*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 76957 *** # Ja hi van al África Pessa patriótica en un acte original y en vers Josep Antoni Ferrer i Fernández 1860 `Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.` > Als esforsats voluntaris de Catalunya, lo autor. _Director de orquesta_ D.Joan Baptista Dalmau. 60 professors. _Coros_ 18 senyoras y 26 homes. Dirigits per son mestre, lo compositor. Personatjes Actors --------------- --------------------- Doloretas Da. Marieta Llorens Margarida Da. Marieta Terren Jordi D. Rossendo Dalmau Jaume D. Joan Cervera D. Lluís D. Pere Hidalgo Joves 1r y 2o D. N. N. y N. N. Voluntaris catalans, senyoras, pagesos, mariners, cegos, noys, etc.. La acció passa en Barcelona, en Janer de 1860. _Lo teatro representa una plassa._ ## Escena primera. _D. Lluís y varios joves enrahonant. Gent que passa y traspassa._ D. Lluís: ¿Habeu vist als voluntaris? Jove 1r: Jo no encara. D. Lluís: Ja l's veurás, ¡fan un goig!... de bona gana aniría per allá sols per véurer las proesas que farán per aquells camps. Jove 1r: Mireu que es mòlt lo entusiasme de tot lo jovent del pla: no tan sols es Barcelona, Tarragona, Reus y Valls, tothom á professó feta de voluntari sen' va. D. Lluís: Tens rahó, ara m' recorda que l' altre dia, dimars, vaig anar á la oficina pera véurel's allistar, y allí vaig ser testimoni de un succés que es cosa gran. Figuráuvos que s' presentan un minyó mòlt ben plantat ab sòn pare, ja vellet y tot ple de cabells blanchs: lo vell diu ab energía: --Fassa l' favor de apuntar Jaume y Jordi Bacarissas, voluntaris catalans. --Vos sòu massa vell, li diuhen, no podeu ser allistat. --¡Cóm massa vell! ¿per ventura no tinch fort encara l' bras? ¿No sento en mon cor la flama del patriotisme més gran? donchs si l' foch tinch y la forsa necessaria en lo combat, no me digau vell, encara que m' veiheu los cabells blanchs. --Pare, li contesta 'l jove, sossegáuvos, que jo hi vaig, y ja que vos no hi veniu, vostra intenció hi anirá, que vostre fill, lo bon Jordi, sòn fusell al carregar, per vos, y per éll, dos balas hi posará de un plegat.-- Lo vell se abrassa ab lo jove, aquest l' estreny ab afany, y tots los que aixó mirabam casi bè várem plorar. Jove 2o: De aixó ne dich espanyols. D. Lluís: De aixó ne dich catalans; pero calláu, perqué m' sembla que l' vell de que os hi parlat, es lo qui ab una pagesa cap aquí se va acostant, sí que ho es, vull saludarlo perqué m' té lo cor robat. ## Escena II. _Jaume ab manta y bastó, Margarida, ab cistell al bras, surten de la dreta._ Jaume: Margarida, Margarida, fès lo cor fort, ja t' ho dich; no plores més ni t' trastornes perque sen' vá nostre fill. Deixa, deixa que sen' vage á castigar los del Riff, que ja sa patria agrahida lo benehirá desde aquí. Mar.: ¡La patria! ¡sempre la patria! ab res més pensas tu. Jaume: (Ab intenció.) Sí. Tant de bo que, com jo penso, ne pensassen alguns mils. D. Lluís: Teniu rahó, Bacarissas, (Acostantse.) y perdonáu si entrevinch, mès, vostre noble entusiasme me obliga á venir aquí per presentarvos, bon Jaume, als mèus més íntims amichs. Aqueix es lo bon patrici (als joves.) que no fá mòlt vos he dit que vaig véurer presentarse de voluntari ab sòn fill. Jove 1r: Donáunos la má, bon Jaume, y contáunos com amichs. Jaume: Gracias per lo bon concepte que de vostés meresquí; mès jo sempre, mentres visca, tindré l' mateix esperit. Que era massa vell, digueren, jo que l' cor sento bullir de la mateixa manera que en la guerra del any vuit, cuant del Bruch en la alta serra deya al francés atrevit, "Per aquí no hi passa dèu que no parle llemosí." D. Lluís: Ja vostre Jordi vos sembla. Jaume: Estich content del mèu fill. Mar.: Si lo haguésseu vist los vespres, cuant estabam recullits, com lo pobret nos llegía la historia del temps antich, de grechs, de turchs y almugávers, de Fivallers y Clarís, ne habia pera encantarse sentintlo tan sols llegir. ¡Pobre fill de mas entranyas que vá al África á morir! D. Lluís: Vamos, bona Margarida, suspeneu vostres suspirs no tots allá han de quedarse, alguns tornarán. Mar.: ¡Ay fill ja es massa que l' cor m' ho diga! D. Lluís: També lo cor pót mentir. Mar.: No pas lo cor de una mare que veu de lluny lo perill. Jaume: ¿Y lo tinch jo acás de suro? ¿lo tinch de ferro vestit? ¿Acás no me es á mí en Jordi, com á tu lo estimat fill? ¿No tinch de patir, responme al véurel' marxar de aquí, que encara vols aumentarme la pena ab los teus suspirs? ¿Aquest será lo coratje que donarás á ton fill perque vage á la batalla com un valent paladí? En estos casos solemnes que hi vá la sort del país, las donas no més són bonas per fer pérdrer lo esperit. Mar.: ¡Cóm voleu que esperit tinga cuant á la edat que jo tinch se men' van lo fill y filla cap á la guerra del Riff!... D. Lluís: ¿Una filla? Mar.: Sí, una noya que orfaneta recullim, y no fa gaire casárem ab en Jordi, nostre fill. Jove 1r: ¿Y sen' vá? Jaume: Com bona esposa segueix la sort del marit. (Se comensa á sentir allá lluny una música que toca un pas doble, la cual anirá acostantse més y més.) Jove 2o: (Mirant cap á la dreta.) ¿Qué déu ser aqueixa música que se sent?... ¡Y quin brugit! (Surten per la dreta varios xicots corrent y cridant.) Xicots: ¡Ja venen los voluntaris! Mar.: Jaume, anémnosen' de aquí, que per cert jo cauré morta cuant passaránt nostres fills. Jaume: Anem, sí, pero á la riba per poderlos despedir; los vull dar una abrassada. D. Lluís: Nosaltres també venim. Mar.: ¡Verge santa, socorréume! Xicots: ¡Ja venen! ¡Ja són aquí! (Se sent la música mòlt prop com si anás á surtir; pero al mudarse la decoració se torna á sentir allá lluny, y se vá acostant fins que definitivament surt. Tots sen' van cap á la esquerra.) ## Escena III. _Riba de Barcelona. En lo fondo se véu la mar ab tots los barcos empavessats. Senyoras, pagesos, mariners, militars, municipals, homes y xicots que venen mistos y licors etc., etc.. Jaume, Margarida, D. Lluís y los Joves de la escena anterior venen á posarse en primer terme á la esquerra._ Uns: ¡Aigua fresca! Altres: ¡Pinyonets! Altres: ¡Mistos! Altres: ¡Llibrets! Un llimp.: (dirigintse á Jaume.) ¿Vol llimpiar? Un cego: ¡Á dos cuartos! ¡á dos cuartos la entrada de Tetuan! Tots: (acostanse y rodejant al cego.) ¿Ja hi són las tropas? Cego: (Ab calma.) No ho sé. Un: Y donchs, ¿qué veniu cridant de la entrada? Cego: Sí, la entrada, vench la vista del portal. (tots se apartan rient.) ¡Á dos cuartos! ¡á dos cuartos, vench los moros y cristians! Xicots: ¡Ja venen! Municip.: Vamos, señores, apartarse; jal's veurán. ## Escena IV. _Apareix la música del Ajuntament seguida dels Voluntaris, que venen uniformats, portant una bandera en la que hi ha brodada la Verge de Montserrat sobre l' fondo de las Barras catalanas; Jordi de voluntari; Doloretas de cantinera va darrera de élls. Quedan formats á la dreta, y la música á la esquerra._ Coro general: Tremole l' moro perqué ja hi van com llops rabiosos los catalans. Lo escut de Espanya respectaránt, ó en pes tot l'África se enfonsará. D. Lluís: (Adelantantse, diu ab dignitat.) Voluntaris valents, prompte per l' ona lliscant la nau al África 'os durá: jo vos saludo en nom de Barcelona, y Barcelona en nom del Catalá. Valerosos minyons, host catalana, escullida cohort de braus guerrers, ja que la patria vostre bras demana, la patria 'os mire recullir llorers. Veja lo mòn que encara Catalunya, es la forta y la gran, com ha sigut, que cuant las armas valerosa empunya "Victoria ó mort" escriu en sòn escut. Per los braus laietans vejam si doma l'orgull estéril lo indómit marroquí, y no pareu fins que l' mateix Mahoma escriga lo Alcoran en llemosí. Valerosos minyons, la causa es noble, es noble y santa y á vosaltres plau: mostráuvos dignes fills de aquest gran poble que insultat no pót ser, ni ser esclau. Jordi: (Surtint de las filas.) Barcelona la gran, la que en tot hora envejada ne sòu de amichs y estranys, jo vos saludo, la condal senyora, jo vos saludo en nom dels méus companys. Mirá la Grecia esporuguida un dia lo Mármora crusar las nostras naus pera salvarla al punt de la Turquía, que de ella volgué fér poble de esclaus. Y Filadelfia, y Germe, y Geliana, vegeren assombradas los soldats que enfosquiren la Lluna mahometana ab los núvols de pòls de tants combats. Y cuant un jorn, la general ruína volgué la Fransa sense més ni més, nostra mateixa roja barretina esquivá prompte al aligot francés. Y obligantlo á amagar las sèvas garras, y abatintne l' orgull dels imperials, se ha vist també que són las nostras Barras del poble ibérich los més forts puntals. Ja que ha sigut la catalana tropa, com altre êxércit no ha sigut jamay, terror del Assia, admiració de Europa, del África també será l' esglay. Sí, confía ab nosaltres, Barcelona, que com bons catalans nos batirém, y per posar en la condal corona, las joyas del turbant n' arrancarém. D. Lluís: ¡Vivan los voluntaris de Catalunya! Poble: ¡Vivan! Jordi: ¡Viva la sempre il·lustre Barcelona! Volunt. ¡Viva! Jaume: ¡Viva la noble y la triunfant Espanya! Tots: ¡Viva! Jordi: ¡Viva la Reina! Tots: ¡Viva! (La música romp ab un aire patriótich conegut. Los voluntaris surten de las filas pera juntarse ab lo poble que los abrassa y obsequía ab cigarros y altras cosas; Jordi també es objecte de mil demostracions, pero se escapa ab la Doloretas per anar á abrassar als sèus pares, que los esperan ab los brassos oberts.) (Pára la música.) Marg.: Vina aquí, fill de ma vida: filla meva, vína aquí, abrassáunos!... Jaume: Abrassáunos! Dolor.: ¡Mare! Jordi: ¡Pare! Mar. y Ja.: (Abrassantlos.) ¡Los mèus fills! Dolor.: Mare mèva, no ploreu, vos, pare, no estigueu trist, que si anam cap á la guerra, no tothom hi ha de morir. Ja veuréu com luego, luego, tornarém á ser aquí plens de gloria y de despullas dels indómits marroquins. En aquella terra estranya no pensau que hem de patir, que jo cuidaré á mon Jordi, mon Jordi m' cuidará á mí; y cuant veja per desgracia que se troba en gran perill, mare mèva, de muralla ja li servirá mon pit. Jordi: ¡Doloretas! ¡Doloretas!... (Ab carinyo.) Marg.: ¡Filla meva! Jaume: Aixís, aixís. Dolor.: Vull que s' veja que la dona no es tan débil com se ha dit. Vull que s' diga que en los casos que hi va la sort del país, no flaqueja, que, al contrari, té mòlta ánima, mòlt pit. Digaho sinó la historia, diganho los tortosins, que las donas, sols las donas, los salvaren del perill, cuant també contra del moro guerrejaba l' faventí. Jaume: Dèu conserve aquest coratje per la gloria del país. Dolor.: Mare mèva, no ploreu, vos, pare, no estigueu trist. Jordi: (que feya una estona estaba distret y pensatiu, dirigeix una trista mirada á tots los objectes que lo rodejan, y aixugantse una llágrima que li rodola per la galta, diu ab mòlt sentiment en mitj de la atenció general.) Planas, que dau riquesas á qui vos llaura, montanyas pintorescas, que l' Sol vos daura, y tu, cel blau, rebeu dels voluntaris trist á Dèu siau. Y vosaltres, ninetas, que sou la joya del Llobregat y Segre, Ter, Ebro y Noya, veníu si os plau á recullir lo nostre trist á Dèu siau. Encara quens' espere de cert la gloria, y estiguem desitjosos de la victoria, sempre es un clau á la patria estimada dirli ¡á Dèu siau! Anamhi voluntaris á terra estranya pera venjar injurias que han fet á Espanya, si allá algú cáu será per Catalunya son á Dèu siau. (Se senten xisclar los vapors, y lo xiular dels contramestres.) Inquiet ja l' barco ns' crida, corram, nineta; mon pare, benehiunos, y vos, mareta. Dáunos si us plau un abrás ¡ay! per últim trist á Dèu siau. (Jordi y Doloretas se agenollan, los pares los aixecan y abrassan fortament, y mentres desahogan sa pena, tocará la música un preludi mòlt sentimental, que servirá de introducció al) Coro de donas: Plorem, plorem, ninetas, que ja ls' minyons sen' van, sen' van cap á la guerra, ¡qui sap si tornarán! Mès no ls' matará l' moro, que l' moro fugirá al vèurer la bravesa de nostres catalans. Minyons, lo cel vos guie: ¡á Dèu siau! ¡á Dèu siau! Coro de homes: Nó, no ploreu, ninetas, perqué ls' minyons sen' van, si van cap á la guerra, ja de ella tornarán. Que no ls' matará l' moro que l' moro fugirá al véurer la bravesa de tots los catalans. Ninetas estimadas, ¡á Dèu siau! ¡á Dèu siau! (Los timbals y cornetas tocan llamada, los voluntaris tornan á formarse, Jordi fuig dels brassos dels sèus pares, recobra la energía, y agafant la bandera en la que, com ja se ha dit, se veurá la Verge de Montserrat, diu ab mòlta forsa:) Jordi: Esperansa y llum de gloria de Catalunya y de Espanya; Verge de la gran montanya, tu ns' guiarás en lo combat. Tu l' infiel lo farás còrrer com lo vent las secas fullas, y del moro ab las despullas farem altre Montserrat. Que nos porten á la guerra los vaixells més pressurosos, perqué estam ja desitjosos de batirnos pit á pit. La victoria será nostra, puig la gloria may se allunya de San Jordi y Catalunya, que ha de ser lo nostre crit. Almugavers de aquest sigle ne serem, braus voluntaris; corram, vejan los contraris que ab nosaltres podrán poch. Y arrassantho tot, se escampen per las serras marroquinas, nostras rojas barretinas com un riu de sanch y foch. ¡Guerra! ¡Guerra!... Tan sols sian nostras festas, nostras galas, lo sentir brunsir las balas y l' espetech dels canons. ¡A las llanxas! ¡á las llanxas! Rompa l' barco prompte l' ona, ¡Á Dèu siau Barcelona!... ¡Cap al África, minyons! Coro general: Tremole l' moro perqué ja hi van etc. etc.. (Durará fins que estarán embarcats los voluntaris; aquestos saludan ab las gorras, los de la escena farán lo mateix ab los mocadors, xisclan los vapors, marxan las llanxas y allá lluny cantan los voluntaris:) Ninetas estimadas, ¡á Dèu siau! (y contesta l' poble:) Minyons, lo cel vos guie, ¡á Dèu siau! (Los barcos de guerra fan salva, y entre lo estrépit de las canonadas y dels crits del poble cáu l' teló.) Fi. *** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 76957 ***