The Project Gutenberg EBook of Contes D'Andersen, by Hans Christian Andersen

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org


Title: Contes D'Andersen

Author: Hans Christian Andersen

Translator: Joan Albaflor

Release Date: November 3, 2008 [EBook #27142]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK CONTES D'ANDERSEN ***




Produced by Anna i Ricard Samarra




CONTES D'ANDERSEN




INDEX

Joan Cristi Andersen.

Les coses que vei la Lluna.

El rossinyol.

L'aneguet lleig.

El papall.

El cargol i el roser.

El soldadet de plom.

La princesa de bo de bo.

El vestit nou de l'emperador.

La donzella de la mar.




JOAN CRISTI ANDERSEN



A una de les millors places de Copenhagen hi ha el monument de Joan
Cristi Andersen, el prncep de la fantasia fill d'un trist sabater,
el somniador, l'errvol, l'etern imaginatiu del conte, la novella i
el teatre. Els viatgers de qualsevol contrada, en arribar a aquella
plaa danesa, on Joan Cristi Andersen, en efgie i tot, s voltat
de les flors i els infants, no necessiten recrrer al _Baedeker_ per
saber els mrits de la figura estatuada, que no s un militar
llampant ni un savi recndit ni un poltic eloqent. No s sin un
poeta, i un poeta que ha parlat universalment al cor dels homes
durant algunes generacions, un poeta present a les imaginacions de
tots, i perdurable en elles perqu hi entr a l'edat del tabals i
les nines, llavors que l'nima s tota plstica i tota afanyosa dels
petits mites, plena de mil fretures de pintoresc esbrinament, o
d'interpretaci animista.

Andersen s un gran clssic de la infantesa. Cal recordar, per, que
els grans clssics de la infantesa sn els autors susceptibles de
viure novament en qualsevol etapa del desenrotllament de nostre
esperit. El secret per parlar a la infantesa, no s dir pedantment
coses simples, istil com dels escriptors mediocres que han cregut
que escriure per als infants equivalia a enclaustrar-se en la
insipidesa i en uns quants tpics morals primaris. El secret per
parlar a la infantesa s dir simplement, illuminadament, i amb un
fort estmul per a l'acci, tota la complexitat de l'esperit. s a
dir, parlar en poesia, i el que s ms, en poesia pica. _El Castell
d'Irs i no en Tornars_, la _Ilada_, la _Can de Roland_, i les
rondalles d'Andersen, tenen comuns denominadors.

Hi ha al davant nostre, en escriure aquestes ratlles, un gravat amb
la figura d'Andersen. Andersen est en un menjador, en un pacfic
menjador burgs, de cara a la finestra, apoiat el colze sobre una
taula rodona, entapetada. Andersen mira la finestra i ja s vell. Al
mur hi ha molts de retrats, una llibrerieta, i al peu de la
llibrerieta, un vas de flors. Aquest noble vell escandinau,
d'esguard encara embadalit, s un successor dels autors de les
_Sagas_, aquests formidables pics del Nord. Per, nat en una poca
de decadncia de la voluntat (com es coneix per la mincia dels
petits retrats a la paret, per la taula rodona entapetada), nat en
un segle que no ha estat, com els de l'Edat mitjana, d'un
romanticisme heroic, sin d'un romanticisme burgs, Joan Cristi
Andersen ha hagut de veure el mn de les lluites, l'obsessionant
clar-obscur del b i del mal, del desig i el desengany, de la passi
i la mort, com amb uns binocles de teatre presos a la inversa.
L'epopeia d'Andersen s una epopeia en miniatura. Andersen fa moure
les coses petites, les coses annimes, les coses fcilment
invisibles, i les dota d'un antropomorfisme meravells, ple de
colpidora veritat, ms sentimental que no pas humorstic, ms irnic
que no pas facecis.

Aquest menut panteisme anecdtic, no radicalment distint en son
origen del que trobem a certes religions de l'Extrem Orient, i, en
condici dispersa, al folklore de tots els pasos, s una
commovedora caricatura de la creaci divinal, i per tant, un
testimoni del daler divinal infs en el fang de l'home. Andersen i
la gerda i sempre renovellada simpatia que troba en el cor de les
generacions sn un admirable document hum. Les seves joguines
imaginatives illustren certs caients de l'nima moderna, com les
Tanagres fines i delitoses ens parlen d'intimitats antigues.

* * *

Hem collocat Andersen entre els imaginatius que tot i adreant-se a
la infantesa, deixen una petjada vvida en el cor de l'home, i sn
susceptibles de relectura a totes les edats. Per sigui especialment
consagrat aquest recull d'algunes de les seves inspiracions de ms
anomenada al noi ciutad, al noi que podr dir, ms tard, quelcom de
semblant als versos d'En Maragall que duen per ttol _Sol solet..._

Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mur hi era humit
pr el sol hi era alegre.

Per lla a Sant Josep
el bru sol solet
lliscava i llua
pel carrer estret.

En mon cos neulit
llavors jo sentia
Una esgarrifana
de goig i alegria.

Al noi de la ciutat -al noi tancat en el piset,- al noi que sent una
enyorana estranya de la natura que no coneix, de la vida lliure per
la qual s fet, i la mancana de la qual ell compensa amb la quieta
dria imaginativa de sos ulls massa suaus, -al noi dels dies
montons i del mocadoret al coll volem oferir especialment aquest
llibre que al capdavall s, com tots els llibres d'intensa
imaginaci, un llibre degut a qui fou un infant sofridor i cohibit.

Nostre infant sentir tota a tragdia de l'intrpid soldat de plom.
Nostre infant compendr que el secret de la seva lliberaci futura
es troba en la histria memorable de l'aneguet lleig. Nostre infant
capir el fat trgic de la donzella de la mar i la pura delicadesa
del rossinyol de la Xina. I si no arriba a dominar absolutament tots
els matisos, d'aquesta obra cabdal d'Andersen que es diu _Les coses
que vei la lluna_, i que s una de les joies de ms preu de les
modernes literatures escandinaves, en rebr, tanmateix, un seguit de
sensacions meravelloses, i un tast abunds dels refinaments i els
exotismes que caracteritzen el nostre temps, no menys que de certes
profundes ingenutats espirituals del poeta pensvol i vagarvol, no
d'Andersen tot sol, sin del poeta de qualsevol temps i indret que
endevina, en la seva mena de lluntica distracci, no pas l'essncia
de les coses, que no s ms que un calze buit o una arpa muda, sin
la llur grcia -invisible per als ulls grollers,- efmera expressi
d'un moment que el poeta redimeix de la mort.

* * *

Per qui vulgui fer objecte d'especial estudi la figura de Joan
Cristi Andersen (sos textos danesos seran llegits amb poc esfor
per qui conegui a fons l'alemany) retreurem en primer lloc sos
llibres de viatges, escrits darrera els que emprengu subvencionat
per l'Estat, per exemple: _Skyggebilder_ (1831); _En Digters Bazar_
(1842) escrit desprs d'un viatge per Grcia; _I Sverrig_ (1849),
resultat d'una visita a Sucia; _I Spanien_, llibre sobre Espanya.

Les primeres novelles, tradudes a alguns idiomes (l'angls i
l'alemany), foren _Improvisatoren_ (1835), _O. T._ (1835) i _Kun en
Spillemand_ (1837).

La primera part de les seves immortals histries mgiques
_(Eventyr)_ aparegu en 1835, la segona en 1838-42, la tercera en
1845, i aix continuaren, a intervals irregulars fins que les
darreres aparegueren en 1871-2, havent ja Joan Cristi Andersen
assolit una reputaci mundial.

Les nombroses comdies i els nombrosos poemes d'Andersen sn
inferiors a les histries que han popularitzat el seu nom.

La seva autobiografia _Mit Live Eventyr_ (1855-77) s de gran
inters, i tal vegada, diu un crtic, la ms ingnua i subjectiva
biografia que mai s'hagi escrit.

Altres obres d'Andersen: _Billedbog uden Billeder_ (1840);
_Ahasuerus_ (1847); _De to Baronesser_ (1847), _At vaere eller, ikke
vaere_ (1857). Els setanta anys que visqu el gran autor dans
(1805-75), ens llegaren certament una obra copiosa. Que el poeta de
_l'Aneguet lleig_, assolint noves popularitzacions en nostre idioma,
augmenti nostres tresors imaginatius; car el gradual reviscolament
de la imaginaci catalana s el primer fonament per a fer prsperes
i invencibles les empreses de l'art i la poltica, de la cultura i
el diner.

La imaginaci s un imperatiu de conquesta. Que n'aprenguin sos
camins nostres infants; i tinguem per ben segur que no hi ha
literatura ms estimulant que una rondalla o una epopeia.

_(Joan d'Albaflor, Maig de 1918)_




LES COSES QUE VEI LA LLUNA



s una cosa ben estranya, per el fet s que quan els meus
sentiments son ms dolorosos i estan al ple, tant la meva llengua
com les meves mans semblen lligades. No puc estergir les meves
impressions en paraules o en pintura, i les sento com m'abrusen,
dins de mi. I tanmateix s un artista: mos ulls m'ho diuen, i tota
la gent que ha vist els meus esbossos i les meves notes m'ho
reconeixen prou.

No s ms que un pobre miny, i visc en un dels carrers ms estrets;
per la llum no em manca, perqu visc ben en l'aire, i tinc una
bella vista damunt la teulada. Per espai d'uns quants dies, a la
primeria, quan vaig venir a viure a ciutat, ella em semblava ofegosa
i soliua. Per compte de turons i verdes boscries, noms hi havia en
mon horitz que canonades de xemeneies. No tenia ni un sol amic, i
en aquell indret ni tan sols hi havia la cara d'un conegut per a
dar-me el bon dia.

Un vespre, jo que m'estava dret, i amb el cor trist, vora la
finestra, jo que l'obro i miro enfora, i t, si en vaig tenir
d'alegria! Vaig veure una cara que coneixia, una cara rodona i
amical, la millor amiga que tenia quan era a casa. Era la Lluna, la
vella, l'estimada Lluna, sense cap trasmudana, i amb el mateix
posat, ben b, que solia tenir quan em sotjava a travs d'els salzes
en els aiguamolls. Vaig tirar-li un bes, i ella resplend de dret
fins la meva cambra i em promet d'entrar cada vespre que sorts de
casa. Aquesta promesa l'ha complerta, ben fidelment, i s noms una
llstima que s'hi estigui tan poca estona. Cada vegada que ve em
conta una cosa o altra que va veure la nit abans.

Ara pinteu aix que us dic!, fa ella, i tindreu un bell llibre
d'imatges. He fet el que ella em deia manta vesprada, i, a la meva
mena, podria donar una nova versi de les _Mil i una nits_; pero
serien massa. Les que dono, poc son triades, per estan en l'orde
que les vaig sentir. Un pintor de grans facultats, un poeta o b un
msic, potser n'haurien tret ms profit: aix que jo ara dono aqu
sn noms que esbossos a corre-cuita, amb pensaments meus que de
vegades s'hi emboliquen; perqu la Lluna no venia pas cada nit:
vespres hi havia que els nvols l'amagaven.



NIT PRIMERA

El darrer vespre, per a dir-ho amb les mateixes paraules de la
Lluna, quan jo lliscava entre la clara atmsfera de la India i em
reflectia en el Ganges, vaig fer per manera d'atravessar els
bosquets espessos de pltans, les fulles dels quals es superposen la
una damunt l'altra, compactes com les crnies fulles damunt el dors
de la tortuga. De l'espessedat n'eix una donzella indiana. Era tan
lleu com una gasela i tan bella com Eva. Tenia tanta aria grcia en
tota ella, aquesta filla de la India, i, tanmateix, tanta fermesa en
el determini! Jo podia llegir el seu intent quan venia. Plantes
arrossegadisses i espinoses li esquinaven les sandlies, per ella
caminava endavant, tota cuitosa. Els crvols, que pujaven del riu,
on s'havien fet passar la set, saltaven temoregament enll d'ella,
perqu la donzella duia a la m un llum encs. Jo podia veure la
sang que decorria per sos dits delicats quan ella els decant damunt
la flama per fer-li aixopluc. Ella s'acost al riu i pos el llum
damunt la fa de les aiges i el llum, tot surant, s'alluny pel
corrent. La flama parpellejava i semblava que es volgus aturar,
per encara cremava, i els negres ulls guspirejants de la donzella
la seguien, amb una dalerosa llambregada sota llurs vores sedoses.
Ella sabia que si el llum cremava per tant de  temps com ella pogus
seguir-lo amb sos ulls, son enamorat vivia; pero si s'apagava, s
que era mort. El llum cremava i parpellejava, i el cor d'ella
cremava i tremolava. Caigu de genolls, tot pregant. Al seu costat,
dins l'herbei, hi havia un serpent metzins; pero ella no hi parava
esment: no pensava sin en Brama i el seu desposat. Viu! digu amb
joia; i de les muntanyes vingu el ress que deia Viu!.



NIT II

Vet-aqu que ahir, em digu la Lluna, Vaig sotjar, cap avall,
dins una eixideta voltada de cases. S'hi estava una gallina amb onze
pollets. Una noieta tota bonica saltironejava entre ells. La gallina
cloquejava i estenia les ales, esparverant-se, damunt la llocada.
Aleshores el pare de la noieta sort i la reny, i jo vaig
escrrer-me tot fent via, sense pensar-hi ms. Per aquesta nit, fa
noms que cinc minuts, he mirat aquella eixida. De primer era tota
quieta, per desprs sort la mateixa nena. Llisc blanament cap al
galliner, aixec la balda i es fic a dins, arran de la gallina i
els pollets. Ells que escatainaren i agitaren les ales, i la noieta
els corregu al darrera. Ho he vist ben planament, perqu sotjava a
dins per una clivella de la paret. Jo estava tota irritada amb la
dolenta noieta, i em fu plaer que son pare comparegus i la renys,
ms iradament que no pas el dia abans. La prengu del bra i ella
tomb endarrera el seu cap, mostrant sos ullassos blaus tots plens
de llgrimes. -Qu esteu fent?- digu ell. Ella plor i digu:
-Noms volia que entrar cap a la gallina per besar-la i demanar-li
que em perdons per haver-la espantada ahir; per he tingut por de
dir-vos-ho.

El pare bes la dola innocent en el front, i jo vaig besar-la en
els ulls i en els llavis.



NIT III

En l'estret carrer aqu a la vora -s tan estret que noms em lleu
que pocs minuts de fer lliscar mos raigs a sa fondria, per en
aquests minuts veig a bastament per a saber quina s la gent que es
mou per all- vaig veure-hi una dona. Fa setze anys, era una noia:
lluny, en el camp, jugava en el vell jard de la parrquia. Ja la
bardissa roserenca era tota xaruga i havia passat la florida: els
rosers trescaven abandonats damunt els caminals, i enviaven branques
totes llargues a dins de les pomeres. Per ci per lla s'obria una
pobra rosa, no pas gentilment, com hauria pertocat a la reina de les
flors; per encara conservava aquella color i aquella flaire. La
criatureta de la rectoria em semblava una flor molt ms dola,
asseguda en son escambell, sota la bardissa ensalvatgida, tot besant
les galtes masegades de la seva nina. Deu anys ms tard vaig
veure-la altra vegada. Vaig veure-la en una sala de ball tota
resplendent: era la bella nvia d'un ric comerciant. Va delectar-me
la seva felicitat, i tot sovint la cercava en aquestes vesprades
serenes. Ai! Ning no fu memria de mos ulls tan clars o de mos
esguards penetradors. La meva rosa tamb deixava crixer tanyades
ensalvatgides com les roses del jard de la parrquia. Tamb hi ha
tragdies en la vida de cada dia. Aquesta nit n'he vist el darrer
acte. Aqu, en l'estret carrer, damunt un llit, es trobava a les
portes de la mort. L'inic propietari, insolent i cruel, son nic
protector, arrabass el cobrellit. -Alceu-vos!- digu. -Vostra cara
s un encs. Vestiu-vos, pinteu-vos-la, i arreplegueu algunes
monedes: altrament us tiro al carrer. Alceu-vos tot seguit! Tinc
la mort al cor- digu ella. -Oh! Deixeu-me reposar. Per ell la
for a aixecar-se, i pint ses galtes i pos en son cabell una
garlanda de roses. Desprs l'assegue vora la finestra, amb el llum a
prop seu, i la deix. Vaig mirar-la com seia immbil, amb les mans a
la falda. La finestra s'obr d'una rauxada, i un dels vidres es
pet; per ella no es mogu. El cortin voleiava al seu voltant com
una flama. Era morta.

La morta de la finestra oberta em predicava una lli de moral. Ma
rosa del jard de la parrquia!.



NIT IV

Vaig assistir a una comdia alemanya anit passada, digu la Lluna.
Fou en una petita ciutat. Un estable havia estat convertit en
teatre; s a dir, els compartiments romanien en peu, tots adornats
per a servir de llotges. Tot el fustatge era cobert amb paper de
tons vius. Un petit canelobre de ferro penjava del sostre, que era
molt baix; i perqu no pogus desaparixer dins la teulada, com en
un gran teatre al so de la campana de l'apuntador, tenia un cubell
capgirat al damunt seu. Ning, ning! fu la campana; i el petit
canelobre fu un bot de pam, i aleshores hom conegu que la comdia
havia comenat. Un jove prncep i la seva muller, que viatjaven
passant per la ciutat, foren presents a la representaci. La sala
era atapeda: noms en el lloc de sota el canelobre s'hi veia un
petit crter. Ning no seia all perqu el su degotava: clinc,
clinc. Ho vaig veure tot, perqu feia tanta de calor que totes les
espitlleres romangueren obertes. Els nois i les noies sotjaven de
fora estant, tot i que la policia de dins seguia amenaant-los amb
els bastons. La noble parella segu en un parell de cadires de
braos, arran mateix de l'orquestra. El burgmestre i la seva muller
solien ocupar-les, per en aquesta avinentesa no tingueren ms remei
que seure en els bancs de fusta, com si haguesin estat ciutadans
ordinaris. -Veieu? Hi ha gent que mana i hi ha gent que encara mana
ms- reparaven tranquilament les bones comares. I aquest incident
dava un aire especial de festivitat a la funci. El canelobre fu
sos saltirons, la multitud fou tustada d'amunt els nusos dels dits,
i jo... s, la Lluna vei tota la funci.



NIT V

Ahir, digu la Lluna, vaig mirar cap avall, vers la vida de
Pars, i mon esguard penetr en alguna de les cambres del Louvre.
Una via xaruga, pobrament abillada, que pertanyia al ms baix
estament, acompanyada d'algun dels petits subalterns entr a la
cambra buida i gran del seient reial. Necessitava veure'l, li calia
veure'l! Li havia costat molts de petits sacrificis, i molta de
virtut persuasiva abans que assols el seu desig. Dobleg ses mans
secardines, i mir al seu volt amb tanta de reverncia com si fos a
l'esglsia. -Fou aqu.- digu -aqu.- I s'atansava al seient reial,
de riques penjarelles de vellut brodat. -Aqu.- digu -aqu! I
caigu de genolls i bes la catifa de prpura: em penso que va
plorar .-No hi havia aquest mateix vellut- digu el subaltern,
mentre al volt de sa boca hi jugava un somriure. -Per fou aqu!-
digu la dona. -Semblava igual. -Igual,- respongu ell -per no ben
b igual: les finestres eren fetes a miques, les portes arrabassades
i hi havia sang damunt els paviments! -Per hom pot dir aix mateix
que mon nt mor damunt la cadira reial de Frana. Mort!- repet la
vella. No em penso que diguessin cap ms cosa. Abandonaren la
cambra, passat no gaire temps. La posta s'esva i la meva llum
esdevingu ms forta damunt el vellut sumptus de la reial cadira de
Frana. Qu us penseu que era, la vella? Us dir una histria. Era
un capvespre, en el ms brillant dia de victria de la Revoluci de
juliol, quan cada casa era una fortalesa, cada finestra una
espitllera. La gentalla assalt les Tulleries; fins i tot dones i
infants lluitaven entre els combatents: la gent es precipitava per
entre les cambres del palau. Un pobre miny esparracat, a mitja
creixena, lluit coratjosament entre els altres revoltats: caigu
fatalment ferit pels cops de baioneta, i es desplom en terra en la
mateixa cambra del seient reial; i la seva figura sagnant fou
depositada damunt la rgia cadira, i d'all estant s'escamp la seva
sang damunt la prpura imperial. Quina escena! La noble cambra, les
colles combatent, una esquinada bandera per terra, la bandera
tricolor sobresortint de les baionetes; i a la rgia cadira el pobre
noi que es moria, girats al cel l'esblaimada cara transparent i els
ulls, mentre ja la mort li feia rtiques les mans i els peus. Son
pit nu i son abillament esqueixat eren mig escondits pel vellut de
prpura guarnit dels lliris de Frana. Li havia estat profetitzat al
bressol que a la cadira reial de Frana moriria. El cor de la seva
mare s'havia imaginat un nou Napole. Els meus raigs havien besat la
corona de perpetunes damunt la tomba del miny, i anit passada
besaren el front de l'via velleta mentre ella somniava i veia la
pintura que podeu esbossar aqu: el pobre miny damunt la reial
cadira de Frana!



NIT VI

He estat a Upsala, digu la Lluna. Mirava damunt la gran plana
coberta d'herbes asprvoles, i els camps desolats. Vaig mirar-me a
les aiges del riu Firis, mentre els vapors espantaven els peixos
que hi havia entre els joncs. Els nvols s'empaitaven l'un a l'altre
sota meu, i deixaven caure llurs ombres damunt les tombes d'Odin,
Thor i Freia, com els diu la gent. A tot arreu dels munts de la
migrada torba, noms hi han estat gravats. No hi ha cap monument
all, on els viatgers els puguin gravar, ni murs de roca on
pintar-los; aix s que els visitants han hagut de fendir la torba,
i llurs noms es destaquen en la terra nua. Una perfecta xarxa de
noms s'escampa damunt totes les muntanyoles: una forma
d'immortaiitat que noms dura fins que creix l'herba nova. All hi
havia un home en peu. Buidava el corn d'hidromel, d'ampla vora
d'argent, i murmurava un nom, dient al vent que no el tras; per jo
el vaig sentir i el vaig conixer. Una corona comtal guspireja al
seu damunt: per aix s que ell no gosa de parlar en veu alta. Vaig
somriure: una corona de poeta guspireja sobre el d'ell! La noblesa
d'Elianor d'Este guanya esclat pel nom del Tasso. Jo s tamb on
floreix aquesta Rosa de Bellesa! Havent dit aix la Lluna rest
amagada per un nvol. Que no cap nvol s'esdevingui entre el poeta i
la seva Rosa!



NIT VII

Costat per costat de les llenques de costa, hi ha una gran boscria
d'alzines i faigs: la seva flaire s tota dola i olorosa. Cada any
la visiten rossinyols a cents. La mar s ben a la vora, la mar que
sempre es trasmuda; i l'ampla carretera les separa. Un carruatge hi
passa darrera l'altre. Jo no els segueixo pas: mon esguard ms aviat
reposa en un indret especial. s un tmul; esbarzers i aranyons
salvatges creixen entre les seves pedres. Hi ha una poesia perfecta
en la naturalesa. Com us penseu que la interpreta el poble en
general? Us dir el que vaig sentir noms que anit passada.

De primer comparegueren dos rics pagesos en carruatge. -Hi ha
alguns arbres d'all ms galants- digu l'un. -Hi ha deu crregues
de fusta a cada arbre- respongu l'altre. -Aquest hivern ser un
hivern angunis, i el d'antany ens pagaren la mesura de llenya arran
de l'una.- I se n'anaren. -s un mal tros de cam- digu el segent
subjecte que feia via. -Sn aquests arbres malets- respongu el seu
company. -No ensopeguem ni un corrent d'aire: i encara sort de
l'oratjol mar.- I s'allunyaren. Desprs vingu la diligncia. Els
passatgers dormien tots en el ms bell indret del cam. El cotxer
fu sonar el corn. No pensava altra cosa que aix: -Que b que el
sono, i que b sona en aquest indret! Qun efecte els deu fer?- I
la diligncia, tamb, va passar. Els que vingueren aleshores foren
dos minyons a cavall. Aqu hi havia joventut i xampany a la sang, em
penso. I, talment, guaitaren amb un somriure la muntanya molsosa i
el boscatge ombrvol. -Com em plauria de passejar per aquesta banda
amb la Cristina del Mol!- digu l'un. I acceleraren el pas. Les
flors embaumaven l'aire, i els oratjols eren encalmats. Semblava que
la mar fos un tros de cel ests damunt una vall pregona. Arrib un
carruatge dins el qual hi havia sis viatgers, quatre d'ells dormint;
el cinqu pensava en sa nova casaca d'istiu, i en si li escauria. El
sis es decantava cap endavant i demanava al cotxer si hi havia
quelcom de remarcable en aquell munt de pedres. -No- respongu
l'home: -no s ms que un munt de pedres; per aquests arbres en sn
b prou, de remarcables. -Digueu-me'n el qu. -Oh, b, sn molt
remarcables! compreneu, senyor? A l'hivern, quan hi ha bons pams de
neu i tots els llocs semblen iguals, aquests arbres sn una fita per
a mi, i conec que he d'anar arran d'ells per no menar cap a mar.
Veieu? Per aix s que sn remarcables.- I segu menant. Comparegu
un artista, I sos ulls guspirejaren. No digu cap paraula, per
xiul, i els rossinyols cantaren, l'un ms alt que l'altre. -Calleu
d'una vegada!- va cridar. I prengu el seu llibre de notes i comen
d'anotar les colors de la manera ms metdica: -Blau, lil, bru molt
fosc. Ser una pintura esplndida,- La vei, aix com un mirall
reflecteix una escena, i al mateix temps xiul una marxa de Rossini.
La darrera a comparixer fou una pobra noia. Repos un moment vora
el tmul, i deix en terra el seu feix. Gir sa pllida cara gentil
cap al bosc, i sos ulls resplendiren; quan mir en l'aire i trob el
cel damunt la mar. Encreu les seves mans, i em penso que murmur
una pregria. No capia del tot els sentiments que l'amaraven, per
jo s que, anys a venir, aquesta nit li tornar tot sovint a la
memria, amb el bell panorama al seu voltant. Ser molt ms bella i
fidel a sa natura en la memria d'ella que no pas la tasca del
pintor, a desgrat de les colors apuntades en el llibre. Mos raigs la
seguiren fins que l'alba li bes el front.



NIT VIII

Hi havia nvols feixucs en el cel, i la Lluna no comparegu. Jo
m'estava doblement solitari en una cambreta, guaitant en l'aire, cel
endins, on la Lluna hauria hagut d'sser. Mos pensaments vagarejaren
envers la bona amiga que m'havia dit histries cada vespre i m'havia
mostrat imatges. Quna cosa hi havia que ella no l'hagus
presenciada? Ella naveg damunt les aigues irades del Diluvi i va
mirar l'Arca, aix com ara em mirava a mi, donant conhort al nou mn
que havia de mostrar-se. Quan els infants d'Israel ploraven vora les
aiges daurades de Babilnia, ella sotjava tristament per entremig
dels salzes on eren penjades llurs arpes. Quan Romeo s'enfilava pel
balc, i el bes de la novella d'amor volava, com el pensament d'un
querub, de la terra al cel, la Lluna rodona era amagada entre els
ombrvols xiprers, en l'aire transparent. Ella vei l'heroi a Santa
Helena, mentre ell, damunt el penyal, mirava l'oce sens fites, i
alhora grans pensaments li bequejaven el si. Per, ms encara, quina
s la cosa que la Lluna no ens podria dir? La vida del mn s per a
ella una rondalla. Aquesta nit no us veig, ma vella amiga, i no tinc
imatgeria a dibuixar en recordana de la vostra visita. Tanmateix,
mentre jo mirava en l'aire, tot somnis, cap als nvols, aparegu un
raig de la Lluna; per aviat fou esvat: els nvols negres
s'escamparen damunt seu. Aix i tot, fou un salut, un amists salut
nocturn que m'adreava la Lluna.



NIT IX

L'aire, de bell nou, era clar. Havia passat mant vespre mentre la
Lluna era en son quart creixent. Aleshores vaig arreplegar una nova
idea per un esbs: veus-aqu o que la Lluna em digu: He seguit
els ocells polars i les balenes nedaires vers la costa de llevant de
la Groenlndia. Magres penyals coberts de gla i nvols ombrvols,
dominaven una vall on salzes i mates de servera estaven en espesa
florida, i l'embaumada licnide difonia la seva fragncia. La meva
claror era opaca; el meu creixent, pllid com la fulla del lliri
d'aigua que ha estat flotant per espai de setmanes damunt
l'aiguatge, un cop arrabassat de la seva tija. La corona de les
llums del Septentri cremava amb brfega llum. Els raigs eixien de
son cercle espais, i s'estenien pel cel com a arremolinades
columnes de foc, jugant amb llum verda o vermella. Els habitants
eren aplegats per dansar i fer alegratge per no tenien admiraci a
esmerar en aquella vista gloriosa: tan avesats hi estaven. Que els
esperits dels morts juguin a pilota amb el cap de la vaca marina tan
com els plagui, pensaven ells, segons llurs supersticions. Llur
atenci era del tot agabellada per la dansa i el cant. Un
groenlands sense la casaca de pells s'estava al mig de la rodona,
amb un timbalet a la m, que ell sonava, tot cantant a l'ensems un
cant en lloana de les caceres de foques. El chor li responia amb un
-Eia, eia, a!- i alhora saltaven al volt de la rodona, abrigats amb
llurs casaques de pells blanques, que els feien semblar ssos
polars. Bellugaven els caps i feien radiar els ulls de la ms
salvatge manera. Desprs constituren un tribunal de justcia de per
riure. Els pledejants donaren una passa endavant i el demandant
recitava les culpes del seu adversari; pero tot aix d'una manera
dramtica i burlesca. La resta, mentrestant, dansaven al so del
timbal. El demandat replicava en el mateix tarann, i l'assemblea
dava llur sentncia tot rient. Trons ressonaven de les muntanyes
estant, on rodolaven trossos dels camps de gla, i grans masses
s'escarxaven a miques polsoses. Era una tpica nit d'istiu de la
Groenlndia.

Cent passes enll, sota un tendal de pells, jeia un home malalt. La
vida encara decorria per les seves venes per li calia morir. Ell ho
sabia, i els que estaven al seu voltant ho sabien tamb; i en tanta
de manera, que la seva muller ja estava cosint la tnica de pell
entorn del seu cos per no haver de tocar desprs el cadver. Ella li
deman: -Voleu sser enterrat a l'erms, dins la neu dura, o us
estimeu ms que us capbussem dins la mar? -Dins la mar- ell murmur,
tot movent el cap amb un trist somriure. -S, la mar s un tendal
d'istiu on s'hi est a plaer- digu la dona. -Milers de foques hi
juguen, i la vaca marina dormir a vostres peus. La caa s segura i
n'hi ha abundor.- Els infants udolaren i arrabassaren la pell tota
tivant de la finestra, per tal que l'home morent pogus sser
devallat a la mar, l'oce pantejant que li donava menjar en vida, i
que ara, en la mort, li donaria el lloc de reps! La seva llosa
funerria fou l'iceberg flotant que es trasmuda de dia en dia.
Foques reposen dalt del gla, i els albatros estenen al seu damunt
les vastes ales.



NIT X

Vaig conixer una vella donzella, digu la Lluna. Solia portar
una pellissa de set groc a l'hivern. Sempre era nova, i ella no en
variava mai el tirat. Cada istiu solia portar el mateix capell de
palla, i em sembla que un vestit d'un gris blavenc. Noms tenia el
costum de sortir a veure una sola amiga, que vivia a l'altra banda
del carrer; per no hi an uns quants anys de la seva darreria,
perqu la seva amiga era morta. Ma vella amiga era tota bellugadissa
dins la seva solitud, vora la finestra, que sempre era plena de
belles flors a l'istiu: a l'hivern feia crixer esplndida mostassa
i morritorts damunt una pea de feltre. Aquests darrers mesos no
aparegu a la seva finestra, pero jo coneixia que vivia encara,
perqu no li havia vist empendre el gran viatge del qual parlaven
tant ella i la seva amiga. -S- solia dir ella -quan em vingui
l'hora de morir, viatjar molt ms lluny que no he fet en tota la
meva vida. El lloc d'enterrament de nostra famlia s a vint milles
d'aqu, i cal que m'hi portin per fer el darrer son al costat dels
meus!- La nit darrera, un carruatge de transport es detur a la
porta, i una caixa de morts fou treta al carrer: aix s que vaig
conixer que havia finat. Posaren palla al volt del tat, i
emprengueren la marxa. Dins ell dormia la quieta donzella del cap
blanc, que els darrers anys no havia estat vista fora de casa. El
carruatge de transport es sotraguej rpidament cap enfora de la
ciutat, com si li calgus anar a una eixida de plaer. Encara anaren
ms de pressa en arribar a la carretera. El cotxer mirava a cada
moment per damunt la seva espatlla: em penso que tenia mitja por de
veure la vella dama asseguda damunt el tat, amb la seva pellissa
groga. Ell, doncs, fuetej despietadament els cavalls, i els men
tan tivants que la llur boca escumejava. Una llebre es precipit a
traves del cam, i les bsties es deseixiren del poder de l'home. La
quieta donzella del cap blanc, que en el transcurs dels anys s'havia
mogut tan a pleret en son tomb diari, ara que era morta era
accelerada a passos desbocats damunt troncs i pedres, cam avall. El
tat, que estava embolcallat d'estores, llisc del carruatge de
transport, i caigu damunt el cam, mentre cotxer, cavalls i
carruatge es llanaven qui sap a on en llur folla correguda. Una
petita alosa al el vol, del camp estant, i va prorrompre en son
cntic matiner, damunt mateix del tat. Se li pos damunt i pic
l'estora, com per a mig partir la esclofolla, i desprs s'al
joiosament, refilant pels aires, i jo em vaig enfonsar darrera els
nvols rosats de l'aurora!.



NIT XI

Era una festa de noces! digu la Lluna. Canons eren cantades;
hom bevia brindant; tothom era alegre i festvol. Els convidats se
n'anaren: era passada la mitja nit. Les mares besaren la nvia i el
nuvi. Desprs vaig veure'ls tots sols, per les cortines eren
tirades gaireb del tot; la cambra de bell estar era illuminada per
una lmpara. -Grcies a Du, tots sn fora- digu ell, besant les
seves mans i els seus llavis. Ella somrigu i plor, i decant el
cap damunt el pit d'ell, tremolant com la flor del lotus damunt les
aiges trescadores. Parlaren tots dos amb tendres mots abrandats.
-Dormiu dolament!- exclam ell. I ella bandej la cortina de la
finestra. -Que bellament que resplendeix la Lluna!- digu. -Mireu si
n's de clara i de tranquila!- Aleshores apag el llum, i la cambra,
tota benestant, romangu obscura, si no s per mos raigs, que
resplandiren tan brillantment com el ulls d'ella. Oh feminitat! Besa
tu la lira del poeta quan ell canta els misteris de la vida!



NIT XII

Us dar una imatge de Pompeia digu la Lluna. Jo era en els
extramurs de la ciutat al carrer de les Tombes, com li diuen, on hi
ha els bells monuments. s l'indret on un dia, joves gaudiosos
coronats de roses, dansaven amb les belles germanes de Las. Ara hi
regna la quietud mortal. Soldats alemanys, a sou napolit, fan la
gurdia i juguen a cartes i a daus. Una colla d'estrangers, de
l'altra banda de les muntanyes, arriben a la ciutat amb guies.
Tenien fretura de veure aquesta ciutat que s'al de la tomba sota
mos raigs, que li queien de ple a ple. Vaig mostrar-los les roderes
del carro en els carrers empedrats amb lloses de lava; vaig
mostrar-los els noms damunt les portes i els taulons de les
ensenyes, encara plantats. A les petites eixides veieren les conques
de les fontanes decorades amb petxines, per cap brollador no hi
jugava, i cap can no ressonava a les cambres ricament pintades on
els gossos de metall servaven les portes. Era talment una ciutat
dels morts: noms el Vesuvi seguia fent retronar el seu himne sens
fi, els versos del qual l'home anomena una nova erupci. Anrem al
temple de Venus, erigit en marbre blanc enlluernador, amb son
encimbellat altar en front dels amples graons, i el desmai traient
sa tanyada entre les columnes. L'aire era blau i transparent, i en
el fons hi havia el Vesuvi, negre com una gola de llop, amb la seva
columna de foc com el tronc d'un pi. En la fosca el nvol de fum
semblava la copa del pi, noms que era illuminat d'un roig de sang
per les flames interiors. Hi havia una cantant entre la colla, una
de gran i famosa: jo he vist els homenatges que li retien en
diverses capitals d'Europa. Quan arribaren al teatre de les
tragdies, tots ells segueren als graons de pedra de l'anfiteatre.
N'ompliren un reconet, repetint o que havia passat en les centries
desaparegudes. L'escenari encara era en peu, amb els seus bastidors
de mur, i un arc en el fons, a travs del qual hom veu igual
decoraci que hom veia aleshores: la natura mateixa, les muntanyes
entre Amalfi i Sorrento. Per faccia, la cantant puj a l'escena i
cant, perqu el lloc la inspirava. Jo vaig pensar en el salvatge
corser alarb, quan renilla, sacseja la crinera i pren embranzida:
tan lleu era el seu cant i, altrament, tan segur. Tamb vaig pensar
en la Mare Dolorida sota la Creu del Glgota: tan amarat estava de
pregon sentiment i de pena. Per aquell volt resson, igual que havia
esdevingut feia mil anys, el so de l'aplaudiment i la delectana.
-Sortosa, privilegiada criatura!- clamaven tots. Tres minuts desprs
l'escena era buida i no se sentia cap so. La colla se'n va anar,
per les runes romangueren immutables, com ho romandran segles a
venir, i ning no sabr el momentani esclat d'aplaudiments, les
notes de la bella cantant i els seus somriures: tot s cosa passada
i fugida. Fins i tot per a mi no sn ms que una memria evaporada.



NIT XIII

Jo sotjava per entremig de les finestres d'un despatx de director,
digu la Lluna. Era en algun indret d'Alemanya. Estava ben provet:
hi havia molts de llibres i un perfecte caos de papers. Mant jove
era present, i el director s'estava arran del seu pupitre. Dos
llibrets, tots dos de joves autors, havien d'sser judicats. -Aquest
me l'han enviat- digu. -No l'he llegit encara, per est molt ben
presentat. Qu me'n dieu del contingut? -Oh!- fu un que era poeta.
-s molt bo: potser una mica allargassat; per ell encara s jove.
Els versos podrien sser millors, per els pensaments sn sanitosos,
si b tenen un bri de vulgaritat. Qu dir un hom? no es pot estar
sempre pensant en alguna cosa nova. Crec que estareu ben a cobert si
l'alabeu, encara que no suposo que mai arribi a sser un gran poeta.
Ha llegit molt, s un savi orientalista de primer orde, i t seny.
Ell fou qui escrigu aquell article tan gentil a propsit de les
meves _Reflexions sobre la vida domstica_. Cal sser benvolent amb
un jove.

-Per digueu que s un ase fet i pastat!- digu un altre subjecte
dins la cambra. -Res hi ha en poesia de pitjor que la mediocritat, i
ell mai no s'alar damunt aquest nivell.

-Pobre miny!- digu un ter. -I la seva tia que hi est tan
embadalida! Ella s, senyor director, qui trob tants de
subscriptors per a vostra darrera traducci!

-Oh! la bona senyora! B, jo he revisat el llibre d'una ullada.
Talent indubtable; ofrena prometedora; una flor en el jard de la
poesia; ben compost, i aix successivament. Per l'altre llibre!
Suposo que l'autor es proposa que jo el compri. Sento a dir que s
lloat. Hi ha geni: no us ho sembla?

-Oh! Tothom amb aquesta can enutjosa!- digu el poeta. -per si
parla d'all ms estranyament! I la puntuaci s tota inslita.

-Li seria bo que l'aporrinssiu una mica, i li fssiu perdre els
estreps: altrament es pensar qui sap qu de si mateix!-

-Per aix seria poc enraonat- crid un altre. -No vituperem els
seus petits defectes: val ms que ens alegrem de les seves
troballes, I en t una pila: deixa tots els altres fora de combat.

-Du ens en guard! Si s un geni aix, ser capa de suportar algun
aporrinament. Hi ha una mala fi de gent que l'alaben en privat. No
li fem perdre el cervell!

-Talent indubtable- escrigu l'editor; -l'acostumada manca de cura;
de vegades fa versos incorrectes: hom ho pot veure a la pgina 25,
on hi ha dues falses quantitats. Hom li recomana l'estudi dels
clssics, i aix successivament!

Vaig anar-me'n enll- digu la Lluna, -i vaig sotjar a travs de la
finestra, la cambra de la tia on seia el poeta benvolgut, el
_manyac_. L'adoraven tots els convidats, i era feli del tot. Vaig
cercar l'altre poeta, el _fer_: era tamb entre una gran tertlia, a
casa d'un dels seus admiradors, on la gent parlava del llibre de
l'altre poeta. -Voldria llegir el vostre, tamb- digu el Mecenes,
-per ja sabeu que jo sempre dic el que penso, i, parlant amb el cor
a la m, no n'espero grans coses, de vs: su massa independent,
massa fantstic; per reconec que com a home su una persona
respectabilssima.

Una noia reia en un rec, i llegia en un llibre aquestes paraules:

Geni atut, fes penitncia;
se'n porta els llors la somnolncia:
aix s avui com era ah,
i aix ser fins a la fi.



NIT XIV

La Lluna va dir-me: Hi ha dues casetes a la vora del cam, en el
bosc. Les portes sn baixes i les finestres corbades, per
l'espina-serbina i els rams dels coralets les envolten. Les
teulades sn cobertes de molsa; flors grogues i pl-de-ca. Noms hi
ha que cols i patates, en el jardinet; per vora la bardissa ixen
unes mates florides de sac, i sota d'elles seia una nena. Sos ulls
bruns es fixaven en la vella alzina que hi ha entre les dues
casetes. L'arbre tenia un gran tronc nus. La copa n'havia estat
serrada, i la cigonya havia fet son niu al cim de la soca. L'ocell
s'estava all, movent el bec. Un minyonet sort i es pos a prop de
la noia: eren germ i germana.

-Qu mires?- deman ell.

-Estic mirant la cigonya- digu ella: -la vena m'ha dit que ens
portar un germanet o una germaneta aquesta nit, i estic vetllant
per veure-ls quan vinguin.

-La cigonya no far res d'aix- digu el noi. -La vena m'havia dit
aix mateix; per rigu tot dient-ho, i jo li vaig demanar si
gosaria de jurar-ho en el nom de Du, i ella no va gosar: aix s
que vaig conixer prou b que tota aquesta beneiteria de la cigonya
no s ms que alguna cosa que s'empatollen per a nosaltres, les
criatures!

-Doncs, si s aix, d'on vindr el nen?- deman la noia.

-El portar Nostre Senyor- digu el noi. -Nostre Senyor el t sota
el seu mantell, per ning no pot veure a Du: aix s que no el
veurem pas, quan el porti.

Justament aleshores una rauxada de vent zumzej entre les fulles
del sac, i els infants picaren de mans i es miraren l'un a l'altre.
-Deu ser Nostre Senyor que porta el nen!- I s'agafaren de les mans.
S'obr la porta de la caseta, i aparegu una dona. -Entreu- digu:
-entreu i veureu quina cosa ha portat la cigonya: s un germanet!

Els infants decantaren el cap: massa savien que havia vingut.



NIT XV

Jo anava passant damunt els brucs de Limburg, digu la Lluna, i
vaig veure una cabana tota sola vora el cam. Alguns arbres sense
fulles creixien al seu voltant, En un d'ells hi cantava un
rossinyol; s'havia esgarriat. Vaig conixer que havia de morir de
fred i que jo sentia el seu cant del cigne. En rompre el dia pass
una caravana de pagesos emigrants, fent via a Brema o Hamburg per
embarcar-se cap a Amrica, on la bella fortuna, la fortuna de llurs
somnis, els esperava. Les dones portaven els infantons, i els
infants ms grans corrien d'una banda a l'altra al costat d'elles.
Un malaurat cavall arrossegava un carro, on hi havia uns quants
atuells miserables de parament de casa. Feia un vent molt fred, i
una nena petita s'arramb ms estretament a la seva mare, la qual
mirava mon disc que defallia, i pensava en quna amarga fretura
havien sofert a la seva llar, i els feixucs impostos que era
impossible de pagar. Els pensaments d'ella eren com els de tota la
caravana: aix s que l'alba rosada resplend damunt ells com un
entrelluc d'aquell sol de fortuna que estava a punt d'alar-se.
Oren el cant del rossinyol morent, i per a ells no fou en cap
manera fals profeta, sin ms aviat un averany de bona fortuna. El
vent xiulava agudament, i ells no entenien la seva can. -Navegueu
amb tota segurana damunt l'oce! Heu donat tot el que posseeu a
canvi del viatge: pobres i desemparats tocareu terra a les platges
del vostre Canaan. Us heu de vendre vs, la vostra muller i els
vostres infants, per no sofrireu per molt de temps. La deessa de la
mort us espia darrera les amples fulles embaumades: son bes de
benvinguda us far entrar la febre pestilent dintre la sang! Aneu
navegant, aneu navegant damunt les ones embravides!- Per els
viatgers escoltaven venturosament el cant del rossinyol, perqu els
prometia bona fortuna. La llum del dia resplend entre els nvols
flotants, i els pagesos s'adrearen, per entremig dels brucs, cap a
l'esglsia. Les dones, amb llurs vestits negres i amb mocadors
blancs al volt de la testa, semblaven haver davallat de les belles
pintures del temple. En tot el volt d'all noms hi havia que la
gran plana morta, coberta de bruc torrat i marcit, i les muntanyes,
arenoses i esblanquedes, de ms enll. Les dones tenien el
devocionari a la m i anaven cap a l'esglsia. Ai! Pregueu, pregueu
per aquells que llurs passes menen a la tomba, ms enll de les
aiges rodoladisses!



NIT XVI

Conec un Putxinelli, digu la Lluna, El pblic esclata en
cridries tot seguit que el veu. Cada un de sos moviments s tan
cmic, que tota la sala braola quan ell es mostra. s sa
personalitat aix que els fa riure, i no pas el seu art. Fins i tot
quan era petit, i jugava amb els altres minyons, ja era un
Putxinelli. La natura el fu nic: li don un gep a l'espatlla i un
altre al pit. Per l'home interior, l'esperit, ah!, aquest fou
ricament dotat: ning no t ms pregons sentiments o major
elasticitat d'imaginaci que ell. El teatre fou son ideal: si ell
hagus estat esvelt i ben fet, hauria estat el primer trgic en
qualsevulla escena. El gran i l'heroic omplen la seva nima, i
tanmateix no tenia ms remei que sser un putxinelli. Adhuc la seva
pena i la seva melangia augmentaven la cmica eixutor de ses faisons
totes anguloses, i recaptaven el riure de les multituds que
aplaudien llur predilecte. La gentil Colombina era bona i amical,
per s'estimava ms casar-se amb Arlequ. Hauria estat molt, massa
cmic, en la vida real, que la Bellesa i el Monstre s'haguessin dat
les mans. Quan el Putxinelli estava tot descoratjat, ella era
l'nica persona que podia fer-lo somriure, i, encara ms, fer-lo
riure i tot, de tot cor. A la primeria ella es mostrava tamb
melangiosa, desprs alegre, i a la fi plena d'acudits. -Jo s qu us
passa, i ben b que ho s!- digu ella. -Esteu enamorat. -Jo i
l'Amor- exclam ell -serem una bonica parella! cm ens aplaudiria
el pblic! -Esteu enamorat- repetia ella. -Esteu enamorat de mi.- No
hi havia cap mal en dir aix quan hom sabia que no hi havia cap
possibilitat d'amor. Putxinelli rigu i salt en l'aire, i tota la
seva melangia fou passada. Per ella havia dit veritat: ell
l'estimava, l'adorava, aix com adorava tot all que era ms
enlairat i millor dins l'art. El dia del casament de Colombina ell
fou la ms alegre persona que hi hagu, per de nit plor llgrimes
amargues. Si el pblic hagus vist les ganyotes de la seva cara, ben
segur que l'haurien aplaudit.

Fa pocs dies, Colombina fin, i el dia del seu enterrament Arlequ
fu festa: no era un vidu afligit? L'empresari es vei obligat a
presentar quelcom encara ms alegre que de costum, perqu el pblic
no s'adons de com mancava la presncia de la gentil Colombina.
Aix, doncs, Putxinelli hagu d'sser doblement vitenc: dans i
gambadej amb la desesperana al cor, i fou ms aplaudit que mai.
-Bravo! Bravssimo!- Putxinelli fou cridat a saludar: verament,
havia estat impagable.

La darrera nit, desprs de la representaci, el petit geperut eixia
de la ciutat cap al cementiri soliu. Les corones ja es marcien
damunt la tomba de Colombina. Ell segu damunt el sepulcre. Se
n'hauria pogut fer una pintura colpidora; tenia la m sota el ment,
i els ulls girats cap a mi; semblava un monument: un Putxinelli
damunt una tomba, caracterstic i cmic. Si el pblic hagus vist el
seu predilecte, cm s'hauria escridassat a dir: -Bravo! Bravssimo,
Putxinelli!.



NIT XVII

Escolteu la cosa que em va dir la Lluna.

He vist el cadet esdevenir oficial i posar-se per primera vegada
son bell uniforme; he vist la noia amb son vestit de ball, i he vist
una reial nvia delectant-se amb les seves robes pomptiques; per
mai no he vist una delectana major que la que ahir vaig veure en un
infant, una neneta gran, de quatre anys. Portava una tnica nova,
blava, i un capell de color de rosa: acabaven tot just de posar-li
una cosa i altra, i els circumstants demanaven llum. La Lluna, que
resplendia a travs de la finestra, era de claredat massa defallida:
necessitaven quelcom de ms brillant. La neneta estava tan
enravenada com qualsevol nina, romanent amb els braos apartats del
vestits, i amb els dits de la m separats i encartronats. Oh! Cm
guspirejaven sos ulls i resplendia tota la seva fa de felicitat!
-Dem sortirs portant-ho- digu la mare. I la petita mir avall,
resseguint el seu vestit, i somrigu tota contenta. -Mare!- digu.
-Qu pensaran els gossos quan em vegin amb totes les coses
boniques?



NIT XVIII .

Us he dit, digu la Lluna, coses de Pompeia, aquesta ciutat dels
morts ressuscitada i que rau altre cop entre els indrets vivents. Jo
conec una altra ciutat encara ms fantstica: no s tant el cos com
l'esperit d'una ciutat. Em sembla de sentir la llegenda de la ciutat
flotant, onsevulla que les fonts juguin damunt les conques de
marbre. S, l'aigua pot dir-me la histria; les ones de la mar en
canten la can! Sura la boira tot sovint damunt les llenques de les
seves aiges: s el vel de la seva viduesa. El nuvi del mar s mort;
son palau i ciutat sn ara son mausoleu. Coneixeu aquesta ciutat?
Mai el giravoltar de les rodes o el repic de les ferradures dels
cavalls no han sonat en sos carrers. El peix hi neda, i la negra
gndola llisca damunt la sumitat de ses aiges verdes. Jo us
mostrar, continu la Lluna, el frum de la ciutat, la seva gran
plaa, i us imaginareu de trobar-vos en terra de fades. L'herba
creix entre ses lloses totes amples, i a l'albada els coloms manyacs
vnen, a milers, a voleiar al voltant de la seva altvola torre
solitria. Per tres bandes esteu voltats de columnates: sota llur
aixopluc seu el turc silencis, tot fumant la seva llarga pipa. Un
bell miny grec es decanta contra les columnes, i mira, en l'aire,
els trofeus, els altvols pals erigits a son volt, recordances d'un
antic poder. Les banderes en cauen com a penjarelles de dol. All
reposa una noia. Ha deixat en terra les seves feixugues ferrades
d'aigua, i el jou dins el qual les portava penja damunt les seves
espatlles: ella es recolza contra la columna de la Victria. No s
un palau de fades aix que veieu davant vostre: s una esglsia. Ses
cpules i boles daurades replendeixen sota mos raigs. Aquests
majestuosos cavalls de bronze han viatjat, com el cavall de bronze
de la rondalla meravellosa. Vingueren aqu, se'n tornaren, i
vingueren de bell nou. No veieu aquesta coloraci sumptuosa damunt
les parets i les vitralles? Sembla com si el geni hagus cedit a les
fantasies d'algun infant, quan adornava aquest temple de prodigis.
No veieu el Lle alat damunt la seva columna? L'or encara
resplendeix, per les seves ales sn nuades. El Lle s mort, perqu
el rei de la mar s mort: ses grans sales sn buides, i noms hi ha
que parets nues all on pintures de gran preu solien penjar. Els
_lazzaroni_ dormen ara sota les arcades, quan noms els nobles ms
altvols del pas gosaven abans de petjar aquell sol. De la
pregonesa dels pous (o potser ve de plmbees habitacions venes del
Pont dels Sospirs?) n'arriba un gemec, igual que en els dies que els
tamborins sonaven, de les gndoles estant, amb llurs alegres llaos,
quan l'anell nuvial volava del brillant Bucentaure a Adria, reina de
la mar. O Adria! Embolcalla't en la boira! Que el teu vel de
viduatge cobreixi el teu s! Penja'l damunt el mausoleu de ton nuvi,
o Vencia!, ciutat dels palaus marmoris i espectrals!



NIT XIX

M'estava mirant un gran teatre, digu la Lluna. Tota la sala era
atapeda d'espectadors, perqu un nou actor havia de fer son
_dbut_. Mos raigs lliscaven damunt una finestreta del mur. Una cara
pintada s'arrambava a sos vidres: era l'heroi de la vetllada. La
barba cavallervola ondulava al voltant de son ment, per hi havia
llgrimes en els ulls d'aquell home perqu havia estat xiulat a
l'escena, i justament xiulat. Pobre company! Per un pobre company
no pot sser tolerat en el reialme de l'Art. Era un subjecte de
sentiments pregons i amava la seva art amb daler, per l'art no
l'amava a ell. La campaneta de reglament son: entr l'heroi a
escena; gosadament i altvolament, deia l'acotaci de l'obra.
Havia de confrontarse amb un pblic per qui era una deu de riotes.
Quan l'obra acab, vaig veure un home embolcallat en un mantell, que
s'arrossegava escales avall. Era el rei atut de la vetllada: s'ho
murmuraven l'un a l'altre els tramostes. Vaig seguir el pobre
dissortat fins a casa seva. Penjar-se s una lletja mort, i hom no
sempre t metzines a la m. Vaig conixer que pensava en totes dues
coses. Vaig veure cm es mirava la cara esblaimada en el mirall, i
mig cloa els ulls per veure si seria un bell cadver. Un hom pot
sser molt malaurat i, tanmateix, incrrer en l'afectaci. Pens en
la mort, en el sucidi i crec que es plor a s mateix: plor
amargament; i quant un hom ha pogut trencar el plor no es mata.

Un any sencer ha passat d'aleshores en. Vet-aqu que en un petit
teatre hi feia un comdia una pobra companyia rodoladissa. Vaig
veure una cara ben coneguda, les galtes pintades i la barba
ondulant. Em mir i somrigu; i, no obstant, havia estat xiulat a
l'escenari feia un sol minut; xiulat per un pblic miserable, de
baix estament, en un teatre infeli!

Aquesta nit un tat fou condut en un carruatge fora de les portes
de la ciutat: no el seguia ni una nima. Havia estat un sucidi: el
de nostre pobre heroi, pintat i menyspreat. El cotxer era l'nica
persona del dol: no hi havia ning ms, si no s la Lluna. El
sucida fou abandonat al rec del cementiri, sota la paret. Aviat hi
creixeran les ortigues, i els fossers llanaran al damunt les herbes
i la runa de les altres tombes.



NIT XX

Vinc de Roma, digu la Lluna. All, enmig de la ciutat, al cim
d'un dels set turons, hi ha les runes del palau dels csars. La
figuera borda creix ara a les clivelles dels murs, cobrint llur
nuditat amb amples fulles d'un verd grisenc. L'ase fa via per les
seves bardisses de llorers entre els munts de pedres, i esbrota els
rids escardots. All on un dia les guiles de Roma voleiaven
(vingueren, veieren i venceren), hi ha ara l'entrada d'una barraca
bastida amb argila entre dues rompudes columnes de marbre. La vinya
penja de les seves finestres tortes, com una garlanda funeral. Una
vella hi viu amb la seva nta, que s petiteta: ara governen dins el
palau dels csars i en mostren els tresors als qui el van a veure.
Noms hi ha que una paret tota nua que hagi roms en peu a la cambra
sumptuosa del seient reial: el xiprer ombrvol assenyala amb la seva
ombra tota llarga l'indret on havia estat la imperial cadira. La
terra s amuntegada fins qu sap aon damunt el sl en runes, i la
noieta, ara nica filla dels csars, tot sovint porta all son
tamburet quan sonen les campanes del capvespre. Del forat del pany
que hi ha a la porta de la vora d'ella, en diu son balc, perqu
d'all estant pot veure-hi mitja Roma, fins a l'altvola cpula de
la esglsia de Sant Pere. Regnava el silenci, com sempre, aquest
capvespre, quan la nena sort a la plena llum de mos raigs. Portava
damunt la testa una gerra d'aigua de forma antiga. Sos peus eran
nus, i esparracades les seves faldilles i les mnegues de la seva
camisola. Vaig besar les espatlles delicadament arrodonides de
l'infant,sos ulls obscurs, i son cabell negre resplendent. S'enfil
pels graons de la caseta, que eren espadats i fets de trossos
cantelluts de marbre de les columnes rompudes. Llangardaixos
d'alegres colors es precipitaven entre sos peus, per no la
sobtaren. Ella estava a punt d'alar la m a la corda de la campana,
la qual no es sin un peu de llebre al capdavall d'un tros de
cordill: veu's aqu la campana d'ara en el palau dels csars. Es
detur un moment. En qu pensava? Potser en el bell Jess Infant,
abillat d'or i argent all baix a la capella, on resplendien les
llnties d'argent, i on ses amiguetes prenien part en els himnes que
ella tamb sabia. No ho s pas. An cap endavant altra vegada,
rellisc i la gerra caigu de son cap damunt els graons on es fu a
miques damunt el marbre acanalat. Ella esclat en plor. La bella
descendent dels csars plorava damunt la pobra gerra petada. All
s'estava, amb els peus nus, plorant i no gosant estirar el cordill,
la corda anunciadora del palau dels csars.



NIT XXI

La Lluna no havia resplendit, si fa no fa, per espai d'una quinzena;
per en acabat vaig tornar-la a veure: s'al tota rodona i brillant
entre els nvols, que es movien a pleret. Pareu esment al que va
dir-me:

He seguit una caravana d'una de les ciutats del Fezzan. Feren
parada vora el desert, al costat d'un dels salobrars. Resplendia la
plana salinosa com un llenol de gla, i noms per ci per lla la
cobrien arenes ventisses. Un dels ancians, amb una ampolla d'aigua
penjant de son cinyell, i un sac de pa sense llevat, que jeia al seu
devora, fu un quadrat en l'arena amb el seu bcul, i hi escrigu
algunes paraules del Cor. Desprs d'aix tota la caravana entr
dins l'espai consagrat. Un jove mercader, fill del sol (vaig
veure-ho en sos ulls i en les belles lnies de son rostre),
cavalcava pensvolament en son blanc corser estarrufat. Qu sap si
estava pensant en sa bella esposa novella? Feia noms dos dies
d'en que un camell cobert de pells, i de xals de moltssim preu,
port la seva nvia encisera al voltant dels murs de la ciutat al so
de tabals i flubiols. Cantaren les dones; salves de festa foren
disparades: les ms ressonants i sovintejades les disparava el
mateix nuvi. I ara... ara estava menant la caravana a travs del
desert. Vaig seguir-los moltes de nits; vaig veure'ls reposar a la
vora dels pous, entre les palmeres escarransides. Enfonsaven llurs
ganivets en el s del camell caigut, i rostien la carn vora les
brases. Mos raigs refrescaren l'arena roent; mos raigs els mostraren
les roques colgades, com a illes submergides en una mar de sorres.
No trobaren tribus enemigues a la planura sense vestigis, ni
s'alaren tempestes, ni temperis d'arena escombraren implacablement
la caravana. A casa, la dona gentil pregava pel seu marit i pel seu
pare. Sn morts? preguntava ella a mon disc esplendors. Ara el
desert s al darrera llur, i aquest vespre seuen sota les palmeres
altvoles, on la grua estn les amples ales, i el pelic les sotja a
travs del brancam de la mimosa. La luxuriant garriga s, amb
menyspreu, feixugament petjada per l'elefant. Una trepa de negres
tornen del mercat, que s terra endins, endins. Les dones tenen
grans de coure entortolligats al volt de llurs testes, plenes de
rulls, i van vestides amb faldilles de blau ndic. Elles menen els
bous, atuts de crrega i duent als lloms els infants negres ben
nus, que jeuen, tot dormint. Un negre mena amb una corda un lle
novell que ell ha comprat. S'acosten a la caravana. El jove mercader
seu immbil i sense dir paraula, tot pensant en la seva muller
gentil, tot somniant, en terra dels negres, en sa blanca flor de
l'altra banda del desert, aixeca son cap!...

Un nvol pass sobre la Lluna; desprs un altre. No vaig sentir cap
ms paraula aquell vespre.



NIT XXII

He vist una nena petita que plorava, digu la Lluna. Plorava per
la dolentia d'aquest mn. La nina ms bonica del mn li havia estat
dada. Oh! Era delicadssima i trencadissa, certament poc feta per
afrontar l'adversitat. Per els germans de la nena petita, grans
minyonassos, se n'havien emportat la nina i l'havien posada per dins
un arbre d'all ms alt, i desprs havien fugit a ms crrer. La
pobra nena petita no podia fer-la davallar ni heure-la de cap de les
maneres, i seia en terra i plorava. La nina, sens dubte, plorava
tamb: estenia les seves mans entre les branques, i tenia el posat
de ben desventurada. S, aquesta devia sser l'adversitat d'aquest
mn, de la qual parlava tant la mam. Oh! pobra nina! Anava
davallant el vespre, anava fent-se fosc, i aviat seria de nit.
Hauria d'estar-se a la serena, tota sola dalt de l'arbre, tota la
nit? No: la nena petita no podia comportar-ne el pensament.
M'estar amb tu, deia, baldament no fos gens ni mica coratjosa i
ja li passs pel mag que estava veient els petits follets, amb
llurs gorretes punxegudes, que sotjaven entre les mates, i que
llargues ombres fantasmals dansaven d'ac d'all en el passeig
tenebrs. Elles vingueren ms aprop, i estengueren les mans envers
l'arbre on era asseguda la nina, i reien i l'assenyalaven amb llurs
dits. Oh! Que n'estava d'espaordida, la nena petita! Per si hom no
ha fet cap pecat, -pensava ella- el dimoni no pot fer cap mal. No
n'haur pas fet algun, de pecat? Aleshores va comenar de pensar:
Oh! s! -digu- He rigut del pobre nec que t un parrac vermell al
volt de la seva pota. Feia tanta grcia quan caminava tot coix! Per
aix vaig riure; i s un pecat, el riure's d'animals que no poden
parlar, Desprs va mirar en l'aire, envers la seva nina. T'has mai
rigut d'animals que no poden parlar? I la nina haureu dit que
movia el seu cap.



NIT XXIII

Jo mirava all baix, al Tirol, digu la Lluna. He deixat que els
pins ombrvols fessin caure llurs ombres allargades damunt els
penyals. Jo veia sant Cristfol amb Jess Infant a la seva espatlla,
aix com sn pintats a les parets de les cases. Sn de colossal
grandria, i arriben de terra estant fins al cim de tot de les
faanes. Hi ha tamb sant Fluvi tirant aigua a la casa abrandada, i
el Salvador que penja sangonent a la creu, al marge del cam.
Aquestes imatges sn velles per a la generaci de avui en dia, per
jo he vist llur origen. Hi ha un convent soliu penjat al flanc de la
muntanya, com un niu d'orenetes. Dues de les monges eren dretes a la
torre, tocant la campana. Totes dues eren joves: aix s que llurs
esguards vagarejaven damunt les muntanyes, cap al mn esbarjs
d'enll d'enll. Un carruatge de viatgers passava per la carretera.
El corn del cotxer sonava alegrement, i les pobres monges fixaven
els ulls, plenes d'un mateix pensar, en el carruatge. Una llgrima
romangu en els de la ms joveneta. El so del corn esdevingu ms i
ms feble, fins que les seves notes morents foren ofegades per la
campana del convent.



NIT XXIV

Escolteu el que em va dir la Lluna.

Fa anys, jo era a Copenhaguen. Vaig sotjar per la finestra d'una
cambreta pobrssima. Pare i mare eren tots dos adormits, per llur
fillet era despert. Vaig veure que les florides cortines d'indiana
es bellugaven, i el noi va guaitar enfora. Cregu, a la primeria,
que mirava el rellotge de Bornholm, llegat de l'avi. Era alegrement
pintat de roig i de verd, i tenia la puput al cim, pesos de crrega
feixuga, i el pndol amb son disc de llaut resplendent que anava
endavant, i endarrera: Tic tac. Per no era pas aix, el que ell
mirava. No: era el torn de filar de sa mare, que estava sota el
rellotge. Era el ms estimat tresor del miny en tota a casa; pero
no gosava tocar-lo, o l'haurien tustat damunt els nusos dels dits.
Hores i hores, mentre la seva mare filava, podia mirar el torn, i
espiar el fus vertigins i la roda que xiulava: aix li feia venir
pensaments al seu estil. Oh! Noms que ell goss filar amb aquella
roda! Pare i mare dormien: els mir, mir la roda, i aviat tragu un
peuet nu enfora del llit, i desprs un altre peuet nu, seguit de
dues cametes, i patapam!, ja va ser en terra. Es gir de bell nou
per veure si son pare i sa mare eren encara adormits. S, dormien
ben feixuc: aix s que se n'an blanament, tot blanament, dins sa
curta camiseta, i comen de filar. El cord s'enjeg, i la roda an
ms i ms de pressa. Vaig besar son cabell grogus, i sos ullassos
blaus. Era una gentil imatge.

Talment aleshores es despert la seva mare. Bandej la cortina i
mir enfora, i es pens que veia un follet o alguna altra animeta
menuda. -En nom del Cel!- digu, tot empenyent el seu marit. Ell
obr els ulls, els freg, i mir l'enfeinada figureta. -Si s nostre
Bertel!- digu. Jo estenc les llambregades a tanta de distncia, que
al mateix instant vaig obirar l'interior de les galeries del Vatic,
on sn les escultures dels dus. Vaig inundar el grup del Laocon amb
la meva llum, i va semblar que el marbre sospirs. Vaig segellar amb
una suau besada el pit de les Muses: gaireb haureu dit que es
movien. Per mon esguard es detur ms estona damunt el magne grup
del Nil, amb el du colossal. Ell es decantava consirosament contra
l'Esfinx, somniosa i meditativa, com si estigus passant memria
dels anys esvats. Els petits Amorells follejaven al seu volt, tot
jugant amb els cocodrils. Un Amorell tot diminut seia dins la
cornucpia, amb els braos doblegats. mirant el gran du solemnial
del riu. Era una vera pintura de minyonet que s'estava al torn de
filar: les faisons eren les mateixes. Aquest petit infant de marbre
era vivent i gracis, una cosa de no dir; per la roda del temps
havia rodat ms de mil vegades d'en que ell broll del marbre.
Tantes de vegades com el minyonet havia fet rodar el torn en la
humil cambreta, havia fet sos tombs la roda del temps, i encara
havia de fer-ne, abans que la nostra poca cres dus de marbre com
aquells.

Tot aix s'esdevingu fa anys, continu la Lluna. Ahir vaig
atalaiar una badia a la costa llevantina de la Zelndia. El
roquissar que la voltava era bellament boscs, i al mig dels boscos
hi havia un vell castell rogenc amb cignes que nedaven en els valls.
Una vileta camperola n'era a la vora, amb la seva esglsia colgada
entre pomeres. Una process de barques, amb atxes abrandades,
lliscava damunt les aiges tranquiles. Aquestes atxes no eren pas
enceses per a dar cops de fitora a les anguiles. No: hi havia una
gran festa. S'escampaven sons de msica i de cantries, i en una de
les barques hi era l'heroi de tot l'homenatge. Era un potent homens
embolcallat en un mantell; tenia ulls blaus i crinera blanca. El
vaig conixer i vaig pensar en el Vatic, i en el grup del Nil entre
totes les escultures dels dus. Vaig pensar desprs en la cambreta
pobrissona: em penso que fou a _Gronn-gade_ on el petit Bertel
segu, en camiseta, a filar. La roda del temps havia anat voltant, i
dus novells havien brollat del marbre d'aleshores en. De les
barques vingu el crit de: -Visca, visca Bertel Thorwaldsen! (1).



_(1) Bertel Thorwaldsen, gran escultor dans, imitador de
l'escultura clssica (1770-1844)._



NIT XXV

Us dar una pintura de Francfort, digu la Lluna. Vaig mirar un
edifici, de preferncia. No era pas el lloc de naixena de Goethe,
ni la vella Casa de la Ciutat, on a travs de les finestres sn
obirades les banyes dels bous un dia rostits i donats al poble per
la coronaci de l'emperador. No: era la casa d'un ve, la que jo
mirava. Era pintada de verd i molt senzilla; ran a la cantonada del
carrer dels Jueus. s la casa de Rothschild. Vaig mirar a dins per
la porta oberta. L'escala era brillantment illuminada: hi havia
lacais que tenien a la m llums encesos en massissos canelobres
d'argent, decantant-se tots humils davant l'anciana que era
davallada en una cadira de m. El senyor de la casa estava amb el
cap nu, i segell amb un bes respectus la seva m. Ella era sa
mare. Salud benvolent a son fill i als lacais, i se l'endugueren
cap a una caseta de l'ombrvol carrer. All vivia; all havia
infantat els seus fills; all havia tret florida la llur fortuna. Si
ella deixs la caseta del carrer mesqu, potser la sort els
abandonaria: aquesta era la seva creena.

La Lluna no em digu res ms: la seva visita fou molt, massa curta,
aquesta nit; per jo vaig pensar en l'anciana del carrer mesqu.
Amb una paraula que ella hagus dit, tindria un palau a les vores
del Tmesi; amb una paraula noms, tindria una villa a la badia de
Npols. -Si jo deixs la caseta on comenaren les fortunes de mos
fills, podrien abandonar-los llurs fortunes.- s una superstici,
per superstici d'una mena que, si hom coneix la histria i veu la
imatge, noms necessita que dos mots per a sser capida: Una Mare.



NIT XXVI

Ahir a trenc de dia, digu talment la Lluna, cap xemeneia no
fumava encara a la gran ciutat, i jo m'estava mirant precisament
aquelles xemeneies, quan de cop i volta un caparr eix del cim
d'una d'elles, seguit de la part superior d'un cos, amb els braos
reposant damunt el caire de la xemeneia. -Visca!- Era un petit
escura-xemeneies que havia muntat el bell cim d'una, per primera
vegada a la vida, i havia tret el nas al defora. -Visca!- Aquesta
era una can ben diferent d'arrossegar-se pels topants de les
estretes canonades i xemeneies menors. Un fresc oratjol li vingu a
la cara, i pogu veure sense enfarfec tota la ciutat, fins a les
verdes boscries de ms enll. El sol tot just eixia, gros i rod, i
resplend de dret damunt son rostre, illuminat de gaubana,
baldament fos tot emmascarat de sutge. -Ara em pot veure tota la
ciutat,- digu -i em pot veure la llum i el sol tamb: visca!- I fu
voleiar la seva escombreta per damunt son cap.



NIT XXVII

La nit darrera vaig ataialar una ciutat de la Xina, digu la
Lluna. Mos raigs illuminaren les llargues murades nues que voregen
els carrers. D'ac d'all, tanmateix, trobeu una porta, per sempre
closa ben estretament; perqu qu se li'n dna, al xins, del mn
exterior? Les finestres de les cases que hi ha dins les murades sn
cobertes ben slidament de persianes. El temple era l'nic indret
que deixava traspuar una trbola llum per les seves finestres. Vaig
mirar, en dins, les seves colors sumptuoses. Les parets, de terra
fins al sostre, son cobertes de pintures de colors vius i daurats
opulents. Hi ha representacions dels treballs dels dus aqu a la
terra. Hi ha una imatge d'un du en cada nnxol, gaireb amagada per
riques draperies i banderes voleiadisses. En front de cada du (tots
ells sn fets d'estany), hi ha un altaret amb aigua sagrada, flors,
i una encesa de candeles de cera. Al capdamunt del temple hi s Fu,
caporal de tots els dus. s embolcallat en seda de color groga, que
s santa. Al peu de l'altar hi seia un sser vivent, un jove
sacerdot, Semblava que estigus en oraci, per enmig de les seves
pregries s'havia posat a somiejar; i sens dubte all era un pecat,
perqu ses galtes s'abrusaven, i el seu cap es decantava ms i ms.
Pobre Sui-hung! No es veia pas, en son somieig, ms enll d'aquells
murs paorosos, en un jardinet on ell mateix havia endegat els jaos
de flors? Potser aquesta era una feina que li plaa molt ms que no
pas la de vetllar per les candeles de cera en el temple. O potser el
seu desig era de seure a una taula ricament parada, eixugant-se els
llavis, desprs de cada cobert, amb un tovall de paper? O b qui
sap si son pecat era tan gran que, en gosar ell expressar-lo, les
cliques potestats el castigarien amb la mort. S'arriscarien sos
pensaments a esgarriar-se amb els vaixells dels brbars cap a llur
ptria, la tan llunyana Anglaterra? No, sos pensaments no fugien
envers un camp tan lluny, i tanmateix eren tan pecaminosos com
noms pugui concebre'ls la sang ardent de la jovenesa. Pecaminosos,
s'entn, aqu al temple, davant la imatge de Fu i els altres dus.
Jo sabia per on vagarejaven sos pensaments.

En els afores de la ciutat, damunt el terrat tot pla i enllosat
d'una casa, on la baraneta semblava de porcellana, i entre bells
pitxers plens de grans campanetes blanques, seia la bella Pe, amb
sos ulls estrets i plens de malcia, sos llavis abundosos i sos peus
menuts. Les sabatetes l'oprimien, per l'opressi que sentia al cor
era fora ms gran, i alava tediosament sos braos, delicadament
modelats, dins les mnegues remoroses de set. Enfront d'ella hi
havia un bol de cristall amb quatre peixos daurats. Ella remenava
l'aigua a pleret amb una vareta envernissada de laca i acolorida: a
pleret, oh!, ben a pleret, perqu estava consirosa. Pensaria en la
riquesa del daurat abillament dels peixos i en la segurana amb qu
vivien en el bol de cristall, amb menja abundosa? Tanmateix quina
major felicitat no haurien tingut si haguessin roms en llibertat!
Ah! s! La bella Pe ho comprenia d'all ms. Sos pensaments
vagarejaven lluny de casa seva i cercaven el temple; per no pas per
motius divinals! Pobre Pe! Pobre Sui-hung! Sos pensaments mundans es
trobaven, per la fredor de mos raigs els va caure entremig com
l'espasa d'un ngel!



NIT XXVIII

Era una calma com de mort, digu la Lluna. L'aigua era tan
transparent com aire pur que jo atravessava. Jo podia veure les
curioses plantes d'all baix, sota l'aigua. Eren com arbres d'una
boscria gegantina que s'estenien cap a mi, per braades i braades.
El peix els nedava damunt el cim. Un esbart de cignes salvatges
volaven pel defora, molt amunt de l'aire. Un d'ells es deix caure
amb les ales esteses avall i ms avall. Seguia amb els seus ulls la
caravana aria, mentre la distncia entre ells creixia rpidament.
Mantenia les seves ales esteses i immbils i queia com una bombolla
de sab cau en l'aire quiet. Quan toc la superfcie de l'aigua,
decant el cap endarrera, entre les seves ales, i romangu tan
aturat com la blanca florida del lotus damunt un llac tranquil.
S'al un oratjol suau i infl la superfcie, tota lluenteig, de
l'aigua fosforescent, que brillava com si el mateix ter ans
rodolant en vastes ones dilatades. El cigne aixec el seu cap, i els
esquitxos de l'aigua arrosaren la seva esquena i el seu pit com a
flames blaves. L'auba an difonent la seva llum rosada a tot el
volt, i el cigne emprengu la volada cap en l'aire amb renovellada
bra, cap al sol que s'aixecava, cap a la ratlla de la costa, d'un
blau estants; cap aon havia volat la caravana aria. Per ell
volava tot sol, amb el daler en son pit. Volava sense companyia
damunt les blaves aiges reinflades.



NIT XXIX

Us dar una pintura ms de la Sucia, digu la Lluna. Entre
boscries obagues, vora les platges melangioses del Roxen, hi ha la
bella esglsia del convent de Wreta. Mos raigs caigueren, a travs
d'una reixa del mur, dins un esbarjs soterrani, on dormen els reis
en llurs tombes de marbre. Una reial corona lluenteja a la paret,
damunt ells, com a emblema de la glria del mn. Una corona reial,
per que s feta de fusta pintada, i mantiguda per un tasc de fusta
clavat a la paret. Els corcs han atravessat amb llur rosec la corona
daurada; l'aranya ha filat la seva tela des de la corona al vas
mortuori. La teranyina s una bandera de dol, trencadissa i efmera
com el dol dels mortals. Que n's, de tranquil, el son d'aquells
reis! Jo em recordo ben b de cm eren. Encara veig el refiat
somriure al volt d'aquells llavis que amb tanta autoritat i
determini deien mots de joia o de marriment.

Quan penetra el vaixell entre les muntanyes com una barca del pas
de les fades, mant estranger ve a l'esglsia i en visita el
soterrani sepulcral. Pregunta el nom dels reis, i els noms ressonen
amb un so mort i oblidat. Mira la corona menjada dels corcs, i, si
t el seny piads, sent que llisca una tristesa al seu somriure.
Dormiu, o morts! La Lluna us recorda, la Lluna envia ses fredes
esplendors, nit a travs, cap a vostre reialme silencis, damunt el
qual penja la corona de fusta.



NIT XXX

Arran de la carretera, digu la Lluna, hi ha un hostal, i al seu
davant mateix hi ha un gran cobert pels carros, el sostre del qual
estava a mig embardissar. Vaig mirar entremig de les bigues i, a
travs del forat obert de la trapa, dins l'inconfortable espai de
ms avall. Un gall d'indi dormia damunt una barra i una sella
reposava damunt una buida menjadora. Un carruatge de viatgers estava
enmig del cobert. La seva gent dormien a dins tan ben aixoplugats
com era possible, mentre els cavalls eren nodrits i abeurats, i el
cotxer estirava les cames, baldament (i ho s de cert) hagus dormit
ben feixuc per ms de mig cam. La porta de l'alcova de l'establer
era oberta, el llit estava tot revolt, i una candela gotejava damunt
el sl. El vent geliu xiulava d'una banda a l'altra del cobert. Era
ms a prop del trenc d'alba que de la mitja nit. Una colla de msics
rodamons dormien en un compartiment de l'estable. El pare i la mare,
em jugaria qualsevol cosa que somniaven en les gotes del lquid
inflamat que hi havia dins la seva ampolla, i la pllida noia en
les gotes ploroses de sos ulls. Una arpa jeia a llur cap, i un gos a
llurs peus.



NIT XXXI

Fou en una vileta camperola, digu la Lluna Vaig veure-ho l'any
passat, per tant se val, perqu ho vaig veure d'una manera ben
precisa. Aquesta nit he llegit el que en deien els diaris, per la
histria no hi s de molt tan intelligible. Un ensinistrador
d'ssos seia al taulell d'una taverna, tot menjant el seu sopar. El
seu s era lligat a la part de fora, ms enll del cobert de fusta.
Pobre s! No hauria gosat fer mal ni a una criatura, encara que
tingus un posat prou ferotge. Tres noiets jugaven a la claror de
mos raigs, en una golfa. El major potser tenia sis anys; el ms
petit no passava de dos. Plaf, plaf! Un so apagat anava pujant
l'escala. Qu deuria sser? La porta s'obr de bat a bat: era l's,
el gran s pelut! Li havia semblat tedis de romandre all fora, a
l'eixida, i havia trobat son cam escales amunt. Jo ho vaig veure
tot, digu la Lluna. Els infants s'espaordiren en gran manera, a
la primeria de veure el gros animal pelut: cada un d'ells
s'arrosseg a un diferent rec; pero l's va trobar-los. Els flair
per no els va fer mal. -Bah! Deu sser un gos dels ms grossos-
pensaven. I comenaren de donar-li copets. Ell s'estengu en terra,
i el noi ms petit rodol al damunt d'ell, i jug a amagar sos rulls
daurats en el llarg vestit de pells de la fera. En acabat, el noi
ms gran va treure el seu tabal, i va atabalar tan fort com va
saber. Totduna que va sentir-lo l's s'al damunt les cames del
darrera i vinga dansar: era un galant espectacle. Cada noi es pos
l'escopeta a l'espatlla, i l's, naturalment, va haver de tenir la
seva, i l'agaf tan estreta com qualsevol d'ells. Era verament un
estrany company de joc el que havien arreplegat: no cal negar-ho.
Anaven d'amunt d'avall: Un, dos, un, dos. Precisament aleshores
alg vingu a la porta i l'obr: era la mare dels infants. Haureu
hagut de veure la terrible muda agonia de sa cara esblaimada, badant
la boca i amb esguard d'ensust. Per el noi ms petit li fu un
senyal amb el cap. Mai no hauria estat tan a gust, i crid fort, en
son estil infantvol: -No fem sin jugar a soldats, mare.- I en
acabat aparegu l'ensinistrador d'ssos.



NIT XXXII

Bufava el vent, fort i geliu; els nvols s'empaitaven i la Lluna
noms es mostrava de tant en tant.

Atalaio els nvols que volen, des del silenci de l'espai sobir!
va dir-me. Puc veure com s'empaiten damunt la terra. Tot just suara
estava atalaiant una pres, fora de la qual hi havia un carruatge
tot clos: un presoner estava a punt de pendre comiat. Mos raigs
traspassaren la finestra enreixada, i resplendiren damunt la paret
interior. El presoner escrivia algunes ratlles a la paret: era el
seu adu-siau. No escrivia paraules, sin una melodia: el
xarbotament del seu cor en la darrera nit que despenia en aquell
indret. La porta s'obr, i fou menat al carruatge. Mir en l'aire,
cap al meu disc rod, i passaren nvols entre nosaltres, com si ell
no pogus veure la meva fa ni jo la seva. Va entrar al carruatge,
la porta es tanc, pet la xurriaca, i se n'anaren per entremig de
l'espessa boscria, on mos raigs no podien assolir-los. Vaig mirar
de bell nou a travs de la reixa de la pres, i mos raigs caigueren
altra vegada damunt la paret on era escrita la melodia, el seu
darrer adu-siau: quan fallen les paraules, tot sovint la msica pot
parlar! Per mos raigs noms illuminen unes quantes notes isolades:
la major part romandran sempre en la fosca per a mi. Fou un himne de
mort, el que escrigu? O b eren notes d'un villancet de joia? Anava
a trobar la mort, o b l'abraada de la seva benvolguda? Els raigs
de Lluna no poden pas llegir tot all que els mortals escriuen.
Atalaio els nuvols fugidors, del silenci estant de l'espai sobir;
veig nvols poderosos que s'encalcen tot creuant la terra.



NIT XXXIII

Em plauen els infants una cosa de no dir, fu la Lluna. Els ms
petits, sobretot, sn tan entretinguts! Tot sovint sotjo envers
ells, a travs de les cortines, quan menys es pensen que jo els
vegi. s tan entretingut de veure'ls fent per manera de despullar-se
ells mateixos! De primer una espatlleta nua i rodona surt del
davantal; desprs llisca un bra enfora. O b veig una mitja
estirada que exhibeix una cameta amb clotets, ferma i rodona, i
desprs un peuet fet per a sser besat, i jo el beso, digu la
Lluna. Cal que us digui el que he vist aquesta nit. Mirava a
l'altra part d'una finestra, la persiana de la qual no arribava al
capdavall, perqu no hi havia vens en front. He vist tota una colla
de menuts, germans i germanes. Hi ha una nena, tota petita, que
noms t quatre anys, per que sap el parenostre tan b com
qualsevol dels altres; i la seva mare seu a la vora del seu llit,
cada vespre, per sentir-lo. Desprs la besa i seu al seu costat fins
que ella trenca el son, cosa que generalment s'esdev tot seguit que
tanca els ulls.

Aquesta nit els dos infants majors estaven prou entremeliats. Un
d'ells saltava d'una banda a l'altra, a peu coix, en sa llarga
camisa de nit, tota blanca. El segon estava damunt d'una cadira amb
els vestits de tots els altres apilotats al seu damunt. Va dir que
aix era una endevinalla, i que havien d'endevinar quna cosa
significava. El ter i el quart posaven acuradament llurs joguines
en un calaix; i, naturalment, aix s una cosa que cal fer, per
llur mare els digu que quietud, perqu la petita anava a dir la
seva pregria. Vaig sotjar al volt del llum, digu la Lluna. La
petitona de quatre anys en el llit, entre tot el fi blancatge de
lli; ses manetes eren creuades, i son rostre tot seris i greu; i
comen: -Pare nostre!- en alta veu. -Per qu s aix, digu la
seva mare, interrogant-la a mig cam. -Quan deies Nostre pa de cada
dia dau-nos, senyor, has dit quelcom ms que no he pogut sentir b.
Qu deies? Vejam, digues-m'ho.- La petitona vacillava, i mirava
temoregament la seva mare. -Qu has dit desprs de Nostre pa de
cada dia dau-nos, senyor? -No us enutgeu, mareta estimada- fu la
petita. -Poseu-hi, si us plau, fora mantega.




EL ROSSINYOL



A la Xina, com sabeu, l'emperador s un xins, i tota la gent que el
volta sn tamb xinesos. Han passat molts d'anys d'en que la
histria que vaig a contar-vos s'esdevingu; pero aix encara s una
ra de ms pes per a contar-la; altrament cauria en oblit. El palau
de l'emperador era la ms bella cosa del mn: tot ell era fet de la
porcellana ms formosa, i de ms preu, pero al mateix temps tan
trencadissa que hom no podia tocar-la sin amb el major esment. Hom
podia veure en el jard les flors ms extraordinries del mn: les
ms belles tenien campanetes d'argent que els eren fermades, i que
dringaven perptuament; de manera que ning no podia passar entre
les flors sense mirar-les. Cada petit detall del jard havia estat
sospesadssim, i el jard era tan gran que el mateix jardiner no
sabia on acabava. Si hom anava caminant i caminant, hom arribava a
belles boscries on hi havia arbres altvols i llacs pregons. Els
boscos s'estenien fins la mar, que era pregona i blava; pregona
abastament perqu els vaixells ms grans poguessin navegar cap
endins, sota les branques dels arbres.

Entre aquests arbres hi havia un rossinyol qui cantava tan
delitosament que fins i tot el pobre pescador que tenia una pila
d'altres coses a fer s'aturava a sentir-lo quan eixia de nit a parar
les seves xarxes.

-O Cel! Quna cosa tan bella!- deia. Per en acabat li pertocava
d'atendre a sos quefers i s'oblidava del rossinyol. A la nit segent
en tornar-lo a sentir, exclamava de bell nou: -O Cel! Quna cosa tan
bella!

A la capital de l'emperador hi arribaven viatgers de totes les
contrades del mn. Tot ho admiraven en gran manera, sobretot el
palau i els jardins; per quan oen el rossinyol deia tothom:

-Aix s millor que tot!

En retornar a llurs terres en feien descripcions, i els que eren
savis escrivien molts de llibres sobre la ciutat, el palau i el
jard; per ning no deixava de banda el rossinyol: sempre el
posaven per damunt de tot. Els viatgers que eren poetes escrigueren
els ms bells poemes, tots ells sobre el rossinyol que hi havia dins
la boscria vora la blava mar pregona. Aquests llibres rodaren per
tot el mn, i amb el temps n'arribaren alguns fins a l'emperador.
Ell seia en la seva cadira d'or llegint i ms llegint; i movia el
cap, tot complagut d'haver esment de tan belles descripcions de la
ciutat, el palau i el jard.

-Per el rossinyol s millor que tot- va llegir. -Qu s aix?-
digu l'emperador. -El rossinyol? Ves, no n'havia sentit parlar. Hi
ha un ocell aix en mon reialme, i, encara ms, dins el meu jard, i
mai no n'he sentit parlar? Ara vegeu! Haver hagut de descobrir-ho en
un llibre!

Aleshores crid el seu cavaller de servei, el qual era de tan alta
nissaga que, quan alg d'alguna categoria inferior gosava parlar-li
o fer-li una pregunta, ell noms responia que -P,- que vol dir no
res absolutament.

-Diuen que aqu hi ha un ocell molt meravells, rossinyol de nom-
digu l'emperador. -Diuen que s millor que qualsevol altra cosa de
tot el meu reialme! Ves, jo mai no n'havia sentit parlar.

-Mai no he sentit que se'n fes esment- digu el cavaller de servei.
-Mai no ha estat presentat a la Cort.

-Desitjo que comparegui aqu aquest vespre a cantar per a mi- digu
l'emperador. -Tot el mn sap les coses que em pertanyen, i jo no en
s res!

-Fins ara mai no havia sentit que se'n fes esment- digu el cavaller
de servei. -El cercar i el trobar!

Per on calia trobar-lo? El cavaller de servei corregu escales
amunt i escales avall, i per dins i per fora de totes les cambres i
corredors. Ning dels que topava havia mai sentit parlar del
rossinyol: aix s que el cavaller de servei torn corrents cap a
l'emperador. i digu que la cosa devia sser una llegenda inventada
pels que havien escrit els llibres.

-No ha pas de creure vostra Majestat imperial tot all que sigui
escrit. Els llibres tot sovint sn pures invencions, fins i tot quan
no pertanyen a la que en diem _Nigromancia!_.

-Per el llibre on jo ho he llegit m'ha estat enviat pel potentssim
emperador del Jap: aix s que no pot contenir falsedat. Vull
sentir aquest rossinyol: Insisteixo en que sigui aqu aquesta nit.
Jo l'hi estenc la meva ms graciosa protecci; i, si no ve cap aqu,
tota la meva Cort ser petjada havent sopat!

-Tsing-pi!- digu el cavaller de servei. I torn a crrer en fora,
escales amunt i avall, per dins i per fora de totes les cambres i
corredors. La meitat de la Cort corria amb ell, perqu ning no
tenia ganes que el petgessin. Hi hagu preguntes i ms preguntes
sobre aquell rossinyol que era conegut de tot el mn de fora, per
de ning de la Cort. A la fi trobaren una pobra donzelleta a la
cuina. Ella que digu:

-O Cel! El rossinyol? Fora que el conec! S, verament sap que cosa
s cantar. Cada nit se'm permet de recollir menjar de rebuig per
dur-lo a la meva pobre mare malalta: ella viu all baix, arran de la
platja. En mon cam de retorn, quan estic cansada, reposo una
estoneta al bosc, i aleshores sento el rossinyol. El seu cant em fa
venir llgrimes als ulls; em sembla talment que la meva mare em
bess!

-Minyoneta cuinera- digu el cavaller de servei; -us procurar una
posici estable dins la cuina, i el perms de veure l'emperador com
dina, si voleu portar-nos on s el rossinyol. Ordes s'han dades que
ell comparegui a la Cort aquesta nit.

Aleshores se'n anaren tots plegats a fora, per adrear-se al bosc on
el rossinyol solia cantar. La meitat de la Cort hi va fer cap.
Mentre hi estaven anant tan depressa com sabien, una vaca comen de
bruelar.

-Oh!- digu un jove cortes, -Aqu el tenim. Qun poder tan
meravells en un sser tan petit! Verament, ja l'havia sentit abans.

-No, aix sn vaques que bruelen; encara estem d'all ms lluny de
l'indret.

Aleshores les granotes comenaren de fer el seu rac-rac a
l'aiguamoll.

-I aix diuen que s tan bonic?- fu el capell xins. -s ben
semblant al dringar de les campanes de l'esglsia.

-No, aix sn granotes!- digu la minyoneta de la cuina, -Per em
penso que ara ja no trigarem a sentir-lo!

Aleshores el rossinyol comen de cantar.

-Vet-lo aqu!- digu la minyoneta. -Escolteu, escolteu! Aqu rau!- I
assenyal un ocellet cendrs, encimbellat a les branques.

-s possible?- digu el cavaller de servei. -Mai no hauria cregut
que fos d'aquest posat. Que ordinari sembla! El veure gent de tan
alta categoria, amb el surt, li deu haver fet perdre totes les
colors.

-Rossinyolet!- digu la minyoneta de la cuina, aixecant la veu. -El
nostre gracis emperador desitja que canteu per a ell.

-Amb el major gust!- digu el rossinyol, tot refilant de la manera
ms delitosa.

-Semblen talment campanetes de cristall- digu el cavaller de
servei. -Mireu, la seva petita gola, si n's, d'activa! s
extraordinari que mai no l'haguem sentit fins ara! Estic segur que
assolir un gran xit a la Cort!

-Cantar de bell nou davant de l'emperador?- digu el rossinyol, que
s'havia pensat que emperador era present.

-Mon precis rossinyolet- digu el cavaller de servei: -tinc l'honor
de comandar la vostra presncia per a una festa de la Cort d'aquesta
nit, on encisareu S. G. M. l'emperador amb les vostres cantries
corprenedores.

-El meu cant sona millor entre els arbres- digu el rossinyol.

Per an amb ells de bon grat en sentir que l'emperador el
desitjava.

El palau fou tot illuminat per a aquella avinentesa. Les parets i
els paviments, que tots eren de porcellana, resplendien de rebre la
llum de milers de fanalets d'or. Les ms belles flors, totes de mena
trencadissa, agenaven els corredors. Hi havia qui-sap-les empentes
d'ac d'all, i un viu corrent d'aire; per justament aix feia
dringar les campanetes, i hom s'omplia les orelles del dringament,
Al mig de la gran cambra de recepci on era assegut l'emperador, hi
havien plantat un pal, i damunt ell havia de posar-se el rossinyol.
Tota la Cort era aplegada, i a la minyoneta de la cuina se li havia
perms d'estar darrera la porta, perqu ja tenia el ttol efectiu de
cuinera. Tothom portava els millors vestits; tothom girava els ulls
envers l'ocellet gris que feia moure el cap a l'emperador. El
rossinyol cant delitosament, i a l'emperador li vingueren les
llgrimes als ulls i li rodaren galtes avall; i aleshores el
rossinyol cant ms bellament que mai, i les seves notes commogueren
tots els cors. L'emperador en fou encisat, i digu que el rossinyol
tindria sa recompensa: la seva sabatilla d'or penjada al coll. Per
el rossinyol declin l'oferiment, tot agraint-lo, i digu que prou
recompensat estava.

-He vist llgrimes en els ulls de l'emperador: aquesta s la meva
recompensa de ms preu. Les llgrimes d'un emperador sn d'un poder
meravells! Du sap que estic premiat abastament.- I de nou esclat
en dola cantria celestial.

-s la ms delitosa coqueteria que mai hagi vist- deien les dames. I
es posaren un poc d'aigua a la boca per assajar igual gorgoteig i
fer-lo quan alg els parls, creient-se aix tan prodigioses com el
rossinyol. Fins i tot els lacais i les cambreres declararen que
estaven satisfets; i aix s dir molt perqu sn la gent ms difcil
de complaure. S, certament, el rossinyol havia fet sensaci. Havia
de romandre a la Cort, ara, i tenir la seva prpia gbia, aix com
llibertat per donar un tomb dues vegades al dia i una a la nit.
Anaven sempre amb ell dotze lacais, cada un dels quals agafava una
cinta que era lligada al volt de la seva cama. No hi havia gran
gaubana en sortir d'aquesta manera.

Tota la ciutat parlava de l'ocell meravells; i si, en trobar-se
dues persones, l'una deia a l'altra: -Ros,- i l'altra responia a la
una -Nyol,- en acabat sospiraven, havent-se ents perfectament. A
onze fills de fabricants de formatges els fou donat el nom de
rossinyol; per cap d'ells en va sortir amb veu.

Un dia vingu un gran paquet per a l'emperador: a la banda de fora
hi era escrita la paraula Rossinyol.

-Ara tindrem un altre llibre sobre aquest celebrat ocell- digu
l'emperador.

Per no era pas un llibre: era una petita obra d'art dins una caixa,
un rossinyol artificial, exactament igual al vivent, per atapet,
per damunt, de diamants, robins i safirs.

Quan se li havia donat corda, a l'ocell, podia cantar un dels cants
de l'ocell de bo de bo, i remenava la cua, on parpellejaven l'argent
i l'or. Una cinta era lligada al voltant del coll, i duia la segent
inscripci: El rossinyol de l'emperador del Jap s ben pobre,
comparat al de l'emperador de la Xina.

Tothom digu: -Oh! Quna preciositat!- I la persona que havia portat
l'ocell artificial reb tot seguit el ttol d'Imperial Portador de
Rossinyols en Cap.

-Ara, que cantin plegats. Qun duo no ser!

I hagueren de cantar plegats. Per la cosa no an prou b, perqu el
rossinyol de bo de bo cant al seu estil, i l'artificial no pogu
cantar sin valsos.

-No hi ha mancament, en aix- digu el mestre de msica: -entona
perfectament, i s correctssim en tot.

Desprs hagu de cantar l'ocell artificial tot sol. Fou un xit tan
gran com el que havia tingut l'ocell de bo de bo, i a ms era molt
ms joliu a l'esguard, parpellejava com braalets i agulles de pit.

Cant tres vegades la mateixa melodia, i no es cansava gota: la
gent, de bon grat l'hauria tornat a sentir des del comenament; per
l'emperador digu que ara havia de tocar el torn al de bo de bo...

Per a on era? Ning no havia reparat com ell fugia per la finestra
oberta, retornant a les seves boscries totes verdes.

Tots els cortesans el posaren com un drap brut, i digueren que era
un ocell ingratssim.

-Per tenim el millor ocell- digueren. I desprs l'artificial hagu
de tornar a cantar, i aquesta fou la vegada trenta-quatrena que
sentiren la mateixa melodia; per encara no la sabien del tot,
perqu era tan difcil!

El mestre de msica llo tremendament l'ocell, i insist que era
molt millor que no pas el rossinyol de bo de bo, no solament
considerant el seu exterior tot ple de diamants, sin el dintre
tamb.

-Perqu, veieu? dames i senyors, i l'emperador davant de tots... el
rossinyol de bo de bo mai no sabeu qu us far sentir; per, pel que
fa a l'artificial, tot est determinat a l'avanada: aix s, i aix
ha de romandre, i no pot sser altrament. Us podeu donar compte de
les coses, podeu obrir-lo i mostrar la inventiva humana en ajustar
els valsos, i veure cm funcionen, i cm una nota segueix l'altra!

-Aquest s exactament el meu parer- digueren tots. I el mestre de
msica aconsegu el perms de mostrar l'ocell al pblic el prxim
diumenge. Tamb ells havien de sentir-lo, digu l'emperador. Aix s
que el sentiren i tots se n'entusiasmaren, com si s'haguessin
embriagat de te (que aquest s un costum completament xins).

Desprs tots digueren: -Oh!- i estengueren llurs ndexs enlaire i
mogueren llurs caps.

Per el pobre pescador que havia sentit el rossinyol de bo de bo,
digu:

-Sona molt bonic, i s molt semblant al de bo de bo; per hi manca
alguna cosa, no s quina.

El rossinyol de bo de bo fou bandejat del reialme.

L'ocell artificial tenia son estatge damunt un coix de seda, vora
del llit de l'emperador. Tots els presents d'or i pedres precioses
que havia rebut eren al seu voltant. Son ttol havia ascendit a
sser el de Cantaire Imperial en Cap de l'Alcova, en el primer lloc
de la seva categoria, a m esquerra; perqu l'emperador creia que la
part ms important era aquella on el cor tenia seient. I dhuc un
cor d'emperador s a m esquerra.

El mestre de msica escrigu vint-i-cinc volums sobre l'ocell
artificial. El tractat era molt llarg, i escrit en els carcters
xinesos ms difcils. Tothom digu que l'havia llegit i l'havia
comprs; perqu altrament haurien passat per estpids, i llurs
cossos haurien estat petjats.

Aix anaren les coses per un any sencer. L'emperador, la Cort i tots
els altres xinesos sabien de cor qualsevol petit refilet de la
cantria de l'ocell artificial; per aix feia que els plagus ms
encara, perqu tots podien unir-se al cant. dhuc els nois de carrer
cantaven -tzi-tzi-tzi- i -cluc, cluc, cluc,- i l'emperador tamb
ho cantava.

Per un vespre, quan l'ocell cantava d'all millor i l'emperador era
ajagut al llit escoltant-lo, quelcom s'enjeg dins l'ocell amb un
-sssst.- Desprs una molla es trenc: totes les rodes feren -rrrr,-
i par la msica.

L'emperador salt del llit i envi a cercar sos propis metges; per
de qun servei podien sser? Desprs envi a cercar el rellotger, i,
desprs d'una pila de parloteigs i d'esbrinaments, aconsegu que
l'ocell funcions de bell nou, si fa no fa; per digu que calia
estalviar-lo tant com fos possible, perqu estava gastat en gran
manera i no podia renovar-se la mecnica fins al punt d'estar segur
de la melodia.

Fou un gran cop, aquest! Noms un cop l'any gosaren fer cantar
l'ocell, i amb prou feines; per aleshores el mestre de msica feia
un petit parlament, servint-se de totes les paraules ms difcils.
deia que era tan bo com sempre, i la seva dita tenia fe.

Cinc anys havien passat, i aleshores caigu un gran dol damunt la
naci; perqu tots estimaven molt llur emperador, i estava malalt i
li caldria morir, segons deien. Ja era escollit un emperador nou, i
la gent deman al cavaller de servei cm seguia llur emperador.

-P,- respongu ell, tot bellugant el cap.

 L'emperador jeia pllid i fred en son llit sumptus. Els cortesans
creien que era mort, i eixiren tots a presentar llurs respectes al
nou emperador. Els lacais sortiren a fer un poc de xerrameca, i les
cambreres donaren una gran reuni, on se serv caf. Draperies eren
esteses per totes les cambres i corredors per esmortir el so de les
petjades: aix s que hi havia quietud, molta de quietud. Per
l'emperador encara no era mort. Jeia rtic i esblaimat en el llit
sumptus, amb penjarolles de vellut i borles d'or feixugues. Hi
havia una finestra oberta, al damunt seu, i la lluna escampava una
faixa de llum damunt l'emperador i l'ocell artificial, que era al
seu darrera.

El pobre emperador amb prou feines podia respirar: semblava tenir un
pes amunt el pit. Obr sos ulls, i aleshores vei que era la Mort,
que damunt son pit era asseguda, portant la seva corona d'or. Amb
una m agitava l'espasa daurada de l'emperador, i amb l'altra la
seva bandera imperial. A tot el voltant, entremig dels plecs de les
penjarolles de vellut, sotjaven moltes cares tafaneres: algunes eren
fastigoses; altres eren gentils i plaents. Eren les bones i les
males accions de l'emperador, que ara el miraven de fit a fit,
mentre la Mort l'esclafava.

-Us recordeu d'all?- murmuraven l'una darrera l'altra. -Us recordeu
d'aix?- I li deien tantes de coses, que la suor relliscava per sa
fa.

-Mai no havia vist semblant cosa- digu l'emperador. -Msica,
msica! Soneu els grans timbals xinesos- crid -perqu no pugui
sentir aix que elles em diuen!

Per elles continuaren i continuaren, i la Mort seia, tot movent el
seu cap, igual que un xins, a cada cosa que anava essent dita.

-Msica, msica!- xisclava l'emperador. -Vs, precis ocellet
daurat: canteu, canteu! Us he carregat de pedres precioses, i fins i
tot he penjat la meva mateixa sabatilla daurada al voltant del
vostre coll: canteu, us dic, canteu!

Per l'ocell romania tot callat, perqu no hi havia ning que li
dons corda: aix s que, naturalment, no podia funcionar. La Mort
seguia fixant les grans conques buides de sos ulls al seu damunt, i
tot era callat, tan terriblement callat!

De cop i volta, vora la finestra, hi hagu un esclat de bellssima
cantria: era el rossinyol vivent, plantat en una branca de fora.
Havia sentit parlar de la fretura de l'emperador, i havia comparegut
a donar-li reconfort i esperana. Mentre ell cantava, les cares del
voltant esdevingueren esblaimades i ms esblaimades, i la sang
corregu amb nova vigoria per les venes de l'emperador i a travs de
sos peus i braos afeblits.

Fins i tot la Mort escoltava el cant i deia:

-Vs seguint, rossinyol, vs seguint!

-Prou, si em doneu l'espasa daurada tota resplendent; prou, si em
doneu la bandera imperial; prou, si em doneu la corona de
l'emperador.

I la Mort retorn cada un d'aquests tresors per un cant, i el
rossinyol segu cantant. Cant coses del quiet cementiri, on les
roses floreixen, on la flor del sac embauma l'aire i on l'herba
tendra s sempre de bell nou humitejada per les llgrimes de qui
plora. Aquest cant inspir a la Mort l'enyorana del seu jard, i,
com una freda boira cendrosa, atravess cap enfora, la finestra.

-Grcies, grcies!- digu l'emperador. -Ocellet celestial, b us
conec! Us havia bandejat de mon reialme; i vs, tanmateix, heu
foragitat amb vostre encs les males visions que eren al voltant de
mon llit tot fent la cantadissa, i heu llevat la Mort mateixa de mon
cor! Cm podr mai donar-vos-en la paga?

-Ja m'heu recompensat- digu el rossinyol -Vaig fer-vos venir les
llgrimes als ulls la primera vegada que vaig cantar per a vos, i
mai no ho oblidar! Aquests sn els joiells que alegren el cor d'un
cantaire. Per dormiu, ara, i desperteu-vos renovellat i fort! Jo
cantar per a vs!

I aleshores cant de bell nou, i l'emperador caigu en un dol somni
retornador. El sol resplendia finestra endins de la seva cambra quan
ell es despert renovellat i sa. Cap dels que l'assistien no havia
encara retornat envers ell, perqu es creien que era mort; per el
rossinyol encara era all, tot cantant.

-Sempre ms romandreu amb mi!- digu l'emperador. -Noms cantareu
que quan us plaur, i jo de l'ocell artificial en far mil bocins.

-Res d'aix!- digu el rossinyol. -Ell ha fet tot el b que ha
pogut! Serveu-lo aix com heu fet sempre. No puc pas bastir mon niu
i viure dins aquest palau; per deixeu que vingui quan em plagui, i
aleshores em posar a la branca, de nit, i cantar per a vos.
Cantar per alegrar-vos i tamb per fer-vos pensvol: Us dir
canons dels venturosos i tamb dels que pateixen. Us dir canons
del b i del mal que se us mantenen amagats. El petit ocell cantaire
vola lluny i per molts indrets: va envers el pobre pescador i envers
la casa camperola; envers gent que est molt lluny de vs i la
nostra Cort. Estimo ms llur cor que no pas la vostra corona i,
tanmateix, hi ha una flaire de santedat, al volt de la corona,
tamb! -Vindr, i cantar per a vos! -Per una cosa m'heu de
prometre.

-Us ho prometo tot!- digu l'emperador, que romania en peu, amb les
robes imperials que tot just s'havia acabat de posar, i tenia
l'espasa d'or tota feixuga damunt son cor.

-Una cosa us demano! No digueu a ning que teniu un ocellet que tot
us ho diu: val ms que ho feu aix!

Desprs el rossinyol vol qu sap a on. Els que assistien el malalt
tornaren per veure el posat de llur emperador difunt, i all estigu
ell en peu, tot dient-los:

-Bon dia!




L'ANEGUET LLEIG



El camp era aleshores un b de Du. Corria l'istiu. El blat era
daurat, i les civades encara eren verdes. El fenc era amuntegat
damunt les riques prades de les fondries, per on feia via la
cigonya, tot parlotejant en egipci, el llenguatge que li havia
ensenyat la seva mare.

Al volt del camp i la prada hi havia boscos que no s'acabaven mai i
en mig dels quals dormien estanys profunds. S, l'encontrada era
verament delitosa. A l'indret ms assolellat hi havia una casa
vella, voltada d'uns fossats que s'endinsaven fora; i grans fulles
de repalassa brollaven de les parets de la casa fins arran mateix de
l'aigua. Algunes eren tan grans que un infant podia aixoplugar-se
sota d'elles. Entre les fulles, l'arrecerament era tan gran com al
cor d'una boscria; i all hi havia una nega asseguda damunt son
niu. Precisament estava curant sos aneguets; per gaireb estava
cansada de seure, de tant de temps que la cosa durava. Altrament
tenia molt poques visites, perqu les altres negues s'estimaven ms
de nedar d'ac d'all dels fossats que no pas de remenar les anques
all dalt, sota les fulles de repalassa, parlotejant amb ella.

A la fi l'un ou darrera l'altre comen de petar. -Xip!, xip!-
feien. Tots els menuts havien entrat a la vida, i empenyien el cap
enfora.

-Cuac, cuac!- digu l'nega. I tots ells comenaren de fer -Cuac!-
tan fort com saberen, i miraren a llur volt, a totes bandes, entre
les fulles verdes. Llur mare els deix mirar tant com els vingu de
grat, perqu el verd s b per als ulls.

-Que n's, de gran, el mn, verament!- digueren tots els menuts.
Perqu, tanmateix, tenien molt ms d'espai per a moure's que no pas
quan eren a dins la closca.

-Que us penseu que s aix, tot el mn?- digu la mare. -S'estn una
pila a l'altra banda del jard, i agafa fins i tot el jard del
rector; per no he arribat mai tan enll. Suposo que ja sou tots
aqu?- I va alar-se. -No, veig que encara no hi su tots: l'ou ms
gros encara jeu aqu. Per quant de temps n'hi haur?- I torn a
asseure's damunt el niu.

-B, cm va la cosa?- digu una nega vella que havia vingut a
fer-li una visita.

-Aquest ou no acaba mai- respongu l'oca asseguda -la closca no es
vol petar; per mireu-vos els altres: sn els aneguets ms formosos
que mai hagi vist; exactament iguals a llur pare, el poca-pena! Mai
no se'l veu per casa.

-Deixeu-me veure l'ou que no es vol petar- digu la vella nega.
-Podeu estar segura que s un ou de gall dindi! Una vegada em van
estafar aix, i vaig tenir mals de cap i cabries sense fi ni compte
amb els menuts, perqu us puc ben dir que l'aigua els esgarrifa. No
hi hagu manera: vaig cloquejar i aferrussar-m'hi, per no en vaig
treure res. Deixeu-me veure l'ou! Si s un ou de gall dindi!
Deixeu-lo de banda, i ensenyeu els altres menuts a nedar.

-El covar una mica ms: he covat tan de temps que b puc continuar
fins a la fira de sant Joan.

-Com us plagui- digu l'nega vella, i se n'an.

A la fi l'ou gruixut va petar. -Xip! Xip!- digu el menut. I es
llan en fora. Que n'era de gros i de lleig! L'nega se'l mirava.

-s un aneguet monstruosament gros- digu: -cap dels altres no s'hi
retirava. Ser, tanmateix, un ou de gall dindi? Ben aviat ho
esbrinarem: a l'aigua anir a raure, baldament l'hi hagi de tirar a
puntades de peu jo mateixa.

L'endem, el dia era gloriosament bell, i el sol resplendia damunt
totes les fulles de repalassa. La mare nega, amb tota la seva
famlia, se n'an cap els fossats.

Xaf!, es llan dins l'aigua, -Cuac! cuac!- digu. I els aneguets
s'hi deixaren caure l'un darrera l'altre. L'aigua els esquitx
damunt les testes, per es redrearen de bell nou i suraren
bellament. Llurs potes s'enjegaven totes soles, i no n'hi mancava
cap; fins i tot el gros, lleig i cendrs, nedava amb ells.

-No, no s gall dindi- fu ella. -Mireu que bellament fa anar les
cames i que test es mant! s el meu menut! Al capdavall no s pas
tan mala cosa, quan hom se'l mira amb aquella atenci. Cuac, cuac!
Veniu amb mi, i us condur al mn i us presentar al corral de les
oques; per romangueu-me sempre ben a la vora, perqu ning no us
pugui trepitjar, i tingueu compte amb el gat!

Desprs se n'anaren cap al corral dels necs. Hi havia en dansa un
paors aldarull, perqu dues cries lluitaven per un cap d'anguila, i
a la fi va ser el gat qui l'hagu.

-Aix s com van les coses en aquest mn- digu la mare dels necs.
I es llep el bec, perqu el cap d'anguila el volia ella.

-Feu anar les cames- digu; -feu per manera de cloquejar degudament,
i decanteu el coll davant aquella nega vella d'all. s la de ms
alta categoria de totes; t sang espanyola a les venes, i aix
explica el seu volum; i, veieu?, t un parrac vermell al volt de la
cama; aix s una cosa prodigiosament bella i la ms extraordinria
marca de distinci que un nec pugui tenir. Aix mostra clarament
que no se la pot deixar de banda, i que mereix sser contemplada,
tant per les bsties com pels homes! Cloquegeu, ara! No gireu els
peus cap a dins: un aneguet ben educat conserva les cames ben
separades, com fan son pare i sa mare. Aix. I, ara, decanteu els
colls i digueu: cuac!

Feren all que se'ls havia comandat; per els altres necs que hi
havia pel volt van mirar-los, i van dir, en veu d'all ms alta:

-Ara veieu. D'aqu endavant ens les haurem d'haver amb aquesta
trepa! Com si ja no fssim massa! Ai, senyor! I que n's de lleig,
aquest aneguet! No el podrem pas tolerar!

I un nec an envers ell i li mosseg el coll.

-Deixeu-lo fer- digu la mare: -no fa cap mal.

-Ben segur que no; per es tan desmanegat i estrafalari!- digu el
mossegaire. -Cal aporrinar-lo.

-s una bella fillada talment- digu la vella nega que duia el
parrac al volt de la cama. -Tots sn de bella presncia, fora
d'aquest: aquest s d'una mostra desgraciada. s una llstima que no
el pogueu tornar.

-Aix s impossible, Vostra Grcia- digu la nega mare. -No s
gentil, per s una criatura com un tros de pa, i neda tan bellament
com qualsevol dels altres. s ms: crec que tanmateix puc
arriscar-me a afegir que jo penso que millorar d'aqu endavant, o
potser amb el temps es far ms petit! Era massa gran dins l'ou:
aix s que no ha sortit amb gaire bon posat.- I desprs li don
tustets al coll i l'amanyag. -A ms, s un mascle- digu: -aix s
que la cosa no t tanta importncia. Em penso que ser molt fort, i
no dubto que s'obrir cam en aquest mn.

-Els altres aneguets sn molt bonics- digu la vella nega. Ara feu
com si estigussiu a casa vostra; i, si trobeu el cap d'una anguila,
podeu portar-me'l.

Desprs d'aix es sentiren ben b a casa llur. Per el pobre aneguet
que havia estat el darrer a sortir de la closca, i que era tan
lleig, fou mossegat, emps, i vctima de la riota dels necs i de
les gallines.

-s massa gros- deien tots. I el gall dindi que havia nat amb els
esperons posats, i per tant es creia ben b un emperador,
s'estarruf tot com un vaixell a plena vela, s'adre envers ell, i
gorgol fins a esdevenir-ne tot caravermell. El pobre aneguet estava
esmaperdut, i no sabia per on girar-se; estava desesperat perqu era
tan lleig, i l'escometia tot el corral.

Aix pass el primer dia, i desprs les coses empitjoraren i
empitjoraren. El pobre aneguet fou empaitat i pataquejat per tothom:
fins i tot sos germans i germanes el malmenaven, i sempre estaven
dient:

-Tant de bo que el gat us engraps, cosa fastigosa!

Fins i tot la seva mare deia:

-Voldria, en nom de Du, que fssiu a unes quantes milles de
distncla.

Els necs el mossegaven, les gallines el picaven, i la noia que els
nodria li dava puntades de peu

Ell que s? que va fugar-se i va volar de damunt el clos, i els
ocellets fugiren esglaiats pels aires.

-s perqu s tan lleig- pens el pobre aneguet, tot cloent els
ulls. Per tanmateix continu corrent. Desprs arrib a un gran
aiguamoll on vivien els necs fers. Estava tan cansat i tan atut,
que romangu all tota la nit.

Al mat els necs fers comparegueren volant, a inspeccionar llur nou
company.

-Quna mena de criatura su?- demanaren, mentre l'aneguet es girava
d'una banda a l'altra i els saludava tan b com podia.

-Su terriblement lleig!- digueren els necs fers. -Per aix tan
se'ns en dona, mentre no us caseu en nostra famlia.

Pobre miny! No havia pas pensat en casori: Tot el que necessitava
era el perms de raure entre els joncs i beure un poc de aigua de
l'aiguamoll.

Romangu all dos dies sencers. En acabat vingueren dues oques
feres, dos mascles. No feia gaire temps que havien eixit de la
closca, i, per tant, eren bastant impertinents.

-Escolteu, company- digueren: -su tan lleig que tenim una
veritable flaca per vs: voleu aplegar-vos amb nosaltres i sser un
ocell de pas? Hi ha un altre aiguamoll per aqu a la vora, i hi ha
algunes oques feres molt boniques, totes elles gentils damiselles
que saben dir: cuac! Sou prou lleig per a fer fortuna entre elles.

En aquell mateix moment es sent en aire: -Pam, pam!,- I les dues
oques feres caigueren mortes entre els joncs, i l'aigua s'enrog de
sang. -Pam, pam!,- seguiren fent les escopetes; i esbarts sencers
d'oques feres eixiren del joncar, i els trets feren noves vctimes
entre elles.

Hi havia una gran cacera, i els caadors eren amagats al volt de
l'aiguamoll: alguns eren, fins i tot, asseguts a les branques dels
arbres que estenien llur ufana damunt l'aigua. El fum blau s'alava
com a nvols entre els arbres obacs, i s'escampava per damunt
l'estanyol.

Els gossos d'aigues rodaven d'ac d'all per l'aiguamoll, xap, xap!
Els joncs i les canyes es decantaven sota llur pas per totes bandes.
La situaci era terriblement alarmant per al pobre aneguet.
Recargol son cap, fent-li dar un tomb i ajocant-lo sota l'ala, i
justament aleshores un gosss basards aparegu arran mateix d'ell:
la llengua li penjava enfora de la boca i sos ulls miraven
perversament de fit a fit. Obr el gran abisme de la seva boca a
tocar de l'aneguet, mostr son dentat agudssim... i... xap! Se
n'an sense tocar-lo.

-Oh! Grcies a Du!- sospir l'aneguet. -S tan lleig que fins i tot
el gos no vol mossegar-me!

Desprs romangu tot arraulit mentre els trets xiulaven entre les
mates, i bala darrera bala fend els aires.

No vingu el retorn de la calma fins a una hora molt tardana del
dia, per fins i tot aleshores el pobre aneguet no gos aixecar-se;
esper algunes hores ms abans de mirar a son volt, i desprs fug
de l'aiguamoll tan rabent com pogu. Pass a travs de camps i
prades, i feia un vent tan fort que hagu de maldar de valent per
fer via.

Pels volts de la nit arrib a un pobre caban. Era un cobert tan
miserable que no podia decidir cm es deixaria caure: aix s que
romania en peu. El vent xiulava tan ferotgement al volt de
l'aneguet, que li calgu asseure's damunt la cua per resistir-lo; i
el vent vinga bufar i ms bufar. Desprs l'aneguet vei que la porta
havia perdut un golfo, i penjava tan torta que ell podia
arrossegar-se cap a dins de la casa a travs del forat; i d'aquesta
manera penetr dins la cambra. All vivia una vella amb el seu gat i
la seva gallina. El gat, que ella anomenava _Fillet_, podia arquejar
el seu dors, fer un rebuf i llanar guspires elctriques: s'entn si
se li amanyagava el pl a la inversa. La gallina tenia unes cametes
menudes i breus, i per aix era anomenada _Gallineta camacurta._
Ponia bons ous, i la vella n'estava tan enamorada com si li hagus
estat filla.

En sser mat, l'estrany aneguet fou descobert tot seguit, i el gat
comen a botzinar i la gallina a cloquejar.

-Qu diables passa!- fu la vella mirant a son volt. Per els seus
ulls no filaven gaire, i es va pensar que l'aneguet era un gros nec
que s'havia escapat. -Veu's aqu una gran troballa- digu: -ara
tindrem ous d'nega, si no s un mascle! Cal esbrinar-ho.

Tingu l'aneguet a prova per espai de tres setmanes, per els ous no
van comparixer. El gat era el cap de la casa, i la gallina era la
mestressa, i sempre parlaven de nosaltres i el mn, perqu es
creien que representaven la meitat del mn, i una meitat que era ben
b la millor.

-Podeu pondre?- deman la gallina.

-No!

-Voleu tenir la bondat de posar-vos un segell a la boca, doncs?

I el gat digu:

-Podeu arquejar el dors, tirar un rebuf, o treure guspires?

-No.

-Aleshores valdria ms que us reservssiu les vostres opinions quan
parla la gent de seny.

L'aneguet s'estigu en el rec, criant mal humor i va comenar a
pensar en l'aire lliure i el sol. El domin un desig invencible de
surar per l'aigua, i a la fi no pogu menys d'assabentar-ne la
gallina.

-En nom de Du! Per qu us capfiqueu?- pregunt ella, -No teniu res
a fer: vet-aqu per qu us passen pel mag aquestes cabries.
Pongueu uns quants ous o apreneu de tirar un rebuf, i tot aix se us
n'anir del cap.

-Per s tan delits, de surar damunt l'aigua!- digu l'aneguet; -i
tan delits de sentir-la com llisca damunt el cap quan us tireu a
fons!

-Qun divertiment tan galds!- digu la gallina -Em penso que us heu
begut l'enteniment. Demaneu-li al gat cm pensa sobre aix. s la
criatura de ms seny que conec. Demaneu-li si li plau, de surar per
l'aigua o de capbussar-s'hi. De mi, no en parlem. Demaneu-ho a la
nostra mateixa mestressa, la vella: no hi ha ning, en tot el mn,
ms intelligent que ella. Qu us penseu que en t cap ganes, de
surar per l'aigua o d'anar-hi per sota?

-No m'heu comprs- digu l'aneguet.

-B, si no us comprenem nosaltres, qu ho podr fer? Suposo que no
us considereu pas ms intelligent que el gat o que la vella: de mi
no cal fer-ne esment. No feu el ximple, criatura, i agrau a la
vostra planeta tot el b que us hem prodigat. No heu pogut viure en
aquesta cambra tota calenta, i amb una companyia vora la qual podeu
haver aprs alguna cosa? Per sou un beneit, i no es passa gust en
acoblar-se amb vs. I podeu creure que no vull sin el vostre b, i
us canto les veritats franques: no hi ha via ms segura per conixer
quns sn els nostres amics. Feu per manera, doncs, de pondre alguns
ous, o d'ensinistrar-vos en el rebuf, o de llanar guspires.

-Em penso que sortir cap al mn de fora- digu l'aneguet.

-Oi! Feu-ho, positivament!- digu la gallina.

Aix s que l'aneguet se n'an, i sur per damunt l'aigua i s'hi
capbuss; per tota criatura vivent el mirava de reull per la seva
lletjor. Vingu el temps tardoral: les fulles dels boscos esdevenien
grogues i brunes; el vent les prenia i donaven tombs de dansa. El
cel tenia posat d'una gran fredor, i s'hi aturaven els nvols,
feixucs de neu i calamara. Un corb, damunt el clos de rama cantava
un trist regany, de tant de fred. Feia esgarrifar noms que de
pensar-hi; el pobre aneguet es trobava, veritablement, en un mal
trencacoll.

Un capvespre, el sol es ponia amb hivernenca resplendor, quan un
esbart de vells ocellassos eixiren fora de les mates. L'aneguet mai
no havia vist cosa ms bella: eren blancs que enlluernaven, amb
llargs colls onejants. Eren cignes, i feien un crit peculiar, tot
estenent llurs magnfiques ales esbarjoses, i volant de les
contrades fredes cap a les terres ms calentes i la mar lliure.
Pujaren amunt, tan amunt! I el lleig aneguet esdevingu singularment
neguits: don tombs i ms tombs dins l'aigua, com una roda,
estirant en l'aire el seu coll com si volgus seguir-los. I
aleshores fu un crit tan penetrant i tan inconegut, que ell mateix
va esglaiar-se'n en gran manera. Oh! No podia oblidar aquells ocells
formosos, aquells ocells felios; i tan aviat com va sser fora de
l'esguard es va capbussar fins arribar a fons, i quan torn a eixir
estava totalment fora de test. No sabia quns eren aquells ocells, o
a on volaven; per tanmateix es sentia atret per ells com mai
n'havia estat per cap criatura de la terra. Gens ni mica no els
envejava: cm se li hauria pogut acudir el simple desig d'sser
semblant prodigi de bellesa? Son cor hauria estat ple d'agrament si
hagus aconseguit, noms, que aquells grans necs l'haguesin tolerat
en llur companyia. Pobre i lleig animal!

L'hivern fou d'un fred tan terrible, que l'nec no tingu ms remei
que donar volts per l'aigua per evitar que es glacs; per cada nit
el trau dins el qual nedava an fent-se ms i ms petit. Desprs
gla tan fort que tot el gla del damunt va petar, i l'aneguet
hagu de bellugar les cames contnuament perqu el gla no es
clogus al seu voltant. A la fi estava tan cansat que ja no podia
fer cap ms moviment, i comenava de glaar-se al cor mateix del
gla.

A primeres hores del mat pass un camperol i el va veure. Va
adrear-se cap el gla i va fer-hi un forat, martellejant-lo amb el
seu esclop, que era d'all ms feixuc; I port l'aneguet a casa, a
la seva dona. All no trig a reviscolar-se. Els infants volien
jugar-hi, per l'aneguet cregu que es proposaven malmenar-lo, i, en
son esglai, es llen a dins el perol de la llet, i la llet esquitx
tota la cambra. La dona xiscl i al les mans en l'aire. Desprs
l'aneguet an d'un vol dins el barralonet de la mantega, i caigu
dins l'atuell de la farina i en va sortir. Imagineu-vos qu
semblaria, a aquella hora! La dona s'escridassava, i prov de
ensopegar-lo amb les estenalles, i els infants caigueren l'un damunt
l'altre volent atrapar-lo, i xisclaven i reien. Per sort la porta
era oberta, i l'anec fug cap a les mates i la neu novament caiguda,
i all s'atur gaireb exhaurit.

Per fra massa trist d'esmentar totes les privacions i misries que
hagu de passar, aquell hivern tan aspre. Quan el sol comen de
resplendir i donar escalf altra vegada, l'aneguet era a l'aiguamoll
i es trobava entre els joncs. Les aloses cantaven, i havia vingut la
primavera gentil.

Aleshores, de cop i volta, al les seves ales, i elles es mogueren
amb molta ms fora que no pas abans, i el duien enfora
vigorosament. Abans que sabs on era, es trob dins un gran jard on
les pomeres eren al ple de la florida, i l'aire era tot embaumat de
lils, les llargues branques dels quals protegien les vores
alteroses del llac! Oh! Que n'era, de delitosa, la frescor de la
primavera!

Davant mateix d'ell contempl tres bells cignes blancs que avanaven
al seu encontre, d'unes mates estant. Amb llurs plomes, que feien un
dol murmuri, nedaven lleument damunt l'aigua. L'aneguet reconegu
els ocells majestuosos, i el domin una estranya melangia.

-Volar envers ells, envers els ocells reials, i ells m'esbocinaran
perque jo, que sc tan lleig, goso atansar-m'hi. Per tant se val;
ms m'estimo que ells em matin que no pas que els necs em
mosseguin, les gallines em piquin, o la dona de les gallines em doni
una puntada de peu, o em calgui passar tanta de misria a l'hivern.

Aix s que vol cap a l'aigua i ned envers els cignes sobirans.
Ells el veieren, i es precipitaren envers ell amb les plomes
estarrufades.

-Mateu-me, oh!, mateu-me!- digu la pobra criatura. I, decantant son
cap envers l'aigua, esper la seva mort, Per quina cosa vei,
reflectida en l'aigua transparent?

Vei a sos peus la seva prpia imatge; per ja no era un ocell
matusser i d'un gris ombrvol, tot lleig i desmanegat: ell tamb era
un cigne! No hi fa absolutament res que sigueu nats en un corral
d'necs, si heu eixit d'un ou de cigne!

Es sent ben jois de totes les misries i tribulacions que havia
passat: ara n'havia esdevingut ms apte per a donar preu a la seva
bella fortuna, i a tota la bellesa que li donava la benvinguda.

Els cignes grans nedaren i nedaren al seu volt, i l'amanyagaren amb
llurs becs. Alguns infantons comparegueren al jard amb grana i
trossos de pa, que llanaren a l'aigua; i el ms petit crid: -N'hi
ha un de nou!- Els altres infants feren, en joiosa cridria: -S,
n'ha vingut un de nou!- I picaren de mans i dansaren per aquells
topants, corrent darrera llur pare i llur mare. Desprs tiraren el
pa a l'aigua, i un d'ells digu que el nou era el ms bonic, perqu
era tan jove i tan bell. I els vells cignes decantaren llurs caps i
li feren homenatge.

Ell es sent tot avergonyit, i amag son cap sota l'ala; no sabia
qu pensar-ne. Era feli en gran manera, per gens envanit; un bon
cor mai no s'envaneix. Pens cm havia estat perseguit i menyspreat,
i ara els sentia dir a tots que era el ms forms de tots els ocells
formosos. Els lils decantaven llurs tanys a dins mateix de l'aigua,
al davant seu, i el sol resplendent escalfava i alegrava, i ell feia
murmurar les seves plomes i alava en l'aire son coll esvelt, dient
en son cor, tot ple de joia: -Mai no havia somniat tanta de ventura
quan era l'Aneguet lleig!




EL PAPALL



El Papall cercava una promesa, i, naturalment, desitjava
d'escollir-ne una de ben gentil entre les flors. Ell les examinava,
tan quietament i discretament segudes damunt llurs tiges, com seu
generalment una noia quan no est emparaulada; per n'hi havia
tantes per triar, que la cosa era per trencar-s'hi el cap. Al
Papall no li plaia d'afrontar dificultats; aix s que, en la seva
perplexitat, vol cap a la Margarida. Sabia que ella podia dir
l'averany, i que tot sovint ho feia; perqu els enamorats
n'arrencaven fulla darrera fulla, i amb cada una d'elles hom feia
una pregunta referent a la persona amada: -s veritable amor? -De
tot cor? -Amor que defalleix? -Amor enfredorida? -Gens d'amor?- o
altres preguntes semblants. Cadasc demana en son llenguatge; aix,
doncs, no estir les fulles sin que les bes totes, l'una darrera
l'altra, amb l'esperana d'aconseguir una bona resposta.

-Dola Margarida- digu -su la ms svia comare de totes les flors
i sabeu la manera de predir els esdeveniments. Digueu-me, em cal
abastar aquesta o b aquella? o quna abastar? Quan ho spiga,
volar de dret envers la galant minyona, i comenar de fer-li
postures.

Per Margarida poc li volia tornar resposta; l'havia cremat que ell
li digus comare. Ell pregunt una segona vegada, i una tercera,
pero no pogu arrencar-li una paraula; de manera que defug el mal
de cap de demanar-li res ms, i fug enll d'enll, sense ms
aldarull, cap a son afer matrimonial.

Era al comenament de la primavera, i hi havia un batall d'Allasses
blanques i Safrans. -Tenen un posat molt joliu- digu el Papall;
-sn unes caretes enciseres, per em semblen massa jovenetes.- Ell,
com molts de joves, preferia noies un poc madures. Aix, doncs, vol
cap a les Anmones, per eren massa vergonyoses per a ell; les
Violetes eren massa apassionades; les Tulipes eren massa amigues de
l'ostentaci; les Jonquilles eren massa plebees i les flors del tell
eren massa petites i tenien una parentela que no s'acabava mai; les
flors de pomera eren, en bona fe, tan boniques de mirar com les
Roses, per avui hi eren i dem no hi eren, al grat del vent. No
valdria la pena d'entrar al matrimoni per tan curta estona, creia
ell. El Psol d'olor era la flor que li plaa ms; era rosada i
blanca, pura i delicada, i pertanyia a aquella mena de noies
notables que sempre van endegades, per poden fer-se tils a la
cuina. Estava a punt de fer-li una declaraci quan, en aquell precs
moment, observ una tabella de psol que penjava ben a la vora
d'ella, amb una flor seca al capdavall. -Qu s aquesta?- pregunt.
-La meva germana- respongu el Psol d'olor. -Tanmateix? aix vol
dir que vs probablement arribareu a semblar-vos-li, ben aviat,-
clam el Papall, empresa la volada.

Els Xuclamels penjaven damunt el clos; tenien posats de grans dames,
per amb cares llargues i pell esgroguissada. No responien al seu
gust. Per, qu responia al seu gust? Ah! demaneu-li a ell.

La Primavera va passar, va passar l'istiu, i la tardor anava passant
tamb; les flors eren encara abillades de colors brillants, per ai!
la fresca flaire de la jovenesa era esvada. La fragncia l'atreia
en gran manera, encara que ell ja no era jove, tampoc; i no se'n
trobava gens entre les Dlies i les Malves de jard.

Aix doncs, el Papall es decant a la Farigola boscana.

-Amb prou feines floreix, per s una flor, a com lla, i tota
fragncia: cada fullola n's plena. Em casar amb ella.

Comen, doncs, de festejar-hi.

Per la farigola boscana estava rtiga i callada, i al capdavall
digu:

-Amistat, s, per res ms. Sc vella, i vos su vell. Podem viure
perfectament l'un per l'altre, per no pas casar-nos! No ens
convertim en babaus, a nostra edat tardana!

Aix s que el Papall no va haver cap flor. Havia perdut massa
temps en l'escorcoll, i aquella darrera no podia sser. El Papall
esdevingu un vell conco, com diu la gent.

Vingueren les darreries de la tardor, i no hi havia altra cosa que
plugetes menudes o aigua a gavadals; el vent bufava tot fredeluc
damunt els vells slzers, fins que les fulles s'esgarrifaren i
cruixiren les branques. No era pas cosa plaent de volar pel mn amb
vestit d'istiu; aquell s el temps, segons conten, que conv ms
l'amor casol. Per el Papall no vol ms pel mn. Havia anat a
raure casualment dins una casa, on hi havia foc a l'estufa: s,
veritable calor d'istiu. Podia viure, per viure no es prou, deia
ell; hom necessita claror de sol, llibertat i una floreta.

I vol contra els vidres de la finestra, i fou observat i admirat, i
clavat amb una agulla en una caixa de curiositats. All no podien
fer res per al seu tarann.

-Ara estic plantat en una tija, com les flors- digu el Papall. -No
s pas cosa molt agradvola, tanmateix. Gaireb s com sser casat,
de tan subjecte que hom es troba.- I fu per manera de consolar-se
amb aquesta reflexi.

-s un pobre conhort- exclamaren les plantes que hi havien als
testos de la cambra.

-Per una planta en un test, s cosa ben difcil de creure- pens el
Papall; -estan massa ficades entre la gent humana.




EL CARGOL I EL ROSER



Al volt d'un jard hi havia un clos de mates d'avellaner, i ms
enll camps i prades, amb vaques i moltons; per al mig del jard hi
havia un Roser al bo de la florida. Sota d'ell s'allargassava un
Cargol que tenia qui-sap-les coses a complir, segons ell. -Espereu
que vingui la meva hora- digu; -jo far molt ms que llevar roses,
o avellanes, o donar llet com fan les vaques.

-Espero qui-sap-lo de vs- digu el Roser. -Puc demanar quan en
veurem alguna cosa?

-Em pendr el meu temps- replic el Cargol. -Sempre porteu tanta de
pressa en la vostra tasca, que mai al volt d'ella no s'esparvilla la
curiositat.

L'any segent el Cargol s'allargassava, gaireb en el mateix indret
d'abans, a la llum del sol, sota el Roser; aquest ja poncellava, i
les poncelles havien comenat a expandirse en flors badades, sempre
gerdes, sempre noves. I el Cargol sortia enfora, a mitges, estenia
les seves banyes, i en acabat tornava a ficar-les cap endins.

-Tot t el mateix posat d'antany; enlloc no hi ha progrs visible.
El Roser s cobert de roses; mai no sortir d'aquesta can enujosa.

Pass l'istiu, pass la tardor; el Roser havia donat roses i
poncelles, seguit seguit, fins que la neu comen de caure. El temps
esdevingu humit i tempestus, el Roser es decant cap a terra i el
Cargol s'hi colg.

Comen un nou any: el Roser va reviscolar-se i el Cargol torn a
treure el nas.

-Ja no su ms que un pal revellit de Roser- digu, -us cal parar
esment que aviat us assecareu. Heu donat al mn all que podia
donar-li el vostre natural. Si valia molt o no gaire, s cosa que no
tinc temps de considerar; per el que s ben cert, s que no heu fet
la ms petita cosa per al vostre millorament; d'altra manera,
haureu pogut produir quelcom de ben distint. Podeu negar-ho? Aviat
us convertireu en un pal tot nu. Compreneu el que dic?

-M'alarmeu- crid el Roser. -Mai no havia pensat en semblant cosa.

-No; mai no us heu encaparrat a pensar gaire. Per no heu
reflexionat mai, per atzar, per quna ra devia sser que floreu, i
de la manera que floreu, i cm era que ho fieu d'una manera i no
d'una altra?

-No- respongu el Roser; -floria de goig, perqu no podia fer
altrament. El sol escalfava tant, l'oratjol refrescava tant; bevia
rosada clara i pluja feixuga; respirava... vivia! Desprs, em pujava
de terra una mena de fora, i em venia una fora de dalt. Sentia una
quantitat de plaer sempre nou, sempre gran, i no tenia ms remei que
florir. Era la meva vida; no podia fer altrament.

-Heu tingut una vida ben planera- observ el Cargol.

-Verament, molt m'ha estat concedit- digu el Roser -per ara ja no
em ser concedida altra cosa. Vs teniu un d'aquests senys
consirosos que rumien profundament, i tan afavorit que espalmareu al
mn.

-No tinc, en cap manera, aquest propsit- digu el Cargol. -El mn
no significa res per a mi. Qu se me'n dna del mn? Prou feina tinc
amb mi mateix i a dins de mi.

-Per en aquesta terra, no haurem de donar al prosme nostre millor
ajut, contribuint amb el que poguem? S; jo noms he estat capa que
de donar roses; per vs, vs que heu arreplegat tantes virtuts...
qu heu donat al mn? Qu li donareu?

-Qu li he donat? Qu li donar? Li escupo al damunt! No s bo per
res! No m'interessa gens ni mica. Doneu vostres roses -d'aqu no en
podeu passar;- que els avellaners donguin avellanes, i les vaques
donguin llet. Cada un de vosaltres t el seu pblic; jo tinc el meu
a dins de mi. Em ficar dintre meu, i all romandr. El mn no s
res per a mi.

I el Cargol es retir dins la seva casa, i s'hi amurad.

-Quna llstima, quna pena!- exclam el Roser. -Jo no puc lliscar
dins un aixopluc, per ms que pugui desitjar-ho. Sempre he de
brollar cap enfora, brollar roses. Les fulles cauen, i volen qu sap
aon entre el vent. Per vaig veure una de les roses posada dins un
devocionari pertanyent a la mestressa de la casa; una altra de les
meves roses an a raure al pit d'una noia bella i jovenana, i una
altra fou besada pels dolos llavis d'un infant en un xtasi
d'alegria. Tot aix m'encisava tant! Era per a mi una veritable
felicitat... sn recordances de les ms gustoses que hi hagi a la
vida.

I el Roser an florint en la seva innocncia, mentre el Cargol es
retirava dins la seva casa apegalosa. El mn no era res per a ell!

Passaren els anys.

El Cargol havia retornat a la terra, el Roser havia retornat a la
terra; tamb la seca fulla de rosa del devocionari havia
desaparegut, per noves fulles de rosa florien en el jard i hi
havia nous cargols que lliscaven a dins de llurs cases: el mn no
era res per a ells!

Llegirem tamb llur histria? No fra pas diferent.




EL SOLDADET DE PLOM



Una vegada hi havia vint-i-cinc soldats de plom, tots germans,
perque eren de la mateixa vella cullera de plom. Cada un dels homes
tenia el seu fusell a l'espatlla, mirava al seu davant de fit a fit
i portava el ms elegant uniforme roig i blau que hom pogus
imaginar.

La primera cosa que sentiren en llur nou mn, en sser llevada la
tapadora de la capsa, fou el picament de mans d'un minyonet que
cridava:

-Soldats, soldats!

Era la diada del seu natalici, i tot just acabaven de fer-n'hi
present: aix s que no perd gens ni mica de temps a plantar-los
damunt la taula.

Tots els soldats eren exactament iguals, amb una excepci: n'hi
havia un que diferia dels altres a tenir una sola cama. Perqu fou
el darrer que hom havia fet, i no havia restat plom abastament per a
acabar-lo. Tanmateix, per, ell es tenia tan b damunt la seva nica
cama com els altres damunt dues; i el fet s que ell era el que ara
esdevindr fams.

Damunt la taula on anaven essent plantats, hi havia moltes d'altres
joguines; per la principal cosa que recaptava l'esguard era un
delits castell de paper. A travs de les menudes finestretes,
haureu pogut talment mirar dins les cambres. A la part de fora hi
havia alguns arbrets rabassuts que voltaven un petit mirall
representant un llac, la superfcie del qual reflectia els cignes de
cera que hi nedaven. Era ben, ben enciser; per la cosa ms bonica
que tenia era una donzelleta que romania a la porta, tota badada,
del castell. Tamb ella era feta de retalls de paper, per portava
un vestit de la glassa ms lleugera, amb una exquisida cinteta blava
damunt les seves espatlles, com si fos una banda, on hi havia
encastada una antiqela tan gran com tota la seva cara.

La donzelleta estenia tots dos braos, perqu era una balladora; i,
tot ballant, havia alat en tanta de manera una de les seves cames,
que el soldat de plom no la podia veure gens ni mica, i va suposar
que tamb ella no tenia sin una sola cama.

-Aquesta fra la muller que m'escauria!- va pensar. -Per s d'una
categoria molt massa enlairada: viu en un palau, mentre que jo no
tinc sin una capsa, i, encara, som vint-i-cinc a partir-nos-la. No,
all no fra pas un estatge digne d'ella; per haig de fer mans i
mnegues per entaular-hi coneixena.

Desprs jagu tan llarg com era a l'altra banda d'una capsa de rap
que era damunt la taula. D'aquell indret estant podia veure d'all
ms b la petita damisella, qui continuava de tenir-se damunt una
sola cama sense perdre l'equilibri.

A una hora tardana del vespre els altres soldats foren encabits a
llur capsa, i la gent de la casa se'n an a jc.

Aleshores els tocava el torn a les joguines, de jugar: elles
s'entretenien fent-se visites, donant batalles i concertant balls.
Els soldats de plom comenaren de moure fressa de llur capsa estant,
perqu volien aplegar-se als jocs; pero no podien tirar enll la
tapadora. Els peta-nous feien salts mortals, i el llapis gargotejava
ximpleries damunt la pissarra.

Hi hagu tant d'aldarull, que el canari es despert i s'hi un; per
les coses que deia eren en vers. Els dos nics que no es bellugaven
eren el soldat de plom i la petita balladora. Ella estava tan
enravenada com sempre, sobre la punta d'un peu, amb els braos
estesos; ell estava igualment ferm damunt la seva nica cama, i no
n'apartava la mirada, de la balladora, ni un sol moment.

Desprs el rellotge va sonar les dotze, i, patapam!, salt la
tapadora de la capsa de rap. Per no hi havia pas rap, no! Hi
havia un dimoniet negre, un follet que s'enjegava.

-Soldat de plom!- digu el follet: -feu-me la merc de guardar-vos
els ulls per a cosa del vostre ram.

Per el soldat de plom va fer veure que no ho havia sentit.

Al mat, quan els infants es llevaren, posaren el soldat de plom
damunt el marc de la finestra; i, no s pas si fou per obra del
follet o d'una ratxada de vent, el fet s que de cop i volta la
finestra s'obr d'una revolada, i el soldat caigu de cap, del
tercer pis en avall.

Fou una davallada terrorfica, i a la fi toc terra, amb la cama en
l'aire i la baioneta clavada entre dues pedres del paviment.

La criada i el noiet, tot seguit corregueren cap avall, a cercar-lo;
per, baldament arribessin gaireb a petjar-lo, no ensopegaren de
veure'l.

Noms que el soldat hagus dit: -Aqu s!- l'haurien trobat
fcilment; per a ell no li sembl escaient de cridar, tot anant
d'uniforme.

Tot seguit va comenar de ploure, i les gotes caigueren ms i ms
cuitoses, fins que arrib a congriar-se un regular torrent. Quan la
pluja fou passada, van fer via per all dos nois del carrer.

-Mira!- va dir l'un. -Aqu hi ha un soldat de plom! Deixa'm anar a
cercar una vela.

Aix s que van fer un vaixell amb un diari, i van posar el soldat
al mig del vaixell, i ell naveg avall avall, de dret cap a la
claveguera. Tots dos minyons li corrien en seguiment, picant de
mans.

Du del cel! Qunes onades hi havia a la gola de la claveguera! Per
s que tanmateix havia plogut a bots i a barrals. El vaixell de
paper dans d'amunt d'avall, i de tant en tant giravoltava
frenticament. Un calfred atravess el soldat de plom; per ell
romangu indomable i no mogu un sol membre: no feia sin mirar de
fit a fit al seu davant, amb el fusell a l'espatlla.

De sobte el vaixell rod sota una llarga foradada de fusta, i tot
esdevingu tan fosc com quan ell es trobava dins la capsa.

-A on diantre anir a raure?- pens ell, -B, b; tot s per la
malvestat d'aquell follet! Oh! Noms que la donzelleta estigus amb
mi dins el vaixell! baldament la tenebror fos doble, poc se me'n
donaria!

En aquell moment una grossa rata d'aigua, que vivia a la foradada,
s'enfil.

-Teniu passaport?- deman la rata. -Feu-me a mans el vostre
passaport.

El soldat de plom no parl, per agaf encara ms estretament el seu
fusell. L'embarcaci es precipit cap endins, i la rata era al
darrera, a tocar. Ecs! Cm petava de dents, i quns crits feia quan
trobava miques de branquetes i de palla!

Per el corrent esdevingu ms i ms fort. El soldat de plom ja
podia veure la claror del dia al seu davant, al cap de la foradada;
per a l'ensems va sentir un so braolador, apte per a colpir
d'esglai el cor de ms ardidesa. Imagineu-vos! All on acabava la
foradada, el corrent es tirava de dret al gran canal. Aix seria tan
perills per a ell com ho seria per a nosaltres el precipitar-nos de
dret dins el remolins d'un rius.

Ja era, aleshores, tan a prop de l'extrem, que era impossible
d'aturar-se. El vaixell peg embranzida cap enfora. El pobre soldat
de plom es mantingu tan estirat com li permeteren les seves forces:
ning no podia dir d'ell que hagus arribat ni a extremir-se.

El bot giravolt tres o quatre vegades, i s'ompl d'aigua fins al
caire: no tenia ms remei que enfonsar-se. El soldat de plom estava
amb aigua fins al coll, i el vaixell anava enfonsant-se ms i ms.
El paper havia esdevingut ms i ms fluix, i a la fi l'aigua li
pass damunt el cim.

Aleshores el soldat pens en la seva petita balladora, que mai ms
no havia de tornar a veure, i aquesta tonada d'una can resson a
les seves odes:

_Avant, soldat
sempre gosat!
Por de morir
no et fa fugir!_

Al capdavall el paper ced del tot, i el soldat caigu
atravessant-lo; per al mateix moment se l'empass un peix
qui-sap-lo gros.

Oh! Quna fosca hi havia en els dintres d'aquell peix! Era fins i
tot pitjor que sser dins la foradada. I, a ms, quna estretor!
Per el soldat de plom era tan indomable com sempre, i jeia tan
llarg com era, amb el fusell a l'espatlla.

El peix es bellugava d'all ms, i feia els ms frentics moviments.

A la fi esdevingu ben quiet, i, al cap d'una estona, una escomesa
com un llampec l'atravess.

El soldat es trob una vegada ms entre la llum del dia i alg digu
en veu alta:

-Un soldat de plom!

El peix havia estat pescat, dut a la pescateria, venut i menat a la
cuina, on la cuinera l'obr de part a part amb un gran ganivet. La
minyona agaf el soldat per la cintura, amb dos dits, i se l'emport
a la saleta, on tothom volgu veure l'home meravells que havia
viatjat dins el pador d'un peix. El soldat de plom, per, no era
gens orgulls. El plantaren damunt la taula, i, prodigi de
prodigis!, es trob a la mateixa cambra on havia estat abans. Vei
els mateixos infantons, i les joguines, que encara eren damunt la
taula, aix com el bell castell amb la balladora petita i bonica.

Encara es tenia damunt una sola cama, i mantenia l'altra en l'aire.
Ja veieu com tamb ella era inflexible.

El soldat estava tan commogut, que poc li hauria costat de vessar
llgrimes d'estany; per aix no hauria estat escaient. La mirava a
ella i ella el mirava a ell; per no es digueren mai cap paraula.

En aquell instant un dels infantons aixec en l'aire el soldat de
plom, i, sense cap ni centener, el tir al foc. Sens dubte el follet
de la capsa de rap n'era culpable d'aquest tropell. El soldat
romania all, abrandat per la flama i dins la calor ms paorosa;
per no sabia pas si all era l'escalfor del foc de bo de bo, o
l'escalfor de sos propis sentiments. Havia perdut totes ses colors
brillants: qu pot dir si aix s'hauria esdevingut per son perills
viatge o per son dol?

Mir la donzelleta, i ella el mir, i ell conegu que s'anava
fonent; pero encara feu per manera de mantenir-se test, recolzant
bravament el fusell a l'espatlla.

Una porta fou, de cop i volta, oberta: el corrent d'aire s'endugu
la balladora, i ella volei, com un silf, cap a la flama de dret,
com el soldat; i s'arbor, i tot seguit fou consumida.

En aquell moment el soldat era redut a una mica de plom; i quan la
minyona, al mat segent, llev les cendres, el trob en forma d'un
petit cor de plom. Tot o que romania de la balladora era la seva
antiqela, i encara tota cremada, negra com el carb.




LA PRINCESA DE BO DE BO



Una vegada hi havia un prncep i li calia una princesa _de bo de
bo_. Ell va donar ben b la volta al mn per a trobar-ne una, per
sempre tenien un sis o un as. Hi havia abundor de princeses, per
ell trobava gran dificultat a descobrir si eren princeses de bo de
bo: sempre reparava quelcom que no acabava de fer el pes. Aix s
que a la fi se'n va tornar a casa seva, i estava molt tristoi perqu
li calia de mala manera una princesa _de bo de bo_.

Un vespre hi va haver una tempesta que feia feredat: tronava i
llampegava, i l'aigua queia a bots i a barrals: tanmateix era una
nit que esgarrifava.

Al mig de la tempesta, alg truc a la porta de la ciutat; i el rei
pare, ell mateix, an a obrir-la.

Era una princesa dreta al defora, per malmesa una cosa de no dir
per la pluja i la tempesta. Rajava un doll d'aigua de son cabell i
son vestit, l'aigua entrava pel cim de les seves sabates i sortia
pels talons; per ella va dir que era una princesa de bo de bo.

-Aviat veurem si aix s veritat- pens la vella reina; pero no va
badar boca. Se n'an cap al dormitori, tragu tots els llenols i
deix un psol damunt les posts travesseres. Aleshores, ella que s?
que agaf vint matalassos de llana i els pos damunt el psol, i
desprs vint matalassos de ploma i els pos damunt els matalassos de
llana. I all havia de dormir aquella nit la princesa. L'endem li
demanaren cm havia dormit.

-Oh! Terriblement!- digu la princesa. -Amb prou feines he tancat
els ulls en tota la nit! Du sap qu hi havia, en el llit. Hauria
dit que jeia damunt alguna cosa dura, i tinc tot el cos blau i
negre, aquest mat. s terrible!

Tot seguit veieren que devia sser una princesa de bo de bo, quan
havia sentit el psol a travs de vint matalassos de llana i vint
matalassos de ploma. Ning sin una princesa de bo de bo podia tenir
una pell tan delicada.

Aix, doncs, el prncep la prengu per muller, perqu aleshores s
que va estar segur que havia trobat una princesa de bo de bo; i el
psol fou posat al Museu, on hom encara pot veure'l, si ning no
l'ha robat.

I aquesta histria s de bo de bo.




EL VESTIT NOU DE L'EMPERADOR



Fa qui-sap-los anys, hi havia un emperador que tenia tanta de taleia
pels vestits nous, que hi despenia tots sos cabals.

Tant se li'n donava dels seus soldats o del teatre, o de cavalcar
per les boscries, si no era per lluir sos vestits nous. Tenia un
vestit per cada hora del dia; i la gent, en lloc de dir, com esdev
tractant-se de qualsevol altre rei o emperador: -s a la cambra del
Consell,- deien sempre, en aquest cas: -L'emperador s a la seva
cambra d'abillatge.

La vida era d'all ms joiosa a la gran ciutat on vivia: exrcits
d'estrangers venien a visitar-la cada dia; i, entre ells, una
vegada, comparegueren dos estafes.

Ells es feren passar com a teixidors, i digueren que sabien de
teixir les ms belles teles que hom pugui imaginar. No solament les
colors i el mostrejat eren d'una bellesa mai vista, sin que els
vestits fets d'aquelles teles tenien la qualitat peculiar
d'esdevenir invisibles en front de qualsevol persona que no fos a
posta per al crrec que tenia, o b fos curta de gambals d'una
manera que hom no podia comportar.

-Deuen sser esplndids, aquests vestits- pens l'emperador. -Tot
duent-los, ser capa de descobrir quns homes del meu reialme
ocupen indegudament llurs crrecs. Distingir la gent assenyada dels
ximplets. S; no tinc mes remei que comandar que teixeixin per a mi
un poc d'aquesta tela.

Pag als dos estafes un munt de moneda, a l'avanada, per tal que
poguessin comenar llur obra tot seguit.

Ells pararen dos telers, i feren veure que filaven; per no tenien
cap cosa damunt la llanadora. A la primeria demanaren una pila de
seda de la ms fina, i fil d'or del ms purificat, i posaren una i
altra cosa dins llurs maletes, mentre anaven treballant amb els
telers buits fins a qu sap quna hora de la nit.

-M'agradaria de saber cm aquests filadors se les van havent amb
llur tela- pens l'emperador.

Per es sent una mica colpit en reflexionar que qualsevol que fos
estpid, o b inepte per al lloc que ocupava, no podria veure'n res.
Ell creia, certament, que, quant a ell, no li calia tenir-ne
temences; per tanmateix pens que enviaria de primer alg altre per
veure cm anava la cosa. Tothom  sabia, dins la ciutat, qun poder
meravells tenia la tela, i tothom es delia per a veure quant ximple
era el seu ve.

-Enviar mon vell i fidel ministre envers els teixidors- pens
l'emperador. -Ell s l'home escaient per a veure el posat de la
tela, perqu s home de seny deixondit i ning no compleix sos
deures millor que ell.

Aix, doncs, el bon ministre capblanc an dins la cambra on els dos
estafes seien, treballant amb els telers buits.

-El Cel em valgui!- pens el vell ministre, obrint els ulls de bat a
bat. -Ai, si no puc veure absolutament res!- Per tindr gran compte
de no dir-ho.

Tots dos estafes li demanaren que tingus la bondat d'acostar-se una
mica ms, i li demanaren si no li semblava d'un bell mostrejat i de
colors delitoses.

Li assenyalaren el teler buit, i el pobre ministre mir de fit a fit
amb tota la fora que pogu; per no aconsegu veure cap cosa,
perqu, naturalment, no hi havia cap cosa a veure.

-Cels piadosos!- pens. -s possible que jo sigui un ximple? Mai
m'ho hauria pensat, i cal que ning se n'assabenti. No sc escaient
per al lloc que em fou confiat? Mai no dir que no puc veure la
tela.

-B, senyor: que no ens dieu res, de la tela?- digu el que feia
veure que filava.

-Oh! s una formosor! un encs!- digu el vell ministre, tot mirant
a travs de les seves ulleres. -Qun mostrejat, i qunes colors!
Dir a l'emperador, per ma fe, que la tela m'ha plagut una cosa de
no dir.

-Ens delecta de sentir-vos-ho- feren els filadors. I desprs
nomenaren totes les colors i descrigueren l'especial mostrejat.

El vell ministre par gran esment a les coses que digueren, per
poder repetir-les quan retorns al palau i veis l'emperador.

Desprs els teixidors seguiren demanant ms diners, ms seda i ms
or, per poder continuar filant; per tot an a raure a la butxaca
llur: ni un cap de fil no an a raure dins el teler. Ells, doncs,
continuaren, igual que sempre, filant amb els telers buits.

L'emperador no trig gaire temps a enviar un altre fidel funcionari
per veure cm la tela anava avanant, i si estaria llesta aviat. Li
esdevingu igual cosa que al ministre: vinga mirar i mirar; per,
com que no hi havia sin el teler buit, no pogu veure absolutament
res.

-No us apar que s una bella pea de tela?- digueren tots dos
estafes, mostrant i explicant el bell mostrejat, les belles colors,
que era impossible de veure, perqu no existien.

-Massa conec que no s un ximple!- pens l'home. -Aix s que dec
sser inepte per a l'alta posici que m'ha estat conferida. Ho trobo
d'all ms estrany, a com lla. Per, tanmateix, hom ha de mirar que
ning n'hegui esment.

Aix s que llo la tela que no veia, i els assegur que
l'embadalien les belles colors i l'originalitat del dibuix.

-s verament enciser!- digu a l'emperador.

Tota la gent de la ciutat parlava d'aquella esplndida tela.

Aleshores que s?, que a l'emperador el tempt el gust que passaria
de veure-la mentre encara era al teler.

Per tant, acompanyat d'una colla de cortesans selectes, entre els
quals hi havia els dos fidels funcionaris que ja havien vist abans
la tela imaginria, an a visitar aquells dos estafes tan murris que
anaven treballant, tant de valent com havien fet sempre, amb els
telers buits.

-s magnfica!- digueren a l'ensems els dos honrats funcionaris.
-Repareu, Majestat, qun dibuix! Qunes colors!

I assenyalaren el teler buit, perqu es creien que els altres veien
la tela, ben segur.

-Du meu!- pens l'emperador. -No veig absolutament res! Aix s
terrible! Sc un ximple? Sc inepte per a la corona imperial? Ah! No
podia esdevenir-me cosa pitjor.

-Oh! s una bellesa!- digu l'emperador, -Li dono la meva aprovaci
ms alta!

I mogu el cap amb satisfacci, tot mirant el teler buit. Res no
l'hauria pogut decidir a reconixer que no veia cap cosa
absolutament.

Tot el seguici mir i torn a mirar; per no vei altra cosa que els
altres que havien mirat. Tanmateix, per, tots exclamaren, amb sa
Majestat:

-s una bellesa!

I li aconsellaren que es poss un vestit fet d'aquella prodigiosa
tela en l'avinentesa d'una gran process que precisament estava a
punt de celebrar-se.

-s magnfica! sumptuosa! excellent!- digueren, l'una boca darrera
l'altra: tothom n'estava igualment enamorat.

L'emperador don a cada un d'els bergants una orde de cavalleria per
a posar-se al trau i el ttol de Cavallers teixidors.

Els estafes vetllaren tota la nit, en la viglia del dia que havia
de celebrar-se la process, i encengueren setze candeles perqu la
gent pogus atalaiar que dalerosos estaven de deixar enllestit el
nou abillament de l'emperador.

Feren veure que treien la tela del teler. La tallaren desplegada en
l'aire, amb unes estisores d'all ms grosses, i l'anaren embastant
amb agulles per les quals no havien passat cap fil. A la fi
digueren:

-Ara ja est a punt el vestit nou de l'emperador!

L'emperador, amb sos cortesans de ms enlairada categoria, an cap
al vestit personalment; i tots dos estafes aixecaren un bra en
l'aire, aix com si estiguessin agafant alguna cosa, i digueren:

-Veieu? Aqu hi ha les calces; aqu hi ha el gec; aqu hi ha el
mantell...- I aix per l'estil. -Tot tan lleuger com una teranyina.
Hom pensaria que no porta res al damunt, per justament aix s la
grcia!

-S-, digueren tots els cortesans, Per no pogueren veure cap cosa,
perque no hi havia cap cosa a veure.

-Voldr vostra imperial Majestat plaure's graciosament a llevar-se
els vestits que porta,- digueren els impostors -de manera que li
puguem posar els nous vestits, aqu davant del gran mirall?

L'emperador es llev tot el seu vestit, i els impostors pretengueren
anar-li donant l'una pea de roba darrera l'altra, de les
pertanyents al vestit que havien prets fer. Pretengueren
estrnyer-li quelcom contra la cintura i nuar-li quelcom: era el
rssec, i l'emperador don voltes i ms voltes en front del mirall.

-Qun posat tan bell que fa sa Majestat amb el vestit nou! Cm li
escau!- exclam tota la gent del voltant. -Qun dibuix i qunes
colors! s un vestit sumptuosssim!

-A fora est esperant el tlem que ha d'aixoplugar la testa de
nostra Majestat a la process- digu el mestre de cerimnies.

-B, estic a punt del tot- digu l'emperador. -No m'escau d'all ms
b, el vestit?

I don un tomb altra vegada en front del mirall, de manera que
sembls estar considerant les grans coses que duia.

Els camarlencs que havien d'agafar el rssec es decantaren, feren
veure que l'alaven de terra amb totes dues mans, i anaren caminant
amb llurs mans en l'aire. No gosaven deixar traspuar que no podien
veure absolutament res.

Aleshores l'emperador an fent sa via en la process sota el tlem
sumptus, i tothom deia, pels carrers.i per les finestres:

-Que bell que s el nou vestit de l'emperador! Qun rssec tan
esplndid! I tot li escau ajustadssim!

Ning no volia que traspus que no podia veure cap cosa, perqu
aleshores no hauria estat apte per al seu lloc, o b hauria estat un
ximplet.

Cap dels vestits que abans havia dut l'emperador no havia tingut
tant d'xit.

-Per si no porta res al damunt!- digu un noiet.

-Oh! Escolteu l'innocent!- digu son pare. I l'una persona fu saber
a l'altra all que el noiet havia dit.

-No porta res al damunt: un infant diu que no porta res al damunt!

-Per si s que no hi porta res, al damunt!- crid al capdavall tota
la gent.

L'emperador es recargol, perqu conegu que era veritat; pero pens
que la process, ara, havia de seguir el seu curs i es mantingu
ms enravenat que mai, i els camarlencs anaren agafant en l'aire el
rssec invisible.




LA DONZELLA DE LA MAR



Enll enll de la mar, l'aigua s tan blava com el blauet ms blau,
i tan clara com el cristall ms clar; per s molt pregona, massa
pregona perqu un cable la sondegi, i, si molts campanars fossin
amuntegats l'un damunt de l'altre, no podrien pas arribar des del
ja de la mar fins a la superfcie de l'aigua. s all baix de tot
que viu la Gent de la Mar.

Ara no us imaginssiu pas que a la fondria no hi ha sin l'arena
blanca tota nua. Oh! no; arbres i plantes dels ms meravellosos hi
creixen, amb unes tiges i fulles tan vincladisses que, al ms lleu
moviment de l'aigua, elles es mouen, aix com si fossin vivents.
Tots els peixos, grans i petits, llisquen entre les branques, igual
que aqu dalt llisquen els ocells, a travs de l'aigua. El palau del
Rei de la Mar rau a l'indret ms pregon. Ses parets sn de coral, i
les llargues finestres punxegudes de l'ambre ms clar; per el
sostre s fet de petxines que s'obren i es tanquen amb l'ondulaci
de l'aigua. Aix s d'un bell efecte, perqu hi ha perles
resplendents a l'interior de cada cLosca, cada una de les quals
seria l'orgull de la corona d'una reina.

El Rei de la Mar feia molts d'anys que havia perdut la seva muller,
per sa vella mare es captenia de la casa. Era una dona assenyada,
encara que tan orgullosa de sa noble naixena, que portava dotze
ostres a la cua, mentre les altres grans dames noms podien dur-ne
que sis. Altrament era digna de tota lloana, sobretot perqu
estimava tant les princesetes de la mar, ses ntes. Eren sis belles
noies, per la ms jove era la ms bonica de totes: la seva pell era
tan blanca i delicada com una fulla de rosa, sos ulls tan blaus com
el ms pregon del mar; per, aix com les altres, no tenia peus, i
en lloc de cames duia una cua de peix.

Solien passar-se tot el sant dia jugant a les grans sales del palau,
on flors vivents brollaven de les parets. Quan les grans finestres
d'ambre eren obertes, els peixos hi entraven, aix com les orenetes
volen dins nostres cambres quan obrim les finestres; per el peix
nedava de dret cap a les princesetes, menjava de les mans llurs, i
permetia que el tustessin.

Fora del palau hi havia un gran jard, amb arbres d'un roig encs i
un blau pregon, el fruit dels quals resplendia com l'or, mentre les
flors lluen com foc damunt llurs tiges sempre onejants. Hom hi
petjava la ms fina arena, per d'una blava tinta fosforescent. Tota
cosa era amarada, all baix, d'una blava llum meravellosa; ms aviat
us haureu cregut que reu molt encimbellat pels aires, amb noms
que cel damunt i dessota, que no pas que us trobssiu al fons de
l'oce. Quan la calma era absoluta, tot just podeu llambregar el
sol, semblant a una flor de prpura amb una tija de llum que
irradiava del seu calze.

Cada princeseta tenia el seu petit ja de flors, on podia cavar i
plantar aix com li plagus. L'una feia son ja de flors seguint la
forma d'una balena, una altra creia gentil de dibuixar el seu com
una figura de donzelleta de la mar; per la ms joveneta feia el seu
ben rod, com el sol, i no volia sin flors d'un matis rosat, com
sos raigs. Era una donzelleta curiosa, tota quieta i pensvola; i
mentre les altres germanes adornaven llurs jardins amb totes menes
d'objectes extraordinaris que havien arreplegat dels naufragis, ella
no hi volia sin les flors rosades com el sol d'all dalt, llevat de
l'esttua d'un bell infant. Aquesta esttua era cisellada en marbre
de la ms pura blancor, i algun naufragat navili l'havia duta a
fons. Vora la esttua plant un desmai d'un rosa rogenc que cresqu
amb moltssima d'ufana, i les novelles branques delicades anaren
penjant a son volt i al seu damunt, fins que gaireb tocaven l'arena
blava, on les ombres eren moradenques i anaven movent-se tot-hora,
aix com les branques. Haureu dit que les fulles i les arrels
bescanviaven besos, tot joguinejant.

A ella no hi havia cosa que li des major plaer que sentir parlar del
mn d'all dalt, poblat d'ssers humans; i fu que la seva via
velleta li digus tot el que sabia de vaixells i ciutats, la gent i
els animals. Per sobre tota cosa li semblava estranyament bell que
all dalt, a la terra, les flors tinguessin flaire, perqu no en
tenien pas als fondals de la mar; i tamb que les boscries fossin
verdes, i que els peixos que hom veia passar entre les branques
poguessin cantar tan vivament i dolament, que era una delectana de
parar-hi l'oda. Compreneu? l'via en deia peixos, dels ocellets:
altrament les donzelles de la mar no l'haurien compresa, perqu mai
no havien vist un ocell.

-Quan tingueu quinze anys- digu l'via -us ser perms de pujar en
l'aire per la mar i seure damunt les roques al clar de lluna, i
mirar els grans vaixells que naveguen; i veureu tamb les boscries
i les ciutats.

Una de les germanes faria quinze anys l'any segent, per les
altres... B, cada una d'elles era un any ms jove que l'altra, de
manera que la ms petita havia d'esperar cinc anys sencers abans que
la deixessin pujar de la fondria a veure quines coses hi havia a la
terra. Per cadascuna prometia a les altres de fer la completa
histria de tot el que hagus vist i li hagus semblat ms
meravells el primer dia. Llur via mai no els en podia parlar
abastament: tantes i tantes eren les coses de les quals volien tenir
noves.

Cap d'elles no sentia tant de daler com la petita, la que havia
d'esperar-se mes estona i que era tan quieta i somniosa. Manta nit
s'estava vora les finestres obertes, mirant a travs de l'aigua
blava tota ombrvola que els peixos fuetejaven amb llurs cues i
aletes. Podia veure la lluna i els estels, s ben veritat: eren
d'una llum pllida, per semblaven molt ms grans, a travs de
l'aigua, del que semblen a nostres ulls. Quan veia una ombra fosca
que lliscava entre ella i aquelles alimares, sabia que o b era una
balena que nedava damunt ella, o un vaixell carregat d'ssers
humans. Estic segur que ells mai no somniaren que una bella
donzelleta de la mar era all baix, tot estenent ses blanques mans
envers la quilla.

La princesa ms gran va arribar al seu quinz natalici, i havia
d'aventurar-se aigua amunt. En tornar tingu a centes de coses a
dir; per el ms delectable de tot, digu, era jeure a la llum de la
lluna damunt un banc d'arena en una mar tranquila, i contemplar la
gran ciutat vora la platja, on els llums guspirejaven com a estels
innombrables; parar oda a la msica i a la fressa i aldarull dels
carruatges i la gent; veure tots els cloquers i agulles de les
esglsies, i sentir el so de les campanes; i, precisament perqu no
podia anar a la platja, aix li semblava ms cobejable que tota
altra cosa.

Oh! Amb qun afany s'ho escoltava la germana ms petita! I quan,
d'all ms tard del vespre, va estar-se a la finestra oberta i va
mirar en l'aire, a travs de l'aigua foscament blava, pens en la
gran ciutat amb tota la seva fressa i aldarull, i es va imaginar que
fins i tot sentia el so de les campanes de l'esglsia.

L'altre any fou perms a la germana segona de muntar per l'aigua i
anar nedant on se vulla que li plagus. El sol tot just es ponia en
arribar ella a flor d'aigua: aquell fou l'espectacle ms bell,
pensava ella, que mai hagus vist. Tot el cel semblava d'or, digu;
i, quant als nvols, llur bellesa era indescriptible: flotaven amb
resplendors roges i moradenques damunt sa testa. I, molt ms de
pressa del que ells anaven, un esbart de cignes volava com un vel
blanc, tot allargat damunt l'aigua, cap al sol ponent. Ella va nedar
envers el sol; per ell va enfonsar-se, i s'esva tota la llum
rosada damunt els nvols i les aiges.

Un any desprs la tercera germana va muntar i, essent de molt la ms
gosada, ned cap amunt d'un ample riu que anava a raure a la mar.
Vei belles muntanyes verdes, abillades de vinyes; palaus i estatges
camperols que sotjaven les esplndides boscries. Sent com els
ocells cantaven, i el sol era tan encs, que tot sovint no tenia ms
remei que capbussar-se per refrescar la seva cara roent. En una
petita badia trob una colla d'infantons que hi corrien nus i
clapotejant dins l'aigua. Ella volgu jugar-hi, per ells
s'espantaren i fugiren. Desprs comparegu un animalet negre: era un
gos, per ella no n'havia vist cap en sa vida. Va lladrar tan
furiosament, que ella, espaordida, va anar-se'n cap a la mar lliure.
Mai no pogu oblidar les belles boscries, les muntanyes verdes i
els bells infants que podien nedar per l'aigua, baldament no
tinguessin cua com els peixos.

La quarta germana no era tan valenta: va romandre a la part ms
llunyana de l'oce, i, segons el seu record, aquell era l'indret ms
bell. Hom podia veure milles i milles d'estesa al seu voltant, i el
cel era al damunt com una gran cpula de cristall. Havia vist
vaixells, per noms de lluny: aix s que semblaven gavines. Hi
havia delfins grotescos que feien salts mortals, i balenes
gegantines que treien dolls d'aigua pels badius com a centes de
fonts per cada banda.

Aleshores vingu el torn de la quinta germana. El seu natalici
s'esqueia en hivern: aix s que vei espectacles que les altres no
havien obirat en llurs primers viatges. La mar semblava tota verda,
i arreu arreu hi suraven grans muntanyes de gla, cada una de les
quals semblava una perla, digu, per era molt mes alta que no pas
els campanars bastits pels homes. Prenien les formes ms prodigioses
i guspirejaven com a diamants. Ella havia segut en una de les ms
esbarjoses, i tots els navilis que passaven es desviaven enfora,
alarmats, en veure-l'hi asseguda, amb sa llarga cabellera que
s'escampava, tota solta en el vent.

Al vespre el cel esdevingu cobert de negres nuvolades. Tronava i
llampegava, i les enormes muntanyes de gla, que resplendien sota
els llampecs fulgurants, eren alades ben amunt de l'aigua per les
negres ones. Tots els navilis escuraven veles, i arreu hi havia
temena i tremolor; per ella seia quietament en sa flotant
muntanya, tot espiant la llum blava del llampec que queia en
zig-zags a dins la mar brillant.

La primera vegada que cadascuna de les germanes s'havia alat aigua
amunt, tot havia estat delectana, de tantes coses noves i belles
que mirava; per ja ms gran, i en llibertat d'anar on li plagus,
cadascuna esdevenia indiferent i enyorava casa seva: passat un mes,
si fa no fa, totes deien que, al capdavall, llur palau a la fondria
era millor que tot: era de tan bell estar!

Mant vespre, les cinc germanes, de bracet, s'alaven plegades aigua
amunt. Tenien gentilssimes veus, molt ms clares que les de cap
mortal; i quan s'anava alant una tempesta i esperaven que hi hauria
navilis naufragats, cantaven, amb les ms enciseres melodies, els
prodigis de la fondria, tot invitant als navegaires a no tenir-ne
por. Per els mariners no podien entendre les paraules: aix s que
es pensaven que all era la veu de la tempesta; ni era per a ells de
veure aquell parads del fons de la mar, perqu, en enfonsar-se el
vaixell, s'ofegaven i noms llurs despulles podien arribar al palau
de la mar. Quan les germanes ms grans muntaven aix, amb els braos
enllaats, en sser vespre, la ms petita romania endarrera tota
sola, tot mirant com se n'anaven, com si estigus a punt de plorar;
per les donzelles de la mar no tenen llgrimes, i per aix pateixen
ms.

-Oh! Si jo tingus quinze anys!- deia -cm em plauria, n'estic
segura, el mn d'all dalt i la gent moridora que hi viu!

A la fi vingu son quinz natalici.

-Ara tindreu llibertat d'anar i venir- digu la seva via, la vella
reina vdua. -Veniu: us agenar com a les altres germanes!- I li
pos una corona de lliris blancs al volt del cabell, per cada ptal
de les flors era mitja perla. Desprs la vella reina clav vuit
ostres a la cua de la princesa per a mostrar la seva alta categoria.

-Qun mal que fa!- deia la donzelleta de la mar.

-Heu de passar-ne la pena per ra de l'elegncia!- digu la seva
via.

Per oh! amb quna alegria s'hauria arrabassat tota aquesta
esplendor i deixat de banda la feixuga corona! Les flors roges del
seu jard li esqueien molt ms, per no gos de fer cap trasmudana.
-Adu- digu. I puj tan lleugera i tan airosa, per l'aigua, com una
bombolla.

El sol s'acabava de pondre quan ella al el cap damunt les aiges;
per els nvols eren encara encesos d'una claror rosada i daurada, i
l'estel vespert guspirejava en el cel dolament acolorat. L'airet
era suau i gerd i la mar tan tranquila com un safaretx. Un gran
vaixell de tres pals era all a la vora, amb una sola vela posada,
perqu no feia un al de vent, i els mariners seien al volt dels
cordatges, damunt les creuetes i als caps dels arbres. Hi havia
msica i cantries dins el navili, i en caure la fosca foren enceses
a centes de llanternes de colors: semblava que les banderes de totes
les nacions voleiessin pels aires. La donzelleta de la mar ned de
dret fins als finestrons de les cabines, i, cada vegada que l'ona
l'enlairava, podia veure a travs dels vidres transparents, colles
de gent alegrament vestida. El ms bell de tots era el jove prncep,
d'ullassos ben negres. No devia tenir gaire ms de setze anys, i
tota aquella festa era en honrament del seu natalici. Els mariners
dansaven a coberta, i, quan el prncep compareixia entre ells,
muntaven coets a cents, fent una claror com si fos de dia, i
espaordint en tanta de manera la donzelleta de la mar que hagu de
capbussar-se a l'aigua. Aviat s'arrisc a treure novament el cap, i
li sembl talment que tots els estels del cel caiguessin en un xfec
al seu voltant. Mai no havia vist aquelles mgiques alimares.
Astres, qui-sap-lo grans, giraven arremolinats; peixos-de-foc eren
sospesos en l'aire blau; i tot all es reflectia en la mar tranquila
i cristallina. Hi havia tanta de claror en el vaixell, que hom
podia veure la corda ms petita, i la gent no ho cal dir. Oh! Que
n'era, de bell, el prncep! Cm reia i somreia en saludar sos
invitats mentre la msica ressonava en la nit quieta!

S'an fent tard i ms tard, per la donzelleta de la mar no podia
llevar els ulls del navili i del bell prncep. Les llanternes de
colors foren apagades, no munt cap ms coet, i el can ja no
retronava; per del fons de la mar venia un confs murmuri, un so
planyvol. Mentrestant ella era gronxada amunt i avall per les ones,
de manera que pogus mirar dins la cabina; per el navili va anar
movent-se i movent-se, fins que vela darrera vela fou inflada pel
vent, les ones s'embraviren, grans nvols s'acoblaren, i llampeg en
la llunyania. Oh! La tempesta seria paorosa! Aviat els mariners
hagueren d'escurar vela. El gran navili es gronxava i anava a
rodolons a mesura que la maltempsada resplendia damunt la mar irosa.
Les negres ones s'alaren com a muntanyes, prou grans per a
atuir-lo; pero ell s'enfonsava com un cigne entre elles, i tornava a
sortir una altra vegada, i una altra ms, damunt llurs crestes
torrejants. La donzelleta de la mar trob que aquell era un joc ben
entretingut; per no creien aix els mariners. El navili petava i
gemegava; els poderosos fustatges es toraven i es doblegaven sota
els cops poderosos; l'aigua rompia damunt les cobertes, trencant el
pal major com si fos una canya; i el navili es tomb damunt son
flanc, i l'aigua penetr dins la cala.

Aleshores la donzelleta de la mar vei que estaven en perill, i que
havia d'anar amb compte, pel que li pertocava, amb les fustes
surants i les desferres. De moment la fosca era tan espessa que no
podia veure cap cosa; per en esclatar el llampec la claror fou tan
gran que pogu veure tot el que passava en el navili. Cada mariner
mirava per la prpia seguretat tan b com podia; per ella segu amb
son esguard ms especialment el jove prncep, i quan el navili
s'enfons el vei com s'enfonsava dins la mar pregona. A la primeria
en fou tota contenta, perqu ell aniria a estar-se amb ella; per
desprs fu memria que els ssers humans no podien viure sota
l'aigua, i noms un cop mort, podria anar el prncep al palau de son
pare, No! Calia que no mors. Aix, doncs, ned envers ell, entremig
dels taulons i les fustes que suraven al grat de l'aigua, oblidant
del tot que la podien esclafar. Es capbuss avall avall de l'aigua,
i munt de bell nou entre les ones, i a la fi arrepleg el jove
prncep, en el moment precs que ja no podia nedar ms dins la mar
arremorada. Sos braos i peus eren entumits; sos ulls formosos es
cloen; i hauria mort si la donzelleta de la mar no hagus anat a
rescatar-lo. Ella mantingu son cap damunt les aiges, i deix que
les ones els emmenessin a llur grat.

A trenc d'alba tota la tempesta era passada; del navili no se'n veia
rastre. El sol s'aixecava de l'aigua amb radiant esclat, i sos raigs
de color de rosa semblaven projectar una encesor de vida a les
galtes del prncep; per sos ulls romanien closos. La donzella de la
mar bes son bell front altvol, i men endarrera son cabell, que
degotava. Li sembl que era com l'esttua de marbre de son jardinet.
Torn a besar-lo, i desitj que pogus viure.

A la fi vei terra eixuta al seu davant, i altes muntanyes blaves,
damunt les cimes de les quals resplendia la neu, blanca com si s'hi
hagus aturat un esbart de cignes. Al peu, vora la platja, hi havia
belles boscries verdes, i en primer terme una esglsia o temple: no
ho sabia ben b; per era un casal d'aquesta mena. Llimoners i
tarongers s'expandien pel jard, i altvoles palmeres eren arran de
la porta. En aquell indret la mar formava una cala, on l'aigua era
tota tranquila, pero molt pregona, fins a arribar als penyals. A
llur peu hi havia una llenca de sorra blanca i fina: cap all ned
ella amb el bell prncep, i all damunt el deix, tenint gran esment
que el seu cap reposs ms alt, sota la llum calenta del sol.

Aleshores les campanes comenaren de sonar en el gran edifici blanc,
i un nombre de joves donzelles comparegueren al jard. Aleshores la
donzelleta de la mar ned enfora, a l'altra banda d'unes altes
roques, i cobr son cabell i son s amb les escumes, de manera que
ning no pogus descobrir-li la carona; i desprs vigil per veure
qu descobriria el jove prncep.

No trig gaire estona a arribar vora d'ell una de les donzelles. De
primer sembl tota esporuguida, per aix noms dur un moment, i
desprs an a cercar-ne unes quantes ms; i la donzella de la mar
vei que el prncep anava retornant-se a la vida, i que somreia a
les que el voltaven, per mai no va somriure-li a ella. Compreneu?
Ell no sabia que ella l'hagus salvat; i ella pass tanta de pena
quan ell fou condut a dins del gran casal, que es capbuss tota
entristida dins l'aigua, i se'n torn cap al palau de son pare.

Sempre havia estat callada i pensvola, i ara n'esdevingu ms que
mai. Les seves germanes li demanaven tot sovint qu havia vist en la
seva primera visita al cim de l'aigua; per ella mai no volgu
dir-los-en res.

Ms d'un vespre, ms d'un mat, munt a l'indret on havia deixat el
prncep. Vei com esdevenia assaonada, i desprs com era collida, la
fruita del jard; vei fondre's la neu al cim de les muntanyes; per
mai no vei el prncep: aix s que sempre torn a casa ms trista
que no estava abans. A casa seva, son nic conhort era de seure en
son jardinet, tot nuant els braos al volt de la bella esttua de
marbre que li feia memria del prncep. Ara tot all s'havia tornat
ombra tenebrosa, perqu ella havia deixat de captenir-se de les
seves flors, i el jard s'havia trasmudat en un erm negligit, de
llargues tiges i fulles entortolligades amb les branques de l'arbre.

A la fi ella no pogu comportar per ms temps el seu secret: aix s
que el digu a una de les seves germanes, i d'aquesta aviat el
saberen les altres, per ning ms, llevat d'una o dues donzelles
ms de la mar que noms ho digueren a les amigues ms cares. Una
d'aquestes estava assabentada de tot el que es referia al prncep:
tamb ella havia vist la festa del navili; sabia d'on havia vingut
el prncep i on queia el seu reialme.

-Veniu, germaneta- digueren les altres princeses. I, tot estenent
cada una els braos damunt les espatlles d'una altra, s'alaren de
l'aigua en llarga cadena, justament davant del palau del prncep.

Era bastit en pedra d'un groc clar i resplendent, amb grans escales
de marbre, una de les quals menava al jard. Cpules magnficament
daurades s'alaven damunt la terrada, i els espais que hi havia
entre les columnes que voltaven el casal eren plens d'esttues de
marbre que semblaven vivents. A travs dels vidres clars de les
altes finestres, hom podia veure sales sumptuoses agenades amb
costoses penjarolles de seda, i les pintures de les parets,
verament, pagaven el tret de veure-les. Al mig d'una sala central,
jugava una vasta fontana, llanant els raigs de sos esquitxos cap
amunt, envers una cpula de cristal de la teulada, a travs de la
qual les llussors del sol illuminaven l'aigua i les belles plantes
que creixien en l'esbarjosa conca.

Ara sabia ella l'estatge d'ell, i tot sovint solia anar-hi en sser
vespre i a les nits, per damunt l'aigua. Nedava molt ms a la vora
de la terra del que les altres gosaven, i dhuc s'arriscava a muntar
per l'estret canal que hi havia sota l'esplndida terrassa de
marbre, la qual deixava caure una ombra tota llarga damunt l'aigua.
All solia asseure's, tot mirant el jove prncep, qui es creia sser
sol i vern a la clara llum de la lluna.

Ella el vei ms d'un vespre com navegava pels voltants en son bell
vaixell, amb banderes voleiadisses i msica sonadora. Ella solia
sotjar entre la verdor dels joncs; i si s'esqueia que el vent
s'apoders de son llarg vel argentat, i alg el veia, noms pensava
que era un cigne que agitava les ales.

Manta nit o els pescadors que pescaven a l'encesa tot parlant de
les belles empreses del jove prncep; I ella es sentia ben joiosa de
pensar que li havia salvat la vida quan se l'enduien les ones, mig
mort; i no podia oblidar com el seu cap havia pesat fortament damunt
son pit i com l'havia besat apassionadament. Per ell no en sabia
res, de tot aix, i mai no l'havia vista a ella, ni que fos en
somnis.

La donzelleta esdevingu ms i ms amant de la humanitat, i tingu
ms i ms daler de viure amb ella: el mn dels homes semblava
infinitament major que no pas el seu. Ells podien creuar rpidament
l'oce amb llurs navilis; podien pujar a les muntanyes, fins i tot
per damunt els nvols; i llurs terres boscoses, abillades d'herbei,
s'estenien ms enll del que sos ulls abastessin. Hi havia moltes
coses que ella volia saber, per les seves germanes no podien pas
respondre a totes les seves preguntes: aix s que ella interrog la
seva via velleta, que coneixia b el mn de dalt i l'anomenava ben
escaientment la contrada del cim de la mar.

-Si no s'ofeguen, el homes,- deman la donzelleta -viuen sempre ms,
no moren, com nosaltres fem aqu dins de la mar?

-S- digu la vella dama -tamb els cal morir, i el temps de llur
vida s, fins i tot, ms curt que no pas el nostre. Nosaltres podem
viure aqu tres cents anys, per quan deixem d'existir esdevenim
senzilla escuma damunt l'aigua, i no arribem a aconseguir una tomba
entre nostres ben amats. No tenim nimes immortals, no tenim vida
futura: som aix com les algues, que, un cop tallades, no poden
reviure mai ms! Els homes, al contrari, tenen un esperit que viu
per sempre, que viu desprs que el cos s'ha tornat pols, i s'aixeca
damunt l'aire clar, fins als estels resplendents. Aix com nosaltres
muntem per l'aigua a veure la terra dels mortals, ells munten a
belles contrades inconegudes que mai no veurem nosaltres.

-Per qu no tenim nimes immortals?- deman tristament la donzelleta
de la mar. -Jo donaria tots mos tres cents anys per esdevenir per un
sol dia sser hum i tenir desprs la meva part en el reialme
celestial.

-No hem de pensar aquestes coses- digu la via: -estem molt millor
i som ms felios que no pas els ssers mortals.

-Aix, em caldr morir i surar com a escuma damunt l'aigua, i mai
ms no tornar a sentir la msica de les ones ni a veure les belles
flors ni el sol vermell! No puc guanyar-me per cap via un esperit
immortal?

-No- digu l'via: -aix noms podria sser si un sser hum us ams
en tanta de manera que fssiu per a ell ms que pare i mare, i tots
els seus pensaments i tota la seva amor fossin tan centrats en vs,
que ell volgus que el sacerdot junys les vostres mans i us jurs
de ser-vos fidel en aquest mn i per tota l'eternitat: aleshores el
vostre cos seria penetrat de la seva nima. Aix, i noms aix,
podreu assolir una part en la felicitat dels homes. Ell us daria
una nima, tot conservant la seva. Per aix mai no podr
complir-se! All mateix que s vostra bellesa ms gran dins la mar,
vostra cua de peix, s tinguda per fastigosa a la terra: tan poc
entesos sn en aquest ram. Per a sser gentil all dalt, us calen
dos puntals matussers que ells anomenen cames.

Aleshores la donzelleta de la mar sospir i mir tristament la seva
cua de peix.

-Siguem felios- digu l'via: -saltem i fem gambades durant els
nostres tres segles de vida. Ben segur que s un temps prou llarg,
i, quan tot sigui acabat, reposarem fora millor en nostres tombes.
Ah! Aquesta nit hi ha un ball de cort, aqu.

Aquest ball fou molt ms esplndid que no pas els que veiem a la
terra. Les parets i el sostre de la gran sala de ball eren de
cristall gruixut, per transparent. Petxines colossals d'un rosa
roig i de un verd tendre eren afilerades, a centes, a cada costat,
contenint llumenetes blaves que illuminaven tota la cambra i
resplendien a travs de les parets, de manera que la mar d'enfora
n'era tota esclarida. Haureu pogut veure innombrables peixos, grans
i petits, que nedaven envers les parets de cristall, els uns amb
resplendents aletes carmesines, mentre les dels altres eren daurades
i argentades. En mig de la cambra hi havia una ampla corrent d'aigua
trescadora, i damunt d'ella les donzelles de la mar i els homes de
la mar dansaven al ritme de llur bella cantria. No hi ha ssers a
la terra que tinguin veus tan exquisides. La donzelleta de la mar
cant ms dolament que cap d'ells, i tots li feren aplaudiment. Per
un instant es sent el cor jois, perqu conegu que tenia la ms
bella veu que hi hagus en mar o en terra; pr aviat comen de bell
nou a pensar en el mn de ms en l'aire: no podia oblidar el bell
prncep i el dol que ella tenia perqu era mancada d'una nima
immortal aix com la d'ell. Aix, doncs, llisc enfora del palau de
son pare, i, mentre a dins tot era joia i alegratge, ella segu
tristament en son jardinet. De cop i volta va sentir el so d'un corn
a travs de l'aigua, i va pensar:

-Ara est navegant per aqu damunt; ell, a qui jo estimo ms que no
al pare i la mare; ell, a qui s'arrapen mos pensaments, i a les mans
del qual estic disposta a remetre la felicitat de la meva vida. A
tot m'arriscar per conquerir-lo i conquerir una nima immortal!
Mentre les meves germanes dansen en el palau del meu pare, me
n'anir envers la bruixa de la mar, que sempre m'ha fet tanta de
basarda: ella podr tal volta dar-me consell i ajut.

I aleshores la donzelleta de la mar deix el jard i se n'an envers
els remolins braoladors darrera els quals la bruixa vivia. Mai no
havia fet abans aquell cam. Per all no hi creixen flors ni algues:
noms les nues arenes cendroses s'estenen envers els remolins que
giravolten com a furients rodes de moldre, empenyent tota cosa que
els vingui a l'abast cap a les fondries. Li calgu passar entre
aquests remolins bullents per a arribar als domenys de la bruixa; i,
per una llarga estona de cam, l'nic tirany anava entre un llot
calent i borbollant que la bruixa nomenava son fanguissar de
torba. La casa d'ella era ms enll, en mig d'una brfega selva.
Tots els arbres i mates eren plips, mig animals i mig plantes:
semblaven serpents de centenars de caps que brollessin de la sorra.
Les branques eren llargs braos apegalosos, amb tentacles com a cucs
cargolats, cada articulaci dels quals, de l'arrel estant fins al
cim de tot, era en constant moviment. S'entortolligaven estretament
al voltant de qualsevol cosa que poguessin haver, i mai no la
deixaven escapar. La donzelleta de la mar, d'enfora estant, n'era
tota espaordida: son cor glatia cuitosament de terror, i estigu a
punt de tornar-se'n; per aleshores es record del prncep i de
l'nima immortal dels homes, i prengu coratge. Nu estretament sa
llarga cabellera flotant al volt de sa testa, perqu els plips no
la hi poguessin agafar; creu les seves mans damunt el pit, i es
dispar com un peix al travs de l'aigua, entre els plips
repugnants que estenien llurs braos i tentacles sensitius envers
ella. Pogu veure cm cada un d'ells possea una cosa o altra,
engrapada amb el seu centenar de braos, i que estava subjecta com
si fos entre banes de ferro. Els ossos descolorits dels homes que
havien mort damunt la mar i s'havien enfonsat, sotjaven entre els
braos d'algun d'ells, mentre els altres aferraven timons i caixes
marineres, o l'esquelet d'algun animal de la terra, i fins i tot,
cosa la ms horrible, una donzelleta de la mar que havien atrapat i
escanyat. Desprs arrib a una gran clariana del bosc, on la terra
era tota viscosa i enormes serpents d'aigua feien bots. Al mig
d'aquesta clariana hi havia una casa, feta d'ossos dels naufragats;
all seia la bruixa, tot fent menjar un gripau a la seva boca, aix
com els mortals deixen menjar sucre a un canariet. Ella anomen
pollets seus els fastigosos serpents d'aigua, i els permet
d'arrossegar-se damunt son pit deforme.

-Prou s per quna cosa heu vingut aqu- digu la bruixa. -s una
gran beneiteria! Per tanmateix ser fet el que voleu, perqu us
dur a la dissort, ma gentil princesa, Necessiteu alliberar-vos de
la vostra cua de peix, i tenir en lloc d'ella dos puntals i
caminar-hi com els ssers humans, perqu el jove prncep pugui
enamorar-se de vs, i vs pugueu conquerir-lo i conquerir una nima
immortal.- Tot dient aix, fu una rialla tan repulsiva, que el
gripau i els serpents caigueren en terra i s'hi recargolaren.

-Arribeu en el moment just- digu la bruixa; -perqu desprs que
s'hagi alat el sol de dem no us podria sser d'ajut fins que un
altre any fos passat. Us far un beuratge, i abans de la sortida del
sol heu de nedar, duent-vos-el a la vora de la mar, i heu de seure a
la platja i beure'l. Aleshores la vostra cua es migpartir i
s'encongir, convertint-se en all que els homes anomenen belles
cames, per s cosa que fa mal, com si us fends una espasa ben
aguda. Tots els que us vegin diran que su la ms bella filla dels
homes que mai hagin reparat. Conservareu vostra passa llisquvola,
no hi haur qui balli com vs; per cada passa que doneu ser com si
petgssiu ganivets esmolats: talment us far sang. Si tot aix voleu
sofrir, estic al vostre servei per ajudar-vos.

-S!- digu la princeseta amb veu tremolenca, pensant en el prncep
i en el guany d'una nima immortal.

-Per recordeu- digu la bruixa -que, un cop hagueu rebut forma
humana, mai ms no podeu sser donzella de la mar, mai ms no podeu
capbussar-vos dins l'aigua per anar envers vostres germanes i el
palau del vostre pare. I si no reeixssiu a conquerir l'amor del
prncep de manera que per vs oblids pare i mare, aferrant-se a vs
amb tot son cor, i fent que el sacerdot junys les vostres mans i us
fes marit i muller, no guanyareu l'nima immortal! L'endem al mat
de les seves noces amb una altra, us cortrencareu i us convertireu
en escuma de la mar.

-Ho far- digu la donzelleta de la mar, esblaimada com la mort.

-Per a ms caldr que em doneu la meva paga- digu la bruixa; -i no
s una futilla, el que jo demano. Teniu la veu ms bella de totes
les que hi ha al fons de la mar, i goso dir que us penseu que amb
ella el fascinareu; per cal que me la doneu a mi: voldr la millor
cosa que posseu a canvi de mon beuratge precis. Necessito
mesclar-hi la meva prpia sang per fer-lo tan agut com una espasa de
dos talls.

-Per, si em preneu la veu,- digu la donzelleta de la mar -qu em
restar?

-La vostra bella figura,- digu la bruixa, -la vostra passa
llisquvola, i els vostres ulls que parlen; i amb aix s ben segur
que podeu fer l'encs d'un cor hum. B! Heu perdut coratge? Traieu
la llengeta, i us la tallar com a paga de la potent beguda.

-Feu- digu la donzelleta de la mar. I la bruixa pos al foc la seva
caldera per bullir-hi la mgica poci.

-No hi ha res com la netedat- digu, mentre escurava l'atuell amb un
manat de serpents. Desprs puny son pit i fu que la negra sang
gotegs dins la caldera, i el vapor prengu les formes ms paoroses,
abastament per a estemordir a qualsevol. A cada moment la bruixa
tirava nous ingredients a la caldera; i, quan bullia, el borbolleig
feia un so com de cocodrils que ploressin. A la fi el beuratge rest
a punt, i semblava aigua de la ms clara.

-Veus-la aqu- digu la bruixa. I aleshores tall la llengua de la
donzelleta de la mar, que emmud, i no pogu cantar ni parlar. -Si
els plips us agafessin, en tornar a passar a travs del meu bosc,-
digu la bruixa -deixeu caure una sola gota d'aquesta aigua damunt
ells, i llurs braos i dits cauran a miques.- Per la donzelleta de
la mar no en va tenir necessitat, perqu, al sol esguard del lquid
brillant que guspirejava a la seva m com un estel resplendent, es
feren enrera, esgarrifats. Aix s que ella aviat hagu passat el
bosc, el fanguissar i el giravolt dels remolins.

Vei el palau de son pare. Les llums eren totes apagades a la gran
sala de ball, i ben segur que tota la casa dormia; pero no gos
d'entrar-hi, ara que era muda i a punt de deixar per sempre la seva
contrada. Li sembl, de tanta de pena, que el cor se li trencava.
Llisc cap al jard, i arrenc una flor de cada un dels jaos de
flors de les seves germanes, tir amb la m besos sense fi ni compte
envers el palau, i en acabat munt a travs de l'aigua blava tota
fosca.

El sol no s'havia aixecat quan arrib a les envistes del palau del
prncep, i desembarc en els bells graons de marbre. La lluna
resplendia clara i fulgurant. La donzelleta de la mar begu l'ardent
beuratge turmentador, i li sembl que una punyent espasa de dos
talls fendia son tendre cos; perd el mn d'obir, i jagu com si fos
morta. Quan el sol s'aixec damunt la mar, es deixond i s'adon
d'un mal cruel; per davant mateix d'ella estava el jove i bell
prncep, que li clavava els ulls, negres com la nit. Ella mir amb
els seus en terra, i vei que la seva cua de peix ja no hi era, i
que tenia les ms gentils cametes blanques que cap donzella pogus
desitjar; per no duia cap abillament: aix s que s'embolcall amb
sa llarga i espessa cabellera. El prncep li deman qu era i cm
havia arribat fins all. Ella el mir tendrament i amb una trista
expressi en sos ulls d'un blau fosc, per no pogu parlar.
Aleshores ell va dar-li la destra, i la men dins el palau. Cada pas
que dava, com la bruixa li havia fet saber a l'avanada, era com si
petgs claus i ganivets esmolats; per ella ho comport amb alegria:
conduida pel prncep, es movia tota lleugera, com una bombolla, i
ell i tots els altres es meravellaven de sa graciosa passa
llisquvola.

Abillada amb les sedes i mussolines de ms preu, fou la ms gran
bellesa del palau; per era muda, i no podia cantar ni parlar.
Belles esclaves revestides de sedes i or avanaren i cantaren per al
prncep i els reis sos pares. Una d'elles cant millor que totes les
altres, i el prncep pic de mans i somrigu. Aix entrist en gran
manera la donzelleta de la mar, perqu conegu que ella solia cantar
fora millor. I pens: -Oh! Tant de bo sabs que per poder trobar-me
al seu costat he dat la meva veu per tota la vida!- En acabat les
esclaves comenaren de dansar gracioses dances ondejants al so d'una
msica encisera; i aleshores la donzelleta de la mar, enlairant sos
bells braos blancs i alant-se de puntetes, llisc damunt el
paviment amb una grcia que cap de les altres dansadores no havia
assolit. A cada moviment la seva grcia i la seva formosor es feien
ms paleses, i sos ulls arribaven ms pregonament al cor que no pas
els cants de les esclaves. Tothom se'n regal, especialment el
prncep, que l'anomen la seva noia trobada; i ella an dansant i
dansant, baldament cada vegada que son peu tocava en terra li
sembls de petjar ganivets esmolats. El prncep digu que ella
estaria sempre ms a la vora d'ell, i li fou perms de dormir a
l'altra banda de la seva porta, damunt un coix de vellut.

Ell li fu fer un vestit d'home perqu pogus cavalcar al seu
costat. Solien fer eixides cap als boscos embaumats, on les branques
verdes els fregaven les espatlles, i els ocellets cantaven entre les
fulles tendres. Ella s'enfil a les ms altes muntanyes amb el
prncep; i, encara que sos peus delicats sagnaren fins a adonar-se'n
els altres, ella no feia sin riure i seguir el prncep fins a veure
com els nvols es movien a sota d'ells, com un esbart ocellvol,
emprenent el vol cap a les terres llunyanes.

Estatjada com era en el palau del prncep, quan, de nit, els altres
dormien, ella solia eixir cap als graons de marbre: sos peus ardents
es refrescaven dins l'aigua freda de la mar, i en aquelles
avinenteses solia pensar en els que havia deixat a la fondria.

Una nit vingueren ses germanes de bracet. Cantaven amb tanta pena,
tot nedant per l'aigua, que ella els fu senyals i elles la
reconegueren, i li digueren qun dol els havia fet passar. Desprs
la visitaren cada nit, i una nit ella vei d'all ms lluny la seva
via velleta (que per molts anys no havia estat damunt l'aigua), i
el Rei dels homes de la mar amb la corona damunt sa testa:
estengueren llurs mans envers ella, per no s'arriscaren tan al
caire de la terra com les germanes.

Dia per dia esdevingu ms estimada del prncep. Ell l'estimava com
un dol infant bon miny, per mai no se li acud de fer-ne la seva
reina; i tanmateix, si ella no esdevenia la seva muller, mai no
podria conquerir una nima immortal, sin que, en arribar el mat
que ell fos casat, es convertiria en escuma de la mar.

-No sc de vs ms amada que no pas qualsevol altra?- semblaven dir
els ulls de la donzelleta de la mar quan ell la prenia en sos braos
i li besava el front forms.

-S, su la ms amada,- digu el prncep -perqu su la que teniu el
cor ms suau, i su la que jo ms preo; i tamb us assembleu a una
noia que vaig veure una vegada, per que no espero de tornar a veure
mai ms. Jo era dins un navili que naufrag, i les ones em dugueren
a la platja, vora d'un temple sant on unes quantes donzelles
recitaven els divinals oficis. La ms jove de totes em descobr
damunt la platja i salv la meva vida: no la vaig veure sin dues
vegades. Era l'nica persona que jo pogus amar en aquest mn; per
vs us hi assembleu, i gaireb feu esvair la seva imatge dins mon
cor. Ella pertany al temple sant: aix s que ha estat bella fortuna
la que us ha dut aqu: mai no ens separarem.

-Ai! No sap que vaig sser jo qui salv la seva vida!- pens la
donzelleta de la mar, -Vaig dur-lo damunt la mar, cap a la boscria
on s el temple. Vaig estar-me entre les escumes, i vaig espiar si
alg venia. Vaig veure la noia bonica, d'ell ms amada que no pas
jo.

I la donzelleta fu un pregon sospir, perqu no podia plorar.

-La donzelleta pertany al temple sant, ha dit ell: mai no tornar
al mn, mai ms no es trobaran; i jo estic aqu amb ell, el veig
cada dia. S: jo el servir, l'amar, li abandonar la meva vida.

Per vet aqu que corregu la veu que el prncep estava per casar-se
amb la bella filla d'un rei ve, i per aquest motiu aparellava un
esplndid navili. Corregu la veu que el prncep eixiria a fer un
viatge per veure pasos prxims, per en realitat per veure la filla
del rei. S'emportaria un gran seguici. La donzelleta de la mar,
tanmateix, mogu el cap i rigu: ella coneixia molt millor que no
pas els altres les intencions del prncep. -He de fer aquest viatge-
ell li havia dit; -he d'anar a veure la bella princesa: els meus
pares ho demanen; pero mai no m'obligaran a dur-la aqu com a muller
meva; mai no podr estimar-la. No ser semblant a la bella noia del
temple a qui vs teniu retirada. Si mai em calgus escollir una
nvia, ms aviat ho freu vs amb vostres ulls que parlen, ma dola
i muda noia trobada!- I bes sos llavis de rosa, jug amb son llarg
cabell, i pos son cap damunt el cor d'ella, que ja era tot
somniads de les joies humanes, i l'nima immortal.

-No us espantar la mar, em penso, muda filleta mia?- digu ell quan
eren dins l'altvol navili que havia de menar-los a la contrada del
rei ve. I li parl de les tempestes i les calmes, dels peixos
curiosos del pregon, i de les meravelles que la gent hi havia
llucat; i ella somreia en oir les seves histries, perqu sabia tota
cosa del fons de la mar fora millor que ning d'altre.

De nit, a la llum de la lluna, quan tothom dormia, llevat del
timoner que estava al tim, ella seia a un costat del navili, fent
per manera d'atravessar l'aigua clara amb sos ulls, i s'imaginava
que veia el palau de son pare, i ms amunt la seva via velleta amb
la corona d'argent en testa, tot mirant en l'aire, a travs dels
corrents contraris, cap a la quilla del navili. Desprs ses germanes
se enfilaven damunt l'aigua, i la miraven tristament, cargolant
llurs blanques mans. Ella els feia senyals, somreia, i estava a punt
de dir-los que tot li esdevenia al seu grat i que era sortosa, quan
el vailet de cabina s'acostava i les germanes es capbussaven; per
ell es creia que les coses blanques que havia vist no eren sin
borrallons d'escuma.

Al segent mat el navili entr al port de la ciutat magnfica del
rei ve. Sonaren les campanes de l'esglsia, i les trompetes de cada
torre altvola, mentre els soldats feien parada amb banderes
voleiadisses i baionetes resplendents. Hi hagu un festival cada
dia, hi hagu un seguit de balls, i les recepcions vingueren l'una
darrera l'altra; per la princesa no era encara present, havia de
sser portada de molt lluny (d'un temple sant, deien), on estava
aprenent totes les virtuts reials.

A la fi arrib. La donzelleta de la mar estava dalerosa de veure la
seva bellesa, i hagu de confessar que mai no havia contemplat ms
gentil criatura. Sa pell era exquisidament pura i delicada; i sos
ulls confiats, del blau ms pregon, resplendien en mig de les
llargues pestanyes.

-Su vs- digu el prncep -qui em salvreu quan jeia a la platja
gaireb sens vida?- I prengu la seva enrojolada nvia contra el seu
cor. -Oh! Quna excessiva felicitat!- exclam adreant-se a la
donzelleta de la mar. -Una joia tan gran, que no havia gosat
esperar-la, s'ha complert. Vs gaudireu amb la meva joia, perqu
m'estimeu com ning.

Aleshores la donzelleta de la mar bes la seva m, i sent com si ja
fos romput el seu cor.

El mat de l'endem de les noces li portaria la mort i la
trasmudaria en escuma.

Totes les campanes de esglsia repicaren, i els heralds anaren per
tota la ciutat pregonant les noces. Damunt cada altar, en tota la
contrada, fou cremat oli flairs en costoses llnties d'argent.
Entre la gronxadissa d'encensers que feien els sacerdots, els nuvis
junyiren les mans i reberen la benedicci del bisbe. La donzelleta
de la mar, amb un vestit de seda i or, sostenia el rssec de la
nvia; per ses odes eren sordes a les melodies de la festa, sos
ulls no en veien res, de la sagrada cerimnia: pensava en la seva
mort, que s'atansava, i en tot all que havia perdut en aquest mn.

Aquell mateix vespre els nuvis s'embarcaren entre el braolar del
can i els voleiaments de banderes. Un regi tendal de prpura i or,
blanament encoixinat, fou bastit al mig del navili perqu la nuvial
parella hi reposs en la nit tranquila i freda.

El vent infl les veles, i el navili pass llisquent, i gaireb
sense balandreig, damunt la mar translcida.

En caure la fosca, llanternes de moltes colors foren enceses, i els
mariners dansaren alegrement sobre coberta. La donzelleta de la mar
no pogu menys de recordar-se de la primera vegada que puj a flor
d'aigua i vei la mateixa pompa i alegratge; i aquesta vegada es
llan entre els que dansaven, arremolinada, i aix com l'oreneta,
quan s perseguida, llisca per l'aire. Els espectadors la aclamaren,
astorats: mai no havia dansat tan divinament. Sos peus delicats li
feien mal com si els hi tallessin amb ganivets, per ella no ho
sentia, perqu la pena del seu cor era molt ms aguda. Coneixia que
aquella era la darrera nit que respiraria el mateix aire que ell, i
volgu contemplar la potent fondria i el blau cel estelat:
l'esperava una nit interminable, sense pensament i sense somnis, ja
que mai no havia tingut nima ni havia pogut guanyar-se'n. L'alegria
i revetlla dins el navili duraren fins molt ms tard de la mitja
nit; i ella an rient i dansant, amb el pensament de la seva fi,
tota l'estona, dins el seu cor. El prncep amanyagava la seva nvia,
i ella li esbullava els rulls, negres com l'ala del corb; i amb els
braos entortolligats es retiraren al tendal sumptus. Tot
esdevingu clos i callat a bord del navili: noms el timoner
s'estava al tim. La donzelleta de la mar pos sos braos blancs
damunt una post del navili, i mir cap a llevant en cerca de l'auba
de color de rosa: sabia que el primer raig de sol li portaria la
mort. Desprs vei que ses germanes s'alaven del aigua, tan
esblaimades com ella. Llurs formoses i llargues cabelleres ja no
voleiaven al grat de l'oratjol, perqu havien estat tallades.

-Les donrem a la bruixa per assolir el seu ajut perqu no hagueu de
morir aquesta nit! Ens ha donat un ganivet. Veu's-lo aqu. Mireu si
n'es, d'agut! Abans que surti el sol heu d'enfonsar-lo al cor del
prncep; i quan la seva sang calenta esquitxi els vostres peus, ells
s'ajuntaran de bell nou i creixeran fins a convertir-se en cua;
sereu altre cop donzella de la mar: podreu davallar per l'aigua fins
a nosaltres, i viure tres cents anys abans que sigueu trasmudada en
escuma marina, morta i salabrosa. De pressa! Cal que vs o ell moriu
abans que surti el sol. Nostra via,velleta, est tan dolorida que
tot son cabell blanc li ha caigut, aix com el nostre caigu sota
les estisores de la bruixa. Mateu al prncep i torneu amb nosaltres!
De pressa! De pressa! No veieu la llenca rosada en el cel? D'aqu a
pocs moments sortir el sol, i aleshores us caldr morir!- I, tot
dient aix, feren un sospir meravellosament pregon i s'enfonsaren
entre les ones.

La donzelleta de la mar retir la cortina de prpura del tendal, i
mir la bella nvia adormida, amb son cap damunt el s del prncep;
es decant davant ell i bes son bell front; mir el cel, on l'alba
anava estenent-se cuitosament; mir el ganivet punxegut; i de bell
nou clav sos ulls en el prncep, el qual, tot somniant, anomenava
la seva nvia: s, noms ella era en sos pensaments. Per un moment
el ganivet s'estrem en la m que l'oprimia; desprs el llan ben
lluny entre les ones que ara feia rosades la llum del mat; i, all
on caigu, l'aigua borbollej com de gotes de sang.

Un cop ms mir el prncep, amb sos ulls ja entelats per la mort;
salt per la borda i caigu, i son cos es dissolgu en escuma.

I vet aqu que el sol sort del mar, i amb sos raigs benignes
escalf l'escuma mortalment freda: de manera que la donzelleta de la
mar no sent la fredor de la mort. Ella vei el sol brillant i
damunt ella voleiaven bells ssers eteris, a cents, a travs dels
quals pogu veure el blanc navili i el cel rosat. Llurs veus eren
melodioses, per tan fantstiques que cap orella humana no les podia
oir, com tampoc cap esguard hum no podia veure llurs figures.
Lleugeres com a bombolles, voleiaven per l'aire sense ajut d'ales.
La donzelleta de la mar se adon que tenia una figura com la llur,
que gradualment anava formant-se de l'escuma.

-Cap aqu me'n vaig?- va dir. I la seva veu son com la dels altres
ssers, tan sobrenatural en sa bellesa que no cap msica nostra pot
reproduir-la.

-Cap a les filles de l'aire!- respongueren les altres. -Una donzella
de la mar no t nima immortal, i mai no pot aconseguir-ne sense
guanyar l'amor d'un sser hum. La seva vida eternal ha de comptar
amb un poder inconegut. Tampoc no tenen les filles del aire una
nima immortal, per llurs belles accions poden crear-los-en una.
Nosaltres volem envers els trpics, on els homes sn vctimes de
vents xafogosos i pestilents, i hi portem oratges retornadors.
Escampem arreu arreu la flaire de les flors, i duem com a rssec la
frescor i el guariment. Quan per espai de tres cents anys hem
treballat a fer tot el b que era al nostre abast, ens guanyem una
nima immortal, i prenem part en les joies eternes de la humanitat.
Vs, pobra donzelleta de la mar, heu lluitat amb tot el vostre cor
per all mateix que a nosaltres ens fa lluitar. Heu sofert i patit,
us heu enlairat al mn dels esperits de l'aire i ara, per vostres
belles accions, podeu, per espai de tres cents anys, crear-vos una
nima vencedora de la mort.

Aleshores la donzelleta de la mar al sos braos transparents
envers el sol de Nostre Senyor, i per primera vegada trenc el plor.

Dins el navili tot era, de bell nou, vida i fressa. Ella vei cm el
prncep i sa bella nvia la cercaven: miraven tristament l'escuma
borbolladora, com si sabessin que s'havia llanat a les ones.
Invisible, ella bes la nvia damunt el front, somrigu al prncep i
s'aixec en l'aire amb els altres esperits, cap als nvols rosats
que voleiaven ms amunt.

-D'aqu a tres cents anys voleiarem aix cap al Parads.

-Podrem arribar-hi ms d'hora- murmur un d'ells, -Invisibles,
voltegem cap endins de les cases dels homes on hi ha infants, i,
cada dia que trobem un bon infant que dna goig a sos pares i en
mereix l'amor, Du escura el nostre temps de prova. L'infant no sap
quan volem en mig de la cambra; per quan li somriem amb plaer, un
any dels tres cents s deixat de banda. Per si trobem un infant
dolent o mal dispost, no podem fer altra cosa que vessar llgrimes
de dol, i cada llgrima afegeix un dia al temps de la nostra prova.




FI





End of Project Gutenberg's Contes D'Andersen, by Hans Christian Andersen

*** END OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK CONTES D'ANDERSEN ***

***** This file should be named 27142-8.txt or 27142-8.zip *****
This and all associated files of various formats will be found in:
        https://www.gutenberg.org/2/7/1/4/27142/

Produced by Anna i Ricard Samarra

Updated editions will replace the previous one--the old editions
will be renamed.

Creating the works from public domain print editions means that no
one owns a United States copyright in these works, so the Foundation
(and you!) can copy and distribute it in the United States without
permission and without paying copyright royalties.  Special rules,
set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to
copying and distributing Project Gutenberg-tm electronic works to
protect the PROJECT GUTENBERG-tm concept and trademark.  Project
Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you
charge for the eBooks, unless you receive specific permission.  If you
do not charge anything for copies of this eBook, complying with the
rules is very easy.  You may use this eBook for nearly any purpose
such as creation of derivative works, reports, performances and
research.  They may be modified and printed and given away--you may do
practically ANYTHING with public domain eBooks.  Redistribution is
subject to the trademark license, especially commercial
redistribution.



*** START: FULL LICENSE ***

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE
PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg-tm mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase "Project
Gutenberg"), you agree to comply with all the terms of the Full Project
Gutenberg-tm License (available with this file or online at
https://gutenberg.org/license).


Section 1.  General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg-tm
electronic works

1.A.  By reading or using any part of this Project Gutenberg-tm
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement.  If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy
all copies of Project Gutenberg-tm electronic works in your possession.
If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project
Gutenberg-tm electronic work and you do not agree to be bound by the
terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or
entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B.  "Project Gutenberg" is a registered trademark.  It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement.  There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg-tm electronic works
even without complying with the full terms of this agreement.  See
paragraph 1.C below.  There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg-tm electronic works if you follow the terms of this agreement
and help preserve free future access to Project Gutenberg-tm electronic
works.  See paragraph 1.E below.

1.C.  The Project Gutenberg Literary Archive Foundation ("the Foundation"
or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project
Gutenberg-tm electronic works.  Nearly all the individual works in the
collection are in the public domain in the United States.  If an
individual work is in the public domain in the United States and you are
located in the United States, we do not claim a right to prevent you from
copying, distributing, performing, displaying or creating derivative
works based on the work as long as all references to Project Gutenberg
are removed.  Of course, we hope that you will support the Project
Gutenberg-tm mission of promoting free access to electronic works by
freely sharing Project Gutenberg-tm works in compliance with the terms of
this agreement for keeping the Project Gutenberg-tm name associated with
the work.  You can easily comply with the terms of this agreement by
keeping this work in the same format with its attached full Project
Gutenberg-tm License when you share it without charge with others.

1.D.  The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work.  Copyright laws in most countries are in
a constant state of change.  If you are outside the United States, check
the laws of your country in addition to the terms of this agreement
before downloading, copying, displaying, performing, distributing or
creating derivative works based on this work or any other Project
Gutenberg-tm work.  The Foundation makes no representations concerning
the copyright status of any work in any country outside the United
States.

1.E.  Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1.  The following sentence, with active links to, or other immediate
access to, the full Project Gutenberg-tm License must appear prominently
whenever any copy of a Project Gutenberg-tm work (any work on which the
phrase "Project Gutenberg" appears, or with which the phrase "Project
Gutenberg" is associated) is accessed, displayed, performed, viewed,
copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org

1.E.2.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is derived
from the public domain (does not contain a notice indicating that it is
posted with permission of the copyright holder), the work can be copied
and distributed to anyone in the United States without paying any fees
or charges.  If you are redistributing or providing access to a work
with the phrase "Project Gutenberg" associated with or appearing on the
work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1
through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the
Project Gutenberg-tm trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or
1.E.9.

1.E.3.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional
terms imposed by the copyright holder.  Additional terms will be linked
to the Project Gutenberg-tm License for all works posted with the
permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4.  Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg-tm
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg-tm.

1.E.5.  Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg-tm License.

1.E.6.  You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any
word processing or hypertext form.  However, if you provide access to or
distribute copies of a Project Gutenberg-tm work in a format other than
"Plain Vanilla ASCII" or other format used in the official version
posted on the official Project Gutenberg-tm web site (www.gutenberg.org),
you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a
copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon
request, of the work in its original "Plain Vanilla ASCII" or other
form.  Any alternate format must include the full Project Gutenberg-tm
License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7.  Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg-tm works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8.  You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg-tm electronic works provided
that

- You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
     the use of Project Gutenberg-tm works calculated using the method
     you already use to calculate your applicable taxes.  The fee is
     owed to the owner of the Project Gutenberg-tm trademark, but he
     has agreed to donate royalties under this paragraph to the
     Project Gutenberg Literary Archive Foundation.  Royalty payments
     must be paid within 60 days following each date on which you
     prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax
     returns.  Royalty payments should be clearly marked as such and
     sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the
     address specified in Section 4, "Information about donations to
     the Project Gutenberg Literary Archive Foundation."

- You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
     you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
     does not agree to the terms of the full Project Gutenberg-tm
     License.  You must require such a user to return or
     destroy all copies of the works possessed in a physical medium
     and discontinue all use of and all access to other copies of
     Project Gutenberg-tm works.

- You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any
     money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
     electronic work is discovered and reported to you within 90 days
     of receipt of the work.

- You comply with all other terms of this agreement for free
     distribution of Project Gutenberg-tm works.

1.E.9.  If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg-tm
electronic work or group of works on different terms than are set
forth in this agreement, you must obtain permission in writing from
both the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and Michael
Hart, the owner of the Project Gutenberg-tm trademark.  Contact the
Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1.  Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
public domain works in creating the Project Gutenberg-tm
collection.  Despite these efforts, Project Gutenberg-tm electronic
works, and the medium on which they may be stored, may contain
"Defects," such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or
corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual
property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a
computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by
your equipment.

1.F.2.  LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the "Right
of Replacement or Refund" described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg-tm trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg-tm electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees.  YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH F3.  YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3.  LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from.  If you
received the work on a physical medium, you must return the medium with
your written explanation.  The person or entity that provided you with
the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a
refund.  If you received the work electronically, the person or entity
providing it to you may choose to give you a second opportunity to
receive the work electronically in lieu of a refund.  If the second copy
is also defective, you may demand a refund in writing without further
opportunities to fix the problem.

1.F.4.  Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you 'AS-IS' WITH NO OTHER
WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO
WARRANTIES OF MERCHANTIBILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5.  Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages.
If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the
law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be
interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by
the applicable state law.  The invalidity or unenforceability of any
provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6.  INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg-tm electronic works in accordance
with this agreement, and any volunteers associated with the production,
promotion and distribution of Project Gutenberg-tm electronic works,
harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees,
that arise directly or indirectly from any of the following which you do
or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg-tm
work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any
Project Gutenberg-tm work, and (c) any Defect you cause.


Section  2.  Information about the Mission of Project Gutenberg-tm

Project Gutenberg-tm is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of computers
including obsolete, old, middle-aged and new computers.  It exists
because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from
people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need, is critical to reaching Project Gutenberg-tm's
goals and ensuring that the Project Gutenberg-tm collection will
remain freely available for generations to come.  In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg-tm and future generations.
To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation
and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4
and the Foundation web page at https://www.pglaf.org.


Section 3.  Information about the Project Gutenberg Literary Archive
Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service.  The Foundation's EIN or federal tax identification
number is 64-6221541.  Its 501(c)(3) letter is posted at
https://pglaf.org/fundraising.  Contributions to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent
permitted by U.S. federal laws and your state's laws.

The Foundation's principal office is located at 4557 Melan Dr. S.
Fairbanks, AK, 99712., but its volunteers and employees are scattered
throughout numerous locations.  Its business office is located at
809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887, email
business@pglaf.org.  Email contact links and up to date contact
information can be found at the Foundation's web site and official
page at https://pglaf.org

For additional contact information:
     Dr. Gregory B. Newby
     Chief Executive and Director
     gbnewby@pglaf.org


Section 4.  Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg-tm depends upon and cannot survive without wide
spread public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment.  Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States.  Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements.  We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance.  To
SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any
particular state visit https://pglaf.org

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States.  U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg Web pages for current donation
methods and addresses.  Donations are accepted in a number of other
ways including including checks, online payments and credit card
donations.  To donate, please visit: https://pglaf.org/donate


Section 5.  General Information About Project Gutenberg-tm electronic
works.

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project Gutenberg-tm
concept of a library of electronic works that could be freely shared
with anyone.  For thirty years, he produced and distributed Project
Gutenberg-tm eBooks with only a loose network of volunteer support.


Project Gutenberg-tm eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as Public Domain in the U.S.
unless a copyright notice is included.  Thus, we do not necessarily
keep eBooks in compliance with any particular paper edition.


Most people start at our Web site which has the main PG search facility:

     https://www.gutenberg.org

This Web site includes information about Project Gutenberg-tm,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.
