. La
pronunciaci anglesa s la gran dificultat. La gramotologia anglesa
sembla talment inventada per disfressar la pronunciaci. s un bon
acudit per a avanar-se a la presumpci de fcilment gaudir-la
l'estranger. De no sser aix, amb un any la dominaria.

A Alemanya hi ha un mtode d'ensenyana diferent del nostre, i aix
s'esdev que, en deixar el _Gymnasium_ o Institut els alumnes als
quinze anys, parlen i entenen la llengua que aprengueren. A
Anglaterra  tenim un mtode que, per obtenir el resultat menor amb
les majors despeses de temps i de diners, no t parell. Un noi
angls que hagi passat per una bona escola de la classe mitjana
d'Anglaterra, pot parlar amb un francs, a poc a poc i amb
dificultats, sobre el jard i la tia; conversaci que fastiguejar
cosa de no dir a qui no tingui tia ni jard. Si fos una exeepci
notable, potser que tamb parls de l'hora o fes algunes
observacions preparades sobre el temps. Podria repetir de memria,
sens dubte, una bona quantitat de verbs irregulars; sols que pocs
francesos tenen pacincia per a escoltar llurs propis verbs
irregulars recitats per nois anglesos. De la mateixa manera, potser
que recordi un selecte recull de modismes francesos grotescament
barrejats de fais que cap francs modern no ha escoltat mai, ni els
entn ni els escolta. L'explicaci es troba en el fet que, en nou
dels deu casos, el nostre escolar ha aprs francs pel mtode de
Ahn.

La histria d'aquest fams mtode s notable i mereixedora d'sser
coneguda. El llibre fou escrit originriament per un enginys
francs que estigu alguns anys a Anglaterra i volgu fer-ne broma.
Intentava que fos una stira sobre el poder de conversaci de la
societat anglesa. Des d'aquest punt d'obir, era bo de deb. El va
sotmetre a una casa editorial de Londres; i el director, home astut,
el lleg de cap a peus i el retorn a l'autor.

-El vostre llibre- va dir-li -s molt enginys. Jo he rigut fins que
em saltaren llgrimes-

-Em complau fora, el que em dieu- respongu el francs. -He
procurat d'sser sincer sense arribat a l'ofensa innecessria.

-s molt divertit- replic l'editor. -I, malgrat aix, de
publicar-lo com a cosa de broma, em sembla que no assoliria xit.

L'autor rest lassat;

-El seu humor- segu l'altre -seria considerat com mancat de
naturalitat i com a extravagant. Divertir els homes intelligents;
per, des del punt d'obir del negoci, aquesta petita part del pblic
no mereix sser considerada. Per tinc una idea...- I gir els ulls
per tots indrets, per assegurar-se que no hi havia ning que els
escolts; i, inclinant el cap, baix la veu com un murmuri. -La meva
idea s de publicar-lo seriosament, com un treball per a s de les
escoles.

L'autor rest ara d'all ms admirat, i sense paraules.

-Jo conec b el que sn els mestres d'escola anglesos- digu
l'editor. -Aquest llibre els ha de complaure. Encaixar exactament
en llurs mtodes. Res es podria descobrir de ms ximple ni ms
intil per l'ensenyana. Es xuclaran els llavis de gust en veure'l
com una papallona s'asseca ennegrint-se.

L'autor, sacrificant l'art a la golafreria, hi consent. Canviaren
el llibre i hi afegiren vocabulari, deixant la resta com estava. El
resultat s ben conegut de tots els escolars. A un li ha arribat a
sser l'ajut de l'educaci filolgica anglesa. Si avui no serva la
seva ubiqitat s perqu ha estat inventat quelcom encara ms intil
per a l'objecte. Perqu no fos que, malgrat tot, el deixeble
recolls una espurna de francs amb el mtode d'Ahn, el mtode
d'educaci britnica l'entrebanca encara ms amb l'ajut del que s
professor del pas, segons prospecte, i que generalment s un
francs de Blgica; una dignssima persona, sens dubte, que pot
entendre i parlar sa llengua amb bastant de facilitat. Heu's aqu
sos ttols. Un home verament notable per la seva inhabilitat per a
ensenyar res a ning. Sembla haver estat escollit per a joia dels
deixebles, ms que no pas per a instrucci. s sempre una figura
cmica. Cap francs d'aspecte digne es contracta a les escoles
angleses. Si posseeix unas quantes qualitats inofensives, calculades
per produir la rialla, tant ms l'estimen sos directors. Els
deixebles el miren, naturalment, com un xisto animat. Les dues o
quatre hores que es perden deliberadament en aquesta vella farsa,
les desitgen els nois com un intermdi en llur quotidiana vida. I
desprs, en dur orgullosament un pare son fill i hereu a Dieppe,
simplement per descobrir que el noi no sap prou per demanar un
cotxe, el pare no acusa el sistema, sin sa vctima innocent.

Em limito al francs, per sser aquest l'nic idioma que nosaltres
intentem sempre de fer apendre al jovent. Que un noi angls parls
alemany, no fra mirat com a patritic. Mai no he comprs per qu
perdem el temps volent ensenyar francs amb aquest mtode. Una
perfecta ignorncia d'una llengua s respectable; per decantant als
periodistes grotescos i a les dones novellistes, per als quals
esdev cosa de necessitat, aquest barrejat pintoresc que en diem
francs i del qual estem tan orgullosos, noms serveix per a
posar-nos en ridcul.

A l'escola alemanya el mtode s una mica diferent. Es dedica una
hora diria al mateix idioma, amb la idea de no donar temps al
deixeble perqu oblidi, en arribar a una lli, el que va apendre a
l'anterior. La idea s, doncs, que aprengui. No se li dna un
estranger ridcul. La llengua que es desitja s ensenyada per un
mestre alemany que la coneix per dintre i per fora tan perfectament
com coneix la seva. Pot ser que son sistema no proporcioni al noi
alemany aqueixa perfecci d'accent estranger per la qual el turista
britnic s reconegut a com lla. Per en t d'altres, d'aventatges.
Els deixebles no diuen, de llurs mestres, _menja-granotes_ o
_salsitxes_ (1) ni preparen per a l'hora de francs o angls una
exposici d'enginy casol. Seuen, i per propi acord tracten
d'apendre la llengua estrangera amb la menor molstia possible per
als que els ensenyen. En deixar l'escola poden parlar, no solament
sobre son jard, o sa tia, o son ganivet, sino sobre poltica
europea, histria, Shakespeare o temes musicals, segons vingui la
conversa.

Mirant els alemanys des del punt d'obir anglosax, s possible que
trobi, en el transcurs d'aquest llibre, ocasi de criticar-los;
per, altrament, molt hi ha que nosaltres podem apendre d'ells i en
la qesti del sentit com aplicat a l'educaci en general, ens
poden donar noranta nou a cent i ens poden guanyar amb una m.

* * *

El bell bosc d'Eilenrede limita Hannover pel sud i l'oest, i hi va
ocrrer un drama en el qual Harris prengu la part preeminent.

Anvem amb les nostres mquines pel bosc, dilluns a la tarda, en
companyia de molts altres ciclistes; deport que tan plau als
naturals del pas, les belles tardes de sol, quan els seus viaranys
en l'ombra sn plens de gent joiosa i distreta. Hi havia una bella
jove amb una mquina nova. Evidentment es tractava d'una novcia de
la bicicleta, Hom s'adonava, per instint, que la noia necessitaria
ajut d'un moment a l'altre; i Harris, amb la seva cavallerositat de
consuetud, propos d'anar prop de la jove. Harris, com de vegades
ens explic a George i a mi, t filles prpies, o, millor dit, en t
una, de filla, que, anant el temps, deixar les rodes de la
marxadora al jard, esdevenint una graciosa noia; la qual cosa fa
que, naturalment, Harris s'interessi per totes les noies gracioses
fins a l'edat de trenta cinc anys, poc ms o menys. Li recorden,
segons diu, la seva llar.

Haviem anat en bicicleta cosa de dues milles, quan veirem davant
nostre, en el lloc on convergien cinc camins, un home amb davantal
de cuiro, regant-los. La mnega estava proveda d'unes rodetes que
giraven seguint els moviments de l'home, donant la idea d'un cuc
gegant que, en agafar-lo l'home fortament pel coll amb les dues
mans, apuntant a per lla, llanava un gros raig d'aigua a ra de
dos litres per segon,

-Com s millor, aquest mtode, que no pas el nostre!- observ
Harris. Harris patia el mal crnic d'sser molt sever amb totes les
coses britniques. -Quant ms senzill, ms rpid i ms econmic!
Hom pot regar, per aquest procediment, en cinc minuts, una extensi
de cam que amb el nostre groller i pesat carro es regaria en mitja
hora.

George, que venia darrera meu en el tndem, digu:

-Altrament, s un mtode amb el qual amb un petit descuit per part
del maneguer, es pot regar un munt de persones amb prou menys temps
del que aquesta gent necessita per a sortir-se del cam.

George, al contrari de Harris, s britnic fins als ossos. El
recordo, una vegada, indignat patriticament contra Harris per
haver, dit, aquest, que Anglaterra devia introduir l's de la
guillotina.

-s molt ms polit- afeg Harris.

-Tant se me'n dna!- digu George. -soc angls, i la forca em va
prou b.

-El nostre carro de l'aigua- digu George en l'ocasi present -pot
tenir sos desaventatges, per a un hom noms n'hi perv perill a les
cames, fcil d'evitar. Aquesta s una mena de mquina amb la qual
poden perseguir-vos fins ms enll de la cantonada i del pati.

-M'encisa de veure'ls!- continu Harris,- Qu en sn, de destres! He
estat observant un maneguer en una de les places ms concorregudes
d'Estrasburg: com cobria, de dit en dit, tot el terreny, sense
mullar a un hom ni els cordills de les sabates! s meravells, com
calculen la distncia! Tan matemticament deixen arribar l'aigua als
peus d'un hom, com la passen pel cap i cau just a l'entorn dels
talons. Poden...

-Un moment!- crid George.

-Qu?- vaig preguntar jo.

I ell continu:

-Vaig a baixar de la mquina i observar de darrera un arbre estant,
la continuaci d'aquest espectacle. Potser seran molt destres, com
diu Harris; per, a aquest particular artista que tenim al davant,
penso que li manca quelcom. Ja ha donat un bany a un gos, i ara est
ocupat a regar un post de senyals. Vaig a esperar que acabi.

-No siguis ximplet, que no et mullar- digu Harris.

-Precisament s del que vull assegurar-me.- I, saltant de la
mquina, prengu posicions darrera un corpulent i esplendid olm,
tragu un pessic de tabac, i comen a omplir la pipa. Jo, no gaire
satisfet d'arrossegar el tndem tot sol, vaig baixar tamb,
ajuntant-me a George, i deixant la mquina arrambada a un arbre.
Harris crid una mica, volent dir si rem una vergonya per a la
nostra ptria, i segu via avall.

De cop i volta se sent el crit angunis d'una dona. Guaitant de
darrera l'arbre, vrem veure que procedia de la graciosa noia
esmentada anteriorment, de la que ens haviem oblidat, amb la nostra
distracci, del maneguer. Ella havia continuat ferma en sa mquina
tot seguit, sota una pluja abundosa de la mnega de regar. Tota
sorpresa, semblava dubtar si continuava amunt o girava rodes. Per
moments esdevenia ms i ms mullada, mentre l'home de la mnega,
potser cec, potser embriac, amb la major indiferncia seguia fent
ploure l'aigua al bell damunt de la noia. Una dotzena de crits
l'avisaven de tots indrets.

La paternal naturalesa de Harris s commogu profundament, i fu el
que, en el cas present, era el correcte. D'haver procedit en
l'incident amb la sang freda i el seny desplegats de primer antuvi,
hauria esdevingut l'heroi de la jornada, en lloc de com s'escaigu,
havent de sortir cames ajudeu-me seguit de l'insult i l'amenaa.

Sense dubtar gens ni mica, baix de la mquina, i, empaitant el
maneguer, agaf l'aparell, torcent-lo vers l'home.

El que hauria d'haver fet, el que hauria fet tothom amb sentit com
al moment que tenia ses mans sobre la mnega, era tancar l'aixeta.
Aleshores podria haver jugat amb el maneguer al _foot-ball_, o al
_battledore_, o al _Shuttlecock_, com li hagus plagut. I els vint o
trenta espectadors que s'haguessin avanat per ajudar-lo l'haurien
aplaudit d'all ms. El seu pensament, tal com desprs va
explicar-nos, fou treure la mnega de mans del boig i castigar-lo
abocant-la sobre d'ell. El pensament del maneguer sembla que va
sser el mateix, retenint la mquina per mullar Harris. El resultat
natural que s'esdevingu fou que entre tots dos, a tort i a dret
remullaren d'all ms tothom que era prop d'ells fins a una
distncia de cinquanta metres, exceptuant-ne ells dos.

Un home enfurismat, massa mullat per a preocupar-se de res ms que
li pogus esdevenir, es fic al camp, barrejant-se en la lluita.
Entre tots tres comenaren a batre el comps amb la mnega.
Apuntaven al cel, i l'aigua descendia sobre la gent a la manera
d'una tempestat equinoccial; apuntaven avall, i l'aigua sortia en
rpid torrent fent botar el que agafava pels peus i doblegant el que
agafava pel mig.

Cap de tots tres volia deixar la mnega. Cap dels tres pens tampoc
a tancar el corrent. Es podia dubtar si lluitven amb alguna fora
primitiva de la naturalesa. En quaranta cinc segons, al dir de
George, que tenia el rellotge a la m, escombraren aquell cercle de
tota nima viva, llevat d'un gos que, rajant com una dona d'aigua,
feia voltes i tombarelles, empaitat per la fora de la mnega, tan
aviat a la dreta, tan aviat a l'esquerra, i encara aconseguia de
romandre un xic sobre les seves potes, lladrant reptadorament a all
que ell ben segur imaginava totes les fries dels inferns
desencadenades.

Tots els ciclistes abandonaren llurs mquines en terra, fugint bosc
endins, com si els empaitessin. De darrera cada arbre atalaiava un
cap ple d'ira i ple d'aigua.

A la fi fou arribat un home de sentit com, que, desafiant tota
cosa, arrib fins a la boca de regar on hi havia la clau, i tanc
l'aixeta. De darrera trenta o quaranta arbres sortiren llavors
altres tants ssers humans, fent cada un el seu retret.

De primer antuvi vaig comenar de dubtar qu fra ms til, si una
escala de m o b un cove, per a dur a l'hotel les restes de Harris.
La promtitud de George em sembla que salv la vida de Harris en
aquell embolic. Com que estava eixut, pogu arribar abans que els
altres. Harris volia donar explicacions; per George li tall la
paraula.

-T, puja i anem!- li digu donant-li la seva bicicleta. La gent no
sap que anem plegats, i nosaltres servarem el secret. Anirem al teu
entorn interposant-nos amb la gent. Marxa fent zig-zag, no sigui que
engeguin trets.

Jo voldria que aquest llibre fos un estricte record del que
s'escaigu, sense sser desfigurat per la menor exageraci. He
llegit aquesta descripci a Harris perqu no hi hagus sin la nua
narraci dels fets. Harris sost que no hi hagu tant. Admet que una
o dues persones pogueren sser mullades. Li he dit que, per tal de
fer la prova, jo li apuntaria amb una mnega de regar a la distncia
de vint-i-cinc metres, i desprs em diria si el mot escaient s
_mullades_. Per mai no ha acceptat la prova.

Diu tamb que potser no hi havia ms de mitja dotzena de persones al
bullit, i que all de quaranta s una ridcula afirmaci. Li he dit
que podrem retornar a Hannover i reconstruir l'escena; per tampoc
no ha pas acceptat la proposici. Per tant, sostinc que la meva
narraci s vera i restringida, i que la recorden avui per avui,
segurament amb amargura, molts hannoverians.

* * *

Aquella mateixa nit deixrem Hannover, i arribrem a Berlin a l'hora
de sopar i fer una passejada.

Berlin s una ciutat que deixa a un hom despagat. El seu centre de
moviment, els seus suburbis sense vida, sa famosa via Unter-den-
Linden (un intent de combinar el carrer Oxford, de Londres, amb els
camps Elisis, de Pars) no produeix gaire impressi, per sser massa
ampla relativament a la llargada. Els seus graciosos i encisadors
teatres, on la presentaci i les decoracions sn menyspreades pel
treball artstic, i on les nombroses representacions consecutives
d'una obra no sn acostumades, car, en assolir una l'xit major, s
representada freqentment, per mai consecutivament (per la qual
cosa a Berlin poden veure's en una setmana set obres distintes); amb
son teatre de l'pera (no gaire digne d'pera) els seus dos
_music-halls_, vulgars i comuns, mal guarnits i massa grans per a
sser cmodes.

El temps de major concurrncia als cafs i restaurants de Berlin s
de la mitja nit a les tres de matinada. Per la major part de la
gent que hi va sn llevats fins a les set. I una de dues: el
berlins ha resolt el problema de la vida moderna de viure sense
dormir, o, com Carlyle, deu estar desitjant l'eternitat.

Per mi puc dir que no conec altra ciutat que tingui vida a tan altes
hores, fora de San Petersburg. Per la ciutat de Sant Petersburg no
s'aixeca de mat. San Petersburg s costum d'anar-hi, als
_music-halls_, desprs dels teatres (i compteu que mitja hora ja es
triga d'arribar amb un rpit trineu), i no comenant aquells fins a
les dotze ben tocades. A les quatre del mat cal obrir-se pas pel
Neva, materialment a la fora, entre els vianants. Els trens ms
concorreguts sn els que surten a les cinc del mat. Aquests eviten
als russos el treball de llevar-se de bon mat. Es diu als amics
Bona nit! i havent sopat, es va a l'estaci sense fer nosa als de
casa.

Postdam, el Versalles de Berlin, s una bella petita ciutat voltada
de boscos i de llacs. Ac, en les ombrvoles avingudes del seu parc
extens de Sans-Souci, s fcil imaginar el magre Frederic, amb
aquell seu dificults alenar, fent passejades en companyia del
Voltaire dels aguts acudits.

Seguint el meu consell, Harris i George consentiren a no romandre
gaire temps a Berlin i seguir la nostra via a Dresde. La major part
de les coses que Berlin pot mostrar poden veure's a qualsevulla
altra part, i decidrem de conformar-nos amb una passejada en cotxe
per la ciutat.

El porter de l'hotel ens va fer conixer el conductor d'un
_droschki_, amb el qual podrem veure tot el que fos digne en el
menys temps possible, segons ens assegurava.

L'home aquell, que vingu a recollir-nos a les nou del mat, era tot
el que podia desitjar-se. Era intelligent, viu i ben informat de
tot. El seu alemany era fcil d'entendre, i sabia un xic d'angls
per a suplir els mots que no comprengussim.

En l'home aquell no hi vrem trobar defecte. Per el seu cavall era
la ms antiptica de les bsties darrera de les quals he anat. Aix
que ens va veure ens va agafar mania.

Jo vaig sser el primer a sortir de l'hotel. El cavall gir la
testa, esguardant-me de cap a peus amb un ull fred i vidris.
Desprs mir a un altre cavall, amic seu, que hi havia algunes
passes endavant. I jo s el que va dir-li, perqu tenia un cap
expressiu i no va fer el ms petit intent per disfressar son
pensament.

-Quines coses ms estranyes es veuen, a l'estiu: oi?- li digu.

George em seguia, i rest darrera meu. El cavall gir el cap a
esguardar novament. Mai no he conegut cap cavall que pogus girar-se
com aquell. Jo he vist una girafa que sorprenia amb els seus
exercicis de coll; per aquest era com el somni d'un hom desprs
d'un dia polss a Ascot, seguit d'un pat amb sis antics companys.
Si jo hagus vist els seus ulls esguardant-me per entre les cames
davanteres, segurament no m'hauria sorprs gens ni mica. Semblava
ms divertit encara amb George que no pas amb mi. I, altre cop
tornant vers son amic, va dir-li:

-Extraordinari: oi? Suposo que deu haver-hi llocs que es dediquen a
conrear aquesta mena d'homes.- I desprs comen a retrcer el coll
per empassar-se les mosques que s'aturaven a son muscle esquerre. A
mi m'acud el pensament de si hauria perdut sa mare de molt petit i
hauria sigut criat per algun gat.

George i jo muntrem al cotxe i segurem esperant Harris, que vingu
un xic desprs. Em sembl que anava bastant ben presentat. Portava
un vestit de franella blanca, de calces curtes, que s'havia
encarregat expressament per anar en bicicleta els dies calorosos. El
seu capell potser se sortia una mica del costum, per li esqueia per
resguardar-se del sol.

El cavall va mirar-se'l i va exclamar:

-Gott in Himmel! (Du del Cel!).- Cap cavall ho hauria dit tan clar.
I es llan a crrer per Friedrich-Strasse, deixant Harris i el
cotxer de peus a l'acera.

El seu amo el crid perqu torns; per ell no va fer-ne gens de
cas. Corregueren darrera nostre i ens assoliren a la cantonada de
Dorotheen-Strasse. El cotxer va dir quelcom, de pressa i excitat, al
cavall,que no vaig poder compendre; per m'arribaren unes frases com
aquestes:

-Qu no et sembla qu m'haig de guanyar la vida d'alguna manera?
Qu t'havien demanat opini? Tu rai! Mentre tinguis per jalar, mala
bstia!

El cavall tall la conversa girant la cantonada, tot rondinant, si
fa o no fa:

-Apa, doncs, i prou de xarreta. Acabem aviat amb aix, i mirem de no
anar per carrers massa vistos mentre portem aquests espantaocells.

En arribar a l'altra part de Brandenburger Tor, el nostre cotxer nu
els ramals al fuet, salt a terra, i vingu per donar-nos
explicacions. Indicant-nos Tiergarten, es pos tot seguit a
parlar-nos del Reichstag, informant-nos de l'alada exacta de
l'edifici, longitud i amplria, a la fais d'una guia.

Desprs es refer, a la porta: ens digu que era feta amb pedra
sorrenca, a imitaci del Properleer d'Atenes.

De cop i volta, el cavall, que havia estat entretingut llepant-se
les cames, gir el cap; per no va dir res: solament mirava. El
cotxer reprengu sa explicaci nerviosament, dient ara que la porta
aquella era imitaci del Propeyedeliar.

El cavall tir Linden amunt, i res no podia dissuadir-lo de no
anar-hi. El seu amo li ho reprotxava, per ell seguia trotant. Amb
el gest que fu tot caminant, em sembl que volia dir:

-Ja n'hi ha prou, que hagin vist la porta. Prou d'explicacions, que
tu no saps de qu va; i, encara que ho sabessis, ells no t'havien
d'entendre, parlant alemany.

Segurem aix per tot el Linden. El cavall s'avenia a romandre quiet
a estones per tal que pogussim mirar b a dreta i esquerra i oir
els noms del que viem. Per res ms que els noms: tota explicaci o
descripci la tallava pel senzill procediment de posar-se a caminar.

-El que volen, aquests poca-soltes- semblava dir-se, -s tornar a
llur pas i contar que han vist aquestes coses; Si per cas jo no els
fes justcia, i ells fossin ms intelligents del que sembla, poden
informar-se millor que no pas servint-se d'aquest boig vell del meu
amo, que tot ho treu de la Guia. A qui pot interessar, de saber
l'alada d'una torre? Al cap de cinc minuts d'oir-ho, un hom no se'n
recorda, i si se'n recorda s perqu no t res ms al cervell. El
que fan s fastiguejar-me amb llurs parleries. Vejam per qu no
havia de cuitar, i ens en anirem tots a dinar!

Ben pensat, no estic gaire segur que aquella bstia de l'ull fred i
vidris no tingus bon sentit. Del que estic segur s que molts dies
m'hauria complagut si ell hi hagus mitjanat. Per un hom, sovint,
no gaudeix el b que se li fa avinent, i nosaltres malerem, de
moment, aquella bstia en lloc de regraciar-la.



(1) Els nois anglesos diuen "menja-granotes" als francesos en
general, per la manca de costum de menjar aquesta bestiola, i
atribuir als francesos una complaena gran a menjar sopa de
granotes. Diuen "salsitxes" als alemanys per la gran exportaci que
Alemanya envia de salsitxes.
(Nota del traductor)



CAPTOL VII

George, estranyat. -L'amor a l'ordre, dels alemanys. -La banda dels
Ocells Negres de Schwarzwald, donar concert a les set. -El gos de
porcellana.- La seva superioritat sobre tots els altres gossos. -
L'alemany i el sistema solar. -Un pulcre pas. -La vall com devia
sser segons el pensament alemany. -Com corren les aiges a
Alemanya. -La vergonya de Dresde. -Harris fa un passatemps que no s
ben capit. -George i la seva tia. -George, un coix i tres dametes.



En un lloc entre Berlin i Dresde, George, que havia roms atalaiant
atentament per la finestreta durant l'ltim quart d'hora, deman:

-Per qu a Alemanya s costum de posar els bussons del correu
penjats als arbres? Per qu no els posen, com fem nosaltres, a la
porta de casa? De mi puc dir que m'empiparia molt haver de pujar a
un arbre per arreplegar les meves cartes. Altrament, perjudica el
carter. Ultra sser ben cansat per a un hom que estigui gras, ha
d'esdevenir un perill arreplegar-les a les nits ventoses. Almenys,
si han de posar-los als arbres, per qu no els colloquen baix?
per qu penjar-los a les branques ms altes?- I, amb un nou acudit,
segu dient: -Potser judico malament el pas: amb seguretat que els
alemanys, que ens avancen en tantes coses, han perfeccionat un
correu de coloms missatgers. Per, encara aix, no puc estar-me de
pensar que, essent tan acienats aquests coloms, podien
acostumar-los a deixar les cartes un xic ms prop de terra.
Arreplegar-les d'on sn deu sser una feina difcil a l'alemany de
mitjana edat.

Jo, seguint son esguard per la finestreta, li digu:

-Aix no sn pas bussons: sn nius d'ocells. Cal compendre aquesta
naci. L'alemany ama els ocells polits. Un ocell abandonat a si
mateix fa son niu a i lla, i aleshores no esdevenen decoratius,
segons el concepte particular de decoraci. Els ocells no l'haurien
pas pintat d'enlloc, ni posat cap figureta de guix a prop, ni
solament una bandera. Un cop acabat el niu, l'ocell segueix sa vida
fora d'ell, i va llanant coses sobre l'herba: branquetes, bocins de
cucs; tota mena de components que troba. No sap de polideses.
Galanteja la dona, la renya; alimenta sos fills, tot completament en
pblic. L'alemany, s'escarota, i diu a l'ocell: -M'agrades per
moltes coses. Em plau de mirar-te, d'oir-te cantar; per no em
plauen les teves maneres. T aquesta capseta, i deixa les teves
escombraries dintre, on jo no les pugui veure. Surt aix que vulguis
cantar, per els teus afers ntims reserva'ls per a l'interior de la
capsa. Estigues-hi i no facis malb el jard.

A Alemanya es respira amor a l'ordre, amb l'aire. A Alemanya els
nens de pit baten llur temps amb el bergans, i l'ocell alemany ha
arribat a preferir la capsa i tenir en menyspreu els pocs vagabunds
incivilitzats que romanen construint llurs nius als arbres. Amb el
temps, cada ocell alemany tindr son lloc propi al chor. Llur variat
i promiscus refilet, hom pensa que esdev irritant al perfecte
alemany. s un cantar sense mtode; i l'alemany, amant de la msica,
l'organitzar. Algun gros ocell, de pap respectable, ser
ensinistrat per dirigir; i, en compte de perdre's al bosc a les
quatre del mat, cantar en un jard on es despatxa cervesa, a
l'hora anunciada i acompanyat d'un piano. L'ambient aquest fa via
aix.

A l'alemany li plau la naturalesa, per la seva idea de la
naturalesa s una arpa glorificada a l'estil de Galles. Es pren
fora inters pel seu jard. Planta set rosers a la part nord i set
a la part sud; i, si tots no creixen d'iguals dimensions i forma, es
capfica tant que a la nit no pot adormir-se. Cada flor la nua a un
pal. Aix perjudica la visualitat de la flor; per ell t la
satisfacci de saber que la flor s all i que es porta b. El llac
s recobert de zinc, i un cop a la setmana se l'emporta a la cuina i
el renta. Al bell mig matemtic del jard, que de vegades s tan
gran com una tovallola, amonjoiat amb ferro, hi posa un gos de
porcellana. Els alemanys sn molt aficionats als gossos, per
generalment els prefereixen de porcellana. El gos de porcellana
mai no fa forats al jard per enterrar ossos, ni mai no desordena un
masss de flors amb les potes de darrera. Des del punt d'obir
alemany, s el gos ideal. Roman on se'l deixa i mai no s on no se'l
vol. Se'l pot tenir a tot arreu, segons s'indiqui al Kennel-Club,
o pot deixar-se anar la fantasia i tenir-lo al grat d'una
originalitat. Amb ell hom va ms enll d'educar-lo. En porcellana
es pot tenir un gos blau o de color de rosa: fins i tot pot tenir-se
un gos amb dos caps.

A certa data fixa de la tardor, l'alemany posa els pals i cordills a
les flors, i les cobreix amb una catifa xinesa; i a una certa data
fixa de la primavera les descobreix, deixant-les com eren. Si es
tracts d'una excepcional tardor o una excepcional primavera, tant
pitjor per a les plantes. Cap alemany permetr que els seus costums
siguin entrebancats per cosa tan ingovernable com el sistema solar.
Impossibilitat de dominar-lo, el deixa de costat.

Entre els arbres, el favorit de l'alemany s l'lber. Altres pasos
desordenats poden cantar els encisos de l'aspre roure, l'esbarjs
castanyer i l'olm balandrejant. A l'alemany, tots aquests arbres amb
llurs salvatges i desordenades maneres, li sn de mal veure. L'lber
creix on es planta i tal com es planta; no t aspres idees prpies,
que no li escauen; no li cal balandrejar-se ni estendre's; creix
recte i dret, talment com ha de crixer un arbre alemany. I per
aix, de mica en mica, Alemanya arrenca tots els altres arbres i
planta lbers en llurs llocs.

A l'alemany li plau el camp, per el prefereix tal com la dama de la
rondalla pens que li agradaria ms el bon salvatge ms vestit. Li
plau de passejar pel bosc... i trobar un restaurant. Altrament, els
viaranys no han d'sser massa en rampa. Li caldria un canal, per
enrajolat, per a dessecar-lo i rentar-lo; i a cada vint metres
reclama un seient per a descansar i eixugar-se el front, car per a
l'alemany, seure sobre l'herba fra un somni com per a un bisbe
angls fer tombarelles per One Tree Hill.

Li plau la visualitat de dalt de la muntanya estant, per li agrada
de trobar all un rtol sobre una pedra dient-li el que ha de mirar,
i una taula i un banc, en el qual pugui seure per beure un xop i
fer-se el _belegte semmel_, que ha tingut bona cura de dur amb ell.
Si, dems, pot trobar un avs policac collocat a un arbre i en el
qual se li prohibeix de fer tal cosa, aix li s com una sensaci de
comoditat i seguretat.

L'alemany no s, altrament, enemic del panorama rstec, mentre no
sigui massa rstec. Si el veu massa rstec, aleshores comena a
treballar per polir-lo. Recordo que als voltants de Dresde vaig
descobrir una estreta i pintoresca vall que condua vers l'Elba. El
sinus cami era a la vora d'un torrent, el qual, cosa d'una milla,
corria escumejant sobre les roques i entre riberes de boscatge. Jo
anava tot corprs, fins a trobar en un revolt una colla d'un
centenar de treballadors ocupats en reparar la vall i donar al
corrent un caient respectable. Totes les pedres que entrebancaven el
curs de l'aigua, les recollien curosament i se les emportaven a
carretades. Les riberes les recobrien amb rajola i ciment. Els
arbres que s'inclinaven a llur vora, les parres i plantes
afiladisses, les arrencaven o podaven. Una mica ms avant vaig veure
com all era l'obra acabada: la vall, com devia sser segons el
pensament alemany.

L'aigua relliscava, ac, peresosament per un canal regular i pla,
afinat amb grava, entre dos murs coronats amb cavallets de pedra. A
cada cent metres vessava suaument per tres plataformes baixes de
fusta. A tots dos costats havia estat aclarit el terreny, i, a
distncies regulars, s'havien plantat lbers. Cada renou o rebrot,
era protegit per un escut de vmets i una vareta de ferro.
L'esperana del municipi d'aquella vall era d'acabar, als dos anys,
les obres en tota sa llargria i deixar-ho tot segons la naturalesa
alemanya, polida amb ordre. Hi haur un banc a cada cinquanta
metres; un avs de la policia a cada cent; un restaurant a cada
mitja milla.

Des del Memel al Rin, fan el mateix. Estan polint el camp. Recordo
perfectament de Wehrthal, que era, a son temps, el barranc ms
romntic que hi havia a la Selva Negra. La darrera vegada que m'hi
vaig passejar, hi havia acampats alguns centenars de treballadors
italians fent obres, ardidament, per endegar el riu Wehr pel cam
que li esqueia, ac posant rajoles, all barrinant les roques i fent
escales de ciment perqu vesss per ells i fes son viatge sbriament
i sense avalotar.

A Alemanya no es diuen nimietats sobre els entrebancs de la
naturalesa. A Alemanya la naturalesa ha de fer bondat i no donar
dolents exemples a la canalla. Un poeta alemany, veient caure les
aiges, com Southey les descriu amb una mica d'inexactitud, al
Lodore, s'estranyaria d'haver d'aturar-se a escriure versos sobre el
fet: ms aviat correria, cames ajudeu-me, per denunciar-ho a la
policia. Aleshores l'escumejar de les aigues fra cosa de curta
durada.

-Vejam, vejam, qu vol dir, aix!- diria a les aiges la veu severa
de l'autoritat alemanya. -Aix no ho podem permetre. s a dir que
no podeu baixar sense avalotar aix? On creieu que sou?

I el municipi alemany proveiria les aiges de canonades de zinc i
obis de fusta i una escala de cargol, i les ensenyaria a baixar com
pertoca a l'estil alemany.

N's ben b, de polida, aquesta Alemanya!

 * * *

Vrem arribar a Dresde en dimecres al vespre, i hi romangurem fins
passat el diumenge.

Comptant amb tota mena de consideracions, Dresde s la ciutat ms
atractvola d'Alemanya. Per s una ciutat per a viure-hi d'estada,
ms b que visitar-la en viatge. Sos museus i galeries, sos palaus i
jardins, sos formosos i histricament rics voltants poden oferir
gaudi tot un hivern, per maregen en una setmana. No t pas
l'alegria de Paris o Viena, que de cop i volta s'esvaeix. Sos
encisos sn ms fortament alemanys i ms perdurables. s la Meca del
msic; Per cinc xlings hom pot comprar una butaca al teatre de
l'Opera, i amb ella s'adquireix la ferma inclinaci a mai ms
pendre's el fstic de seure en cap representaci d'pera de cap
teatre francs, angls o americ.

* * *

La principal vergonya de Dresde s encara, d'aleshores, a l'entorn
de la figura d'August _el Fort_ (el pecador, com sempre
l'anomenava Carlyle), del qual diu la veu del poble que turment
l'Europa amb ms de mil criatures. Els castells on empresonava
aquesta i l'altra coneguda (entre els quals encara avui es mostren
els estrets salons on es corsec i mor la pobra senyora que pass
quaranta anys sospirant per una millor recompensa); els castells,
vergonyosos per aquest o l'altre fet infamant que jauen escampats
com els ossos en un camp de batalla (i les histries en llur major
part, que us contar el guia) sn de tal mena, que el jove educat _a
l'alemanya_ faria millor de no anar-hi.

El seu retrat, de dimensions naturals, penja al magnfic _Zwinger_
que constru com a circ per a lluita de bsties feres quan la gent
estigu fastiguejada de tenir-les a la plaa del mercat: un home amb
front d'escarabat, amb la cultura i gust que sovint acompanya
l'animalitat. El modern Dresde li deu molt, indubtablement.

Per el que ms crida l'atenci de l'estranger, a Dresde, sn els
tramvies elctrics, colossals vehicles que creuen rpids pels
carrers amb una velocitat de deu a vint milles per hora, prenent les
corbes i cantonades segons el costum d'un carreter irlands. Tothom
viatja en ells, llevat dels oficials, l'uniforme dels quals ho
prohibeix. Les senyores, abillades amb vestits de _soire_ en anar a
un ball o a l'pera, i els camlics, amb llurs fardells, tots seuen
l'un al costat de l'altre. Sn tan per ells els carrers, que tot i
tothom ha de cuitar a apartar-se'n. Si hom no se n'aparta i
esdevingus que el trobessin amb vida en arreplegar-lo de terra,
desprs, en tornar als sentits, s multat per haver-se posat al pas
del tramvia.

Una tarda Harris se n'an a fer una excursi tot sol. A la nit,
mentre siem escoltant la banda al Belvedere, Harris digu, de cop i
volta:

-Aquests alemanys no tenen el sentit de l'humor.

-Per qu ho dius?- li vaig preguntar.

-Per qu? Perqu aquesta tarda he pujat a un tramvia elctric. Com
que volia veure la ciutat, he roms de peus a la petita
plataforma... Com se'n diu, de la plataforma?

-La _Stehplatz_.

-Justament- exclam Harris. -B: tots sabeu com els tramvies
sacsegen un hom, i com s'ha de tenir cura dels revolts i de les
parades i arrencades.

Jo vaig fer un gest afirmatiu.

-Hi havia mitja dotzena de persones a peu dret, all. Jo reconec que
no estic acostumat a estar-hi. El tramvia comen a crrer de sobte,
i jo vaig recular, caient sobre un senyor gras que era justament al
darrera, el qual no devia estar gaire afermat i va caure enrera
contra un noi que duia una trompeta amb la seva funda de baieta
verda. Ning no va riure: ni l'home gras ni el noi de la trompeta.
Restaren malhumorats. Estava per dir-los que ho sentia molt, que em
perdonessin, quan, abans que jo trobs les paraules, el tramvia,
sigui pel que sigui, va aturar-se sobtadament, i, naturalment, jo
vaig caure cap endavant aplastant un vell de cabells blancs, que va
mirar-me amb la severitat d'un catedrtic. B, doncs tampoc no va
somriure: ni solament mogu un muscle de la cara.

-Potser anava distret- vaig dir jo.

-Per no hi anirien pas tots, de distrets; i compteu que, durant
aquest viatge, dec haver caigut sobre cada un tres cops almenys. Es
suposa que ells sabien el moment de les voltes i la direcci per a
refermar-se. Jo era un estrany i, naturalment, portava desaventatge.
La manera com vaig bellugar-me i balandrejar-me i perdre els peus en
aquella plataforma, agafant-me cruelment a un i altre passatger,
degu sser verament cmica. No vull dir que sigui espectacle de
primera classe, per hauria divertit molta gent. Aquests alemanys,
per, sembla que no trobaven broma a la cosa. Estaven una mica
inquiets i res ms. N'hi havia un, un home petit, que estava de peus
i d'espatlles contra el fre. Vaig caure sobre d'ell cinc vegades
(vaig comptar-les), i hom hauria esperat que a la quinta vegada
hagus esclatat en una rialla. Doncs res d'aix: semblava
fastiguejat solament. Sn tots massa seriosos, vaja!

* * *

George va tenir a Dresde, tamb, la seva aventura. Hi havia una
botiga, prop d'Almark, en els aparadors de la qual es presentaven a
la venda alguns coixins, baldament el propi negoci de la botiga fos
d'objectes de cristall i porcellana. Els coixins semblaven sser
per via de prova. Eren ben bonics, brodats a m sobre set. Sovint
passvem per la botiga, i cada cop George s'aturava per examinar els
coixins. Ens va dir que pensava que a la seva tia n'hi plauria un.

George, val a dir-ho, ha pensat molt en sa tia durant el nostre
viatge. Li ha escrit una carta diariament, i des de cada ciutat on
ens hem aturat li ha enviat un obsequi. Penso que exagera una mica,
i aix li ho he dit mantes vegades. La seva tia trobar altres
persones que siguin tamb ties, i els contar el que fa George; i el
conjunt de ties ser desorganitzat i ingovernable. No m'avinc amb el
model inversemblant de nebot que George representa. Per ell no vol
pas atendre.

Succe que dissabte ens va deixar ben dinats, dient que anava a la
botiga per comprar un d'aquells coixins per a sa tia. Digu que no
trigaria, i propos que l'esperssim;

Durant una bona estona vrem esperar-lo, i, en tornar, vingu amb
les mans buides i gest d'empipat. Nosaltres li demanrem pel coix,
i va dir-nos que no l'havia pas comprat, car havia fet altre
pensament, i que, altrament, potser la seva tia no tenia grans
desigs d'un coix. Pel que sembla, quelcom havia anat malament, i
nosaltres volgurem fer-lo enraonar; per ell no es mostr gaire
comunicatiu. Les seves respostes, desprs de vint preguntes, eren
cada cop ms breus.

A la nit, en succer que tots dos ens trobrem sols, George retragu
l'assumpte per si mateix, dient-me:

-Aquests alemanys sn ben particulars, en moltes coses!

-Vols dir?

-Veureu. El coix aquell que desitjava...

-Per a la vostra tia: oi?- vaig remarcar-li.

-Per qu no?- respongu, empipat sobtadament: mai no he conegut cap
hom tan susceptible en qestions de la seva tia. -Per qu no he
d'enviar un coix a la meva tia?

-No us exciteu. Jo no us faig objeccions. Jo respecto el vostre
pensament.- I ell, apaivagant son cop de gnit, continu:

-Hi havia quatre coixins a l'aparador, si recordeu: tots ells molt
semblants, i marcats clarament amb vint marcs. Jo no dic que parli
l'alemany correctament; per, en general, em faig entendre amb un
petit esfor i puc arreplegar el sentit del que em diuen, mentre no
enraonin massa. Doncs b: vaig entrar a la botiga, i se m'encar una
noia (molt maca, per cert, i molt seriosa). Podria dir que era
sbria: no la mena de noia de la qual calia esperar tal cosa. Mai no
me n'he dut semblant sorpresa, a la meva vida.

-Sorpresa? Per qu?...

George sempre pensa que hom sap el final de la histria que conta,
quan ell tot just comena. Relata amb sistema enutjs.

-Sorprs del que s'ha esdevingut, del que us estic contant- va
seguir George. -Ella, amb un lleu somrs, em va preguntar qu volia.
Aix ho vaig compendre perfectament, sense cap errada. Vaig deixar
al mostrador una moneda de vint marcs, i vaig dir-li:

-Doni'm un coix, si s servida. Ella rest mirant-me estranyada,
tal com si li hagus demanat un matals de ploma. Vaig pensar que
potser no ho havia ot, i vaig repetir-ho amb veu ms forta. Si li
hagus fet una broma (pessigar-li la barbeta, per exemple), no
s'hauria mostrat ms indignada. Em va dir que anava equivocat; i,
com que jo no gosava entrar en una llarga explicaci, em vaig sentir
entrebancat d'all ms. Li digu que no veia l'equivocaci, i,
assenyalant-li la moneda de vint marcs, vaig repetir per tercera
vegada que volia un coix, un coix de vint marcs. Aleshores va
acostar-se una altra dameta de ms edat, i la primera va
traslladar-li lo que jo havia dit. Semblava molt excitada per
l'assumpte. Aquesta segona noia no la volgu creure. Digu que jo no
feia la cara d'sser la mena d'home que desitjava un coix; i, per
assabentar-se b, en pregunt ella mateixa:

-Ha dit vost que desitja un coix?

-Tres cops, ho he dit; i ho repetir: desitjo un coix:

I ella em va dir:

-Doncs no podem servir-lo.

Jo anava empipant-me. Si no hagus volgut el coix, hauria sortit de
la botiga tot seguit; per els coixins eren a l'aparador per a sser
venuts, evidentment. No podia compendre per qu no me n'havien de
donar un. I vaig dir-los:

-Doncs me l'han de donar.

Aquesta s un frase senzilla, i la vaig dir resoltament.

Una tercera dameta va acostar-se. Jo crec que totes tres
representaven la fora total de la botiga. Aquesta tenia uns ulls
espurnejants i un caient de descarada: un cap verd, diguem-ne. En
qualque altra ocasi m'hauria plagut de trobar-la; per ara no
aconsegu sin empipar-me ms i ms. Jo no comprenia la necessitat
de tres noies per a tan senzill negoci.

Les dues primeres varen explicar la cosa a la tercera; i, abans
aquestes no foren a la meitat, la tercera xicota comen a fer
brometa. Era d'aquesta mena de noies que fan burla de tot. Llavors
totes tres es posaren a enraonar com a lloros, i a cada mitja
dotzena de paraules em miraven; i, com ms em miraven, ms broma
feia la tercera xicota, i totes tres reien com a beneites. Hom
hauria cregut que jo era un _clown_ donant una sessi privada. Quan
la tercera noia pogu aguantar-se dreta, vingu cap a mi, i, tot
bromejant, em digu:

-Si li donem, fumar al camp, vost?

Jo no l'havia compresa exactament, i va repetir-me:

-En donar-li aqueix coix, marxar tot seguit?

Res ms volia, i aix li ho vaig fer avinent; per declarant que de
cap manera me n'anava sense. Havia fet el determini d'endur-me'l,
encara que hagus d'esperar-me tota la nit. Ella va ajuntar-se amb
les altres. Vaig creure que anaven a donar-me el coix, i tot estava
llest. Per, ben al contrari, va passar la cosa ms extraordinria.
Les altres dues noies es posaren darrera aquella, i, totes tres,
vinga fer broma, Du sap per qu; i varen donar-li una empenta cap a
mi, i desprs, abans jo no m'adons del que passava, pos les mans
als meus muscles, s'estir de puntetes i va petonejar-me. Desprs,
cobrint-se la cara amb el davantal, comen a crrer seguida de la
segona noia. L'altra va obrir la porta, tot esperant que me n'ans.
Jo, tot confs, vaig sortir, deixant all els meus vint marcs.

No vull dir que el pet m'hagi sentat malament, dhuc no
esperant-lo, realment: el que volia era el coix. I no puc compendre
absolutament el que ha estat, i no em plauria tampoc de tornar a la
botiga.

-Per... qu s el que vau demanar?- insist jo.

-Un coix.

-Aix s el que voleu: prou que ho s. El que us pregunto s el mot
alemany que heu dit.

-Un _kuss_.

-No teniu, doncs, per qu exclamar-vos. s quelcom que pot
confondre. Un _kuss_ sona com si fos un coix, per no ho s: s un
pet; mentre que un _kissen_ s un coix. Vs haveu cnfs els mots,
i n'hi ha d'altres que han fet com vs, abans. Jo no en s gaire,
d'aquestes coses; per vau demanar un pet de vint marcs, i, per la
descripci que haveu fet de la noieta, pot pensar-se que el preu s
raonable. De totes maneres, jo res no li diria, a Harris: si mal no
recordo, ell tamb en t una, de tia.

George convingu que aix era el ms ben pensat.



CAPTOL VIII

Mister i Miss Jones, de Manchester -Els beneficis del cacau. -Una
indirecta per a la Societat de la Pau. -La finestra, com a argument
medieval -La distracci cristiana predilecta. -El llenguatge del
guia. -Com reparar les malifetes del temps. -George prova uns xops.-
La planeta del bevedor de cervesa alemanya. -Harris i jo ens decidim
a fer una bona acci. -La mena corrent d'esttues. -Harris i els
seus amics. -Un parads sense cacera. -Les dones i les ciutats.



Anvem a Praga i ens trobvem esperant a la gran sala de l'estaci
de Dresde fins que pogussim passar a l'andn. George, que havia
anat a la taquilla, retorn amb una fera mirada i digu:

-Ho he vist!

-Qu s el que haveu vist?

George estava molt excitat, i respongu, en forma que quasi no se
l'entenia:

-s ac. Vnen tots dos per ac. Si us espereu els podreu veure pels
vostres propis ulls. No s cap broma: sn els autntics.

Com s costum a l'poca present, els peridics portaven alguns
pargrafs ms o menys seriosos sobre la serp marina, i jo vaig
pensar per un moment si s'hi referia. Amb una mica de reflexi,
recordant que ens trobvem a Europa i a tres centes milles de la
costa, vaig compendre que no era possible. Abans no pogus fer-li
cap ms pregunta, va agafar-me pel bra i va dir-me:

-Mireu: vos sembla exagerat?

En girar el cap vaig veure el que suposo que mai no haur vist cap
angls: el viatger angls, acompanyat de la seva filla, segons s
representat a l'estranger. Venien cap a nosaltres, en carn i ossos,
a no sser que estigussim somiant: eren vius i reals. L'angls
_milord_ i l'anglesa _miss_, talment com, anys i ms anys, han estat
pintats en els diaris humoristics del mn i a l'escenari dels
teatres. Anaven, de detalls, amb tots els ets i uts. L'home era alt
i magre, de posat resolt, de nas enorme i unes llargues patilles
caracterstiques. Sobre el vestit de color de sal i pebre, portava
un abric clar, que li baixava gaireb als peus. Son _kepis_ blanc
anava ornat d'un vel de color verd de lletuga. Uns _lentes_ de
teatre li penjaven a un costat; i en la m, curosament ficada en el
guant de color de ludanum, duia un bast d'alpinista ms alt que
ell mateix.

La seva filla era llarga i angulosa. El seu abillament m's difcil
de descriure. El meu pobre avi, si visqus, potser podria fer-ho,
car li seria, segurament, ms familiar. Sols puc dir que em semblava
innecessariament curt, lluint un parell de turmells (si m's perms
parlar d'aquests extrems) que, des del punt d'obir artstic,
demanaven anar ben tapats. El seu capell em va fer pensar en
Mistress Hermans, per no puc dir per qu. Usava sabates de gomes
als costats, que en el comer em sembla que en deien _prunella_;
mitenes i mocadoret. Tamb duia el seu bast d'alpinisme (encara que
a Dresde, i cent milles a l'entorn, no n'hi ha, de muntanyes) i una
bossa negra nuada amb corretja a la cintura. Les seves dents sortien
fora dels llavis, a la fais d'un conill. La visi del total de sa
figura suggeria el pensament d'una escombra amb esclops.

Harris cerc la mquina d'instantnies, sense trobar-la. Mai no la
troba en necessitar-la. Sempre que veiem Harris corrent amunt i
avall com un gos perdut, cridant: -On s, la meva mquina
fotogrfica? Qu diantres n'he fet? No sabeu, vosaltres, on l'he
deixada?, tot seguit comprenem que per primera vegada ha vist
aquell dia quelcom que mereix sser retratat. Ms tard va recordar
que era al seu cabs de viatge, on aleshores li pertocava d'estar.

La pintoresca parella no es satisfeien amb sols l'aparincia. A cada
moment guenyejaven i obrien la boca, badant per qualsevol motiu
d'estranyesa. El senyor duia obert, a la m, un _Baedeker_, i la
noia un vocabulari. Parlaven un francs que hom no entenia, i un
alemany que ells mateixos no podien traduir. Ell donava cops, amb
son bast d'alpinista, als empleats de l'estaci, per tal
d'avisar-los, i ella, en advertir un anunci de cacau de qualsevol
marca, deia: _Shocking!_ (-Quin escndol!), i girava la vista a
l'altre costat.

Realment tenia certa excusa, la noia. Es veu sovint, fins a la
mateixa Anglaterra, _el pas de la justesa_, que a la dama que pren
cacau sembla que li escau, segons els cartells, una lleugera
mussolina per tot abillament. Pel que es veu, la dona acostuma a
excedir-se en moltes necessitats: no sols en el cacau i la beguda,
sin tamb en la roba, segons idea de l'anunciant (tot sigui dit de
passada).

Com que calia esperar, la nostra pintoresca parella fou tot seguit
el blanc de tothom. Aprofitant l'avinentesa de fer-los un petit
servei, vaig guanyar-me la sort de poder enraonar cinc minuts amb
ells. Eren ben amables. El senyor em va dir que el seu cognom era
Jones i que venia de Manchester; per semblava no recordar la part
de Manchester vista, ni on queia Manchester. Li deman on anava, i,
evidentment, no ho sabia. Va dir que... segons. Desprs vaig
preguntar-li com no havia trobat un bast groller, per a passejar a
ciutat. Em respongu que el seu _alpenstok_ li anava b: sols que se
li posava entre les cames, de vegades. Tamb volgu informar-me de
si el vel espatarrant que duia al capell no li feia nosa en venir-li
a la cara; i aleshores va explicar-me que solament el deixava caure
quan les mosques esdevenen massa turmentoses.

A la noia li vaig demanar si no trobava que el vent bufava fred, i
digu que ho havia comprovat a les cantonades i encreuaments dels
carrers.

Aquestes preguntes no vaig fer-les una darrera l'altra, tal com van
escrites: les barreg amb la conversa; i ens separrem com a bons
amics.

Moltes vegades he pensat sobre aquesta aparici, i he arribat a
assolir-ne un concepte clar. Un company que vaig trobar a Francfort
i al qual descrigu la parella, em va dir que tamb ell els havia
vistos a Paris, tres setmanes desprs de l'incident de Fashoda;
mentre un viatjant d'objectes d'acer anglesos que trobrem a
Estrasburg, recordava d'haver-los vistos a Berlin durant l'excitaci
dels afers del Transval. La meva conclusi s que es tracta de
cmics especials, llogats per anar d'aquesta manera pel mn, en b
de la pau internacional. El Ministeri de Negocis Estrangers, a
Frana, desitjs de calmar l'excitaci del poble francs, que
demanava la guerra contra Anglaterra, es procur aquesta admirable
parella i l'envi per la ciutat, tot convenut que un hom no pot
divertir-se amb una cosa i desitjar a l'ensems d'acabar amb ella. La
naci francesa vei els dos ciutadans anglesos (no en caricatura
dibuixada, sin de carn i ossos), i la seva indignaci esclat en
rialles. L'xit de l'acudit pos la parella en condicions d'oferir
llurs serveis al Govern alemany, amb els meravellosos resultats que
hom coneix.

El nostre propi govern podria apendre la lli. Podria tenir a la
cantonada del carrer Downing uns quants francesos petitets i
grassons, per enviar-los per tot el pais en arribar l'ocasi, fent
moviments amb els muscles i menjant sandwichs de granota. Tamb li
escauria una colla d'alemanys deixats per treure'ls a passeig fumant
llargues pipes i dient: -So! El pblic riuria, tot exclamant:
Guerra amb semblants persones? Fra massa absurd. Si no s
acceptat pel Govern el meu projecte, el recomano a la Societat de la
Pau.

* * *

Ens vrem veure obligats a prolongar la nostra estada a Praga.

Praga s una de les ciutats ms interessants d'Europa. Les seves
pedres sn saturades de llegenda i d'histria. Cada suburbi deu
haver estat un camp de batalla. s la ciutat que conceb la Reforma
i va incubar la guerra dels trenta anys. Per un hom pensa que la
meitat dels seus disturbis se'ls podia haver estalviat si hagus
tingut finestres menys grans i menys propcies i temptadores. La
primera de les seves terribles catstrofes comen llanant set
consellers catlics des de les finestres del Rathhaus a les piques
dels hussites que hi havia a sota. Ms avant en comenava una altra
llanant els consellers imperials des de les finestres de l'antic
Burg al Hradschin, el segon _Fenstersturz_ de Praga. D'en
d'aleshores s'han, decidit a Praga altres qestions profundament
transcendentals. Hom suposa, pel fet d'haver-se terminat sense
violncia, que tals qestions foren tractades als soterranis. La
finestra, com a argument, hauria estat una temptaci massa forta per
a un veritable fill de Praga.

Al Teynkirche hi ha la trona corcada des d'on predic Joan Huss. De
la mateixa trona, hom pot oir avui la veu d'un sacerdot catlic;
mentre, a la llunyana Constana, una rstega massa de pedra, mig
amagada entre les eures, marca el lloc on Huss i Gerome moriren
cremats. I s que tamb l'Esglsia es complau amb petites ironies.
En aquesta Teynkirche hi ha enterrat Tycho-Brahe, l'astrnom que
caigu en l'error vulgar de creure que la terra, amb ses onze mil
creences i una humanitat sola, era el centre de l'Univers. D'altra
part, observ les estrelles encertadament.

A travs dels bruts carrerons vorejats de palaus, deu haver passat
amb pressa el cec Ziska i Wallenstein, el del seny despert, a qui
han conferit, a Praga, la dignitat de _l'heroi_, amb orgull d'haver
estat ciutad llur. En son ombrvol palau de la plaa Waldstein, es
mostra com un sagrat lloc la cambra on feia ses oracions, i el poble
sembla convenut que tal home tenia nima. Les seves aspres i
sinuoses maneres degueren sser sacsejades una dotzena de cops,
almenys, ara per les legions rabents de Segimon, seguides dels fers
i devastadors taborites, ara pels pllids protestants perseguits
pels victoriosos catlics de Maximili, i tan aviat saxons com
baveresos o francesos, o els sants de Gustavus Adolphus, o les
mquines guerreres d'acer de Frederic el Gran que tronaren a ses
portes i lluitaren sobre els seus ponts.

Els jueus han estat sempre un important aspecte de Praga. Alguna
vegada han ajudat els cristians en llur predilecta ocupaci de
matar-se els uns als altres; i la gran bandera onejant al cim de
Altneuschule s prova del coratge amb qu ajudaren el catlic Ferran
a resistir el protestant Swedes.

El Ghetto de Praga ha estat un dels primers d'establir-se a Europa,
i a la seva petita sinagoga, en peu encara, el jueu de Praga ha fet
son culte per vuitcents anys, mentre llurs dones, devotament,
escoltaven, de fora estant, pels forats fets als murs perqu hi
posessin l'orella. Un cementiri jueu, a la vora, de nom Bethchajim,
o _casa de la vida_, sembla que vessa els cadvers. En son recinte
estret, o enlloc del mn, segons llur llei, havien de reposar els
ossos dels israelites. Avui, les tombes trencades, sn apilotades
confusament, com si haguessin estat llanades i giravoltades pels
morts de les tombes de sota.

Les parets del Ghetto han estat anivellades temps ha. Per els jueus
vivents de Praga s'agafen encara als seus pestilents carrerons,
malgrat sser aquests rpidaments reemplaats per belles vies noves
que transformaran aviat aquest barri, fent-lo esdevenir la ms
formosa part de la ciutat.

* * *

A Dresde varen aconsellar-nos que no parlssim alemany a Praga. Per
molts anys, l'animositat de raa entre la minoria alemanya i la
majoria txeca ha estat efervescent en tota la Bohmia; i l'sser
confs amb un alemany per certs carrers de Praga, s un entrebanc
per a qui, avui per avui, res d'alemany no t. Malgrat tot, vrem
parlar alemany en alguns carrers, car rem al cas de parlar alemany
o tancar la boca. El dialecte txec es diu que assoleix gran conreu
cientfic i s de molt antiga data. El seu alfabet cont quaranta
dues lletres, o que a un hom li suggereix la idea del xins. No es
tracta, certament, d'una llengua que es pugui apendre a correcuita.
Vrem decidir que fra millor, per a nosaltres, enraonar alemany, i
res de particular no ens va ocrrer. Jo solament m'ho explico aix:
l'home de Praga s molt agut: qualsevol subtil falsedat d'accent,
qualsevol petita inexactitud gramatical que trobessin al nostre
lxic, degu palesar el fet que, malgrat les aparincies en contra,
nosaltres no rem veritables teutons. Aquesta explicaci no la poso
com a cosa certa, sin com a possibilitat solament.

Per evitar l'innecessari perill, vrem fer la nostra visita a la
ciutat amb l'ajut d'un guia. Jo mai no he topat amb un guia
perfecte. Aquest tenia dues faltes: l'angls que usava era
francament dolent. No n'era pas, d'angls, en realitat, ni s com
apellar-lo. La culpa no era tota seva: havia aprs a parlar-lo amb
una senyora escocesa. Jo entenc bastant b l'escocs que cal per a
estar al tant de la moderna literatura anglesa; per entendre
l'escocs vulgar, pronunciat amb accent eslau i ornamentat de frases
alemanyes, esdev una lluita impossible per a la intelligncia. De
primer antuvi hom tenia la idea que aquell guia s'ofegava de
l'esfor de parlar. D'un moment a l'altre espervem que mors als
nostres braos. A mesura que passava el temps ens hi anvem
acostumant, i deixrem el pensament, que fiem de bon principi,
d'estendre'l a terra i descordar-li la roba. Arribrem a entendre
part del que deia, i llavors descobrrem la seva segona falta.

Sembla que el nostre guia havia inventat, de poc, un restaurador
dels cabells, i que havia convenut un amic local perqu l'accepts
i propagus. La meitat del temps ens an explicant aix en lloc de
mostrar-nos les belleses de Praga: tot sigui pels beneficis que
assoliria la humanitat amb l's d'aquesta cocci. El convencional
assentiment nostre, que donvem sota la creena que es desfeia en
eloqncia pels bells indrets i l'arquitectura de la ciutat, el bon
guia l'estimava com a simpatia i inters envers la seva beneda
loci.

El resultat fou que ara no hi havia manera de separar-lo del seu
assumpte. Els palaus enrunats i les esglsies esfondrades els
deixava de costat amb breus referncies, com a coses frvoles, digne
al del morbs gust d'un decadent. El seu deure, tal com el
comprenia, no era de conduir-nos entre les ruines dels temps, sin
ms b dirigir la nostra atenci a la manera de reparar-les. Qu
n'haviem de fer, nosaltres, d'herois de cap trencat o sants de
closca pelada? El nostre inters havia d'sser, segurament, pel mn
dels vius, per les donzelles de trenes onejants, o potser amb les
trenes onejants que podrien assolir amb l's del _Kophkeo_; pels
joves de bigotis abundosos... com els pintats en el seu anunci.

Sense adonar-se'n, ell havia dividit el mn en dues seccions: el
passat (abans d'usar-lo), un mn malalts, d'aspecte desplaent i
mancant d'inters; i el futur (desprs d'usar-lo), un mn de
persones satisfetes i sortoses. Tot aix l'impossibilitava d'sser
un bon guia dels monuments medievals.

A cada un de nosaltres va enviar-nos, a l'hotel, una ampolla de
_Kophkeo_. Potser en un principi de la nostra coneixena li ho
haviem demanat sense saber-ho. Per la meva part no puc elogiar-lo ni
censurar-lo: un llarg seguit de desenganys m'han desanimat.
Altrament, viure sempre en una atmsfera de petroli, per feble que
sigui, ha de produir objeccions a l'entorn, especialment en un home
casat. Ara mai no en provo ni la mostra. Aix la meva ampolla la
vaig donar a George, que me l'havia demanada per a un seu amic de
Leeds; i ms tard vaig saber que Harris tamb havia donat la seva
amb la mateixa destinaci.

* * *

Un regust de ceba ens obsessiona des que sortrem de Praga. George
ho nota igualment, i ho atribueix al predomini de l'all a la cuina
continental.

Va sser a Praga que Harris i jo frem un favor a George. Ens havem
adonat d'algn temps en, que George s'anava acostumant massa a la
cervesa Pilsen. Aquesta beguda alemanya s insidiosa, sobretot quan
fa calor; per cal beure-la amb cura. No puja al cap; per, passat
cert temps, treu gentilesa a la cintura. Jo sempre em dic, en entrar
a Alemanya:

-Ara no he de beure cervesa alemanya: vi blanc del pais amb sif; de
tant en tant un vas d'_Ems_ o aigua alcalina; per mai cervesa... o,
almenys, gaireb mai.

s una bona i benefactora decisi que recomano a tots els viatgers.
Sols voldria no separar-me d'ella. George, per ms que vaig
dir-li-ho, refus de lligar-se a semblant lmit. Digu que, usada
moderadament, la cervesa alemanya era bona.

-Un xop al mat- deia George, -i un o dos al vespre, em penso que no
pot fer mal a ning.

Potser tenia ra. El que ens preocupava, a Harris i a mi, era la
mitja dotzena de xops.

-Hauriem de pendre mides per aturar-ho- digu Harris seriosament.

-s cosa hereditria, segons ell mateix va indicar-me. Sembla que a
la seva famlia tothom ha patit de set.

-Doncs per aix hi ha l'aigua d'Apollinaris- replic Harris, -que
amb unes gotes de llimona s inofensiva. En el que penso s en la
seva figura: perdr tota la seva natural elegncia.

Tot parlant de l'assumpte vingu la Providncia donant-nos un pla.
Per aquells dies s'havia fos una esttua per a l'ornament de la
ciutat. He oblidat ja de qui era l'esttua: recordo solament que era
de la mena usual d'esttues que es veuen pels carrers, ac i all,
representant el cavaller segons consuetud, amb el coll ert, muntant
el cavall tpic... el cavall tpic que sempre camina amb les potes
de darrera, reservant les de davant per batre el temps. Per, en
detall, no mancava d'individualitat. En lloc del clssic fre a la
m, aquell duia ests a la m el seu propi capell de plomes; i el
cavall, en lloc de la usual cascada per cua, tenia un apndix
atenuat, que semblava, en certa manera, no estar en relaci amb son
posat ostents. Hom pensava que un cavall amb semblant cua no era
cavall per a encabritar-se gaire.

Era, l'esttua, en una petita plaa propera a Karlsbrcke; per hi
era noms temporalment. Abans de decidir on collocar-la en
definitiva, les autoritats havien resolt, amb bon seny, de fer la
prova prctica per veure on esqueia ms b. Per aix havien fet tres
senzilles cpies, perfils en fusta, que de prop no eren cosa de
veure, per de lluny produen el necessari efecte. Una d'elles havia
estat collocada prop de Franz-Josepsbrcke, una altra era darrera
el teatre, i la tercera al bell mig de Wenzelsplatz.

-Si George no est en el secret de la cosa- va dir Harris, tot
passejant ambds sols, una hora en qu George restava a l'hotel
escrivint a la seva tia, -si ell no ha observat aquestes esttues,
ens aprofitarem d'elles per a fer de George un millor home i ms
magre. Ho comenarem aqueix mateix vespre.

Aix, tot sopant, tantejant-lo i trobant-lo ignorant de la qesti,
ens l'endugurem, per carrers laterals, envers la plaa on era la
veritable esttua. George anava a mirar-la lleugerament i passar tot
seguit, segons acostuma amb les esttues; per nosaltres insistrem
a aixecar el cap i contemplar-la atentament. Vrem donar amb ell
quatre voltes a l'entorn de l'esttua, i la hi frem veure des de
tots els punts de vista possibles. Em sembla que, en definitiva,
vrem donar-li la llauna d'all ms; per el nostre objecte era que
li rests ben gravada. Li contrem la histria de l'home que muntava
el cavall; li digurem el nom de l'artista que l'havia feta, el pes
i l'alada. Frem all que se'n diu _fer l'article_ de l'esttua. En
acabar de parlar-li, ell sabia de l'esttua tantes de coses i
detalls com de cap altra cosa al mn. Nosaltres, a la fi, accedrem
a anar-nos-en amb la condici de tornar-hi al mat per veure-la
millor amb la llum del dia; la qual feina cuidrem que George
l'anots al seu carnet, amb el lloc on era l'esttua.

Vrem acompanyar-lo desprs a la seva predilecta cerveseria, seient
amb ell i contant ancdotes d'homes que havien begut massa cervesa
alemanya no tenint-ne el costum, i havien esdevingut boigs amb la
mania homicida; d'altres que havien mort en plena joventut per la
cervesa alemanya; d'enamorats que per ella havien hagut de renunciar
a la bella estimada.

A les deu de la vetlla retornvem a l'hotel. La nit era borrascosa,
amb nvols foscos que corrien rpidament sobre la lluna clara.
Harris va dir:

-No tornem pel mateix cam per on hem vingut. Anem-hi per la vora
del riu, que far bo de passejar-hi, amb claror de lluna.

Harris, tot caminant, cont una trista histria sobre un home que va
conixer i ara s en un sanatori de boigs inofensius. Digu que li
venia al cap la histria, perqu, una nit semblant, anava de passeig
amb ell: la darrera que va veure el dissortat amic. Digu que anaven
voltant pel Tmesis fins a arribar a Embankment, i el seu amic
s'espaord, insistint que veia l'esttua de Wellington a la
cantonada del pont de Westminster, quan sap tothom que l'esttua s
a Piccadilly.

Arribant ac, rem a la vista de la primera de les cpies de fusta.
Ocupava el centre d'una petita plaa i era rodejada en quadre per
una balustrada, al costat contrari del cam.

George, sobtadament, s'atur, arrambant-se contra el mur.

-Qu s aix? Vos trobeu malament?- vaig preguntar-li.

-S, una mica- digu. -Descansem ac una estona, si us plau.

Tenia els ulls fixos sobre l'esttua, i va dir, bruscament:

-Ja que parlem d'esttues, a mi em crida l'atenci el molt que
s'assembla l'una esttua a l'altra.

-No hi puc estar d'acord- digu Harris. -Els quadres potser s: hi
ha quadres molt semblants; per a les esttues sempre hi ha quelcom
que les diferncia. Suposem aquella que ens havem mirat abans
d'entrar a la sala de concerts. Representava un home muntat a
cavall. A Praga hi ha moltes esttues muntades a cavall; per cap
com aquella.

-S, s- insist George: -sn totes iguals. s sempre el mateix
cavall i s sempre el mateix home. Sn totes exactament iguals. s
una veritable ximpleria voler negar-ho.

Semblava enfadar-se amb Harris. Aleshores vaig intervenir-hi jo,
preguntant:

-I qu us fa pensar aix?

-Qu em fa pensar aix? Qu?- digu enfurismat: -Mireu aquesta
maleda cosa d'all dalt!

-Quina maleda cosa?- li vaig preguntar.

-Aquella. Mireu-la! El mateix cavall, amb la mateixa mitja cua,
sostingut amb les potes de darrera; el mateix home sense capell; el
mateix...

-Esteu parlant de l'esttua que vrem veure al Ringplatz- digu
Harris.

-Res d'aix: estic parlant de l'esttua aquella!

-Quina esttua?

George se'l mir; per Harris s home que fcilment hauria pogut
sser un bon cmic: la seva fesomia expressava certa sorpresa i
alarma. Llavors els ulls de George es giraren vers mi. Jo em vaig
esforar el possible per copiar l'expressi de Harris, afegint per
la meva part un gest de reconvenci.

-Voleu que prenguem un cotxe?- vaig dir a George tan afectuosament
com sabia, -En un moment el trobar.

-I per quins set sous vull jo el cotxe?- respongu desagrat. -No
podeu compendre una broma? No sembla sin que em trobi en companyia
d'un parell de vellotes.

I comen a caminar pel pont, fent que el segussim. Harris, en ser
novament al seu costat, digu:

-Me n'alegro molt, que hagi estat una broma vostra. S d'un cas de
reblaniment cerebral que va comenar...

-Oh! Vs sou un ase amb tots els ets i uts!- crid George
tallant-li la paraula. -Vs ho sabeu tot!

La situaci en qu George s'havia collocat era d'all ms
desplaent. El portrem per la banda del teatre, dient-li sser el
cam ms curt, com ho era realment. Part darrera del teatre, com hem
dit, hi havia la segona d'aquelles aparicions de fusta. George va
admirar-la i novament s'atur.

-Qu passa?- pregunt Harris afectuosament. -Oi que no esteu malalt?
Veritat?

-Penso que no s aquest, el cam ms curt- digu George.

-Paraula que s- insist Harris.

-B, doncs me'n vaig per l'altre.- I es gir i marx; i nosaltres,
com abans, el segurem.

Per Ferdinand-Strasse, Harris i jo anvem enraonant de manicomis
particulars, els quals, segons Harris, eren mal dirigits, a
Anglaterra. Digu que un seu amic, malalt en un manicomi...

George interromp cridant:

-Sembla que hi teniu molts amics als manicomis!

Ho va dir amb accent d'agressivitat, com indicant que en els
manicomis era on es trobaven quasi tots els seus companys. Per
Harris no va enfadar-se, i li replic suaument:

-Certament s extraordinari, quan un comena a pensar-ho. Quants hi
sn anats per aquest cam, ms aviat o ms tard! De vegades em poso
nervis.

A la cantonada de Wenzelplatz, Harris, que era a poques passes
davant nostre, va aturar-se i digu, ficant-se les mans a les
butxaques i mirant a tot arreu:

-Que n's, de bonic, aquest carrer!

George i jo el segurem. A dos cents metres, al bell mig, hi havia
la tercera d'aquelles esttues-fantasmes. Em sembla que era la
millor de totes tres, la ms semblant a l'autntica, i per aix la
ms enganyosa. Es destacava atrevidament retallada sobre el fons del
cel: el cavall sobre les seves potes de darrera, la seva cua
curiosament empetitida; l'home descobert, assenyalant, amb son
capell de plomes, la lluna, que era completament visible ara.

-Em sembla:- digu George en un to de veu quasi pattic, del qual
havia desaparegut tota l'agressivitat -em sembla, si no ho preneu a
mal, que fra bo de pendre un cotxe, si n'hi ha per ac.

-B deia jo que fieu una cara estranya- digu Harris amb afecte.
-s el cap, oi?

-Potser s, que s el cap- respongu.

-Ho anava observant mentre venem, per no us volia dir res. Us
imagineu visions estranyes: oi?

-No, no: no s aix- replic George sobtadament. -No ho s ben b,
el que s.

-Doncs jo s- segu Harris solemnial; -i us n'assabentar: s la
cervesa alemanya que beveu. S del cas d'un home que...

-No m'ho conteu, ara!- crid George. -Probablement ser cert, per
ara no em trobo per escoltar-ho.

-Vs no hi esteu acostumat, a la cervesa alemanya.

-Des d'avui la deixo. Em penso que teniu ra. Sembla que no em va
b.

Una vegada a casa, el vrem deixar al llit. Es trobava apaivagat i
profundament agrat.

Passat algun temps, una nit, desprs d'una llarga passejada a cavall
i un pat d'all ms satisfactori, comenrem a enraonar, donant-li
un bon cigar; i, retraient les coses des de llur comen, li contrem
l'estratagema que haviem ordit pel seu b.

-Quantes cpies de l'esttua dieu que vam veure?- pregunt aix que
parlrem.

-Tres- digu Harris.

-Tres solament? Ja n'esteu ben certs?

-Certssims- replic Harris. -Per qu ho dieu?

-Res, res- respongu. Per em sembla que no va creure el que Harris
deia.

* * *

Des de Praga vrem anar a Nuremberg, per Carlsbad. Els bons
alemanys, segons el dir, van, un cop morts, a Carlsbad, com els bons
americans a Pars. Jo ho dubto un xic, car trobo que s un lloc
petit que no t condicions per a una multitud.

A Carlsbad un hom es lleva a les cinc. L'hora de moda per al
passeig, quan la banda toca sota la Colennade i el _Sprudel_ s ple
de pblic en ms d'una milla, s de set a vuit del mat. Ac poden
oir-se ms llenges que les que arrepleg el ress de la torre de
Babel. Jueus, polacs i prnceps russos; mandarins xinesos i baixs
turcs; noruegs que semblen sortits d'un drama d'Ibsen; dones dels
boulevards; grans d'Espanya i comtes anglesos; muntanyesos de
Montenegro i milionaris de Chicago... sn per tot arreu. Tot el luxe
del mn ofereix, Carlsbad, a sos visitants, amb l'excepci de la
caa. Aquesta s metzina que contagia les quatre quintes parts de la
ciutat; per, volent ms aviat preveure que no pas curar, han fet
per manera d'allunyar-la del venat. Les partides de caa sn
formades a Carlsbad per dirigir-se a qualsevol lloc dels afores i
donar-se el gaudi d'un embriagament d'escopetades.

* * *

Si hom espera, a Nuremberg, trobar una ciutat de caient medieval,
resta defraudat cosa de no dir. De recons caracterstics i
pintorescos panorames, n'hi ha abundosament; per a tot arreu sn
voltats i envats de vida moderna, i el que resta d'antic no s pas
tan antic com hom imaginava. Al cap i a la fi, una ciutat, el mateix
que una dona, no t, de vella, sin el que sembla; i Nuremberg s
encara una dama de bon veure. La seva edat s un xic difcil de
concretar sota la seva pintura fresca i el seu estuc, al llum del
gas i de l'electricitat; per, vista de prop, surten de relleu els
seus murs esberlats i les seves torres grises.



CAPTOL IX

Harris contrav la llei. -L'home servicial. Els perills dels seus
serveis. -George comena un seguit de delictes. -Aquells per als
quals l'Alemanya arribar com un regal i una benedicci. -El
bullangs angls. Els seus desenganys. -El bullangs alemany. Els
seus excepcionals aventatges. -El que un hom no pot fer amb les
robes del seu llit. -Un gaudi amb poques despeses -El gos alemany.
La seva bona educaci. -El dolent comportament d'un escarabat. -Un
poble que marxa pel cam que ha de marxar. -El noi alemany. El seu
amor a la legalitat. -De com es pot deambular amb un
cotxet-bressol. -L'estudiant alemany. Les seves entremaliadures
mesurades.



Tots tres ens arreplegrem per un mitj o altre, entre Nuremberg i
la Selva Negra, per embolicar-nos de deb. Harris se'ns avan, a
Stuttgart, insultant un oficial.

Stuttgart s una ciutat encisadora, neta i brillant, com una petita
Dresde. T la doble atracci de sortir al pas amb el que cont digne
de veure's: un museu de mitjanes proporcions, un petit museu
d'antiguitats i mig palau. Ara ja s tot vist, i un hom es troba en
disposici d'esbargir-se.

Harris no sabia que era a un oficial, que insultava. El va pendre
per un bomber (talment ho semblava), i va dir-li _dummer Esel_. A
Alemanya no s perms dir a un oficial _ase estpid_. Per aquest
home particular ho era sens dubte. El que pass fou que Harris, al
Stadgarten, desitjs de sortir-ne i veient davant seu una porta
oberta, sort al carrer saltant un cord de filferro. Harris sost
que no el va veure, per segurament que, penjat del filferro, hi
havia l'avs Durchgang Verboten. L'home, que era prop de la porta,
detingu Harris, fent-li veure l'avs. Harris li don les grcies i
segu avant. L'home li an darrera, i va explicar-li que all volia
dir que el pas no era perms. Calia, per a deixar les coses b, que
Harris torns a saltar el filferro i entrs de nou al jard. Harris,
aleshores, digu a l'oficial que l'avs prohiba el pas, i, per
tant, passant de nou, contravindria la llei altra vegada. L'home ho
va ben compendre; i, perqu Harris no tingus inconvenient, li digu
que havia de tornar a entrar al jard per l'entrada prpia, que era
en girar la cantonada, i desprs sortir per aquesta mateixa porta.

Fou llavors que Harris li digu _ase estpid..._; cosa que ens
endarrer un dia el nostre viatge i cost 40 marcs a Harris.

Jo vaig tenir la meva a Carlsruhe furtant una bicicleta. No era pas
el meu intent. Simplement tractava de fer una bona obra. El tren es
trobava a punt de marxar, quan vaig adonar-me que la bicicleta de
Harris, segons creia, era al furg. No hi havia ning a prop per a
ajudar-me, i vaig saltar al furg agafant-la amb el temps just.
Arrossegant-la triomfalment per l'andn, vaig topar amb la veritable
bicicleta de Harris arrambada a un mur darrera uns cntirs de llet.
La bicicleta que jo havia pres era, doncs, d'alg altre.

La situaci esdevingu difcil. A Anglaterra hauria anat al cap
d'estaci i li hauria explicat la meva errada; per a Alemanya no es
satisfan que un hom expliqui una petita questi semblant: el porten
amunt i avall, i cal que ho expliqui a mitja dotzena de persones; i
si succeeix que una d'aquestes no s a prop, o no t, de moment,
temps per a escoltar un hom, tenen el costum de retenir-lo per tal
que l'altre dia recomenci l'explicaci.

Jo vaig pensar, solament, deixar la bicicleta fora de la vista, i
ms tard, sense moure soroll ni mostrar-me massa, fer una petita
correguda. Vaig trobar un cobert de fusta que em sembl precisament
el que em feia falta; i, en estar ficant-hi la bicicleta, un oficial
del ferrocarril, de gorra vermella, amb posat de mariscal de camp,
em sorprengu d'un cop d'ull i vingu cap a mi preguntant-me:

-Vol dir-me el que fa, vost, ac, amb aquesta bicicleta?

-Vaig a posar-la ac, fora del pas.- I amb suau accent, vaig tractar
de fer-li veure que el que procurava era una bona acci d'home
servicial, per la qual havien de restar-me agrats els empleats del
ferrocarril. Per ell no va respondre res. Sols m'interrog:

-Es de vost, la bicicleta?

-Precisament meva... no, senyor.

-De qui s, doncs?- em pregunt autoritriament.

-No sabria dir-li-ho. No s pas de qui sigui.

-D'on la va treure, vost?- fou la segent pregunta. I a la seva veu
hi havia una sospita que quasi insultava.

-La vaig treure- respongu amb tota la calma i dignitat que vaig
poder -del tren. El fet s que he coms una errada...

No va donar-me temps d'acabar. Va dir-me secament que ell pensava el
mateix, i fu sonar un xiulet. Els detalls del que segu, pel que em
pertoca, no tenen res de divertits. Per un miracle de la sort (diuen
que la Providncia vetlla per alguns de nosaltres) l'incident va
ocrrer a Carlsruhe, on tinc un amic alemany, oficial de cert
valiment. No vull pensar el que hauria passat i el que m'hauria
pertocat si l'estaci no hagus estat la de Carlsruhe o el meu amic
no s'hagus trobat a casa seva. Com van anar les coses, puc dir que
em vaig salvar agafant-me a un clau cremant. Em plauria d'afegir que
vaig deixar Carlsruhe sense mcula per a mi; per no fra dir la
veritat: el sortir lliure de despeses s mirat fins avui, per la
policia, com un greu delicte contra la justcia.

Aquests pecats nostres no sn res comparats amb el que va fer
George. L'incident de la bicicleta ens havia confs tant, que, com a
conseqncia, perdrem George. Semblava natural que ens espers a la
porta de la delegaci de policia; per, de moment, noms ens ho
sembl. No trobant-lo, vrem pensar que potser se n'hauria anat tot
sol a Baden; i, desitjosos de sortir de Carlsruhe, vrem pujar al
primer tren vers Baden, sense cap seguretat que obrssim b.

En arribar George a l'estaci, trob que nosaltres no hi rem i que
el seu equipatge havia desaparegut.

Harris duia el bitllet de George; i, com que jo actuava de banquer
de tots tres, ell no portava a la butxaca sin algunes monedes.
Prenent peu d'aquesta situaci, George comen un seguit de
illegalitats que, llegit ms tard tal com era escrit fredament al
sumari judicial, a Harris i a mi ens posava la pell de gallina.

Cal advertir que viatjar per Alemanya s una mica complicat.
Comprant un bitllet, a l'estaci de sortida, per a l'estaci on es
vol anar, hom creu tenir-ne prou. Res d'aix; en arribar el tren que
us interessa, aneu a pujar tot seguit; per un gurdia us det amb
el gest i un senyal de la m.

-Vejam els vostres papers!

Hom exhibeix el seu bitllet; per l'oficial us fa veure que el
bitllet, per si sol, res no significa: s solament el primer pas per
a viatjar. Cal tornar a la taquilla i treure el que se'n diu
_addici (schnellzug)_. Hom pensa, en tenir-la, que ja est tot
llest. Hom t perms per a muntar al tren: tot va b, doncs. Per
hom no pot asseure's enlloc, ni pot anar dret, ni pot passejar amunt
i avall: Cal un altre bitllet que se'n diu de _platz_ i dna dret
a un lloc.

Sovint he pensat qu faria un hom si no prengus ms que un bitllet.
Se li permetria de crrer darrera el tren? Podria posar-se una
etiqueta i ficar-se al furg de les mercaderies? Altrament, qu
podria fer un hom que, havent comprat els dos primers bitllets, no
volgus o no tingus diners per al tiquet de lloc? Li seria perms
de jeure a la xarxa d'equipatges? Podria penjar-se a la part de
fora d'una finestra?

Tornem, per, a George. Ell tenia justos els diners per a un bitllet
de tercera classe, en un tren mixt, per a Baden. Heu's-ho ac tot.
Per evitar les preguntes de l'empleat, esper que el tren estigus
en marxa i salt corrents.

Els seus delictes eren, doncs:

1er delicte:

a) Muntar a un tren en marxa.

b) No fer cas de l'oficial que l'havia amonestat.

2on delicte:

a) Viatjar en un tren de luxe que no corresponia al bitllet que
portava.

b) Refusar el pagament de la diferncia en sser-li reclamada.
(George diu que no el va refusar: senzillament va comunicar a
l'oficial que no tenia la quantitat).

3er delicte:

a) Viatjar en un departament de classe superior a la del seu
bitllet.

b) Refusar el pagament de la diferncia en sser-li reclamada.
(Altra vegada George discuteix l'exactitud de la denncia. Mostr el
fons de les seves butxaques, i ofer tot el que portava: uns 80
cntims en diner alemany. Va oferir-se a passar a tercera classe,
per en aquell tren no n'hi havia. Va oferir-se a anar al furg,
per no ho admeteren.)

4rt delicte:

a) Ocupar un lloc sense pagar el seient.

b) Passejar amunt i avall del passads. (Com que no el deixaven
seure sense pagar, i com que no no podia pagar, esdevenia difcil
escollir el que s'havia de fer.)

Les explicacions, per, no sn de gaire profit, a Alemanya; i el
viatge de George de Carlsruhe a Baden fou el ms car que registra la
histria. Tot pensant en la facilitat i freqncia amb qu un hom
s'embolica a Alemanya, arribem a la conclusi que, aquest pas s un
regal i una benedicci per al terme mitj dels anglesos. A
l'estudiant de medicina, al concurrent als restaurants del Temple, a
l'empleat en vacances... la vida a Londres li s un monton i
fastigs seguit. Al britnic de bona salut li plau el gaudi
illegal, o, si no, no li esdev gaudi. Res del que _pot fer_ el
satisf. Trobar-se ficat en un embolic qualsevol s la seva major
felicitat. Anglaterra li dna, en aquesta concepte, no gaires
oportunitats. Embolicar-se d'aquella manera suposaria una gran
persistncia a cercar-ho.

Un dia vaig parlar d'aquestes coses amb el sagrist de la meva
parrquia. Era al mat del 10 de novembre, i estvem llegint les
notcies de la policia amb certa ansietat. Un jove (la mena de jove
que sempre s) havia estat denunciat per promoure un de tants
avalots al restaurant Criterium. El meu amic, el sagrist, t
fills, i, per la meva part, jo tinc un nebot que miro amb ulls de
pare i que la seva mare suposa a Londres amb motiu dels seus estudis
d'enginyeria. Cap nom conegut, afortunadament, no trobrem a la
llista dels detinguts per la policia; i, descansats aleshores,
comenrem a moralitzar i considerar la bogeria i depravaci de la
joventut.

-Ja s molt notable- digu el meu amic -que el Criterium sostingui
el seu lloc de bullangues. En la meva joventut era talment el que s
ara. La nit sempre acabava amb un avalot al Criterium.

-Amb tot i la seva poca solta.- vaig dir jo.

-I la seva monotonia,- replic. -No teniu idea...- (i una expressi
de somni creu sa fesomia) -no teniu idea del que hom arriba a
fatigar-se del passeig de Piccadilly Circus a la delegaci de
policia de Vine Street. Per... quina altra cosa podia fer-se? Res,
ben b. De vegades apagvem un fanal del carrer, i tot seguit venia
un home i l'encenia. Si hom insultava un policia, aquest,
senzillament, girava l'esquena. Potser ni s'adonava que era
insultat; i, si ho sabia, tant se li'n donava. Es podia anar a
pinyes amb un camlic de Covent-Garden, si us passava pel cap; i
generalment el camlic en treia el millor partit, i la broma us
costava 5 xlings. En cas contrari, el preu era mitja lliura. En
aquest esport jo mai no hi he vist un veritable encs. Una vegada
vaig provar de manar un cotxe _hansom_, cosa que sempre ha estat
mirada com el ms alt grau de l'esbarjo en la joventut que imposa
les modes de la bullanga. Una nit, ja avanada l'hora, sortia d'una
cerveseria del carrer Dean, i la primera cosa que em va esdevenir
fou l'sser cridat a Golden Square per una vella amb tres nens, dos
dels quals ploraven i l'altre anava mig adormit. Abans que jo pogus
fer-me a un costat, llan els nois dalt del cotxe, i, prenent el
meu nmero, va pagar-me un xling ms del que valia, segons deia, i
em don la direcci, que era una mica ms enll del nord de
Kensigton. Realment va esdevenir-se que la casa era a l'altre part
de Willesden. El cavall estava fatigat, i en el viatge vam trigar
ms de dues hores. Era la bstia ms peresosa que mai he tractat. Un
parell de vegades volgu convncer els nois que fra millor
retornar-los a la vella que me'ls havia encomanat; per, cada vegada
que obria la porteta el noi ms menut cridava sorollosament. I, en
voler transferir el negoci a altres cotxers, la major part em
responien amb les paraules d'una can popular aleshores: O Jordi!
no et sembla que et propasses un xic massa! Un em va oferir de
portar a la meva dona l'encrrec que volgus, mentre un altre em va
prometre d'organitzar una colla per treure'm, a la primavera, de la
fossa on aniria. Quan ja havia muntat al pescant, m'imaginava que
condua un vell coronel a una isolada regi, mitja dotzena de milles
ms enll d'on ell volia, i que el deixava al mig del camp renegant.
Amb aix potser hauria tingut una bona diversi, segons el carcter
del coronel. La idea de l'excursi als afores amb uns noiets que res
podien per si, mai m'hauria acudit que a Londres fos possible.
Londres- continu el meu amic fent un sospir -dna poques ocasions
als que cerquen aventures.

* * *

A Alemanya l'embolic es t quan menys un hi pensa. A Alemanya hi ha
moltes coses que no poden fer-se i que sn ben fcils de fer. A
qualsevol jove angls que es complagui en aventures que no gaudir a
Anglaterra, li aconsello de pendre bitllet vers Alemanya, amb cura
de no pendre'n d'anar i tornar, perqu potser li'n passaria el
temps.

A les Ordenances de la policia de la _Fatherland_ trobareu una
llista de les coses que, si les feu, us esdevindran interessants i
fins emocionants. A Alemanya hom no pot treure a la finestra les
robes del llit. Qui cerqui embolicar-se pot comenar per aix.
Espolsant-les de la finestra estant, assoliria l'embolic abans
d'esmorzar. Al seu pas podria penjar-se ell mateix, i poca cosa li
succeiria mentre no obstrus la vista o la llum dels vens, o no
nafrs el vianant.

A Alemanya no es poden usar pel carrer vestits de fantasia. Un meu
amic escocs, que vingu a passar l'hivern a Dresde, ocup els
primers dies a discutir aquesta qesti amb el Govern sax. Li
preguntaren qu feia, amb semblant abillament de faldilles i lluint
les cames. Ell, que no tenia res d'amable, respongu que no feia
sin portar-les. Tornaren a preguntar-li per qu les usava, i
respongu que per anar vestit. Aleshores varen dir-li que no s'ho
creien, i l'enviaren al seu estatge en un cotxe tancat. Fou
necessari el testimoni personal del ministre angls per a
assegurar-los que el vestit de _Highland_, a Esccia, s
l'abillament de consuetud, i que el porten molt respectables
persones que viuen dins la llei. Obligats per la diplomcia,
acceptaren l'explicaci; per sembla que, malgrat aix, serven
l'opini llur.

Al turista angls ja hi estan acostumats. Per un senyor de
Leicestershire, convidat de cacera per uns oficials alemanys, en
sortir de l'hotel fou enviat, amb cavall i tot, per a explicar la
seva lleugeresa, a la delegaci de policia.

Una altra cosa que no pot fer-se als carrers d'Alemanya s donar
menjar als cavalls, mules o ases, ja siguin propis o d'alg altre.
Si a un hom li ve de gust donar menjar a qualsevol cavall d'altri,
cal citar-lo, i cal que el menjar tingui lloc en un indret
prpiament autoritzat.

No ha de trencar-se vidre ni porcellana al carrer; tampoc a cap
lloc pblic. Si hom trenca qualque cosa, ha d'arreplegar els bocins.
El que no s dir s quina cosa pugui fer-se'n dels bocins, un cop
arreplegats. L'nic que s del cert s que no poden llenar-se
enlloc, ni deixar-los enlloc, ni anar amb ells enlloc. Segurament
esperen que hom els porti sempre a sobre fins que mori i sigui
enterrat amb ells, o potser permeten que hom se'ls empassi.

Pels carrers d'Alemanya no s perms que hom tiri a la ballesta. El
legislador alemany, no satisfet amb els delictes vulgars...
(diguem-ne els que un hom pot sentir que desitja, tot comprenent
llur mal), es preocupa imaginant les coses perilloses que un errant
manitic podria fer. A Alemanya no hi ha encara un cstig contra qui
es poss al carrer cap per avall. No se'ls ha acudit. En anar un
estadista alemany al circ i veure-hi acrbates, reflexionar
l'omissi, per aleshores es posar a treballar seguidament, i
planejar una clusula prohibint a la gent de posar-se cap per avall
al mig dels carrers i fixant una multa.

Aquest s l'encs de la llei alemanya. La mala conducta t el seu
preu fixe, a Alemanya. No us tenen despert tota la nit, com a
Anglaterra, preocupat amb el dubte de si rebreu noms una senzilla
amonestaci o si sereu obligat al pagament de quaranta xilings, o b
si el jutge estava malhumorat i us imposara uns quants dies
d'arrest. A Alemanya se sap exactament el que tot us costar. Podeu
posar els diners sobre la taula, obrir el llibre de les ordenances
policaques i planejar-vos el que fareu i el que pagareu, cntim per
cntim.

Per passar una vetlla barateta, recomanaria passejar portant
l'esquerra i continuar desprs d'sser advertit.

Penso que, triant el barri i anant per carrers apartats, es podria
passejar tota una nit, en direcci incorrecta, per un total de tres
marcs, si fa o no fa.

A les ciutats alemanyes no es pot anar a correcuita en colla, un cop
fet fosc. No s del cert quants constitueixen una colla; i cap
policia a qui he preguntat sobre l'assumpte no s'ha cregut competent
per a fixar-ho. Una vegada ho vaig dir a un meu amic alemany que
anava al teatre amb la seva dona, la sogra, cinc fills, sa germana
amb un proms, i dues nebodes: li vaig preguntar si no contravenia
la llei; i ell, no pensant que fos una broma meva, llan una mirada
al grup i va dir solament:

-Oh! Em sembla que no. Tots som famlia.

-Les ordenances no diuen si el grup s format de famlia- vaig
replicar-li: -noms parla de grup o colla. Per la meva part (tot i
no volent molestar-vos) jo penso que formeu grup. Manca saber qu en
pensar la policia. Jo sols faig l'advertiment.

El meu amic no en prengu cura; per la seva esposa, pensant-s'ho
millor i per no posar-se en perill que la policia desfs la colla de
bon principi, va fer que es separessin, per reunir-se de nou a la
porta del teatre.

Una altra temptaci que hom ha de dominar, a Alemanya, s la de
llenar cap cosa per la finestra. Cal comptar que els gats no en sn
exceptuats. Durant la primera setmana de la meva estada a Alemanya,
em desvetllaven sovint els gats. Una nit em feren tornar boig. Vaig
arreplegar tot un arsenal (dos o tres bocins de carb, unes quantes
peres molt dures, un parell de culs d'espelma, un ou que vaig trobar
a la cuina, una ampolla buida de llimonada, i altres semblants
articles), i, obrint la finestra, comeno a bombardejar el lloc on
pensava que era l'enemic. Suposo que no vaig fer cap blanc: mai no
he conegut cap home que encerts un gat, dhuc veient-lo, a no
sser, potser, per atzar. Fins he vist tiradors de primera, que
havien guanyat el premi de la reina, fer fallena tirant amb rifle
sobre gats, a distncia de cinquanta metres: ni un pl no els
tocaren. Sovint he pensat que, en lloc de blancs de cartr, de
crvols corrent i d'altres coses per l'estil, el tirador
veritablement superior seria el que pogus envanir-se d'haver
encertat un gat.

Sigui com sigui, els gats d'aleshores fugiren. Potser l'ou els va
enutjar: em va semblar, en pendre'l, que no era gaire bo. I novament
me'n vaig anar al llit, pensant que havia acabat l'assumpte.

Deu minuts desprs son violentament el timbre elctric. Jo vaig
tractar de fer el distret, per all era massa persistent; i,
posant-me una bata, salto a la porta, i em trobo al davant un
policia que duia fent pila totes les coses que jo havia llanat per
la finestra. Totes menys l'ou. I em digu:

-Sn de vost, aquestes coses?

-Eren meves, s, senyor; per ja no les vull per a res. Les pot
donar a qui vulgui. Per a vost mateix.

El policia, sense remerciar-me l'oferiment, segu:

-Vost ha llanat aquestes coses per la finestra.

-s veritat: les hi he llanades.

-Per qu les ha llanades per la finestra?

Tot policia alemany t el seu codi de preguntes. Mai no les canvia
ni les oblida.

-Les he llanades contra uns gats.

-Quins eren aquests gats?

Era aquesta la precisa pregunta que esqueia a un policia alemany. Jo
vaig respondre, amb clara ironia, que, malgrat avergonyir-me de la
meva ignorncia, la veritat era que no coneixia els gats, estranys
en absolut per a mi. Vaig oferir que, si la policia arreplegava tots
els gats del venat perqu pogus veure'ls, jo els reconeixeria per
llur miol.

La policia alemanya no comprn les bromes; i ms val aix, per cert,
car em sembla que hi ha assenyalada una grossa multa per al cas que
s apellat tractar un oficial amb ultratge.

Sols em va objectar que no era deure de la policia ajudar-me en
reconixer els gats. El seu deure era de multar-me per haver llanat
objectes per la finestra. Aleshores vaig preguntar-li qu pot fer,
un hom, a Alemanya, quan s desvetllat pels gats; i em va dir que em
pertocava denunciar l'amo i sumariar-lo: llavors la policia
procediria contra l'amo, i, en tot cas, ordenaria destruir el gat.
El que no va dir-me s la persona que destruiria la bstia, ni el
que aquesta faria mentre s'instrua el sumari.

Vaig consultar-li els mitjans per a descobrir el propietari dels
gats. Es pos a rumiar-ho una estona, i m'aconsell seguir els gats
fins a casa llur. Amb tal consell no volgu continuar enraonant: el
que hauria dit, potser hauria deixat les coses ms malament. La
festa, aix, em va costar dotze marcs.

Ni un sol dels quatre funcionaris que m'interrogaren sobre
l'assumpte no hi vei absolutament res de ridcul.

Per a Alemanya quasi totes les faltes i bogeries humanes esdevenen
un no-res comparades amb l'enormitat de passejar sobre l'herbatge
dels jardins. Enlloc, ni en cap ocasi ni temps, no s perms de
trepitjar l'herba. L'herba, a Alemanya, s quelcom sagrat. Posar el
peu sobre herba alemanya fra sacrilegi tan gran com ballar una
polca sobre una catifa mahometana de fer oraci. Fins el gossos
respecten l'herba, a Alemanya. Cap gos alemany somiaria de posar-hi
la pota a sobre. Si s vist un gos corrent sobre l'herba alemanya,
es pot fer la juguesca que s el gos d'algun infidel estranger. A
Anglaterra, en voler evitar que un gos entri a determinat lloc, s'hi
posa una xarxa de filferro de sis peus d'alada, sostinguda per
estaques i defensada amb punxes per dalt. A Alemanya colloquen una
posteta al centre, amb un avs que diu: Hunden verborten (Es
prohibeix d'entrar als gossos.) I un gos que porta a les venes sang
alemanya, el mira i marxa.

En un parc alemany, he vist un jardiner passejar-se molt curosament
amb sabates de feltre, anar a un taps d'herba, agafar-hi un
escarabat, i deixar-lo seriosament, per decididament, sobre la
vorera empedrada. Un cop aix fet, rest mirant l'escarabat per si
gosava tornar a l'herba. I l'escarabat, completament avergonyit de
si mateix, comen a crrer cap al punt d'on havia vingut, potser, i
retorn pel bell mig de la vorera, marcant amb ufana un caminar
_ausgang_.

En els parcs alemanys hi ha senderons separats, amb destinacions
prpies; i cap persona, sense perill de la seva vida i fortuna, no
pot anar pel cam indegut. Hi ha cam propi per als que van sobre
rodes, i andens especials per als que van a peu; avingudes per als
que cavalquen; camins per als que porten vehicles de poc pes, i
camins per als que porten vehicles pesats; camins per a infants i
per a senyores soles. Que no hi hagi camins per a homes calbs i per
a sufragistes, s cosa estranya.

Al _Grosse Garten_ de Dresde vaig trobar-me una senyora vella,
desemparada i confosa al bell mig de set camins. Cada un d'aquests
era guardat per un cartell amenaador recomanant que tothom se'n
separs si no es trobava comprs en la destinaci que tenia.

-Dispensi que el molesti, senyor- em va dir en saber que jo podia
parlar angls i llegir l'alemany: -Em podria dir el que jo sc i
per on he d'anar?

Jo me la vaig mirar de cap a peus, curosament, i arrib a la
conclusi que es tractava d'una persona adulta i un caminant.
Aleshores vaig indicar-li el seu cam. Ella el contempl tota
acorada.

-Per s que jo no he de fer res per aqu- va dir-me. -No puc anar
en aquesta direcci?

-Oh! no! I ara! Aquest cam s destinat als infants.

-Per si jo no els far cap mal!- digu ella somrient. I ben de deb
que no semblava capa de fer-los cap mal.

-Senyora, si fos per mi, jo em refiaria de vost perqu ans per
aquest cam, encara que el meu hereu s'hi trobs a l'extrem; per
vost, com a adulta, aventurar-se per aquest cam, s guanyar-se
una multa o que la tanquin a la pres, si fa o no fa. Ve-li ac el
seu cam, ben clarament marcat: Nur fr Fussganger; i, si vol
seguir el meu consell, vagi per aqu, car no s perms d'aturar-se i
dubtar.

-Per si no s de cap manera la direcci que m's precisa!

-s la direcci que s precs que li sigui precisa.- I vam
separar-nos.

En els parcs alemanys hi ha bancs expressos retolats: Solament per
a adults (Nur fr Erwachsene); i el noi alemany que t desig de
seure, en llegir l'anunci passa de llarg cercant un banc perms per
als nois. All seu, amb cura de no tacar la fusta amb el fang de les
seves sabates. Cal imaginar un banc al parc de Regent, o de Saint
James, amb el rtol: Solament per a adults! Tots els nois, en cinc
milles a l'entorn, tractarien de fer-se lloc al banc, i cridarien
als que hi seurien perqu els hi deixessin seure a ells. Quant a un
adult, no podria pas acostar-s'hi de mitja milla per la confusi de
nois.

El noi alemany que casualment seu a un banc d'adults sense
adonar-se'n, fuig corrents en fer-li veure l'equivocaci, i marxa
espaordit, amb el cap abatut, avergonyit d'all ms, amb dolor i
remordiment.

No s pas que el noi alemany es trobi oblidat del paternal Govern.
En els parcs alemanys i en els llocs pblics t assenyalats llocs
expressos (Spielptze) amb munts de sorra. All pot seure a plaer, i
pot fer pastissos de fang i castells de sorra. Per al noi alemany,
un pasts fet amb qualsevol fang que no fos aquest, li semblaria un
pasts immoral: no el satisfaria gens ni mica: la seva nima li'n
faria retret.

-Aquest pasts- es diria ell mateix -no s talment com devia sser,
fet amb el fang que el Govern dna per a fer-ho. No ha estat fet en
el lloc destinat i conservat pel Govern per a fer pastissos de fang.
No pot reeixir. s un pastis illegal (diguem-ne clandest o de
contraban). I fins que el seu pare hagus satisfet la multa
corresponent, i ell hagus rebut el que li pertocava, la seva
conscincia seguiria amonant-lo.

Una altra excellent cosa per a treure gaudi, a Alemanya, s el
senzill i prctic cotxet-bressol per als nens. El que pot fer-se amb
un _kinderwagen_, com sn anomenats, i el que no pot fer-s'hi, ocupa
qui-sap-les pgines de les ordenances alemanyes. Desprs de
llegides, s'arriba a la conclusi que el qui pot conduir un cotxet
d'aquests sense mancar a la llei, ben b podria sser un perfecte
diplomtic. Amb ells no s'ha de vagar ni s'ha d'anar massa de
pressa. Hom no s'ha de posar, amb ells, al davant de ning; i, si
alg es posa al davant seu, ha de deixar-li el cam franc. Si hom
vol aturar-se amb un cotxet aix, ha d'anar al lloc destinat
expressament per aturar-los, i, up cop all, ha de romandre aturat.
No es pot creuar el carrer amb ell. Si el que el porta o el nen
viuen a l'altra part, aix no s compte de les ordenances. No s
perms de deixar aquest cotxet enlloc, i solament se'l pot dur a
determinats indrets. En mitja bora de menar un cotxet d'aquests per
Alemanya, hom cauria en tants embolics, que li donarien un mes de
feina. Qualsevol jove angls que se les volgus heure amb la
policia, res millor podria fer que portar a Alemanya un
_kinderwagen_.

A Alemanya no es pot deixar oberta la porta del carrer desprs de
les deu de la nit, i hom no pot tocar a casa seva el piano ms tard
de les onze. A Anglaterra mai no he sentit la necessitat de tocar el
piano, ni se m'ha acudit d'oir-lo, desprs de les onze. Per s ben
diferent que a un hom se li digui que no pot tocar-lo. Ac, a
Alemanya, mai sento veritable desig d'oir el piano sin desprs de
les onze. Aleshores em plauria de seure i oir _La pregria d'una
verge_ o _l'obertura de Zampa_. Altrament, a Alemanya, la msica
desprs de les onze deixa d'sser msica: esdev un pecat, i, com a
tal, no en perv gaudi.

L'nic individu que de vegades somia de passar per sobre de la llei,
a Alemanya, s l'estudiant; i encara, aquest, fins a una llinda ben
definida. Per habitud li sn permesos certs privilegis, per
estrictament concretats i clarament entesos. Per exemple:
l'estudiant alemany pot embriagar-se i caure adormit a la vora d'un
cam, sense ms cstig que el d'haver de donar una propina, el mat
segent, al policia que va trobar-lo i el va conduir a casa seva.
Per, tractant-se d'un carrer, ha d'escollir, per deixar-s'hi caure,
els carrers apartats. L'estudiant alemany, assabentat de la
facilitat de l'oblit, treu totes les forces que li resten per passar
la cantonada fins als llocs on pot caure despreocupadament. En certs
barris pot jugar amb els timbres de les cases. La renda dels pisos
d'aquestes cases s ms batxa que als altres indrets de la poblaci.
La dificultat la troba cada famlia en preparar-se un secret, per
tocar son timbre, amb el qual pugui saber si el toc va per a ells o
s distracci o brometa. Si s'ha de visitar de nit una d'aquestes
cases, val la pena de conixer el secret del timbre; car, si massa
s'insists, es podria arreplegar amb el cap tota una galleda
d'aigua.

Tamb a l'estudiant alemany li s perms, a la nit, apagar llums;
per sempre i quan no siguin molts. L'estudiant alemany tranuitador
en porta generalment el compte, i resta satisfet quan arriben a
mitja dotzena cada nit. Igualment pot cridar i cantar, en anar-se'n
a casa, fins a dos quarts de tres de la matinada, i en certs
restaurants li s perms passar el bra per la cintura de la
cambrera. Per evitar un ms enll, les cambreres de restaurants
sovintejats per estudiants sn sempre escollides curosament entre el
tipus de dona seriosa i ficada en anyets, pel qual motiu l'estudiant
alemany pot fruir el gaudi del flirt sense temena ni retrets.

Els alemanys sn poble que viu sota la llei.



CAPTOL X

Baden-Baden des del punt de vista del visitant. -La bellesa del mat
com es capeix des del vespre anterior. -La distncia amidada amb el
comps. -La distncia amidada amb les cames. -George en comptes amb
sa conscincia. -Una mquina peresosa. -Muntar en bicicleta segons
el cartell. La seva facilitat. -El ciclista de cartell: son vestit,
son mtode. -El grif com una joguina domstica. -Un gos amb dignitat
prpia. -El cavall insultat.



Des de Baden, sobre el qual sols cal dir que s lloc de gaudis,
semblant als altres de la seva categoria, comenrem a anar d'all
ms en bicicleta.

Vrem projectar una excursi de deu dies, amb la qual contemplarem
la Selva Negra, incloent el _Donau-Thal_, que, a vint milles des de
Tuttlingen a Sigmarigen, s potser la vall ms formosa d'Alemanya.
El Danubi passa per aquest lloc, serpentejant son estret cam entre
pobles pintorescos i caracterstics i antics monestirs mig ocults
per l'herbatge, (on encara hi ha el frare descal i descobert, amb
el cordill cenyit als lloms, i el pastor que, gaiato en m, cuida
les ovelles escampades per les vores dels turons); entre boscos
rocosos; entre clars munts de pedres coronades per un enrunat
castell, o una esglsia, o una fortalesa; amb un misteris reflex de
les llunyanes muntanyes dels Vosgues, on la meitat dels naturals
resten fastiguejats si hom els parla francs, i l'altra meitat es
sent insultada si hom els parla alemany, i tots plegats s'indignen
en oir el ms breu so d'angls: una situaci veritablement difcil
per al foraster.

No vrem poder realitzar totalment el nostre projecte. Sempre
l'acci resta endarrerida per la intenci humana. s cosa fcil el
dir i el creure, a les tres de la tarda: -Ens llevarem a les cinc,
ens desdejunarem lleugerament al cap de mitja hora, i comenarem la
marxa a les sis.

-Haurem fet un bon cam abans no comenci la calor del dia- diu un
altre.

-En aquesta poca, de l'any, la matinada s la ms agradosa part del
dia. No us sembla?- diu un tercer.

-Segurament.

-Tan agradosa, tan fresca!...

-La mitja llum s exquisida.

El primer mat tot va b. La colla es reuneix a dos quarts de sis.
Tots hi sn silenciosos, un xic rondinant, abocats a murmurar pel
menjar i quasi per cada cosa. L'atmosfera s carregada de la
condensada irritabilitat que cerca com desfogar-se. A la nit, la veu
temptadora diu:

-Em sembla que llevar-nos a dos quarts de set en punt ja fra bona
hora.

La veu de la virtut protesta dbilment, i diu:

-Aix fra tant com trencar la nostra resoluci.

La temptaci respon:

-Les resolucions han estat fetes per a l'home, i no pas l'home per a
les resolucions.- El dimoni pot fer retrets per reforar sos
arguments amb les mateixes escriptures. -A ms, aix s molestar tot
l'hotel. Cal pensar en els pobres criats.

La veu de la virtut continua, per ms feble cada cop:

-Per si tothom es lleva de bon mat, en aquests llocs!

-No s'hi llevarien, si no s'hi veiessin obligats, els pobres.
Acordem que el desdejuni sigui a dos quarts de set en punt, i aix
no farem nosa a ning.

Aix, disfressat el mal amb arguments de bondat, hom jeu i dorm fins
a les sis, donant a sa conscincia l'explicaci (que no s creguda
per aquella) que hom fa el que fa per generosa consideraci als
altres. Jo s el que s allargar aquesta consideraci fins a les
set.

De la mateixa manera, la distncia amidada amb un comps no s
exactament igual que quan s'amida anb les cames.

-Deu milles per hora, durant set hores, fan setanta milles. Una bona
diada.

-Hi ha turons bastant pesats de pujar.

-Per es guanya desprs en baixar. Diguem vuit milles per hora i
posem-n'hi seixanta en total. _Gott in Himmel!_ Si no hem de fer
vuit milles per hora tant se val que anem en un cotxet d'invlids.

Mirant-ho en el mapa, sembla impossible que es pugui fer menys.
Per, a les quatre de la tarda, la veu del deure us fa pensar:

-s cosa de seguir avant.

-No cal cuitar tant; no avalotis. Fixa't quin bell panorama, d'ac
estant!

-Molt bonic. No oblidis que som a vint-i-cinc milles de Saint
Blasien.

-Quantes?

-Vint-i-cinc, o potser ms.

-Vols dir, que sols havem caminat trenta cinc milles?

-Ni una ms.

-Ximpleria! No hi crec, en el mapa vostre. No fra possible. Havem
estat caminant de ferm des de bon principi.

-No s pas aix. De primer, no varem sortir fins a les vuit.

-A tres quarts de vuit.

-Est b, a tres quarts de vuit. I a cada mitja dotzena de milles
ens havem aturat.

-Ens havem aturat sols per fruir les vistes. No val la pena, de
venir a veure un pas i desprs no veure'l.

-...I, a ms, hem hagut d'arrossegar les mquines en algunes costes
molt violentes.

-...I, a ms, ha estat un dia extraordinriament xafogs.

-B, no oblidem que Saint Blasien s encara a vint-i-cinc milles.
Heu's aqu tot.

-Resten gaires pujades?

-Dues, n'hi ha.

-Em semblava haver-vos sentit dir que fins a Saint Blasien tot anava
de baixada.

-Aix s a les deu milles darreres, en som a vint-i-cinc milles, de
Saint Blasien.

-No hi ha cap vila, pel mig? Qu pot sser, all que es veu ms
amunt del llac?

-No s Saint Blasien ni cap vila propera. Comenar aquestes
observacions vol dir un perill...

-s un perill, afadigar-se massa, Cal sser sempre moderat: Segons
el mapa, aquell lloc, Titisee, s molt bonic i agrads. Em sembla
que per all deu crrer bon ventet.

-Potser s. Per vau sser vosaltres, els que donreu la idea
d'anar-hi, a Saint Blasien.

-Creieu que no tinc gaire inters a anar-hi. Un lloc, al capdavall,
petit i trist. Aquest Titisee s, ben segur, molt ms bonic.

-s molt a prop: oi?

-Cinc milles.

Chor general:

-Anem-hi, a Titisee!

George va fer el descobriment de la diferncia entre la teoria i la
prctica el mateix primer dia de les nostres excursions. Digu:

-Jo creia que el programa era de pujar les costes en tren i
baixar-les en bicicleta.- Aleshores ell anava a la bicicleta, una
mica endarrerit, i Harris i jo al tndem.

-Aix ho fem quasi sempre- respongu Harris, -Per els trens no
pugen totes les costes de la Selva Negra.

-Ja m'ho recelava, jo- rondin George. I tots emmudrem.

-Altrament- digu desprs Harris (que de bon segur ho havia meditat
b), -no hem pas de desitjar que tot sigui baixada. La cosa no seria
completa. Cal un xic de dolent, entre el que s bo.

De nou es fu el silenci, i altra vegada el trenc George:

-No us esforceu massa, per mi.

-Qu voleu dir?- li pregunt.

-Vull dir que on hi hagi un tren que pugi les costes no refuseu de
pendre'l per temena d'ofendre'm. Per la meva part, encara que fos
no fer les coses completes, hi estic disposat, a pujar aquestes
muntanyes en tren. Ja me les entendr amb la meva conscincia. Ja fa
una setmana que m'estic llevant a les set cada dia, i em sembla que
aix em dna algun dret. No us amoneu massa, per mi.

Li vrem prometre de tenir-ho en compte, i esdevingurem silenciosos
de nou fins a l'altra frase de George:

-Quina bicicleta vau dir que era, aquesta?

-No recordo ben b la fbrica.- respongu Harris; -per tant se val.

-Vols dir?

-Prou. Per, per qu ho pregunteu? Qu us passa?

-Que no s el que diu l'anunci.

-Quin anunci?- pregunt Harris.

-L'anunci d'aquesta particular marca de bicicletes- digu George.
-En vaig veure un, exposat al carrer Sloane, un parell de dies abans
de sortir. Un home muntava aquesta marca de mquines; un home que
duia a la m una bandera. Es veia clarament que no feia cap mena de
esfor: estava assegut senzillament, i, sense ms ni ms, corria que
volava. La bicicleta anava sola, i anava d'all ms b. Aquesta
mquina vostra deixa que un hom ho faci tot. s una mala bstia
malfeinera. Si hom no l'empeny, ella, per si, no es belluga. Jo, de
vs, reclamaria.

Si hom ho pensa, cal dir que poques bicicletes sn el que diuen
llurs anuncis. Tan sols en un anunci recordo haver vist demostrant
esfor el que la muntava: b s veritat que era perseguit per un
bou. En el cas concret, l'objecte de l'artista s de convncer el
nefit que dubta, que l'esport d'anar en bicicleta consisteix a
seure sobre una luxosa selleta i sser dirigit cap on es vulgui per
invisibles i celestials poders.

Per regla general, en els cartells, el ciclista acostuma sser una
dama, i hom imagina que per al perfecte descans del cos, juntament
amb l'absoluta despreocupaci mental, res no val el dormitar sobre
les aiges d'un llac, comparat amb l'anar en bicicleta pel ms
accidentat cam. Cap viatge meravells sobre un nvol d'estiu no
faria les coses amb ms facilitat que la dama de la bicicleta,
segons el cartell. El seu vestit de muntar, en temps d'estiu, s
ideal. s ben possible que la bona mestressa de sa casa, acostumada
a les antigues habituds, no la volgus admetre a dinar vestida aix,
i que policies de carcter mesqu tractessin d'assegurar-la
embolcallant-la amb un cobertor abans de denunciar-la.

Per ella no se'n preocupa gens ni mica. Amunt i avall, per entre el
ms gran trfic, sobre camins que entrebancarien una pionadora,
ella passa com una visi de suggestiva bellesa. El seu cartell
oneja; sa figura sembla la d'una slfide, collocada airosament,
l'un peu sobre la selleta i l'altre descansant lleugerament sobre el
fanal. De vegades s'av a seure: llavors posa els peus en els
ressalts de la mquina, encn una cigarreta i fa flamejar sobre el
cap una llanterna xinesa.

Excepcionalment s un home qui munta la mquina; per aquest no s
un acrbata tan perfecte com la dama. Tot el que arriba a fer sn
equilibris, com l'anar de peu dret sobre el seient i flamejar
banderetes, o beure cervesa mentre corre. Hom suposa que ha d'ocupar
la seva imaginaci en qui sap qu: seure tranquilament a la mquina
una hora i una altra hora sense res a fer ni res a pensar fra cosa
per a fastiguejar qualsevol home de temperament actiu; i s per aix
que el veiem aixecar-se sobre els pedals, en arribar al bell cim
d'un tur, per enraonar al sol o declamar versos al paisatge que el
rodeja.

Qualques vegades el cartell pinta una parella de ciclistes, i hom
capeix amb justesa fins a quin punt s superior, per a dir amoretes,
la moderna bicicleta sobre l'antic salonet o l'abusada porta del
jard. Ell i ella munten llurs bicicletes, tenint bona cura que
sigui de la marca anunciadora; desprs, un i altra no tenen altra
cosa a pensar que el dol dileg de l'eterna histria, pels carrers
ombrvols, per ciutats de gran moviment els dies de mercat, deixant
anar les rodes de la Bermondsey Company's, la millor de la Gran
Bretanya, o la Camberwell Company's Eureka, sense juntura. No els
cal fer anar pedals; tampoc els cal menar en cap direcci. Mirar-se
l'un a l'altre, i saber l'hora per tornar a casa, s tot el que els
pertoca. Mentre Edwin s'inclina per dir a Angelina paraules a cau
d'orella, i ella gira el rostre a l'horitz per amagar-li la
vermellor de ses galtes, les mgiques bicicletes segueixen llur
fcil cursa.

I el sol es mostra sempre rutilant, i els camins sn sempre eixuts.

Cap pare auster no va muntat, recels, seguint-los; no porten al
costat cap tia que els vigili; cap endiablat germanet no treu el cap
a una cantonada per atalaiar-los. Mai no hi ha entrebancs. I ms
d'un cop m'han fet exclamar: -Senyor, senyor! per qu no existirien
les millors de la Gran Bretanya o els Camberwell Eureka, per
llogar, essent jo jove?

De vegades el Camberwell Eureka o la millor de la Gran Bretanya
s arrambada contra una porta: problablement es troba afadigada. Ha
estat treballant rudament tota la tarda portant la parella de joves.
Com que aquests tenen bon cor, han baixat perqu descansi. Ells sn
asseguts sobre l'herba, sota l'ombra de gracioses branques. L'herba
s alta i eixuta. Un rierol corre a llurs peus. Tot s pau i
descans.

Aquesta s sempre la idea que el dibuixant de cartells de bicicletes
desenrotlla perqu hom imagini... descans i pau.

Per no parlo amb certitud en dir que cap ciclista de cartell mai no
treballa. Ara que hi penso, recordo haver vist cartells representant
ciclistes treballant durament, fins a exhaurir-se en l'esfor.
Aquests sn magres i unes feres per al treball. El suor els cau a
doll del front. Un hom pensa que, si resta una rampa ms enll del
cartell, o cauen de la bicicleta o expiren en la feina. Per aix
s'esdev per motiu de llur mateixa bogeria. Si anessin amb
bicicletes Putney Popular o Batterset Bounden (talment com fa
l'altre del centre, home de seny), aleshores estalviarien aquest
treball innecessari. Tot el que haurien de fer s pendre el posat
d'home feli: potser, a tot fer, empnyer el pedal un xic cap enrera
quan la mquina, amb sa jovenvola lleugeresa, perd el cap un
instant i corre massa rpidament.

Tu, jove afadigat, que seus en una pedra millenria, massa afadigat
per a adonar-te de la ferma pluja que t'entra fins als ossos; tu,
donzella fastiguejada, amb els cabells caiguts i humits, neguitosa
per l'hora, que desitjaries dir renecs i no saps com dir-los; tu,
home gras i calb, que t'esvaneixes visiblement, mentre alenes
treballosament i rondines per l'interminable cam; tu, enrogida i
lassada matrona, que condueixes penosament la lenta roda que no vol
anar... per qu no pensreu a comprar la millor de la Gran
Bretanya o una Camberwell Eureka? Per qu aquestes bicicletes de
tan inferior classe sn les ms populars en el pas?

Succeeix, amb les bicicletes, o que s'esdev amb tota cosa: que
hom no capeix el bo que diuen els anuncis?

*.* *

El que a Alemanya mai no deixa d'encisar-me s el gos. A Anglaterra
hom arriba a fastiguejar-se de les antigues races de gossos a fora
de conixer-les: el mast, el de _plum-pudding_, el terrier (negre,
blanc o de pl aspre, segons els casos, per sempre amb ganes de
barallar-se), el collie, el bull-dog... mai res de nou.

A Alemanya n'hi ha gran varietat. Hom es troba amb gossos que mai no
ha vist ni per semblana; que, fins que els sentim lladrar no sabem
del cert que siguin gossos. s cosa ben interessant.

George atur un gos a Sigmaringen i ens crid l'atenci. Jo vaig dir
que potser fra un encreuament de bacall i gos d'aigua. No em
plauria si era altra cosa que fill de gos d'aigua i bacall. Harris
procur de retratar-lo, per la bstia es pos a crrer i va
amagar-se sota unes brolles.

Jo no comprenc la idea que porten els alemanys amb la barreja de
races de gossos. Avui per avui s un secret. George diu que cerquen
un grif i sn bastants els que s'ho pensen. Realment en un o dos
casos que he topat, diria que han assolit l'xit en aix. Per estic
abocat a creure que eren simples casualitats. L'alemany s home
prctic, i no encerto jo l'objecte que pugui tenir un grif.

Si el que es vol s una cosa ben estranya, no t, per ventura el
_dachshund_? Per qu demanar ms? Altrament, un grif fra un
inconvenient, en una casa. Tots anirien trepitjant-li la cua seguit
seguit. Penso que o que els alemanys volen assoiir s una sirena,
per ensinistrar-la a caar peixos.

L'Alemany no vol passar per la inactivitat de ning. Es complau a
veure com treballen els seus gossos, i els gossos alemanys amen el
treball. Aix s indubtable. La vida dels gossos anglesos deu sser
ben insuportable, per aquells. Cal imaginar un sser fort, actiu i
intelligent, de temperament enrgic i excepcional, condemnat a
passar les vint-i-quatre hores del dia a no fer res: com podria
complaure'l? Res d'estrany, doncs, que es trobi incomprs i desitgi
l'inversemblant i es fiqui en avalots i bullangues.

D'altre costat, el gos alemany t moltes coses en qu ocupar la seva
intelligncia. Sempre t feina i fa son paper important. Mireu-lo
anant enganxat al carret de la llet: cap sagrist es sentiria ms
complagut al moment de passar la plata entre els feligresos.
Realment, no s treball, el que fa: l'home l'empeny i ell lladra. s
la idea de la divisi del treball. El que ell es diu a si mateix s:

-El vell no pot lladrar, per pot empnyer: ja em va b.

L'inters i l'orgull que pren en l'assumpte s bonic d'observar. Un
altre gos que passa, potser li fa alguna burlesca consideraci sobre
la qualitat de la llet que condueix. Ell s'atura, de cop i volta,
sense cura del trfec.

-Dispensi: qu ha dit, vost de la llet?

-Res, no he dit, de la llet- respon l'altre gos amb gest de gentil
innocncia. -He dit, noms, que feia un bon dia, i he demanat el
preu del mid.

-Vol dir que demanava el preu del mid: oi? Li plauria de saber-ho?

-S, si s servit. No s per qu he pensat que m'ho podria dir.

-I s, que puc dir-li-ho. Val...

-Apa, anem-hi!- interromp l'amo, afadigat, sufocat de calor i amb
desig d'acabar la volta.

-S, s; per... voto a!... No ha sentit el que ha dit, aquest,
sobre la nostra llet?

-Ah! No en facis cas. Hi ha un tramvia que ve per la cantonada i ens
trepitjaria.

-S, que en vull fer cas. Tinc el meu orgull. Aquest ha demanat el
preu del mid, i ara ho sabr. Val vint vegades ms...

-Ep, que vas a llenar-ho tot!- diu el vell patticament, lluitant
amb ses poques forces per contenir-lo. -Ai, ai! Aix t'hagus deixat
a casa!

El tramvia li ve a sobre. Un cotxer els avisa a crits. Un altre gos,
enorme, esperant ficar basa en la questi, tot arrossegant un carret
de pa i seguit d'un vailet que li fa crits, s'ha aturat a l'altra
part del carrer. Es forma un grupet de gent, i un policia acut
precipitadament a l'escena.

-Val...- diu el gos de la llet -val vint vegades el que tu vals
abans no acabi jo amb tu.

-Vols dir?- exclama l'altre.

-S, s, nt de gos d'aigua francs, menja cols!...

-Mare de Du! Ja deia jo que ho llenaria tot!- diu el lleter. -Ja
t'ho deia jo!

Per ell est massa ocupat per a fer-ne cas. Cinc minuts desprs, en
retornar el trfic a son moviment, en haver replegat el vailet del
pa sos llonguets plens de fang i haver marxat el policia amb els
noms i domicilis de tots els que troba en el grup, aleshores el
nostre gos gira el cap i mira enrera.

-Sembla que ha caigut alguna cosa- diu en to indiferent. Desprs,
sacsejant-se tot ell amb tranquilitat, afegeix, triomfant: -Per em
sembla que li he fet saber el preu del mid. Penso que no tornar a
ficar-se amb nosaltres.

-Du ho faci!- diu el vell contemplant tristament la llet vessada.

Aquest gos treballador, per, t el seu esport predilecte: esperar,
al capdamunt d'un carrer en davallada, un altre gos, per comenar
aleshores una carrera vertiginosa. El paper de l'altre gos, en cas
semblant, s crrer darrera replegant els articles escampats: pans,
cols o camises, aix que van caient. En arribar al final del carrer
s'atura i espera el seu amic.

-Ha estat una bona cursa: oi?- diu amb un pam de llengua fora i
mentre son amo arriba carregat fins dalt del cap amb el que sembrava
son gos. -Em sembla que hauria guanyat si no hagus estat per aquell
estpid noiet que se m'ha posat al davant en girar la cantonada. Ho
has vist? El mala pell! I qu fa, que crida tant i avalota aix?
Potser perqu l'he empaitat, llanat a terra i li he passat per
sobre? Doncs que s'hagus apartat a una vora. s una poca solta aix
de deixar les criatures al carrer perqu un hi ensopegui. I ara?
totes aquestes coses havien caigut? Aix s que no les devien
collocar b. Calia que t'haguessis preocupat de fer-ho millor.
Potser no creies que jo fos capa de baixar el carrer a vint milles
per hora. Pensaves que hauria deixat passar pel meu costat el gos
dels Schneider sense fer un _tour de force_? S, s, hom mai s'ho
pensa tot. Ests ben segur d'haver replegat totes les coses?
N'ests ben segur? Jo, al teu lloc, no, que no n'estaria. Jo
tornaria enrera per assabentar-me'n. Vols dir que et trobes
afadigat? Doncs aix no em facis retret si es perd quelcom: vet-ho
aqu.

s un gos de tan bona llei! Est tan completament segur que la volta
que els correspon s la segona cantonada a la dreta, que res no el
convenceria que fos la tera. Est igualment segur que t temps de
creuar el carrer amb traa, i no creuria el contrari fins a veure
son carret fet a bocins. Aleshores, ell, prou es plany de deb; per
qu hi hem de fer? Com que, generalment, ell t l'alada i la fora
d'un vedellet, i el seu amo s un vell o vella de poca empenta o un
noi petit, el gos fa sempre la seva. El major cstig que se li
podria imposar fra deixar-lo a casa i portar el carret son amo.
Per l'alemany t massa bon cor, per a castigar-lo sovint.

s imposible de creure que ell sigui enganxat al carro per altra
cosa que el propi gaudi. Estic segur que el pags alemany estableix
el carret perqu aix agrada al seu gos. En altres pasos (Blgica,
Holanda, Frana...) he vist aquesta mena de gossos maltractats i
obligats excessivament al treball. Per, a Alemanya mai de la vida.

Insultar les bsties, prou que es fa, a Alemanya. He vist un
alemany, davant el seu cavall, dient-li tots els insults que tenia a
m. El cavall no va amonar-se gaire, per aix. N'he vist un altre,
cansat de dir grolleries a la seva bstia, cridar la seva dona
perqu l'ajuds en la tasca. La dona es va empipar d'all ms, i
cada un a un costat del pobre cavall, comenaren a posar-lo verd a
fora d'insults. Li insultaren la mare i el pare; es ficaren amb la
seva figura i aparincia, amb el seu cervell, amb el seu sentit
moral i les seves dots i capacitats de cavall. La bstia resist la
ruixada amb una pacincia de no dir. Desprs va fer el que millor
podia aleshores: serenament, comen a caminar a passes reposades.
La dona torn als seus quefers, i l'home segu carrer avall sense
deixar de boca la bstia.

Cap poble tan bondads com el poble alemany. La crueltat amb les
criatures o les bsties s cosa inconeguda en el pas. El fuet, per
a ells, esdev sols un instrument musical. La fuetada, hom l'escolta
del mat a la nit; per, un cotxer itali que en els carrers de
Dresde va usar el fuet per colpejar el cavall, va sser quasi linxat
pel pblic indignat. Alemanya s l'nic pais d'Europa on el viatger
pot muntar a un cotxe de lloguer confiat que son servicial amic que
va entre barres no ser obligat a treballar escandalosament ni
maltractat de fet.



CAPTOL XI

Una casa a la Selva negra: la seva sociabilitat; son perfum. -
George, decididament, resol no restar al llit desprs de les quatre.
-El cam que no t prdua. -El meu especial instint. -Una companyia
desagrada. -Harris, home de cincia. La seva animosa confiana. -El
poble: on era i on havia d'sser. -El projecte de George. -Passegem
a la francesa. -El cotxer alemany adormit i despert. -L'home que
propaga la llengua anglesa a l'estranger.



Una nit, afadigats i lluny de tot poble o vila, vrem pernoctar en
un mas de la Selva Negra. El gran encs dels estatges a la Selva
Negra, s llur sociabilitat. Les vaques sn a la cambra del costat;
els cavalls, al pis de dalt; els necs, a la cuina; els porcs, els
nens i les gallines, per tot arreu. Hom es troba vestint-se, i
escolta un grunyit darrera seu.

-Bon dia. No teniu cap pela de patata, per ac, si sou servit? No:
ja veig que no. Du vos guard.

Desprs un escateineig, i es veu sortir el coll tivat d'una gallina.

-Bonic mati: oi? No us far nosa, que porti ac aquesta cuca meva:
veritat? s tan difcil, en aquesta casa, de trobar una cambra on
poder fruir el menjar tranquilament! Des de pollet que sempre he
menjat molt a poc a poc, i en arribar que vam sser mitja dotzena...
pensi que mai no em deixarien sol. Ara tots vnen demanant un
bocinet. Vs no hi teniu cap inconvenient, que pugi al llit: no?
Potser aix ells no s'adonaran d'on sc.

Encara hom no est llest de vestir-se, que uns quants capets
curiosos guaiten la porta. Evidentment miren la cambra com una
eventual _mnagerie_. Un hom no pot dir si els caps corresponen a
nois o a noies: seria de desitjar que fossin masculins. De res no
serveix tancar la porta, car no podeu subjectar-la, i, aix que
l'ajusteu, la canalla torna a obrir-la, d'una empenta, de bat a bat.
Un hom es desdejuna talment com acostuma a sser representat dinant
el fill prdig.

Un porc o dos se us acosten per fer-vos companyia. Una colla d'oques
velles us critiquen de la porta estant. Capiu, de llurs
murmuracions, fetes amb avalotada expressi, que parlen mal d'un
hom. Potser una vaca es redrear per mirar-vos.

Aquesta societat a la fais de l'arca de No s el que dna son
perfum caracterstic a l'estatge de la Selva Negra, tal com ho veig.
s, aquest, un perfum singular: talment com si hom prengus roses i
formatges de Limburger, i greixum dels cabells, i un xic de brossa i
de cebes, i prssecs i sab, tot barrejat amb regust de flaire
marina i cadver que es descompon. No pot definir-se amb precisi
cada olor, per un hom les capeix totes: totes les olors que al mn
sn conegudes fins aleshores. Als que viuen en aquestes cases, els
complau aquest baf. Mai no obren una finestra, per tal que no es
perdi: el serven curosament embotellat. Si un hom vol sentir una
altra flaire, ha de sortir al camp per olorar violes o pins. A la
casa, res ms que el havem dit. Diuen que un hom s'acostuma aviat al
perfum d'aquesta: tant que, mancant-hi, no podria dormir en altre
ambient.

* * *

Havem preparat una llarga passejada per a l'endem, i ens calia
llevar-nos d'hora: all a les sis del mat, si aix era possible
sense destorbar els de la casa. Vrem dir a la mestressa si ho creia
oport, i ens ho afirm, afegint, amb tot, que potser ella no es
trobaria a casa, perqu era dia d'anar a ciutat, a unes vint milles
de distncia, i en tornar serien les set; per que segurament el seu
marit, o un dels nois, es trobaria de retorn per a fer l'apat a
l'hora fixada: un o altre s'encarregaria de despertar-nos i
servir-nos el desdejuni.

Tal com anaren les coses, no ens calgu que ning ens desperts: pel
nostre propi impuls ens despertarem a les quatre. s a dir, no ben
b pel nostre propi impuls, sin per l'avalot incommensurable que
ens ompl el cap i del qual necessitrem fugir. No podria dir
exactament l'hora en qu es lleva el pags de la Selva Negra a
l'estiu. A nosaltres ens va semblar que tota la nit estava
llevant-se.

La primera cosa que fa, el pags, en eixir del llit, s posar-se el
parell de sabates de pell groixuda i soles de fusta, i donar un tomb
constitucional a tota la casa. Fins a haver pujat i baixat tres
vegades l'escala, no creu estar despert. Un cop completament
despert, el que li cal fer s anar dalt, a l'estable, i enllestir un
cavall. (Com que la casa, com tota la Selva Negra, es construren
generalment al costat d'un tur, el pis superior correspon, per
l'altra part, al nivell de la terra, i el de baix s destinat a
porxos i andanes.) Desprs, sembla que el cavall ha de donar tamb
el seu tomb per la casa. L'home baixa tot seguit a tallar llenya, i,
en acabat, es sent satisfet i comena a cantar a cor qu vols cor
qu desitges.

Considerant-ho tot, varem decidir que el ms encertat fra seguir
l'exemple que ens donaven. Fins i tot George mostrava desigs de
llevar-se, aquell mat. A dos quarts de cinc prengurem un lleuger
desdejuni, i a les cinc inicirem la marxa.

El nostre cam era per dalt d'una muntanya, i, per les preguntes que
havem fet, semblava sser un d'aquests camins pels quals hom no es
pot perdre. Jo suposso que tothom coneix aquesta mena de camins:
ordinariament porten a un hom al punt mateix on ha comenat; i quan
no, hom desitjaria que aix fos, per saber, almenys, on es troba. Jo
li vaig agafar mania de bon principi, i, encara no havem caminat un
parell de milles, toprem amb el primer entrebanc. El cam es
dividia en tres. Un pal amb cartell indicador, corcat per cert, deia
que el cam de l'esquerra condua a un lloc que ens era desconegut i
que no trobarem en cap mapa; l'altre bra del pal, que assenyalava
la direcci del cam del centre, havia desaparegut; quant al tercer
cam, nosaltres convingurem que condua al lloc de partida.

-El vell ho va dir ben clarament- ens record Harris: -Vagin tot
dret pels volts del tur.

-Per quin tur?- pregunt oportunament George.

Ens voltaven cosa de mitja dotzena de turons: els uns ms baixos, i
els altres ms alts.

-Ens va dir que arribarem a un bosc...- continu Harris.

-Aix res vol dir- afeg George: -amb qualsevulla cam que segussim
ac, ens passaria igual.

La veritat era que un bosc inmens cobria tots els turons.

-...i ens va advertir que en cosa d'una hora i mitja arribarem al
cim.

-Vet aqu on jo comeno a malfiarme- digu George.

-Doncs qu hem de fer?

Jo sempre he tingut un secret instint d'orientaci. Ho dic sense
vanaglria, car no es tracta de cap virtut. s simplement un instint
animal, independent de la meva voluntat. Que les coses se'm posin
pel mig (muntanyes, abismes, rius i altres semblants entrebancs), no
s pas culpa meva. El meu instint s com cal: la terra, s la que no
s com cal.

Els vaig fer anar pel cam del mig. Que hi hagus alg sense traa
de seguir gaire llargria en la mateixa direcci, o qui, desprs de
tres milles de caminar pujant i baixant, ans a parar de cop i volta
a un niu de vespes, en aix jo no hi tenia res que veure. Si el cam
del mig hagus dut la direcci que havia de dur, ens hauria menat on
voliem anar, n'estic ben cert.

Amb tot i aix, jo hauria continuat fent servir el meu do, per a
descobrir un nou cam, si l'esperit dels altres m'hagus estat
fidel. No sc un ngel, altrament, i refuso d'esforar-me en servei
de desagrats. Tamb dubto si Harris i George m'haurien volgut
seguir, digus el que digus, i per aix em vaig rentar les mans de
responsabilitat i Harris ocup la vacant d'orientador.

-B- em digu aquest: -suposo que us deveu trobar satisfet de l'obra
vostra.

-Completament satisfet- vaig afirmar des del munt de pedres en que
m'havia assegut. -Fins ac jo us he condut amb seguretat, i
seguiria guiant-vos ms enll. Per a tot artista li cal, per a
treballar, l'encoratjament dels altres. Sembla que no sabeu on sou;
per potser sou on voleu sser. De totes maneres, jo no vull dir res
ms de l'assumpte. Podeu anar per all on us plagui. Jo he acabat
amb vosaltres.

No s si vaig parlar amb amargor, per no vaig poder estar-me'n. Ni
una amable paraula se m'havia dit durant tot el fastigosssim cam.

-No ens entengueu malament- digu Harris. -Tant el mateix George com
jo sabem que sense vostra assistncia no ens trobariem on som. En
aix teniu tota la ra. Per l'instint pot errar. El que proposo s
substituir-lo per la cincia, que mai no erra. Anem a veure: on s
el sol?

-No us sembla- digu George -que si retornssim al mas i llogussim
un noi per un marc, per tal que ens guis, ens estalviariem temps,
tanmateix?

-Aix fra bo per a perdre hores- digu Harris resoltament.
-Deixeu-ho per a mi. He llegit d'aquestes coses i hi he pres
inters. -I, traient el rellotge, comen a donar voltes entorn
d'ell mateix. -s tan senzill com l'abec- continu. -S'assenyala el
sol amb la sageta petita, desprs es divideix el segment entre
aquesta i les dotze, i s'obt el nord.

Llavors pass una estona turmentant-se, i fix el rellotge.

-Ja el tinc!- va dir. -Aquell s el nord: on es troba el niu de
vespes. Ara doneu-me el mapa.- Li'l donrem, i ell, seient de cara a
les vespes, comen a examinar-lo.. -Todtmoos d'ac estant, es troba
al sud, pel sud-oest.

-Qu voleu dir, d'ac estant?- deman George.

-Qu? D'ac, d'on som ara.

-Per, on som ara?- torn a preguntar George. Harris rest capficat,
i digu, tot anims:

-Tant se val, on siguem ara. Sigui com sigui, Todtmoos es troba al
sud, pel sud-oest. Anem-hi i no perdem ms temps.

-No entenc com feu aquesta deducci- rondin George aixecant-se i
collocant-se la motxilla.- per suposo que tant se val. Havem
sortit perqu ens provi a la salut, i tot s igualment bonic.

-Anirem b- digu Harris amb la seva encoratjadora confiana. -Serem
a Todtmoos abans de les onze: no passeu neguit. I a Todtmoos pendrem
alguna cosa.

Va afegir que li venien ganes de pendre un biftec i una truita.
George, per la seva part, no volia que li vingus gana fins veure
Todtmoos.

Durant una hora caminrem per sortir un lloc espais, des del qual
veirem el poble per on haviem passat aquell mat. Tenia una
esglsia estranya, amb una escala per la banda de fora, cosa que mai
havia vist. Jo rest lassat i entristit. Haviem estat caminant de
ferm durant tres hores i mitja, i havem fet cosa de tres milles,
pel que semblava. Per Harris estava entusiasmat.

-Grcies a Du, que ja sabem on som!

-Creia haver-vos sentit a dir que tant vos feia- record George.

-I tant me fa, certament. Per no perdem res a estar segurs. Ara
tinc ms confiana en mi mateix.

-Qu voleu que us digui! No s si hi guanyarem res...- murmur
George.

Per em sembla que Harris no va escoltar-lo.

-Ara ens trobem- digu aquest- a l'est del sol, i Todtmoos s al
sud-oest d'aci. s a dir que...

Harris call de sobte, i desprs continu:

-A propsit: recordeu si vaig dir que assenyalava la lnia
divisria d'aquest segment, al nord o al sud?

-Digureu que assenyalava el nord.

-N'esteu segurs?

-Segurssim- respongu George. -Per no feu retret per als vostres
clculs. Probablement havieu errat.

Harris reflexion un xic. Desprs despleg el front i digu:

-Aix s. Naturalment que s el nord. Deu sser el nord. Com havia
d'sser el sud? Ara havem d'anar cap a l'oest. Anem-hi.

Estic conforme amb anar cap a l'oest- digu George. -Qualsevol punt
de la brixola m's igual, a mi. Sols em permeto d'assabentar-vos
que en el moment d'ara anem cap a l'est.

-Res d'aix. Anem cap a l'oest- insist Harris.

-Vos dic que anem cap a l'est.

-El que voldria s que restssiu callant, si us plau; perqu em
confoneu.

-Doncs tant me fa, si us confonc. M'estimo ms aix que no pas anar
equivocats. I vos dic que anem ben drets cap a l'est.

-Quina ximpleria!- exclam Harris. -Heu's aqu el sol.

-S, s; ja veig el sol perfectament. Potser s all on ha d'sser,
segons vs i la cincia, o potser no. El que s s que, quan
nosaltres rem al poble, aquest mateix tur, amb aquest munt de
roques, el tenem al nord, i en el moment d'ara anem encarant-lo a
l'est.

-Teniu ra- afirm Harris. -De cop i volta havia oblidat que havem
donat una virada.

-Doncs jo, de vs, ho tindria ben en compte; car ser cosa, aquesta,
que repetirem ms d'un cop.

Esguardrem a tots indrets, per ac i per all, i ens dirigrem en
l'altra direcci. Desprs d'una costa de quaranta minuts, novament
arribrem a un lloc espais, i novament el mateix poble era als
nostres peus. Ara el viem al sud nostre.

-s ben extraordinari!- digu Harris.

-No s pas per qu- digu George. -Si hom camina seguit, seguit al
voltant d'un poble, s ben natural que el vegi a estones. Jo estic
molt content de veure'l. Aix em prova que no anem perduts del tot.

-Per havia d'sser a l'altre costat- digu Harris.

-Ja hi ser abans d'una hora, si continuem caminant.

Per la meva part, jo vaig dir ben poca cosa. Em sentia molestat amb
tots dos, per em plaa de veure que George anava empipant-se amb
Harris. Era absurd l'acudit d'aquest de trobar el cam pel sol.

-Voldria saber- digu Harris, tot capficat, -voldria saber ben de
segur si la lnia divisria assenyala el nord o el sud.

-Ja ho pensar- digu George. -s una cosa important, aquesta.

-s impossible que sigui el nord, i us dir per qu.

-No us cal amonar-vos. Estic disposat a creure que no ho s.

-Per haveu dit que era el nord- digu Harris en to de reprotxe.

-Jo no vaig dir res. Jo vaig dir que vos haveu dit que ho era. No
s igual. Si vos creieu que no, anem per l'altre cam. Almenys
canviarem.

Harris gir els seus clculs completament al contrari, i ens
internrem en el bosc. I, un cop ms, desprs de mitja hora de pujar
costes i ms costes, tornrem a veure el mateix poble. S'ha de dir
que rem una mica ms amunt, i aquesta vegada el poble era entre
nosaltres i el sol.

-Em sembla- digu George, mirant el poble -que aquesta s la millor
vista del poble que fins ara hem tingut. Sols resta un altre lloc
des del qual el puguem veure: Desprs, proposo que baixem i
descansem una mica.

-No puc creure que sigui el mateix poble- digu Harris. -No pot ser
de cap manera.

-Aquesta esglsia no pot pas equivocar-se- digu George. -Per b
podrien sser, les quatre visions que havem tingut, un cas com
aquell de l'esttua de Praga. Potser les autoritats de per ac han
fet alguns models de dimensions naturals d'aquest poble, i els han
collocat per la Selva per tal de veure on fa ms bonic. Sigui com
sigui, quin cam prenem, ara?

-No ho s pas, ni res se se'n dona- digu Harris. -Jo he fet tot el
que he sabut. Vs no haveu fet, en canvi, ms que rondinar i i
fer-me equivocar.

-Potser que hagi criticat una mica, per cal posar-se al meu lloc.
L'un diu que t un instint especial, i em dirigeix a un niu de
vespes al bell mig del bosc.

-No s culpa meva, que les vespes facin llur niu al mig del bosc-
vaig dir-li jo.

-No dic que sigui culpa vostra. No discuteixo. Simplement estic
relatant els fets exactes. L'altre, que em condueix amunt i avall de
la muntanya sota principis cientfics, no sap distingir el nord del
sud, i mai no est segur de si ha fet una volta o no. Pel que a mi
es refereix, jo no tinc altres instints que els ordinaris, ni sc
home de cincia, i el que vaig a fer s el segent: arribar-me a
aquell home que veig all dalt, i oferir-li tant com valgui la feina
que est fent de tallar alfals (que potser no passar d'un marc i
mig), per tal que em condueixi a la vista de Todtmoos.

Aquest projecte de George no era gaire original, per de moment ens
va semblar encertat. Per sort nostra havem caminat una distncia
curta des del punt on comenarem a anar perduts, i s'esdevingu que,
ajudats pel cavaller de la fal, retrobrem el cam i arribrem a
Todtmoos quatre hores desprs del que havem calculat, i amb tanta
gana que, per a calmar-la, necessitrem quaranta cinc minuts de
treball ferm i silencis.

De Todtmoos intentrem anar caminant fins al Rin; per, recordant
els esforos del mat, acordrem caminar... a cavall: talment all
que s dit pels francesos _passejar en cotxe_. Llogrem un vehicle
d'aspecte pintoresc, arrossegat per un cavall que podria anomenar de
_cos de barril_, per encara com un contrast amb el cotxer; car,
comparat amb aquest, semblava una arengada. A Alemanya tot vehicle
est disposat per enganxar-hi dos cavalls, per ordinriament no
n'hi va ms que un. Aix dna als cotxes un aspecte estrany, que se
serva aix per servar una cosa prpia. La idea que es persegueix s
fer entendre que hom porta de consuetud dos cavalls, per dna la
casualitat d'haver distret l'altre.

El cotxer alemany no s el que podriem anomenar un fuet de primera.
Acostuma a fer les coses ms b quan dorm. Aleshores s inofensiu,
almenys; i com que el cavall generalment s intelligent i
experimentat, l'anar aix s bastant segur. Si a Alemanya poguessin
ensenyar el cavall a replegar el preu del viatge en acabar-lo,
llavors no caldria en absolut el cotxer. Fra un aventatge per al
passatger; car, en sser despert el cotxer i no donar fuetades en
l'aire, s'ocupa invariablement a fer o desfer bullits. Recordo una
vegada que baixava en cotxe una rampa aguda de la Selva Negra amb
dues senyores; un d'aquests camins que semblen cargolar-se com un
tirabuix per una muntanya. La costa s'aixecava en un angle de 75
graus per la banda de fora, i queia a l'altra part en igual
inclinaci. Marxvem bastant b; viem complaguts que el cotxer duia
closos els ulls. De cop i volta, quelcom (potser el mal somni d'un
par dificults) va despertar-lo. Agaf els ramals, i, amb un
moviment rpid, tir cap a l'abisme, llanant fora del cam el pobre
cavall, que anava d'aquell costat, i deixant-lo penjat al cotxe. El
nostre home no semblava sorprs ni enutjat poc ni molt. Es veia
tamb que els animals es prenien la situaci com una cosa a que
estaven acostumats. Nosaltres baixrem, i el cotxer tamb. Aquest va
treure de sota el seient un ganivet reservat expressament, i tall
el corretjam amb fora traa. Un cop deslliurat aix el cavall, an
rodolant i rodolant fins a raure al cam per la part baixa, a uns 50
peus. All s'aixec novament i romangu esperant-nos. Nosaltres
tornrem a muntar al cotxe, i, amb l'altre cavall, continurem el
cam de baixada fins a assolir el caigut. All, el cotxer, amb
l'ajut d'uns cordills, enganx de nou el cavall, i reprengurem la
cursa.

El que ms va estranyar-me fou l'evident costum que tant el cotxer
com el cavall tenien d'aquell mtode de baixar la muntanya. Potser
pensaven que aix fiem el cam ms aviat. No m'hauria sorprs gaire
si el cotxer ens hagus proposat d'anar tamb nosaltres rodolant amb
cavalls i cotxe fins al capdavall de la muntanya.

Una altra particularitat del cotxer alemany s que mai no usa els
ramals per detenir els cavalls o aupar-los; mai no regula la marxa
pel pas del cavall, sin per l's del fre. En voler una marxa de
vuit milles per hora, deixa caure una mica el fre fins a noms
rascar la roda, produint un soroll seguit com el d'esmolar una
espasa; i, per a una marxa de quatre milles, el referma ms, i es
viatja amb un acompanyament de gemecs i de crits que donen idea d'un
concert de porcs agonitzants. En desitjar aturar-se, tanca el fre
completament. Si el fre s de bona mena, calcula que pot aturar son
cotxe, a menys que son cavall no sigui ultra poders, en una meitat
de sa llargria. Ni el cotxer alemany ni el cavall alemany sospiten
que hi hagi altre mtode d'aturar el cotxe. El cavall continua
tirant amb tota sa fora fins que es veu impossibilitat de moure's
una polzada ms enll. Llavors descansa. Els cavalls d'altres pasos
estan disposats a aturar-se en fer-los un crit. He conegut cavalls
satisfets d'anar a pas de combregar; per el cavall alemany sembla
nascut per a una sola velocitat, i no li s possible de sortir-se'n.
Parlo literalment, la veritat nua, en dir que he vist un cotxer
alemany amb els ramals deixats anar sobre el davant del pescant,
cargolant el fre amb ambdues mans, espaordit pel perill d'un
atropellament.

* * *

A Waldshut, una d'aquestes petites ciutats del segle XVI per les
quals passa el Rin al principi de sa cursa, varem trobar-nos amb o
que tan excessivament conegut s per tot arreu del continent; el
turista britnic sorprs i agreujat en veure com s desconeguda a
l'estranger la sotilesa de la llengua anglesa.

En entrar a l'estaci, parlava un angls bastant correcte, malgrat
un xic d'accentuaci _somerstshire_, explicant a un mosso d'estaci
per tercera vegada, segons va dir-nos, el fet senzillssim que,
encara que duia un bitllet per Donaueschingen i desitjava d'anar-hi
per veure el naixement del Danubi (que no s all, per ms que
diguin), volia que li enviessin sa bicicleta a Engen i el seu
equipatge a Constana perqu l'hi esperessin. Estava acalorat i
rabis per l'esfor que havia fet explicant-se. El mosso d'estaci,
d'edat jovenvola, semblava, de moment, vell i decaigut. Jo vaig
oferir els meus serveis, per aviat em sab greu d'haver-ho fet, i
ms greu va saber al qui no parlava. Totes tres direccions eren
complicades i calen canvis i recanvis. No hi havia temps per a una
explicaci calmosa, car el tren nostre sortia tot seguit. El viatger
rondinava cosa de no dir; sempre s'embolicava a cada aclaraci, i el
mosso noms desitjava acabar l'assumpte per poder alenar a plaer.

Deu minuts desprs, tot pensant, al vag, sobre l'assumpte, vaig
adonar-me que havia convingut amb el mosso que fra millor enviar la
bicicleta per Immendingen i que la facturs aix; per havia oblidat
de donar les instruccions perqu sorts d'all. Si jo fos home de
tornar gaire sobre les coses, a hores d'ara estaria turmentant-me
considerant que la bicicleta ha d'sser encara a Immendingen; per
sc d'opini que s bona filosofia fer per manera de veure les coses
per llur part favorable. Penso que el mosso d'estaci devia esmenar
la meva omissi, o potser que devia anar a parar a mans del meu
pais en temps oport. Quant al seu equipatge, vrem enviar-lo a
Radolfzell; per tinc el consol de recordar que anava retolat a
Constana, i potser els empleats de Radolfzell l'havien enviat ac
en trobar que all ning no el reclamava.

Tot el que precedex s a part de l'ensenyana que vull treure de
l'incident. El veritable quid de la situaci era la indignaci de
l'angls en veure que el mosso de l'estaci alemanya no comprenia la
llengua nostra. Al moment que va parlar amb nosaltres express la
seva indignaci amb paraules un xic fortes.

-Moltes grces- em va dir. -s bastant senzill. Vull anar a
Donaueschingen en tren. De Donaueschingen vaig a Geisengen tot
caminant. A Geisengen pendr el tren per a Ensen i d'Ensen anir en
bicicleta fins a Constana. El que no vull s portar amb mi
l'equipatge; vull trobar-lo a Constana en arribar. He tractat
d'explicar-ho a aquest ximplet fa deu minuts, per no li ho puc
ficar al cap.

-s una dissort- vaig dir-li. -La major part d'aquests empleats
alemanys no coneixen ms llengua que la llur.

-Li ho he explicat amb la guia de ferrocarril, a la m i fent tota
mena de mmica; per no li entra al cervell.

-Sembla mentida! La cosa s'explica ella sola.

Harris s'havia empipat amb aquest home. Desitjava reprovar-li la
seva bogeria de viatjar per indrets poc freqentats d'un pas i
volent realitzar complicades combinacions de trens sense saber una
paraula de la llengua del pas. Per jo vaig aturar els impulsos de
Harris fent-li veure la gran tasca que duia a terme malgrat sa
inconscincia.

Shakespeare i Milton han fet llur paper per propagar la llengua
anglesa entre la resta del mn. Newton i Darwin han fet esdevenir
llur llengua quelcom necessari entre els pensadors i homes cultes de
l'estranger. Dickens i Ouidea (la gent que pensa que el mn literari
s limitat pels prejudicis del carrer New Grub es sorprendria de la
posici assolida a l'estranger per aquest mofeta casol) han ajudat
ms encara a popularitzar-la. Per l'home que ha difs el
coneixement de la llengua anglesa des del cap de Sant Vicens als
Monts Urals s l'angls, que, incapa d'apendre ni una paraula de
cap altre idioma, o no volent apendre-la, viatja cartera en m per
tots els recons del continent.

Un hom pot escandalitzar-se de la seva ignorncia, enutjar-se de la
seva estupidesa, empipar-se de sa pretensi; per el fet prctic
s'esdev. s ell qui anglesitza Europa. Per ell el pags sus viatja
sobre la neu, les nits d'hivern, per assistir a la lli d'angls,
que es dna a cada poble; per ell el cotxer i el policia, i la
cambrera i la bugadera, fullegen la gramtica anglesa o manuals de
conversaci anglesos; per ell el botiguer estranger i el comerciant
envien llurs fills i filles, a milers, perqu estudin a les ciutats
angleses; s per ell que a tots els hotels i restaurants estrangers
posen als anuncis: Intil presentar-se sense saber-l'angls
correctament.

Si les races que parlen angls es proposessin de parlar a ms un
altre idioma, el meravells progrs de la llengua anglesa arreu del
mn, finiria de cop i volta. L'home de parla anglesa fa sonar l'or
en sa butxaca al mig dels estrangers, i diu: -Aqu hi ha la paga per
als que spiguen parlar angls.

s el gran educador. Nosaltres podem fer-li retrets, per en
realitat haurem de treure'ns el capell quan passa. s el missioner
de la llengua anglesa.



CAPTOL XII

Ens agreugen els instints prosaics dels alemanys. -Un paisatge
esplndid en el qual no hi ha restaurant. -L'opini que al continent
es t de l'angls que no sap com fer-ho per sortir de la pluja. -
S'apropa un fastigs viatger amb una rajola. -La cacera del gos. -La
casa d'una famlia desplaent. -Una regi fecunda. -Una nima joiosa
puja per la muntanya. -George, alarmat per l'hora avanada, cuita a
baixar per l'altra part. -Harris va a mostrar-li el cam. -
M'entristeixo de romandre tot sol i segueixo Harris. -Pronunciaci
expressament designada per a s de l'estranger.



Quelcom que agreuja bastant l'esperit anglo-sax veritable s el
prosaic instint que indueix l'alemany a posar un restaurant a la fi
dels indrets propis per a excursi. Al cim d'una muntanya, a la vall
riallera, al cam en solitud, a la vora d'una cascada o un rierol
serpentejant... ac i all, el concorregut _Wirtschaft_. Com
poetitzar la rstega bellesa d'un paisatge, voltat de taules tacades
de cervesa? Com perdre's en embadaliments d'histries o llegendes,
amb l'olor de carn rostida i espinacs?

Un dia, amb intent d'enlairar l'esperit, anrem vers un bosc esps.
En un descans del cam, mentre respirvem amb tota la boca oberta i
ens subjectvem ms fort el cintur, Harris va dir, amargament:

-A dalt de tot trobarem un ostents restaurant, on la gent
s'empassar biftecs i coques de cirera, i fora vi blanc.

-Voleu dir?- pregunt George.

-Segurament. B sabeu com ho arreglen els alemanys. Ni una sola
arbreda consentiran deixar lliure per a la contemplaci i la
solitud. Ni un sol tur deixaran per a l'enamorat de la naturalesa
rstega, sense fer-lo malb amb una grolleria o una vulgaritat o un
materialisme.

-Penso- vaig dir jo -que hi arribarem abans de la una, si no ens
distraiem gaire.

-El _mittagstisch_ ser a temps- murmur Harris- i, probablement,
amb alguna d'aquestes truges blaves que es crien per ac. A Alemanya
sembla impossible apartar-se del menjar i beure. N'hi ha per a
tornar-se boig.

Alleugerrem un xic, i, davant la bellesa del paisatge, oblidrem la
nostra indignaci. El meu clcul sort exacte. A tres quarts d'una
va dir Harris, que anava al davant:

-Ja hi som. Ja veig el cim.

-Hi ha cap indicaci del restaurant?- vaig preguntar a Harris.

-No veig res, per de segur que s aqu, i aix Du el desfaci.

Cinc minuts desprs arrivrem al cim. Mirrem al nord, al sud, a
l'est i a l'oest. Desprs ens mirrem els uns als altres.

-Bonic paisatge, oi?- exclam Harris.

-Magnfic- vaig dir jo.

-Esplndid- adjectiv George.

-Per una vegada, han tingut el bon sentit de posar el restaurant
lluny de la vista.

-Sembla que l'han amagat ben b- fu notar George.

-A un hom no li fa tanta de nosa, si no l'hi posen als nassos- digu
Harris.

-Naturalment- vaig dir jo -que, posat al seu lloc, un restaurant va
b.

-Em plauria de saber on l'han ficat- digu George.

-Anem-ho a veure?- propos Harris, inspirat.

Era un bon acudit. Jo mateix en sentia la curiositat. Convingurem
d'explorar en diferents direccions, tornant al cim per comunicar-nos
el que descobrssim; i al cap de mitja hora ens reunrem de bell
nou. No ens calgueren paraules. Les fesomies de tots tres deien
clarament que a la fi haviem descobert un rec de naturalesa
alemanya no fet malb per la suggesti de menjada i beguda.

-Mai de la vida ho hauria cregut- digu Harris. -I vs?

-Jo diria que aquest s l'nic quart de milla quadrada en tota la
Fatherland, que no en t de restaurant.

-I nosaltres, tres estrangers, ho havem descobert!- digu George.

-s veritat- vaig observar. -Per pura bona sort podem ara festejar
els nostres refinats sentiments sense que siguin agreujats pel
record de la prosa de la vida. Mireu aquella llum, sobre els pics
llunyans. Oi, que n's, d'encisadora?

-Parlant de la naturalesa- digu George -Quin vos semblaria el cam
ms curt per a baixar?

-El cam de l'esquerra- vaig respondre, desprs de consultar la Guia
-ens condueix a Sonnensteig (on, per cert, observo que es parla b
del Goldener-Adler) en cosa de dues hores. El cam de la dreta,
encara que un xic ms llarg, domina perspectives ms extenses.

-Una perspectiva s molt semblant a una altra- digu George. I
Harris i jo el segurem. Per no arribrem a baix tan aviat com era
el nostre compte.

En aquestes regions les tempestats vnen a correcuita. Abans d'haver
caminat un quart d'hora, es fu questi de cercar refugi o passar la
resta del dia amb les robes mullades completament. Ens decidrem per
la primera cosa, i elegrem un arbre que en qualque altre cas ens
hauria donat esplndida protecci. Per, a la Selva Negra, una
tempestad no s pas cosa de broma. De primer antuvi ens volem
animar l'un a l'altre dient-nos que, caient l'aigua d'aquella fais,
no podia durar gaire. Desprs ens esforrem a reflexionar que, si
durs, restarem tan mullats que poc ens faria mullar-nos ms.

-Talment com aix es posa- digu Harris -em sembla que m'hauria
agradat de trobar un restaurant ac dalt.

-Certament, no veig l'aventatge de trobar-se mullats i amb gana-
digu George. -Esperar altres cinc minuts, i desprs me n'hi vaig.

-La solitud d'aquestes muntanyes- vaig observar -s ben agradosa amb
bon temps. En un dia de pluja (especialment si un hom t certa
edat), quan...

De sobte ens crid la veu d'un senyor grass, a la distncia d'uns
cinquanta peus, sota un gran paraigua...

-Qu potser voldrien passar a dintre?- ens digu.

-A dintre de qu?- vaig cridar jo, tornant la pregunta.

De primer antuvi em va semblar un d'aquests graciosos que fan broma
de tot sense tenir solta de res.

-A dintre del restaurant!- respongu.

Deixrem el nostre refugi corrent envers ell. Desitjvem
informar-nos ms b.

-Els he cridat de la finestra estant- digu el senyor grass, en
apropar-nos; -per em sembla que no m'han sentit. Aquesta tempestat
pot durar una hora, encara; i vosts es mullarien tant!...

Era un senyor vell i amable. Demostrava passar neguit per nosaltres.
Jo vaig dir-li:

-Vost s ben amable d'haver sortit. Nosaltres no serem tan boigs
d'haver-nos,estat aquesta mitja hora sota l'arbre sabent que hi
havia un restaurant amagat a quatre passes de nosaltres. No tenem
la ms lleugera sospita d'sser a prop de cap restaurant.

-Ja deia jo!- respongu el vell senyor. -Per aix he sortit.

Sembla que tot el pblic del restaurant ens havia estat atalaiant
des de les finestres, estranyats de la nostra pobra situaci. Sense
aquest afectus senyor, penso que el pblic s'hauria divertit
mirant-nos durant tota la tarda. Per la seva part, l'amo del
restaurant ens va dir que no prengu cap determini, perqu... li
havem semblat anglesos: aix, tal com sona. Al continent creuen de
bona fe que tots els anglesos sn excntrics o boigs. N'estan tan
convenuts com els pagesos d'Anglaterra creuen que els francesos
s'alimenten amb granotes. Per ms que un hom faci un personal esfor
per dissuadir-los, no assoleix gaire xit.

Era un petit i cmode restaurant, on feien guisats prou regulars i
el _tischwein_ era ben passable. Romangurem all un parell d'hores,
ens eixugrem, menjrem i parlrem del paisatge. En trobar-nos
disposats per a marxar, ocorregu un incident que demostra fins a
quin punt, en el mn, es belluguen ms les influncies del mal que
les del b.

Va entrar un viatger. Semblava un home ple d'inquietud. Portava a la
m una rajola penjant d'un cordill. Va entrar nervis i sobtadament,
tanc la porta amb tota cura darrera d'ell, assegurant-se de
refermar-la, i guait a la finestra llarga estona, seriosament; i
desprs, amb un sospir de descans, pos la rajola al banc del seu
costat i deman menjar i beure.

Quelcom misteris surava de tot aix. Un hom es preguntava qu podia
fer-ne, de la rajola; per qu havia tancat la porta tan curosament;
per qu havia guaitat amb tanta d'nsia per la finestra. Per el seu
posat era massa apocat per a fer-hi conversa, i ens abstingurem de
preguntar-li res.

A mesura que menjava i bevia, esdevenia ms alegre i sospirava menys
seguit. Desprs allarg ses cames, encengu un cigar pestilent, i
buf el fum amb joia pausada.

El que succe ms tard, pass massa de pressa perqu pugui
explicar-ho amb detalls. Recordo que una dameta entr de la cuina
amb una cassola a la m. La vaig veure que anava a la porta de fora
en ocasi que tot el pblic estava en una confusi.

Un hom es recordava de les escenes de transformaci en les
pantomimes, en qu, entremig de nvols flotants, msica lenta, flors
flamejant i fades recolzades, son transportats de cop i volta a un
quadre de policies que salten sobre una colla de nois avalotadors,
histrions inflats com a salsitxes diformes, arlequins, llesques de
pa amb mantega i clowns...

Aix que la dameta de la cassola toc la porta, aquesta s'obr de
sobte com si tots els esperits de l'Infern haguessin estat fent
pressi i esperant. Dos porcs i una gallina entraren sobtadament. Un
gat que havia roms dormint sobre un barril de cervesa bot
ferament. La dameta llan sa cassola per terra. L'home de la rajola
es pos de peu dret com mogut per un ressort, bolcant la taula del
davant seu amb tot el que hi havia. Tothom mirava per ac i per all
cercant el motiu del desastre. Aviat fou descobert en forma d'un
terrier entravessat, d'orelles agudes i cua d'esquirol. L'amo del
restaurant entr sobtadament per una altra porta intentant treure'l
fora de la casa d'una puntada de peu; per, en compte d'encertar-lo,
fu blanc en un dels porcs, el ms gros de tots dos. Fou una
vigorosa puntada de peu, magnficament dirigida, que el porc va
rebre de ple: res no fou malversat. Un hom ho deplorava per la pobra
bstia, per cap sentiment podia comparar-se amb el d'ella mateixa.
Deix de crrer, sei al bell mig de la sala, i clam al cel perqu
veis la injustcia que li havia caigut a sobre. Els seus planys
degueren oir-se des de les valls dels voltants, fent preguntar a
aquell que els sents quina mena de cataclisme tenia lloc entre
muntanyes.

La gallina comen, per son compte, a avalotar, fent corredisses per
tots els recons. Era, aquesta, una meravellosa au de corral, que
semblava trobar la cosa ms fcil del mn enfilar-se per una paret
llisa. Entre ella i el gat llanaren per terra el que encara no hi
era.

En qesti de pocs segons hi havia a la sala nou persones tractant
d'aconseguir un sol gos amb el peu. Potser de tant en tant qualque
persona l'encertava, car la bestiola tamb de vegades deixava el
lladruc per un udol de gemec; per per aix no s'amonava pas. Sens
dubte pensava que en el mn tot es paga, fins la caa d'un porc i
una gallina: al cap i a la fi la presa b s'ho mereixia. Altrament
tenia la satisfacci de veure que, per cada puntada de peu que
rebia, els altres ssers vivents de la sala en rebien dues.

Quant al porc dissortat (el qual romania encara al bell mig del
sal, quiet i aixecant sos crits llastimosos), rebia uns quatre cops
per cada un que en rebien els altres. L'encertar el gos amb el peu
esdevenia com jugar al foot-ball amb una pilota que fugia en anar a
tocar-hi; per, en haver-hi apuntat amb fora, com que la puntada
havia de donar-se de totes maneres, el que hom desitjava era que el
peu trobs quelcom slid per aturar-se i estalviar-se d'haver de
seure a terra d'una fais violenta i sorollosa. Les vegades que hom
encert el gos foren per pura casualitat; i el mateix que pegava
esdevenia tan desprevingut que queia sobre la pobre bstia desprs
d'encertar-la. I tothom, a cada instant, topava amb el porc assegut,
sense que res no pogus evitar-ho; a la bestiola li era impossible
apartar-se del mig de cada un que corria.

Hom no sabria dir quant dur l'aldarull, que fin pel bon seny de
George. Havia anat un moment perseguint, no pas el gos, sin l'altre
porc, que era capa de bellugar-se encara, i, agafant-lo en un rec,
el va convncer, a la fi, que no havia de donar ms volts per la
sala, i que ben b podria anar a donar-los fora; de manera que el va
fer sortir per la porta, no sense haver fet un agut i prolongat
crit.

Sempre es desitja all que no es t. Un porc, una gallina, nou
persones i un gat no valien res, segons opini del gos, comparats
amb la presa que fugia; i, en escapar al seu darrera per
perseguir-la, George pogu tancar la porta darrera el gos i passar
el forrellat.

Aleshures s'aixec l'amo d'el restaurant, que tamb havia anat a
raure per terra; l, mirant totes les coses escampades per ac i per
all, digu a l'home que havia entrat amb la rajola:

-s de vost aquest gosset tan enjogassat?

-No, no s pas meu- respongu amb fermesa.

-Doncs de qui s, aquest gos?- torn a preguntar el fondista.

-No s pas de qui pugui sser.

-No em satisf gaire, la resposta: sap?- digu el primer mentre
replegava de terra un quadre de l'emperador alemany i eixugava amb
la mnega la cervesa que havia caigut.

-Jo m'ho semblava, que no havia de satisfer-lo- respongu l'home.
-No esperava altra cosa. N'estic tip, de dir a tothom que el gos no
s meu i que ning em cregui.

-Doncs com s que va amb ell, si n s seu? Quin atractiu li troba?

-Jo no vaig amb ell- respongu l'home de la rajola: -s ell, que ve
amb mi. M'ha replegat aquest mat, a les deu, i no vol deixar-me. En
entrar ac pensava haver-me'n alliberat: l'he deixat entretingut
matant un nec a una distancia de ms d'un quart d'hora. Suposo que
l'haur de pagar aix que hi torni.

-No ha provat de llanar-li pedres?- intervingu Harris.

-Que si he provat de llanat-li pedres!- exclam l'home amb
menyspreu. -Li he llanat pedres fins a adolorir-se'm el bra de
tant llanar-ne; per es veu que ell pensa que ho faig per broma, i
em torna les pedres amb la boca. Aquesta rajola la porto fa ms
d'una hora amb l'esperana de poder-lo encertar; per mai no
s'acosta prou a mi per a atrapar-lo: s'asseu justament a unes sis
polzades fora del meu tret, i roman amb la boca oberta mirant-me.

-s la histria ms divertida que he escoltat des de molt temps
en- digu el fondista.

-Em plau que faci grcia a alg- afeg l'home.

Vrem deixar-lo ajudant el fondista a replegar de terra la
trencadissa, i marxrem. A uns dotze metres de la porta veirem el
gos fidel esperant el seu amic. Semblava estar afadigat, per
satisfet. Es tractava evidentment d'un gos d'estranys i sobtats
capricis, i de moment temrem que ens agafs afecte a nosaltres;
per ens va deixar passar amb total indiferncia. La seva lleialtat
envers aquest home, que no la corresponia, era corprenedora. Per no
volgurem ficar-nos a destruir-la.

* * *

Havent finit satisfactriament la nostra excursi per la Selva
Negra, ens dirigirem amb les nostres bicicletes, per l'Alt Breisach
i Colmar, a Mnster, des d'on comenrem una breu exploraci dels
Vosges, en els quals, segons la dita de l'actual emperador
d'Alemanya, acaba la humanitat.

De fa molt temps l'Alt Breisach, una fortalesa de roca, amb el riu
tan aviat per una part com per l'altra (car, en sa inexperta
joventut, no sembla que mai hagi estat completament segur de sa
cursa), deu haver agradat, per a viure-hi, solament a l'enamorat de
les coses extranyes i emocionants: fos la guerra entre els que fos i
sobre el que fos, l'Alt Breisach era sempre pel mig. Tothom
l'assetjava, i la major part dels que ho feien el capturaven:
desprs el perdien. Ning no semblava capa de conservar-lo.
L'habitant de l'Alt Breisach mai no estigu completament segur del
que era i a qui pertanyia el seu pas. Un dia era francs; i de
sobte, abans d'haver pogut parlar prou el francs per a pagar les
seves contribucions, es trobava que era austrac. Mentre es
preocupava a descobrir qu havia de fer per sser un bon austrac,
s'esdevenia que ja no era austrac, sin alemany, encara que la mena
d'alemany, entre tantes, deu haver roms sempre en dubte per a ell.
Un dia descobria que era catlic: al segent es trobava que era un
fervors protestant. L'nic que degu donar certa estabilitat a la
seva existncia, fou, segurament, la montona seguretat d'haver de
pagar durament el privilegi d'sser, de moment, el que es volia que
fos. Per, en comenar a pensar en semblants coses, un hom resta
estranyat de per qu a l'Edat mitjana es prengu ning la molstia
de viure, llevat dels reis i els cobradors de tributs.

Les muntanyes de Sussa po poden pas comparar-se amb els Vosgues
quant a varietat i bellesa. Els aventatges d'aquests, des del punt
de vista dels turistes, sn per llur major pobresa. El pags dels
Vosgues no t aquest caient poc romntic d'home content que viu en
l'abundor, i que no s grat de trobar a travs del Rin. Els pobles i
les granges posseeixen l'encs de la decadncia. Altre atractiu sn
llurs runes: molts de llurs nombrosos castells es troben en indrets
on solament les ligues podrien fer-los; en alguns, comenats pels
romans i acabats pels trobadors, que ocupen una gran extensi amb el
laberint de llurs murs desafiant el temps, pot un hom encara vagar
hores i hores abandonant-se a la prpia fantasia.

El venedor de fruita com el de verdura, sn desconeguts als Vosgues.
Aquests productes, en llur major part, creixen silvestres, i
s'obtenen simplement collint-los al camp. Aix, esdev cosa difcil
de portar a cap un projecte d'excursi per aquestes muntanyes; car,
els dies xafogosos, la temptaci d'aturar-se a menjar fruita s
invencible. Els gerds ms deliciosos que mai s'hagin menjat, les
maduixes, les groselles i el ram, creixen al peu de la muntanya
talment com les mres pels camins d'Anglaterra. Al nen dels Vosgues
no li cal furtar en els horts: pot emmalaltir-se de tip sense
cometre delicte. Els horts sovintegen per aquests indrets; per
assaltar-ne un amb el propsit de furtar fruita fra tan gran
bogeria com la del peix que volgus anar per les aiges d'un
balneari sense pagar entrada. Malgrat aix, no manca qui erra aix.

Una tarda, tot anant d'excursi, sortrem a la planura, en la qual
potser ens entretingurem massa temps, menjant ms fruita de la que
realment ens era bo. Era tan abundosa al nostre entorn, tan variada!
Vrem comenar per unes quantes maduixes endarrerides, i d'aquestes
passrem als gerds. Desprs Harris trob una prunera amb fruita
primerenca, per en el seu punt.

-Vet aqu el millor que havem trobat, potser- digu George. -I
fariem be de donar-ne bon compte.

No cal dir que era un bon consell, trobant-nos davant l'arbre.

-La llstima s que les peres siguin tan dures- digu Harris.

Semblava que de moment es planyia molt; per desprs toprem amb
unes prunes bellament grogues que l'aconhortaren una mica.

-Segurament que ens trobem ac massa al nord perqu hi hagi pinyes-
digu George. -Em sento amb ganes de menjar-me'n una. Aquesta
fruita, tan com, esdev una obsessi al cap d'una estona de
pensar-hi.

-El que hi ha s massa fruita d'abrutxell i poca d'arbre- observ
Harris. -M'hauria agradat menjar unes quantes prunes ms.

-Ac puja un home que sembla del pas,- vaig fer notar jo -i potser
ell ens podr dir on trobarem ms prunes.

-Camina bastant b, pel que sembla, a la seva edat- digu Harris.

Certament pujava la muntanya a un pas notable. Altrament, pel que a
distncia ens semblava, venia content i satisfet de la vida, cantant
i cridant amb tota la seva veu, guenyejant i movent els braos.

-Quina bona nima de vell!- exclam Harris. -Fa goig de veure.
Per... escolteu: per qu dimoni deu portar el bast al muscle, en
lloc de servir-se'n per a pujar la muntanya?

-Sabeu que no em sembla pas que porti bast?- digu George.

-Qu podria sser, aleshores?

-Em sembla ms aviat una escopeta.

-Potser ens havem equivocat- digu Harris. -Qu va que aquests
terrenys sn de propietat privada?

Aleshores no vaig poder estar-me de contar-los el record que
m'acud:

-No recordeu un trist succs esdevingut al Sud de Frana, no fa
gaires anys? Tot passant per una finca un soldat va collir unes
cireres; i l'hortol francs a qui pertanyien sort i, sense dir
paraula, li engeg un tret que el mat.

-Per segurament que ni a Frana cap persona t dret de matar a
trets a un home per collir fruita!- exclam George.

-Ben cert que no- li vaig respondre. -El fet fou absolutament
illegal. La sola excusa que va donar el seu advocat defensor era
que es tractava d'un hortol de temperament molt excitable i que
s'estimava molt aquelles cireres.

-Ja en recordo quelcom, ara que ho dieu- fu Harris. -Em sembla que
el departament on va ocrrer el fet (crec que s'anomena el
_Commune_), hagu de pagar una forta indemnitzaci a la famlia del
soldat, la qual cosa era ben justa.

De cop i volta digu George:

-N'estic cansat, d'aquests indrets. Altrament s ja massa tard.

Nosaltres restrem mirant com s'allunyava a bon pas, i Harris va
afegir, per son compte:

-Si segueix com va, aviat caur i pendr mal. El que em sembla s
que no sap el cam.

I an per a acompanyar-lo. Jo em vaig trobar tot sol, i, en veure'm
sense ning amb qui parlar, vaig entristir-me sobtadament. Tamb
vaig pensar que des de petit no havia gaudit d'una corredissa
baixant una costa dreta. Se'm va acudir, doncs, de reviure aquesta
sensaci. s un exercici violent per em sembla que va b per al
fetge.

* * *

Aquell vespre vrem dormir a Barr, una agradosa ciutat petita,
situada en el cam de St. Ottilienberg, que no s altra cosa que un
interessant convent antic entre muntanyes, on els monjos serveixen
un hom, i desprs li passen el compte.

Mentre rem a Barr, en disposar-nos per a sopar va entrar un turista
que tenia aparena d'angls, per que enraonava un idioma com mai no
n'havia sentit cap de semblant.

Malgrat aix, era un llenguatge elegant i de so agrads. El fondista
se'l mir sense entendre'l ni d'una paraula; la seva dona bellugava
el cap. El foraster fu un sospir i prov de parlar una altra
llengua que em dugu no s quins records, encara que no pogu de
moment precisar-la. Tampoc aquesta vegada no l'entengu ning.

-Aix s horrors!- va exclamar aixecant la veu.

-Per vosts sn anglesos!...- digu el fondista adreant-se a
nosaltres- amb el semblant tot illuminat.

-I _monsieur_ sembla afadigat...- afeg la dona, petita i ardida.
-_Monsieur_ voldr sopar...

Tots dos parlaven l'angls perfectament, quasi com el francs i
l'alemany, i anaven amunt i avall cercant de complaure el foraster.
En anar a sopar segu al costat meu, i jo vaig parlar-li aix:

-Digui (i dispensi):- (jo estava molt intrigat per la cosa) -quina
llengua era aquella que parlava en entrar?

Ell, molt seriosament, em va respondre:

-Alemany.

-Ah!- vaig fer. -Dispensi, dispensi.

-No ho ha ents?- em pregunt ell.

-Sens dubte s culpa meva. El meu coneixement d'aquest idioma s
molt limitat. Hom replega una mica d'ac i d'all durant el viatge;
per, naturalment, aix no s pas saber l'alemany.

-Per s el cas que ni el fondista ni la seva dona m'han ents, i es
tracta de la prpia llengua d'ells.

-Potser no- vaig dir. -Els nois d'aquests indrets parlen alemany, i
el nostre patr i la seva dona el coneixen tamb fins a cert punt;
per la gent vella, a tota l'Alscia i la Lorena, encara parlen
francs.

-Per si he parlat francs, tamb, i amb tot i aix no m'entenien!

-s estrany, certament...

-s ms que estrany- replic -en aquest cas s incomprensible. Jo
tinc premi en llenges vives: vaig guanyar el grau, precisament, pel
francs i l'alemany. La meva construcci correcta i la puresa de la
meva pronunciaci es consideraven, en el meu collegi, com a cosa
notable. Per surto a l'estranger, i quasi ning no entn ni una
paraula del que dic. M'ho pot explicar, vost?

-Penso que s. La seva pronunciaci s massa correcta. Ja sap vost
el que va dir l'escocs en tastar el veritable whisky per primera
vegada: -Potser que sigui veritable, per no m'agrada. Doncs aix
succeeix amb l'alemany que vost parla. El que vost fa, sembla ms
aviat una demostraci de la seva cincia. Jo li aconsellaria que
pronuncis tan malament com li fos possible. A tot arreu passa el
mateix. Tots els pasos tenen llur pronunciaci especial per als
estrangers... una pronunciaci que mai no somiarien d'usar entre
ells, car tampoc no la podrien entendre. Recordo haver ot, una
vegada, una dama anglesa explicant a un francs la pronunciaci de
la paraula anglesa _have_.

-Vost la pronuncia- deia la dama, fent-li retret -com si fos
escrita _hav_. Fixi's que no ho s: porta una _e_ a la fi.

-Per em semblava- deia el deixeble -que la _e_ de la fi de _have_
no tenia so.

-I, certament, no en t pas- explicava la professora: -s el que
se'n diu una _e_ muda; per exerceix una influncia modificadora
sobre la vocal precedent.

Succe que abans el deixeble deia _have_ de fais que se'l podia
entendre: desprs, en haver de pronunciar el mot s'aturava mig mort,
feia un esfor per concentrar els seus pensaments, i produa un so
que solament per tota la frase es podia compendre.

Deixant de costat els sofriments dels primers mrtirs, em sembla que
pocs homes han passat tantes d'angnies com jo en tractar d'assolir
la pronunciaci alemanya _kirche_, que vol dir esglsia. Molt abans
d'haver-la assolida vaig decidir-me a no anar mai a l'esglsia,
trobant-me a Alemanya, per la preocupaci que em proporcionava la
beneda parauleta.

-No, no- m'explicava el meu professor, un bon home de fora
pacincia. -Vost pronuncia com si estigus escrit _kirchhe_: no hi
ha aquesta _h_. s...- (I em pronunciava la paraula per vigsim cop.
El trist del cas s que mai, per res del mn, no vaig trobar cap
diferncia entre la seva pronunciaci i la meva. I tractava
d'explicar-m'ho d'altra manera.) -Vost fa el so a la gola- (i era
veritat) -i jo vull que el faci des d'ac sota.- I amb el dit ndex
m'indicava el lloc des d'on havia de comenar. Desprs de penosos
esforos, que donaven per resultat uns sons amb els quals es
suggeria la idea de qualsevol cosa, menys la d'un lloc sagrat, no em
calia  sin excusar-me dient:

-Em penso que no em ser possible. Fa molts anys que vinc parlant
amb la boca, tal com s. Mai no he conegut ning que enraons amb
l'estmac, i segurament que he fet tard per a aquests equilibris.

Desprs de passar hores i ms hores fent prctiques pronunciant la
paraula pels carrers silenciosos, esfereint els vianants, vaig
arribar a assolir la correcta fontica. El meu professor
s'entusiasm amb mi, i fins a arribar a Alemanya vaig estar satisfet
de mi mateix. A Alemanya em trob que ning no entenia el que volia
dir amb aquella paraula: mai no vaig arribar a prop d'una esglsia,
amb ella. Vaig haver d'abandonar la meva correcta pronunciaci i
tornar a la dolenta, amb tot el dolor del meu cor. Aleshores veia
que s'illuminaven les fesomies per dir-me que l'esglsia era en
girant la cantonada, o al carrer immediat, segons el cas.

Em sembla tamb que la pronunciaci d'una llengua estrangera podria
ensenyar-se per altre mtode, millor que el de demanar al deixeble
aquests exercicis acrobtics interns, impossibles, generalment, i
intils sempre. Vegeu, si no, com se'ns ensenya:

-Arrambi les glndules de la llengua sobre el costat a sota de la
larinx. Desprs, amb la part convexa de les dues cavitats corbades,
cap a dalt, de fais que quasi es trobi (sense arribar-hi
completament) amb l'vula, tracti de portar la punta de la llengua
fins a la gola. Aspiri profundament i comprimeixi la glotis.
Desprs, sense obrir els llavis, digui _garoo_.

Desprs un hom ho fa i no en queden satisfets.



CAPTOL XIII

Un examen del carcter i costums de l'estudiant alemany. -El
_mensur_ alemany. -Usos i abusos de l's. -Punts de vista d'un
impressionista. -La grcia de la cosa. -Recepta per a fer salvatges.
-La noia alemanya.- el seu gust especial quant als rostres. -El
_kneipe_. -De com brindar un _Salamandra_. -Consell al foraster. -
Una histria que pogu acabar tristament. -De dos homes amb llurs
esposes i un solter.



De retorn a Anglaterra vrem passar per una ciutat alemanya que t
Universitat, tot desitjant veure de prop la vida de l'estudiant;
curiositat que, afavorits per la cortesia d'alguns amics alemanys,
pogurem satisfer.

El noi angls juga fins que t quinze anys, i desprs treballa fins
que arriba a vint. A Alemanya el qui treballa s el noi, i el gran
s el qui juga. El noi alemany va a estudi a les set a l'estiu, i a
les vuit a l'hivern; i, a estudi, estudia. El resultat s que a
setze anys t un complet coneixement dels clssics i de les
matemtiques, i sap tanta d'histria com qualsevol poltic; tot
plegat amb un bon coneixement de les llenges modernes. Per aix els
seus vuit semestres de collegi, durant quatre anys, abracen potser
massa, a menys que es vulgui fer d'ell un mestre.

No s pas _sportman_, la qual cosa s llastimosa, car podria ser-ho,
i molt apte. Juga una mica al foot-ball i no s gaire aficionat a la
bicicleta: li plau ms de jugar al billar als cafs, on l'ambient s
enrarit; per, en general, en el major nombre dels casos, es passa
el temps de barrila, bevent cervesa i provant les prpies forces a
la lluita.

Si s fill de casa bona, entra a formar part d'un cos o classe:
pertnyer a un de primera categoria costa unes quatre centes lliures
l'any. Si es tracta d'un jove de la classe mitjana, s'allista a un
_Burchenschaft_ o un _Landsmanschaft_, que surt una mica ms barat.
Aquestes companyies es subdivideixen en cercles ms reduts, als
quals s'intenta de servar la nacionalitat. Hi ha els suabians, o de
Subia; els franconians, descendents dels francs; els turingians,
etc., etc. En la prctica s'esdev com en tots els intents d'aquesta
naturalesa. (Jo crec que la meitat dels nostres highlanders de
Gordon sn de Londres.) Per s'obt un resultat pintoresc en dividir
cada Universitat en una dotzena, si fa o no fa, de companyies
isolades, cada una amb la seva gorra diferent i amb els seus colors,
totes importants; amb la seva cerveseria especial, a la qual no pot
entrar cap estudiant que no porti els colors seus.

L'objecte principal d'aquestes companyies d'estudiants s la lluita
entre elles, o b el celebrat _mensur_ alemany amb algun cos rival o
_shaft_.

El _mensur_ ha estat descrit tan sovint, i tan completament, que no
goso de fastiguejar el llegidor fent-n'hi una relaci detallada.
Sols he de parlar-ne per la impressi que va produir-me. I d'intent
escric la impressi que va produir-me el primer _mensur_ per creure
que les primeres impressions sn ms veritables i tils que les
opinions desfigurades per l'amistat o la influncia d'uns i altres.

Un francs o un espanyol procuraran persuadir a un hom que la festa
dels bous s una instituci que t per objecte principal donar gaudi
al bou. El cavall, que hom imagina renillant de dolor, no fa altra
cosa que riure's del cmic aspecte dels seus budells penjant. El
francs o l'espanyol contrasten llur mort gloriosa i emocionant al
circ amb la brutalitat a sang freda del torneig. Si hom no t el cap
ben enganxat sobre els muscles, surt amb el desig de comenar un
moviment d'opini per tal d'establir la festa dels braus a
Anglaterra com a ajut a la cavallerositat. No hi ha dubte que
Torquemada estava convenut de com esdevenia humana la Inquisici.
Per a un home gras que pats de rampes o reumatisme, una horeta al
turment fra realment un benefici fsic. S'aixecaria sentint-se ms
lliure en ses articulacions, ms elstic, direm, del que s'havia
sentit per molts anys. Els caadors anglesos miren la guineu com una
bstia mereixedora d'enveja, a la qual donen tot un dia d'excellent
esbarjo lliure de despeses, durant el qual s ella el centre
d'atracci.

El costum cega a un hom per totes les coses que no desitja veure.
Per cada tres alemanys que trobeu al carrer, n'hi ha un que porta
encara, i portar fins a la tomba, les cicatrius dels duels dels
seus dies d'estudiant. Els nois alemanys juguen al _mensur_ en llur
cambra i es perfeccionen en el gimns. Els alemanys han arribat a
convncer-se que no hi ha brutalitat en el _mensur_, com no hi ha
res d'ofensiu ni de degradant. Argumenten, a favor seu, que acostuma
el jove alemany a la sang freda i al valor; per, si es pogus
provar, en un pas on tots els homes sn soldats, l'argument fra
molt parcial. s, potser, la virtut del lluitador el mateix que la
del soldat? Aix s molt dubts. El nervi i el coratge sn
segurament de ms utilitat, al camp de batalla, que no pas un
temperament d'indiferncia envers el que est passant. Certament que
a un estudiant alemany li caldria molta ms valentia per a no
lluitar. No s pas per donar-se gaudi, que es desafia, sin per
satisfer una opini general que viu amb dos cents anys de retard.

Tot el que pot fer el _mensur_ s embrutir. Potser hi ha art en ell
(es diu que n'hi ha); per no s'hi veu pas. La lluita s'assembla a
un combat d'espasa ampla en un espectacle de Richardson. El
desenrotllament no s ms que un intent de combinar o que s cmic
amb o que desplau. A l'aristocrtic Bonn, on es t en compte
l'estil, i a Heidelberg, on els visitants d'altres nacions sn en
major nombre, es fa tot amb ms solemnitat. M'han dit que en altres
indrets el combat t lloc en formosos salons; que hi ha metges de
cabells grisos, esperant els nafrats, i criats de lliurea que
ofereixen quelcom per a pendre; que l'assumpte es porta a terme amb
no poca cerimnia pintoresca. A les Universitats ms alemanyes, on
els estrangers sn ms escassos, solament es porta a cap
l'essencial, i aix no s pas de naturalesa atractvola. Tan no
gaire atractvola, en veritat, que jo aconsello al llegidor apocat
d'evitar-ne la descripci. La cosa no pot presentar-se bonica, i
altrament jo no he de guarnir-la.

L'habitaci t les parets nues i greixoses; parets que sn
esquitxades de taques, barreja de cervesa, sang i greix d'espelmes.
El sostre s fumat, i el pis cobert de serradures. Hi ha un munt
d'estudiants rient, fumant i xerrant, asseguts uns a terra, altres a
cadires i bancs, que formen el marc de l'escena.

Al bell mig, encarats, hi ha els combatents, que semblen guerrers
japonesos talment com ens els han fet familiars les plates del Jap.
Afectats l rgids, amb els ulls protegits per unes ulleres, els
colls tapats, sufocats els cossos per una mena de flassades brutes
de llit, i amb els braos recoberts de cot fluix estesos per sobre
el cap, se'ls podria pendre per un parell de figures sense solta
d'aquelles que es mouen donant-los corda.

Els padrins ms o menys lentament (amb els caps i cares protegits
per grans capells de cuiro que acaben en punta), donen el senyal
perqu es posin en posici. Aleshores pot oir-se el vol d'una mosca.
L'rbitre ocupa el seu lloc; es diu la paraula, i tot seguit
s'escolten els rpids cops de les llargues espases. Cap inters no
hi ha a veure la lluita; no t animaci, ni art, ni traa, segons la
meva personal impressi. Guanya el ms fort; el que amb el seu bra
molestosament forrat, sempre en posici anormal, pot sostenir la
seva colossal i grollera espasa per ms temps sense afadigar-se per
la defensa i l'atac.

Tot l'inters s concentrat a observar les nafres que es produeixen,
sempre en els mateixos llocs: dalt del cap o al costat esquerre de
la cara. Algunes vegades un boc de pell del cap o un tros de galta
vola per l'aire, per a sser desprs conservat curosament pel seu
orgulls amo primitiu i sser mostrat a les reunions familiars. De
cada nafra aflueix naturalment, un abunds rierol de sang que
esquixa els metges, els padrins i el pblic, rega el sostre i
parets, mulla els lluitadors i forma bassiots sobre les serradures.
A la fi de cada volta s'aixequen els metges, i, amb les mans plenes
de sang, comprimeixen les boques obertes de les ferides, i les
estanquen amb pilotetes de cot fluix humit que un criat t
preparades en una plata. Naturalment, aix que el ferit s'aixeca
altra vegada i continua el duel, la sang surt a doll altre cop, mig
cegant-los i deixant relliscs el terra. De vegades deixen a un hom
les dents al descobert quasi fins a l'orella, de fais que fins al
terme del desafiament sembla estar fent ganyotes a la meitat dels
espectadors, mentre l'altra banda de la cara roman seriosa. Algunes
vegades li s arrencat a un hom el nas, la qual cosa li dna cert
posat d'arrogncia per a la resta de la lluita.

Com que el pensament de tots els estudiants s deixar la Universitat
sortint-ne amb el major nombre possible de cicatrius, dubto molt que
es prenguin mesures per evitar tant com es pugui aquests
guarniments. El veritable vencedor s qui surt amb ms quantitat de
ferides. El que vagi ms ple de culcosits i pegats, fins al punt que
se'l reconegui dificultosament i deixi de semblar un sser hum,
aquest pot passejar-se, durant el mes segent, essent l'enveja de la
joventut alemanya i l'admiraci de les damiselles. El que sols obt
unes quantes nafres sense importncia, se'n va malhumorat, com qui
porta una gran decepci.

La lluita s, per, solament el principi de la diversi, de la
grcia de la cosa. El segon acte de l'espectacle passa a la cambra
tocador. Els metges sn, generalment, estudiants de medicina i joves
que, havent finit la carrera, estan desitjosos de fer-ne prctica.
La veritat m'obliga a dir que els que vaig conixer eren homes de
posat groller, que semblaven fruir en llur treball. Potser no se'ls
n'ha de fer retret, per aix: forma part del programa que s'ha de
patir tant com es pugui. Al metge ideal no li plauria gaire, la
tasca. L'observar com resisteix l'estudiant la cura de les nafres,
s tan important com veure com les rep. Totes les operacions han de
fer-se tan brutalment com es pugui, i els seus companys l'observen
curosament per veure si ho suporta amb caient de tranquillitat i
gaudi. Una ferida ben tallada, que s'obre i vessa sang, s el que
tots desitgen, i es cus expressament d'una fais grollera amb
l'esperana que aix durar tota la vida. Una ferida d'aquesta mena,
mal tractada amb intenci durant la segent setmana, pot generalment
assegurar al seu afortunat possedor una esposa amb un dot de cinc
xifres, per la part baixa.

Aix sn ordinriament els _mensurs_ bisetmanals, en els quals un
estudiant pren part una dotzena de cops l'any si fa o no fa. Altres
n'hi ha en els quals no s'admet gent de fora. En considerar-se que
un estudiant s'ha desprestigiat per algun lleuger i involuntari
moviment del cap o del cos mentre durava la lluita, solament pot
assolir la consideraci perduda encarant-se amb el millor espadatx
de la companyia. Aquest reclama; per s acordat, no pas un
desafiament, sin un cstig. El seu contrincant procura produir-li
la major quantitat de ferides i les ms sagnants possibles. El paper
de la vctima s demostrar als seus companys que pot romandre quiet
mentre gaireb li pelen la closca.

Dubto molt que res no es pugui dir a favor del _mensur_ alemany;
per si per cas serien els combatents els que podrien dir-ho: als
espectadors (n'estic convenut), solament mal pot esdevenir-los. Jo
em conec bastantment b per a no estar segur que sigui d'una
disposici sagnant poc com. De primer antuvi, abans de comenar el
desafiament, la meva sensaci era de curiositat barrejada amb el
desig de saber l'efecte que em produiria, encara que, tenint algun
coneixement de les sales de dissecci i taules d'operacions, em
capficava menys, tot aix, que en qualsevol altre cas. Aix que
comen a brollar sang i a descobrir-se els nervis i msculs, vaig
experimentar una sensaci mesclada de repugnncia i de commiseraci;
per, al segon desafiament, he de confessar que els meus bons
sentiments anaven desapareixent, i, quan el tercer es trobava en el
ms fort i el sal era ple de l'olor prpia de la sang, comenc a
veure roges les coses, com diuen els americans.

Jo en desitjava ms. Vaig mirar les fesomies del meu entorn, i en el
major nombre vaig veure reflectides les meves prpies impressions.
Si s cosa bona l'excitar aquesta set de sang a l'home modern,
llavors el _mensur_ s una instituci til. Per, pot dir-se que
sigui cosa bona? Parlem de la nostra civilitzaci i del nostre
humanitarisme; per aquells de nosaltres que no porten massa lluny
la hipocresia amb si mateixos, saben que a sota de les nostres
camises emmidonades atalaia el salvatge, amb tots els salvatges
instints complets. Pot sser que qualque vegada el necessitem, per
no ens cal tmer que se'ns mori. Altrament, sembla que no s molt
savi d'alimentar-lo en excs.

Moltes coses hi ha per allegar a favor del duel, per el _mensur_
en absolut no t cap objecte: s una joguina de nois i pel fet
d'sser cruel i brutal, no ho s menys, d'infantil. Les ferides no
tenen vlua prpia: s llur causa, o que les dignifica, i no pas
llur extensi. Guillem Tell s, certament, un dels herois de la
humanitat; per, qu pensarem d'una societat de pares formada amb
l'exclusiu objecte de reunir-se dos cops per setmana i tirar a la
ballesta, fent blancs en pomes collocades sobre els caps dels fills
llurs? Aquests joves alemanys podrien assolir el resultat de qu
tant s'enorgulleixen empaitant un gat rabis. Ingressar en una
societat amb el sol objecte que un hom sigui fet a bocins, s
posar-se al nivell intellectual d'un dansant dervs. Els viatgers
ens conten que al centre d'Africa els salvatges expressen llurs
sentiments, a les festes, saltant i donant-se ganivetades; per no
hi ha ra perqu els imitem a Europa. El _mensur_ s, en realitat,
la _reductio ad absurdum_ del desafiament; i, si els alemanys no
poden veure per si el ridcul del cas, l'nic que hom pot fer s
deplorar llur manca de traa.

Malgrat no podent mostrar-se d'acord amb la pblica opini, la qual
s a favor del _mensur_ i ho demana, un hom pot arribar a
compendre'l. Ms difcil de defensar sn les lleis de la
Universitat, que, si no emparen l'embriaguesa, la perdonen. No tots
els estudiants alemanys s'embriaguen: en realitat llur majoria sn
moderats i laboriosos; per llur minoria, que sn tinguts pels
veritables representants del clssic, es troben en perptua
embriaguesa, dissimulada amb habilitat, que els ha costat llur
treball d'apendre i que els permet d'embriagrar-se mig dia i tota la
nit, servant fins a cert punt llurs cinc sentits. No els afecta a
tots, per igual; per s molt corrent, en qualsevol ciutat que
tingui Universitat, de veure un jove que no ha complert els vint
anys amb el posat d'un Falstaff i el gest d'un Bacus de Rubens.

s un fet provat que la noia alemanya pot enamorar-se d'una cara
tallada, a ganivetades, que dna la sensaci d'haver estat feta amb
materials desiguals que mai no es podran ajustar: el que no pot
compendre's s que trobi atracci en una pell inflada i coberta de
corfes de mal, i en una _corba de la felicitat_ tan sortint que
amenaa desnivellar tota l'estructura. Per, quina altra cosa cal
esperar del jove que comena a beure cervesa a les deu del mat, amb
un _fruhschoppen_, i no acaba fins a les quatre de l'altre mati, amb
un _kneipe_ aleshores?

El _kneipe_ s el que nosaltres anomenarem una barrila estudiantil,
i pot sser molt innocent o molt accidentada segons els qui la
facin. Un estudiant convida els seus condeixebles (una dotzena o un
centenar) a beure cervesa i fumar cigars barats en un caf, tants
com els permeti llur mareig. De vegades s el mateix cos estudiantil
qui convida. En fi, com en totes les coses, s'observa l'instint
germnic de l'ordre i la disciplina; cada vegada que n'arriba un de
nou, tots els que sn a l'entorn d'una taula s'aixequen i, ajuntant
els talons, saluden. En sser la taulada completa, s'elegeix
president, el deure del qual consisteix a anar dient el nmero que
correspon a la can que ha de cantar-se. Cada dos estudiants tenen
un llibre imprs de canons. El president assenyala el numero 29.
-Primer vers!- crida. I comencen el cant cada dos estudiants amb el
llibre, el mateix que si fos un llibre d'himnes sostingut per dos
devots a l'esglsia. Hi ha una pausa al final de cada estrofa, fins
que el president comena la immediata, Com que tots els alemanys
estudien de cant i tenen bones veus, l'efecte s sempre magnfic.

Malgrat que la forma qe cantar recordi a un hom els himnes de
l'Esglsia, la lletra de les canons canvia aquesta impressi. Totes
sn cantades seriosament, sense rialles i sense fallar cap nota,
tant si es tracta d'una can patritica com d'una balada
sentimental o d'una composici de naturalesa capa d'avergonyir la
mena corrent de jove angls. En acabar, el president diu: -_Prosit_-
i tots responen -_Prosit_-; i de cop i volta tots el gots sn
buidats. El pianista s'aixeca i saluda, i aquest salut s contestat
per tothom. Desprs entra la cambrera i torna a omplir els gots.

D'una can a l'altra es brinda i es contesten els brindis, per amb
no gaires aplaudiments i cap rialla: la mitja rialla i les
inclinacions de cap sn considerats de ms significat i vlua pels
estudiants.

Un brindis especial hi ha, anomenat _Salamandra_, que es fa en llaor
dels convidats de particular distinci, i que es realitza amb molta
solemnitat.

-Anem ara- diu el president -a brindar un _Salamandra_.

Tothom s'aixeca i roman com un regiment al toc d'atenci.

-s preparat el lquid?- pregunta el president.

-_Sunt_- responen tots a una sola veu.

-_Ad exercitium Salamandi_- diu el president. I tots resten
disposats.

-_Eins!_- I cadasc frega el seu got sobre la taula amb moviment
circular.

-_Zwei!_- I altra vegada dringa el got.

-_Drei!_- I la mateixa cosa.

-_Bibite!_ (a beure!).- I, amb unitat d'autmates, buiden tots els
gots i els sostenen aixecats. El president repeteix:

-_Eins!_- I la base de cada got buidat toma a fer giravoltes sobre
la taula, la qual cosa produeix un soroll com el de les ones, a les
costes pedregoses, en descendir de la terra.

-_Zwei!_- I el moviment augmenta i disminueix de bell nou.

-_Drei!_- I tots els gots donen un sol cop sobre la taula, i tothom
s'asseu.

L'esbarjo del _kneipe_ consisteix que els estudiants s'insultin
(naturalment, de broma), i desprs es desafien a beure. Es nomena un
Jutge i s'omplen dos gots colossals. Els dos estudiants seuen l'un
davant l'altre, amb llurs mans a les anses dels gots i l'esguard
fixe en ells. El jutge dna el senyal de comenar, i tot seguit
baixa la cervesa per les goles. El que primer dna un cop a la taula
amb el got ben buit, s el vencedor.

Als estranys que vulguin fer un _kneipe_ i desitgin de fer-lo al pur
estil alemany, el millor que els caldria, abans de comenar, fra
escriure llur nom i adrea en un tros de paper, i subjectar-lo amb
una agulla al trau del gec. L'estudiant alemany s tot amabilitat,
i, qualsevulla que sigui el seu estat, es preocupar, per un mitj o
altre, que el seu convidat arribi sense entrebancs a casa seva abans
no es faci clar, per no cal esperar que recordi una adrea.

Varen contar-me una histria de tres convidats a un _kneipe_, a
Berln, que pogu finir trgicament. Els nefites volgueren fer la
cosa amb tots els ets i uts; digueren llur intenci i els
aplaudiren, i cada un escrigu llur adrea en una targeta que
colloc a les estovalles al davant seu. El que havien d'haver fet
era, com he aconsellat, posar-se-les amb una agulla a llurs
americanes. Hom pot canviar de lloc en una taula; sense adonar-se'n
pot anar d'una banda a l'altra; per a tot arreu hom porta
l'americana.

Molt avanada l'hora, el president propos, per afavorir als que
podien sostenir-se encara, que se'ls acompanys a casa llur. Entre
els que havien perdut tot inters per fos el que fos que pogus
passar, hi havia els tres anglesos, i va decidir-se de ficar-los en
un cotxe a crrec d'un estudiant que semblava romandre ser, si fa o
no fa. Si haguessin estat quiets en llurs llocs durant tota la nit,
tot hauria anat a cor qu vols cor qu desitges. Dissortadament,
havien estat voltant amunt i avall, i era impossible d'encertar a
qui pertanyia cada targeta; ning no ho sabia, i menys que ning els
tres convidats. En els moments de general alegria no semblava que
ning dons importncia al que s'esdevindria. Eren tres cavallers i
tres adreces: s de creure que es pens que, dhuc en el cas
d'equivocar-se, tot s'arreglaria al mat. El fet s que varen
collocar en un cotxe els tres anglesos; l'estudiant que semblava
romandre ser, prengu les tres targetes, i el grup marx entre les
aclamacions i els bons desitjos de la colla.

La cervesa alemanya t un aventatge: no embriaga un hom a la fais
com aquesta paraula s entesa a Anglaterra. Res no fa nosa; solament
hom sent una sensaci de fatiga; no es vol enraonar; es desitja
romandre sol per dormir... a qualsevol indret: tant se val.

L'estudiant fu aturar el cotxe a l'adrea ms propera, i es
desembarass del cas pitjor; aix era cosa instintiva i natural. Amb
ajut del cotxer el puj a dalt, i fou tocat el timbre de la pensi.
Un criat mig adormit va obrir la porta. Cercant lloc on deixar-lo,
trobaren una habitaci, la porta de la qual era oberta casualment.
L'habitaci era buida. Podien trobar cosa millor? El ficaren all,
el despullaren de totes aquelles coses que sortien fcilment, i el
deixaren al llit. Un cop fet, marxaren satisfets de si mateixos i
tornaren al cotxe. Trobada la nova direcci, s'aturaren de nou.
Aquesta vegada fou una dama qui sort a la porta, abillada amb una
lleugera bata i amb un llibre a la m. L'estudiant mir la targeta
que portava sobre l'altra que li restava, i pregunt si tenia el
plaer de parlar amb la senyora. I s'esdevingu que era aix; sols
que aix del plaer semblava cosa exclusiva de l'estudiant. Aquest va
explicar-li que el cavaller que en el precs moment dormia contra la
paret, era el seu marit. Ella no s'entusiasmava gaire a reveure'l, i
altra cosa no va fer que obrir la porta del dormitori i marxar.
Entre l'estudiant i el cotxer el ficaren dintre i el posaren al
llit; per no es molestaren a despullar-lo, car comenaren a
sentir-se afadigats. No veient la dama, sortiren sense acomiadar-se.

La darrera targeta corresponia a un solter que vivia en un hotel, i
all portaren llur darrer home, confiant-lo al vigilant d'aquell.

Tornem ara al lloc on vrem deixar el primer. El que havia passat
era el segent: Amb unes vint hores d'anterioritat havia dit el
senyor X a la senyora X.:

-Em sembla haver-te dit, noia, que he estat convidat aquest vespre a
o que, si mal no recordo, s anomenat un _kneipe_.

-Alguna cosa me n'havies dit- respongu la senyora. -I, qu cosa s
un _kneipe_?

-s una mena de reuni de solters a la qual van els estudiants per
cantar, xerrar i... fumar: vet aqu. Comprens?

-Est b. Que et diverteixis fora, doncs- va fer la senyora X., que
era molt amable i raonable.

-Ser ben interessant- observ el senyor X. -Sempre he tingut
curiositat per assistir a una d'aquestes reunions. Segurament (s a
dir, s molt possible) que retornar tard a casa.

-A quina hora dius tard?- pregunt la senyora X.

-s un xic difcil de dir. Ja saps que aquests estudiants sn gent
de molta bullanga, i en trobar-se plegats... Tamb em sembla que
s'hi escau de brindar una pila de vegades. No s pas com m'anir. Si
trobo ocasi de fer-ho tornar aviat: s a dir, si ho puc fer sense
que s'ho prenguin malament. Si no...

La senyora X., que, com he dit, era dona molt raonable, respongu:

-El millor que pots fer s que et deixin una clau de la casa. Jo
jaur amb Dolly, i aix no em fars nosa a qualsevol hora que
retornis.

-Em sembla molt b l'acudit, car hauria sentit amb tot el cor de
fer-te nosa. Entrar a poc a poc, i em ficar al llit sense moure
soroll.

A cosa de mitja nit, o, ms b, al principi del mat, Dolly, que era
la germana de la senyora X., s'assegu al llit i rest una estona
escoltant.

-Jenny- digu Dolly: -ests desperta?

-S, noia- respongu la senyora X. -No et capfiquis: torna a dormir.

-Per que dimoni s, aix?- pregunt Dolly. -No et sembla que sigui
foc?

-Suposo que ser Percy, que haur topat a les fosques. No et
neguitegis. Dorm.

Per, aix que Dolly rest adormida de nou, la senyora X., que era
el que se'n diu una bona esposa, s'aixec del llit i a poc a poc se
n'an a veure si passava alguna cosa a Percy. Es pos les sabatilles
i un salt de llit, i an pel passads a la seva habitaci. Per
despertar el que era al llit hauria estat necessari un terratrmol.
La senyora encengu una espelma i an al llit; per el qui hi havia
all no era pas Percy ni ning que se li assembls.

Va sentir que aquell home mai de la vida podia haver estat el seu
marit: en cap cas.

A l'hora present sentia envers ell una clara sensaci de desgrat, i
el seu nic desig era de veure com el treia d'all. Per quelcom hi
havia, en ell, que li semblava conegut. S'acost una mica ms i se'l
mir millor. Llavors va recordar. Segurament era el senyor J., un
senyor amb qui ella i Percy havien dinat el dia que arribaren a
Berlin.

Per qu aquest senyor era all? Deix l'espelma sobre la taula i,
amb el cap entre les mans, segu per pensar-s'ho. L'explicaci li
arrib de sobte. Percy havia anat amb aquest senyor J. al _kneipe_,
i segurament s'havia sofert una equivocaci. Havien portat al senyor
J. a l'adrea de Percy, i a hores d'ara Percy...

La terrible possibilitat de la situaci l'espaordia; i, tornant a la
cambra de Dolly, es vest de cop i volta i baix silenciosament
l'escala. Per sort trob un cotxe, i amb ell an a casa del senyor
J. Tot dient al cotxer que s'espers, puj les escales com un llamp,
i comen a trucar seguit, seguit. La porta va sser oberta, com
abans, per la senyora J., amb la bata, encara, i el llibre a la m.

-La senyora X.!- va exclamar la senyora J. -Com vost per ac?

-El meu marit!- fou tot el que la pobra pogu dir de moment. -No s
aqu?

-Senyora X.!- fu la senyora J. amb un pas enrera. -Com gosa
vost...?

-Oh! dispensi. No confonguem. S'ha coms una equivocaci horrible.
Deuen haver portat ac el meu pobre Percy en lloc de portar-lo a
casa... N'estic ben certa. Per favor, vagi-ho a veure!

-Filleta...- respongu la senyora J., que era molt ms vella i de
posat maternal; -no s'espanti. El portaren ac fa cosa d'una hora, i
ben cert que ni me l'he mirat. s a dintre, i em sembla que no es
prengueren ni el treball de treure-li les sabates. Perqu vost es
tranquillitzi, el baixarem entre totes dues, i el portarem a casa
seva sense que ning del mn se n'adoni.

Certament la senyora J. semblava estar desitjosa d'ajudar la senyora
X. Obr la porta, i entr aquesta. Tot seguit sort pllida i
esparverada.

-No s pas Percy. Qu s'ha de fer?

-Senyora, havia d'anar amb una mica ms de cura i no tenir aquestes
equivocacions- va dir la senyora J. entrant a la cambra. La senyora
X. la detur dient-li:

-No s pas el seu marit, tampoc.

-Per quines ximpleries diu, ara?

-No l's. Ho s ben b, perqu l'he deixat adormit al llit de Percy.

-I qu est fent, all?- pregunt la senyora J. amb veu de tro.

-El portaren all, i all el deixaren- explic la senyora X. plorant
mocs i llgrimes. -s per aix que he cregut de trobar ac Percy.

Totes dues restaren mirant-se a la cara, i hi hagu un silenci
trencat solament pels roncs de l'home que hi havia a l'altra part de
la porta mig oberta.

-Doncs qui s, aquest que jeu ac?- pregunt la senyora J., que fou
la primera de sortir de l'esparverament.

-No ho s pas. Mai no l'he vist No podria sser alg que vost
conegui?

La senyora J. no feia sin colpejar la porta.

-Qu farem?- digu la senyora X.

-Jo ja ho s, el que he de fer: anir amb vost per replegar el meu
marit.

-Est adormit com un plom.

-Ja l'he vist d'aquesta manera mantes vegades- digu la senyora J.
mentre es cordava la capa.

-Per on pot sser, el meu pobre Percy?- gemegava la pobrissona
senyora X. mentre anaven baixant les escales.

-Aquesta pregunta, filleta, pot fer-la a l'autor de la grcia.

-Si van fent errades d'aquesta mena, s un horror, per a mi, de
pensar el que hagin fet amb ell!

-Ja ho investigarem dem, filleta- digu la senyora J. per
aconhortar-la.

-Em sembla que els _kneipes_ sn cosa molt desplaent, i no he de
deixar anar Percy a cap altre mai de la meva vida.

-Filleta, si vost sap el seu deure, mai no necessitar d'anar-hi.

I corre la veu que no hi an mai ms.

Per, com us deia, l'errada va sser el posar la targeta a les
estovalles en lloc de collocar-la al trau del gec. En el mn on
som, no val a badar.



CAPTOL XIV

Quelcom de molt seris, com s'escau a un captol de comiat. -
L'alemany des del punt de vista anglosax. -La Providncia amb
botons i elm. -El parads del beneit, deixat de la m de Du. -La
rectitud de la conscincia alemanya. -Com pengen a Alemanya, si fa o
no fa. -Del que s'acut als bons alemanys en morir. L'instint
militar. -N'hi ha prou, amb ell? -L'alemany comerciant i la seva
vida. -La dona moderna, ac com a tot arreu, -El que s pot dir
contra els alemanys com a poble. -Comiat del _bummel_.



-Qualsevol podria governar aquest pas- va dir George. -Jo mateix
podria fer-ho.

Aleshores ens trobvem asseguts al jard del Hof del Kaiser, a Bonn,
contemplant el Rin. Era la darrera nit del nostre esbarjo; el primer
tren del mat esdevindria el principi de l'acabament.

-Jo escriuria en un paper tot el que volgus que fes el poble-
continu George; -ho faria imprimir ben b; enviaria circulars per
les ciutats i els pobles; i ja estava tot llest.

Al plcid i obedient alemany d'avui, l'nica ambici del qual sembla
sser pagar les seves contribucions i fer el que li diuen aquells a
qui la Providncia tingu a b donar autoritat damunt ell, cal
confessar que esdev difcil trobar-li cap vestigi del salvatgisme
del seu avantpassat, a qui la llibertat individual era tan
necessria com l'alenar; que elegia sos magistrats perqu
aconsellessin, per resguardant-se el dret d'executar per a la
tribu; que seguia el seu capitost, per s'hauria negat a ober-lo.

A Alemanya se sent avui parlar molt de socialisme, per d'un
socialisme que mai no ser altra cosa que despotisme amb altre nom.
L'individualisme no li s grat, a l'elector alemany: est disposat,
i fins ho desitja, que el dominin i regulin en tots sentits. No es
capfica del govern, sin de la seva forma. T la policia com una
religi, i potser aix la mirar sempre. A Anglaterra mirem els
nostres policies, vestits de blau, com una necessitat inofensiva: el
major nombre de ciutadans els tenen principalment com a fites,
malgrat que en els indrets de ms moviment de la ciutat s'apreci
que esdevenen tils per a ajudar les vies a passar d'un costat a
l'altre de carrer. Amb tot i agrair-li aquests serveis, dubto molt
que ens recordem gaire de la policia. A Alemanya, al contrari, un
policia s reverenciat com un petit du i estimat com un ngel de la
guarda. Per al nen alemany s una mena de Rei Mag. Totes les coses
bones les porta ell: la _Spielplatze_, per a jugar-hi, plena de
gronxadors, munts de sorra per a assajar-se en les lluites, piscines
per a nedar-hi i casetes de fira. s el policia qui castiga el mal
comportament, i tots els bons minyons desitgen de complaure'l i
s'envaneixen si els somriu. En estar un nen alemany acaronat per un
policia, el nin es dna importncia cosa de no dir, fins a esdevenir
insuportable.

El ciutad alemany s un soldat, i el policia el seu oficial. Aquest
li diu per on ha d'anar i el pas que ha de portar. A l'entrada de
cada pont hi ha un policia per a dir al ciutad com ha de passar-lo.
Si aquest policia no hi fos, el nostre home s'esperaria,
probablement, fins que el riu hagus passat. A l'estaci del
ferrocarril, el policia el reclou a la sala d'espera perqu no
prengui mal; i, en sser hora, el replega i el lliura al xef del
tren (que no s sin un altre policia amb uniforme diferent), el
qual li diu on ha de seure en el tren i quan ha de baixar, i t cura
que no se n'oblidi. A Alemanya no t un hom responsabilitat de cap
mena: tot li ho fan, a un hom, i tot li ho fan b. No s'espera que
hom tingui cura de si mateix, i no se li'n fa retret si s incapa
de fer-ho: el deure del policia s tenir cura del ciutad. El que
hom sigui un beneit deixat de la m de Du no excusa el policia si
li'n passa alguna. Onsevulla que hom vagi i faci el que faci, tot va
sempre a crrec i guarda de la policia, la qual s'ha de dir que ho
fa b de deb.

Si un hom es perd, el policia el troba; si hom perd alguna cosa, la
hi porta el policia. Si un hom no sap el que desitja, ell li ho fa
saber; si vol quelcom, ell li ho adquireix. Els advocats particulars
no calen, a Alemanya: en voler comprar o vendre una casa o un camp,
l'Estat li arregla l'afer; si l'han estafat, l'Estat pren al seu
crrec l'assumpte. L'Estat s qui casa un hom, i li assegura la
vida, i fins juga amb un hom per cosa de no res.

I per res no es capfica, l'alemany. On no hi hagi un policia a prop,
comena a cercar on hi ha un ban enganxat a la paret: el llegeix, i
desprs fa el que all se li diu.

Recordo haver vist en una ciutat alemanya el nom de la qual no tinc
present (ni manca, car l'incident pogu passar en qualsevol de les
d'all), una porta oberta que condua a un jard on es donava un
concert. Res no hi havia que a un hom impeds passar i oir la msica
de franc. Realment, de les dues portes separades per un quart de
milla, aquella porta era la ms escaient; per, entre la molta gent
que entrava ning intent passar-hi: es dirigien directament a
l'altra porta (sota un sol xardors), en la qual hi havia un home
que recollia l'import de l'entrada. He vist minyons alemanys aturats
a la vora d'un desert llac glaat, desitjosos de patinar. Ho haurien
pogut fer tantes hores com haguessin volgut, i ning se n'hauria
adonat: la gent i la policia eren a l'altre extrem, a mitja milla de
distncia, impossibilitats de veure'ls. Res no els impedia patinar
sin llur coneixement que no ho havien de fer.

Detalls d'aquesta naturalesa fan que hom s'aturi a pensar
seriosament si el teut pertany a la pecadora famlia humana, o no.
No seran, potser, aquestes plcides i amables gents, ngels
davallats del cel a la terra amb l'objecte de beure's un got de
cervesa, assabentats que sols a Alemanya val la pena?

A Alemanya els camins sn vorejats d'arbres fruiters, i no hi ha veu
que impedeixi cap noi ni persona gran collir la fruita i menjar-la,
sin la veu de llur conscincia. A Anglaterra aquest estat de coses
produiria la indignaci pblica: els nens moririen, a centenars, de
l'enrabiada. Els metges es trencarien les cames per curar els
naturals resultats del tips de pomes agres i de nous verdes.
L'opini pblica demanaria que hom fes inofensius aquests arbres
rodejant-los de defenses. Els que volguessin cultivar els arbres
fruiters, per defugir la despesa de fer estacades o empalissades, ho
deixarien crrer, i aix s'evitaria l'escampar les malalties i la
mort per tot arreu.

Per, a Alemanya, un noi potser caminar unes quantes milles per un
viarany isolat vorejat d'arbres fruiters, tot anant a comprar peres
al poble ve per valor d'un penic. Passar entre aquests arbres plens
de fruita, sense cap protecci, i les branques dels quals es
retorcen del pes i deixen caure a terra la fruita assaonada, li
semblaria, a un anglo-sax, que perdia una oportunitat d'all ms
bona; li semblaria fer un menyspreu i un escarni dels benets dons
de la Providncia si passs de llarg.

No s qu hi haur de cert; per, pel que vinc observant del
carcter alemany, no em sorprendria poc ni molt sentir a dir que a
Alemanya, en condemnar a mort un home, se li dna un tros de cordill
dient-li que es pengi tot sol. Estalviaria a l'Estat molsties i
diners. Ja estic veient un criminal alemany replegant el tros de
cordill, llegint curosament les ordenances de la policia, i
procurant de complir-les, una per una, a la cuina de casa seva
mateix.

El poble alemany s b, potser el millor de la terra: un poble
amable, geners, afectus. Estic segur que el major nombre
d'alemanys van directes al Cel. Certament, comparant-los amb altres
nacions cristianes de la terra, s'arriba per fora a la conclusi
que el Cel s de manufactura alemanya. El que no s s com arriben
fins all dalt. No puc creure que l'nima de cap alemany tingui
suficient iniciativa per a volar per ella sola i trucar a la porta
de Sant Pere. Jo em penso que les condueixen cap all dalt en
petites companyies, i que la conducci s a crrec d'un policia
difunt.

Carlyle va dir dels prussians (i podrem dir-ho de tota la naci
alemanya) que una de ses principals virtuts s la facultat de
exercitar-se. Els alemanys sn poble que aniran a qualsevol lloc i
faran qualsevol cosa que se'ls digui. Si se'ls exercits en el
treball i se'ls envis a l'Africa a carrec d'alg que vests un
uniforme, segurament esdevindrien uns grans colonitzadors, fent cara
a les dificultats de tota mena. El difcil s imaginar-los prenent
l'arrencada. Creuen que, abandonant-se a si mateixos, aviat
decaurien i potser moririen: no pas per manca d'intelligncia sino
per pura desconfiana en el que podrien fer.

L'alemany ha estat per tant de temps el soldat d'Europa, que se li
ha ficat a la sang l'instint militar. Les virtuts militars les
posseeix a bastament. Varen dir-me d'un criat alemany, llicenciat de
l'exrcit feia poc, que va rebre del seu amo l'encrrec de dur una
carta a certa casa i esperar la resposta. Passaren les hores, i
l'home no tornava; fins que, sorprs i neguits el seu amo, an a
veure qu s'esdevenia. Va trobar-lo al lloc on l'havia enviat, amb
la resposta a la m: esperava noves ordres per a saber qu fer-ne.

El cas sembla exagerat; per jo, per la meva part, el crec al peu de
la lletra.

Esmentem, com a cosa notable, que el mateix home (tan incapa, de
consuetud, com un nen), en posar-se un uniforme esdev de cop i
volta un sser intelligent, capa d'iniciativa i responsabilitat.
L'alemany pot governar-ne d'altres i sser governat per altres: el
que no pot fer s governar-se a si mateix. Per solucionar-ho sembla
que s'escauria fer de cada alemany un oficial, i tot seguit posar-lo
a les seves ordres: segurament que es manaria, a si mateix amb
discreci i bon judici, tenint cura d'obeir-se a si mateix amb
activitat i precisi.

Les escoles tenen la culpa, en primer lloc, que el carcter alemany
sigui d'aquesta manera, car prediquen constantment el que s el
deure. L'ideal s magnfic per a qualsevol poble; per, abans de
tancar-s'hi, fra bo de precisar qu s aquest _deure_. El concepte
alemany del deure sembla sser una cega obedincia a tothom que
porta galons. s l'anttesi de la manera d'sser anglo-saxona;
per, com que l'una i l'altra van fent via, cal suposar que en tots
dos mtodes hi ha quelcom de bo. Fins a hores d'ara els alemanys han
tingut la sort d'sser ben governats, i tot anir b si continua
aix. En comenar a descompondre's per qualsevol banda la mquina
del govern, llavors comenaran les dificultats. Per potser llur
mtode t l'aventatge de produir un seguit de bons governants.
Almenys ho sembla.

Com a comerciant, crec que l'alemany restar sempre al darrera del
seu competidor anglo-sax (a no sser que el seu temperament canvi
fora), i les seves virtuts sn les principals culpables d'aix. Per
a ell la vida s quelcom ms important que la cursa envers la
riquesa. Un pas que tanca els seus bancs i oficines de correus
durant dues hores a migdia, mentre va a casa seva i dina
reposadament entre els seus, i fins fa una mica de migdiada als
postres, no pot esperar, ni potser ho desitja, de competir amb un
poble que menja de peu dret i dorm amb el telfon a la vora del
llit. A Alemanya no hi ha (fins a hores d'ara almenys) prou
distinci de classes per a fer, de la lluita per la posici,
l'assumpte de vida o mort que s a Anglaterra. Fora de
l'aristocrcia amb territoris, els murs dels quals sn
inexpugnables, quasi no es tenen en compte les diferncies de grau.
El professor i el fabricant d'espelmes es troben al _Kaffee Klatsh_
setmanalment, i avaloten plegats en termes d'igualtat mtua. El
mosso de quadra i el metge beuen junts la cervesa en llur bar
predilecte. L'opulent arquitecte, en preparar-se per a una excursi
al camp, convida el seu encarregat i el seu sastre perqu li facin
companyia amb llurs famlies. Cadasc porta la seva part de beguda i
queviures, i en el viatge de retorn canten a chor les mateixes
canons. Mentre duri aquest estat de coses, a un hom no li cal
sacrificar els millors anys de la seva vida per assolir una fortuna
per a la vellesa. Els seus gustos, i ms, encara, els de la seva
dona, sn de poc preu: li plau de veure el seu pis, o el seu xalet,
moblat amb tapisseria de pelfa vermella amb molts daurats i molta
laca; per aquesta idea seva potser no sigui de ms dolent gust que
una barreja d'estil angls del temps d'Elisabet amb una imitaci de
Llus XV illuminada amb fora bombetes elctriques i nafrada per
una invasi de fotografies. Probablement les parets exteriors seran
pintades per l'artista local, i s'hi veur una sagnant batalla que
modificar un xic la porta del carrer a la part baixa, mentre a la
part de dalt, tocant les finestres de les alcoves, voleja vagament
Bismarck el mateix que un ngel. Els mestres de pintura, n'hi ha
prou amb veure'ls als Museus; i com que la celebritat casolana
encara no ha passat a figurar entre les institucions de la mare
ptria, no es neguiteja a gastar diners per convertir sa llar en una
galeria de pintures.

L'alemany s un epicuri. A Anglaterra resten encara pagesos que, tot
dient que l'agricultura duu amb ella la fam, frueixen dels seus set
pats diaris. A Rssia, tots els anys, hi ha una setmana de festes
durant la qual es mor molta de gent de resultes d'un tip de bunyols;
per es tracta d'una festivitat religiosa i una excepci. Considerat
en tots sentits, l'alemany s el primer gastrnom de totes les
nacions de la terra. S'aixeca de bon mat, i, tot vestint-se,
s'empassa unes quantes tasses de caf amb les seves llesques de pa
amb mantega. Per a all que se'n diu menjar, no seu a la taula fins
a les deu. A la una o quarts de dues t lloc l'pat principal del
dia, per al qual li calen un parell d'hores. A les quatre marxa al
caf i es pren una xocolata amb pastissos. La nit, generalment, la
dedica a menjar, (poques vegades un pat, sin quasi sempre una
srie de petits pats): una ampolla de cervesa, o un
_Belegete-semmel_ o dos, a les set; una altra ampolla de cervesa i
un _Oufschnitt_ al teatre, en els entreactes; una ampolla petita de
vi blanc i un _Spiegeleier_ abans d'anar a casa; desprs un tros de
formatge o llonganissa remullat amb ms cervesa, en anar a ficar-se
al llit.

Altrament no es tracta d'un home de gustos cars i refinats: els
cuiners i els preus francesos no es troben, generalment, en els seus
restaurants: prefereix la seva cervesa i el seu vi blanc econmic
als millors clarets i xampanys. I certament que ms val aix, car a
un hom se li acut de pensar que, cada vegada que un vinater francs
ven una ampolla a un hostaler o botiguer alemany, rumia el fet de
Sedan, que li ve al cap tot seguit. s una venjana sense solta;
car, tenint en compte que no s l'alemany qui la beu, el cstig cau
sobre algun innocent viatger angls. Potser que el comerciant
francs, per, es recordi de Waterloo, i encara aix en compta una a
favor seu.

A Alemanya les diversions de preus elevats, ni hom les ofereix, ni
hom les espera. A la Fatherland tot s casol i familiar. L'alemany
no gasta els seus diners en els esports costosos, ni sost
establiments de gran aparincia, ni li cal vestir frac per anar al
teatre a fer ostentaci de la seva localitat de preu gros. El seu
gaudi predilecte, que consisteix en les funcions d'pera, pot
satisfer-lo fcilment amb una localitat que val pocs marcs; i la
seva esposa i les seves filles l'acompanyen amb llurs robes fetes a
casa i llurs mantons al cap. Veritablement, a l'angls li resulta un
canvi agrads la manca d'ostentaci per tot el pas. El cotxe
particular no sovinteja gaire, i poques vegades s'utilitza: amb
_droschke_ sols s'hi va quan el tramvia elctric, ms rpid i net,
no fa la cursa que hom desitja.

Per aquests mitjans serva l'alemany la seva independncia. El
botiguer no t per qu ballar l'ou al parroqui.

Una vegada, a Berln, vaig acompanyar, a fer compres, una senyora
que estava acostumada a comprar a Londres i a Nova York, i es pos a
menysprear el que el botiguer li anava mostrant. Certament que tot
no li desplaa pas: era el seu mtode. No creia que tot ho pogus
comprar millor i ms barat a qualque altre lloc, per li semblava
escaient de dir-ho aix. Va dir al comerciant que els seus gneres
eren mancats de gust; i no per ofendre'l, sin, com he explicat, per
seguir el seu mtode. Digu que no trobava assortiment variat, que
tot era passat de moda, vulgar, i que semblava que no podia tenir
gaire durada. El comerciant no li va contradir ni discutir res:
torn a collocar les coses a llurs capses i aquestes a llurs
prestatges, an a la rebotiga, i tanc la porta.

-Vol dir, que no tornar?- pregunt la senyora en veure que passaven
uns minuts.

El seu to semblava no sser altre que el d'una senzilla exclamaci
d'impacincia.

-Molt me'n dubto- vaig respondre.

-Com s'entn?- em pregunt, admirada.

-Suposo que l'ha molestat- vaig dir-li. -Amb seguretat que ara s
darrera aquesta porta fumant la seva pipa i llegint el seu diari.

-Quin ximplet!- digu la meva amiga tot replegant els seus paquets i
sortint indignada.

-s la seva manera de vendre- vaig dir-li. -Ell mostra el seus
gneres: si un hom els vol, els compra. Per parlar-ne, segurament
agrairia ms que no s'hi ans.

Una altra vegada, en el fumador d'un hotel alemany, vaig sentir una
histria, contada per un angls petit, que jo, en el seu lloc,
m'hauria reservada.

-De res no serveix- deia el petit angls -tractar de provar una cosa
a un alemany. No sembla sin que no us entn. Figureu-vos que vaig
veure una primera edici de _Els Bandits_ en una llibreria de vell
de la plaa de Georg, i vaig entrar per demanar preu. El llibrer,
que era un vell prou estrany, em va dir que vint-i-cinc marcs, i
continu llegint. Jo vaig dir-li que feia pocs dies que havia vist
un exemplar millor per vint marcs. s clar que un hom enraona aix
quan compra i regateja: ja es comprn. Per ell em va preguntar:

-On?

Vaig dir-li que en una llibreria de Leipzig, i llavors l'home em va
proposar de tornar all i comprar-lo. Semblava que tant li feia que
comprs el llibre com que no. Encara vaig dir-li ms:

-Quin s l'ltim preu pel qual me'l pot donar?

-Ja li ho he dit un cop- em respongu -vint-i-cinc marcs.

Era aquell, un vellet que s'empipava amb facilitat.

-No val tant- vaig dir-li.

-Jo mai no he dit que els valgui- contest en to de poques bromes.
-No l'hi sembla?

Vaig oferir-li deu marcs per llibre, pensant que potser acabaria
donant-me'l per vint. El meu home s'aixec, i jo creia que anava a
voltar el taulell per treure el llibre; per vingu tot dret cap a
mi. Era un home corpulent; i, aprofitant aquest aventatge sobre mi,
va agafar-me pels muscles i va llanar-me al carrer, tancant desprs
la porta amb una forta empenta. Mai de la meva vida he roms tan
estranyat.

Jo, que escoltava, vaig gosar a dir:

-Potser el llibre valia els vint-i-cinc marcs.

-Ja ho crec, que els valia!- respongu l'homenet. -Per quin
concepte ms galds del negoci!

* * *

Si quelcom pot canviar el carcter alemany ser la dona alemanya,
tota vegada que ella canvia notablement... avanant, al dir nostre.
Fa deu anys, cap dona que estims la seva reputaci i confis de
casar-se hauria gosat a muntar en bicicleta: avui van a milers per
tot el pas a sobre de llurs mquines. La gent a l'antiga mou el cap
desaprovant-ho; per he observat que els joves procuren
acompanyar-les, ben satisfets. No fa gaire temps que es considerava
poc femen, per a una noia, el fer exercici a l'aire lliure: el seu
propi posat, en patinar, semblava el d'una coixa recolzada en un de
la famlia. Ara practica els seus exercicis en un rec fins que
s'acosta un jove per ajudar-la. Juga al tennis; i jo l'he vista,
sense que pogus adonar-se de mi, manant un cotxe que un gos
arrossegava.

Val a dir que sempre ha estat esplndidament educada. A divuit anys
parla ja tres idiomes, i fins ha oblidat ms del que una dona
anglesa, generalment, ha llegit tota la seva vida. Fins ac aquesta
educaci no li ha servit de res. Tot just casada, s'ha retirat a la
cuina i s'ha donat aire de deixar-ho tot per aquesta, per tal de
tenir temps per a mal cuinejar. Per anem a suposar que comena a
descobrir que a una dona no li pertoca sacrificar tota la seva
existncia a les feines de la casa, aix com a un home no li escau
esdevenir una mquina de negocis; anem a suposar que es desenrotlla
en ella l'ambici de pendre part en la vida social i nacional; i
aleshores veurem com la influncia d'aquest contribuent sa de cos i
nima ser segurament durable i anir molt enll.

S'ha de tenir en compte que l'alemany s extraordinriament
sentimental i fcilment influenciat per les seves dones. D'ell es
diu que s el millor dels enamorats i el ms dolent dels marits,
cosa que ha estat culpa de la dona: un cop casada no fa ms que
allunyar d'ella tot el que sigui poesia: en t prou amb uns
espolsadors per a llanar-la de casa. De noia, mai no entengu l'art
d'abillar-se; d'esposa, es desprn d'aquelles robes i s'embolcalla
amb qualsevol cosa estranya que troba casualment per la casa, segons
la impressi que produeix. Una figura que sovint podria sser la de
Juno, i una fesomia que sembla de vegades la d'un ngel curull de
salut, ella fa de manera de fer-ho malb. El dret d'sser admirada i
adorada el ven per una plata de dolos. Cada tarda se la pot veure
al caf atipant-se de pastissos plens d'abundosa crema, amb ajut de
llargues glopades de xocolata. En poc temps esdev grassa, patosa,
lassa, i perd absolutament l'inters.

Aix que la dona alemanya s'estigui del seu caf de la tarda i la
seva cervesa a la nit; aix que faci l'exercici que cal per servar
les seves formes, i continui llegint, desprs de casada, quelcom ms
que un llibre de cuina, es trobar el Govern alemany amb una nova i
desconeguda fora amb que heure-se-les. Per tot arreu, a Alemanya,
poden veure's clares proves que la vella _frau_ alemanya va fent
lloc a la moderna dama.

Hom no deixa d'encuriosir-se pel que esdevindr en haver-se fet
aquesta evoluci, car la naci alemanya s molt jove encara, i la
seva sa s cosa d'importncia per al mn. s un bon poble, un poble
afectus, que ajudar, sens dubte, a millorar la humanitat.

El pitjor que es pot dir d'ells s que tenen llurs faltes i no
n'estan assabentats. Es consideren perfectes, i aix s una
innocentada. Arriben tan enll, que es creuen superiors als
anglosaxons, i aix s incomprensible. A un hom li sembla que el que
fan s intentar-ho.

-Tenen els seus punts- digu George; -per el seu tabac s un pecat
nacional. Per la meva part me'n vaig a jeure.

Ens aixecrem per recolzar-nos en el baix ampit de pedra,
contemplant les llums bellugadisses sobre el riu fosc i suau.

-Ha estat un _Bummel_ agrads totalment- digu Harris. -Em plau de
tornar, per em sap greu que s'hagi acabat. No s si em compreneu.

-I qu vol dir, un _Bummel_?- pregunt George. -Com ho traduireu?

-Un Bummel- vaig explicar jo -ho diria d'un viatge, llarg o curt,
sense finalitat. L'nica cosa que el regularitza s la necessitat de
tornar al punt de partida a un temps donat. De vegades es fa per
carrers concorreguts, i de vegades per camps i carreteres. En
qualques casos disposem d'unes hores; en altres casos d'uns quants
dies; per, per molt de temps o per poc, ac o all, els nostres
pensaments van sempre amb el corrent que passa. Saludem i somriem a
molts tot caminant; amb alguns ens hi aturem per conversar una
estona; amb altres fem un tros del cam tots plegats. Ens havem
interessat per moltes coses, i sovint ens hem sentit quelcom
afadigats; per, en general, havem frut una agradosa temporada, i
ens planyem d'acomiadar-nos.



FI





End of Project Gutenberg's Tres Anglesos S'esbargeixen, by Jerome K. Jerome

*** END OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK TRES ANGLESOS S'ESBARGEIXEN ***

***** This file should be named 26502-8.txt or 26502-8.zip *****
This and all associated files of various formats will be found in:
        http://www.gutenberg.org/2/6/5/0/26502/



Updated editions will replace the previous one--the old editions
will be renamed.

Creating the works from public domain print editions means that no
one owns a United States copyright in these works, so the Foundation
(and you!) can copy and distribute it in the United States without
permission and without paying copyright royalties.  Special rules,
set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to
copying and distributing Project Gutenberg-tm electronic works to
protect the PROJECT GUTENBERG-tm concept and trademark.  Project
Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you
charge for the eBooks, unless you receive specific permission.  If you
do not charge anything for copies of this eBook, complying with the
rules is very easy.  You may use this eBook for nearly any purpose
such as creation of derivative works, reports, performances and
research.  They may be modified and printed and given away--you may do
practically ANYTHING with public domain eBooks.  Redistribution is
subject to the trademark license, especially commercial
redistribution.



*** START: FULL LICENSE ***

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE
PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg-tm mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase "Project
Gutenberg"), you agree to comply with all the terms of the Full Project
Gutenberg-tm License (available with this file or online at
http://gutenberg.org/license).


Section 1.  General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg-tm
electronic works

1.A.  By reading or using any part of this Project Gutenberg-tm
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement.  If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy
all copies of Project Gutenberg-tm electronic works in your possession.
If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project
Gutenberg-tm electronic work and you do not agree to be bound by the
terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or
entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B.  "Project Gutenberg" is a registered trademark.  It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement.  There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg-tm electronic works
even without complying with the full terms of this agreement.  See
paragraph 1.C below.  There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg-tm electronic works if you follow the terms of this agreement
and help preserve free future access to Project Gutenberg-tm electronic
works.  See paragraph 1.E below.

1.C.  The Project Gutenberg Literary Archive Foundation ("the Foundation"
or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project
Gutenberg-tm electronic works.  Nearly all the individual works in the
collection are in the public domain in the United States.  If an
individual work is in the public domain in the United States and you are
located in the United States, we do not claim a right to prevent you from
copying, distributing, performing, displaying or creating derivative
works based on the work as long as all references to Project Gutenberg
are removed.  Of course, we hope that you will support the Project
Gutenberg-tm mission of promoting free access to electronic works by
freely sharing Project Gutenberg-tm works in compliance with the terms of
this agreement for keeping the Project Gutenberg-tm name associated with
the work.  You can easily comply with the terms of this agreement by
keeping this work in the same format with its attached full Project
Gutenberg-tm License when you share it without charge with others.

1.D.  The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work.  Copyright laws in most countries are in
a constant state of change.  If you are outside the United States, check
the laws of your country in addition to the terms of this agreement
before downloading, copying, displaying, performing, distributing or
creating derivative works based on this work or any other Project
Gutenberg-tm work.  The Foundation makes no representations concerning
the copyright status of any work in any country outside the United
States.

1.E.  Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1.  The following sentence, with active links to, or other immediate
access to, the full Project Gutenberg-tm License must appear prominently
whenever any copy of a Project Gutenberg-tm work (any work on which the
phrase "Project Gutenberg" appears, or with which the phrase "Project
Gutenberg" is associated) is accessed, displayed, performed, viewed,
copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org

1.E.2.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is derived
from the public domain (does not contain a notice indicating that it is
posted with permission of the copyright holder), the work can be copied
and distributed to anyone in the United States without paying any fees
or charges.  If you are redistributing or providing access to a work
with the phrase "Project Gutenberg" associated with or appearing on the
work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1
through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the
Project Gutenberg-tm trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or
1.E.9.

1.E.3.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional
terms imposed by the copyright holder.  Additional terms will be linked
to the Project Gutenberg-tm License for all works posted with the
permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4.  Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg-tm
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg-tm.

1.E.5.  Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg-tm License.

1.E.6.  You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any
word processing or hypertext form.  However, if you provide access to or
distribute copies of a Project Gutenberg-tm work in a format other than
"Plain Vanilla ASCII" or other format used in the official version
posted on the official Project Gutenberg-tm web site (www.gutenberg.org),
you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a
copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon
request, of the work in its original "Plain Vanilla ASCII" or other
form.  Any alternate format must include the full Project Gutenberg-tm
License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7.  Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg-tm works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8.  You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg-tm electronic works provided
that

- You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
     the use of Project Gutenberg-tm works calculated using the method
     you already use to calculate your applicable taxes.  The fee is
     owed to the owner of the Project Gutenberg-tm trademark, but he
     has agreed to donate royalties under this paragraph to the
     Project Gutenberg Literary Archive Foundation.  Royalty payments
     must be paid within 60 days following each date on which you
     prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax
     returns.  Royalty payments should be clearly marked as such and
     sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the
     address specified in Section 4, "Information about donations to
     the Project Gutenberg Literary Archive Foundation."

- You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
     you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
     does not agree to the terms of the full Project Gutenberg-tm
     License.  You must require such a user to return or
     destroy all copies of the works possessed in a physical medium
     and discontinue all use of and all access to other copies of
     Project Gutenberg-tm works.

- You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any
     money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
     electronic work is discovered and reported to you within 90 days
     of receipt of the work.

- You comply with all other terms of this agreement for free
     distribution of Project Gutenberg-tm works.

1.E.9.  If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg-tm
electronic work or group of works on different terms than are set
forth in this agreement, you must obtain permission in writing from
both the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and Michael
Hart, the owner of the Project Gutenberg-tm trademark.  Contact the
Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1.  Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
public domain works in creating the Project Gutenberg-tm
collection.  Despite these efforts, Project Gutenberg-tm electronic
works, and the medium on which they may be stored, may contain
"Defects," such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or
corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual
property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a
computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by
your equipment.

1.F.2.  LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the "Right
of Replacement or Refund" described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg-tm trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg-tm electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees.  YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH F3.  YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3.  LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from.  If you
received the work on a physical medium, you must return the medium with
your written explanation.  The person or entity that provided you with
the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a
refund.  If you received the work electronically, the person or entity
providing it to you may choose to give you a second opportunity to
receive the work electronically in lieu of a refund.  If the second copy
is also defective, you may demand a refund in writing without further
opportunities to fix the problem.

1.F.4.  Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you 'AS-IS' WITH NO OTHER
WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO
WARRANTIES OF MERCHANTIBILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5.  Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages.
If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the
law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be
interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by
the applicable state law.  The invalidity or unenforceability of any
provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6.  INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg-tm electronic works in accordance
with this agreement, and any volunteers associated with the production,
promotion and distribution of Project Gutenberg-tm electronic works,
harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees,
that arise directly or indirectly from any of the following which you do
or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg-tm
work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any
Project Gutenberg-tm work, and (c) any Defect you cause.


Section  2.  Information about the Mission of Project Gutenberg-tm

Project Gutenberg-tm is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of computers
including obsolete, old, middle-aged and new computers.  It exists
because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from
people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need, is critical to reaching Project Gutenberg-tm's
goals and ensuring that the Project Gutenberg-tm collection will
remain freely available for generations to come.  In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg-tm and future generations.
To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation
and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4
and the Foundation web page at http://www.pglaf.org.


Section 3.  Information about the Project Gutenberg Literary Archive
Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service.  The Foundation's EIN or federal tax identification
number is 64-6221541.  Its 501(c)(3) letter is posted at
http://pglaf.org/fundraising.  Contributions to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent
permitted by U.S. federal laws and your state's laws.

The Foundation's principal office is located at 4557 Melan Dr. S.
Fairbanks, AK, 99712., but its volunteers and employees are scattered
throughout numerous locations.  Its business office is located at
809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887, email
business@pglaf.org.  Email contact links and up to date contact
information can be found at the Foundation's web site and official
page at http://pglaf.org

For additional contact information:
     Dr. Gregory B. Newby
     Chief Executive and Director
     gbnewby@pglaf.org


Section 4.  Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg-tm depends upon and cannot survive without wide
spread public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment.  Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States.  Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements.  We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance.  To
SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any
particular state visit http://pglaf.org

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States.  U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg Web pages for current donation
methods and addresses.  Donations are accepted in a number of other
ways including checks, online payments and credit card donations.
To donate, please visit: http://pglaf.org/donate


Section 5.  General Information About Project Gutenberg-tm electronic
works.

Professor Michael S. Hart is the originator of the Project Gutenberg-tm
concept of a library of electronic works that could be freely shared
with anyone.  For thirty years, he produced and distributed Project
Gutenberg-tm eBooks with only a loose network of volunteer support.


Project Gutenberg-tm eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as Public Domain in the U.S.
unless a copyright notice is included.  Thus, we do not necessarily
keep eBooks in compliance with any particular paper edition.


Most people start at our Web site which has the main PG search facility:

     http://www.gutenberg.org

This Web site includes information about Project Gutenberg-tm,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.
