The Project Gutenberg EBook of El Tresor del Vell Cavaller, by 
Emile Erckmann and Alexandre Chatrian

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org


Title: El Tresor del Vell Cavaller

Author: Emile Erckmann
        Alexandre Chatrian

Translator: Joan Sitjar

Release Date: June 4, 2010 [EBook #32691]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK EL TRESOR DEL VELL CAVALLER ***




Produced by Anna i Ricard Samarra




CONTES DE ERCKMANN-CHATRIAN:
   "El tresor del vell Cavaller"
   "Huc el Llop"
TRADUCCI: Joan Sitjar




EL TRESOR DEL VELL CAVALLER


Una nit del mes de setembre de 1828, el digne i respectable llibrer
Furbach, del carrer de Neuhauser, a Munic, es despert tot estranyat
de sentir caminar a la golfa de damunt la seva cambra: alg anava i
venia i es lamentava. Un dels espiralls de la golfa s'obr, i llargs
sospirs foren exhalats en el silenci.

En aquell moment, a la capella dels jesutes va sonar la una, i sota
la cambra del senyor Furbach els cavalls daven peuades a l'estable.

La golfa era ocupada pel cotxer Nicklausse, un minyons del
Pitcherland sec, nervis, molt destre a menar els cavalls, que fins
i tot havia fet alguns estudis al seminari de Marienthal, per d'una
nima senzilla i supersticiosa; duia sota la camisa una creueta de
bronze, i la besava de nit i de dia, baldament ell hagus passat
dels trenta anys.

El senyor Furbach par l'orella. Al cap d'alguns segons l'espirall
torn a tancar-se, les passes van cessar, el llit del cotxer va
cruixir i al capdavall tot va callar.

-Vaja- va dir-se el vell llibrer -avui s lluna plena: Nicklausse es
tusta el pit: gemega pels seus pecats, el pobre diable!

I sense inquietar-se ms de tot all, havent-se girat, s'adorm tot
seguit.

L'endem, a les set si fa no fa, el senyor Furbach, amb els peus a
les sabatilles, es desdejunava tranquilament abans de devallar al
seu magatzem, quan dos copets ressonaren a la seva porta.

-Entreu!- digu, tot sorprs d'una visita tan matinera.

La porta s'obr i Nicklausse comparegu, vestint la brusa cendrosa,
coberta la testa amb l'ample feltre muntanyenc i amb el gros garrot
de servei al puny, aix com s'havia presentat, temps enrera, en
arribar del seu poblet. Estava tot esblaimat.

-Senyor Furbach- va dir: -vinc a demanar-vos el meu comiat: grcies
a Du podr, al capdavall viure amb benestana i ajudar la meva via
Orchel de Vangeburg.

-Qu haurieu heretat?- li deman el vell llibrer.

-No, senyor Furbach: he somniat un tresor, entre la mitja nit i la
una, i ara anir a pescar-lo.

El brau miny parlava amb tanta de seguretat, que el senyor Furbach
romangu tot confs.

-Com s'entn, heu somniat?- va dir.

-S, senyor: he vist el tresor aix com ara us veig, al fons d'un
soterrani molt baix, dins un castell antic. Hi havia un cavaller
ajagut damunt el tresor, amb les mans creuades i un pot de ferro al
cap.

-Per on era aix, Nicklausse?

-Ah! No en s pas res. Primer de tot anir a cercar el castell; en
acabat, prou que trobar el soterrani i els escuts: un sepulcre de
sis peus tot ple de peces d'or: em sembla de veure-ho.

Els ulls de Nicklausse es posaren a lluentejar d'una manera
estranya.

-Vejam, pobre Nicklausse, vejam!- exclam el vell Furbach. -Siguem
raonables. Seieu. Un somni... est b, molt b. En temps de Isop, no
dic que no: els somnis significaven alguna cosa; per avui en dia,
s ben diferent. Tothom somnia: jo mateix he somniat tresors cent
vegades i, desgraciadament mai n'he trobat cap. Penseu-vos-hi:
dexareu una bona collocaci per anar a trescar darrera un castell
que potser no existeix.

-L'he vist- digu el cotxer: -s un gran castell que ja es va
esfondrant. A sota hi ha un poblet, una gran escala de cargol, una
esglsia molt vella... En aquella contrada hi viu encara molta de
gent. Un riu molt gran hi passa a la vora.

-B, tot aix ho heu somiat, em penso- digu el senyor Furbach bo i
alant les espatlles.

Desprs, al cap d'un instant, volent retornar aquell home al seu
seny, de qualsevol manera que fos:

-I el vostre soterrani, com era?- li va demanar.

-Semblava un forn.

-I deveu haver-hi baixat amb un llum: veritat?

-No, senyor.

-Doncs, aleshores, com heu pogut veure el sepulcre, el cavaller i
les peces d'or?

-Era illuminat d'un raig de lluna.

-Ah, ja!... De manera que la lluna brilla en un soterrani? Ja veig
que el vostre somni no t cap ni centener.

Nicklausse comenava d'enutjar-se. Tanmateix, per es contingu i va
dir:

-Ho he vist, i no m'encaparro de cap altre cosa. I el cavaller,
teniu, mireu-lo- exclam tot obrint la seva brusa: -veu's-lo aqu!

Al mateix temps es treia del pit la creueta de bronze penjada d'una
cinta, i la deixava damunt la taula amb un posat d'xtasi.

El senyor Furbach, gran aficionat a medalles i antiguitats, es
sorprengu del treball estrany i verament precis d'aquesta
reliquia. La va pendre, la va examinar, i va reconixer que era del
segle XII. En lloc de l'efigie del Crist, hi sobresortia en relleu,
a la branca del mig, la d'un cavaller amb les mans junyides en
actitud de pregria. Altrament cap inscripci no en precisava la
data.

Nicklausse, durant aquest examen, seguia els ms petits gestos del
llibrer amb inquietud.

-s molt bell,- va dir el senyor Furbach -i poc m'estranyaria que, a
fora d'esguardar aquesta bonica relquia hagussiu acabat per
figurar-vos un cavaller ests damunt un tresor; per, creieu-me,
miny, el veritable tresor que cal cercar s el de la creu: de la
resta no val la pena de parlar-ne.

Nicklausse no respongu pas. En haver-se passat el cord al coll,
per, va dir:

-Me'n vaig: que la Verge Santa m'illumini!... Quan Nostre senyor
vol el nostre b, cal aprofitar-ho. Sempre m'heu tractat bellament,
senyor Furbach, s ben cert; per el bon Du em comanda que me'n
vagi. I, desprs, ja s hora que em casi; he vist all baix, en el
meu somni, una noia que m'escauria d'all ms.

-I cap a quina banda aneu?- deman el llibrer, el qual, al
capdavall, no pogu estar-se de somriure davant aquella simplicitat.

-De la banda del vent- respongu Nicklausse: -s la cosa ms segura.

-Esteu ben decidit?

-S, senyor.

-Molt b: ajustar el que us pertoca. Em reca, de perdre un servent
tan bo; per em faria escrpol, verament de resistir-me a la vostra
vocaci.

Devallaren plegats al despatx de la llibreria i, un cop feta la
comprovaci en els seus registres, el senyor Furbach compt dos
cents cinquanta florins d'Austria a Nicklausse, resta de la seva
soldada comprenent-hi els interessos de sis anys a aquella part.
Desprs de la qual cosa, la digna persona li desitj bella sort i es
prove d'altre cotxer.

Molt de temps, el vell llibrer, cont aquesta histria estranya:
se'n reia d'all ms, de la ingenutat de la gent de Pitcherland, i
els recomenaya a sos amics i coneguts com a servents excellents.

Alguns anys desprs, el senyor Furbach, havent casat la seva filla,
la senyoreta Anna Furbach, amb el ric llibrer Rubeneck de Leipzig,
es retir dels afers. Per s'havia avesat en tant de manera al
costum del treballar, que, a despit de sos setanta anys, la inacci
se li fu aviat insuportable. Aleshores va fer diversos viatges a la
Itlia, la Frana i la Blgica.

Cap als primers dies de la tardor, l'any 1838 visitava les vores del
Rin. Era un vellet d'ulls eixerits, pmuls vermellencs i passa
encara ferma. Hom el veia passejant-se pel pont del vaixell, amb el
nas en l'aire, la levita cordada, el paraigua sota el bra, la gorra
de seda negra tirada damunt les orelles, conversant, informant-se de
tot, prenent notes i consultant, volenters, la Guia dels viatges.

Un mat, entre Frisenheim i Neuburg, desprs d'haver passat la nit
al sal del _dampschiff_ amb trenta altres viatgers (dones, infants,
turistes, comerciants), estesos mescladament damunt les banquetes,
el senyor Furbach, sorts d'escapar-se d'aquella estufa, puj al
pont a la matinada.

Eren prop de les quatre del mat. Una boira espessa cobria el riu;
l'aigua bruelava; la mquina clapotejava feixugament; alguns llumets
s'estemordien, llunyans, entre la boira; i de vegades, remors
immenses muntaven entre la fosca. La veu del vell Rin dominant
l'aldarull, contava l'eterna llegenda de les generacions esvades,
els crims, les gestes, la grandesa i la caiguda d'aquells antics
margraves, els estatges dels quals comenaven de dibuixar-se
entremig de les tenebres.

Recalcat contra la mquina, el vell llibrer mirava, amb ulls
somniosos, com desfilaven aquelles recordances. El fogainer, el
mecnic, anaven i venien al seu entorn. Algunes guspires volaven per
l'aire; un fanal es gronxava a l'extrem d'una corda; la brisa tirava
contra la proa flbies d'escuma. D'altres viatgers lliscaven
aleshores cambra enfora, com a ombres.

El senyor Furbach, havent girat la testa, destri un munt ombrvol
de runes damunt la vora dreta del riu, i casetes en feixes al peu
dels esbarjosos baluards; un pont volant escombrava l'aigua escumosa
amb la seva llarga corda arrossegadissa.

Va avanar cap al fanal, obr la seva Guia, i lleg:

BRISACH-VELL, _Brisacum i Brisacus mons_, fundat per Drusus; en
altre temps, capital del Brisgau. Passava per una de les ciutats ms
fortes d'Europa. Clau de l'Alemanya, vei alar son castell fort a
Bernat de Zoeringen. Frederic Barbarroja hi fu transportar, a
l'esglsia de Sant Esteve, les relquies dels Sants Gervasi i
Protasi. --Gustau Horn, suec, intent de pendre-la, l'any 1633,
despres d'haver assolit grans aventatges sobre els imperials, i no
li reeix.--Brisach fou cedida a la Frana pel tractat de Westflia.
Hom la retorn, en la pau de Riswick, a canvi d'Estrasburg. Els
francesos la cremaren l'any 1793. Les fortificacions en foren
aterrades l'any 1814.

-Aix, doncs- es digu, -aquest s el Brisach-Vell dels comtes
d'Eberstein, d'Orgau, de Zoehringen, de Subia i d'ustria: no puc
deixar-lo passar sense veure'l.

Pocs instants desprs emprenia la davallada, amb el seu bagatge a
una barca, i el _dampschift_ continuava cap a Basilea.

Potser no hi ha, damunt les dues vores del Rin, lloc ms estrany que
l'antiga capital del Brisgau, amb el seu castell escalabornat, les
seves muralles de mil colors, de rajoles, de palets, de tpies,
desplegades a cent cinquanta metres damunt el riu. Ja no s una
ciutat, i no s encara una runa. La vella ciutat morta est envada
per rstegues cabanes, a centes, que s'empenyen al seu volt, que
s'enfilen per sos bastions, que s'aferren a les seves clivelles i la
poblaci de les quals, esblaimada, esparracada, pullula com els
moscards, els mosquits, i els mil insectes de pinces i barrina que
nien a les velles alzines, les foraden, les dissequen i les fan
pols.

Damunt les teulades pallenques, agraonades contra els baluards,
s'obre encara la porta del fort amb la seva volta blasonada, els
rastells i el pont llevads susps damunt l'abisme. Bretxes
espaioses deixen caure la runa al voltant del pends; els esbarzers,
la molsa, l'eura uneixen llurs esforos destructors als de l'home:
tot cau, tot se'n va!

Alguns ceps s'ensenyoreixen dels marlets; el pastor i la seva cabra
es planten altvols damunt les cornises; i cosa estranya, les dones
del poblet, les noies, les velles comares, mostren llurs cares
ingnues per mil obertures fetes a les muralles del castell: cada
soterrani de l'antiga fortalesa ha esdevingut un estatge avinent:
noms ha calgut obrir finestres i espitlleres als baluards. Hom veu
les camises, les robes roges o blaves, els parracs de totes aquelles
llars voleiant pels cims, i llurs aiges brutes davallant dels traus
cap als fossats. Al damunt hi ha encara alguns edificis slids,
jardins, alzines poderoses i la catedral de Sant Esteve, tan
venerada de Barba-roja.

Esteneu damunt tot aix les tintes grises del crepuscle matinal;
descabdelleu a sota, fins a prdua d'esguard, el llenol blavenc del
Rin, que bruela; representeu-vos, a les grans lloses del moll,
rengleres de btes i de caixes; i tindreu la impressi que degu
experimentar el senyor Furbach en arribar a la ribera.

Va destriar, entremig dels embalums, un home de camisa esbadocada i
cabells aplanats i encastats als polsos, assegut al caire d'un
carret de braos, amb la corretja a l'espatlla.

-S'atura a Brisach-Vell, el senyor? Baixa al Schlossgarten, el
senyor?- Deman aquell home, amb veu inquieta.

-S, miny: podeu carregar-vos els meus bagatges.

Poc es va fer repetir la invitaci. El barquer reb sos dotze
pfennings, i hom part cap a l'antic castell.

A mesura que s'aixecava el dia, la runa immensa es destriava de
l'ombra, i sos mil detalls pintorescos s'acusaven amb una estranya
netedat. Aqu, damunt una torre decrpita, en altre temps torrella
de senyals, un nvol de coloms havien establert llur domicili: es
pentinaven tranquilament, amb el bec, a les espitlleres, darrera les
quals els arquers d'altre temps llanaren llurs sagetes. Ms enll,
un teixidor matiner estirava, a l'extrem de llargues perxes, les
seves madeixes de cnem, pels espiralls d'una torre d'homenatge, per
assecar-les a l'aire ras. Vinyaters pujaven el rost. Alguns crits de
fusina travessaven el silenci: no devien pas mancar, en aquell b de
Du de runes.

Al cap d'un quart, si fa no fa, el senyor Furbach i el seu guia
arribaren a una llarga rampa en forma d'espiral, empedrada d'uns
cdols negres i lluents com a de ferro i vorejada d'un mur alt fins
a la m, la corba del qual arribava fins a la plataforma. Aquella
era l'antiga avanada del Brisach-Vell. Al cim de tot d'aquella via,
prop de la porta de Gontran l'Avar, el senyor Furbach, tot
decantant-se sobre el petit mur, vei al seu davall les innombrables
cabanes agraonades fins a la vora del riu, llurs interiors eixides,
llurs escales i galeries fetes un podrimener, llurs sostres
pallencs, de bardes i de taulons, i llurs xemeneies que treien fum.
Les mestresses encenien llur foc a l'atri; els infants, en camisa,
anaven i venien per l'interior de les casoies; els homes es ciraven
les botes; un gat rodava damunt la teulada ms alta; en un corral, a
uns dos cents metres, algunes gallines grataven un femer; i, pel
sostre esfondrat d'una antiga pallissa hom veia una nierada de
conills, amb la gropa en l'aire i la cua en forma de trompeta,
escapolint-se cap a l'ombra. Tot aix es descobria als esguards,
fins en els recons ms ombrvols: la vida humana, els costums, els
taranns, els plaers i les misries de la famlia s'hi mostraven
sense misteri.

I tanmateix el senyor Furbach, potser per primera vegada, hi trob
misteri en aquelles coses: un sentiment de temena indefinible
llisc al fons de la seva nima. Venia de la multiplicitat de
lligams entre totes aquelles criatures, de la qual no podia fer-se
crrec? Era el sentiment d'una causa eternal presidint el
descabdellament d'aquelles existncies? Era la brfega tristesa
d'aquells vastos baluards, assistint a llur destrucci obrada per la
tasca d'aquest mn infinit? Qu s jo! Ell mateix no hauria pogut
dir-ho; per li semblava que un altre mn coexistia, en certa mena
de manera, amb aquest mn aparent; que les ombres anaven i venien,
aix com abans, per llur domini, mentre que per sota s'agitaven la
vida, el moviment, l'activitat de la carn. Tingu por i es pos a
crrer envers el seu carret. L'airet viu de la plataforma, en eixir
del cam retort, dissip aquestes impressions estranyes. Tot
travessant l'esplanada, vei a la seva dreta l'antiga catedral de
gres roig, encara inexpugnable damunt la seva base grantica, com en
temps de les Creuades; a l'esquerra, algunes modestes cases burgeses
bastant polides: una noia donava orella-de-rata a sos ocells, un
vell forner de gec cendrs fumava al llindar de la seva botiga; a
l'enfront, a l'altre cap de l'esplanada, l'hotel del Schlossgarten
feia destacar la blanca faana damunt el fons verdejant d'un parc.
All van a raure els turistes que van a Friburg de Brisgau. s un
d'aquests bons hotels alemanys, senzills, elegants, confortables;
dignes, en una paraula, que s'hi estatgi un milord viatger.

El senyor Furbach entr al vestbul sonor. Una bonica serventa el
vingu a rebre, i fu transportar sos bagatges a una bella cambra
del primer pis, on el vell llibrer va rentar-se, va mudar-se la
camisa i es va afaitar. En acabat, fresc, amatent i amb bella gana,
davall a la sala gran a pendre el seu caf amb llet, segons el seu
vell costum.

Doncs b: ja feia una mitja hora que era en aquella sala (una sala
alta, esbarjosa, empaperada d'un paper blanc amb ramells de flors,
amb el sl enarenat i obertes damunt l'esplanada les altes
finestres, de vidres resplendents), i ja havia acabat el seu
desdejuni i es preparava a dar un tomb pels voltants, quan un home
alt, de vestit negre, afaitat de fresc i amb el tovall sobre el
bra (el propietari de l'hotel, en una paraula), tot pegant
llambregada a les taules cobertes de llurs estovalles adamascades,
avan greument envers el senyor Furbach, tot saludant-lo amb aire
ceremonis, l'esguard, i fu, sentidora, una exclamaci de
sorpresa:

-Valga'm Du!... s possible?... Mon vell senyor!

Desprs, amb els braos estesos i amb veu colpidora:

-Senyor Furbach, no em reconeixeu?

El vell llibrer, no menys commogut, esguard aquell home, i al cap
d'un instant digu:

-s Nicklausse!

-S, Nicklausse!- exclam el propietari de l'hotel -S, s, sc
jo!... Ah, senyor, si goss!

El senyor Furbach s'havia aixecat.

-Vaja, no cal que res us empallegui- digu tot somrient: -n'estic
content, ben content, Nicklausse, de tornar-vos a veure, en aquesta
gran benestana! Abracem-nos, si aix us ve de grat.

I s'abraaren com a vells camarades.

Nicklausse plorava. Les criades havien comparegut. El brau
propietari es llan cap a la porta del fons tot cridant:

-Muller!... Fills meus!... Veniu!... veniu!... Hi ha mon vell
senyor! Veniu tot seguit!

I una gerda dona de trenta anys, graciosa i bella, un minyons de
vuit a nou anys i un altre de ms petit, comparegueren.

-s el meu senyor!- cridava Nicklausse. -Senyor Furbach: veu's aqu
la meva muller; veu's aqu mons fills!... Ah! si els volgussiu
beneir!

El vell llibrer mai no havia benet ning, per abra la bella
mestressa de bon grat, i als marrecs tamb. El ms petit s'havia
posat a plorar, creient que es tractava d'alguna dissort; l'altre,
amb els ulls oberts de bat a bat, mirava tot embadalit.

-Ah, senyor!- deia la dona, tota vermella, tota commosa. -Quntes
de vegades el meu marit m'ha parlat de vs, de la vostra bondat, de
tot el que us deu!

-S- interromp Nicklausse: -mil vegades se m'ha acudit la idea
d'escriure-us, senyor; per hauria hagut de dir tantes de coses!
hauria calgut explicar-vos... En fi, cal perdonar-me.

-Ah, mon estimat Nicklausse! Us perdono de tot cor- fu l'excellent
home. -Creieu que n'estic tot jois de la vostra fortuna, baldament
no me l'expliqui.

-Ho sabreu tot!- digu alesbores el propietari de l'hotel. -Aquest
vespre... dem... us ho contar. s el senyor, qui m'ha protegit: a
ell ho dec tot!... s gaireb un miracle. Veritat, Fridolina?

La seua muller inclin el cap.

-Vaja, vaja: ha estat esplndid- fu el senyor Furbach tornant a
asseure's. -Em permeteu de passar un o dos dies al vostre hotel,
per a rependre coneixena?

-Ah, senyor! Sou a casa vostra!- exclam Nicklausse. -Us acompanyar
fins a Friburg: us far veure totes les curiositats del pas. Jo
mateix vull encaminar-vos.

El sollcit daler d'aquella bona gent era una cosa de no dir: el
senyor Furbach n'estava enternit fins a les llgrimes. Tot aquell
dia i el segent, Nicklausse li fu els honors de Brissach-Vell i
sos voltants. Si us plau per fora condu l'excellent home de dalt
estant de son seient; i com que Nicklausse era el propietari ms ric
de la contrada, com que possea les ms belles vinyes, els
pasturatges ms grassos del pas i tenia diners esmerats a tot
arreu, hom pot judicar quin seria l'astorament de Brissach en veure
que menava aix el carruatge d'un estranger; el senyor Furbach pass
per qualque prncep viatjant d'incgnit. Pel que fa al servei de
l'hotel, els bons pats, el vi, i altres accessoris d'aquesta mena,
no cal dir-ne res: era magnfic. El vell llibrer hagu de reconixer
que mai no havia estat tractat ms en gran, i no esperava pas sense
impacincia l'explicaci del _miracle_, com deia Nicklausse. El
somni d'aquell que havia estat son criat, oblidat de qui-sap-lo
temps, li torn aleshores a la memria, i li sembl l'nica
explicaci possible d'una fortuna tan rpida.

Finalment, el ter dia, cap a les nou del vespre, desprs de sopar,
els antics senyor i cotxer, tots sols davant algunes velles ampolles
de _rudesheim_, s'esguardaren llarga estona l'un a l'altre amb ulls
enternits. Nicklausse anava a comenar les seves confidncies, quan
un criat entr per desparar la taula.

-Aneu-vos-en al llit, Kasper- li fu ell: -ja ho llevareu dem, tot
aix. No heu de fer sin tancar la porta de l'hotel: poseu les
baldes.

Quan el criat hagu sortit, Nicklausse, aixecant-se obr una
finestra que donava a l'eixida per renovellar l'aire; i desprs,
venint a asseure's de bell nou, greument, comen en aquests termes:

-Us recordeu, senyor Furbach, del somni que em va fer eixir del
vostre servei l'any 1828. Feia molt de temps que aquest somni em
perseguia: tan aviat en veia jo mateix tot posant-me a aterrar un
mur antic al fons d'una runa, com baixava per una escala de cargol,
arribava a una mena de portell, i m'aferrava a l'anella d'una llosa
que em feia suar sang i aigua.

Aquest somni em feia desgraciat: un cop hi vaig haver alat la llosa
i vaig haver vist el soterrani, el cavaller i el tresor vaig oblidar
totes les meves penes. Ja em creia senyor dels diners: em rodava el
cap. Em deia: -Nicklausse, Nostre Senyor t'ha escollit per
aixecar-te al cim de les honors i de la glria. La teva via Orchel
qu en ser, de feli, en veure't tornar al poble en carruatge de
quatre cavalls! I els altres (Yeri el vell mestre d'estudi; el
sagrist Omacht; tota aquella gent que repetien de dia i de nit que
mai no faries res de bo) com badaran els ulls, i amb quin pam de
nas es quedaran! He! he! he!

M'imaginava aquestes coses, i d'altres de semblants, que
m'estarrufaven el cor de satisfacci i redoblaven el meu desig
d'estar en possessi del tresor. Per un cop vaig sser al carrer
Neuhauser amb el fato a l'esquena i el garrot a la m, un cop es va
tractar de pendre el cam del castell, poc creureu, senyor Furbach,
l'empallegat que em vaig trobar.

M'estava a la cantonada del vostre magatzem, assegut damunt una
fita, tot mirant de quin costat bufava el vent. Per una mala
astrugncia meva, aquell dia no en feia. Tots els penells estaven
quiets; els uns girats cap a la dreta i els altres cap a l'esquerra.
I tots aquells carrers que es creuaven davant mos ulls semblava que
em diguessin: -s per aqu, que cal passar! -Oi no, que s per
aqu!.

Qu calia fer? De tant de rumiar, la suor em rajava esquena avall.
Aleshores, perqu se m'acudissin coses, vaig entrar a pendre un xop
a la taverna del _Gall rogent_, davant de les Voltes. Havia tingut
compte d'estrenye'm els diners dins un cinyell de cuiro, sota la
brusa, perqu a la taverna del _Gall rogent_, que s dins una
reconada del carrer dels Tres encenalls, hi havia fora gent com
cal que s'haurien pres el treball de descarregar-me'n.

La sala estreta i baixa, illuminada al fons per dos espiralls
reixencs que donaven a l'eixida, era tota plena de fum. Les bruses,
els capells abonyegats, les gorres gastades, es passejaven per all
dins com a ombres; i de tant en tant, en mig d'aquell nvol, hi
brillava una cerilla: un nas tot roig, amb els ulls baixos i el
llavi inferior penjant, s'illuminava; desprs tot tornava a
esdevenir gris.

La taverna brunzia com un tambor.

Vaig asseure'm a un rec amb el garrot entre els genolls, i un canet
que sobreexia al meu davant; i fins que va ser nit closa vaig
romandre aix, bocabadat, amb els ulls d'all ms oberts, tot veient
el meu castell que em semblava pintat a la paret.

Cap a les vuit vaig tenir fam; vaig demanar un _knapwurst_ i un
altre canet. Van encendre el quinquer, i dues o tres hores desprs
vaig despertar-me com si fos d'un sn. Fox, el taberner, era al
davant meu i em deia:

-s a tres kreutzer la nit: podeu pujar.

Vaig seguir una candela que em condu a les golfes. All hi havia
una mrfega a terra, i al damunt, la biga mestra acabatall de la
teulada. Sentia dos homes pets que rondinaven al recambr ve, dient
que un hom no hi podia estar dret. Jo mateix m'estava acalat sota el
sostre, amb el cap contra les teules.

En tota aquella nit no vaig poder clucar l'ull, tant per temena que
em robessin com per efecte del meu somni i pel desig de posar-me en
cam, sense saber on anar.

A les quatre, el vidre encastat al sostre comen de grisejar. Els
altres recambrons de la golfa roncaven com a caixes d'orgue. Vaig
baixar l'escala i vaig escapolir-me envers el carrer. Tot corrent,
vaig palpar-me ms de cent vegades el cinyell. Clarejava ms i ms.
Algunes criades venien a dar llur cop d'escombra a les voreres del
carrer. Dos o tres _watchmann_, amb el bast sota el bra, es
passejaven pels carrers, encara deserts. Jo allargava el pas,
respirant l'aire amb tot el pit; i ja, darrera la porta de
Stuttgard, se'm feien albiradors els arbres del camp, quan se'm va
acudir la idea que m'havia oblidat de pagar el meu estatge. No es
tractava sin de tres miserables kreutzer, i Fox era prou el ms
gran bergant de Munic, a casa del qual anava a raure tota la
bretolada de la ciutat; per la idea que un home com aquell em
pogus pendre per un dels seus em va aturar tot seguit.

He sentit dir una mala fi de vegades, senyor Furbach, que la virtut
s recompensada i el crim castigat, en aquesta vall de llgrimes:
malastruc que sc, de tant de veure el contrari, no ho crec gens ni
mica. Ms aviat caldria dir que, del moment que un hom est sota la
protecci dels ssers invisibles, tot o que fa, que sigui per
coratge o per covardia, i fins i tot sense voler-ho, li rex. A un
home pot recar-li que veritables lladregots gaudeixin tot sovint,
semblants avinenteses; per qu hi fa!: si la gent com cal fos
sempre feli, tothom voldria ser com cal per trepelleria, i Nostre
Senyor no ho ha pas volgut.

En fi, jo que torno al _Gall rogent_ tot malent la mala
astrugncia. Fox es comenava d'afeitar davant un tros de vidre
posat a la repisa de la llar. Quan va sentir que li deia que tornava
a pagar-li els seus tres kreutzer, el bon home em va mirar arrufant
les celles, com si hagus sospitat que en all hi havia algun truc
diablic. Per, ben mirat, desprs d'haver-se eixugat la barba, va
parar-me la m, tot pensant que tres kreutzer sempre fan de bon
pendre. Una criadassa de galtes inflades que en aquell moment
eixugava les taules, no semblava menys astorada que ell.

Anava a retirar-me quan mos ulls toparen, per atzar, una renglera de
quadrets d'all ms fumats, penjats al voltant de la sala. Hom havia
obert les finestres per renovellar l'aire, i hi havia una mica ms
de claror que no pas el dia abans; per aix no vol pas dir que la
sala no fos encara molt ombrvola. D'aleshores en he pensat tot
sovint que en certs moments els ulls illuminen all que miren: s
com una llum interior que ens avisa que hi parem esment. Sigui el
que sigui, ja tenia els peus a l'eixida, quan la vista d'aquells
quadrets em va fer tornar. Eren gravats que representaven paisatges
de les vores del Rin; gravats que tenien una centria, negres,
coberts de taquetes de mosques. Doncs b (cosa estranya!): d'una
llambregada els vaig veure tots, i, dins la colla, vaig reconixer
el de les runes que havia vist en somni. Vaig esblaimar-me tot: va
caldre'm un instant per a poder muntar al banc i mirar la cosa de
ms a la vora. Al cap d'un minut ja no em restava cap dubte: les
tres torres del davant, el poble a sota, el riu uns cents metres ms
enll, tot hi era! Vaig llegir al peu, en velles lletres alemanyes:
Vistes del Rin. -Brisach. I en un rec: Frederich sculpsit 1728.
Feia cent anys justos.

El taverner m'observava.

-Ah! ah!- va fer. -Us mireu Brisach! s la meva terra. Els
francesos van cremar la ciutat, els canalles!

Vaig davallar del banc i vaig preguntar:

-Sou de Brisach?

-No; sc de Mulhausen, a unes quantes lleges d'all. Un pas de
primera: a les bones anyades hi beuen el vi a dos kreutzer el litre.

-Qu hi ha molt d'aqu a all?

-Unes cent lleges. Un hom diria que teniu la pensada de fer-hi cap.

-Ja podria ser.

Vaig eixir; i ell, avanant cap al llindar de la taverna, va
cridar-me, amb un to sorneguer:

-Ei! Escolteu! Abans d'anar-vos-en a Mulhausen, rumieu: no em
deureu pas alguna altra cosa?

No vaig respondre: ja feia via cap a Brisach. Veia all baix, al
fons del soterrani ombrvol, aquella maina d'or. Jo hi bracejava; ja
en prenia a grosses embostes i el deixava caure: feien un so opac i
unes rialletes que em daven esgarrifors al moll de l'os.

Veu's aqu, senyor Furbach, com va sser que, en acabat d'haver pres
comiat de Munic, arribs sortosament a Brisach Vell. Era el 3
d'octubre de 1828: me'n recordar tota la vida. Aquell dia jo havia
comenat de caminar molt de mat. Cap a les nou del vespre vaig
destriar les primeres cases del poble. Daven l'aigua per l'amor de
Du: el meu capell, la meva brusa la meva camisa, estaven amarats
fins a la pell. Un ventet geliu de les geleres de la Sussa em feia
petar de dents. Encara em sembla de sentir com la pluja queia, i el
vent bufava, i bruelava el Rin. Ms d'un llum s'havia apagat a
Brisach Vell. Una vella va assenyalar-me'n l'hostal del
Schlossgarten, al cim de la costa. Vaig trobar, finalment, la rampa.
Vaig pujar a les palpentes, tot dient: -Du meu!... Du meu!... Si
no vols que s'escaiguin aqu les meves acaballes, si vols complir
envers un pobre diable com jo la quarta part de les teves promeses
divinals, vina a dar-me ajut!

Tammateix, per, l'aigua clapotejava; el fullam, a l'altra banda del
tals, tremolava de mala manera; i el ventet xiulava ms i ms a
mesura que jo pujava.

I vet aqu que feia vint minuts que anava aix, a les palpentes, per
aquella gran escala de cargol, amb el perill d'estimbar-me a cada
pas, quan al meu davant, dins la tenebror, va avanar a pleret una
llanterna: degotava de la pluja, i enjegava fulgurances sobre el mur
antic.

-Ei! Qui hi ha, aqu?- va fer una veu trencada.

-Un viatger que puja al Schlossgarten- vaig respondre.

-Ah! b: ja ho veurem.

I el llum, tot vacillant, tot ensopegant, es va acostar.

Al damunt d'ell avanava una cara esblaimada, de nas cams, de
galtes buides i grisenques, cofada d'una vella gorra de pell de
marta, de la qual no restava sin el cuiro. Un bra llarg,
descarnat, aixec la llanterna fins a l'altura del meu capell:
l'home i jo vam mirar-nos en silenci per espai d'alguns segons.
Tenia els ulls d'una color grisa clara, com un gat; les celles i la
barba d'un blanc brut; portava una casaca de pell de cabra i
pantalons de tela cendrosa. Era el vell cordaire Zulpick, un sser
ben estrany, que vivia tot sol dins el seu soterrani, al peu de la
torre de Gontran l'Avar. Desprs d'haver trenat les seves cordes,
tot el sant dia, en el corriol dels Boixos, darrera l'esglsia de
Sant Esteve, sense respondre mai als vianants que li daven el bon
dia, si no era amb una inclinaci silenciosa del cap; tornava a
entrar dins el seu soterrani, tot cantussejant amb veu de nas
canons del temps de l'emperador Barba-roja, i es preparava ell
mateix el sopar. Desprs, amb els dos colzes damunt el caire del seu
espirall, mirava el Rin, l'Alscia, els cims de la Sussa, hores i
ms hores. Tamb de vegades hom el trobava de nit, passejant-se
entre les runes; i alguna vegada, per molt de tard en tard,
davallava a beure _kirschenwasser_, amb els mariners i els raiers, a
la taverna de mestre Korb, damunt el moll i davant del pont.
Aleshores parlava dels temps antics i contava histries a aquella
bona gent, i ells es deien: -Com diable sap aquestes coses, el vell
Zulpick, ell que en tota sa vida no ha fet sin trenar cordes?

Zulpick no mancava mai a l'ofici, els diumenges; per, amb una
vanitat d'all ms singular, es plantava altvolament al chor, a
l'indret dels ducs de l'antigor. I (cosa colpidora!), els habitants
de Brisach ho trobaven natural, aix, de part del vell cordaire;
ells, que ho haurien condemnat en qualsevol altre.

Aquell era l'home de la llanterna.

Va mirar-me fora temps a travs de la pluja, que ratllava l'aire, i
a desgrat de la impacincia que jo anava sentint.

Finalment, va dir-me en un to eixut:

-Veu's aqu el vostre cam!

I, amb l'esquena jupa i el posat somnis, va continuar el seu cam,
cap a la taverna de mestre Korb, tot murmurant paraules confoses.

Ara jo, volent aprofitar-me de les darreres fulgurances de la
llanterna, vaig enfilar-me rpidament al planiol, on se'm va mostrar
un llum a frec a frec de terra. Era el del Schlossgarten. Una
serventa vetllava encara. Vaig atnyer la porta de l'hostal, vaig
trucar, van obrir-me, i la veu de Katel exclam:

-Ah. Du meu!... Quin temps per a anar pel mn!... quin temps!...
Entreu, entreu!...

Vaig entrar al vestbul, i aleshores havent-me mirat, ella em va
dir:

-Us caldria, d'all ms, de canviar-vos; i no sou pas ric, pel que
veig. Per seguiu-me a la cuina: beureu una bella glopada i menjareu
un mos per l'amor de Du. Jo far per manera de trobar-vos una
camisa vella, i en acabat tindreu un bon llit.

Aix va parlar aquella excellent criatura, i jo vaig regraciar-la
amb tota l'nima.

Un cop assegut a un rec de la llar, vaig sopar com un veritable
llop. Katel aixecava les mans al cel, tot mirant-me, meravellada.
Quan vaig haver acabat, va menar-me a una cambra de servent, on jo,
havent-me despullat, no vaig trigar a adormir-me sota la protecci
del Senyor.

Poc pensava aleshores que dormia sota el sostre d'una casa que temps
a venir seria meva! Qui les pot preveure semblants coses? Qu sn,
els homes, sense la protecci dels ssers invisibles? I, amb aquesta
protecci, qu cosa hi ha que no puguin esperar? Per aleshores
aquests pensaments n'eren lluny, del meu cor.

L'endem, havent-me despertat cap a les set, vaig sentir el fullam
com tremolava a la part de fora. Havent mirat de la meva finestra
estant, que donava al parc del Schlossgarten, vaig veure com els
grans pltans deixaven caure d'una a una llurs fulles mortes pels
viaranys deserts, i com la boira estenia el seu nuvolar grisenc
damunt el Rin. Els meus vestits eren humits encara: vaig
posar-me'ls, per, i Katel em present, alguns moments desprs, al
vell Miquel Durlach, el propietari de l'establiment, un vell de
vuitanta anys, amb la cara solcada d'innombrables arrugues i les
parpelles balderes. Duia un gec de vellut castany amb botons
d'argent, les calces de drap blau, les mitges de seda negra, les
sabates rodones i amb grans fermallS de coure, com en el temps
antic; i estava assegut, amb les cames creuades, a un rec de
l'estufa de faiana de la sala gran.

En demanar-li jo treball (perqu havia pres el determini de romandre
a Brisach Vell), ell, un cop em va haver mirat alguns instants, va
voler veure la meva llibreta; i va comenar de llegir-la greument,
amb les grosses ulleres plantades damunt son nas blau, semblant a un
bec de corb. De tant en tant decantava el cap i murmurava:

-B... b...

Al capdavall, aixecant els ulls, va dir-me, amb un somriure
benvolent:

-Podeu romandre aqu, Nicklausse ; hi estareu en el lloc de Kasper,
que se n'ha d'anar dem passat a trobar el seu regiment. Anireu a
veure, al mat i al vespre, al moll, si hi ha viatgers i portareu
llur bagatge. Us dono sis florins cada mes, l'estatge i el
manteniment; la generositat dels viatgers us ho doblar: i ms tard
mirarem de millorar-vos si estem contents de vs. Us conv?

Vaig acceptar de tot cor, havent resolt, com us he dit suara de
romandre a Brisach Vell. Per el que va confimar-me encara ms en
aquesta resoluci fou l'arribada de la senyoreta Fridolina Durlach,
que, amb els seus ullassos blaus i el somriure tan dol, es va fer
mestressa de la meva nima. Igual com havia vist Fridolina, fresca,
somrient, amb sos bells cabells d'un ros cendrs, caient en llargues
trenes damunt el seu coll blanc com la neu, el cos gracis, les mans
una mica grasses i rodanxones la veu amorosa: igual com l'havia
vista en el meu somni, tot just de vint anys, i ja sospirant, com
totes les noies, per l'hora sortosa del casament; aix vaig
tornar-la a veure aleshores.

I jo, tanmateix, senyor Furbach, tot pensant quina cosa era, pobre
criat vestit d'una brusa cendrosa, arrossegant cada vespre el carret
com un animal de crrega, capjup, panteixant i trist, no me la
gosava pas creure la promesa dels esperits invisibles; no gosava pas
dir-me: -Veu's aqu la teva promesa, la destinada per a tu! -No: poc
gosava d'aturar-m'hi en aquesta idea. Me'n tornava tot vermell, en
tremolava, m'acusava de follia: veia Fridolina tan bella, i jo tan
despullat de tot!

A desgrat d'aix, Fridolina d'en de la meva arribada al
Schlossgarten, m'havia posat afecte, o, ms ben dit, em mirava amb
commiseraci. Tot sovint, al vespre, a la cuina, desprs de la tasca
feixuga del dia, quan reposava tot atut vora la llar, amb les mans
creuades sobre els genolls i l'esguard somnis, ella entrava
furtivament com una fada, i, mentre Katel girava l'esquena i rentava
la vaixella, em mirava tot sovint i murmurava baix, baixet:

-Esteu ben cansat: oi, Nicklausse? Ha fet tan mal temps, avui!
Aquest gran xfec us ha tot amarat. Feu una feina ben feixuga (tot
sovint hi penso), s, ben feixuga! Per tingueu una mica de
pacincia, mon bon Nicklausse, una mica de pacincia. Quan hi haur
un altre lloc vacant a l'hostal, ser per a vs. No sou fet per
arrossegar el carret: cal un home ms fort, ms aspre, que no pas
vs.

I, tot parlant, en mirava amb uns ulls tan dolos, tan compassius,
que mon cor se n'estremia, mos ulls s'omplien de llgrimes: hauria
Volgut tirar-me a sos peus, agafar les seves manones amb les meves,
i acostar-hi els meus llavis tot sanglotant. Noms el respecte em
feia contenir. Per el que s dir-li: -Us estimo!- mai... mai no
hauria gosat.

En aquell moment Nicklausse suspengu la seva narraci: l'emoci
l'ofegava. El mateix vell Furbach se sentia tot enternit: veia com
el brau miny plorava davant aquelles recordances. Aitals sanglots
de felicitat el commovien fins a les entranyes, per no trobava una
paraula a dir.

Al cap d'alguns moments, una mica calmada l'emoci de Nicklausse,
ell prossegu:

-Prou compreneu, senyor Furbach, que durant aquell hivern de 1828,
que fou molt llarg i molt cru, la meva idea fixa no em deix mai.
Imagineu-vos un pobre diable, amb la corretja al coll, arrossegant
el carret, de dia i de nit dins d'aquell immens cargol, que sembla
no acabar mai ms de les vores del Rin fins a la plataforma. Ja la
coneixeu aquesta pujada, on regolfen tots els vents de l'Alscia i
de la Sussa. Quantes vegades, a mitja costa, m'he aturat mirant
les vastes runes, les negres barraques de sota, i tot dient: -El
tresor s al mig de tot aix... en algun indret... no s on... per
hi s! Si el descobrs, en lloc d'anar amb la cara fuetejada per la
pluja, els peus dintre el fang i la corda a l'esquena, tindria un
bon escalf, estaria assegut davant una bona taula, beuria bon vi, i
escoltaria el vent, la pluja, la calamarsa, desfermant-se a fora,
tot regraciant Du de les seves bondats. I a ms... i a ms...
veuria una dola cara que em somriuria!

Aquests pensaments em posaven tot febrosenc; mos ulls foradaven les
parets; sondejava amb l'esguard totes les profunditats de l'abisme;
furgava al peu de cada torre, en calculava l'espessedat a vora del
cim.

-Ah!- exclamava. -Jo ho trobar!... Ho trobar!... Cal que ho trobi!

Una mena d'estranya atracci portava sempre mon esguard a la torre
de l'homenatge de Gontran l'Avar, encarada a la costa. s una alta
fbrica, coronada de feixucs marlets que sobrexen en relleu pel
costat d'Hunevir. La torre de l'homenatge de Rodolf s'aixeca ben a
la vora. Entre totes dues devallava el pont llevads de la plaa.
Aquestes dues torres formaven, en certa manera, la brancalada de la
porta colossal.

Una circumstncia, sobretot, em lligava a la torre de Gontran; i s
que a mig cam de la seva alada, damunt una gran pedra polida, hi
ha esculpida una creu, amb un capell de ferro al damunt i les dues
manoples clavades al lloc de les mans del Crist.

No heu pas oblidat, senyor Furbach, la creueta que sempre duia al
damunt i que us vaig mostrar el dia que vaig pendre comiat de vs.
Aquella creu em semblava pareguda a la de la torre de Gontran: eren
el mateix capell de ferro, les mateixes manoples; i, a ms, en
passant vora la torre (cosa inconcebible!), cada vegada
m'esgarrifava de cap a peus, em sentia envat per una fora
estranya, la por em colpia, i, a desgrat de mon desig de penetrar
aquest misteri, l'esglai de la mort em feia fugir.

Un cop tornava a entrar a la cambra, al vespre, em tractava de
covard i em prometia de tenir ms coratge l'endem; per la idea de
trobar-me encarat amb ssers d'un mn inconegut trabucava sempre les
meves resolucions abrivades.

Altrament, al peu d'aquesta famosa torre, a l'antic soterrani de la
sala d'armes, vivia el vell cordaire Zulpick, qui, d'en de la meva
arribada a Brisack, espiava les meves fetes i passes.

Qu em volia, aquell home? Sospitava mos projectes? Estaria posset
dels mateixos instints? Tenia indicis? No podia fer-me escpol
d'una vaga aprehensi en veure'l: evidentment, entre Zulpick i jo
existia algun inters. De quina mena era, aquest inters? Ho
ignorava, i romania en gurdia.

Feia, doncs, tres mesos que arrossegava el carret sense gosar de
pendre una resoluci slida. El descoratjament em venia: em
semblava, de vegades, que l'esperit de les tenebres han volgut
riure's de la meva credulitat; cada nit tornava a entrar al
Schlossgarten amb una tristesa de no dir. Katel i Fridolina em
demanaven endebades la causa de la meva tristor, i endebades em
prometien millor sort: m'aprimava visiblement.

L'hivern havia arribat. El fred era excessiu, sobretot les nits
clares, llavors que omple el cel l'eixam de l'estelada, i la lluna
brillant dibuixa damunt la neu les ombres dels arbres altvols amb
llurs mil branques entrelligades.

En aquell temps encara no existien els vaixells de vapor: grossos
vaixells de vela feien el servei. Arribaven a les vuit, les nou, les
deu, les onze, tot sovint a mitja nit, segons el vent fos ms o
menys favorable. Calia esperar-los al moll, en mig dels embalums. La
neu queia lentament, i em cobria com a un bloc de pedra. I desprs,
un cop havia passat el vaixell, tornava tot sovint sense bagatges,
perqu a l'hivern els viatgers sn escassos.

Un vespre d'hivern tornava a pujar d'all ms trist. Com que havia
caigut molta neu, el meu carret no feia soroll. Arribo a mitja
costa, i m'aturo, amb els colzes damunt el muret, a mon lloc
habitual, per mirar la torre de Gontran. El temps s'havia aclarit de
bell nou. Al damunt meu el poble dormia, i els arbres coberts de
gebre i de neu lluen sota la llum de la lluna. Molta d'estona vaig
mirar les teulades blanques, les eixidetes negres, amb llurs cvecs,
llurs pales, llurs rasclets, llurs arades, llurs gavelles de palla
penjades als coberts, llurs espiralls, on la neu s'havia amuntegat.
Ni una fressa no muntava, ni un sospir; i jo em deia: -Dormen. No
els en cal, de tresor!... Du meu! On anem a raure? Per ventura cal,
d'sser ric? Per ventura els rics no moren com els pobres? Per
ventura no poden, els pobres, viure, estimar la dona i els infants,
escalfar-se al sol quan fa bon temps, i a la vora del foc quan fa
fred, com els rics?... Tenen cap necessitat de beure bon vi cada
dia, per a sser felios?... I, un cop tota la gent s'ha arrossegat
alguns dies damunt la terra, veient el cel, els estels, la lluna, el
riu blavs, la verdor dels camps i les boscries, collint alguns
fruits al llarg de les arbcies, trepitjant els rams, dient a la
que estimen: -Ets la dona ms bella, ms dola, ms tendra, de
totes les dones!... T'estimar tota la vida-, i fent saltar llurs
infantons entre llurs mans, besant-los, rient de llurs refilets;
quan han fet tot aix (les coses que sn la felicitat, la pobra
felicitat d'aquest mn); b, qu no devallen tots, els uns darrera
els altres, amb vestit blanc o amb parracs, amb capell de plomes o
el cap nuu, a la mateixa caverna ombrvola d'on un hom no torna mai
i on un hom no sap qu li passa? Calen tresors, doncs, Nicklausse,
per a tot aix? Cavilla i calma el teu esperit. Torna al teu
poblet, conrea ton polit camp, el camp de la teva via; casa't amb
Gredel, Cristina o Lotchen, una mossa cepada i alegroia, si et plau;
una de magra, un poc melangiosa, si hi tens ms tirada... (Du meu!
No en manquen pas!). Segueix l'exemple del teu pare: vs a missa,
escolta el senyor rector; i, quan caldr pendre el cam que han
seguit els altres, hom et beneir, i d'aqu cent anys sers un
d'aquells de la vellura, d'aquella brava gent dels quals hom
desenterra els ossos amb respecte i dels quals hom diu: -Ah! En
aquell temps la gent era de bella mena!...

Aix somiejava, decantat damunt el mur, tot admirant el silenci del
poble, dels estels, de la lluna i de les runes, i portant el dol
del meu tresor, que no podia haver.

Per, quan feia uns quants minuts que hi era, de cop i volta, al
davant meu, cent metres ms amunt, a la plataforma, quelcom es
bellug, i desprs un cap avan a pleret i estengu una mirada
damunt el riu, damunt el moll i, en acabat, rampa avall.

Jo m'havia ajupit. La meva carreta vora del mur, desapareixia
darrera la recolzada.

Era Zulpick. Duia la testa nua, i com que la lluna resplendia en tot
son esclat, vaig veure, tot i la distncia, que el vell cordaire era
animat d'alguna idea estranya: ses galtes esblanquedes eren totes
estirades; sos ullassos arrecerats sota les celles blanques,
fulguraven; i, tanmateix, semblava tranquil. Desprs d'haver mirat
una bella estona, va cobrir-se el cap amb sa vella gorra de marta
(s'havia descobert per espiar); i desprs el vaig veure com
davallava pel rpid caminal que va de cap a cap de la torre de
Rodolf, i es perdia bentost entre els baluards.

Qu hi anava a fer, al mig de les runes, en aquella hora? Tot
seguit se m'acud la idea que hi anava a cercar el tresor; i jo,
ads tan tranquil, vaig sentir que una mena de sang m'encenia la
cara. Vaig passar-me la corretja a l'esquena, i vaig posar-me a
crrer amb tota l'empenta que podia. Les rodes, damunt la neu, no
feien ni la ms petita fressa. En pocs minuts vaig estar sota el
cobert del Schlossgarten. Vaig agafar un cvec, i vaig tornar,
sempre corrent, a seguir la pista del vell cordaire. Al cap d'un
quart era al fossat, jo, encalant-lo dins la neu. Corria tan de
pressa, que, de cop i volta, a la girada d'un munt de runes em vaig
topar de nassos amb Zulpick, qui portava un enorme alaprem i em
mir de fit a fit, tot estrenyent amb les dues mans la seva barrassa
de ferro. No es bellugava pas ms que una esttua, i tenia en son
posat quelcom d'altvol que m'estrany. Hom hauria dit que era un
vell cavaller. Jo panteixava; estava tot sorprs. Vaig refer-me,
per, ben prest, i vaig dir-li:

-Bona nit, senyor Zulpick. Com anem? Fa una mica de fresca.

Al mateix temps la vella catedral de Sant Esteve son la mitja nit,
i cada cop de son timbre, greu i solemnial, ressonava en el baluard.
Al darrer cop, Zulpick, que no reia, em digu:

-Qu hi vns a fer, aqu?

-Vs!- vaig respondre-li, tot empallegat. -Vinc a fer-hi el que vs
hi fareu.

Aleshores, ell, amb greu entonaci, va exclamar:

-Quin dret hi tens, a pretendre el tresor de Gontran l'Avar?

-Ah, eh!- vaig fer. -Sembla que sapigueu...

El cor em bategava fortament.

-S, t'he endevinat. T'esperava!

-M'esperveu?

Per, sense respondre'm afeg:

-Amb quin dret hi pretens quelcom, aqu?

-Doncs... i vs, mestre Zulpick? Si hi ha un tresor per qu havia
d'sser ms aviat vostre que no pas meu?

-Jo, s diferent, ben diferent- digu: -fa cinquanta anys que cerco
el que em pertany.

I, tot posant-se la m al pit amb posat convenut:

-Aquest tresor s meu. L'he guanyat pagant-lo amb sang, i fa vuit
segles que n'estic privat.

Vaig creure, aleshores, que era foll; per ell endevinant el meu
pensament, digu:

-No en sc pas de boig. Ensenya'm els meus cabals, ja que una
inspiraci del Cel t'illumina, i te'n dar una bella part.

Erem al peu de la torre de Rodolf, i el vell cordaire havia provat
de despendre'n una pedra. Una colla d'altres blocs ja eren
amuntegats per all a la vora.

-No sap el lloc- vaig dir-me. -El tresor no s pas aqu: n'estic
segur. Deu ser dins la torre de Gontran l'Avar.

I, sense respondre a la seva pregunta, vaig dir-li:

-Que no us manqui el delit, mestre Zulpick: ja en tornarem a parlar
ms tard, d'aix.

I vaig seguir de bell nou el cam que porta al planiol. Mentre
corria, vaig posar-me a pensar que hom no podia entrar dins la torre
de Gontran sin pel soterrani que Zulpick habitava; i, tot
girant-me, vaig cridar-li:

-En tornarem a parlar dem.

-B!- va fer amb veu forta.

A qui sap la distncia, em seguia, decantada la testa, amb aire
atut.

Alguns instants ms tard era a la meva cambra, i em ficava al llit
amb un sentiment d'esperana i d'ardidesa que no havia experimentat
de molt de temps a aquella part.

Aquella nit, el meu somni, que de dia en dia s'havia anat
esblaimant, torn amb una grandesa aplanadora. Ja no fou solament el
cavaller ests damunt la creu de bronze, el que vaig veure: era tota
una histria estranya i enorme, que es descabdellava lentament sota
mos ulls. L'antiga catedral de Sant Esteve ressonava: ses feixugues
pedres rogenques, ses arcades, ses voltes i ses agulles en
tremolaven, gaireb, damunt llurs fonaments granitics. Una gentada
immensa, tota vestida de drap d'or i de pedreries, clergues i
senyors, omplien de gom a gom la plataforma de Brisach Vell; per no
pas el Brisach d'avui en dia, amb ses runes i ses cabanes, sin el
Brisach cobert d'alts edificis amuntegats fins als nvols. A cada
interstici de sos amples marlets hi havia, dret, un home d'armes,
amb els ulls girats cap a la plana blavenca; i en tota la llargada
de la rampa, fins a la vora del Rin, hi havia una renglera de piques
lluents, d'alabardes, de partesanes, que adreaven al cel llurs
fulgurances, a guisa de miralls. I els corsers peuejaven dins la
rampa pregona, sota les portes ombrvoles. Remors immenses pujaven
de la plana. De cop i volta, transportat damunt una torre, vaig
veure lluny, ben lluny, avanar damunt el riu un gran vaixell, tot
cobert d'un vel negre amb una creu blanca, tota gran, al mig. Cada
cop que una campana tocava a morts, el seu plany ressonava de l'una
torre a l'altra, i els ecos el prolongaven fins a la fondria dels
baluards. Vaig compendre que un gran personatge, un prncep, un
emperador, havia mort; i, com que tothom s'agenollava, vaig voler-me
agenollar igualment. Per de cop i volta va desaparixer tot. Sens
dubte m'havia girat dins el meu llit. Un silenci de mort va seguir a
tota aquella fressa.

Aleshores vaig tornar-me a trobar en el meu soterrani, tot mirant
per una espitllera. Al davant hi havia el pont llevads, la torre de
Rodolf, i damunt el pont una sentinella; i vaig dir-me; -No t'ha pas
enganyat, Nicklausse: aquesta s ben b la torra de Gontran l'Avar,
i el vell duc s aqu.- I, tot girant-me, vaig veure la tomba i el
vell duc. No era pas un esquelet: era un mort revestit d'un mantell
blau sembrat d'estels i d'guiles de dos caps brodades amb argent.
Vaig decantar-m'hi... vaig esguardar aquells agenaments amb xtasi.
El mantell, l'espasa, la corona i l'esbarjosa copa guspirejaven a la
llum d'un estel que parpellejava dins el buit de l'espitllera.
Mentre jo m'esmerava a rumiar la felicitat de posseir aquelles
riqueses, el vell duc obria els ulls lentament, i va mirar-me amb un
posat tot greu.

-Sou vs, Nicklausse?- em va dir, sense que ni un muscle de la seva
llarga cara s'estrems. -Fa qui-sap-lo temps que la gent m'oblida
dins aquest soterrani: sigueu ben arribat. Asseieu-vos damunt el
caire de la meva tomba: s feixuga i no caur pas.

M'allargava 1a m, i no vaig poder negar-me a pendre-la.

-Du del Cel, que n's, de freda, la m dels morts!- vaig dir-me,
amb una esgarrifana.

I en aquell mateix instant vaig despertar-me. Tenia el meu candeler
damunt la taula de nit, i era el fred d'aquest candeler el que
m'havia desvetllat. Els petits vidres de la meva finestra eren tots
blancs de la gebrada.

Tota la resta de la nit no vaig fer altra cosa que repassar el meu
somni.

No me'n restaven a la memria sin les circumstncies ms
assenyalades; per aviat havia de recordar-lo tot sencer, a mesura
que els objectes reals me'n retraurien els menors detalls.

Em va caldre de tenir pacincia encara, tot aquell dia fins al
vespre. Quan me n'anava al moll, a les sis, amb el meu carret, vaig
avisar al vell Zulpick que estaria de retorn cap a les vuit o les
nou, i que aleshores podrem fer una conversa. Em va respondre amb
una inclinaci de cap, tot assenyalant-me l'entrada del seu
soterrani.

A les nou va passar el vaixell: cap a les deu feia el meu viatge de
retorn. Desprs d'haver posat la meva carreta sota el cobert, vaig
anar-me'n cap a la torre de Gontran. Zulpick m'esperava. Davallrem
en silenci, i d'aquell moment endavant vaig estar convenut que
l'instant del nostre gran descobriment s'acostava perqu, tot
baixant l'escala, vaig recordar-me que ja l'havia recorreguda en el
meu somni; per no en vaig dir cap paraula. Un cop arribat a baix
del soterrani, tots els meus dubtes, si encara me n'haguessin
restat, s'haurien esvat: coneixia aquell indret, aquella volta
baixa, aquells murs antics, aquella taula d'avet recolzada contra
l'espitllera, aquells quatre vidres rodons esquerdats, aquell ja,
aquells munts de corda enrotllats en un rec. Tot ho havia vist, el
que hi havia a l'estatge de mestre Zulpick, com si fos un tertuli
del seu catau; i ja assenyalava amb l'esguard la llosa que caldria
aixecar si arribvem a entendre'ns.

Una lmpara de llauna brillava damunt la teulada. El vell cordaire
s'havia assegut sense compliments damunt l'nica cadira del cau que
tingus seient, encara que atrotinat, i m'indic amb el dit un
bagul, on vaig asseure'm. Zulpick, amb el seu crani calb, els dos
encenalls de cabell que li restaven al volt de les orelles, el nas
cams, els ulls lluents i el ment punxegut, tenia el posat inquiet,
encaparrat. M'observava amb ulls ombrvols, i aquests van sser els
primers mots que em digu:

-El tresor s meu: no estic perqu em robin. s meu: l'he guanyat!
No sc dels que sofreixen lladregueries: ho sents?

-B est- vaig respondre, tot aixecant-me: -ja que s vostre,
serveu-lo.

I vaig dar una passa per retirar-me.

Ell, aixecant-se i agafant-me pel bra amb un accionat violent,
petant de dents, va dir-me:

-Escolta: quant vols?

-Vull la meitat.

-La meitat!- va fer. -s abominable! s un robatori!

-B, doncs: serveu-ho tot.

I vaig pujar el primer gra.

Aleshores, arrencant-me gaireb la cua del casacot, va udolar:

-No ets assabentat de res... de res! Vols provar-me, estemordir-me!
Prou que ho trobar tot sol!

-Doncs per qu em reteniu?

-Vaja, seu- va fer amb una rialla burleta tota estranya. -Vejam: ja
que n'ets assabentat... qu hi ha, dins el tresor?

Vaig tornar a asseure'm.

-Primerament hi ha la corona de sis branques, d'or, amb quatre
diamants molt grans a cada branca, i la creu al damunt.

-S... aix hi s.

-I desprs hi ha l'espasa, l'espasa formidable, d'agafall d'or.

-s veritat!

-I la copa d'or, amb perles blanques, rogenques i grogues.

-S... s... tot aix hi s! M'en recordo: la meva espasa, la meva
corona. Han estat deixades: aix ho he volgut; per vull tornar-les
a tenir.

-Ah!- vaig fer jo, furis d'un egoisme com aquell -si voleu
servar-ho tot... per ma fe, jo m'esquitllo.

I vaig anar-me'n indignat.

Per ell, saltant-me encara altra vegada al bra, va exclamar:
-Podrem entendre'ns pel que fa a la resta. Hi ha or: veritat?

-S: la tomba s plena de peces d'or.

En oir aquestes paraules, la cara se li va fer tota verda, i va dir:

-Jo servo l'or! Tu tindrs l'argent.

-Si no n'hi ha pas d'argent!- vaig cridar. -I, d'altra banda, encara
que n'hi hagus, no en voldria: sabeu?

El vell, dessenyat amb to ferotge, va comenar, aleshores, de voler
suplicar-me, de voler enternir-me. Per era ben pals que hauria
assajat d'escanyar-me si hagus reparat que era el ms fort i no
hagus tingut necessitat de mi.

-Vejam- deia: -escolta'm, Nicklausse. Ets un brau miny; no vols pas
robar-me. Et dic que aquest tresor em pertany: fa cinquanta anys que
el cerco. Em recordo d'haver-lo guanyat fa qui-sap-lo temps...
moltssim de temps! Veritat que no puc gaudir-lo amb la vista; per
s igual, essent meu com s.

-Doncs b: ja que s vostre, deixeu-me estar en nom de Du.

-El descolgars!- udol ell, tot saltant damunt una destral.

Per sort, jo tenia a l'abast de la m un gros garrot amb punta de
ferro; perqu massa havia cregut que la cosa podia pendre mal cars.
Vaig posar-me en gurdia, tot dient-li, fredament:

-Mestre, he vingut a casa vostra com a amic, i vs voleu
assessinar-me. Per aneu amb compte: al ms petit moviment que fareu
us badar el cap.

Va fer-se'n crrec; i, desprs d'haver-me observat un segon per
espiar els meus moviments i sospesar si ell seria el ms fort, deix
estar la seva destral, i va dir-me, en veu baixa:

-Vols la meitat?

-S.

-Quina meitat? L'or?... l'espasa?... la corona?... Qu?... qu?...
Parla d'una vegada!

-Farem dues parts, i la sort decidir. Cal que les dues parts siguin
iguals.

Va rumiar un instant, i va dir:

-Accepto! Cal que accepti. Per em robes: que en caigui el pes
damunt la teva nima! Aix t'escanys el diable!... Cal que accepti.

-Est ents?

-No t'he dit que accepto?...

-S, per ara jureu-m'ho damunt aquesta creu.

Aleshores vaig treure'm la meva creueta de bronze. Tot veient-la, va
semblar que sos ulls s'enterbolien.

-D'on t'ha vingut, aix?

-Qu se us en dna? Jureu.

-B: juro... que et deixar la meitat.

-Parts iguals, i com vulgui la sort.

-S.

-Perfectament- vaig dir jo tornant-me a posar la creu al coll: -ara
podem entendre'ns. I, per comenar, mestre Zulpick, el tresor s
aqu.

-Aqu! On?- va fer tartamudejant.

-Cal aixecar aquesta llosa, i desprs cavar a sota. Arribarem damunt
una escala i davallarem cinquanta graons. Al capdavall hi ha un
soterrani, i en el soterrani el tresor.

Tot escoltant-me, badava els ulls.

-I com ho saps, tu, aix?- va fer.

-Ho s.

-N'ests segur?

-N'estic segur. Ja ho veureu.

I anava a pendre el cvec al fons de l'estatge. Aleshores ell va
pegar un bot, tot cridant:

-Vull alar-la jo, la llosa! Vull treure-la jo, la terra!

-Alceu la llosa, mestre Zulpick; caveu!... Per recordeu-vos del
jurament que heu fet damunt la creu. Un hom pot ser damnat una
vegada: dues vegades fra massa.

No va dir cap paraula: va agafar el cvec i va alar la llosa.

Jo m'estava a la vora d'ell amb el garrot punyent, tot malfiat de la
seva follia. Manta vegada vaig reparar que em llanava una rpida
llambregada per assegurar-se que jo estava en gurdia. Alada la
llosa, va posar-se a cavar amb la rapidesa d'un gos gratant la
terra. La suor li rajava esquena avall. Una vegada va aturar-se, tot
dient:

-Aquest soterrani s meu. No vull anar ms enll. Cal que te'n
vagis.

-Recordeu-vos del vostre jurament damunt la creu- vaig dir-li, amb
tota fredor.

Ell va rependre el seu treball, tot repetint, a cada cop de cvec:
-Em robes!... em robes! Ets un lladre!... Tot s meu!...-, fins que
va atnyer la petita volta de l'escala. Un cop va descobrir-ne la
primera pedra, va esdevenir, de cop i volta, blanc com la cera, i es
va asseure damunt el caramull de terra. I veint que jo volia pendre
el cvec, com em tocava, va tirar-s'hi damunt, tartamudejant:

-Deixa-ho estar, aix! Vull fer-ho tot jo!... jo!... Vull sser el
primer de davallar!

-Molt b: aneu!

Va continuar la seva tasca amb un aferrissament que no li permetia
de respirar. La rbia esclatava en tot el seu posat. Tanmateix,
per, l'obra avanava: cada cop de cvec feia ara un so balmat; i
sobtadament va caure una pedra, i desprs tota la volta s'esfondr
per l'obertura amb un sord terrabastall. El vell cordaire va estar a
punt de ser arrossegat per les runes. Vaig retenir-lo amb prou
fortuna; per, ben lluny de regraciar-me, l'home, a penes va veure
l'escala, amb una terrible exasperaci va udolar:

-Tot s meu!

-I meu- vaig dir-li en un to eixut.

Jo havia pres la lmpara, i ell va voler tenir-la.

-B est: ms m'ho estimo. Marxeu endavant, mestre Zulpick.

Vam davallar.

El llum tremolenc illuminava aquelles voltes de deu segles de
vellria. El soroll furtiu de les nostres passes, damunt els graons,
era d'un estrany efecte. El meu cor bategava amb tanta de fora que
n'hi havia per a esberlar-me el pit. Veia al davant meu el crani
calb del vell cordaire, el seu bescoll gris-blau, la seva esquena
jupa. Potser ell, en el meu lloc, hauria tingut alguna temptaci
funesta; per, grcies a Du, mai no va entrar-me a l'nima el
pensament del mal, senyor Furbach (cal que us ho digui), perqu la
mort ens seguia: sotjava, en l'ombra, a un de nosaltres dos.
Sortosos aquells que no tenen retret a fer-se, i que deixen a
Nostre Senyor l'esment de retirar les seves criatures d'aquesta vall
de llgrimes! No en t pas freturana, de nosaltres, per a aquesta
feina terrible!

Arribat al capdavall de l'escala, Zulpick, no veient res a dins el
soterrani, va esguardar-me amb ulls esmaperduts; va voler parlar, i
cap so no va arribar a sos llavis. Aleshores vaig mostrar-li
l'anella encastada a la llosa del mig. Va compendre de seguida, i,
deixant el llum a terra, agaf l'anella amb les dues mans, fent un
clam salvatge. La suor lliscava lentament de sos polsos. Jo,
mentrestant, servava tot el meu domini.

Veient la inutilitat dels esforos del vell,

-Deixeu-me fer, Zulpick- vaig dir-li: -no teniu prou vigoria.

Va assajar de respondre'm. En aquell moment vaig reparar que tenia
els llavis blaus.

-Asseieu-vos; repreneu al... No us robar pas la vostra part:
estigueu tranquil.

Per no volgu asseure's, i s'aclof vora la llosa. I, mentre jo
l'aixecava introdunt el meu cvec pels intersticis de la pedra, ell
s'esforava a retenir-la amb les seves ungles.

-Aneu amb compte, aneu amb compte!- vaig exclamar. -Mireu que us
aixafar les mans!

Treball perdut: no sentia res. La fria de l'or el possea. I al
mateix moment que, alant-se la llosa, em calia esmerar totes les
meves forces a contenir-la, ell ja lliscava per sota, i jo el sentia
com feia crits inhumans, interromputs per sanglots estranys.

Alada la llosa, vaig restar alguns segons com a enlluernat: el
guspireig de les pedreries sota dels reflexos del llum, em feia
rodar el cap. En aquell moment, rpid com un llampec, reaparegueren
totes les meves recordances esborrades. Vaig recordar-me fins i tot
del que m'havieu dit a Munic: -Com podeu veure l'or, la tomba i el
cavaller, Nicklausse, si no teneu llum? Reconegueu que el vostre
somni no va enlloc.- I, per respondre a aquesta objecci, mos ulls
cercaven un llum qualsevol. Aleshores va sser quan vaig veure una
obertura a la muralla. De part de fora, l'obertura semblava un
d'aquells canonets massissos com n'hi ha a tots els baluards per
deixar respirar la humitat de la terra. La lluna esblaimada, mirava
per aquell forat i confonia sos raigs blaus amb els grocs del nostre
llum.

Tot aix, estimat senyor Furbach, s per a dir-vos que, en instants
aix, els nostres sentits es fan amatents d'una manera que espalma.
Res no els escapa: ni tan sols les circumstncies indiferents.

Zulpick acabava d'agafar la corona dipositada sobre un coix de
prpura arnada; se la pos damunt la testa, superbis. Prengu
igualment l'espasa i la copa, i, tot mirant-me,

-Veu's aqu el duc- digu amb accent solemnial: -el vell duc Gontran
l'Avar!

I en aixecar jo un extrem del drap, test com el cartr, i en
mostrar-se'm l'or sota els oripells, aquell foll xaruc, alant la
seva espasa, volgu dar-m'hi un cop damunt la testa; per un
gorgolament indefinible va escapar-se-li del pit, i va esfondrar-se,
tot exhalant un llarg sospir.

Colpit d'horror, vaig acostar el llum, i vaig veure que ell tenia el
pols esquerre d'un negre blavenc, que sos ulls es movien dins llurs
conques i que una escuma rosada cobria sos llavis.

-Mestre Zulpick!- vaig exclamar.

No em va respondre.

Tot seguit vaig compendre que acabava de llampar-lo una feridura
fulminant. Ho havia fet la vista de l'or? Ho havia fet la violaci
del jurament en refusar-me la meva part de bot? Ho havia fet
l'arribada de la seva hora, aix com a nosaltres ens vindr la
nostra? No ho s pas, i no vaig pas inquietar-me'n. La por que em
sorprenguessin en aquelles circumstncies vora d'aquell cadver em
glaava la sang a les venes. Ben segur que m'haurien acusat d'haver
assasinat Zulpick, el pobre vell sense fora, per rapissar-li sos
bns. Qu faria? Fugir i deixar-lo all?... Va ser la meva primera
idea; per, tot pujant l'escala, la desesperaci de perdre les
riqueses que tant havia cobejat em fu tornar cap avall. Vaig
arrencar de les mans de Zulpick la copa i l'espasa que sos dits,
rgids a guisa d'urpes, tenien aferrades, i vaig tornar a posar-les
damunt la tomba, aix com la corona. Desprs, carregant el cos
damunt la meva espatlla i agafant el llum de terra vaig pujar fins
el soterrani superior. All vaig estendre el vell cordaire damunt el
seu ja; i, tornant a tirar la terra dins l'escala, vaig posar de
bell nou la llosa en el seu indret. Un cop vaig estar llest, vaig
entreobrir a pleret la porta del soterrani, mirant, tot inquiet, la
plaa deserta. Tot dormia en aquells voltants. No eren encara les
dues del mat. La lluna, melangiosa, estenia les gran ombres negres
de Sant Esteve damunt la neu endurida. Vaig escapar-me cap al
Schlossgarten, i vaig lliscar fins a la meva cambra per l'entrada
del parc.

L'endem, tot Brisach va saber que Zulpick havia mort d'un cop de
sangs. El seu enterrament tingu lloc el dia segent: les velles
comares del poble, els mariners, els raiers, el conduren, en
process, al cementiri.

Jo vaig seguir arrossegant el meu carret per espai de tres setmanes.
Aleshores s'esdevingu la venda, en pblic encant, del soterrani, el
ja, la cadira i el vell armari de Zulpick; i, com que em restaven
els dos cents florins que havia guanyat al vostre servei, vaig
adquirir-ho tot per la suma de tres gulden, cosa que no deix pas de
maravellar al venatge i el mateix mestre Durlach. Com podia tenir
tres gulden, un senzill criat? Vaig fer veure al senyor Durlach la
nota que m'haveu donat i no va objectar res ms. Aviat va crrer
fins i tot per la contrada, la veu que jo era un rics que
arrossegava carrets per complir un vot de penitncia. D'altres
pretenien que m'havia disfressat de criat per comprar sota preu les
runes de Brisach Vell, i revendre-les desprs en bloc a l'emperador
d'Austria, el que es proposava de reconstruir els castells dels
Habsburgs, de cap a peus, a la manera del segle XII, tornant-hi a
posar soldats belitres, capellans i bisbes. Alguns, de ms seny,
s'inclinaven a creure que volia fundar a Brisach, senzillament, una
fbrica de capells de palla com les que hi ha a Alscia.

La senyoreta Fridolina ja no era la mateixa, envers mi, d'en de la
meva adquisici. No sabia pas qu cosa pensar-ne, de totes les veus
que corrien sobre meu; i es feia ms tmida, ms reservada, que no
pas abans. La veia com s'enrojolava en acostar-m'hi jo; i, quan vaig
anunciar-li la intenci de tornar al meu pas, va posar-se tota
trista. L'endem, va semblar-me, fins i tot, que havia plorat, cosa
que em fu molt de plaer, perqu havia resolt de dur a compliment el
meu somni en totes les seves parts, i el que restava no era pas el
menys agradable.

Qu ms us dir mon estimat senyor Furbach? L'acabament de la meva
histria s de bon capir. Quan tancat, de nit, dins el meu cau, vaig
tornar a baixar al segn soterrani,i aquesta vegada em vaig veure
ben b en possessi del tresor; quan vaig calcular aquelles inmenses
riqueses, i vaig dir-me que a l'esdevenidor no passaria ms
fretures; com expressar el sentiment de gratitud que abasseg tot
el meu sser? com traduir en paraules les accions de grcies que
s'elevaren del fons de la meva nima?

I, ms tard, quan vaig haver canviat, a Francfort, algunes centes
peces d'or a casa del banquer Kummer (meravellat de l'antigor
d'aquella moneda, que era del temps de les Creuades), i vaig tornar
a Brisach Vell com a gran senyor, damunt el _dampschiff_ Hermann,
que tantes vegades havia esperat amb els peus ficats a la neu, com
us pintar l'astorament, l'xtasi de Fridolina, tota roja, tota
commosa veient-me pendre lloc a la taula dels viatgers; les
felicitacions afectuoses del senyor Durlach i la confusi de Katel,
que s'havia perms de tutejar-me, i dhuc de tractar-me, de vegades,
de tal quan li semblava massa melangs i sospirava a la vora de la
llar? La pobre Katel ho feia amb la millor intenci del mn: em
burxava una mica per a esperonar la meva ardidesa; per aleshores
no en va semblar poc de confosa empallegada i astorada, d'haver
maltractat aquell gran personatge que ara veia all, greument
installat davant la taula, duent un _witchura_ verd drag, amb gira
de gibelina!

Ah, senyor Furbach! Quines trasmudances tan estranyes hi ha, en
aquest mn, i que en va, d'errada, aquella dita que diu: L'hbit no
fa el monjo! En diran tots els penjaments que vulguin, del diner;
per no hi ha com ell perqu un home prengui relleu! Sempre em
recordar que al moment que vaig badar la maleta, i, havent-ne tret
la meva cartera, la vaig obrir damunt la taula, el bon vell Durlach
(molt prudent de natural, i que fins aleshores n'havia dubtat una
mica, de la solidesa de la meva opulncia), veient guspirejar l'or
de cop i volta, es tragu molt humilment la gorra de seda negra, i
digu, amb aire enujat, a Fridolina:

-Vaja, doncs, Fridolina: acosta una cadira per al senyor Nicklausse.
Mai no penses en res!

I, quan vaig dir al bon home que la ms volguda de les meves
aspiracions era d'obtenir la m de la seva nta, ell, que algunes
setmanes abans s'hauria indignat d'una proposici semblant i
m'hauria mostrat la porta tot seguit, va semblar que en tingus un
gran enterniment:

-I ara, estimat senyor Nicklausse! Ben segur que aix s un gran
honor per a nosaltres!

Hi pos, tanmateix, una condici; i era que jo restaria al
Schlossgarten, no volent -digu- que un establiment fundat pel seu
avi caigus en mans estranyes.

Fridolina, asseguda en un rec, plorava baix, baixet.

I, quan agenollant-me davant ella, li vaig demanar: -Fridolina,
m'estimeu? Fridolina voleu sser la meva muller?- amb prou feines,
la pobra noia, em pogu respondre:

-Prou sabeu, Nicklausse, que us estimo!

Ah, senyor Furbach! Recordances com aquestes ens fan beneir aquest
or tan menyspreable, perqu noms ell fa possibles aquestes
felicitats.

Nicklausse call, i romangu per molt de temps tot somnis, amb el
colze damunt la taula i el front dins la m. Li semblava de veure
desfilar pel seu esperit tots els bons i mals dies transcorreguts.
Una llgrima tremolava en sos ulls. El vell llibrer, amb el cap
decantat, es perdia tamb en somieigs que no li eren gens habituals.

-Benvolgut amic- digu, de cop i volta, aixecant-se: -la vostra
histria s meravellosa; per ms que hi cavilli, no hi capeixo
res. Potser era un efecte magntic, i la creueta que em vau mostrar
a Munic havia pertangut a Gontran l'Avar. Qui sap? En tot cas, estic
segur que passar somnis terribles.

Nicklausse no respongu. S'havia aixecat, i acompany en silenci son
antic senyor.

La lluna emblavia les altes finestres de la sala. Era prop de la una
del mat.

L'endem, el senyor Furbach, embarcat en el _dampschiff_, reprenia
el cam de Basilea. Aixecava la m en senyal d'adeu, i Nicklausse li
responia tot agitant el seu feltre.




HUC EL LLOP



I

Cap a les festes de Nadal de l'any 18..., un mat que jo dormia
profundament a l'hostal del Cigne a Friburg, el vell Gedeon Sperver
entr a la meva cambra tot cridant:

-Fritz, alegra't!... et meno al Castell de Nideck, a deu lleges
d'aqu. Coneixes Nideck?... La ms vella residncia senyorvola de
la contrada: un antic monument de la glria dels nostres pares!

Fixeu-vos b que no havia vist Sperver, el meu respectable didot, de
setze anys a aquella banda; que ell s'havia deixat crixer tota la
barba, que una gorra immensa de pell de guineu li cobria la nuca, i
que em posava la seva llinterna sota el nas.

-Primer de tot- vaig exclamar, -procedim metdicament; qui sou?

-Qui sc!... Com s'entn, no reconeixes Gedeon Sperver, el caador
furtiu del Schwartz-Wald?... Oh, ingrat!... Jo que t'he criat,
educat; jo que t'he ensenyat a posar un parany, a sotjar la guineu
al capdavall d'un bosc, a tirar els gossos damunt la pista del
cabirol!... Ingrat, no em reconeix! Mira d'un cop la meva orella
esquerra, gelada.

-Ara! Reconec la teva orella esquerra. Au, abracem-nos.

Vam abraar-nos tendrament i Sperver, tot eixugant-se els ulls amb
el revs de la m, va afegir:

-Coneixes Nideck?

-Sens dubte... de nom. Qu hi fas, all?

-Soc primer picador del comte.

-I de part de qu vens?

-De la jove comtesa Odila.

-B... quan partim?

-Tot seguit. Es tracta d'un urgent afer; el vell comte est malalt,
i la seva filla m'ha recomanat que no perds un minut. Els cavalls
estan a punt.

-Per, Gedeon del meu cor, mira el temps que fa; tres dies ha que la
neu no para.

-Ba! ba! Suposa't que es tracta d'una cacera de senglar, posa't les
calces, ferma't els esperons, i amunt s'ha dit! Vaig a dir-los que
et preparin un mos.

I va eixir.

-Ah!- afeg l'excellent home, tornant a venir, -no t'oblidis de
tirar la teva pellissa per aqu damunt.

En acabat, davall.

Mai no he sabut fer-li resistncia al vell Gedeon; des de la meva
infantesa que ell obtenia de mi tot el que volia amb una inclinaci
de cap o un moviment d'espatlla. Vaig vestir-me, doncs, i no vaig
trigar a seguir-lo a la sala gran.

-Ah! massa sabia que no em deixaries partir tot sol,- exclam, tot
jois.

-Enllesteix-me aquesta tallada de pernil a peu dret i bevem d'una
esgarrapada, perqu els cavalls s'impacienten. Oh, i ara que hi
penso, he fet posar la teva maleta a la gropa.

-Com s'entn, la meva maleta?

-S, no hi perdrs res; cal que hi romanguis alguns dies al Nideck:
s indispensable, ja t'ho explicar tot seguit.

Vam davallar al pati de l'hostal.

En aquell moment arribaven dos cavallers: semblaven atuts de
fatiga; llurs cavalls eren blancs d'escuma: Sperver, gran aficionat
a la raa cavallar, llen una exclamaci de sorpresa:

-Quins bells animals!... sn valacs... I quina finor! veritables
crvols. Ala, Niclause, anem, cuita a tirar-los una manta al llom;
el fred els podria emmaleir.

Els viatgers, embolcallats en pells blanques d'Astracan, passaren a
prop de nosaltres quan ficvem el peu a l'estrep; no vaig descobrir
sin el llarg bigoti castany d'un d'ells, i sos ulls negres, d'una
vivacitat singular.

Els viatgers entraren a l'hostal.

El palafrener tenia els nostres cavalls a la m; va desitjar-nos bon
viatge i deix anar les regnes.

I ja frem cam.

Sperver, montava un mecklemburgus _pur sang_, i jo un cavallet de
les Ardennes ple d'abrivada; volvem damunt la neu. En deu minuts
vam haver deixat enrera les ltimes cases de Friburg.

El temps comenava d'aclarir-se. Tan lluny com podiem estendre els
nostres esguards, ja no viem cap senyal de cam, de sendera, ni
tirany. Els nostres nics companys de viatge eren els corbs del
Schwartz-Wald, desplegant llurs alasses balmades damunt les
muntanyoles de neu, voleiant de l'una banda a l'altra i cridant amb
la veu tota ronca: -Misria, misria, misria!

Gedeon, amb la seva carassa de color de boix vell, la seva pellissa
de gat fer i la seva gorra de pell, les llargues orelles penjants,
galopava al davant meu tot xiulant no s quina tonada del
_Freischutz_; de vegades es girava, i aleshores jo via com una gota
d'aigua tota pura resplendia, tremolenca, al cap de son nassot
retort.

-Eh, eh, Fritz- em deia, -veu's aqu el que se'n diu una gentil
matinada d'hivern.

-Sens dubte, per una mica crua.

-M'agrada el temps sec, a mi; aix ens refresca la sang. Si el vell
pastor Tobies tingus l'ardidesa de posar-se en cam en un temps com
aquest, aviat no se'n cantaria gall ni gallina de tot el seu
reumatisme.

Jo somreia a la punta dels llavis.

Al cap d'una hora d'una correguda furibunda, Sperver apaivag el seu
delit, i vingu a posar-se al costat meu.

-Fritz- em digu en un accent ms seris, -cal, tanmateix, que
spigues el motiu del nostre viatge.

-Ara hi pensava.

-Sobretot perqu ja hi ha hagut un bell nombre de metges que han
visitat el comte.

-Ah!

-S, ens n'han vingut de Berlin, amb grans perruques, que no volien
veure del malalt sin la llengua; de la Sussa, que noms en miraven
que l'orina, i de Paris que es posaven un trocet de vidre a l'ull
per a observar la seva fesomia. Per tots ells no han sabut
engaltar-hi i s'han fet pagar abundosament llur ignorncia.

-Diable! Com ens malmenes!

-Aix no ho dic per tu, al contrari, et respecto, i si m'arribs a
trencar una cama, m'estimaria ms refiar-me de tu que no pas de
qualsevol altre metge; per pel que fa a la banda de dins del cos,
encara no heu descobert cap ullera per a veure el que hi passa.

-I tu qu sabs?

Davant aquesta resposta, el brau subjecte em va mirar amb aire de
sospita.

-Ara vejam si ser un enganya-badocs com els altres!- pensava.

Tanmateix va continuar dient:

-Fritz, si posseeixes una ullera aix, per ma fe, ser d'all ms
oportuna, perqu la malaltia del comte s precisament a la part de
dins: s una malaltia terrible: quelcom de mena rabiosa. Ja sabs que
la rbia es declara al cap de nou hores, de nou dies o de nou
setmanes, oi?

-Ho diuen, per com que no ho he observat jo mateix, en dubto.

-Sabs, al menys, que hi ha febres d'aiguamoll que tornen cada tres,
sis o nou anys. La nostra mquina t uns encadenatges d'all ms
estranys. Quan aquest malet rellotge t la corda d'una certa
manera, la febre, el clic o el mal de queixal us venen a un minut
senyalat.

-Ah! pobre Gedeon, a qui ho contes!... aquestes malalties
peridiques fan la meva desesperaci.

-Malament!... La malaltia del comte s peridica, torna cada any, el
mateix dia, a la mateixa hora; la seva boca s'omple d'escuma, els
seus ulls es tornen blancs com a boles de vori; tremola de cap a
peus i peta de dents.

-Ben segur que aquest home ha passat atzars dolorosos.

-No! Si la seva filla es volgus casar, seria l'home ms feli del
mn. s poders, ric, ple d'honraments. T tot all que els altres
desitgen.

Desgraciadament la seva filla refusa tots els partits que se li
presenten. Vol consagrar-se a Du, i a ell li reca de pensar que
l'antiga raa dels Nideck s'extingir.

-Com s'ha declarat la seva malaltia?

-De cop i volta, fa deu anys.

En aquell moment va semblar que el brau subjecte es recullia; va
treure del seu gec una pipa i va omplir-la lentament i desprs va
fer, havent-la encesa:

-Un vespre, jo estava tot sol amb el comte, a la sala d'armes del
castell. Era cap a les festes de Nadal. Haviem empaitat el senglar
tot lo dia per les afraus del Rheethal, i haviem tornat, closa la
nit, portant amb nosaltres dos pobres gossos extenuats de cap a
peus. Feia precisament un temps com aquest d'ara: de fred i de neu.
El comte es passejava d'amunt d'avall de la sala, amb el cap
decantat sobre el pit i les mans darrera les espatlles, com un home
que cavilla profundament. De tant en tant s'aturava a mirar les
altes finestres on s'amuntegava la neu; jo m'escalfava sota el
pabell de la llar tot pensant en els meus gossos, i malea
interiorment tots els senglars del Schwartz-Wald. Feia ben b dues
hores que tothom dormia al Nideck, i un hom no sentia altra cosa que
el soroll d'aquelles botasses amb esperons del comte damunt les
lloses. Em recordo perfectament que un corb, sens dubte escoms
d'una rauxada de vent, va venir a batre els vidres amb la seva ala
tot llenant un crit de mal sser i que tot un pa de neu va
destriar-se; de blanques que eren, les finestres es van tornar totes
negres per aquella banda...

-Aquests detalls qu tenen res que veure amb la malaltia del teu
senyor?

-Deixa'm acabar... ja veurs. En sentir aquell crit el comte s'havia
aturat, amb els ulls fixos, les galtes esblaimades i el cap inclinat
cap endavant, com un caador que sent venir l'animal. Jo seguia
escalfant-me i pensava: -Qu trigar gaire a anar-se'n al llit?-
Perqu, si cal dir la veritat, estava mig mort de cansament. Tot
aix que et dic, Fritz, ho veig com si hi fos ara!... Tot just el
corb va acabar de llenar son crit a l'abisme, el vell rellotge va
sonar onze hores. Al mateix instant, el comte va donar un tomb; ell
que escolta, sos llavis es belluguen, i el veig que vacilla com un
home embriagat. Estn les mans, barres apretades, ulls blancs. Jo
que li crido: -Missenyor, qu teniu?- Per ell es posa a riure com
un foll, es sotraga i cau damunt les lloses, de cara a terra. Tot
seguit demano auxili; els criats arriben. Sebalt agafa el comte per
les cames, jo per les espatlles i el transportem al llit que hi ha
prop de la finestra; i mentre jo estava a punt de tallar-li la
corbata amb el meu coltell de cacera, perqu em creia que tenia un
atac de feridura, veu's aqu que la comtesa entra i es tira damunt
el cos del comte, i ell feia uns crits tan esgarrifosos, que noms
de pensar-ho m'eriono.

En aquell punt, Gedeon es llev la pipa de la boca, la buid
lentament damunt el pom de la seva sella, i continu amb aire
melangis:

-D'aquell dia en, Fritz, el diable ha vingut a raure entre les
parets del Nideck i sembla que no en vulgui sortir ms. Cada any, a
la mateixa poca, a la mateixa hora, el comte agafa aquell mal
tremolenc. El mal li dura de vuit a quinze dies, durant els quals fa
una cridria que us redrea els cabells del cap! Desprs es ref de
mica en mica, de mica en mica. Est tot feble, esblaimat,
s'arrossega de cadira en cadira, i si un hom fa la ms petita
fressa, si un hom es belluga, ell es gira: t por fins i tot de la
seva ombra. La jove comtesa, la criatura ms amorosa de la terra, no
l'abandona poc ni gaire, per ell no la pot veure: -Veste'n!
veste'n!- li crida, amb les mans esteses. -Oh! deixa'm estar!
deixa'm estar! No he sofert prou, encara?- s terrible de sentir-lo,
i jo, jo, que l'acompanyo de prop a les caceres, que sono el corn
fins que ell ha ferit l'animal, jo, que sc el primer de sos criats,
jo que em deixaria badar el cap pel seu servei; el que s en aquells
moments voldria escanyar-lo, tant abominable s de veure com tracta
la seva prpia filla!

Sperver, l'aspra fesomia del qual havia mostrat una expressi
sinistre, pic amb els dos esperons i vam fer una estona de galop.

Jo m'havia posat tot consirs. El guariment d'una malatia com
aquella em semblava molt dubts, gaireb impossible. Era evidentment
una malaltia moral; per a combatre-la hauria calgut d'ascendir fins
a la seva primera causa, i aquesta causa es perdia sens dubte en el
llunyedar de l'existncia.

Tots aquests pensaments m'agitaven. La narraci del vell picador,
ben lluny d'inspirar-me confiana, m'havia abatut: trista disposici
per a assolir un xit! Eren gaireb les tres quan descobrrem
l'antic castell del Nideck, al capdavall de tot l'horitz. A desgrat
de la distncia prodigiosa, hom destriava altes torrelles, penjades
en forma de coves als caires de l'edifici. No era encara sin un
vague perfil, destacant-se amb prou feines damunt l'atzur del cel;
per, insensiblement, les tintes rogenques del granit dels Vosgues
aparegueren.

En aquell moment Sperver apaivag la seva passa i exclam:

-Fritz, cal arribar-hi abans que sigui nit closa... endavant!...

Per endebades esperonava el seu cavall que romania immbil,
enarcant les potes del davant, horroritzat, redreant la crinera, i
llenant pels badius dilatats dos brolls de vapor blavenca.

-Qu s aix?- exclam Gedeon tot sorprs. -No veus res, Fritz?...
No fra pas que?...

No va acabar la seva frase i, tot senyalant-me, a cinquanta passes,
darrera la costa, un sser aclofat entre la neu:

-La Pesta Negra!- va fer, amb un accent tan trasbalsat que jo mateix
vaig ser-ne tot ferit.

Seguint amb l'esguard la direcci del seu gest, vaig destriar amb
estupor una dona vella, amb les cames arrupides dintre els braos, i
tan miserable, que sos colzes, de color de rajola, li eixien a
travs de les mnegues. Alguns flocs de cabells cendrosos penjaven
al voltant del seu coll, llarg, rogenc i nuu, com el d'un voltor.

Cosa estranya, un fato de parracs geia damunt els seus genolls, i
sos ulls esmaperduts s'estenien cap al llunyedar, damunt la plana
nevada.

Sperver havia seguit el seu cam a m dreta, dant un tomb immens al
voltant de la vella. Vaig tenir penes i treballs a reunir-m'hi.

-Ei!- vaig cridar-li, -qu diable fas? s una broma?

-Una broma! No, de cap de les maneres! Du me'n guard de fer-hi
broma amb una cosa aix! No sc pas supersticis, per aquest
encontre em fa basarda.

Aleshores, girant el cap, i veient que la vella no es bellugava, i
que el seu esguard seguia sempre en la mateixa direcci, va semblar
una mica tranquilitzat.

-Fritz- em va dir amb un aire solemnial, -ets un savi, has estudiat
qui sap les coses que jo no en conec ni la primera lletra; doncs b!
aprn de m que un hom l'erra cada vegada que es clava a riure
d'all que no entn. No s pas sense ra que anomeno aquesta dona la
Pesta Negra. En totes les terres del Schwartz-Wald, no t pas altre
nom; per s aqu, al Nideck, on sobretot se'n fa mereixedora!

I el brau subjecte va seguir el seu cam sense afegir cap paraula.

-Vejam, Sperver, explica't ms clarament- li vaig dir, -perqu de
tot aix no n'entenc un borrall.

-S, s la perdici de tots nosaltres, aquesta bruixa que veus all
baix; s d'ella que ens v tot el mal: ella s qui ens el mata, el
comte!

-Com s possible? Com pot exercir una influncia aix?

-Qu s, jo? El que hi ha de positiu s que el primer dia del mal,
al moment que al comte li v el seu atac, no heu de fer sin pujar a
la torre de senyals, i descubrireu la Pesta Negra, com una taca,
entre la boscria de Tiefenbach i el Nideck. All roman tota sola,
aclofada. Cada dia s'acosta una mica i els atacs del comte es fan
ms terribles; un hom diria que la sent venir! De vegades, el primer
dia, a les primeres tremolors, em diu: -Gedeon, v, ella!- Jo li
sostinc el bra per impedir-li que tremoli; per ell repeteix sempre
amb un tartamudeig i els ulls astorats: -V! oh! oh! v!...-
Aleshores pujo a la torre d'Huc; miro qui-sap-lo temps... ja saps,
Fritz, que tinc bon ull. Al capdavall, entre les bromes llunyanes, a
mig cam de cel i terra, veig un punt negre. A l'endem el punt
negre s ms gros: el comte de Nideck es fica al llit petant de
dents. A l'endem, un hom destria clarament la vella: els atacs
comencen; el comte crida!... A l'endem la bruixa s al peu de la
muntanya: aleshores el comte t les barres closes, la boca li
escumeja, els ulls li giravolten. Oh! la brtola... I quan penso que
l'he tinguda vint vegades al cap de la meva carrabina i que el pobre
comte m'ha aturat d'enjegar-li una bala. Ell em cridava: No,
Sperver, no; gens de sang!... Pobre home, plnyer la que el mata,
perqu el mata, ella, Fritz; el comte ja no t ms que la pell i
l'os!

El meu brau amic Gedeon veia massa de mal ull la vella perqu fos
possible de tornar-lo al seny natural. Altrament, quin home gosaria
plantar les fites del que s possible? No veiem cada dia estendre's
el camp de la realitat? Aquestes influncies ocultes, aquests
lligams misteriosos, aquestes afinitats invisibles, tot aquest mn
magntic que els uns proclamen amb tota l'ardor de la fe, que els
altres discuteixen amb un posat irnic, qui ens respon que dem no
esclati al bell mig de nosaltres? s tan fcil de dir-ne seny
natural de la ignorncia de tots!

Vaig limitar-me, doncs, a pregar Sperver de moderar la seva fria, i
sobretot que es guards de fer foc damunt la Pesta Negra, tot
advertint-li que aix li portaria dissort.

-Ba! me'n ric- va dir, -el pitjor que podr succeir-me s que em
pengin.

-Ja s molt massa per a un home com cal.

-B! s una mort com una altra. Un hom fina escanyat, veus-ho aqu.
Tal vegada val ms aix que no pas rebre un cop de martell al cap
com a les feridures, o b no poder dormir, fumar engolir, pair,
estornudar, com passa a les altres malalties.

-Pobre Gedeon, raones ben malament, i aix que tens la barba grisa.

-Tan barba grisa com voldrs: aquesta s la meva manera de veure.
Sempre tinc un can en el meu fusell carregat amb bala per al servei
de la bruixa; de tant en tant en renovo el mixte i si es presenta
una avinentesa...

Va acabar el seu pensament amb un gest expressiu.

-L'erraries, Sperver, l'erraries. Sc del parer del comte de Nideck:
-Gens de sang! Hi ha un gran poeta que ha dit: -Totes les ones de
l'oce no poden rentar una gota de sang humana!- Pensa en aix,
company, i descarrega el teu fusell contra un senglar a la primera
ocasi.

Va semblar que aquestes paraules li fessin impressi, a l'nima del
vell caador furtiu; va baixar el cap i la seva cara va pendre una
expressi consirosa.

Pujavem aleshores per les costes boscanes que separen el miserable
poblet de Tiefenbach del castell del Nideck.

Havia arribat la nit. Com s'esdev gaireb sempre desprs d'una
diada clara i freda d'hivern, la neu comenava de caure altra
vegada, i grans borrallons venien a fondre's damunt la crinera dels
nostres cavalls, que renillaven dolament i doblaven la passa,
excitats, ben segur, per la proximitat del recer.

De tant en tant, Sperver mirava cap endarrera amb una inquietud
visible; i jo mateix no n'era pas llibert d'una certa aprensi
indefinible, tot pensant en l'estranya descripci que el picador
m'havia fet de la malaltia del seu senyor.

Altrament l'esperit de l'home s'harmonitza amb la natura que el
volta, i, per la meva part, no s pas cosa tan trista com una
boscria carregada de gebre i batuda pel vent geliu: els arbres
tenen un aire ombrvol i petrificat que fa pena de veure.

A mesura que avenvem, les alzines esdevenien ms rares; alguns
bedolls, drets i blancs com a columnes de marbre, apareixien a bella
distncia l'un de l'altre, retallant-se damunt la vitralla fosca
dels avetars, quan, de cop i volta, en eixir d'una arbcia, el vell
castell va alar bruscament al davant nostre la seva negra massa
altvola, picada de punts lluminosos.

Sperver s'havia aturat davant d'una porta obrada en forma d'embut
entre dues torres, i tancada per una reixa de ferro.

-Ja hi som!- va exclamar, tot decantant-se damunt el coll de son
cavall.

Va agafar el peu de crvol que feia de trucador i hom sent al lluny
el so clar d'una campanada.

Al cap d'alguns minuts d'espera, una llinterna va aparixer dins les
pregonies de la volta, estellant les tenebres, i mostrant-nos, dins
l'aureola que formava, un homenet geperut, de barba groga, ample
d'espatlles, i abrigat de pells com un gat. Us hauria semblat que
era, en mig de les vastes ombres, algun gnom que travesss un somni
dels Nibelungs.

Va avenar a pleret i va venir a encastar la seva cara camusa contra
la reixa, badant els ulls i fent esforos per a veure'ns en la
fosca.

-Ets tu, Sperver?- va dir amb una veu tota ronca.

-Obrirs d'una vegada, Knapwurst?- va exclamar el picador. -No
t'adones que fa un fred negre?

-Ah! et reconec- va dir l'homenic. -S... s... ets ben b tu...
Quan parles sembla que vagis a engolir-te la gent de viu en viu.

La porta va obrir-se, i el gnom, tot aixecant la seva llinterna
envers mi, amb una ganyota estranya, va saludar-me amb un: -_Wilkom,
her docter_ (benvingut siau, senyor doctor),- que semblava voler
dir: -Un altre ms que se n'anir igual que els altres!

Desprs, va tornar a tancar tranquilament la reixa, mentre nosaltres
posvem el peu a terra; i vingu totseguit a pendre la brida dels
nostres cavalls.



II

Tot seguint a Sperver, que pujava l'escala amb passa rpida, vaig
poder-me convncer que el castell del Nideck mereixia la seva
reputaci. Era una veritable fortalesa tallada en la pedra, o que
en altre temps s'anomenava castell d'emboscada. Les seves voltes,
altes i profundes, repetien a la distncia el renou de les nostres
passes i l'aire de fora entrant per les espitlleres, feia vacillar
la flama de les atxes plantades de lluny en lluny a les anelles de
la muralla.

Sperver coneixia tots els recons d'aquell estatge espais; tan aviat
girava cap a la dreta com a l'esquerra. Jo el seguia, desalenat.
Finalment va aturar-se damunt un ample repl i va dir-me:

-Fritz, et deixar un instant amb el servei del castell per a anar a
avisar la teva arribada a la jove comtessa Odila.

-B, fes el que et semblar necessari.

-Hi trobars el nostre majordom, Tobies Offenloch, vell soldat del
regiment de Nideck; havia fet la campanya de Frana a les ordres del
comte.

-Molt b!

-Tamb veurs la seva dona, una francesa, que es diu Maria Lagoutte,
que es fa passar com a de bona famlia.

-I per qu no?

-s clar; per, entre nosaltres, s, senzillament, una antiga
cantinera dels exrcits de Napole. Ens va portar Tobies Offenloch
damunt el seu carret, amb una cama perduda, i el pobre home s'hi ha
casat per agrament, comprens?...

-B, b, est ents. Obra d'una vegada, m'estic gelant.

I vaig voler desempallegar-me'n; per Sperver, obstinat com tot bon
alemany, volia de totes passades assabentar-me dels personatges amb
els quals em trobaria en relaci. Continu, doncs, agafant-me per
les trenzilles de la meva ringrava:

-A ms, trobars Sebalt Krast, el monter major, un miny trist, per
que no hi ha qui li passi la m per la cara en les sonades de corn;
Karl Trumpf, el cellerer; Cristi Becker, en una paraula, tota la
nostra gent, si no s que s'hagin ficat al llit.

Aleshores Sperver va empnyer la porta i jo vaig romandre tot
embadalit en el llindar d'una sala alta i ombrvola: la sala dels
antics guardes del Nideck.

A la primeria, vaig reparar tres finestres al fons, que dominaven el
precipici. A m dreta, una mena de tinell de vella fusta d'alzina,
enfosqueda pel temps; damunt el tinell un barral, vasos i
botelles; a m dreta una llar gtica d'ample pavell, empurpurada
per un foc esplndid, i decorada, a cada cant, amb escultures que
representaven els diversos episodis d'una cacera de senglar a l'Edat
Mitjana; finalment, al mig de la sala, una llarga taula, i damunt
ella, una llinterna gegantina illuminant una dotzena de canets amb
tapadores d'estany.

Tot aix vaig veure-ho d'una llambregada; per el que ms em va
colpir, van ser els personatges.

Vaig reconixer el majordom per la seva cama de fusta: un homenet
gros, menut, curull, caravermell, amb el ventre que li queia damunt
les cuixes, el nas roig i amugronat com un gerd madur; portava una
enorme perruca de color de cnem, formant coixinet damunt la nuca,
un vestit de peluix verd-poma, amb botons d'acer grans com a escuts
de sis lliures; les calces de vellut, la mitja de seda, i la sabata
amb fermalls d'argent. Estava dant un tomb a l'aixeta del barral;
un aire de gaudi inexpressable espandia la seva cara rogenca, i sos
ulls, a flor de testa, brillaven de perfil com a vidres de rellotge.

La seva dona, la digna Maria Lagoutte, que duia un vestit d'estofa
florejada, amb la cara llarga i esgrogueda com un cuiro antic de
Crdoba, jugava a cartes amb dos servents, greument asseguts en
cadires de braos d'erecte respatller. Petites clavilles feses
pessigollejaven l'orgue olfactiu de la vella i el d'un altre
jugador, mentre que el ter feia l'ullet amb posat maligne, i
semblava jois de veure'ls ajupits sota aquella mena de forques
caudines.

-Quantes cartes?- demanava.

-Dues- responia la vella.

-I t, Cristi?

-Dues...

-Ah! ah!... Ja us he atrapat!... Falleu el rei! falleu l'as!... I
aquesta, i aquesta altra... Ah! ah! ah! Un altra clavilla,
mestressa! Aix us ensenyar, una vegada ms, a fer-nos bocades dels
jocs de Frana!

-Senyor Cristi, no teniu considercions per al bell sexe.

-Al joc de cartes, un hom no deu respectes a ning.

-Per massa veieu que no hi ha lloc per a ms.

-Ba! ba! amb un nas com el vostre, sempre hi ha recursos.

En aquest moment, Sperver crid:

-Companyons, ja sc aqu!

-Eh! Gedeon... Ja heu tornat?

Maria Lagoutte trasbals aviat les seves nombroses clavilles; el
gros majordom buid el seu vas. Tothom va girar-se cap a la nostra
banda.

-I missenyor, ha millorat?

-Uix!- Va fer el majordom, tot allargant el llavi inferior, -uix!

-All de sempre?

-Si fa no fa- digu Maria Lagoutte, que no apartava l'esguard de mi.

Sperver se'n va adonar:

-Us presento el meu fill nutrici: el Dr. Fritz, del Schwartz-Wald-
digu altvolament. -Ah, tot canviar aqu, mestre Tobies. Ara que
Fritz ha arribat cal que aquesta maleda caparra se'n vagi. Si
m'haguessin escoltat abans... En fi, val ms tard que no a cap hora.

Maria Lagoutte seguia observant-me. Aquest examen, segons semblava,
la satisfeia, perqu va exclamar, tot adreant-se al majordom:

-Vaja, senyor Offenloch, anem, bellugueu-vos, oferiu seient al
senyor doctor. Us quedeu aqu plantat, badant boca com una carpa.
Ah! senyor... aquests alemanys!

I la bona dona, aixecant-se com un ressort, va crrer a
desempallegar-me del meu mantell.

-Permeteu, senyor...

-Su massa bona, benvolguda senyora.

-Doneu, doneu... Fa un temps!... Ah, senyor, quin pas!

-Aix, doncs, missenyor no va ms b ni ms malament- continu
Sperver, tot sacsejant la seva gorra coberta de neu; -arribem a
punt. Ei, Kasper, Kasper!

Un homenet, ms alt de l'una espatlla que no pas de l'altra i amb un
milier de pigues que li esquitxaven la cara, eix de la llar:

-Veu's-me aqu!

-B! anirs a fer parar, per al senyor doctor, la cambra d'Huc...
saps?

-S, Sperver, tot seguit.

-Un moment. Pendrs, tot passant, la maleta del doctor; Knapwurst te
la remetr. Pel que fa al sopar...

-Estigueu tranquil; jo me n'encarrego.

-Molt b; em refio de tu.

L'homenet eix, i Gedeon, desprs d'haver-se desgomboldat de la
pellissa, ens deix per a anar a avisar a la jove comtesa, de la
meva arribada.

Jo estava verament confs de la sollicitud de Maria Lagoutte.

-Aneu-vos-en d'aqu, Sebalt- deia al gran monter; -em penso que ja
us heu rostit prou d'aquest mat en. Asseieu-vos a prop del foc,
senyor doctor; deveu tenir fred als peus. Estireu les cames... Aix
s.

Desprs, tot oferint-me la seva tabaquera, va fer:

-En gasteu?

-No, benvolguda senyora, grcies.

-L'erreu,- digu ella tot omplint-se el nas de tabac -l'erreu; s
l'encs de l'existncia.

Va tornar-se a posar la tabaquera a la butxaca del davantal i afeg
al cap d'alguns instants:

-Arribeu a punt; missenyor va tenir ahir el seu segon atac, un atac
furis, veritat, senyor Offenloch?

-Furis, talment- digu tot greu el majordom.

-No s cosa estranya- continu ella, -quan un hom no es nodreix,
senyor. Imagineu-vos que l'he vist passar dos dies sense tastar un
brou de carn.

-I sense beure un vas de vi,- afeg el majordom, tot creuant les
seves mans petites i rodanxones damunt la panxolina.

Vaig creure que havia de decantar la testa per a expressar la meva
sorpresa.

Tot seguit mestre Tobies Offenloch vingu a asseure's a la meva
dreta i em digu:

-Senyor doctor, creieu-me, ordeneu-li una botella de markobrnner
per dia.

-I una ala d'aviram a cada pat,- interromp Maria Lagoutte. -El
pobre home est magre que fa por.

-Tenim markobrnner de seixanta anys- continu el majordom, -perqu
els francesos no se l'han pas begut tot, com suposa la senyora
Offenloch. Podreu tamb ordenar-li de beure de tant en tant una
bella glopada de johannisberg; no hi ha cosa com aquest vi per a
tornar el delit a un home.

-Temps era temps- digu el monter major amb un aire melangis,
-temps era temps que missenyor feia dues grans caceres per setmana i
es trobava bellament; i d'en que no caa que est malalt.

-s molt senzill- observ Maria Lagoutte, -els aires obren la gana.
El senyor doctor hauria de prescriure-li tres grans caceres per
setmana, per a guanyar el temps perdut.

-Amb dues n'hi hauria prou- afeg greument el monter, -amb dues n'hi
hauria prou. Tamb cal que els gossos reposin; els gossos sn
criatures de Nostre Senyor com els homes.

Hi hagu alguns instants de silenci; mentrestant, jo sentia com el
vent fuetejava els vidres i s'entafurava per les espitlleres amb
brfega xiuladissa.

Sebalt havia posat la cama dreta damunt la cama esquerra, i, amb el
colze damunt el genoll, el ment dins la m, mirava el foc amb una
tristesa de no dir. Maria Lagoutte, desprs d'un nou pessic al seu
tabac, l'endegava dins la tabaquera, i jo reflexionava en l'estranya
xacra que ens mena a empaitar-nos recprocament a cop de consells.

En aquell moment el majordom s'aixec.

-El senyor doctor voldr beure un vas de vi, veritat?- digu, tot
recolzant-se al respatller de la meva cadira de braos.

-Us regracio; mai no bec abans d'anar a veure un malalt.

-Com? ni un vaset de vi?

-Ni un vaset de vi.

Va obrir uns ulls com unes taronges i va mirar la seva dona amb un
aire tot sorprs.

-El senyor doctor t ra- digu ella, -jo sc del mateix tarann;
m'estimo ms beure als pats, i pendre una copa de cognac desprs.
En el meu pas les senyores prenen cognac; i s ms distingit que no
pas el kirsch!

Amb prou feines acabava Maria Lagoutte aquestes explicacions, quan
Sperver entreobr la porta i em va fer senyal que el segus.

Vaig saludar la honorable colla i, mentre entrava al corredor, vaig
sentir com la dona del majordom deia al marit:

-Est molt b aquest jove; i quin bell carrabiner se'n faria!

Sperver semblava inquiet; no deia cap paraula; jo mateix estava tot
consirs.

Algunes passes sota les voltes tenebroses del Nideck esborraren
completament del meu esperit les figures grotesques de mestre Tobies
i de Maria Lagoutte, pobres petits ssers inofensius que vivien, com
l'ornitomisa sota l'ala poderosa del voltor.

Ben aviat Gedeon va obrir-me una habitaci sumptuosa, parada de
vellut violeta, empavellonada d'or. Un llum de bronze, posat a
l'extrem de la llar i cobert d'un globus de cristall sense
transparncia, l'illuminava vagament. Pells totes espesses
esmortien la fressa de les nostres passes. Hom hauria dit que all
era l'asil del silenci i la meditaci.

Tot entrant, Sperver aixec un doll de feixugues draperies que
velaven un finestratge ogival. Vaig veure com capbussava la mirada
dins l'abisme i vaig compendre el seu pensament: mirava si la bruixa
era encara all baix, aclofada entre la neu, al mig de la plana;
per no vei res, perqu la nit era pregona.

Jo, havia dat algunes passes, i destriava, sota la pllida
irradiaci del llum, una blanca y frvola criatura, asseguda en una
gtica cadira de braos, no pas lluny del malalt; era Odila de
Nideck. Son llarg vestit de seda negre, sa actitut somniosa i
resignada, la distinci ideal de sos trets, recordaven aquelles
mstiques creacions de l'Edat Mitjana, que l'art modern abandona
sense aconseguir de fer-nos-les oblidar.

Qu va passar dins la meva nima a la vista d'aquella blanca
esttua?

No ho s pas, Hi hagu quelcom de religis en la meva emoci: Una
msica interior em record les velles balades de la meva primera
infantesa, aquells cntics piadosos que les bones dides del
Schwartz-Wald cantussegen per adormir les nostres primeres
tristeses.

En acostar-me, Odila s'havia aixecat.

-Sigueu benvingut, senyor Doctor,- em digu amb una simplicitat
corprenedora; i desprs, tot assenyalant amb el gest l'alcova on
reposava el comte, fu: -El meu pare s all.

Vaig inclinar-me profundament i sense respondre, de tant comms que
estava; vaig acostar-me al llit del malalt.

Sperver, dret a l'espona, aixecava el llum amb una m, i tenia a
l'altra la gorra llarga de pells. Odila era a la meva esquerra. La
llum, garbellada pel vidre sense transparncia, queia dolament
damunt el rostre del comte.

Des del primer instant, va colpir-me l'estranya fesomia del senyor
de Nideck, i, a desgrat de tota l'admiraci respectuosa que acabava
d'inspirar-me la filla, no vaig poder-me estar de dir-me: -s un
llop vell!

Verament, aquella testa grisa de cabells rasos, inflada darrera les
orelles d'una manera prodigiosa i amb la cara singularment
allargada; l'estretor del front en el cim, la seva amplria a la
base; la disposici de les parpelles, acabades en punta al naixement
del nas, vorejades de negre i cobrint imperfectament el globus del
ull entelat i fred; la barba curta i espessa espandint-se al voltant
de les barres ossoses, tot en l'aspecte d'aquell home em fu
estremir, i estranyes idees sobre les afinitats animals em
travessaren l'esperit.

Vaig dominar la meva emoci i vaig agafar el bra del malalt: era
sec, nervis; la m era petita i ferma.

Des del punt d'esguard mdic, vaig trobar un pols dur, freqent
febril, una exasperaci que gaireb arribava al ttanos.

Qu calia fer?

Jo reflexionava. D'una banda, la comteseta ansiosa, de l'altra,
Sperver, procurant de llegir en els meus ulls el que pensava, atent,
espiant els meus menors gestos... m'imposaven una penosa cohibici.
Tanmateix, vaig reconixer que no hi havia res de seris a empendre.

Vaig deixar el bra, vaig escoltar la respiraci. De tant en tant
una mena de sanglot aixecava el pit del malalt, desprs el moviment
reprenia el seu curs, s'accelerava i esdevenia panteixant. El
pesombre oprimia evidentment aquell home. Epilepsia o ttanos, que
hi feia?... Per la causa... la causa... Veu's aqu el que m'hauria
calgut conixer i el que no podia assolir.

Vaig girar-me tot pensvol.

-Qu cal esperar, senyor?- em deman la donzella.

-La crisi d'ahir s a les acaballes, senyora. Caldria prevenir un
nou atac.

-s possible, senyor doctor?

Anava a respondre amb alguna generalitat cientfica, no gosant de
pronunciar-me d'una manera positiva, quan els sons llunyans de la
campana del Nideck colpiren les nostres orelles.

-Forasters!- digu Sperver.

Va haver-hi un instant de silenci.

-Aneu a veure qui s!- digu Odila, el front de la qual s'havia
lleugerament aombrat. Du meu! Com hi ha manera d'exercir els deures
de la hospitalitat en circumstncies aixs?... s imposible!

Gaireb de seguida la porta es va obrir; una testa rossa i rosada
aparegu en l'ombra i digu en veu baixa:

-El senyor bar de Zimmer-Bluderic, acompanyat d'un seguidor, demana
asil al Nideck... S'ha perdut a la muntanya.

-Est b, Gretchen,- respongu la comtesa dolament, -Aneu a avisar
al majordom que rebi al senyor bar de Zimmer. Que li faci entendre
b que el comte est malalt i noms aix li impedeix de fer-li ell
mateix els honors de casa seva. Que hom desperti al servei per a ben
tractar-lo i que tot sigui fet aix com s escaient.

No hi hauria manera d'expressar la noble simplicitat de la jove
castellana en donar aquestes ordres. Si la distinci sembla
hereditria en certes famlies, s que el compliment dels deures de
l'opulncia eleva l'nima.

Tot admirant la grcia, la dolcesa d'esguard i la distinci de Odila
de Nideck, el seu perfil d'una puresa de lnies que hom no troba
sin en la flor de l'aristocrcia, aquestes idees em passaven per la
ment, i endebades cercava quelcom que hi fos comparable en les meves
recordances.

-Aneu, Gretchen- digu la jove comtesa, -enllestiu.

-S, senyora.

La cambrera s'alluny, i jo vaig romandre encara alguns segons sota
l'encs de les meves impressions.

Odila s'havia girat.

-Ja ho veieu, senyor- digu amb somriure melangis, -s impossible
d'abandonar-se al dol; cal, sens treva, migpartir-se entre els
propis afectes i el mn.

-s veritat, senyora- vaig respondre, -les nimes triades pertanyen
a tots els infortunis: el viatger esgarriat, el malalt, el pobre
sense pa, tothom t el dret de reclamar-ne la seva part. Perqu Du
les ha fetes, com els estels, per la felicitat de tots.

Odila baix les llargues parpelles, i Sperver m'estreny dolament
la m.

Al cap d'un instant, ella afeg:

-Ah! senyor, si salvssiu el meu pare!...

-Com he tingut l'honor de dirvos-ho, senyora, la crisi s acabada,
Cal impedir-ne el retorn.

-Espereu de conseguir-ho?

-Amb l'ajut de Du sens dubte, senyora; no s pas impossible. Ara hi
reflexionar.

Odila, tota commosa, m'acompany fins a la porta. Sperver i jo
travessarem l'avantcambra, on vetllaven alguns servents, tot
esperant les ordres de llur mestressa. Acabavem d'entrar al
corredor, quan Gedeon, que anava endavant, es gir de cop i volta i
fu, tot mirant-me de fit a fit i posant les mans damunt les meves
espatlles:

-Vejam, Fritz, jo sc home, a mi pots dir-m'ho tot: qu en penses?

-No hi ha res a tmer per aquesta nit.

-B, ja ho s aix, ja ho has dit a la comtessa; per, i dem?

-Dem?

-S, no giris el cap. Suposant que tu no poguessis destorbar que
l'atac torns, escolta Fritz, francament, et penses que hi trobaria
la fi?

-s possible, per no ho crec.

-Ah!- exclam el brau subjecte, tot saltant d'alegria, -si no ho
creus, s que n'ests segur!

I tot agafant-me de bracet, va arrossegar-me cap a la galeria. Amb
prou feines hi posvem els peus, quan el bar de Zimmer-Bluderic i
el seu seguidor se'ns aparegueren, precedits de Sebalt que portava
una atxa encesa. Se n'anaven a llur cambra, i aquests dos
personatges, amb el mantell tirat damunt d'espatlla, les botes
blanes a la hongaresa que'ls pujaven fins als genolls, el cos
apretat dins llargues levites d'un verd pistatxo amb galons, el
casquet d'orsell enfonzat al cap, el coltell de caa a la cintura,
tenien quelcom d'estranyament pintoresc a la claror blanca de la
rena.

-Vs!- digu Sperver, -si no m'enganyo, sn aquella gent de Friburg.
Ens han seguit de prop.

-Poc t'enganyes: sn ben b ells. Reconec al ms jove per son cos
altvol; t perfil d'guila i porta el bigoti a la Wallenstein.

Ells van desaparixer per una galeria lateral.

Gedeon prengu una atxa a la pared i em gui per un ddal de
corredors, de passadissos, de voltes altes, baixes, de punt
d'ametlla, de mig punt. Que s jo? No se'n veia la fi.

-Veu's aqu la sala dels Margraves- deia ell, -veu's aqu la sala
dels retrats, la capella, on no es diu la Missa d'en que Ludwig el
Calb es va fer protestant. Veu's aqu la sala d'armes.

Totes aquestes coses m'interessaven mediocrement.

Desprs d'haver pujat qui-sab-lo amunt ens calgu tornar a davallar
una rastellera de graons. Finalment, grcies a Du vam arribar
davant una porteta massissa. Sperver es va treure una clau
descomunal de la butxaca, i, tot passant-me l'atxa, digu:

-Ves-hi amb compte amb el llum. Para esment.

Al mateix temps va empnyer la porta i l'aire fred del defora va
entrar en el passads. La flama es va posar a fer torterols,
enjegant guspires en totes direccions. Em vaig creure davant d'un
abisme, i vaig recular, esglaiat.

-Ah! ah! ah!- exclam el monter, obrint la bocassa fins a les
orelles, -un hom diria que tens por, Fritz!... Vs endavant... No
tinguis por de res... Som a la cortina de muralla que va del castell
a la torre vella.

I el brau subjecte va eixir per a donar-me l'exemple.

La neu obstruia aquella plataforma de grantica balustrada; el vent
l'escombrava amb xiulets immensos. Qui hagus vist de la plana
estant la nostra atxa escabellada, hauria pogut dir-se: -Qu hi fan
all dalt, dins el nuvolar? Per qu es passegen en aquestes hores?

-La vella bruixa potser ens albira,- vaig pensar dintre meu, i
aquesta idea em va dar esgarrifances. Vaig estrnyer els plecs de
les meves calces, i amb la m damunt el meu feltre vaig comenar de
crrer darrera Sperver. Ell alava la llum per indicar-me el cam i
caminava a grans gambades.

Vam entrar precipitadament a la torra, i desprs a la cambra d'Huc.
Una flama vivent va saludar-nos amb sos joiosos espetecs: quina
felicitat de tornar-se a trobar a recer d'espesses muralles!

M'havia aturat mentres Sperver tornava a tancar la porta, i, tot
contemplant aquell antic estatge vaig exclamar:

-Alabat sia Du! Al capdavall podrem reposar.

-Davant una bona taula- Gedeon va afegir-hi. -Contempla'm aix, en
comptes de palplantar-te com un badoc: una cuixeta de cabirol, un
parell de gallines boscanes, un lluss de dors blau i boca guarnida
de julivert. Viandes fredes i vins calents: aix m'agrada. Estic
content de Kasper; ha ents b les meves ordres.

Deia veritat, el brau Gedeon. Viandes fredes i vins calents,
perqu davant la flama, una magnfica renglera d'ampolles sofrien la
delitosa influncia de l'escalfor.

Davant aquell espectacle, vaig sentir que en mi es desvetllava una
veritable fam canina; per Sperver, que era home ents en
convenincies, em va dir:

-Fritz, no ens hi acuitem, el temps no manca, posem-nos amb tota
comoditat; les gallines boscanes poc tenen cap idea d'aixecar el
vol. Primerament, les botes et deuen fer mal: quan un hom ha galopat
vuit hores seguides s bo de canviar de calat; aquest s el meu
principi. Vejam seu, posa la bota entre les meves cames... b... ja
la tinc... Ja en tenim una!... Anem per l'altra... Aix s!... Colga
els peus en aquests esclops, treu-te les calces i tira't aquest
abric a l'espatlla. Molt b!

Ell va fer igual, i desprs, amb veu estentrea:

-Ara, Fritz- va exclamar, -cap a la taula! Treballa tu per la teva
banda, com jo per la meva. I sobretot recorda't del vell proverbi
alemany: Si s el diable qui ha fet la sed, ben segur que s Nostre
Senyor qui ha fet el vi.



III

Menjvem amb aquell entrenament sorts que procuren deu hores de
cam a travs de les neus del Schwartz-Wald.

Sperver, encetant successivament la cuixa de cabirol, les gallines
boscanes i el lluss, murmurava, amb la boca plena:

-Tenim boscos! tenim altes brugueres! tenim estanys!

Desprs es decantava cap al respatller de la cadira de braos, i
agafant a l'atzar una ampolla, afegia:

-Tamb tenim comellars, verds a la primavera i empurpurats a la
tardor! A la teva salut, Fritz!

-A la teva, Gedeon!

Feia goig de veure'ns; ens admirvem l'un l'altre.

La flama espetegava, dringaven les forquilles, les barres galopaven,
gorgolaven les ampolles, els vasos brindaven; i, al defora, el vent
de les nits d'hivern, el vent poders de la montanya, cantava el seu
himne funerari, aquell himne estrany, desolat que entona quan els
esquadrons de nvols es precipiten els uns damunt els altres, es
donen crregues, s'engoleixen, i la lluna esblaimada contempla
l'abraonament eternal!

Mentrestant el nostre apetit es calmava. Sperver havia omplert el
veire d'un vi vell de Brumberg, i l'escuma s'estremia damunt sos
caires espaiosos. Va presentar-me'l tot exclamant:

-Per al guariment del senyor Yeri-Hans de Nideck. Beu fins a la
darrera gota, Fritz, per tal que Nostre Senyor ens escolti!

Aix fou complert. Desprs ompl de bell nou, i havent repetit amb
veu ressonant:

-Per al guariment de l'alt i poders senyor Yeri Hans de Nideck, mon
senyor!- va buidar-lo greument, a son torn.

Aleshores una satisfacci profunda enva el nostre sser i ens
sentirem felios de trobar-nos al mn.

Jo vaig estirar-me en la meva cadira de braos, amb el nas enlaire i
els braos penjants, i vaig posar-me a contemplar el meu estatge.

Era una volta baixa, tallada a la roca viva, un veritable forn d'una
sola pea que arribava, a tot estirar, a dotze peus al punt ms alt
de la sndria. Al capdavall de tot, vaig veure una mena de ninxo
gran, on hi havia el meu llit, un llit ran de terra, que tenia,
crec, una pell d's per abrigall; i en aquell ninxo gran n'hi havia
un altre de ms petit, agenat amb una estatueta de la Mare de Du,
tallada en el mateix bloc grantic i coronada amb una tofa d'herbes
marcides.

-Mira la teva cambra,- digu Sperver. -En nom de Du, no s pas
solemnial, no s pas tan bella cosa com les cambres del castell.
Aqu, som a la torra d'Huc; aix s vell com la muntanya, Fritz,
aix ja v del temps de Carlemany. En aquell temps, comprens, la
gent encara no sabia construir voltes altvoles, grans, rodones i
punxagudes: foradaven la pedra.

-Tanmateix m'has ficat dins un cau ben estrany, Gedeon.

-Cal que ho entenguis, Fritz, aquesta s la sala d'honor. Aqu
s'estatgen els amics del comte quan en venen; comprens, l'antiga
torre d'Huc, s el millor que hi ha.

-De quin Huc em parles?

-I ara! d'Huc el Llop!

-Com s'entn, Huc el Llop?

-Sens dubte; el cap de la nissaga dels Nideck, un minyons ferreny,
ja t'en responc. Va venir a establir-se aqu amb una vintena de
soldats i d'alabarders de la seva colla. Van enfilar-se a aquest
penyal, el ms alt de la muntanya. Ja ho veurs dem. Van bastir
aquesta torre, i desprs, per ma fe, van dir-se: -Som els senyors!
Dissortats aquells que voldrn passar sense pagar rescat; els caurem
damunt com a llops; ens menjarem la llana que duguin a l'esquena, i
si el cuiro segueix a la llana, fora millor! D'aqu estant, veurem
qui sab quins llunyedars: veurem les alfraus del Rheethal, del
Steinbach, de la Roca-Plana, de tota la llargada del Schwartz-Wald.
Pobres dels mercaders!- I massa van fer-ho, aquells minyons, aix
com ho havien dit. Huc el Llop n'era el capitost. s Knapwurst qui
m'ho ha contat aix, de part de vespre tot vetllant.

-Knapwurst?

-El geperudet... ja el coneixes... el que ens ha obert el reixat. Un
subjecte ben estrabullat, Fritz: sempre encauat a la Biblioteca!

-Ah! hi teniu un savi a Nideck?

-S, el brtol!... en lloc de romandre a la porteria, passa tot el
dia de Du sacsejant la pols dels vells pergamins de la famlia. Va
i v pels prestatges de la Biblioteca; sembla una ratota. Aquest
Knapwurst coneix tota la nostra histria millor que no pas nosaltres
mateixos. Ell s que te'n amollaria de coses, Fritz. En diu
crniques, d'aix!... Ah! ah! ah!

I Sperver, alegrat pel vi vell, va riure uns quants moments sense
saber gaireb perqu.

-Aixs s, Gedeon- vaig continuar jo, -que aquesta torre s'anomena
la torre d'Huc... d'Huc el Llop?

-Ja t'ho he dit, qu diable!... T'estranya, aix?

-No!

-I s! t'ho veig a la cara, somieges alguna cosa. Qu s aix que et
fa somniejar?

-Du meu... no s pas el nom d'aquesta torre el que m'estranya. El
que em fa cavilar, s que t, vell caador furtiu, tu, que d'en de
la teva infantesa no has vist sin les sagetes dels avets, els cims
nevats del Wald-Horn, les afraus del Rheethal; tu que en tota la
teva jovenesa no has fet altra cosa que riure't dels guardes del
comte de Nideck, i corre pels tiranys del Schwartz-Wald, i batre les
arbcies i respirar l'aire sens fites, el ple sol, la vida lliure de
les boscries, ara siguis aqu, i jo et trobi al cap de setze anys
dins aquest budell de granit roig; aix s el que m'estranya i no s
capir. Vejam Sperver, cala foc a la pipa i conta'm com aix s'ha
esdevingut.

El vell caador furtiu va extreure de son gec de cuiro un cap de
pipa negra; va atapair-lo lentament, va recollir a la palma de la m
un carb que va posar damunt la pipa setmesona, i desprs, aixecant
el nas enlaire, amb els ulls aturats a l'atzar, va respondre amb un
posat tot pensvol:

-Els falcons, els gerifalts, els esparvers, arribats a la vellura
desprs d'haver batut qui-sab-lo temps la plana, acaben niuant al
trau d'un penyal!

S, s veritat, m'ha plagut l'aire sens fites, i em plau encara;
per en lloc d'enfilar-me a una branca alta, amic, i que el vent
m'escometi, prefereixo de tornar entrar a dins la meva caverna a
beure-hi una glopada forta..., a esmicolar tranquilament un tro de
carn caada, i aixugar les meves plomes vora d'un foc esponers. El
comte de Nideck no el menyspreua pas al vell falc, Sperver, el
veritable bosquet. Un vespre, va trobar-me al clar de lluna i em va
dir: -Company que caces tot sol, vina a caar amb mi. Tens el bec
punyent i bona urpa. B, doncs, caa, ja que aquest s el teu
natural; per caa amb el meu consentiment perqu jo sc l'guila de
muntanya, em dic Nideck!

Sperver va callar alguns instants i en acabat afeg:

-Per ma fe! Cao encara, com en altres temps, i bec tranquilament
amb un amic una ampolla d'Affenthal o de...

En aquell moment una empenta va sorollar la porta. Sperver es va
interrompre i va parar l'oda.

-s una rauxada de vent- vaig dir-li.

-Oi no, s altra cosa. No sents la pota com grata..., s un gos
escapat... Obre, Lieverl! obre Blitz!- va exclamar el brau subjecte
tot alant-se; per encara no havia dat dues passes, que un ca dans
formidable entrava d'una embranzida dins la torra i venia a
plantar-li les potes a les espatlles, tot llepant-li amb la seva
llenguassa rosa, la barba i les galtes, fent petits esgarips
comnovedors de joia.

Sperver li va passar el bra al damunt del coll, i fu tot girant-se
cap a mi:

-Fritz, quin home m'estimaria tant?... Mira'm aquest cap, aquests
ulls, aquest dentat!

Li arremangava els llavis i em feia admirar uns ullals que haurien
esqueixat un bfal. Desprs, tot rebutjant-lo amb prou esfor,
perqu el gos redoblava sos afalacs, va dir:

-Deixa'm estar, Lieverl; massa ho s que m'estimes. En nom de Du,
qui m'estimaria si no m'estimessis t!

Mai no havia vist un animal tan terrible com aquest Lieverl; la
seva alria atenyia dos peus i mig. Era un formidable gos d'atac,
de front ample, llis, de pell fina, un teixit de nervis i de muscles
entortolligats; d'ull viu, de pota allargada, de cos mino,
d'estampa dilatada, fort d'espatlles i lloms, per sense el do de
flairar. Doneu a aquests animals el nas del basset i mai ms hi ha
caa!

Sperver havia vingut altra vegada a asseure's, i pasava la m damunt
la testa del seu Lieverl amb orgull, i me n'enumerava les qualitats
greument.

Lieverl semblava que el comprengus.

-Veus,Fritz, aquest gos t'escanya un llop d'un cop de barres. s el
que hom anomena un animal perfecte, tant per l'ardidesa com per la
fora. No ha complert els cinc anys; t tota la vigor. No cal que et
digui que est ensenyat per la caa del senglar. Cada vegada que en
trobem un escamot, tinc por pel meu Lieverl: t l'escomesa massa
franca i va de dret, com una sageta. Aix s que cal anar amb compte
amb les morrades del sangl... s una cosa que m'esgarrifa. Colga't
aqu, Lieverl, colga't damunt l'esquena.

El gos va ober, exhibint a nostres ulls els seus flancs de color de
carn.

-Mira, Fritz, aquesta ratlla blanca, sense pl endinzada sota la
cuixa i que va fins al pit: s un senglar qui li ha feta! Pobre
animal!... Poc amollava l'orella. Vam seguir la pista per la sang.
Vaig ser el primer d'arribar. En veure el meu Lieverl, vaig fer un
crit; jo que salto a terra, m'hi abraono, l'embolcallo dins el
mantell i arribo aqu. Estava fora de test! Sortosament els budells
no n'eren atacats. Vaig recosir-li el ventre. Ah diable! udolava!...
patia!... per al cap de tres dies, ja es llepava: gos que es llepa,
gos salvat! Ei, Lieverl, te'n recordes? Aix fa que ens estimem
nosaltres dos!

N'estava verament enternit de l'afecte de l'home per aquell gos i
del gos per aquell home; es miraven l'un a l'altre fins al ms
pregon de l'nima. El gos agitava la seva cua; l'home tenia
llgrimes als ulls.

Sperver continu:

-Quina fora!... Mira, Fritz, ha petat la corda per venir-me a
veure; una corda de sis brins; ha trobat el meu rastre! T,
Lieverl, atrapa'l!

I va llenar-li la resta de la cuixa de cabirol. Les barres del gos,
en haver-la, feren un renou terrible, i Sperver, tot mirant-me amb
un somriure estrany, va dir:

-Fritz, si t'agafs pel seient de les calces, no aniries pas gaire
lluny!

-En nom de Du, jo i qualsevol que fos!

El gos an a estendre's sota el pabell de la llar, tot allargant la
gran esquena magre, amb la cuixa de cabirol entre les potes del
davant. Sparver el mirava de cua d'ull, amb satisfacci. L's
s'esmicolava sota el dentat: a Lieverl li plaia el moll.

-Ah!- va fer el vell caador furtiu, -si t'encarreguessin d'anar a
pendre-li aquest s, qu diries?

-Diable! seria una missi delicada.

Aleshores ens vam posar a riure de tot cor. I Sperver, ests en la
cadira de braos de cuiro rogenc, amb el bra esquerre penjat damunt
el respatller, amb una cama damunt un escambell i l'altra davant un
ti que plorava dins les flames, llen grans espirals de fum blavs
cap a la volta.

Jo, mirant-me encara el gos, vaig recordar-me de cop i volta de la
nostra conversa interrompuda:

-Escolta, Sperver- vaig rependre, -no m'ho has dit tot. Si has
deixat la muntanya pel castell, aix ho ha fet la mort de Gertrudis,
la teva digna i excellent muller.

Gedeon arruf les celles, i una llgrima entel el seu esguard; va
redrear-se i, tot sacsejant la cendra de la seva pipa damunt
l'ungla del polze va dir:

-B doncs, s, s veritat, la meva dona ha mort!... i aix m'ha tret
dels boscos. No podia pas tornar a veure la vall de la Roca-Baumada
sense petar de dents. He alat la volada cap enfora d'aquell indret;
no cao tant per les brosses, per hi veig de ms enlaire; i quan
per atzar, la gossada dna el tomb cap all baix ho deixo anar tot
al diable, i desfaig el meu cam... miro de pensar en altres coses.

Sperver havia esdevingut ombrvol. Amb la testa decantada envers les
grans lloses, restava tot endolat; jo em penedia d'haver deixondit
dins ell tristes recordances. Desprs, tot pensant en la Pesta Negra
aclofada dins la neu, sentia una esgarrifor.

Quina impressi tan estranya! Una paraula, una sola paraula, ens
havia llenat en una rastellera de reflexions melangioses. Per
atzar, resultava evocat tot un mn de memries.

No s pas quan de temps feia que durava el nostre silenci, quan un
rondinament sord, terrible, com el renou lluny d'una tempesta, ens
va fer estremir.

Vam mirar el gos. Seguia tenint el seu s mig rosegat entre les
potes del devant; per amb la testa alta, l'orella redreada, els
ulls guspirejant, escoltava... escoltava entre el silenci i
l'esgarrifana de la ira corria de cap a cap del seu llom.

Sperver i jo, vam mirar-nos tots esblaimats: no es sentia cap
fressa, ni un sospir; al defora, el vent s'havia calmat; no res,
llevat d'aquell rondinament sord, continuat, que s'escapava de la
pitrera del gos.

De cop i volta, va aixecar-se i va botar contra la paret amb un
esclat de veu, sec, ronc, esferedor; les voltes en ressonaren com
si el llamp hagus esclatat contra el vidratge.

Lieverl amb el cap baix semblava mirar a travs del granit, i sos
llavis arremangats fins a llur arrel, deixaven veure dues fileres de
dents blanques com la neu. Rondinava, encara. Ads i ara s'aturava
bruscament, acostava el morro a l'angle inferior de la pared i
bufava abrivadament; desprs, s'aixecava enfurismat i les seves
urpes de davant assejaven d'encetar el granit.

Nosaltres observvem sense capir gens ni mica la seva irritaci.

Un segon crit rabis, ms formidable que no pas el primer ens va fer
saltar de les cadires.

-Lieverl!- exclam Sperver tot llenant-se cap a ell, -qu diable
tens? T'has tornat boig?

Va agafar una estella i es va posar a sondar la pared, plena i
pregona com tota l'espessedat de la roca. Cap buid no responia, i
tantmateix el gos romania amatent.

-Fet i fet, Lieverl- digu el picador, -tens algn pesombre. Vaja,
jeu i no em burxis ms els nervis.

Al mateix instant, una fressa exterior va colpir les nostres
orelles. La porta es va obrir i el gros i honrat Tobias Offenloch,
amb la llinterna de ronda en una m, i el bast a l'altra, el
tricorni damunt la nuca i la cara tota riolera, tota espandida,
aparegu sota el brancal.

-Salut, honorable companyia!- digu. -Per qu hi feu aqu?

-s aquest animal de Lieverl,- digu Sperver; -estava fent un
aldarull... Imagineu-vos que s'ha enfurit contra aquesta paret. Ara
digueu-me perqu!

-En nom de Du! haur sentit el tic-tac de la meva cama de fusta a
l'escala de la torre,- fu l'excellent subjecte, tot rient.

I afeg, tot deixant la llinterna damunt la taula:

-Aix us ensenyar, mestre Gedeon, a fer fermar els vostres gossos.
Hi teniu una flaca pels vostres gossos, una flaca! Aquests maleits
animals acabaran treient-nos de casa. Suara mateix, altra vegada, a
la galeria gran, trobo el vostre Blitz: m'ha saltat a la cama,
mireu: encora hi ha les dents marcades! una cama que era nova!
Brtol d'animal!

-Fermar els meus gossos! Gentil negoci!- digu el picador. -Els
gossos fermats no valen res, es tornen massa esquerps. I desprs,
que no n'estava de fermat, Lieverl? La pobra bstia encara t la
corda al coll.

-Ep! aix que dic, poc s per m mateix: quan s'acosten sempre tinc
el bast enlaire i la cama de fusta endavant. s per la disciplina:
els gossos han de ser al gossal, els gats a la teulada, i la gent al
castell.

Tobies es va asseure tot pronunciant aquestes darreres paraules i,
amb els dos colzes damunt la taula i els ulls esbadocats de
felicitat, va dir-nos en veu baixa, en to de confidncia:

-Sabreu, senyors, que sc solter aquesta nit.

-Fugiu d'aqu!

-S, Maria Anna vetlla amb Gertrudis a l'avantcambra de missenyor.

-Aleshores, no dueu gens de pressa?

-Gens! Absolutament gens!

-Quina llstima que hagueu arribat tan tard!- digu Sperver; -totes
les botelles sn buides!

La cara llarga del bon home em va enternir. Li hauria plagut tant
d'aprofitar-se de la seva viduesa! Per, a desgrat dels meus
esforos, un llarc badall separ les meves barres.

-Ser una altra vegada- va dir tot alant-se. -Cosa adada, no s
pas deixada.

-Bona nit, senyors.

-Ei! Espereu!- exlam Gedeon, -veig que Fritz t son, devallarem
plegats.

-Amb molt de gust, Sperver, amb molt de gust; de passada, anirem a
dir quatre mots a mestre Trumpf el cellerer; s a baix amb els
altres. Knapwurst els conta histries.

-Aix s. Bona nit, Fritz.

-Bona nit, Gedeon; no t'oblidessis pas de fer-me cridar, si el comte
pitjors.

-Estigues tranquil... Lieverl!... tast!

Eixiren. Mentre ells travessaven la plataforma vaig sentir com el
rellotge de Nideck sonava les onze hores.

Jo estava mort de fadiga.



IV

El dia comenava d'emblavir la nica finestra de la torre, quan vaig
sser despertat dins el meu ninxo de granit pels sons llunyans d'una
trompa de caa. No hi ha cosa tan trista, tan melangiosa, com les
vibracions d'aquest instrument al crepuscle, quan tot calla, quan ni
un al ni un sospir no venen a destorbar el silenci de la solitud.
Sobretot la darrera nota, aquella nota estiragassada, que s'estn
damunt la plana inmensa, tot deixondint lluny, ben lluny, els ecos
de la muntanya, t quelcom de la poesia ms alta que garfeix el cor.

Amb el colze damunt la meva pell d's, jo escoltava aquesta veu
planyvola, que evocava les recordances de les edats feudals. La
vista de la meva cambra; d'aquella volta baixa, ombrvola,
esclafada, antic catau del Llop del Nideck, i ms lluny aquella
finestreta de vidratges de plom, de mig punt, ms ampla que no pas
alta i profundament penetradora de la pared, augmentaren encara la
severitat de les meves reflexions.

Vaig alar-me bruscament i vaig crrer a obrir la finestra de bat a
bat.

All m'esperava Un d'aquells espectacles que cap paraula humana no
sabria descriure, l'espectacle que l'guila fera dels Alps ms
encimbellats veu cada mat en aixecar-se la cortina de prpura de
l'horitz: muntanyes!... muntanyes!... i encara ms muntanyes! Ones
immbils que s'aplanen i s'esborren dins les bromes llunyanes dels
Vosgues; boscries immenses, llacs, carenes enlluernadores,
dibuixant llurs lnies alteroses damunt les fondries blavenques de
les valls curulles de neu. Al capdavall de tot aix, l'infinit.

Quin entusiasme podria arrivar a atnyer l'elevaci d'un espectacle
com aquell!

Jo estava tot confs d'admiraci. A cada esguard es mu1tiplicaven
els detalls: casals, masies, poblets, semblaven brollar encara de
terra; amb mirar n'hi havia prou, per a trobar-los!

Feia un quart d'hora que hi era, quan una m va posar-se lentament
damunt la meva espatlla; vaig girar-me, i la cara tranquila i el
somriure silencis de Gedeon em saludaren amb un:

-_Guten tag_, Fritz!

Desprs va recolzar-se vora meu, damunt la pedra, tot fumant la seva
pipa. Estenia la m per l'infinit i em deia:

-Mira, Fritz, mira... Aix et deu plaure, fill del Schwartz-Wald!
Mira all baix... all baix de tot... la Roca Baumada... La veus?
Te'n recordes, de la Gertrudis? Oh! qu lluny que sn totes aquestes
coses!

Sperver s'eixugava una llgrima; jo, qu li podia respondre?

Vam romandre contemplatius per una bella estona, commosos de tanta
de grandesa. De vegades el vell caador furtiu, en veure que jo
aturava els ulls en un punt de l'horitz, em deia:

-Aix, s el Wald-Horn! All, el Tiefenthal! Repara, Fritz el
torrent del Steinbach; s'ha hagut d'aturar, est penjat fent
serrells de gla, damunt l'espatlla del Harberg: un mantell ben fred
per a l'hivern! I aquell caminal d'all baix, mena cap a Friburg;
abans de quinze dies tindrem penes i treballs per destriar-lo.

Aix va passar ms d'una hora.

No podia despendre'm d'aquell espectacle. Alguns ocells de presa,
amb les ales esbiaixades, la cua en forma de ventall, planaven al
voltant de la torre; agrons coronats fugien cap amunt, tot esquivant
les urpes amb l'alada de llur vol.

Altrament no hi havia ni un nvol: tota la neu era a terra. La
trompa saludava per darrera vegada la muntanya.

-s el meu amic Sebalt que s all baix- digu Sperver; -s dels ms
entesos en gossos i cavalls, i, a ms a ms, la primera trompa
d'Alemanya. Escolta'm aix Fritz, quin amorosiment!... Pobre Sebalt!
s consum d'en de la malaltia de missenyor; ja no pot caar com en
altre temps. Veu's aqu el seu nic conhortament: cada mat, a trenc
de dia, puja damunt l'Altemberg i sona les tonades favorites del
comte. Es pensa que aix el podr guarir!

Sperver, amb aquell tacte de l'home que sap admirar, no havia
interromput la meva contemplaci; per quan, enlluernat de tanta de
llum, vaig mirar dins l'ombra de la torre em digu:

-Fritz, tot va b, el comte no ha tingut pas atac.

Aquestes paraules em portaren al sentiment de la realitat.

-Ah! millor... millor!

-s a tu, Fritz, que ho devem.

-Com s'entn? a mi? Si no li he prescrit res!

-Eh! tan se val! ets aqu!

-Ests de verba, Gedeon; qu hi fa aqu la meva presncia, no
havent prescrit res al malalt?

-s que li portes sort.

Vaig mirar-lo de fit a fit, i no reia pas.

-S- continu ell seriosament; -portes la sort, Fritz; els altres
anys el nostre senyor tenia un segon atac a l'endem del primer, i
desprs un ter atac, i un de quart. Tu destorbes tot aix, atures
el mal. s ben clar!

-No pas massa, Sperver; jo trobo, al contrari, que s molt obscur.

-Un hom aprn a totes les edats- insist el brau subjecte.
-Spigues, Fritz, que en aquest mn hi ha gent que porta sort i
tamb gent que porta desgrcia. Per exemple, aquest brtol de
Knapwurst s qui em porta desgrcia a mi. Cada vegada que el trobo
en eixir a caar, estic segur que em succeir una cosa o altra: el
fusell em fa figa, em malmeno el peu, un dels meus gossos reb...
Qu s jo? Aix s que, sabent la cosa, tinc esment d'eixir a trenc
de dia, abans que el bergant, que dorm com un toix no hagi obert
l'ull, o b m'escapoleixo per un portell, comprens?

-Ho comprenc molt b; per les teves idees em semblen ben estranyes,
Gedeon.

-Tu, Fritz- continu, sense escoltar-me, -ets un digne, un brau
miny; el Cel t'ha posat damunt la testa innombrables benediccions;
no cal sin veure la teva bona cara, la teva mirada franca, el teu
somriure ple de bona jeia, per estar alegre... En una paraula portes
sort a la gent, s positiu... Sempre ho he dit, i la prova s... La
vols saber, la prova?

-S, per ma fe! No em recaria pas de reconixer tantes de virtuts
amagades en la meva persona.

-Doncs b!- fu ell, tot agafant-me el puny. -Mira all baix!

I em senyalava una muntanyola a un doble tret de carrabina del
castell.

-Aquest penyal enfonzat entre la neu, amb brosta a la vora, el veus?

-Perfectament.

-Mira al seu voltant; qu veus res?

-No.

-Oh, en nom de Du, s d'all ms senzill! Has foragitat la Pesta
Negra. Cada any, al segon atac, un hom la veia all, amb els peus
entre les mans. A la nit encenia foc, s'escalfava i feia bullir
arrels. Era una maledicci. Aquest mat, la primera cosa que he fet
ha estat enfilar-me aqu. He pujat a la torrella de senyals; jo que
miro: la vella berganta se n's anada! Endebades m'he posat la m
davant els ulls, he mirat a m dreta, a m esquerra, a dalt, a baix,
per la plana, per les muntanyes, res! T'havia flairat, ben segur.

I el brau subjecte, tot abraant-me amb entusiasme, va exclamar en
commosa entonaci:

-Oh! Fritz... Fritz... Quina sort d'haver-te menat aqu! La vella s
que en deu estar d'enfurismada. Ah! ah! ah!

Ho confessar. N'estava una mica avergonyit de trobar-me que jo
tenia tant de mrit, sense que mai ho hagus reparat fins aleshores.

-Aix s, Sperver- vaig continuar. -que el comte ha passat b la
nit?

-Molt b!

-Vaja, fora millor; devallem.

Vam atravessar de bell nou la cortina de muralla, i vaig poder
observar millor aquella passera, els baluards de la qual eren d'una
alria prodigiosa. Els espadats es prolongaven, amb el penyal, fins
al fons de la vall. Era una escala de precipicis, superposats els
uns als altres.

Tot capbussant-hi la mirada, vaig sentir-me colpit de rodaments de
cap, i reculant temorenc a mitja plataforma, vaig entrar rpidament
en el passads que mena al castell.

Ja Sperver i jo haviem recorregut vastos corredors, quan una gran
porta oberta es mostr a les nostres passes; vaig parar-hi
l'esguard, i vaig veure, al capdamunt d'una escala doble, el petit
gnom Knapwurst, la fesomia grotesca del qual m'havia cridat
l'atenci el dia abans.

La sala mateixa va atreure la meva atenci pel seu caient poders:
era la sala dels Arxius del Nideck, pea alta, ombrvola, polsosa,
de grans finestres ogivals que comenaven al cim de la volta i
devallaven fent corba fins a dos metres del paviment.

All estaven endegats, damunt esbarjosos prestatges, per bona cura
dels antics clergues, no solament tots els documents, ttols i
arbres genealgics dels Nideck, establint llurs drets, aliances i
lligams histrics amb les ms illustres famlies de l'Alemanya,
sin dhuc totes les crniques del Schwartz-Wald, els aplecs dels
antics Minnesinger, i les grans obres in-flio eixides de les
premses de Gutemberg i de Faust, tant venerables per llur origen com
per la monumental solidesa de llur relligat. Les grans ombres de la
volta, drapant les pareds fredes amb llurs tintes cendroses,
retreien la memria dels vells claustres de l'Edat Mitjana, i aquest
gnom, assegut al capdamunt de la seva escala, amb un enorme volum de
cantell roig damunt la contorsi dels genolls, amb el cap enfonzat
dins el casquet de pell, els ulls grisos, el nas esclaflat, els
llavis contrets per la reflexi, les espatlles grans, els membres
frvols i l'esquena arrodonida semblava ben b l'hoste natural, el
_famulus_, la rata com l'anomenava Sperver, d'aquell ltim refugi de
la cincia en el Nideck.

Per el que donava a la sala dels Arxius una importncia verament
histrica, eren els retrats de famlia, que ocupaven tot un costat
de l'antiga Biblioteca; hi eren tots, homes i dones, d'Huc el Llop
fins a Yeri-Hans, el senyor actual, des de l'esbo groller dels
temps brbars fins a l'obra perfecta dels mestres ms eximis de la
nostra poca.

Els meus esguards, se n'anaren, naturalment, cap a aquella banda.

Huc I, de testa calva, semblava mirar-me aix com us mira un llop a
la recolzada d'un bosc. Sos ulls grisos injectats de sang, sa barba
rogenca i ses orelles llargues i peludes li donaven un aire de
ferotgia que m'esborron.

Vora d'ell, com l'anyell vora la fera salvatgina, una dona jove
d'ulls suaus i tristos, front alt, mans creuades sobre el pit
sostenint un llibre d'hores, cabellera rossa, sedosa, abundant,
voltant sa pllida figura d un nimbe d'or, m'atregu per una gran
tirada a la semblana amb Odila de Nideck.

Cap cosa tan dola i encisera com aquella antiga pintura damunt la
fusta, una mica testa i eixuta de contorns, per d'una adorable
ingenuitat.

Feia alguns instants que la mirava quan un altre retrat de dona,
penjat al costat d'aquell, atragu la meva atenci. Imagineu-vos el
tipus visigtic en la seva veritat primitiva: front ample i baix,
ulls grocs, pmuls sortints, cabells rojos, nas d'guila.

-Com li devia escaure aquesta dona, a Huc!- vaig dir-me dintre meu.

I vaig posar-me a reparar-ne el vestit; responia a l'energia del
cap: la m dreta reposava damunt un glavi. Un cossellet de ferro li
apretava el cos.

Em seria difcil d'expressar les idees que m'agitaren davant
aquelles tres fesomies; mos ulls anaven de l'una a l'altra amb una
singular curiositat. No me'n sabia destriar.

Sperver, tot aturant-se al llindar de la biblioteca, havia disparat
un agudssim xiulet. Knapwurst el mirava ded de tota l'alria de la
seva escala, sense bellugar-se.

-s a mi a qui xiules com a un ca?- digu el gnom.

-S, mala rata, s per fer-te honrament.

-Escolta- afeg Knapwurst amb un to de menyspreu sobir, -tira
endavant Sperver, no pots escupir a l'altura de la meva sabata: t'hi
desafio!

I presentava la sola.

-I si pujo?

-T'esclafo amb aquest llibre.

Gedeon esclat a riure i continu:

-No t'avalotis, geperut, no t'avalotis. No et vui cap mal, al
contrari, et tinc consideraci per la teva cincia; per qu diable
fas aqu dalt, tan matiner vora el teu llum? Sembla que hi hagis
passat la nit.

-s veritat, l'he passada tot llegint.

-No sn prou llargs els dies per a tu?

-No, estic en ple escorcoll d'una qesti greu; poc dormir, abans
d'haver-la resolta.

-Diable!... I aquesta qesti...?

-s de conixer per quina circumstncia Ludwig de Nideck trob el
meu avantpassat, Ot el Nan, a les boscries de la Turngia. Cal que
spigues, Sperver, que el meu avi Ot no tenia sin una colzada
d'altura: aix fa, no pas ben just, un peu i mig. Encantava a tothom
amb la seva saviesa, i figur d'una manera ben honorable a la
coronaci del duc Rodolf. El comte Ludwig l'havia fet tancar dins un
pa guarnit amb totes les seves plomes: era un dels plats ms
estimats d'aquell temps, al costat dels porcellets mig daurats i mig
argentats. Al cor del fest, Ot obr la cua del pa, i tots els
senyors, cortesans i grans dames es meravellaren d'aquest enginys
mecanisme. Al capdavall Ot va eixir, amb l'espasa al puny, i crid
amb veu ressonant: -Visca el duc Rodolf!- cosa que fou repetida per
tota la sala. Bernat Hertzog esmenta aquesta circumstncia; per no
diu d'on venia aquest nan, si era d'alta nissaga o de baixa
extracci, cosa, altrament poc probable: la gent vulgar no t tant
de talent.

Jo n'estava astorat de l'orgull d'una tan menuda criatura; una
curiositat extraordinria, per, m'impellia a estar-hi b; ell sol
podria proporcionar-me algunes clarcies sobre el primer i segon
retrats a m dreta d'Huc.

-Senyor Knapwurst- vaig dir-li amb to respectus, -tindrieu
l'amabilitat d'esclarir-me un dubte?

El ninotet, afalagat de les meves paraules, respongu:

-Parleu, senyor; si s cosa de crniques, estic disposat a
satisfer-vos. Ara, de les altres coses no me'n encaparro.

-Doncs, precisament, es tractaria de saber quins personatges
representen els retrats segon i ter de la vostra galeria.

-Ah! ah!- fu Knapwurst, els trets del qual s'animaren: -Parleu
d'Edvgia i de Huldina, les dues mullers d'Huc!

I deixant de banda el seu volum, va baixar l'escala per a conversar
ms cmodament amb m. Sos ulls fulguraven, hom veia que els plaers
de la vanitat dominaven l'homenic; n'estava tot gloris de fer
obiradora la seva sapincia.

Arribat a la meva vora, va saludar-me greument. Sperver estava
darrera nostre, molt satisfet de fer-me admirar el nan del Nideck. A
desgrat de la mala sort lligada, segons ell, a la seva persona,
n'estimava i glorificava els vastos coneixements.

-Senyor- digu Knapwurst, tot estenent la seva m llarga,
esgrogueda, envers els retrats, -Huc von Nideck, primer de la seva
raa, es va casar l'any 832 amb Edvigia de Lutzburg, la qual li va
portar com a dot els comtats de Giromani de l'Alt-Barr, els castells
del Geroldseck, del Teufels-Horn i encara d'altres. Huc el Llop no
va tenir-ne fills d'aquesta primera muller, que va morir a la flor
de la jovenesa, l'any 837 del Senyor. Aleshores Huc, senyor i
possedor del dot, no va voler tornar-lo. Va haver-hi terribles
batalles entre sos cunyats i ell. Per aquesta altra dona, que veieu
amb son cossellet de ferro, Huldina, va ajudar-lo amb sos consells.
Era una persona de gran ardidesa. No se sap ni d'on venia ni a quina
famlia hagus pertangut; per aix no imped que salvs Huc, al
qual havia fet presoner Frantz de Lutzburg. L'havien de penjar
aquell mateix dia, i ja havien parat la barra de ferro als marlets,
quan Huldina, al cap dels vasalls del comte que ella havia fet
seguir amb son abrivament, s'apoder d'un portell, salv Huc i va
fer penjar Franz en son lloc. Huc el Llop va casar-se amb aquesta
segona muller l'any 842; i va tenir-ne tres fills.

-De manera- vaig rependre jo tot somnis, -que la primera d'aquestes
dones s'anomenava Edvigia, i els descendents del Nideck no hi tenen
res que veure?

-Res.

-N'esteu ben segur?

-Puc mostrar-vos el nostre arbre genealgic. Edvigia no ha tingut
fills; Huldina, la segona muller, n'ha tinguts tres.

-s sorprenent!

-Per qu?

-M'havia semblat de reparar algunes semblances...

-Eh! les semblances, les semblances!...- va fer Knapwurst amb un
esclat de riure estrident. -Vaja... Veieu aquesta tabaquera de boix
antic? Al costat d'aquest gran llebrer, us mostra Hans-Wurst, el meu
besavi. T un nas com un apagallum i un ment com un esclop; jo s
de nas cams i de boca agradable: vol dir aix que no li sigui nt?

-No, sens dubte.

-Doncs b! igual els passa als Nideck. Poden tenir trets d'Edvigia,
no dic el contrari, per s Huldina qui n's la soca-mare. Veieu
l'arbre genealgic, veieu-lo, senyor.

En separar-nos, Knapwurst i jo, rem els millors amics d'aquest mn.



V

-Tanmateix- em deia jo, -la semblana existeix... Cal atribuir-la a
l'atzar... i, al capdavall, qu s l'atzar?.. una ximplesa... all
que l'home no es pot explicar. Deu haver-hi altra cosa.

Jo seguia, tot somnis, al meu amic Sperver que reprenia la seva
ruta pel corredor. El retrat d'Edvgia, aquella imatge tan senzilla,
tan ingnua, es confonia en el meu esperit amb el de la jove
comtessa.

De cop i volta, Gedeon s'atur; vaig aixecar els ulls; rem davant
de les cambres del comte.

-Entra, Fritz- em va dir, -jo me'n vaig a donar la pastada als
gossos; quan el senyor no s davant, els criats s'afluixen; ja et
vindr a cercar tot seguit.

Vaig entrar, ms curis de tornar a veure la senyoreta Odila que no
pas el comte; massa me'n feia retret, per l'atenci s una cosa que
hom no governa. No em vaig sorprendre poc ni gaire en destriar dins
la penombra de l'alcova el senyor de Nideck, aixecat sobre el colze,
contemplant-me amb una atenci profunda! M'esperava tan poc aquesta
mirada, que en vaig romandre tot astorat.

-Acosteu-vos, senyor doctor- va dir-me amb una veu feble, per
ferma, tot allargant-me la m. -Mon brau Sperver m'havia parlat de
vs tot sovint; n'estava desitjs de conixer-vos.

-Esperem, monsenyor- li vaig respondre, -que aquesta coneixena
continuar sota millors auspicis. Una mica ms de pacincia, i
acabarem per vncer aquest atac.

-No me'n manca- va fer. -Conec que la meva hora s'acosta.

-s una error, senyor comte.

-No, la naturalesa ens atorga, com a darrera grcia, el
pressentiment de la nostra fi.

-Qu pressentiments d'aquests he vist quedar malament!- vaig dir
amb un somriure.

Em mirava amb una fixesa singular, com passa a tots els malalts que
expressen el dubte sobre llur estat. s un moment difcil pel metge;
de la seva actitud en depn la fora moral de la persona malalta;
l'esguard d'aquesta va fins al fons de la seva concincia; si
descobreix la sospita de la seva fi prxima, tot s perdut;
l'aclaparament comena, els ressorts de l'nima s'afebleixen, i el
mal pren senyoria.

Jo vaig mantenir-me ferm sota aquella mirada; el comte va semblar
que es tranquilitzs; em va estrnyer la m de bell nou, i es va
deixar anar dolament, ms tranquil, ms confiat.

Noms aleshores vaig destriar la senyoreta Odila i una senyora
d'edat, la seva institutriu sens dubte, assegudes al fons de
l'alcova, a l'altra banda de llit.

Elles em saludaren amb una inclinaci de cap.

El retrat de la biblioteca torn de sobte al meu esperit.

-s ella- vaig dir-me, -ella... la primera muller d'Huc!... s ben
b aquell front alt, aquelles celles tan llargues, aquell somriure
d'una tristesa indefinible. Oh! si n'hi ha de coses en el somriure
d'una dona! No hi cerqueu pas la joia, la felicitat. El somriure de
la dona vela tants de sofriments ntims, tantes d'inquietuds, tantes
d'angnies punyents! Noia, esposa, mare, cal que somrigui sempre,
fins i tot quan el cor s'oprimeix i el sanglot ofega... s el teu
paper, o dona! en aquesta gran lluita que hom anomena existncia
humana...

En tot aix pensava, quan el senyor del Nideck comen de dir:

-Si Odila, la meva filla benvolguda, volgus fer el que li demano;
si consents noms que a dar-me l'esperana de retre's a la meva
aspiraci, jo crec que rependria forces.

Vaig mirar la jove comtessa; baixava els ulls i semblava que
pregus.

-S- va seguir el malalt, -reneixeria a la vida; la perspectiva de
veure'm voltat d'una nova famlia, d'estrnyer els nts sobre el meu
cor, la continuaci de la nostra raa, em reviscolaria.

Davant l'accent tendre, suau d'aquell home, em vaig sentir comms.

La damisella no responia.

Al cap d'un o dos minuts, el comte, que la mirava amb ulls
suplicants, continu:

-Odila, no vols fer la felicitat del teu pare? Du meu! no et demano
sin una esperana, no t'assenyalo cap poca precisa. No vui posar
cap destorb a la teva elecci. Anirem a la Cort; all es presentaran
cent partits honorables. Quin no en fra benaventurat d'assolir la
m de la meva filla? Podrs decidir-te lliurement.

Ell va callar.

No hi ha cosa tan penosa per un estrany com aquestes discussions de
famlia; tants d'interessos diversos, de sentiments ntims s'hi
troben compromesos, que ja el sol instint pdic sembla imposar-nos
com a deure d'esquivar semblants confidncies. Jo sofria, hauria
volgut fugir; per les circumstncies no m'ho permetien.

-Pare- digu Odila, com per a eludir les instncies del malalt,
-guarireu; el Cel no voldr pas arrabassar-vos al nostre afecte. Si
sapigussiu amb quina fervor que prego!

-No em respon- digu el comte amb un to sec. -Qu pots objectar-hi
al meu propsit? No s cosa justa, natural? Caldr que em vegi
privat de conhorts concedits als ms miserables? He malmenat els
teus sentiments? He obrat de cap manera violent o astuciosa?

-No, pare.

-Doncs perqu et negues a les meves pregries?

-El meu determini s pres... s a Du a qui em consagro!

Tanta de fermesa en un sser tan feble em va travessar el cor d'una
esgarrifana. Odila, com la Mare de Du esculpida a la torre d'Huc
romania frgil, tranquila, impassible.

Els ulls del comte prengueren un esclat febrosenc. Vaig fer un
senyal a la jove comtessa per o que li dons al menys una esperana
per a calmar la seva agitaci creixent; no va semblar que ella em
repars.

-Aix s- afeg ell amb veu escanyada d'emoci, -que veurs finar el
teu pare: amb una paraula en tindries prou per a tornar-li la vida,
i no la pronunciars aquesta paraula?

-La vida no pertany a l'home, s de Du- digu Odila, -una paraula
meva no hi pot fer res.

-Aix sn belles mximes piadoses,- fu el comte amargament, -per a
dispensar-se de tot deure. Per Du, de qui parles sens treva, ha
dit: Honra ton pare i ta mare!.

-Us faig honrament, pare- respongu ella amb dolcesa, -per el meu
deure no s pas de casar-me.

Vaig sentir com topaven les dents del comte. Romangu tranquil en
aparincia; desprs va girar-se bruscament.

-Veste'n- va fer, -la teva presncia em fa mal!...

I, tot adreant-se a mi, esblaimadssim d'aquella escena, va
exclamar amb un fer somriure:

-Doctor, no tindrieu pas una metzina violent?... una d'aqueixes
metzines que llampen com el llamp?... Oh! fra gran humanitat de
dar-me'n una mica... Si sabssiu el que pateixo!...

Tots els seus trets es decompongueren, va esdevenir lvid.

Odila s'havia aixecat i s'acostava a la porta.

-Queda't!- udol el comte, -vui maleir-te!...

Fins aleshores jo m'havia mantingut dins la reserva, no gosant
d'intervenir entre el pare i la filla; per, ja era impossible de
seguir-hi:

-Monsenyor- vaig exclamar, -en nom de la vostra salut, i retent-vos
a la justcia, calmeu-vos. La vostra vida en depn.

-Ah! qu se me'n dna la vida? Qu em fa l'esdevenidor? Jo tingus
un coltell per acabar d'una vegada! Deu-me la mort!

La seva emoci creixia de minut en minut. Ja veia el moment en el
qual, amb fria absolutament desfermada, es precipitaria a anorrear
la seva filla. Aquesta, tranquilla, pllida, va agenollar-se
damunt el llindar. La porta estava oberta, i vaig destriar, darrera
la donzella, Sperver, amb les galtes contretes, el posat esmaperdut.
Va acostar-se de puntetes, i fu, decantant-se envers Odila:

-Oh! senyoreta, senyoreta... el comte s tan bo! Noms que
digussiu: potser... veurem... ms tard!...

Ella no va respondre i conserv la seva actitud.

En aquell moment, vaig fer pendre al senyor de Nideck algunes gotes
d'opi; va esfondrar-se, bo i exhalant un llarg suspir, i ben aviat
el somni pregon, feixuc, regul la seva respiraci panteixant.

Odila va alar-se, i la seva vella institutriu, que no havia dit cap
paraula, va eixir amb ella. Sperver i jo vam mirar com s'allunyaven
a pleret. Les passes de la comtessa, traen una mena de grandesa
serena; hom hauria dit que era la viva imatge del deure complert.

Quan va haver desaparegut a les fondries del corredor, Gedeon va
tirar-se cap a mi:

-B, doncs, Fritz -va dir-me amb un aire greu, -qu en penses
d'aix?

Jo vaig ajupir el cap sense respondre: la fermesa de la damisella
m'espantava.



VI

Sperver estava indignat.

-Veu's aqu el que hom anomena felicitat dels grans!- va exclamar,
en eixir de la cambra del comte. -Sigueu senyor del Nideck, tingueu
castells, boscries, estanys, les terres ms belles del
Schwartz-Wald, perqu una noia us vingui a dir amb la seva veueta
dola: Tu ho vols? Doncs b, jo no ho vui! Tu em pregues? Doncs jo
responc: s impossible! Oh, Du meu!... quina misria!... No
valdria cent mil vegades ms d'haver vingut al mn, fill d'una
llenyataire, i viure tranquilament del seu treball? Vaja, Fritz,
anem-nos-en,... aix m'ofega... estic freturs de respirar l'aire
sens fites!

I el brau subjecte tot agafant-me pel bra, va endur-se'm pel
corredor.

Aviat serien les nou. El temps, tan bell al mat, a l'eixida del
sol, s'havia cobert de nvols; un vent fred fuetejava la neu contra
els vidres, i jo amb prou feines destriava el cim de les muntanyes
de la rodalia.

Anvem a davallar l'escala que mena al pati d'honor, quan a la
recolzada del corredor vam trobar-nos nas a nas amb Tobias
Offenloch.

El digne majordom esbufegava d'all ms.

-Ah!- va fer, tot interceptant-nos el cam amb el seu bast, -on
diable correu, tan de prssa? I el desdejuni?

-El desdejuni!... quin desdejuni?- deman Sperver.

-Com s'entn quin desdejuni? No havem convingut de desdejunar-nos
plegats aquest mati amb el doctor Fritz?

-Home, s just, ja no hi pensava.

Offenloch va enjegar-se d'un esclat de riure que li va badar la
bocassa fins a les orelles.

-Ah! ah! ah!- va exclamar, -quin divertiment! I jo que em temia
d'sser l'ltim d'arribar! Anem, anem, cuiteu! Kasper s a dalt, i
us espera. Li he dit que poss el cobert a la vostra cambra; aix
estarem amb ms comoditat. A reveure, senyor doctor.

Va allargar-me la m.

-Qu no pugeu amb nosaltres?- va dir Sperver.

-No, vaig a avisar a la senyora comtessa que el bar de
Zimmer-Bluderic sollicita la honor de presentar-li sos homenatges
abans d'anar-se'n del castell.

-El bar de Zimmer?

-S, aquest foraster que ahir va arribar-nos a mitja nit.

-Ah! b, enllestiu.

-Estigueu tranquil... espereu-me noms el temps de destapar les
ampolles, i ens veurem de seguida.

Va allunyar-se tot coixejant.

La paraula desdejuni devia canviar completament les idees de
Sperver.

-En nom de Du!- va dir, tot fent-me girar cua, -el mitj ms
senzill de foragitar els pensaments ombrvols s, tanmateix, una
bella glopada. Estic content que hagin parat el cobert a la meva
cambra; sota les voltes immenses de la sala d'armes, al voltant
d'una tauleta, la gent semblen ratolins que roseguen una avellana en
un rec d'esglsia. T, Fritz, ja hi som; para una mica de compte al
vent que xiula, per les espitlleres. Abans de mitja hora tindrem una
ventada ferstega.

Va empnyer la porta, i el petit Kasper, que feia sonar els dits
contra els vidres, va semblar tot sorts de veure'ns. Aquest homenet
tenia els cabells d'un ros esllanguet, el cos magrist i el nas
arremangat. Sperver n'havia fet el seu facttum; ell era qui li
desmontava i li netejava les armes, qui li adobava les brides i les
cingles de sos cavalls, qui donava la pastada als gossos en la seva
absncia i qui vigilava a la cuina la confecci de sos plats
predilectes. En casos assenyalats, es captenia tamb del servei del
picador, absolutament com Tobies vetllava pel del comte. Tenia el
tovall sota el bra i destapava amb gravetat els llargs flascons de
vi del Rin.

-Kasper- digu Sperver tot entrant, -n'estic content, de tu. Ahir
tot va sser ben mengivol: el cabirol, les gallines boscanes i el
lluss. Jo sc un home just; quan el deure s ben complert, em plau
de pregonar-ho. Avui passa el mateix: aquest cap de senglar cuinat
amb vi blanc fe bellssima cara, i aquesta sopa de crancs escampa un
delits perfum. Veritat, Fritz?

-Ben cert.

-Doncs b!- va continuar Sperver, -ja que aix s aix, ara omplirs
els nostres vasos. Vui enlairar-te cada vegada ms, perqu t'ho
mereixes!

Kasper baixava els ulls amb un aire modest; s'enrojolava, i semblava
assaborir els compliments del seu senyor.

Vam pendre seient, i vaig mirar com el vell caador furtiu que abans
es tenia per prou pagat de conjuminar ell mateix la seva sopa de
trumfes, dins la seva cabana, es feia tractar aleshores de gran
senyor. Si fos nat comte del Nideck no hauria pogut servar un posat
ms noble i ms digne a la taula fent senyal a Kasper que avancs
aquell plat o destaps aquella ampolla.

Anvem a escometre el cap de senglar, quan mestre Tobies comparegu;
per no estava sol i vam restar ben astorats de veure, drets al seu
darrera, el bar de Zimmer-Bluderic i el seu seguidor.

Vam aixecar-nos. El jove bar vingu al nostre encontre amb el front
descobert: tenia una bella testa esblaimada i altvola, enquadrada
de llargs cabells negres. Va aturar-se davant Sperver.

-Senyor- va dir amb aquell pur accent de la Saxnia que cap altre
dialecte no sabria imitar, -vinc a demanar ajut al vostre
coneixement de la contrada. La senyora comtesa de Nideck m'assegura
que no hi ha persona com vs per a dar-me clarcies de la muntanya.

-Ho crec, monsenyor- respongu Sperver tot inclinant-se, -i estic a
les vostres ordres.

-Circumstncies imperioses m'obliguen a partir al mig de la
maltempsada- respongu el bar tot indicant als vidres atacats pel
borrallons; -voldria arribar al Wald-Horn, a sis lleges d'aqu.

-Ser difcil, monsenyor, la neu ha empantenegat tots els camins.

-Ho s... per no hi ha ms remei!

-Us fora indispensable un guia. Jo, si voleu, o b Sebalt Krast el
primer monter del Nideck; coneix la muntanya de cap a cap.

-Us regracio pels vostres oferiments, senyor, i us els agraeixo;
per no els puc acceptar. Amb les vostres clarcies en tindr prou.

Sperver va inclinar-se, i desprs, acostant-se a una finestra, va
obrir-la de bat a bat. Una rauxada de vent impetuosa enjeg la neu
fins al mateix corredor, i torn a tancar la porta amb estrpit.

Jo romania encara en el meu lloc, dret, amb la m damunt el
respatller de la meva cadira de braos; el petit Kasper s'havia
esborrat en son rec. El bar i el seu seguidor s'acostaren a la
finestra.

-Senyors- crid Sperver, alant la veu a dominar la xiuladissa de
vent, i amb el bra enlaire, -veu's aqu el mapa del pas. Si el
temps fos clar, us invitaria a pujar a la torre de senyals, i
descobririem el Schwartz-Wald a prdua d'albir... per qu hi
guanyarem? D'aqu estant veiem la punta de l'Altenberg, i ms
enll, darrera d'aquest cim blanc, el Wald-Horn on el temporal de
vent es regira! Doncs b, cal caminar directament cap al Wald-Horn.
Si la neu us ho permet, del cim estant d'aquest penyal en forma de
mitra, que hom anomena la Roca-Fesa, destriareu tres cresteries:
Behrenkopf, Geierstein i Trielfels. Cap aquest darrer punt, el que
est ms a la dreta, caldr que us adreceu. Un torrent trenca la
vall de Reethal, per deu estar cobert de gla. En tot cas, si us s
impossible d'anar ms enll, trobareu a m esquerra, riu amunt, una
caverna a mitja costa: la Roca-Baumada. Hi passareu la nit, i dem,
segons totes les probabilitats, quan el vent caigui, tindreu davant
els ulls el Wald-Horn.

-Us regracio, senyor.

-Si tingussiu la sort de trobar algun carboner,- afeg Sperver,
-ell podria ensenyar-vos el gual del torrent; per dubto molt que
n'hi hagi a l'alta muntanya amb un temps aix. D'aqu estant, seria
massa difcil. No ms cal dir que aneu amb compte a dar el tomb a la
base del Behrenkopf, perqu, a l'altra banda, la davallada no s
possible: el rocam s espadat.

Durant aquestes observacions, jo em fixava en Sperver, la veu clara
i breu del qual accentuava cada circumstncia amb precisi, i en el
jove bar, que l'escoltava amb singular esment. Cap obstacle no
semblava estemordir-lo. El vell seguidor no semblava menys resolt.

Al moment de deixar la finestra, hi hagu una claredat, una netejada
a l'espai, un d'aquests moviments rpids en els quals la ventada
agafa masses de neu i les capgira com si fossin una draperia
flotant. Els ulls anaren ms enll: hom destri les tres cresteries
darrera l'Altemberg. Els detalls que Sperver acabava de donar es
precisaren; desprs l'aire va entenebrir-se de bell nou.

-B est- digu el bar; -he vist els termenals, i, gracies a les
vostres explicacions, espero d'assolir-los.

Sperver va inclinar-se sense respondre. El jove senyor i el seu
sirvent, havent-nos saludat, eixiren a pleret.

Gedeon torn a tancar la finestra, i fu somrient, tot adreant-se a
mestre Tobies i a mi:

-Cal estar posset del diable per a eixir un dia com aquest! Em
remordiria la concincia de posar un llop a la porta. Altrament,
aix s cosa llur! La cara del jove l'he vista no s on; la del vell
tamb. Ba, ba! bevem! mestre Tobies, a la vostra salut!

Jo m'havia acostat a la finestra, i mentre el bar de Zimmer i el
seu seguidor pujaven a cavall, al mig del pati d'honor, vaig veure a
m esquerra, a desgrat de la neu escampada per l'aire, com
s'entrobria, en una torrella d'altes finestres, una cortina, i com
la senyoreta Odila, tota esblaimada, deixava lliscar una llarga
mirada envers el jove.

-Au! Fritz qu hi fas aqui?- va exclamar Sperver.

-No res, miro els cavalls d'aquests forasters.

-Ah! s, sn valacs; els he vistos aquest mat a les estables: uns
bells animals.

Els genets partiren a bella passa. La cortina va tornar a cloure's.



VII

Mant dia va passar aix sense portar cap cosa nova. La meva
existncia al Nideck era molt montona; cada mat se sentia aquell
aire melanclic de la trompa de Sebalt, desprs venia una visita al
comte, desprs el desdejuni, desprs les reflexions interminables de
Sperver, sobre la Pesta Negra, els parloteigs sens treva de Maria
Lagoutte, de mestre Tobies i de tota aquella nierada de servents,
sense ms distraccions que beure, jugar, fumar i dormir. Knapwurst
era l'nic que menava una vida suportable; es capbuava dins les
seves crniques i amb el nas rogenc, i tremolant de fred al fons de
la Biblioteca, no el fadigaven els curiosos escorcolls.

Hom pot figurar-se el meu tedi. Sperver m'havia fet veure deu
vegades les estables i el gossal; els gossos comenaven de
familiaritzar-se amb mi. Sabia de memria totes les plasenteries
groixudes del majordom desprs de beure, i les respostes de Maria
Lagoutte. La melangia de Sebalt anava apoderant-se de mi de dia en
dia; de bon grat hauria sonat el seu corn per a queixar-me a les
muntanyes, i girava a tota hora els ulls cap a Friburg.

Mentrestant la malaltia del senyor Yeri-Hans segu el seu curs. Era
la meva nica ocupaci seriosa. Tot all que m'havia dit Sperver es
complia; de vegades el comte, tot despertant-se sobresaltat, es mig
aixecava, i amb el coll estirat, els ulls errvols, murmurava en veu
baixa:

-Ve! ve ella!

Aleshores Gedeon movia el cap i pujava a la torre de senyals; per
endebades mirava a m dreta i a m esquerra: la Pesta Negra romania
invisible.

A fora de cavillar sobre aquesta estranya malaltia, jo havia
acabat per convencer-me'n que el senyor del Nideck era boig,
l'estranya influncia que la vella exercia damunt son esperit, les
seves alternatives d'esgarriament i de lucidesa tot em confirmava en
aquest parer.

Els metges que s'han ocupat de l'alienaci mental saben que les
bogeries peridiques no sn pas rares; que les unes es manifesten
manta vegada durant l'any: en primavera, a la tardor, a l'hivern, i
que les altres no es mostren sin una sola vegada. Conec a Friburg
una senyora d'edat que fa trenta anys que ella mateixa pressent el
retorn del seu deliri: va i es presenta al manicomi. La tanquen.
All, la dissortada veu reproduir-se cada nit les escenes
esgarrifoses de les quals va ser testimoni a la seva jovenesa:
tremola sota la m del borreu, l'amara la sang de les vctimes, fa
uns gemecs que parteixen les pedres. Al cap d'algunes setmanes, els
accesos esdevenen menys freqents. Al capdavall li retornen la seva
llibertat, segurs de veure-la tornar l'any segent.

-El comte de Nideck es troba en una situaci anlega- em deia;
-lligams inconeguts de tot-hom l'uneixen evidentment a la Pesta
Negre. Qui sab? Aquesta dona ha estat jove... devia haver estat
bella.

I la meva imaginaci, un cop aventurada per aquest cam, conjuminava
tota una novella, per tenia esment de no dir-ne res a ning.
Sperver no m'hauria mai perdonat que hagus cregut al seu senyor
capa d'haver tingut relacions amb la vella; i pel que feia a la
senyoreta Odila, la sola paraula de bogeria hauria bastat per a
dar-li un cop terrible.

La pobre donzella era ben desgraciada. La seva negativa de casar-se
havia irritat en tanta de manera el comte que ell suportava
difcilment la presncia d'ella; li feia retret, amargament, de la
seva desobedincia i parlava qui-sab-lo de la ingratitud dels fills.
Devegades crisis violents i tot seguien a les visites d'Odila. Les
coses van aribar a tal extrem, que vaig creure'm obligat a
intervenir. Vaig esperar un dia la comtessa a l'avantcambra i vaig
suplicar-li que renuncis a vetllar el comte, per en aix present,
contra la meva esperana, una inexplicable resistncia. A desgrat de
totes les meves observacions, volgu continuar vetllant el seu pare
aix com ho havia fet fins a aquell dia.

-s el meu deure- va dir amb veu ferma, -i no hi hauria cosa al mn
que me'n dispenss.

-Senyora- vaig respondre-li tot posant-me davant la porta del
malalt, -la professi mdica tamb n'imposa, de deures, i, per
cruels que puguin sser, un hom com cal no t ms remei que
complir-los: la vostra presncia mata el comte.

Tota la vida em recordar de com s'alteraren sobtadament el trets
d'Odila.

En dir jo aquelles paraules, va semblar que tota la seva sang
reflua envers el cor; va esdevenir blanca com un marbre, i sos ulls
blaus, tan grans, mirant els meus de fit a fit, hom diria que volien
llegir en el fons de la meva nima.

-s possible?...- barbotej. -Me'n responeu amb la vostra honor...
s veritat, senyor?...

-S, senyora, amb la meva honor...

Va haver-hi un breu silenci. Desprs, amb veu ofegada, va dir:

-Est b, que es compleixi la voluntat de Du!

I decantant el cap es va retirar.

A l'endem d'aquesta escena, cap a les vuit del mat, em passejava
per la torre d'Huc, tot pensant en la malaltia del comte, el terme
de la qual no previa, i en la meva clientela de Friburg, que estava
en perill de perdre per la meva absncia massa llarga, quan tres
cops discrets, tustats a la porta, vingueren a arrencar-me d'aquests
tristos pensaments.

-Entreu.

La porta es va obrir i Maria Lagoutte aparegu al llinder tot
fent-me una profunda reverncia.

L'arribada de la bona dona em contrariava molt; anava a pregar-li
que em deixs tot sol, per l'expressi consirosa de la seva fesomia
em va sorpendre. S'havia tirat damunt l'espatlla un gran xal vermell
i verd; baixava el cap tot apretant-se els llavis, i el que em va
estranyar ms s que un cop entrada va obrir de bell nou la porta
per a assegurar-se que ning no l'havia seguida.

-Qu voldr?- pensava dintre meu. -Qu cosa signifiquen aquestes
precaucions?

Jo estava intrigat.

-Senyor doctor- digu al capdevall la bona dona tot avanant cap a
mi, -us demano perd de molestar-vos tant de mat, per tinc quelcom
de seris a fer-vos saber.

-Parleu, senyora, qu cosa s?

-s cosa del comte.

-Ah!

-S senyor. Sabeu, sens dubte que sc jo qui l'he vetllat la nit
darrera.

-Talment. Preneu-vos la pena de seure.

Ella va asseure's al meu davant, dins una gran cadira de braos de
cuiro, i jo vaig reparar amb astorament el carcter enrgic
d'aquella testa, que m'havia semblat grotesca el vespre de la meva
arribada al castell.

-Senyor doctor.- afeg ella, desprs d'un instant de silenci, tot
clavant en mi sos ullassos negres, -cal que us digui primer que tot,
que no sc pas dona temorenca; he vist tantes de coses a la meva
vida, i tan esglaioses que ja no hi ha res que m'espalmi; quan hom
ha passat per Marengo, Austerlitz i Moscou, per a arribar a Nideck,
hom ha deixat la por pel cam.

-Us crec, senyora.

-No ho dic pas per cap gloriejament, sin per fer-vos compendre ben
b que no sc una lluntica i que hom pot refiar-se de mi quan dic:
he vist tal cosa.

-Qu diable m'innovar?- vaig demanar-me.

-Doncs b!- continu la bona dona, -ahir vespre, entre les nou i les
deu, quan anava a colgar-me al llit. Offenloch va entrar i em va
dir: -Maria, cal vetllar el comte.- De cop i volta, la cosa em va
estranyar. -I ara! vetllar el comte? No el vetlla la senyoreta
mateixa? -No, la senyoreta est malalta. Cal que tu la
substitueixis. -Malalta!... pobrissona criatura! N'estava segura que
aquest trasbals acabaria aix!- Li he dit a centes de vegades,
senyor, per qu hi voleu fer-hi? Quan hom s jove, hom no dubta mai
de res, i desprs, ell s el seu pare! En fi jo que prenc la meva
mitja, dic bona nit a Tobies i me'n vaig cap a la cambra de
missenyor. Sperver, que m'hi esperava va colgar-se al llit. B! ja
estic sola.

Aqu la bona dona va fer una pausa, desprs va aspirar lentament un
pessic de tabac i va semblar que es recolls. Jo m'havia posat
d'all ms atent.

-Era per all a dos quarts d'onze- va continuar ella; -jo treballava
a prop del llit, i de tant en tant aixecava la cortina per a veure
qu feia el comte: no es bellugava; tenia el son dol com una
criatura. Tot va anar b fins a les onze. Aleshores, vaig sentir-me
fatigada. Quan hom s a la vellesa, senyor doctor, per ms que hom
faci, hom cau a desgrat seu, i, altrament, no em malfiava de res; em
deia: -Dormir d'una tirada fins al dia.- Cap a mitja nit, el vent
es va aturar; els finestratges que s'estremien van emmudir. Jo que
m'aixeco per veure una mica el que passava a la part de fora. La nit
era negre com una ampolla de tinta. Finalment, vaig tornar a
installar-me a la meva cadira de braos; miro altra vegada al
malalt, i veig que no ha canviat de posici, i agafo de bell nou la
mitja; per al cap d'alguns instants m'adormo... m'adormo... per
all que se'n diu ben dormida! La meva cadira de braos era tendra
com un plomissol; la cambra era calenta... Qu hi voleu fer?...
Dormia feia gaireb una hora, quan una rauxada d'aire va
despertar-me tota sobresaltada. Obro els ulls, i quina en veig? La
gran finestra del mig oberta, els cortinatges retirats i el comte en
camisa, dret damunt aquella finestra!

-El comte!

-S.

-s impossible... amb prou feines es pot moure!

-No dic pas que no, per l'he vist aix com us veig: tenia un atxa a
la m; la nit era ombrvola i l'aire tan tranquil que la flama de
l'atxa romania tota dreta.

Vaig mirar Mara Anna amb un aire tot astorat.

-A les primeries- reprengu ella desprs d'un instant de silenci,
-aix de veure aquell home, amb les cames nues, en una posici com
aquella, va causar-me un trontoll... un trontoll! Vui cridar... per
tot seguit em dic: Potser s somnmbul! Si crides... es desperta,...
cau... est perdut...- B, jo que callo i miro, amb uns ulls!... Ja
us ho podeu pensar!... I veu's aqu que ell aixeca l'atxa lentament,
desprs la baixa... torna a aixecar-la i a baixar-la, en fi, ho
repeteix tres vegades com un home que fa un senyal; tot seguit tira
l'atxa als baluards, tanca la finestra, estira els cortinatges,
passa davant meu sense veure'm i es colga barbotejant Du sab qu.

-N'esteu ben segura d'haver vist aix, senyora?

-Si n'estic segura!...

-s estrany!

-S, massa que ho s; per qu voleu que us digui? s com us dic!
Ah! En nom de Deu! en el primer moment la cosa em va regirar...,
desprs, en tornar-lo a veure colgat en el seu llit, amb les mans
sobre el pit, com si res no hagus passat, jo que m'he dit: -Maria
Anna, suara has tingut un pesombre, altra cosa no s possible,- i
m'he acostat a la finestra, per l'atxa encara cremava, havia caigut
dins un clap de brossa, una mica a l'esquerra de la tercera
portella: hom la veia resplandir com una guspira, no hi havia manera
de negar-ho.

Maria Lagoutte em va mirar alguns segons en silenci.

-Ja podeu pensar, senyor, que d'aquell moment endavant ja no he
tingut ms son en tota la nit. L'alarma em feia estar amatent, a
cada punt creia sentir alguna cosa darrera la meva cadira de braos.
No era pas l'esglai, per qu voleu fer-hi? estava inquieta, all
m'enguniava! Aquest mat, a trenc de dia, he corregut a despertar
Offenloch i l'he fet anar vora el comte. Tot passant pel corredor,
he vist que la primera atxa a m dreta no era a la seva anella: he
davallat i l'he trobada prop del senderol del Schwartz-Wald; veieu,
s aquesta.

I la bona dona es va treure de sota el devantal un cap d'atxa que va
dipositar damunt la taula.

Jo estava com a llampat.

De quina manera aquell home, que jo havia vist el dia abans tan
feble, tan extenuat, havia pogut alar-se, caminar, obrir i tornar a
tancar una finestra feixuga? Qu volia dir aquell senyal en el cor
de la nit?

Amb els ulls oberts de bat a bat, jo diria que em trobava en aquella
escena estranya, misteriosa, i mon pensament es transportava, no pas
a gratscient, envers la Pesta Negra. Al capdavall vaig despertar-me
d'aquesta contemplaci interior, i vaig veure que Maria Lagoutte
s'havia aixecat i es disposava a eixir.

-Senyora,- vaig dir-li tot acompanyant-la, -heu fet molt b
d'avisarme i us en regracio. No n'heu dit pas res a ning d'aquesta
aventura?

-A ning, senyor. Aquestes coses no es diuen sin al capell i al
metge.

-Vaja, veig que sou una persona ardida.

Aquestes paraules es bescanviaven en el llindar de la torre. En
aquell moment Sperver aparegu el fons de la galeria seguit de son
amic Sebalt.

-Ei! Fritz!- va cridar, tot travessant la cortina de muralla,
-galants coses t'innovar!

-Vaja... b!- vaig dir-me, -encara ms coses... Decididament el
diable es fica en els nostres afers!

Maria Lagoutte havia desaparegut. El picador i el seu camarada
entraren torre endins.



VIII

La cara de Sperver expressava una irritaci continguda, la de Sebalt
una amarga ironia. Aquell digne monter, que havia colpit la meva
atenci el vespre de la meva arribada al Nideck amb la seva actitud
melangiosa, era magre i sec, com un brocat vell; portava el gec de
caa, apretat damunt les anques pel cinyell, d'on penjava el coltell
de mnec de banya, altes polaines de cuiro li pujaven al damunt dels
genolls, duia la trompa creuada a l'espatlla, i la conca sota el
bra. Anava cofat d'un feltre d'amples ales, amb la ploma d'agr
coronat fermada amb son coronet; i son perfil, que acabava en una
barbeta rogenca, recordava el del cabirol.

-S- afeg Sperver, -t'innovar galants coses.

Va tirar-se damunt una cadira tot agafant-se el cap entre les mans,
amb un aire desesperat, mentres que Sebalt es passava tranquilament
la trompa per damunt del cap, i la deixava damunt la taula.

-B doncs, Sebalt,- exclam Gedeon -parla d'una vegada.

Desprs, tot mirant-me, va afegir:

-La bruixa roda pels voltants del castell.

Aquesta nova m'hauria estat perfectament indiferent abans de la
confidncia de Maria Lagoutte, per aleshores, em va colpir. Hi
havia lligams, fossin els que fossin, entre el senyor del Nideck i
la vella; i d'aquests lligams, jo n'ignorava la naturalesa. Em
calia, a qualsevol preu, de conixer-los.

-Un instant, senyors, un instant- vaig dir a Sperver i al monter
amic seu; -abans que tot, voldria saber d'on ve la Pesta Negra.

Sperver em va mirar, tot esverat.

-Oh!- va fer, -Du ho sab!

-B! a quina poca precisa arriba a l'envista del Nideck?

-Ja t'ho he dit: vuit dies abans de Nadal, cada any.

-I quan de temps hi roman?

-De quinze dies a tres setmanes.

-I abans un hom no la veu, ni que sigui de pas, ni en acabat tampoc?

-No.

-Aleshores, cal absolutament apoderar-se'n!- vaig exclamar; -aix no
s natural. Cal saber que cosa vol, qu cosa s, d'on v.

-Apoderar-se'n!- va fer el monter amb un estrany somriure
-apoderar-se'n!

I va moure el cap amb aire melangis.

-Mon pobre Fritz- digu Sperver, -el teu consell s bo, ben segur,
per s ms fcil de dir que de complir. Si hom goss de trametre-li
una bala, aleshores, prou, hom podria acostar-s'hi de tant en tant,
i prou a la vora, per el comte s'hi oposa; i pel que fa a agafar-la
altrament...; com si volguessis agafar un cabirol per la cua!
Escolta el que dir Sebalt, i ja veurs!

El monter assegut al caire de la taula, amb les llargues cames
creuades, va mirar-me i va dir:

-Aquest mat, tot davallant de l'Altenberg, seguia el cam ensotat
del Nideck. La neu hi era espadada damunt les vores... Jo caminava
sense pensar en res quan un rastre va atreure mos ulls: era pregon,
i agafava el cam de baix; havia calgut de baixar el tals, i
desprs tornar a pujar a l'esquerra. No era ni el respallet de la
llebre, que no s'enfonza, ni la forquilla del senglar, ni el trvol
del llop: era un clot pregon, un forat de bo de bo. Jo que
m'aturo... trec noses per a veure el fons de la pista, i topo amb el
rastre de la Pesta Negra!

-N'esteu ben segur?

-Cm s'entn, si n'estic segur? Conec el peu de la vella millor que
la seva cara, perqu jo, senyor, tinc sempre els ulls a terra, i
reconec la gent, pel rastre que deixen... I desprs, que fins i tot
una criatura no s'hi enganyaria.

-Doncs qu cosa t aquest peu que el fa tan especialment
assenyalat?

-s tan petit que cabria dins una m, ben fet, amb el tal una mica
llarg, el contorn precs, el dit gros molt acostat als altres dits,
que estan apretats com en un tap. s un peu verament admirable! Jo
senyor, fa vint anys que me n'hauria enamorat d'aquell peu. Cada
vegada que el trobo, em fa una impressi!... Du meu, s possible
que un peu tan bonic sigui el de la Pesta Negra!

I el brau miny, tot junyint les mans, es pos a mirar les lloses
amb un aire melanclic.

-I b! qu ms, Sebalt?- digu Sperver amb una mica d'impacincia.

-Ah! s veritat. Reconec, doncs, aquell rastre, i em poso tot seguit
en cam per a seguir-lo. Tenia l'esperana d'atrapar la vella al
cau, per ja veureu el cam que m'ha fet fer. Jo que m'enfilo damunt
el tals del cam, a dos trets de carrabina del Nideck; davallo la
costa, tot tenint sempre la pista a m dreta: ella passava ran de la
vorera del Rheethal. De cop i volta, la pista salta la fossa del
bosc. B, jo que l'he seguit; per vet-aqu que mirant per atzar una
mica a m esquerra, jo que destrio un altre rastre, que havia seguit
la Pesta Negra. Jo que m'aturo... Havia estat Sperver, o b Kasper
Trumpf... o b un altre? Jo que m'acosto, i figureu-vos la meva
estranyesa; no era de ning de la contrada! Conec tots els peus del
Schwartz-Wald, de Friburg al Nideck. Aquell peu no s'assemblava pas
als nostres. Devia venir de lluny. La bota,--perqu era una mena de
bota elstica i fina, amb esperons que deixaven una ratlleta al
darrera,--la bota en lloc d'sser rodona a l'extrem era quadrada; la
sola, estreta i sense claus es doblegava a cada passa. La passa,
rpida i curta, noms podia sser que la d'un home de vint a
vinticinc anys. Vaig reparar les costures de la canya d'una
llambregada; mai n'he vist de tan ben feta.

-Qui podia sser?

Sebalt aixec les espatlles, separ les mans i call.

-Qui pot tenir inters a seguir la vella?- vaig demanar tot
adreant-me a Sperver.

-Ah!- va fer amb un aire desesperat, -noms el diable podria dir-ho.

Vam romandre consirosos per alguns instants.

-Jo que torno a agafar la pista- continu finalment Sebalt; -tornava
a pujar per l'altra banda, per l'alterositat del avets; desprs feia
una torta al volt de la Roca-Fesa. Jo em deia dintre meu: -Oh, Pesta
xaruga, si hi hagus gaire caa de la teva mena, l'ofici de caador
no seria pas comportable: valdria ms treballar com un negre!- Vet
aqu que arribem, les dues pistes i jo al cim de tot del Schneeberg.
En aquest indret, el vent hi havia bufat de valent; la neu em pujava
fins a les cuixes. s igual, calia que jo passs! Jo que arribo
damunt les vores del torrent del Steinbach. I cap ms rastre de la
Pesta! Jo que m'aturo i veig que desprs de trepitjar a m dreta i a
m esquerra, les botes del senyor han acabat per anar-se'n envers
Tiefenbach: mal senyal. Jo que miro a l'altra banda del torrent: no
res! La vella berganta havia pujat o baixat pel riu, passant per
l'aigua per no deixar pista. A on calia anar? A m dreta o m
esquerra? Per ma fe! en la incertesa, me n'he tornat al Nideck.

-T'has oblidat de parlar del seu desdejuni- digu Sperver.

-Ah! s veritat, senyor. Al peu de la Roca-Fesa, he vist que hi
havia foc... l'indret era tot negre. Hi he posat la m al damunt
pensant que fra calent encara, la qual cosa m'hauria provat que la
Pesta no havia fet gaire cam. Per era fred com el gla. He reparat
molt a la vora d'all un lla rapisser parat entre la brossa.

-Un lla rapisser?

-S, sembla que la vella en sap de posar paranys. Una llebra s'hi
havia agafat; hom encara en veia l'empremta damunt la neu, tota
estirada. La bruixa havia encs foc per a coure-la: n'havia fet
bella festa!

-Quan penso- exclam Sperver furis, dant un cop de puny a la taula,
-quan penso que aquesta vella brtola menja vianda, mentre que en
els nostres poblets, tanta de gent honrada es nodreix de trumfes!
Aix s el que em regira, Fritz... Ah! si jo l'atraps!...

Pero no va tenir temps d'expressar el seu pensament; va esblaimar-se
i tots tres romangurem immvils, mirant-nos l'un a l'altre
bocabadats.

Un crit, aquell crit del llop, tan llbreg en les diades fredes de
l'hivern, aquell crit que cal sentir per a compendre tot o que el
plany de les bsties salvatgines t de colpidor i de sinistre,
ressonava prop de nosaltres! Pujava l'espiral de la nostra escala,
com si aquella bstia hagus estat al llindar,de la torre!

Hom ha parlat tot sovint dels braolaments del lle que rondina, de
nit, en la immensitat del desert; per si l'Africa roent, calcinada,
plena de pedreny, t la seva veuassa tremolenca com la distant
rodolada del llamp, les vastes planes nevades del Nord tenen tamb
llur veu estranya, escaient a aquest fatdic escenari de l'hivern,
on tot s'endormisca, on ni una fulla no brunz: i aquesta veu, s
l'udolar del llop!

Tot just s'havia deixat sentir el paroxisme llbreg d'aquella veu,
una altra veu formidable, la de seixanta gossos hi responia en els
baluards del Nideck. Tota la gossada s'engegava a l'hora: els
feixucs bordaments dels flairadors, els clapits cuitosos dels
_spitz_, els lladrucs cridaners dels cans espanyols, la veu
melangiosa dels bassets que ploren, tot es confonia amb els
dringaments de les cadenes, les estrebades dels gossals trontollats
de rbia; i, dominant-ho tot, l'udol continu, monton del llop
dominava sempre: n'era el cant d'aqueix concert infernal!

Sperver va botar del seu lloc, corregu cap a la plataforma i tot
enfonzant la mirada al peu de la torre, va dir:

-No hi hauria pas caigut un llop, als fossats?

Per l'udol venia de la part de dins.

Aleshores, tot girant-se al nostre costat, exclam:

-Fritz!... Sebalt!... veniu!...

Vam baixar els graons de quatre en quatre i vam entrar dins la sala
d'armes. All no vam sentir altra cosa que el llop udolant sota les
voltes sonores; la remota cridria de la gossada esdevenia
panteixant; els gossos s'enronquien de rbia, llurs cadenes
s'entrellaaven, s'escanyaven potser.

Sperver es tragu el coltell de caa, Sebalt va fer el mateix; ells
dos em prediren a la galeria.

Els udols ens guiaven cap a la cambra del malalt. Sperver, aleshores
ja no parlava ms... acuitava les seves passes. Sebalt estirava les
cames llargussimes. Jo sentia un calfred de cap a peus; un
pressentiment m'anunciava quelcom d'abominable.

Tot corrent cap a les cambres del comte veirem tota la casa en peu.
Els guardacasses, els monters, els cocs, anaven i venien a l'atzar
tot preguntant-se:

-Qu passa? D'on venen aquests crits?

Vam penetrar, sense aturar-nos, al passads que precedeix la cambra
del senyor de Nideck, i vam trobar al vestbul la digna Maria
Lagoutte, nica que havia tingut l'ardidesa d'entrar-hi abans que
nosaltres. Duia en sos braos la jove comtessa en basca, amb la
testa cap per avall i la cabellera penjant, i se l'emportava
rpidament.

Vam passar prop d'ella tan depressa que amb prou feines entreveirem
aquesta escena pattica. Ms tard m'ha tornat a la memria, i la
testa pllida d'Odila tot caient damunt l'espatlla de la bona dona
se'm mostra com imatge colpidora de l'anyell que para el coll al
ganivet sense queixar-se, mort a l'avenada per l'esglai.

Finalment, erem davant la cambra del comte.

L'udol es feia sentir darrera la porta.

Vam mirar-nos en silenci, sense cercar d'explicar-nos la presncia
d'un hoste com aquell. No teniem temps de fer-ho, les idees
s'entretopaven en nostre esperit.

Sperver empeny bruscament la porta i, amb el coltell de caador a
la m, volia precipitar-se a la cambra; per es va aturar al
llindar, immbil, com a petrificat.

Mai no he vist pintar-se una semblant estupor en cara d'home:
semblava que els ulls li eixissin del cap, i son nas, llarg i magre,
s'encorbava com una urpa damunt la seva boca badada.

Vaig mirar per damunt la seva espatlla i el que vaig veure em gla
d'horror.

El comte de Nideck, aclofat damunt son llit amb ulls guspirejants,
feia llbregs udols!

El llop... era ell...

Aquell front aplanat, aquell rostre acabat en punta, aquella barba
rojenca, eriada damunt les galtes, aquella esquena llarga i magre,
aquelles cames nervioses, la cara, el crit, el posat, tot, tot
revelava la bstia salvatgina amagada sota la mscara humana!

De vegades callava un segon per escoltar i feia vacillar l'alt
parament com un fullam, tot movent el cap. En acabat, reprenia el
seu cant melangis.

Sperver, Sebalt i jo estvem palplantats, ens conteniem l'al,
garfits d'espaordiment.

De cop i volta el comte va callar. Com la fera que flaira el vent,
va aixecar el cap i va parar l'orella.

All baix... all baix, sota les altes boscries d'avets totes
carregades de neu, hom sentia un crit; feble a les primeries,
semblava augmentar tot prolongant-se, i ben aviat el sentirem com
dominava l'aldarull de la gossada: la lloba responia al llop!

Aleshores Sperver, girant-se cap a mi, amb la cara esblaimada i el
bra ests cap a la muntanya, em digu en veu baixa:

-Escolta la vella!

I el comte, immbil amb el cap alt, el coll allargat, la boca
oberta, les nines roents, semblava compendre el que li deia aquella
veu llunyana, perduda, al mig de les afraus desertes del
Schwartz-Wald, i no s quin goig esglais resplandia en tota sa
cara.

En aquell moment, Sperver, amb una veu plena de llgrimes, crid:

-Comte de Nideck, qu feu?

El comte va caure com a llampat. Vam precipitar-nos a la cambra per
a socorre'l.

El ter atac comenava: va sser esferedor!



IX

El comte de Nideck es moria!

Qu pot la nostra art en presncia d'aquell gran combat entre la
vida i la mort! En aquella hora darrera en la qual lluitadors
invisibles s'abraonen, s'estrenyen panteixants, es trabuquen i
tornen a aixecar-se l'un darrera l'altre... qu pot fer-hi el
metge?

Mirar, escoltar i estremir-se!

De vegades la lluita sembla aturada; la vida es retira a la seva
fortalesa, hi descansa, hi poua la gosadia del desesperament. Per
aviat la seva enemiga l'hi segueix. Aleshores, tirant-se al seu
encontre, ella l'estreny de bell nou. El combat torna a comenar ms
xardors, ms aprop de la soluci fatal.

I el pacient, amarat de suor freda, amb ulls fixos, braos inerts,
no pot obrar per si mateix. La seva respiraci tan aviat curta,
empallegada i anguniosa, com duradora, ampla i pregona, marca les
diverses fases d'aquesta batalla espantable.

I els espectadors es miren; pensen: -Un dia, aquesta mateixa lluita
s'esdevindr en nosaltres. I la mort victoriosa se'ns emportar al
seu antre, com l'aranya fa amb la mosca. Per la vida... ella, que
s l'nima, tot desplegant les ales volar cap a d'altres cels, tot
exclamant: -He complert el meu deure, he combatut ardidament!- I, de
baix estant, la mort, tot veient com s'enlaira, no la podr seguir:
no aferrar sin un cadver! O conhort suprem!... Certesa de la
immortalitat, esperana de justcia, quin brbar podria
arrabassar-vos del cor de l'home!...

Cap a la mitja nit, el comte de Nideck em semblava perdut, l'agonia
comenava; el pols brusc, irregular, tenia defalliments...
interrupcions... i en acabat sobtades represes.

Jo no podia fer altra cosa que veure morir aquell home... Estava
retut de fadiga; havia fet tot all que la nostra art consent.

Vaig dir a Sperver que s'encarregus de vetllar... i tancar els ulls
del seu senyor.

El pobre miny estava desconsolat; es feia retret de la seva
exclamaci involuntria: -Comte de Nideck, qu feu?- I s'arrencava
els cabells de desesperaci.

Vaig anar-me'n tot sol cap a la torre d'Huc, havent tingut amb prou
feines el temps de pendre algun aliment; no en passava fretura.

Un bon foc brillava a la llar. Vaig tirar-me al llit sense
desvestir-me i el son no va trigar de venir: aquell son feixuc,
inquiet, que hom espera de veure interromput per gemecs o ploralles.

Aix dormia, amb la cara girada cap a la llar, la llum de la qual
regalava damunt les lloses.

Al cap d'una hora el foc es va ensopir, i com succeeix en aquests
casos, la flama, reviscolant-se de tant en tant, batia la pared amb
les seves roges alasses i afadigava les meves parpelles.

Perdut en una vaga somnolncia, vaig obrir una mica els ulls, per a
veure d'on provenien aquelles alternatives de claredat i de fosca.

M'esperava la ms estranya sorpresa.

Damunt el fons de l'atri, amb prou feines illuminat per algunes
brases encara ardents, es destacava un perfil negre: la silueta de
la Pesta!

Estava aclofada damunt un escambell, i s'escalfava en silenci.

A les primeries vaig creure que all era una illusi, conseqncia
natural de mos pensaments d'alguns dies a aquella banda; vaig
aixecar-me damunt el colze, tot mirant, amb ulls arrodonits per la
temena.

Era ben b ella: tranquila, immbil, amb les cames arrupides entre
sos braos, igual com l'havia vista entre la neu, amb el llarg coll
replegat, el nas de bc d'guila, els llavis contrets.

Vaig tenir por!

Com era que fos all, la Pesta Negra? Com havia pogut arribar-hi a
aquella alta torre, que dominava timbes?

Tot el que m'havia contat Sperver de la seva potncia misteriosa em
va semblar justificat!... L'escena de Lieverl rondinant contra la
pared em va passar davant els ulls com un llampec! Vaig arraulir-me
dintre l'alcova, respirant amb prou feines, i esguardant aquella
silueta immbil, com un ratol miraria un gat, del fons estant de
son cau.

La vella no es bellugava gens ms que el pabell de la llar obrat a
la roca; sos llavis barbotejaven qui sap qu...

El meu cor galopava, la meva por redoblava de minut en minut, veient
aquell silenci, aquella immobilitat de l'aparici sobrenatural.

Aix feia ben b un quart d'hora que durava quan, abastant el foc un
bri d'avet, va haver-hi com un llampec: el bri va torar-se tot
xiulant, i alguns raigs lluminosos es dispararen fins al fons de la
sala.

Amb aquest llampec vaig tenir-ne prou per a veure la vella revestida
d'un antic vestit de brocat de fons de prpura, tirant al violeta, i
rgid com un cartr; duia un feixuc braalet al puny esquerre, i una
sageta d'or a la seva espessa cabellera grisa, retorta damunt la
nuca.

Va sser com una evocaci dels temps passats.

Tanmateix, per, la Pesta no podia tenir intencions hostils:
s'hauria aprofitat del meu son per a dur-les a compliment.

Aquesta idea comenava de tranquilitzar-me una mica, quan de cop i
volta ella va alar-se, i, lentament... lentament... va acostar-se
al meu llit, tenint a la m una atxa que acabava d'encendre.

Vaig reparar aleshores que tenia els ulls fixos, esmaperduts!

Vaig fer un esfor per alar-me, per cridar: ni un muscle del meu
cos no es mogu, ni un al no va venir-me als llavis!

I la vella, decantada al meu damunt, entre les cortines, em mirava
amb un somriure estrany. Jo hauria volgut defensar-me, fer un
crit... per el seu esguard em paralitzava, talment un ocell sota
l'esguard d'una serp.

Durant aquella contemplaci muda, cada segn tenia per a mi durada
d'eternitat.

Qu anava a empendre, ella? M'ho esperava tot.

De cop i volta, gir el cap, par l'orella, i desprs travessant la
sala a grans passes, va obrir la porta.

Al capdavall havia recobrat una part de la meva ardidesa. La
voluntat em fu redrear, com un ressort. Vaig precipitar-me sobre
les passes de la vella, que amb una m tenia l'atxa enlairada, i amb
l'altra la porta oberta de bat a bat.

Anava a agafar-la pels cabells, quan al fons de la galeria, sota la
volta ogival del castell que donava a la plataforma, vaig veure...
mai dirieu qui?

El comte de Nideck!

El comte de Nideck -que jo creia morent,- revestit d'una enorme pell
de llop, la barra superior de la qual avanava, com a visera, damunt
el seu front, amb les urpes posades a les espatlles, i la cua que,
al darrera seu, s'arrossegava damunt les lloses. Portava grans
sabates d'aquelles fetes d'un cuiro esps, cosit com una fulla
enrotllada; una urpa d'argent fermava la pell al voltant del seu
coll, i en la seva fesomia, llevat de l'esguard entelat, d'una
fixesa glacial, tot anunciava l'home fort, l'home del comandament:
el senyor!

Davant aital personatge, les meves idees van topar, van confondre's.
La fugida no era possible. Vaig tenir encara presncia d'esperit a
bastament per a tirar-me al marc de la finestra.

El comte va entrar, tot mirant la vella, amb els trets ben rgids.
Es parlaren en veu baixa, tan baixa que em va ser impossible de
sentir-ne res, per llurs gestos eren expressius: la vella senyalava
el llit! Van acostar-se a la llar de puntetes. All, a l'ombra del
pabell, la Pesta Negra va desenrotllar un gran sac, tot somrient.

Tot just el comte va haver vist aquell sac, amb tres bots va sser a
la vora del llit, i va recalcar-hi el genoll. Les cortines
s'agitaren, el seu cos desapareixia sota llurs plecs, d'ell no en
veia sin una cama, encara plantada damunt les lloses i la cua de
llop de dreta a esquerra.

Haurieu dit que era una escena d'assassinat!

Tot all que la terror pugui tenir de ms hrrid, de ms
espaordidor, no m'hauria ferit com la representaci muda d'un acte
semblant.

La vella va corre-hi a son torn, tot desplegant el sac.

Les cortines van agitar-se encara, les ombres en bateren les parets.
Per encara va haver-hi una cosa ms horrible. Jo vaig creure,
talment, que un bassiol de sang s'escampava damunt les lloses i
lliscava lentament cap a la llar: era la neu aferrada als peus del
comte i que es fonia amb l'escalfor.

Considerava encara aquell negre arrossegall, sentint que la meva
llengua es glaava fins a dins de tot de la gorja, quan un gran
moviment es produ.

La vella i el comte entafuraven els llenols dintre llur sac, els hi
empenyien amb la precipitaci del gos que grata la terra; desprs,
el senyor del Nideck es va tirar aquell objecte informe a l'espatlla
i es va adrear cap a la porta. El llenol s'arrossegava al seu
darrera; la vella el seguia amb la seva atxa. Travessaren la cortina
de muralla.

Jo sentia que els genolls em vacillaven, s'entretopaven; vaig
pregar en veu baixa!

No havien passat dos minuts que vaig llanar-me a llur seguiment,
emps per una curiositat sobtada, irresistible.

Vaig travessar la cortina de muralla tot corrent, i anava a penetrar
sota l'ogiva de la torre, quan una cisterna ampla i pregona s'obr a
mos peus; una escala s'hi capbuava fent torterols, i vaig veure com
l'atxa giravoltava, giravoltava a l'entorn del cord de pedra, com
una lluerna; esdevenia imperceptible, amb la distncia.

Vaig baixar a mon torn els primers graons de l'escala, tot guiant-me
per aquella llumeneta llunyana.

De cop i volta va desaparixer; la vella i el comte havien arribat
al fons del precipici. Jo, amb la m contra la rampa, continuava
davallant, segur de poder tornar a pujar a la torre, cas que manqus
altra eixida.

Ben aviat els graons cessaren. Vaig passejar els ulls a mon voltant
i vaig descobrir, a m dreta un raig de lluna que s'ensopegava sota
una porta baixa, a travs de grans espines i d'esbarzers carregats
de gebre. Vaig apartar aquells obstacles, empenyent la neu amb el
peu, i em vaig trobar a la base de la torre d'Huc.

Qui hauria suposat que un forat com aquell pugs fins al castell?
Qui l'havia ensenyat a la vella?

En aquestes qestions no vaig parar-m'hi.

La plana immensa s'estenia al davant meu, fulgurant de llum com en
ple dia. A la meva dreta, la ratlla negra del Schwartz-Wald, amb sos
penyals espadats, ses afraus i sos torrents, es descabdellava a
l'infinit.

L'aire era fred, tranquil; jo vaig sentir-me desvetllat i fet com a
subtil per aquella atmosfera glacial.

El meu primer esguard va sser per a reconixer la direcci del
comte i de la vella. Llur alta estatura negra s'elevava lentament
damunt la muntanyola a dues centes passes de mi. Es retallava sobre
el cel, marcat d'innombrables eatels.

Els vaig atnyer a la davallada del torrent.

El comte caminava a pleret, la mortalla seguia arrossegant-se... El
seu posat, els seus moviments i els de la vella tenien quelcom
d'automtics.

Anaven, a vint passes davant meu, seguint el cam ensotat de
l'Altenberg, tan aviat per l'ombra com en plena llum, perqu la
lluna fulgurava amb un esclat soprenent. Alguns nvols la seguien de
lluny, i semblava que estenguessin envers ella llurs braos
gegantins per agafar-la; per ella se'ls escapava sempre, i sos
raigs, freds com a fulles d'acer, em penetraven fins al cor.

Hauria volgut tornar-me'n: una fora invencible, per, em duia a
seguir el fnebre enterrament.

En aquesta hora que som, veig encara el tirany que puja entre les
brossalles del Schwartz-Wald, sento la neu cruixint sota les meves
passes, la fulla que s'arrossega en alenar la tramontana; em veig jo
mateix tot seguint aquells dos ssers silenciosos, i no s compendre
quina potestat misteriosa em menava dins llur corrent.

Finalment arribem als boscos, sota faigs de gran alria, nus,
despullats. Les ombres negres de llurs branques altvoles es
trenquen sobre els branquillons inferiors, i travessen el cam tot
curullat de neu. De vegades em sembla que sento com alg camina al
meu darrera.

Giro el cap, de borsada, i no veig res.

Acabvem d'atnyer una filera rocosa a la cresta de l'Altenberg;
darrera aquell rocam llisca el torrent del Schneeberg, per a
l'hivern els torrents no es despengen, amb prou feines un rajol
d'aigua serpeja sota llur jaent esps de gla; la solitud ja no t
ni el seu murmuri, ni els seus refilets, ni el seu tro: la cosa ms
espaordidora s el silenci!

El comte de Nideck i la vella trobaren una clivella oberta a la
roca, i hi pujaren de dret, sense vacillar, amb una seguretat
increible; jo vaig haver d'agafar-me a la brossalla per a
seguir-los.

Tot just vaig ser al cim d'aquella roca, que formava una agulla
sobre l'abisme, vaig veure'm a tres passes d'ells, i a l'altre
costat vaig reparar-hi un precipici sense fons. A la nostra esquerra
queia el torrent del Schneeberg, aleshores glaat i susps en els
aires. Aquell aspecte de l'aigua que salta, tot arrossegant en la
seva caiguda els arbres vens, aspirant les brossalles i
descapdellant l'eura, que segueix la torta de l'aigua sense perdre
l'arrel, aquell aspecte del moviment convertit en immobilitat de
mort, i aquells dos personatges silenciosos continuant llur obra
silenciosa amb la impassibilitat dels autmates, tot renovell les
meves terrors.

La mateixa naturalesa semblava participar del meu espant.

El comte havia deixat en terra la seva crrega; la vella i ell la
gronxaren per un instant al caire de l'abisme; desprs, la llarga
mortalla sur damunt la timba, i els assassins es decantaren.

Aquella llarga mortalla blanca que voleia, em passa encara davant
els ulls. La veig davallar, davallar com el cigne, ferit al cim dels
aires, que amb l'ala caiguda, la testa en avall, remolineja cap a la
mort.

El llenol desaparegu a les fondries del precipici.

En aquell moment, el nvol que de qui-sap-lo temps s'acostava a la
lluna, la vel lentament amb sos contorns blavissos; sos raigs es
retiraren.

La vella, agafant el comte per la m i arrossegant-lo amb una
rapidesa vertiginosa, no em fou visible sin un segon...

El nvol estava de ple sobre el disc. No podia dar una passa sense
arriscar-me a rodolar per l'abisme.

Al cap d'alguns minuts hi hagu una clivella en el nvol. Vaig
mirar... Estava tot sol a la punta del penyal; la neu em pujava fins
a genoll.

Colpit d'horror, vaig devallar per aquelles alterositats i vaig
posar-me a crrer cap al castell, traspostat com si hagus coms un
crim!...



X

Pel que fa al senyor del Nideck i a la vella, ja no els veia ms per
la plana.

Jo dava tombs a l'entorn del Nideck sense poder retrobar l'eixida
per on havia sortit.

Tantes d'inquietuds i emocions successives, comenaven de reaccionar
damunt la meva testa; caminava a l'atzar, tot preguntant-me amb
terror si la follia no jugava el seu paper en les meves idees, no
podent resoldre'm a creure el que havia vist, i esgarrifat, per, de
la viva claredat de les meves percepcions.

Aquell home que alava una atxa en la tenebror, que udolava com un
llop, que anava fredament a complir un crim imaginari, sense
ometre'n un gest, una circumstncia, el menor detall, que s'escapava
finalment i confiava al torrent el secret del seu assassinat, em
torturava l'esperit, anava i venia sota els meus ulls i em produia
l'efecte d'un pesombre.

Jo corria panteixant, esgarrifat per la neu, no sabent a quin costat
adrear-me.

El fred esdevenia ms viu en acostar-se el dia. Tremolava... Maleia
Sperver que m'havia vingut a cercar a Friburg per a ficar-me en
aquesta aventura repulsiva.

Finalment, atut, amb la barba carregada de gebre, les orelles mig
glaades, vaig descobrir el reixat i vaig trucar de mala manera.

Eren aleshores, si fa no fa, les quatre de la matinada. Knapwurst es
va fer esperar terriblement. La seva caseta, encastada a la roca,
vora del portal gran, romania silenciosa. Semblava que el geperut no
acabaria mai de vestir-se, perqu jo el suposava colgat al llit, i
tal vegada en ple son.

Vaig sonar altra vegada.

En sentir-ho, la seva figura grotesca eix bruscament, i em crid de
la porta estant, amb un accent furis:

-Qui hi ha aqu?

-Jo... el doctor Fritz!

-Ah!... s diferent.

Va tornar a entrar a la seva caseta a cercar una llinterna, va
atravessar el pati exterior, amb neu fins al ventre i, mirant-me de
fit a fit, a travs del reixat, va dir:

-Perd, perd, doctor Fritz, us creia ficat al llit, all dalt a la
torre d'Huc. Oh! i reu vs qui sonava! Ves! ves! Vet aqu perqu
Sperver m'ha vingut a demanar cap a la mitja nit si no havia eixit
ning. Jo he respost que no, i, tanmateix, no us havia pas vist.

-Per en nom de Du, senyor Knapwurst, obriu d'una vegada! ja m'ho
explicareu ms tard, aix!

-Anem, anem, una mica de pacincia!

I el geperut, a pleret, a pleret, desfeia el cadenat i obria el
reixat mentre jo petava de dents i tremolava de cap a peus.

-Teniu fora fred, doctor- em digu aleshores l'homenic, -i no podeu
entrar al castell. Sperver n'ha tancat la porta interior, no s
perqu; aix no s pas cosa que hi hagi costum de fer; amb el reixat
n'hi ha prou. Veniu doncs, a escalfar-nos a casa meva. No la
trobareu pas meravellosa, la meva cambreta. No s, parlant amb
propietat, sin un reconet, per quan hom t fred, no fila tan prim.

Sense respondre al seu parloteig, jo el seguia rpidament.

Vam entrar dins la caseta i, a desgrat del meu estat, de congelaci
gaireb total, no vaig poder estar-me d'admirar el desordre
pintoresc d'aquella mena de niu. La teulada de piarres, recalcada
d'un costat damunt la roca i de l'altre damunt una pared de sis a
set peus d'alria, deixava veure les seves bigues ennegrides,
esteses fins al cim.

L'estatge es componia d'una pea nica, adornada amb un ja que el
gnom no es prenia el treball de fer cada dia, i de dues finestretes
de cristalls hexgons, on la lluna havia decolorat sos raigs nacrats
de rosa i violeta. Una gran taula quadrada n'ocupava el bell mig.
Com havia entrat aquella taulassa d'alzina massissa per aquella
porteta?... Hauria estat dificil de dir-ho.

Algunes tauletes o prestatges sostenien rotllos de pergam, llibrots
vells, grans i petits. Damunt la taula hi era obert un immens volum
de majscules pintades, relligat en pell blanca, amb fermall i
angles d'argent. Li trobava tot l'aire d'sser un recull de
crniques. Finalment dues cadires de braos, l'una de cuiro rogenc i
l'altre guarnida d'un coix de ploma, on l'esquena angulosa i l'anca
matussera de Knapwurst havien deixat llur empremta, completava el
parament.

Deixo de banda l'escriptori, les plomes, el pot de tabac, les cinc o
sis pipes escampades per ci per lla, i en un rec, el fornell de
fosa de porta baixa, oberta, ardent, que llenava de vegades una
garba de guspires amb el xiulet estrany del gat que s'enuja i aixeca
la pota.

Tot aix era submergit en aquella bella tinta bruna d'ambre fumat
que descansa la vista, i de la qual els vells mestres flamencs se
n'han dut el secret.

-Vau sortir, doncs, ahir al vespre, senyor doctor?- em digu
Knapwurst, quan estigurem cmodament installats, ell davant el seu
volum, i jo davant la canonada de l'estufa.

-S, bastant d'hora- vaig respondre-li; -un llenyataire del
Schwartz-Wald necesitava el meu ajut. S'havia dat un cop de destral
al peu esquerre.

Va semblar que aquesta explicaci satisfeia al geperut; va calar foc
a la pipa, una pipeta de boix vell, tota negre, que li penjava
damunt la barbeta.

-Vs no fumeu, doctor?

-Fumo.

-Doncs b, atapeu una de les meves pipes. Aqu m'estava- va fer tot
estenent la llarga m esgrogueda damunt el volum obert, -bo i
llegint les crniques de Hertzog, quan heu trucat.

Vaig compendre aleshores la llarga espera que m'havia fet passar.

-Potser haveu d'acabar un captol- li vaig dir somrient.

-S senyor- fu ell, somrient tamb.

I vam riure plegats.

-Tanmateix,- afeg -si hagus sabut que ereu vs, l'hauria
interromput, el captol.

Va haver-hi alguns instants de silenci.

Jo reparava la fesomia verament extravagant del geperut, aquelles
grans arrugues que li voltaven la boca, aquells ullets acanalats,
aquell nas turmentat, arrodonit al capdavall, i sobretot aquell
front volumins de dos pisos. Trobava en la cara de Knapwurst
quelcom de socrtic, i, tot escalfant-me, tot escoltant el foc com
espetegava, reflexionava en l'estranya sort dels homes.

-Veu's aqu aquest nan- em deia, -aquest sser diforme, disminut,
desterrat a un rec del Nideck, com el grill que sospira darrera la
placa de l'atri, veu's aqui aquest Knapwurst que, al mig de
l'agitaci, de les grans caceres, de les cavalcades que van i vnen,
dels lladrucs, de les guitzes i dels corns que anuncien la victria,
viu tot sol, capbussat en els seus llibres, no pensant sin en els
temps esvats, mentre que tot canta o plora al seu voltant, i la
primavera, l'istiu i l'hivern passen i vnen a esguardar, l'un
darrera l'altre, a travs dels vidrets entelats de sa finestra,
alegrant, escalfant, arraulint la naturalesa... Mentre que tants
d'altres ssers es donen als entrenamens de l'amor, de l'avarcia
esperen, cobegen, desitgen, ell no espera ni cobeja ni desitja res.
Fuma la seva pipa, i, amb els ulls clavats en el vell pergam,
somnieja, s'entusiasma per coses que ja no existeixen o que no han
mai existit, que ve a sser igual! -Hertzog ha dit aix... En
Berenguera suposa un altra cosa!- I s feli!... Sa pell
pergaminenca es recargola, la seva esquena trapezoidal es trenca
cada vegada ms, sos grans colzes punyents fan un clot a la taula.
Sos dits tan llargs li marquen les galtes, sos ullets grisos es
fixen en carcters llatins, etruscos o grecs. S'extasia, es llepa
els llavis, com un gat que acaba de llaminejar un requisit. I
desprs s'estn damunt el seu ja, amb les cames creuades, tot
creient que altra cosa no cal. Oh! Du del cel s a dalt o s a
baix de l'escala que hom troba l'aplicaci severa de tes lleis, el
compliment del deure?

I mentrestant la neu es fonia al voltant de les meves cames, el dol
al del fornell em penetrava i em sentia renixer dins aquella
atmosfera fumosa de tabac i de rena perfumada.

Knapwurst acabava de deixar la pipa damunt la taula. I, amb un to
greu que semblava eixir del fons de la seva conscincia o si us ho
estimeu ms, d'una bota de vint-i-cinc mesures, digu tot recalcant
de bell nou la m damunt l'infolio:

-Veu's aqu, doctor Fritz, veu's aqu la llei i els Profetes!

-Qu voleu dir, senyor Knapwurst?

-El pergam, l'antic pergam- digu, -aix em plau! Aquestes fulles
grogues, revellides, corcades, s tot el que ens resta dels temps
passats, de Carlemany fins a avui en dia! Les famlies antigues se'n
van, els antics pergamins romanen! On fora la glria dels
Hohenstaufen, dels Leiningen, dels Nideck i de tantes altres races
famoses... qu foren llurs ttols, llurs escuts, llurs altes gestes,
llurs expedicions llunyanes a la Terra Santa, llurs aliances, llurs
antigues pretensions, llurs conquestes realitzades i esborrades de
qui-sab-lo temps!... Qu seria tot aix, sense aquests pergamins?
No res! Aquests alts barons, aquests ducs, aquests prnceps, fora
com si no haguessin mai existit, ells i tot o que els tocava de
prop o de lluny!... Llurs grans castells, llurs palaus, llurs
fortaleses cauen i s'esborren, sn runes, vagues recordances... De
tot aix, una sola cosa en subsisteix: la crnica, la histria, el
cant del Bard o del _minnesinger_; el pergam!

Va haver-hi un silenci. Knapwurst va continuar:

-En aquells temps llunyans, aleshores que els grans cavallers anaven
guerrejant, batallant, disputant-se un rec de bosc, un ttol i de
vegades menys, amb quin menyspreu no esguardaven el pobriss
escribentet, l'home de lletres i de cbales, vestit de rovell, amb
els estres d'escriure a la cintura per tota arma, i les barbes de la
seva ploma per senyera! Com no el menyspreuaven, dient: -Aquest no
s sin una bolva, un pug; no s bo per a res, no fa res, no cobra
els nostres impostos ni administra els nostres dominis, mentre que
nosaltres, gosats, carregats de ferro, amb la llana al puny, ho som
tot.- S,aix s el que deien, tot veient com el pobre diable anava
atrotinat, tremolava de fred, suava l'istiu i es floria a la
vellesa. Doncs b, aquest pug, aquesta bolva els ha fet sobreviure
a la pols de llurs castells, al rovell de llurs armadures! Per aix
em plauen aquests vells pergamins, els respecto, els venero. Igual
que l'eura, cobreixen les runes, impideixen que les antigues
muralles s'aferrin i desapareguin del tot.

Tot dient aix, Knapwurst semblava greu, recollit; un pensament
tendre feia tremolar dues llgrimes en sos ulls.

Pobre geperut, estimava els que havien tolerat, protegit sos
avantpassats. I a ms, deia la veritat, les seves paraules eren d'un
seny pregon.

En vaig romandre d'all ms sorprs.

-Senyor Knapwurst- vaig dir-li, -heu aprs, doncs, el llat?

-S senyor, tot sol- respongu no pas sense alguna vanitat. -El
llat i el grec; amb velles gramtiques n'he tingut prou. Eren
llibres del comte, tirats al rebuig; em caigueren a les mans, i vaig
devorar-los!... Al cap d'algun temps, el senyor del Nideck, havent
sentit per atzar com feia una cita en llat va estranyar-se'n: -Qui
t'ha ensenyat el llat, Knapwurst? -Jo mateix monsenyor.- Em va fer
algunes preguntes. Jo li vaig respondre bastant b. -Per Du!- va
dir; -Knapwurst, en saps ms que jo; vui fer-te el meu arxiver... I
em va dar la clau dels arxius. D'aleshores en, d'aix fa
trentacinc anys, tot ho he llegit, tot ho he fullejat. De vegades,
el comte, en veure'm damunt la meva escala, s'atura un instant i em
pregunta: -Ei! qu fas aqu dalt, Knapwurst? -Llegeixo els arxius de
la famlia, monsenyor. -Ah! i aix et diverteix? -Molt. -Vaja,
millor! Sense tu, Knapwurst qui la sabria, la glria dels Nideck?-
i se'n va tot rient. Aqu hi faig tot el que vull.

-De manera que ell, senyor Knapwurst, s un excellent senyor?

-Oh! doctor Fritz! quin cor! quina franquesa!- va fer el geperut tot
junyint les mans; -no t sin un defecte.

-I quin s?

-No sser prou ambicis.

-Cm s'enten?

-S, hauria pogut aspirar a tot. Un Nideck! Una de les ms
illustres famlies d'Alemanya, imagineu! Noms li hauria calgut de
voler-ho per a ser ministre o feld-mariscal. Doncs b, res d'aix!
D'en de la jovenesa, s'ha retirat de la poltica, i llevat de la
campanya de Frana, que va fer al cap d'un regiment que havia format
pel seu compte, sempre ha viscut lluny del renou, de l'agitaci,
senzill, gaireb ignorat, no inquietant-se sin de les seves
caceres.

Aquests detalls m'interessaven extraordinriament. La conversa
prenia per s mateixa el cam que jo li hauria volgut fer seguir.
Vaig resoldre d'aprofitar-me'n.

-El comte, doncs, no ha tingut grans passions, senyor Knapwurst?

-Cap, doctor Fritz, cap, i s llstima, perqu les grans passions
fan la glria de les grans famlies. Quan es presenta un home mancat
d'ambici en una alta nissaga, s una desgrcia; deixa, decaure la
raa. Podria citar-vos-en qui sab els exemples. All que faria la
fortuna d'una familia de botiguers, causa la prdua dels noms
illustres.

Jo estava astorat; totes les meves suposicions sobre l'existncia
passada del comte s'esfondraven.

-Tanmateix, senyor Knapwurst, el senyor del Nideck n'ha sofertes de
dissorts!

-Quines?

-Ha perdut la seva muller...

-S, teniu ra... la seva muller... un ngel... s'hi havia casat per
amor... Era una Zan, antiga i bona noblesa d'Alscia, per
arrunada per la revoluci. La comtessa Odeta fu felicssim a
missenyor. Va morir d'una malaltia de consumpci que va durar cinc
anys. Ah! Hom no deix res de banda per a salvar-la. Feren plegats
un viatge a Itlia; en va tornar molt ms mala i va finar poques
setmanes desprs de llur retorn. El comte per poc en mor. Dos anys
seguits es va tancar, no volent veure ning. Sa gossada, sos
cavalls, tot deixava que ans de mal borrs. El temps ha acabat per
calmar la seva dolor. Per sempre en roman alguna cosa aqu dins-
fu el geperut, tot recalcant el dit damunt el cor, amb emoci; -ja
compreneu... alguna cosa que sagna! Les ferides velles fan mal en
els canvis de temps i les velles dolors tamb, a la primavera, quan
l'herba creix damunt les tombes i a la tardor quan les fulles dels
arbres cobreixen la terra. Altrament, el comte no ha volgut
casar-se; ha concentrat tot el seu afecte en la seva filla.

-Aix doncs, aquest casament sempre havia estat feli?

-Feli! era una benedicci per a tothom.

Vaig callar. El comte no havia coms, no havia pogut cometre un
crim. Calia que em rets a la evidncia... Per aleshores qu
volien dir aquella escena nocturna, aquelles relacions amb la Pesta
Negra, aquell simulacre esferedor, aquell remordiment en el son,
que arrossegava en els culpables a trair llur passat?

M'hi perdia.

Knapwurst va tornar a encendre la pipa, i me'n va oferir una que jo
vaig acceptar.

Aleshores el fred glacial que m'havia colpit s'havia dissipat; em
sentia en aquella dola quietud que segueix a les grans fadigues,
quan un hom, ests en una bona cadira de braos, a la vora del foc,
embolcallat d'un nvol de fum, s'abandona al plaer del reps i
escolta el duo d'un grill i del ti que brilla dins la flama.

Ben b romangurem aix per espai d'un quart d'hora.

-El comte de Nideck s'ara de vegades contra la seva filla,
veritat?- vaig arriscar-me a dir.

Knapwurst va estremir-se, i fixant en mi una mirada travessera,
gaireb hostil, va dir:

-Ja ho s, ja ho s!

Jo l'observava de cua d'ull, pensant esbrinar quelcom de nou, per
ell va afegir amb un aire irnic:

-Les torres del Nldeck sn massa altes i la calmnia s de volada
prou baixa perqu pugui arribar-hi mai.

-Ben segur, per el fet s positiu.

-S; qu hi voleu fer? s una dria, un efecte del seu mal. Un cop
les crisis han passat reneix tot el seu afecte envers la senyoreta
Odila. s curis, senyor, un enamorat de vint anys no seria ms
joganer, ms afectus. Aquesta donzella s la seva joia, el seu
orgull. Imagineu-vos que l'he vist deu vegades pujar a cavall per
anar-li a cercar joies, i flors, qu s jo? Se n'anava tot sol i
portava aquestes coses com si digussim en triomf, sonant el corn.
No hauria volgut confiar-ne l'encrrec a ning, ni tan sols a
Sperver, a qui tant estima! Aix s que la senyoreta Odila no gosa
expressar un desig al seu davant, per por d'aquestes follies. En fi
qu us dir? El comte de Nideck s l'home ms digne, el pare ms
tendre i el millor senyor que hom pugui desitjar. Als caadors
furtius que calciguen els seus boscos, el vell comte Ludwig els
hauria fet penjar sense misericrdia; ell, els tolera i dhuc en fa
guardacaces. Aqu veieu Sperver; doncs b, si el comte Ludwig
visqus encara, els ssos de Sperver tocarien les castanyoles a
l'extrem d'una corda, mentre que ara, s picador al castell!

Decididament all confonia totes les meves suposicions. Vaig
posar-me el front entre les mans i vaig somiejar qui sap l'estona.

Knapwurst, suposant que jo dormia, s'havia tornat a posar a la
lectura.

La lluna grisenca penetrava a la caseta. El llum s'esblaimava. Hom
sentia vagues fresses al castell.

De cop i volta ressonaren passes al defora. Vaig veure alg que
passava davant la finestra. La porta va obrir-se bruscament, i
Gedeon aparegu al llindar.



XI

L'esblaimament d'Sperver i l'esclat de la seva mirada anunciaven
nous esdeveniments. Tanmateix per, estava tranquil i no va
semblar-ne estranyat de la meva presncia a l'estatge de Knapwurst.

-Fritz- va dir-me en to concs, -vinc a cercar-te.

Vaig aixecar-me sense respondre i el vaig seguir.

Tot just haviem eixit de la caseta, em va agafar el bra i
m'arrosseg vivament cap al castell.

-La senyoreta Odila et vol parlar- va dir tot decantant-se a la meva
orella.

-La senyoreta Odila!... no estaria pas malalta?

-No, est restablerta del tot; per succeeix quelcom
d'extraordinari. Figura't que aquest mat cap a la una, en veure jo
el comte a punt d'amollar l'esperit, vaig anar per despertar la
comtessa; al moment de sortir, el cor em va fer falliment: -Perqu
he d'entristir-la?- vaig dir-me, -sempre sabr la desgrcia massa
d'hora; i desprs, despertar-la a mitja nit, tan feble, i malmesa ja
per tantes estrebades, cuidaria matar-la de cop i volta! Vaig
romandre all deu minuts tot reflexionant; al capdavall he decidit
de pendre'n tota la responsabilitat; torno a entrar a la cambra del
comte, miro... i no hi havia ning! No s possible, un home que
s'estava morint! He corregut cap al corredor com un boig. Res! Entro
a la galeria gran. Res! Aleshores perdo el cap i torno a ser altra
vegada davant la cambra de la senyoreta Odila. Aquesta vegada, he
tustat. Ella ha comparegut tot cridant: -s mort el meu pare?-
No... -Ha desaparegut? -S, senyora, jo havia eixit uns instants...
i quan he tornat a entrar... -I el doctor Fritz, on s? -A la torre
d'Huc. -A la torre d'Huc!- S'ha embolcallat en la seva bata, ha pres
el llum i ha eixit. Jo, resto. Un quart desprs ella torna, amb els
peus tots coberts de neu i esblaimada, esblaimada, que feia pietat.
Ha posat el llum damunt la llar, i ha dit tot mirant-me: -Sou vs
qui ha installat el doctor a la torre? -S, senyora.
-Desgraciat!... Mai no sabreu el mal que heu fet. -He volgut
respondre. -Prou... aneu a tancar totes les portes i al llit.
Vetllar jo mateixa. Dem al mat, anireu a cercar el doctor Fritz a
l'estatge de Knapwurst i me'l portareu, i gens de fressa! No heu
vist res!... No sabeu res!

-I no hi ha altra cosa, Sperver?

Ell mogu el cap greument.

-I el comte?

-Ha tornat... Va b!

Haviem arribat a l'avantcambra. Gedeon toc dolament a la porta i
desprs obr, tot anunciant:

-El doctor Fritz!

Vaig dar una passa: estava en presncia d'Odila. Sperver s'havia
retirat, tancant la porta.

Una impressi estranya em mogu l'esperit en veure la jove comtessa
pllida, dreta, amb la m recalcada damunt el respatller d'una
cadira de braos, resplendint-li els ulls amb esclat febrosenc,
agenada d'un llarg vestit de vellut negre.

Estava tranquila, altvola.

Vaig sentir-me commogut.

-Senyor doctor- em va dir, tot assenyalant-me seient, -seieu, he de
parlar-vos d'una cosa greu.

Vaig obeir en silenci.

Ella va asseure's a son torn i sembl que es recollia.

-La fatalitat, senyor- afeg tot fixant en mi sos ulls grans i
blaus, -la fatalitat o la Providncia, no s encara quina de les
dues, us ha fet testimoni d'un misteri on est comproms l'honor de
la meva famlia.

Ho sabia tot.

El meu astorament va sser gran.

-Senyora- vaig barbotejar, -creieu que noms l'atzar...

-s intil- fu ella, -ho s tot... s horrible!

I desprs crid, amb un accent que mig partia l'nima:

-El meu pare no s culpable!

Vaig estremir-me tot, i vaig dir, amb les mans esteses:

-Ho s, senyora, conec la vida del comte, una de les ms belles, de
les ms nobles que sigui possible de somniar.

Odila s'havia mig aixecat, com per a protestar contra tot pensament
hostil al seu pare.

En sentir que jo mateix el defensava, va esfondrar-se i, tot
cobrint-se el rostre, va trencar el plor.

-Benet sigueu, senyor- va murmurar, -benet sigueu! Per a mi hauria
estat un cop mortal de pensar que una sospita...

-Ah, senyora, qui podria pendre per realitat les vanes illusions
del somnambulisme?

-s veritat, senyor, ja se m'havia acudit, per les aparincies...
temia... Perdoneu-me... Hauria hagut de recordar que el doctor Fritz
s un home de b.

-Per favor, senyora, calmeu-vos.

-No- va fer ella, -deixeu-me plorar. Aquestes llgrimes sn per a mi
un alleujament... He sofert tant de deu anys a aquesta banda!...
tant i tant!... Aquest secret, per tant de temps recls dins la meva
nima em matava... m'hauria mort... com a la meva mare!... Du s'ha
apiadat de mi... us n'he confiat la meitat... Permeteu-me que us ho
digui tot, senyor, permeteu-m'ho...

No va poder continuar; els sanglots l'ofegaven.

Els naturals altvols i nerviosos sn fets d'aquesta manera. Desprs
d'haver venut la dolor, desprs d'haver-la empresonada, entafurada
i com qui diu esclafada dins les fondries de l'nima, passen, si no
felices, al menys indiferents entre la gentada, i fins i tot els
ulls de la persona observadora podrien enganyar-s'hi; per si
compareix una topada sbita, un esqueixament inesperat, un tro
violent, aleshores tot s'aterra, tot desapareix. L'enemic venut
s'aixeca ms terrible que no pas abans de la seva desfeta; sacseja
les portes de la seva pres tot enfurit, i llargs estremiments
agiten el cos, i els sanglots solleven el pit, i les llgrimes,
massa estona contingudes, sobrixen dels ulls, abundoses i compactes
com una pluja tempestuosa.

Aix era Odila.

Finalment va aixecar el cap, va eixugar les seves galtes banyades de
llgrimes, i, havent-se recolzat al bra de la seva cadira, amb la
templa dins la seva m i els ulls clavats en un retrat que hi havia
a la paret, continu amb veu lenta i melangiosa:

-Quan em retiro passat endins, senyor, quan munto fins el primer de
mos somieigs, veig la meva mare! Era una dona alta, esblaimada i
silenciosa. Era jove encara a l'poca de la qual us parlo; tenia
trenta anys amb prou feines, i tanmateix n'hi haurieu atributs al
menys cinquanta! Cabells blancs velaven el seu front pensvol. Ses
galtes amagrides, son perfil sever, sos llavis eternament contrets
per una pressi dolorosa daven a son posat un de aquests carcters
estranys on venen a reflectir-se el dolor i l'orgull. Ja no hi havia
cap romanalla de jovenesa en aquella vella de trenta anys, cap sin
el seu cos dret i altvol, els seus ulls brillants, i la seva veu
amorosa i pura com un somni de l'infantesa. Tot sovint es passejava
hores senceres en aquesta mateixa sala, amb la testa decantada; i jo
corria tota contenta, s, contenta al voltant d'ella, sense saber,
pobre infant! que la meva mare estava trista, no comprenent com era
curullat de profunda melangia aquell front tot cobert d'arrugues!...
Ignorava el passat; el present per mi era la joia; i l'esdevenidor
oh! l'esdevenidor, eren els jocs de l'endem!

Odila fu un somriure tot marrit, i continu:

-De vegades succea que en arribar jo de les meves sorolloses
corregudes interrompia amb una topada al passeig silencis de la
meva mare. Ella s'aturava aleshores, baixava els ulls i, veint-me a
sos peus, es decantava lentament i em besava el front amb un
somriure estants; desprs s'aixecava per a continuar la seva via i
la seva tristesa interrompudes. Ms tard, senyor, quan he volgut
cercar dins la meva nima la recordana dels primers anys, aquella
dona alta i pllida, m'ha aparegut com la imatge de la dolor.
Veu's-la aqu- fu ella, tot assenyalant-me amb la m un retrat
penjat a la paret, -veu's-la aqu, aix com l'havia trasmudada no
pas la malaltia, com creu el meu pare, sin aquest terrible i fatal
secret!...

Vaig girar-me, i en caure de cop i volta el meu esguard en el retrat
que m'indicava la donzella, pass per mi una esgarrifana.

Imagineu-vos un cap llarg, esblaimat, magre, segellat per la freda
rigidesa de la mort i dins les seves conques, dos ulls negres,
fixos, ardents, d'una vitalitat terrible, que us miraven!

Va haver-hi un instant de silenci.

-Com ha d'haver sofert aquesta dona!- vaig dir-me, amb el cor
dolorosament oprs.

-No s com va sser que la meva mare fes aquest paors descobriment-
continu Odila; -per coneixia l'atracci misteriosa de la Pesta
Negra, les cites a la cambra d'Huc... Tot, en una paraula, tot! Del
meu pare no en dubtava pas. Oh! no! per es moria lentament, com em
moro jo mateixa.

Jo vaig posar el front entre les mans... Plorava!

-Una nit- continu ella, -quan jo tenia deu anys, la meva mare, ja
noms sostinguda per la seva energia, era a les acaballes. Era a
l'hivern. Jo dormia. De cop i volta una m nerviosa i freda va
agafar-me el puny; vaig mirar: al davant meu hi havia una dona, a
l'una m portava una atxa, i amb l'altra m'estrenyia el bra. El seu
vestit era tot ple de neu; una tremolor convulsiva agitava tots els
seus membres, i els seus ulls fulguraven amb un foc ombrvol a
travs dels llargs cabells blancs desfets damunt son rostre: era la
meva mare! -Odila, filla meva- va dir-me, -aixeca't, vesteix-te, cal
que ho spigues tot!- Vaig vestir-me, tremolant de por. Aleshores,
arrossegant-me cap a la torre d'Huc, em va mostrar la cisterna
oberta. -El teu pare sortir d'aqu- va dir tot mostrant-me la
torre, -n'eixir amb la Lloba. No tremolis, no pot veure't.- I
talment el meu pare, amb la seva fnebre crrega al damunt, va eixir
amb la vella. La meva mare, tot duent-me a bra, els va seguir. Em
va fer veure l'escena de l'Altenberg. -Mira, filla meva- va clamar,
-cal que aix sigui, perqu jo... estic per morir. Aquest secret, el
servars. Tu vetllars el teu pare, sola, tota sola, ho sents?... En
aix hi va la honor de la famlia!- I vam tornar. Al cap de quinze
dies, senyor, la meva mare va finar, tot llegant-me la seva obra a
seguir, el seu exemple a transcriure. Aquest exemple l'he seguit
religiosament. I al preu de quins sacrificis! Ja heu pogut veure-ho:
m'ha calgut de desobeir el meu pare, esqueixar el seu cor! Casar-me
era introduir un estrany al bell mig de nosaltres, era trair el
secret de la nostra raa. He resistit! Tothom del Nideck ignora el
somnambulisme del comte, i no fos vinguda la crisi d'ahir que va
atuir les meves forces i em va impedir de vetllar el meu pare jo
mateixa, encara seria la nica depositaria del terrible secret!...
Du ho ha decidit altrament. Ha posat a les vostres mans la honor de
la nostra famlia. Podria exigir-vos, senyor, una promesa solemne de
no revelar mai el que heu vist anit passada. Seria el meu dret...

-Senyora- vaix exclamar tot alant-me, -estic disposat...

-No senyor- fu ella, dignssima; -no, no us far pas aquesta
injria. Els juraments noms lliguen els cors baixos, i basta la
probitat per als cors lleials. Aquest secret el servareu, n'estic
segura, el servareu, perqu aquest s el vostre deure... Per espero
de vos alguna cosa ms, senyor, molt ms, i veu's aqu perqu m'he
cregut obligada a dir-vos-ho tot.

Va alar-se lentament.

-Doctor Fritz- afeg en una veu que em va donar un calfred, -les
meves forces fan traici al meu coratge; la meva crrega m'aclapara.
Tinc fretura d'un ajut, d'un consell, d'un amic: voleu ser-ho,
aquest amic?

Vaig alar-me tot comms.

-Senyora- vaig dir-li, -accepto reconegut el oferiment que em feu, i
no sabria expressar-vos l'orgulls que n'estic, per permeteu-me,
tanmateix, que hi posi una condici.

-Parleu, senyor.

-La condici s que aquest ttol d'amic l'acceptar amb totes les
obligacions que m'imposar.

-Qu voleu dir?

-Un misteri plana damunt la vostra famlia, senyora; aquest misteri
cal penetrar-lo per molt que costi; cal apoderar-se de la Pesta
Negra, saber qui s, qu vol, d'on ve!...

-Oh- fu ella tot agitant el cap, -s impossible...

-Qui sab, senyora? Potser la Providncia em dava una missi, quan
sugger a Sperver la idea de venir a cercar-me a Friburg.

-Teniu ra, senyor- respongu ella, breument, -la Providncia no fa
res intil. Obreu aix com el vostre cor us aconsellar. Ho aprovo
tot a l'avanada.

Vaig portar a mos llavis la m que ella m'allargava, i vaig eixir
tot ple d'admiraci per aquella dona tan jove i feble i altrament
tan forta contra la dolor. No hi ha pas bellesa com el deure
noblement servit!



XII

Una hora desprs de la meva conversa amb Odila, Sperver i jo eixiem
galopant del Nideck.

El monter, decantat sobre el coll del seu cavall, no feia sin un
crit: -Avant!...

Anava tan de pressa que el seu gran mecklemburgus, amb la crinera
flotant, la cua dreta i les sofrages estirades, semblava immbil:
fendia literalment l'aire. Pel que feia al meu petit ardens, em
penso que s'havia desbocat. Lieverl ens acompanyava, voleiant als
nostres costats com una sageta. El vertigen se'ns emportava damunt
la seva ala!

Les torres del Nideck eren lluny, i Sperver havia passat davant, com
de costum, quan vaig cridar-li:

-Atura't, company! atura't!... Abans de continuar el nostre cam,
deliberem.

Ell va girar cua.

-Diga'm noms, Fritz, si cal anar a m dreta o a m esquerra.

-No, acosta't, s indispensable que coneguis l'objecte del nostre
viatge. En dues paraules, es tracta d'agafar la vella!

Un llampec de satisfacci illumin la cara llarga i groga del vell
caador furtiu: sos ulls guspirejaren.

-Ah! ah!- va fer, -massa sabia que al capdavall no tindriem ms
remei que venir-hi a raure.

I amb un moviment d'espatlla, va fer lliscar la seva carrabina cap a
la seva m.

Aquest gest significatiu em va posar en gurdia.

-Un moment: Sperver, no es tracta de matar la Pesta Negra, sin
d'agafar-la viva.

-Viva?

-Sens dubte, per estalviar-te fora remordiments, cal que et faci
saber que el dest de la vella est lligat al del teu senyor. Aix
s que la bala que la colps mataria el comte, a l'ensems.

Sperver obr la boca, tot esverat.

-s de bo de bo, Fritz?

-s positiu.

Va haver-hi un llarg silenci; els nostres dos cavalls, Fox i Reppel,
gronxaven la testa l'un al davant de l'altre, i es saludaven, tot
gratant la neu amb la pota, com si es felicitessin de la expedici.
Lieverl badallava d'impacincia, estirant i doblegant la llarga
esquena magra, com una serp, i Sperver romania immbil, amb la m
damunt la carrabina. De cop i volta se la va tornar a passar a
l'esquena i va exclamar:

-B doncs, fem per manera d'agafar-la viva, aqueixa Pesta. Ens
posarem guants si cal. Per no s pas tan fcil com et penses,
Fritz.

I amb la m estesa envers les muntanyes que es descapdellaven en
forma d'anfiteatre al voltant de nosaltres, va afegir:

-Mira: veu's aqu l'Altenberg, el Birkenwald, el Schneeberg,
l'Oxenhorn, el Rheethal, el Behrenkopf, i, si fssim una mica de
pujada, veuries altres cinquanta cims a prdua d'albir, fins a les
planes del Palatinat; per all dedins hi ha penyals, afraus,
congostos, torrents i boscries, i encara ms boscries: a l'una
banda avets, ms enll faigs, i ms lluny alzines. La vella s'hi
passeja al mig de tot aix; t bon peu, bon ull i tot ho flaira a
una llgua de distncia. Agafeu-la, vs!

-Si fos cosa de bon fer on seria el mrit? No t'hauria pas escollit
expressament.

-s molt bonic tot aix que em dius, Fritz! I encara, si tingussim
un bri de pista, no negar que amb ardidesa, amb pacincia...

-Pel que fa a la pista, no te n'encaparris, jo me n'encarrego.

-Tu?

-Jo mateix.

-Hi entens tu, en aquest ram de trobar una pista?

-I per qu no?

-Ah! Ja que no dubtes de res, que penses saber-ne ms que jo, s
altra cosa... passa endavant, jo et seguir.

Era fcil de veure el despit del vell caador, irritat que jo hagus
gosat a atnyer els seus coneixements especials. Tanmateix, rient
d'amagat, no em vaig fer repetir la invitaci i vaig girar-me
bruscament cap a l'esquerra, segur de topar amb el rastre de la
vella, la qual, de la portella estant, desprs d'haver fugit amb el
comte, havia hagut de travessar la plana per a guanyar la muntanya.

Sperver marxava al meu darrera, tot xiulant amb un posat
d'indiferncia, i el sentia com botzinava;

-Anem-les-hi a cercar, per la plana, les petjades de la Lloba!... Un
altre hauria imaginat que devia haver seguit la vora del bosc, com
t per costum. Per ara sembla que es passejava cap a la dreta i cap
a l'esquerra, amb les mans a les butxaques, com un burgs de
Friburg.

Jo em feia el sord, quan, de sobte, vaig sentir-li una exclamaci de
sorpresa. Desprs tot mirant-me amb ull penetrant, va dir:

-Fritz, tu sabs ms coses de les que dius!

-Com s'entn, Gedeon?

-S, aquesta pista, que jo l'hauria cercada vuit dies, tu la trobes
totseguit; aix no s natural!

-I on la veus?

-Ba! no facis el posat de mirar sota teu!

I fu, tot indicant-me al lluny un rastre blanc amb prou feines
albirable:

-s aqu!

Tot seguit es pos a galopar; jo el vaig seguir, i al cap de dos
minuts descavalcvem: era, talment, el rastre de la Pesta Negra!

-Tindria curiositat de saber- exclam Sperver tot creuant-se de
braos, -d'on diable pot venir aquest rastre.

-No te n'inquietis d'aix.

-Tens ra, Fritz, no en facis cabal de les meves paraules; de
vegades parlo sense com va ni com costa. El principal s saber on
ens menar la pista.

I aquesta vegada el picador fic el genoll a la neu.

Jo era tot orelles; ell, tot esment.

-El rastre s de fresc- digu a la primera esbrinada, -s d'aquesta
nit! s estrany, Fritz; durant el darrer atac del comte, la vella
rodava al voltant del Nideck.

Desprs, examinant-ho amb ms cura, fu:

-s de les tres a les quatre de la matinada.

-Com ho sabs?

-L'empremta s neta i hi ha calamarsa a tot el volt. La nit darrera,
cap a la mitja nit, he eixit a tancar les portes: calamarsejava, i
hom damunt el rastre no n'hi veu; aix vol dir que s de desprs.

-s veritat, Sperver, per pot sser de molt ms tard: de les vuit o
les nou, per exemple.

-No, mira, est cobert de gebrada. De gebrada no en cau sin a trenc
de dia. La vella ha passat desprs de la calamarsa i abans de la
gebra. De les tres a les quatre del mat.

Jo estava maravellat de la perspiccia de Sperver.

Ell va alar-se, tustant les seves mans l'una contra l'altra, per a
destriar-ne la neu, i, tot mirant-me amb un aire somnis, afeg, com
si es parls a si mateix:

-Posem, a tot estirar, cinc hores del mat. Ara s migdia, veritat,
Fritz?

-D'aqu un quart.

-B, doncs; la vella ens avana de set hores. Caldr que seguim
passa per passa tot el cam que ella ha fet. A cavall podem
guanyar-la d'una hora cada dues hores. Endavant, Fritz, endavant!

Vam continuar el cam, tot seguint el rastre. Ens guiava de dret cap
a la muntanya.

Tot galopant, Sperver em deia:

-Si la sort volgus que aquesta maleda Pesta hagus entrat dins un
cau, en algn indret, o b que hagus descansat una hora o dues,
podrem atrapar-la abans que fins la llum.

-Esperem-ho, Gedeon.

-Oh! No hi comptis pas, no hi comptis pas. La Lloba xaruga sempre fa
via, s infadigable, ha escombrat amb ses petjades tots els camins
sotencs del Schwartz-Wald. En fi, cal no fer-se illusions. Si per
atzar s'hagus aturat, fora millor. N'estarem ms contents; i si ha
anat caminant, tant se val, no n'estarem descoratjats!... Anem, una
tongada de galop, hop! hop! Fox!

s una situaci ben estranya la de l'home que va a la caa del seu
semblant, perqu, al capdavall, aquella dissortada ens era proisme;
estava dotada com nosaltres d'una nima immortal, sentia, pensava,
reflexionava com nosaltres. s veritat que instints perversos
l'aproximaven en algn ram a la Lloba, i que un gran misteri planava
damunt el seu dest. La vida errvola havia obstruit dins ella el
seny moral, i dhuc n'havia esborrat el carcter hum; per aix i
tot, res, res del mn no ens donava el dret d'exercir damunt ella el
despotisme de l'home damunt la bstia.

I tanmateix una ardor salvatge ens empenyia a anar-hi a l'encal; jo
mateix sentia bullir-me la sang, estava determinat a no recular
davant cap mitj per a apoderar-me d'aquell sser estrany. La caa
del llop, del sanglar, no m'hauria inspirat la mateixa exaltaci.

La neu volava al darrera nostre i de vegades fragments de gla
arrabassats pel ferro com a l'aranya estira cabells, xiulaven a les
nostres orelles.

Sperver, tan aviat amb el nas en l'aire, i el gran bigoti rogenc al
vent, com amb els grossos ulls clavats a la pista, em recordava
aquells famosos _basquirs_ als quals havia vist, en la meva
minyonia, travessar l'Alemanya: i son cavalls magre, sec, musculs,
de crinera desenrotllada, de cos esvelt com un llebrer, completava
la illusi.

Lieverl, en el seu entusiasme, botava de vegades a l'altura dels
nostres cavalls, i jo no podia menys de sentir una esgarrifana, tot
pensant en el seu encontre amb la Pesta; era capa de trossejar-la
abans que ella hagus tingut temps de fer un crit.

Altrament, la vella ens feia crrer de mala manera. Damunt de cada
tur havia fet una torta; a cada cam hi trobavem un rastre fals.

-Encara, aqu- exclamava Sperver, -no s res, un hom hi veu de
lluny; per al bosc ser ben altra cosa. All s que caldr obrir
l'ull!... No veus, la bstia maleda, com sab disfressar la
pista!... Mira com s'ha entretingut a escombrar les seves passes, i
desprs, damunt aquesta alria exposada a les rauxades, s'ha deixat
anar fora el torrent, i ha seguit pel creixamer, amatent a arribar
al cap de les brugueres. Si no fos per aquestes dues passes d'aqu,
ens hauria ben esgarriat!

Acabvem d'atnyer la vora d'un bosc d'avets. La neu, en aquesta
nissaga de boscos, no ultrapassa mai l'entreforc del brancam. Era un
pas difcil. Sperver descavalc per a veure-hi millor i em fu
caminar a la seva esquerra a fi i efecte d'evitar la meva ombra.

All hi havia grans indrets coberts de fulles mortes, i vilordes
d'avet d'aquestes flexibles, que no consenten l'empremta. De manera
que noms en els espais lliures, que havia caigut la neu, retrobava
Sperver el fil del rastre.

Ens va caldre una hora per eixir d'aquella vorada d'arbres. El vell
caador furtiu se'n rosegava el bigoti, i el seu nas llarg formava
mig cercle. Quan jo volia dir encara que fos un mot, m'interrompia
bruscament i exclamava:

-No parlis, que em destorbes!

Finalment tornrem a davallar per una petita vall a m esquerra, i
Gedeon, tot assenyalant-me les passes de la Lloba a la vessant dels
brucs, em digu:

-Aix, miny, no s pas una falsa eixida. Podem seguir-la amb tota
confiana.

-Per qu?

-Perqu la Pesta t la costum en totes les seves contramarxes, de
dar tres passes de costat; desprs, de tornar enrera, de dar-ne
quatre o cinc a l'altra banda, i de saltar bruscament dins una
clariana. Per quan es creu ben dissimulada, ix sense inquietar-se
d'estrafer res. Veus, qu t'he dit?... ara s'enfonya sota les
brosses com un senglar. No ser pas difcil de seguir-ne la ruta.
Tantseval: tinguem-la sempre entre nosaltres dos, i calem foc a una
pipa.

Vam fer parada, i el brau subjecte, el rostre del qual comenava
d'animar-se, exclam, tot mirant-me amb entusiasme:

-Fritz, aquest podria ser un dels dies ms bells de la meva vida! Si
agafem la vella, la vui encordillar com un paquet de parracs damunt
la gropa de Fox. Una sola cosa m'ensopeix.

-Qu?

-Haver-me oblidat la trompa. Hauria volgut fer el so de retorn en
acostar-me al Nideck. Ah! ah! ah!

Va calar foc al seu cap de pipa i vam rependre el cam.

El rastre de la Lloba s'enfilava aleshores al cim dels boscos per un
rost tan enasprat, que ens calgu posar peu a terra una pila de
vegades i menar els cavalls per la brida.

-Vet-la aqu que dna el tomb a la m dreta- em digu Sperver; -per
aquesta banda les muntanyes sn espadades i l'un de nosaltres es
veur, potser, obligat a tenir els cavalls a la m mentre que
l'altre s'enfilar per batre el camp. Hom diria que s el diable;
sembla que la llum minva!

El paisatge prenia aleshores una grandiosa amplada; enormes penyals
grisos carregats de caramells, elevaven de lluny en lluny les seves
puntes anguloses com a esculls, per damunt d'un oce de neu.

No hi ha cosa tan melangiosa com l'espectacle de l'hivern a les
altes muntanyes: les crestes, els torrents, els arbres despullats,
les brugueres guspirejants de gebre tenen un carcter d'abandonament
i de tristesa inexpressable. Ve el silenci, tan pregn, que sentiu
lliscar una fulla damunt la neu endurida, un bri destriar-se de
l'arbre; el silenci us pesa, us dona la idea incommensurable del no
res!...

Que n's de poca cosa l'home! Que vinguessin dos hiverns seguits, i
la vida fora escombrada de la terra.

Ara i ads un de nosaltres sentia la necessitat d'alar la veu: una
paraula insignificant:

-Ah! quan hi arribarem!... Quin fred negre!...

O b:

-Ei! Lieverl, Lieverl, acales l'orella.

Tot aix per a sentir-se a s mateix, per a dir-se:

-Oh! vaig tirant... hum! hum!

Dissortadament, Fox i Heppel, comenaven de fadigar-se; s'enfonzaven
fins el tormell i ja no renillaven com a la eixida.

I, a ms, les afraus inextricables del Schwartz-Wald es prolongaven
indefinidament. A la vella li plaien aquelles solituds: aqu havia
dat el tomb a una barraca de carboner abandonada, i ms lluny havia
arrencat arrels que creixen damunt les roques molsoses, en un altre
indret s'havia assegut al peu d'un arbre; i tot aix havia estat
suara, feia a tot estirar, dues hores, perqu el rastre era de
fresc; aix s que la nostra esperana i la nostra ardor redoblaven.
Per el dia baixava visiblement!

Cosa estranya; d'en de la nostra eixida no haviem trobat ni
llenyataires ni carboners ni _segars_. En aquella estaci, la
solitud del Schwartz-Wald s tan pregona com la de les estepes de
l'Amrica del Nord.

A les cinc, la nit havia arribat; Sperver va fer parada i em va dir:

-Pobre Fritz, hem eixit dues hores massa tard. La Lloba ens va massa
al davant. Abans de deu minuts sota els arbres hi haur una fosca
com a de foradada. El ms senzill s arribar a la Roca-Baumada, a
vint minuts d'aqu, encendre un bon foc, menjar les nostres
provisions i buidar la nostra pell de boc. Tot seguit que la lluna
s'aixecar rependrem la pista, i si la vella no s el diable en
persona, hom pot jugar deu contra un que la trobarem morta de fred
al peu d'un arbre; perqu s impossible que una criatura humana
pugui suportar fadigues com aquesta en un temps aixs; el mateix
Sebalt, que s el primer caminador del Schwartz-Wald, no ho
resistiria!... Vejam, Fritz, qu trobes?

-Trobo que caldria sser boig per obrar altrament; i sobretot no em
puc tenir de gana.

-B doncs, fem via!

Va posar-se'm al davant i es va ficar per un congost, entre dues
rengleres de penyals espadats. Els avets creuaven llurs branques per
damunt de nostres caps. Sota els nostres peus rajava un torrent
gaireb eixut; i, de tard en tard, algn raig esgarriat en aquelles
fondries feia mirallejar l'aigua trbola com a plom.

La obscuritat es va fer tan densa que vaig haver d'abandonar la
brida de Reppel. Les passes de nostres cavalls sobre els palets
llisquvols produen ressons estranys, com esclats de riure
sinistres. Els ecos del rocam repetien els sons sense interrupci,
i, al llunyedar, un punt blau semblava engrandir-se a mesura que ens
hi acostavem: era la eixida del congost.

-Fritz- em va dir Sperver, -som al llit del torrent del Tunkelbach.
s la gorja ms salvatge de tot el Schwartz-Wald; acaba en una mena
de cassola, que hom anomena la _Marmita del gran Renouer_. A la
primavera, al temps de la fosa de les neus, el Tunkelbach vomita
aqu dins totes les seves entranyes, d'una alria estant de
doscents peus. Fa una fressa esparveradora. Les aigues s'enjeguen i
tornen a caure en plugim, dhuc damunt les muntanyes del volt. De
vegades arriben a emplenar la gran caverna de la Roca-Baumada; per
en aquesta hora deu estar seca com una mala cosa, i podrem fer-hi un
bon foc.

Tot escoltant Gedeon, considerava aquell congost ombrvol i em deia
que l'instint de les feres, en cercar aquells caus, lluny del cel,
lluny de tot all que alegra l'nima, t alguna cosa de remordiment.
En efecte, els ssers que viuen a ple sol: la cabra dreta damunt el
penyal punxagut, el cavall menat per la plana, el gos que es belluga
a prop del seu senyor, l'ocell que es banya en plena llum, tots
respiren la joia, la felicitat; saluden el dia amb llurs danses i
amb llurs crits d'entusiasme. I el cabirol, que brama a l'ombra de
les grans arbredes, en els seus jaos verdejants, t quelcom de
potic com l'asil que prefereix; el senglar, quelcom de brusc,
d'esquerp, com la brossa impenetrable on s'enfonza; l'guila, de
fer, d'altvol com els seus penyals espadats; el lle, de majestus
com les voltes grandioses de la seva caverna; per el llop, la
guineu, la mustela recerquen les tenebres, la por els acompanya;
aix s'assembla al remordiment!

Somniejava encara aquestes coses, i sentia ja l'aire viu que em
feria el rostre--perqu ens acostvem a l'eixida de la gorja,--quan
de cop i volta un reflex rogenc pass damunt la roca a cent peus al
damunt nostre, empurpurant el verd ombrvol dels avets i fent
guspirejar les garlandes de gebre.

-Ah!- va fer Sperver amb veu ofegada, -ja tenim la vella.

El meu cor va botar; ens estvem apretats l'un contra l'altre.

El gos rondinava sordament.

-No es pot escapar?- vaig demanar tot baixet.

-No; est agafada com una rata a la ratera, la _Marmita del gran
Renouer_ no t altra eixida que aquesta, i a tot el seu voltant els
penyals tenen doscents peus d'altura. Ah! ah! ja et tinc, vellarda
brtola!

Va descavalcar en l'aigua glaada, tot donant-me la brida de sn
cavall a tenir, i una tremolor em va escometre. Vaig sentir en el
silenci el tic-tac rpid d'una carrabina que hom carrega. Aquest
sorollet estrident em va recorre tots els nervis.

-Sperver, que vols fer?

-No temis gens ni mica, s per a espantar-la.

-Aix prou! per res de sang. Recorda't del que t'he dit: la bala
que colpiria la Pesta mataria igualment al comte!

-Estigues tranquil.

Va allunyar-se sense escoltar-me ms. Vaig sentir el clapoteig de
sos peus dins l'aigua, desprs vaig veure la seva alta crpora dreta
a l'eixida del congost negre, damunt el fons blavenc. Va restar ms
de cinc minuts immbil. Jo, embadalit, atent, mirava, acostant-me
amb molt de compte. Quan ell es va girar, ja no n'estava sin a tres
passes.

-Xsst!- va fer amb un aire misteris. -Mira, mira!

Al fons de la corba, oberta espadadament com una pedrera a la
muntanya, vaig veure-hi un bell foc que descabdellava sos torterols
d'or sota la volta d'una caverna, i davant el foc un home aclofat,
que pel seu vestit vaig reconixer: era el bar de
Zimmer-Bluderic.

Estava immbil amb el front entre les mans. Al seu darrera, una
forma negra jeia estesa damunt la terra, i, ms enll el seu cavall,
mig perdut en l'ombra, ens mirava amb l'ull fix, l'orella dreta, els
badius oberts d'all ms.

Vaig restar-ne palplantat.

Com era que el bar de Zimmer es trobs a aquella hora en aquella
solitud?... Qu hi venia a fer?... S'havia esgarriat?...

Les suposicions ms contradictries s'entretopaven en el meu esperit
i no sabia a quina aturar-me, quan el cavall del bar es pos a
renillar.

En sentir aquell soroll el seu senyor aixec el cap.

-Qu tens, Donner?- va dir.

Desprs, a son torn, va mirar en direcci de nosaltres, amb els ulls
badats.

Aquella testa pllida d'arestes sortints, de llavis estrets, de
celles grans, negres, contretes i obrint al mig del front una llarga
arruga perpendicular, m'hauria colpit d'admiraci en qualsevol altra
circumstncia; per aleshores un sentiment d'impressi indefinida
s'havia apoderat de la meva nima, i estava ple d'inquietud.

De sobte el jove va fer un crit:

-Qui hi ha?

-Jo, monsenyor,- va dir totseguit Gedeon avanant cap ell. -Jo,
Sperver, el picador del comte de Nideck!...

Un llampec travess l'esguard del bar, per ni un muscle de la seva
cara no es va estremir. Ell es va alar, tot endegant d'un gest la
seva pellissa damunt les seves espatlles. Jo vaig atreure els
cavalls i el gos, el qual es pos de cop i volta a udolar d'una
manera planyvola.

Qui no n'est de sotms a temences supersticioses? Davant els
planys de Lieverl, vaig tenir por. Una esgarrifana geliua em va
resseguir tot el cos.

Sperver i el bar es trobaven a cinquanta passes l'un de l'altre: el
primer, inmbil al mig de la corba, amb la carrabina damunt
l'espatlla; el segon, dret damunt la plataforma exterior de la
caverna, amb el cap redreat, els ulls altvols i dominant-nos amb
l'esguard.

-Qu voleu?- digu el jove amb un accent agressiu.

-Cerquem una dona- respongu el que havia estat caador en terra
d'altri, -una dona que ve cada any a rodar al volt del Nideck, i
tenim l'ordre de detenir-la!

-Ha robat?

-No.

-Ha fet alguna mort?

-No, missenyor.

-Doncs qu li voleu? I amb quin dret la perseguiu?

Sperver es va redrear i tot fixant els seus ulls grisos en el bar,
va fer amb un estrany somriure:

-I vs amb quin dret l'heu presa? Perqu s all... la veig al fons
de la caverna? Amb quin dret interveniu en els nostres afers? No
sabeu que aqu som a terres del Nideck i que tenim dret d'alta i
baixa justicia?

El jove es va esblaimar, i digu en to violent:

-No tinc comptes a retre-us.

-Aneu amb compte- continu Sperver, -vinc amb paraules de pau, de
conciliaci. Obro en nom del senyor Yeri-Hans, estic en el seu dret,
i vs em responeu malament.

-El vostre dret?...- va fer el jove amb un somriure amarg, -no en
parleu del vostre dret, m'obligarieu a dir-vos el meu!...

-Doncs b, digueu-lo!- exclam el vell caador furtiu, mentre el seu
nas tan llarg es corbava de clera.

-No- respongu el bar, -no us en dir res i no entrareu pas!

-Aix ho veurem!- va fer Sperver, tot avanant cap a la caverna.

El jove es tragu el seu coltell de caa. Aleshores jo, en veure-ho,
vaig voler tirar-me entre ells. Dissortadament el gos que jo tenia
fermat se'm va escapar d'una estrabada i m'estengu a terra. Vaig
creure perdut al bar; per al mateix instant, un crit salvatge eix
del fons de la caverna i, en alar-me, vaig veure la vella dreta
davant la flamarada: esparracats els vestits, el cap tirat enrera,
els cabells voleiant damunt l'espatlla; alava al cel sos braos
llargs, magres i feia brfecs udols, aix com el plany del llop en
les nits fredes d'hivern, quan la fam li retor les entranyes.

En ma vida no he vist cosa tan feresta. Sperver, immbil, amb els
ulls fixos, la boca entroberta, semblava petrificat. El mateix ca,
davant aquella aparici inesperada s'havia aturat alguns segons;
per corbant de cop i volta l'esquena eriada de clera, reprengu
la seva correguda amb un rondinament d'impacincia que em fu
estremir. La plataforma de la caverna es trobava a vuit o deu peus
de terra; no fos estat aix, l'hauria assolida del primer bot. El
sento encara passar la brossa coberta de gebre, veig el bar
tirar-se davant la vella, tot cridant amb veu garfidora:

-Mare!

Desprs, el gos, reprn una darrera escomesa, i Sperver rpid com el
llampec, apunta i el llampa sense pietat als peus del jove.

Aix havia passat en un segon. La timba s'havia illuminat i els
ecos llunyans es trametien l'explosi dins llurs fondries
infinites. Desprs va semblar que cresqus el silenci, com les
tenebres desprs del llampec.

Quan el fum de la plvora es va haver dissipat, vaig veure Lieverl
jeient a la base de la roca, i la vella sense sentits en els braos
del jove. Sperver, pllid, tot mirant el bar amb ulls ombrvols,
deixava caure en terra la culata de la seva carrabina, amb la cara
contreta i les parpelles mig closes d'indignaci.

-Senyor de Bluderic- va dir, amb la m estesa envers la caverna,
-acabo de matar el meu millor amic, per a salvar aquesta dona... la
vostra mare!... Deu grcies a Du que el seu dest sigui lligat al
del comte... Endueu-vos-la... Endueu-vos-la!... I que no torni
ms... Perqu no en respondria, del vell Sperver!

Desprs, dant una llambregada al gos, fu en accents corprenedors:

-Pobre Lieverl meu!... Ah! veu's aqu el que m'hi esperava ac!...
Vina, Fritz... anem... fugim... Seria capa de fer una malvestat!...

I tot prenent Fox per la crinera, volgu muntar a la sella, per
sobtadament, son cor esclat, i deixant caure la testa damunt
l'espatlla del seu cavall, es pos a sanglotar com una criatura.



XIII

Sperver acabava d'anarse'n, enduent-se Lieverl dins el seu mantell.
Jo havia refusat de seguir-lo; per la meva part, el meu deure em
retenia prop de la vella: no podia abandonar la dissortada sense fer
mancament a la meva concincia.

A ms a ms, b cal dir-ho, tenia curiositat de veure de la vora
aquest sser estrany; aix s que a penes el picador havia
desaparegut en la tenebror del congost, jo ja m'enfilava pel sender
de la caverna.

All m'esperava un rar espectacle.

Damunt un gran mantell de pells blanques hi era estesa la vella amb
son llarg vestit de prpura, amb les mans crispades sobre el pit, i
la sageta d'or entre els cabells grisos.

Mil anys que visqus, l'imatge d'aquella dona no s'esborraria pas
del meu esperit; aquella testa de voltor agitada pels darrers
estremiments de la vida, els ulls fixos i la boca mig desclosa era
d'aspecte formidable. Aix devia sser a l'hora de la seva fi la
terrible reina Fredegunda.

El bar, agenollat prop d'ella, assajava de revifar-la; per al
primer cop d'ull vaig veure que la dissortada estava perduda i vaig
decantar-me, no pas sense un sentiment de pietat pregona, per
agafar-li el bra.

-No toqueu la senyora- exclam el jove amb veu irritada; -us ho
prohibeixo!

-Sc metge, monsenyor.

Va observar-me alguns segons en silenci, i fu, en veu baixa:

-Perdoneu-me, senyor, perdoneu-me!

Havia esdevingut tot pllid, sos llavis tremolaven. Al cap d'un
instant afeg:

-Qu en penseu?

-S'ha acabat... Morta!

Aleshores, sense respondre cap paraula, s'assegu damunt una pedra
ben gran, amb el front dins la m, el colze damunt el genoll i els
ulls fixos, com a anorreat.

Jo vaig aclofar-me vora el foc, tot mirant la flama que s'enfilava
fins la volta de la caverna i projectava clarors d'aram damunt la
cara rgida de la vella.

Erem all feia una hora, immbils com a dues esttues, quan, alant
el cap tot d'una, el bar em va dir:

-Senyor, tot aix em confn... Veu's aqui la meva mare... de
vintisis anys en em creia conixer-la... i ara tot un mn de
misteris i d'horror s'obre davant mos ulls!... Sou metge... heu vist
mai una cosa tan espaordidora?

--Missenyor- li vaig respondre, -el comte de Nideck pateix una
malaltia que t una estranya semblana amb la de la vostra senyora
mare. Si teniu prou confiana amb mi per a comunicar-me els fets que
haureu presenciat, us confiar de bell grat els que jo conec, perqu
aquest canvi podria potser oferir-me un mitj de salvar el meu
malalt.

-De bell grat, senyor- va fer ell.

I sense cap transici em cont que la baronesa de Bluderic,
pertanyent a una de les ms altes famlies de Saxnia, feia cada
any, cap a la tardor, un viatge a Itlia, acompanyada d'un vell
servent, nic que en posseia tota la confiana; que aquest home, ran
de la mort, havia desitjat de veure en tota privadesa el fill de son
antic senyor, i que en aquella hora suprema, tormentat sens dubte
per, alguns remordiments, havia dit al jove que el viatge de la seva
mare a Itlia no era sin un pretext per a lliurar-se a excursions
en el Schwartz-Wald, de les quals ignorava la fi, per que devien
tenir quelcom de paors, perqu la baronesa en tornava extenuada,
esparracada, gaireb morent, i li calia manta setmana de reps per a
refer-se de les horribles fadigues d'aquells quants dies.

Veu's aqu el que, senzillament, el vell criat havia referit al jove
bar, cregut de complir en aix son deure.

El fill, volent a tot preu saber qu n'hi havia, havia comprovat el
mateix any aquest fet incomprensible, tot seguint la seva mare, de
primer fins a Baden, desprs veient com s'endinzava per les afraus
del Schwartz-Wald i seguint-la, si val a dir-ho, passa per passa.
Aquells rastres que Sebalt havia reparat a la muntanya, eren seus.

Quan el bar va haver-me fet aquesta confidncia, vaig creure que no
li podia amagar l'influncia estranya que l'aparici de la vella
exercia en l'estat de salut del comte, ni les altres circumstncies
d'aquest drama.

Romangurem tots dos confusos de les coincidncies d'aquests fets,
de l'atracci misteriosa que aquests ssers exercien l'un damunt
l'altre tot i no coneixent-se, de l'acci trgica que
inconscientment representaven, de la coneixena que la vella tenia
del castell i de ses eixides ms secretes, sense mai haver-lo vist
abans, del vestit que havia descobert per a aqueixa representaci, i
que no podia haver pres sin al fons d'algun racer misteris, que
sols una magntica lucidesa li havia revelat. Finalment,
convingurem que tot s astorament en la nostra existncia, i que el
misteri de la mort s potser el menor dels secrets que Du ens
reserva, baldament ens sembli el ms important.

Mentrestant la nit comenava d'esblaimar-se. Lluny, ben lluny un
mussol feia el seu toc de retirada de les tenebres, amb aquella veu
estranya que sembla eixir d un coll d'ampolla. Aviat va sentir-se un
renill a les fondries del congost. Desprs, sota les primeres
clarors del dia, veirem aparixer un trineu conduit pel criat del
bar. Estava cobert de palla i de paraments de llit. Hom hi carreg
la vella.

Jo vaig tornar a muntar al meu cavall, que no semblava pas
malcontent de deixondir-se les cames, havent roms la meitat de la
nit amb els peus damunt el gel. Vaig acompanyar el trineu fins a
l'eixida del congost, i tot havent-nos saludat greument, aix com se
fa entre senyors i burgesos, ells giraren a m esquerra cap a
Hirschland i jo vaig adrear-me cap a les torres del Nideck.

A les nou, ja era en presncia de la senyoreta Odila i l'assabentava
dels esdeveniments que acabaven de complir-se.

Havent-me'n anat tot seguit vora el comte, vaig trobar-lo en estat
molt satisfactori. Sentia una gran feblesa, ben natural desprs de
les crisis terribles que acabava de travessar per havia tornat a
guanyar possessi de si mateix i la febre havia desaparegut
completament el passat vespre.

Tot avanava envers un prxim guariment.

Alguns dies ms tard, veient el vell senyor en plena
convallescncia, vaig voler tornar a Friburg, per ell em preg amb
tanta d'insistncia que fixs el meu domicili al Nideck i em fu
condicions tan belles en tots sentits, que em fou impossible de
refusar-me al seu desig.

Em recordar qui sap-lo temps de la primera cacera de senglar que
vaig tenir l'honor de fer amb el comte, i sobretot de la magnfica
tornada amb atxes, desprs d'haver batut les neus del Schwartz-Wald
dotze hores seguides sense deixar l'estrep.

Acabava de sopar i pujava a la torre d'Huc mort de fadiga, quan
passant davant la cambra de Sperver, la porta de la qual era
entroberta, crits joiosos colpiren mes odes. Vaig aturar-me, i el
ms plaent espectacle s'ofert a les meves mirades espandides. Dues
lmpares de ferro, penjant de la volta, illuminaven totes aquelles
cares dilatades, plenes, sanitoses.

Els vasos dringaven, uns contra altres!...

All era Sperver amb el seu cos osss, el seu bigoti brunyit, els
seus ulls guspirejants i els seus cabells grisos embarbesclats;
tenia a la dreta Maria Lagoutte, a sa esquerra Knapwurst; un tint
rosat colorava ses galtes embrunides per l'aire lliure; aixecava el
vell anap d'argent cisellat, ennegrit pels segles. I damunt son pit
brillava la placa del cintal, per o com, segons el seu costum, duia
el vestit de caa.

Era un bell posat, senzill i alegre.

Les galtes de Maria Lagoutte tenien flametes roges, i la seva gran
cfia de tul semblava pendre volada; Maria reia tan aviat amb l'un
com amb l'altre.

Pel que fa a Knapwurst, aclofat en la seva cadira de braos, amb el
cap a l'altura del colze de Sperver, us hauria semblat una carbassa
de pelegr.

Desprs venia Tobies Offenloch, igual que empastifat de mares de vi,
tan vermell estava; tenia la perruca en un dels pals de la cadira i
la cama de fusta a l'aguait, sota la taula. Ms lluny, hi havia la
llarga cara melangiosa de Sebalt que reia tot baixet i mirava el
fons del seu vas.

Tamb hi havia la gent del servei, els criats i les criades, en fi,
tot aquell petit mn que viu i prospera al voltant de les grans
famlies, com la molsa, l'eura i la corretjola al peu de l'alzina.

Velaven els ulls dolces llgrimes; la vinya del senyor plorava
d'enterniment!

Damunt la taula, un enorme pernil, de cercles concntrics de
prpura, atreia primerament els esguards. Desprs venien les
llargues ampolles del vi del Rin, espargides entre dels plats
floronants, i les pipes d'Ulm amb cadeneta d'argent i els grans
coltells de fulla resplendent.

La llum de les lmpares difonia damunt tot aix son vell tint de
color d'ambre i deixava en foscor les velles parets grises on
s'enrotllaven en cercles d'or les trompes, els corns i les cornetes
de caa del picador.

Res de ms original que aquella escena.

La volta cantava.

Sperver, aix com he dit, alava l'anap; entonava la tonada del
burgrave Hatte-el-Negre:

_Jo en sc el rei d'aquestes muntanyes!_

Mentrestant la rosada vermella de l'Affenthal tremolejava en cada
pel de son bigoti. En veure'm, es va interrompre, i fu, tot
estenent la m:

-Fritz, la teva presncia ens mancava. Fa molt de temps que no m'he
sentit tan feli com aquest vespre. Sigues benvingut.

I bo i mirant-lo jo amb astorament, perqu d'en de la mort de
Lieverl no em recordava d'haver-lo vist somriure, ell afeg amb un
aire greu:

-Celebrem el restabliment de monseyor, i Knapwurst ens conta
histries.

Tothom s'havia girat.

Les ms joioses aclamacione em saludaren.

Sebalt va arrossegar-me, m'install prop de Maria Lagoutte i em
pos en possessi d'un gran vas de Bohmia, abans que m'hagus refet
del meu caient badoc.

La vella sala tota brunzia de rialles, i Sperver, tot voltant-me el
coll amb el seu bra esquerre, alta la copa, sever el rostre, com
tot noble cor que ha begut una mica massa, exclamava:

-Veu's aqu el meu fill!... Ell i jo... jo i ell... fins a la
mort!... A la salut del doctor Fritz.

Knapwurst, tot dret damunt el barrot travesser la seva cadira, com
un rave migpartit es decantava cap a m i m'allargava el seu vas.
Maria Lagoutte feia volar les alasses de la seva cfia, i Sebalt,
dret davant la seva cadira, alt i magre com l'ombra del Wildjaeger
tota dreta entre les altes brugueres, repetia: -A la salut del
doctor Fritz!- I mentrestant borrallons d'escuma regalaven de la
seva copa i s'esparpillaven damunt les lloses.

Va haver-hi un moment de silenci. Tothom bevia, i desprs hom feia
un sol topament: tots els vasos tocaven la taula a l'ensems.

-Molt b!- exclam Sperver.

I fu desprs, girant-se cap a m:

-Fritz, ja hem begut a la salut del comte i de la senyoreta Odila.
Tu fars igual!

Em va caldre buidar dues vegades l'anap, sota els esguards de la
sala atenta. Aleshores, jo, al meu torn, vaig esdevenir greu, i vaig
trobar lluminosos tots els objectes; les figures eixien de l'ombra
per a esguardar-me de ms prop: n'hi havia de joves i de velles, de
belles i de lletges, per totes em semblaren bones, benvolents i
tendres. A les ms joves, per, mos ulls les atreien del cap estant
de la taula i canvivem plegats llargues mirades totes plenes de
simpatia.

Sperver cantussejava i reia sense treva. De cop i volta, va dir, tot
posant la m damunt el gep del nan:

-Silenci! Veu's aqu Knapwurst, el nostre arxiver, que parlar!...
Aquest gep, compreneu, s l'eco de l'antic casal del Nideck!

El geperut, ben lluny d'enutjar-se'n, de semblant compliment, va
mirar el picador tot enternit i va dir:

-I t, Sperver, ets un d'aquells vells soldats dels quals us he
contat la histria!... S, tens el bra, el bigoti i el cor d'un
vell soldat! Si aquesta finestra s'obrs, i un d'ells tot allargant
el bra al mig de les ombres t'ofers la m, qu diries?

-Li estrenyeria la m i li diria: Company, vina a seure amb
nosaltres. El vi s tan bo i les noies tan boniques com en els dies
d'Huc. Mira!

I Sperver mostrava la brillant jovenesa que reia al volt de la
taula.

Eren ben boniques, les noies del Nideck: les unes s'enrojolaven
d'alegria; d'altres aixecaven lentament llurs celles rosses que
velaven una mirada d'atzur i jo m'estranyava de no haver encara
reparat aquestes roses blanques, espellides sota les torrelles de
l'antic casal.

-Silenci!...- exclam Sperver per segona vegada. -El nostre amic
Knapwurst ens repetir la llegenda que ens ha contat suara.

-I per qu no una de diferent?- digu el geperut.

-Aquesta em plau!

-En s de ms belles.

-Knapwurst!- va fer el picador tot alant el vi amb un aire greu,
-tinc les meves raons per a sentir la mateixa; escura-la si vols.
Diu qui sab les coses. I tu Fritz, escolta-la!

El nan mig embriagat, pos sos dos colzes damunt la taula i amb les
galtes enfilades sobre els punys, els ulls a flor de testa, exclam
amb veu estrident:

B doncs! Bernat Hertzog reporta que el burgrave Huc, de motiu el
Llop, havent esdevingut vell, es va posar el capmall: era un capell
de malles que estojava tot l'elm quan el cavaller combatia. Quan
volia pendre l'aire es llevava el capell de ferre i es cobria amb el
capmall. Aleshores els llambrequins queien damunt les seves
espatlles.

Fins vuitanta dos anys, Huc no s'havia tret mai l'armadura, per, a
aquella edat, respirava amb pena.

Va fer venir Ot de Burlack, el seu capell, Huc, el seu fill gran,
el seu segon fill Berthold, i la seva filla, Berta la Roja, muller
d'un cap sax nomenat Bluderic, i els digu:

-A la vostra mare, la Lloba, he fet manlleu de la seva urpa... la
seva sang s'ha mesclat a la meva... ella renaixer en vosaltres de
segle en segle, i plorar entre les neus del Schwartz-Wald! Els uns
diran: s el vent que plora! Els altres: s un ocell de nit! Per
ser la vostra sang, la meva, la sang de la Lloba, que m'ha fet
escanyar Edvigia, la meva primera muller davant de Du i la santa
Esglsia... S, va morir a les meves mans... Que la Lloba sigui
maleda! Perqu s escrit: Perseguir el crim del pare en els seus
descendents, fins que Justcia ser complerta!

I el vell Huc fin.

D'en d'aquell temps, doncs, el vent plora, el vent de nit crida,
i els viatgers errvols en la nit no saben que s la sang de la
Lloba que plora... la qual reneix, diu Hertzog, i renaixer de segle
en segle, fins al dia que la primera muller d'Huc, Edvigia la Rossa,
es mostrar en forma d'ngel al Nideck, per aconhortar perdonar!...

Aleshores Sperver, tot aixecant-se, prengu un dels llums de
l'atxera, i deman les claus de la Biblioteca a Knapwurst,
estupefacte.

Em va fer senyal de seguir-lo.

Travessrem rpidament la gran galeria ombrvola, desprs la sala
d'armes, i bentost aparegu la sala dels arxius al capdavall de
l'immens corredor.

Tota fressa era extingida, hom hauria dit que all era un castell
desert.

De vegades girava el cap, i veia aleshores les nostres dues ombres,
prolongant-se fins a l'infinit, que lliscaven com a fantasmes damunt
les altes draperies, i es toraven en estranyes contorsions.

Aix em conmovia, tenia por!

Sperver obr bruscament la vella porta d'alzina, i, aixecant l'atxa
amb els cabells embarbesclats, la cara pllida, fou el primer
d'entrar. Arribant enfront del retrat d'Edvigia, la semblana del
qual amb la jove comtessa m'havia colpit en la meva primera visita a
la Biblioteca, va aturar-se i va dir-me amb posat solemnial:

-Veu's aqu la que havia de tornar per al conhort i el perd!... B
doncs! ha tornat!... En aquest moment, s a baix, vora del vell.
Mira, Fritz, la reconeixes? s Odila!

Desprs, tot girant-se envers el retrat de la segona muller d'Huc,
va afegir:

-Aquesta, s Huldina la Lloba. Per espai de mil anys ha plorat a les
afraus del Schwartz-Wald, i ella s qui ha estat causa de la mort
del meu pobre Lieverl; per d'ara endavant els comtes del Nideck
poden dormir tranquils, perqu _Justcia s'ha complert_, i _el bon
ngel de la famlia ha tornat!_




FI






End of the Project Gutenberg EBook of El Tresor del Vell Cavaller, by 
Emile Erckmann and Alexandre Chatrian

*** END OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK EL TRESOR DEL VELL CAVALLER ***

***** This file should be named 32691-8.txt or 32691-8.zip *****
This and all associated files of various formats will be found in:
        https://www.gutenberg.org/3/2/6/9/32691/

Produced by Anna i Ricard Samarra

Updated editions will replace the previous one--the old editions
will be renamed.

Creating the works from public domain print editions means that no
one owns a United States copyright in these works, so the Foundation
(and you!) can copy and distribute it in the United States without
permission and without paying copyright royalties.  Special rules,
set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to
copying and distributing Project Gutenberg-tm electronic works to
protect the PROJECT GUTENBERG-tm concept and trademark.  Project
Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you
charge for the eBooks, unless you receive specific permission.  If you
do not charge anything for copies of this eBook, complying with the
rules is very easy.  You may use this eBook for nearly any purpose
such as creation of derivative works, reports, performances and
research.  They may be modified and printed and given away--you may do
practically ANYTHING with public domain eBooks.  Redistribution is
subject to the trademark license, especially commercial
redistribution.



*** START: FULL LICENSE ***

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE
PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg-tm mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase "Project
Gutenberg"), you agree to comply with all the terms of the Full Project
Gutenberg-tm License (available with this file or online at
https://gutenberg.org/license).


Section 1.  General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg-tm
electronic works

1.A.  By reading or using any part of this Project Gutenberg-tm
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement.  If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy
all copies of Project Gutenberg-tm electronic works in your possession.
If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project
Gutenberg-tm electronic work and you do not agree to be bound by the
terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or
entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B.  "Project Gutenberg" is a registered trademark.  It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement.  There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg-tm electronic works
even without complying with the full terms of this agreement.  See
paragraph 1.C below.  There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg-tm electronic works if you follow the terms of this agreement
and help preserve free future access to Project Gutenberg-tm electronic
works.  See paragraph 1.E below.

1.C.  The Project Gutenberg Literary Archive Foundation ("the Foundation"
or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project
Gutenberg-tm electronic works.  Nearly all the individual works in the
collection are in the public domain in the United States.  If an
individual work is in the public domain in the United States and you are
located in the United States, we do not claim a right to prevent you from
copying, distributing, performing, displaying or creating derivative
works based on the work as long as all references to Project Gutenberg
are removed.  Of course, we hope that you will support the Project
Gutenberg-tm mission of promoting free access to electronic works by
freely sharing Project Gutenberg-tm works in compliance with the terms of
this agreement for keeping the Project Gutenberg-tm name associated with
the work.  You can easily comply with the terms of this agreement by
keeping this work in the same format with its attached full Project
Gutenberg-tm License when you share it without charge with others.

1.D.  The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work.  Copyright laws in most countries are in
a constant state of change.  If you are outside the United States, check
the laws of your country in addition to the terms of this agreement
before downloading, copying, displaying, performing, distributing or
creating derivative works based on this work or any other Project
Gutenberg-tm work.  The Foundation makes no representations concerning
the copyright status of any work in any country outside the United
States.

1.E.  Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1.  The following sentence, with active links to, or other immediate
access to, the full Project Gutenberg-tm License must appear prominently
whenever any copy of a Project Gutenberg-tm work (any work on which the
phrase "Project Gutenberg" appears, or with which the phrase "Project
Gutenberg" is associated) is accessed, displayed, performed, viewed,
copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org

1.E.2.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is derived
from the public domain (does not contain a notice indicating that it is
posted with permission of the copyright holder), the work can be copied
and distributed to anyone in the United States without paying any fees
or charges.  If you are redistributing or providing access to a work
with the phrase "Project Gutenberg" associated with or appearing on the
work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1
through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the
Project Gutenberg-tm trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or
1.E.9.

1.E.3.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional
terms imposed by the copyright holder.  Additional terms will be linked
to the Project Gutenberg-tm License for all works posted with the
permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4.  Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg-tm
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg-tm.

1.E.5.  Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg-tm License.

1.E.6.  You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any
word processing or hypertext form.  However, if you provide access to or
distribute copies of a Project Gutenberg-tm work in a format other than
"Plain Vanilla ASCII" or other format used in the official version
posted on the official Project Gutenberg-tm web site (www.gutenberg.org),
you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a
copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon
request, of the work in its original "Plain Vanilla ASCII" or other
form.  Any alternate format must include the full Project Gutenberg-tm
License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7.  Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg-tm works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8.  You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg-tm electronic works provided
that

- You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
     the use of Project Gutenberg-tm works calculated using the method
     you already use to calculate your applicable taxes.  The fee is
     owed to the owner of the Project Gutenberg-tm trademark, but he
     has agreed to donate royalties under this paragraph to the
     Project Gutenberg Literary Archive Foundation.  Royalty payments
     must be paid within 60 days following each date on which you
     prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax
     returns.  Royalty payments should be clearly marked as such and
     sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the
     address specified in Section 4, "Information about donations to
     the Project Gutenberg Literary Archive Foundation."

- You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
     you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
     does not agree to the terms of the full Project Gutenberg-tm
     License.  You must require such a user to return or
     destroy all copies of the works possessed in a physical medium
     and discontinue all use of and all access to other copies of
     Project Gutenberg-tm works.

- You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any
     money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
     electronic work is discovered and reported to you within 90 days
     of receipt of the work.

- You comply with all other terms of this agreement for free
     distribution of Project Gutenberg-tm works.

1.E.9.  If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg-tm
electronic work or group of works on different terms than are set
forth in this agreement, you must obtain permission in writing from
both the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and Michael
Hart, the owner of the Project Gutenberg-tm trademark.  Contact the
Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1.  Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
public domain works in creating the Project Gutenberg-tm
collection.  Despite these efforts, Project Gutenberg-tm electronic
works, and the medium on which they may be stored, may contain
"Defects," such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or
corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual
property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a
computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by
your equipment.

1.F.2.  LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the "Right
of Replacement or Refund" described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg-tm trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg-tm electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees.  YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH F3.  YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3.  LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from.  If you
received the work on a physical medium, you must return the medium with
your written explanation.  The person or entity that provided you with
the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a
refund.  If you received the work electronically, the person or entity
providing it to you may choose to give you a second opportunity to
receive the work electronically in lieu of a refund.  If the second copy
is also defective, you may demand a refund in writing without further
opportunities to fix the problem.

1.F.4.  Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you 'AS-IS' WITH NO OTHER
WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO
WARRANTIES OF MERCHANTIBILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5.  Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages.
If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the
law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be
interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by
the applicable state law.  The invalidity or unenforceability of any
provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6.  INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg-tm electronic works in accordance
with this agreement, and any volunteers associated with the production,
promotion and distribution of Project Gutenberg-tm electronic works,
harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees,
that arise directly or indirectly from any of the following which you do
or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg-tm
work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any
Project Gutenberg-tm work, and (c) any Defect you cause.


Section  2.  Information about the Mission of Project Gutenberg-tm

Project Gutenberg-tm is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of computers
including obsolete, old, middle-aged and new computers.  It exists
because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from
people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg-tm's
goals and ensuring that the Project Gutenberg-tm collection will
remain freely available for generations to come.  In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg-tm and future generations.
To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation
and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4
and the Foundation web page at https://www.pglaf.org.


Section 3.  Information about the Project Gutenberg Literary Archive
Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service.  The Foundation's EIN or federal tax identification
number is 64-6221541.  Its 501(c)(3) letter is posted at
https://pglaf.org/fundraising.  Contributions to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent
permitted by U.S. federal laws and your state's laws.

The Foundation's principal office is located at 4557 Melan Dr. S.
Fairbanks, AK, 99712., but its volunteers and employees are scattered
throughout numerous locations.  Its business office is located at
809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887, email
business@pglaf.org.  Email contact links and up to date contact
information can be found at the Foundation's web site and official
page at https://pglaf.org

For additional contact information:
     Dr. Gregory B. Newby
     Chief Executive and Director
     gbnewby@pglaf.org


Section 4.  Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg-tm depends upon and cannot survive without wide
spread public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment.  Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States.  Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements.  We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance.  To
SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any
particular state visit https://pglaf.org

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States.  U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg Web pages for current donation
methods and addresses.  Donations are accepted in a number of other
ways including including checks, online payments and credit card
donations.  To donate, please visit: https://pglaf.org/donate


Section 5.  General Information About Project Gutenberg-tm electronic
works.

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project Gutenberg-tm
concept of a library of electronic works that could be freely shared
with anyone.  For thirty years, he produced and distributed Project
Gutenberg-tm eBooks with only a loose network of volunteer support.


Project Gutenberg-tm eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as Public Domain in the U.S.
unless a copyright notice is included.  Thus, we do not necessarily
keep eBooks in compliance with any particular paper edition.


Most people start at our Web site which has the main PG search facility:

     https://www.gutenberg.org

This Web site includes information about Project Gutenberg-tm,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.
